divendres, 15 d’abril de 2016

Actriu de pedra picada



Publicat per
12 abril de 2016
Comas Soler

Una gran Clara Segura compensa les mancances de ‘Conillet’

La Sala d’Argentona prossegueix la seva programació estable de teatre, música, dansa i espectacles familiars amb un seguit de propostes que la fan realment interessant. Dissabte passat, amb el teatre ple a vessar, va ser el torn de ‘Conillet’, un monòleg que fa mesos es va estrenar al festival Temporada Alta, que després va estar en cartell al Teatre Lliure i que ara fa gira per Catalunya.

Per dir-ho ras i curt, tot l’atractiu de l’obra resideix en la vàlua de qui la interpreta: Clara Segura. Que ella és una actriu de l’alçada d’un campanar està sobradament demostrat, sigui a l’escena, al cinema o a la televisió (com ara, amb la sèrie ‘Nit i dia’, d’èxit notable). Però el que fa a ‘Conillet’ no és només d’admirar, sinó de plànyer, perquè aguanta tota sola durant una hora i mitja ben llarga una funció amb un text d’una vacuïtat superlativa.

Adaptació a mida

‘Conillet’ es basa en una peça preexistent, que amb el títol ’El conejito del tambor de Duracell’ havia escrit l’any 2006 Marta Galán, una autora i directora de projectes escènics, culturals i comunitaris, i que ja s’havia utilitzat també per a un espectacle anterior. El text pretén ser un compendi de reflexions, expressades amb una xerrera exuberant i sense seguir un fil narratiu connex, entorn a la difícil quotidianitat d’una dona que ha de repartir el seu temps diari a fer de mare, d’esposa, de treballadora i d’unes quantes facetes més, sense renunciar a poder disposar d’una vida pròpia i a mantenir el bon humor. Amb aquest material, la mateixa Marta Galán i el director del muntatge, Marc Martínez, n’han dut a terme una reescriptura feta a mida per a Clara Segura amb la finalitat que s’hi llueixi. I ella ho fa amb un doll de generositat tan manifesta, que es posa el públic a la butxaca.

Vivacitat excepcional

Teatralment parlant, dels monòlegs s’ha dit que són com un túnel que l’intèrpret ha d’atacar sense excessos. Actualment, però, hi ha obres escrites per a una sola veu, massa influenciades per l’estil en voga en el mitjà televisiu, que es converteixen en un encadenament exagerat d’ocurrències i de facècies per obtenir la riallada de l’espectador, única recompensa que sembla que satisfà als guionistes de torn perquè és la mesura de la seva eficàcia. D’aquesta manera, sense trama i sense rèpliques, el que s’hi explica no passa de l’anecdotari recurrent. Això és en bona part el que succeeix a ‘Conillet’. Sort que hi ha la Clara Segura, tota una bèstia escènica, que s’hi deixa la pell i desplega un assortit de recursos, de registres i d’energia amb una vivacitat fora mida. Salta, balla, crida, canta, xiuxiueja, interpel·la, renega i buida el pap en un simulacre de confessió que, ai las, és com l’estofat de llenties que es menja al final de l’obra: un guisat que no es pot acabar de creure.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: