dimecres, 6 de juliol de 2016

Entre 'Els Pastorets' i Almodóvar



L'històric taller d'escenografia Germans Salvador tanca però salva el patrimoni

Pedro Almodóvar i 'Els Pastorets' no semblen adir-se gaire, però ho fan. O almenys ho fan en mans de Guillermina Salvador, encara que de fet s’hauria de parlar dels germans Salvador, el Josep i el Joan. Pare i oncle de la Guillermina. Una hi arriba per una frase d’allò més anodina. «Sembla que la Guillermina ha trobat la manera de salvar-ho». D’entrada, l’enunciat no diu gaire, però si surt de la boca d’Antxón Gómez, director artístic de moltes de les pel·lícules del manxec, la cosa canvia. Convida a parar l’orella. I a descobrir un tresor.

Els Pastorets, un clàssic del teatre aficionat català. I Almodóvar, un puntal del cine contemporani espanyol. Antagònics. No. Comparteixen fons. De paper, s’entén. A veure. Abans d’abans, els decorats es feien a mà, amb pinzell. En això els germans Salvador eren uns dels millors. I el seu estoc de paisatges pastorals per llogar era i és de traca. Però les calderes de Llucifer no eren ni són els únics escenaris. El Josep i el Joan feien de tot. I la Guillermina encara conserva 700 dels seus treballs. Que si no serveixen per a una cosa, serveixen per a una altra.

Vegin si no. Molts pobles segueixen reclamant-los quan hi arriben el Lluquet, el Rovelló i el Nadal. Però durant tot l’any ho fan la publicitat i el cine. ¿Recorden l’emprenyada monumental de Luis Tosar amb el cambrer que no li serveix la cervesa adequada en l’últim anunci de Voll-Damm? La lliçó de l’actor gallec sobre llúpols i fermentació té un decorat de fons: un gran mural marí amb cavallets de mar inclosos amb firma dels Salvador. Una cosa semblant passa a La mala educación d’Almodóvar quan un transvestit Gael García Bernal s’enfunda un cenyit i provocatiu vestit de Jean Paul Gaultier per interpretar Quizás, quizás, quizás. Tot i que aquí l’escenari és més pop i acolorit.

Encara que tot va començar molt abans, el 1949, quan el Josep i el Joan, després d’estudiar escenografia i passar per la Llotja, van obrir taller. A partir d’aquí, van omplir amb els seus paisatges centres cívics, parroquials i altres escenaris populars amb teatre d’aficionat. Aleshores no hi havia televisió ni moltes altres coses. El teatre era el rei i ells els seus reals proveïdors. «El diumenge a la tarda, després de les funcions anàvem tota la família a cobrar», recorda la Guillermina.

En aquella època els decorats es feien des de zero, segons les necessitats del client. Però quan hi va haver al magatzem prou boscos, jardins, façanes rústiques o venecianes, columnes rococó i fanalets japonesos per servir, la feina va derivar en el manteniment i el lloguer del que ja estava fet. Tot i que hi va haver un altre moment daurat. El dels cabarets del Paral·lel i el del Liceu. Aquest últim va durar poc. El teatre es va cremar. I la col·laboració es va acabar.
D’El Molino al Macba
El decorat d’Almodóvar no segueix als magatzems de la ronda de Sant Pau. «No m’ha agradat mai vendre, sempre he volgut conservar el patrimoni», explica la Guillermina. Però el manxec l’hi va demanar i no va saber ni va voler negar-s’hi. Va fer una excepció. Una excepció que es convertirà en norma ben aviat. El taller ha d’abandonar el local on està instal·lat des del 1992, quan la decisió d’esponjar Ciutat Vella els va fer fora del carrer de les Carretes. La Guillermina no té ganes de tornar a començar. Així que la seva obsessió és tancar però mantenint el patrimoni fora de perill. «No vull trobar decorats nostres tirats en un contenidor», apunta. Ja va passar una vegada durant un canvi de propietaris d’El Molino. Els va recollir l’artista Benet Rossell i els va elevar a la categoria d’art. Van ser la base de la peça Paral·lel, Paral·lel que va donar nom a la retrospectiva que el Macba li va dedicar.

La solució sembla haver arribat. La Guillermina ha contactat amb un grup barceloní disposat a continuar el negoci i cuidar els històrics decorats. No es tracta tant dels diners que en rebrà a canvi («pocs», afirma) com de preservar un patrimoni que, assegura, «cap administració ha volgut». I hi ha més, l’empresa té seus a Holanda i Bèlgica. «Em fa il·lusió que valorin els decorats i molta més que puguin viatjar», explica. Un final digne amb el qual abaixar el teló. D’aquí ve l’alleujament d’Antxón Gómez: «Sembla que la Guillermina ha trobat la manera de salvar-ho».

Publicat per
3 de juiol de 2016
@NataliaFarreEP
Foto : Ricard Cugat
Enllaç
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/entre-els-pastorets-almodovar-5245148?utm_source=www.titles.ws&utm_medium=links&utm_campaign=BolsaDeNoticias

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: