divendres, 1 d’abril de 2016

David Selvas: "Amb un text pots fer el que vulguis"

El popular actor dirigeix al TNC una moderna i lliure versió de 'Don Joan' de Molière protagonitzada per Julio Manrique

David Selvas: "Amb un text pots fer el que vulguis"
CARLOS MONTANES

DISSABTE, 26 DE MARÇ DEL 2016 - 22:28 CET
En la seva nova aventura teatral com a director, David Selvas(Santa Perpètua de Mogoda, 1971) va més enllà en la seva línia d’actualitzar i revisar els clàssics. Ho va fer amb Txékhov, Mamet, Ibsen i Shakespeare, i ara s’atreveix amb Don Joan de Molière. Un trepidant i modern muntatge protagonitzat per Julio Manrique, amic i soci en la productora La Brutal, que ha esgotat entrades abans d’aixecar el teló al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).
–Deu estar content. Quin èxit. El suport del públic és fonamental.
–Haver venut totes les entrades significa que hi ha gent amb ganes de veure les nostres obres. En aquesta professió el que importa és ser genuí i fer allò en el que creus. Sempre hem volgut atraure els joves. És necessari renovar el públic teatral.

–En aquest Don Joan, el públic ocupa l’escenari. ¿És part de l’estratègia per acostar-se a l’espectador? 
–Va ser més aviat per motius de pressupost. Situem l’obra en un hotel, no podia ser que només hi hagués vuit persones i la majoria fossin empleats. Vam pensar que una bona solució seria convidar alguns espectadors a ocupar les taules del menjador on transcorre la primera part de l’obra. A la segona, ocupen les seves butaques.

–¿Per què un hotel? 
–Una de les coses més difícils de Don Joan és que el protagonista, a partir del primer acte, comença un viatge per diferents llocs. Com que era complicat, la nostra aposta dramatúrgica és un viatge més existencial. Per exemple, el nostre protagonista veu Déu en ell mateix perquè avui són els homes els que marquen els seus propis límits. En aquesta versió, Don Joan no acaba topant amb la moral del Déu cristià que Molière va haver d’utilitzar perquè en la seva època no hauria pogut estrenar a la cort una obra sobre un llibertí sense castigar-lo.

–¿En què ha variat el procés de creació de Don Joan respecte a treballs anteriors?
–Aquest muntatge ha sigut molt intens en la fase prèvia als assajos. La dramatúrgia ha comportat un treball enorme amb el Pomper [Sergi Pompermayer], la Cris [Cristina Genebat] i la Sandra [Monclús]. En el text de Molière hi ha grans monòlegs meravellosos que continuen tenint una força i una vigència al·lucinants. Però la relació amb la dona, la moral i Déu, els altres temes de l’obra, difereixen molt del nostre temps. Hem hagut de donar-hi moltes voltes per ajustar-lo. Hem discutit molt, és cert, però treballant en equip sempre trobes millors solucions.

–Es poden modificar coses però n’hi ha d’altres que s’han de respectar. ¿Com es troba aquest equilibri? 
–Amb un text pots fer el que vulguis. En aquest cas respectem un 75% de l’original de Molière. L’hem sacsejat el necessari perquè res hi desentoni gaire.

–¿Per què ens segueixen fascinant els clàssics? 
–Són un mirall en què ens reflectim perquè han establert una sèrie de cànons. Hamlet és el dubte; Don Joan, la relació amb la dona. Cada generació hauria de tenir l’oportunitat de revisar-los des del seu propi punt de vista.

–A l’obra hi treballen molts actors afins a La Brutal, però és el primer cop que dirigeix Nausicaa Bonnin. 
–Si fos per mi, la tindria sempre en els meus muntatges. És meravellosa, dúctil, dóna molt de joc escènic i transmet una veritat impressionant. Espero poder repetir amb ella en el futur. Com a director, m’agrada comptar amb gent diversa, amb caràcter, forta. Necessito persones que es posicionen davant la vida perquè tot això es transmet. Com deia Peter Brook, crec que la personalitat d’un actor és el 80%. La seva interpretació del text és l’altre 20% del que comunica. Difícilment tens un Hamlet si el Pol [López] no ho és sense obrir la boca, només amb la seva actitud. El mateix passa amb el Julio [Manrique] a Don Joan.

–El TNC estudia reposar aquest muntatge. ¿No hauria d’arriscar més el teatre públic i deixar les reposicions a teatres privats com va passar amb Barcelona? 
–És molt difícil arriscar en un teatre públic quan no hi ha diners. Entenc que un programador públic utilitzi muntatges amb tirada per omplir les arques i poder invertir en altres coses. Un teatre públic s’ha de poder permetre fer coses noves i estavellar-se, però sense un coixí econòmic ho veig complicat.

–Avui és el Dia Mundial del Teatre i les xifres del sector a Catalunya espanten: el 55% dels actors i directors no arriben al salari mínim interprofessional.
–Molt pocs actors poden viure de la seva feina actualment. Aquesta aventura de La Brutal hauria sigut impossible per a mi si no hagués tingut la feina a la televisió. La Brutal no genera beneficis, dóna perquè dues persones puguin treballar i dos més ho fem sense cobrar. Però és una aposta, una manera de reinvertir en el teatre la sort que he tingut.

–Cada vegada hi ha més gent en aquesta professió que treballa per amor a l’art. 
–En la sanitat, l’educació i el transport públic ningú s’imagina un professional que no cobri per la seva feina. Els polítics han aconseguit que es vegi la inversió en cultura com una pèrdua de diners. Per això el 70% dels actors no poden viure de la seva feina. És molt fort.

–Fa 22 anys que es dedica a aquesta professió. ¿Confia que les coses canviïn amb Santi Vila al capdavant de Cultura a la Generalitat? L’objectiu és que el seu pressupost augmenti fins a l’1%. 
–Si ho aconsegueix, el creurem. És impossible seguir així i no podem anar a menys. Però no diu gaire d’un Govern que tingui com a màxima aspiració dedicar tan sols l’1% a la cultura. Ens hauríem de comparar amb França, Bèlgica i Holanda. Alguns no són països de grans dimensions, com nosaltres, però han aconseguit internacionalitzar la seva cultura perquè hi han invertit. Aquí la professió s’està argentinitzant. Cada vegada hi ha més gent que treballa al teatre però viu d’una altra cosa.

publicat per
www.elperidico.cat


ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: