‘L’empestat’ LA SECA. ESPAI JOAN BROSSA FINS
AL 24 de juliol
La caiguda d’Amlet va sortir molt bé, ara fa
vuit anys. I repeteixen amb L’empestat. Jordi Oriol com a autor i intèrpret i
Xavier Albertí com a director han creat una altra joguina escènica basada en el
llenguatge, el ritme, la gramàtica i, a la fi, el joc. Si en el primer
versionaven Hamlet, ara és l’última obra de Shakespeare, La tempesta, i si
aquella estava travessada per La caiguda, aquesta ho està amb La pesta, ambdues
d’Albert Camus. En aquesta ocasió, a Oriol l’acompanya un estupend
pianista-actor, Carles Pedragosa, amb qui el director entronca el treball amb
les avantguardes històriques. Per il·lustrar-los sobre com es juga amb les
paraules, sigui dividint-les o creant neologismes si la rima ho necessita, els
direm que Jordi Oriol és Cal-iban, o sia, el pobre indígena esclavitzat per
Pròsper, i que l’esperit empresonat d’Ariel aquí es diu Gabriel.
No hi busquin, però, gran argument ni
confrontacions de personatges, en aquesta mostra d’enginy sil·làbic, perquè el
goig està en el joc, tot i que s’aprofitin amb tota llibertat alguns fragments
de les obres citades i el discurs tingui un rerefons gamberro, cabareter, que
toca qüestions que ens resulten properes. O hauria de dir pròsperes? I és que
el desgraciat Cal-iban parla de com aquell bruixot i aquell llenguatge que no
coneixia van pertorbar la seva harmonia i van sotmetre la seva llibertat. I cal
explicar-ho, perquè se sàpiga.
Un text endimoniat com el vol d’un ratpenat i
de sorprenent posada en escena amb pluja constant i un piano fent d’aigüera,
com si Albertí s’hagués anticipat a Ivo van Hove i la seva La força oculta, que
vam veure fa uns dies. I per embolicar-ho sonorament, la sonata número 17 de
Beethoven anomenada justament La tempestat. Tot plegat una excel·lent partitura
escènica suau com la pell d’un gat i divertida com un bon acudit.
PUBLICAT PER
16 de juliol de 2016
Santi Fondevila
Enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada