divendres, 1 de juliol de 2016

Hàbil pols entre creences i ciencia



'El profeta', de la companyia La Calòrica, sacseja el Tantarantana amb una punyent reflexió sobre la necessitat de creure

Passen els anys, les dècades, i l’ésser humà segueix agafant-se a les creences (sigui la religió, la ciència, la meditació o el que sigui) per no caure en l’abisme existencial. Creure o no creure, aquesta és la qüestió que La Calòrica planteja a El profeta (Teatre Tantarantana), un brillant pols entre visionaris i escèptics; entre ciència i fe, que firma com a creació col·lectiva sense el concurs del seu habitual dramaturg Joan Yago i amb el director Israel Solà al capdavant. La companyia artífex d’aplaudides gamberrades no exemptes de compromís com La nau dels bojos, L’Editto Bulgaro i Sobre el fenomen de les feines de merda s’ha posat seriosa aquest cop en les seves formes en un muntatge que atrapa amb una molt hàbil i àgil ­direcció que lliga amb extrema ­pre­cisió i claredat tres petites històries –amb tres personatges cadascuna– en èpoques diferents.

Assistim al desconsol d’una jove òrfena a qui se li apareix el fill de Déu a la capella del poble, el 1915, davant la ferotge incredulitat de la seva germana i el rector; viatgem a l’hospital de Ciutat del Cap (Sud-àfrica) on el 1968 el visionari Christiaan Barnard s’entesta a passar a la història amb un miracle científic: el primer trasplantament de cor humà, i arribem als nostres dies amb una dona malalta de càncer en fase terminal que va fugir d’un centre hospitalari dels EUA per provar teràpies alternatives i reapareix sana al cap de sis anys. El seu germà li dóna cop de porta pel dolor que li va causar la seva desaparició, mentre desperta la curiositat de la cunyada, que la pretén de conillet d’Índies per examinar el seu cas i racionalitzar els fets.

EXCEL·LENT REPARTIMENT
L’excel·lent treball del repartiment –Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol–, amb les seves màgiques transicions i desdoblaments marca de la casa, apuntala una funció que en té prou amb tres portes, una taula i uns mínims recursos de vestuari perquè l’espectador salti de relat en relat, d’emoció en emoció, sense perdre mai el fil. Ho facilita la claredat expositiva i la concisió d’unes històries que posen l’accent a com ser partícip de qualsevol d’aquestes creences determina les relacions amb els altres.
La fascinació que desperten avui les noves espiritualitats i pseudociències, i la crisi del raonament científic, senyals de la necessitat d’agafar-se a alguna cosa en aquest món a la deriva, va inspirar aquesta peça que compta amb un final lapidari: «És molt fàcil creure en allò que t’agradaria que fos cert». El que queda clar és que la companyia La Calòrica ens segueix donant bones raons per creure en ella.

Publicat per
25 de juny de 2016
Imma Fernandez
Enllaç

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: