Joan Lluís Bozzo presenta 'Viatge al centre
del musical', la segona entrega de la trilogia en què narra les seves vivències
en la companyia teatral
De l’escenari a les llibreries. Després de
'Memòries trobades en una furgoneta', Joan Lluís Bozzo publica la segona entrega
de la trilogia en què explica les ventures i desventures de Dagoll Dagom, la
companyia que dirigeix amb Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. En aquest nou
volum, 'Viatge al centre del musical', el capità de la nau teatral fa un
recorregut pels records que li evoquen la producció i la presentació dels
musicals 'Mikado', 'Mar i Cel' i 'Flor de nit' amb tot luxe de detalls. Tot i
que han transcorregut gairebé tres dècades, sorprèn la meticulositat amb què
Bozzo narra les diferents escenes que descriu, però el director assegura que
encara es guarda un as a la màniga: «Tinc munts d’arxius amb anotacions».
AMÈRICA I COCAÏNA
Si el que busca el lector són xafarderies
d’alcova, els secrets més inconfesables dels integrants d’una companyia com
Dagoll Dagom, en aquest llibre no n’hi trobarà. «Lògicament, en una companyia
de gent jove que va rodant pel món hi ha moltes aventures i infidelitats, però
quan vaig començar a escriure vaig pensar que aquest tema pertanyia a cada un.
Les coses d’alcova són una cosa sagrada», apunta Bozzo.
Joan Lluís Bozzo
DIRECTOR DE DAGOLL DAGOM
"Lògicament, en una companyia de gent
jove que va rodant pel món hi ha moltes aventures i infidelitats, però les
coses d'alcova són sagrades"
De totes maneres, l’autor sí que s’ha permès
algunes fer confessions, com el relat de l’afició als alcaloides que va marcar,
a mitjans dels anys 80, l’aventura per l’Amèrica del Sud de la llavors
cooperativa (després reconvertida en empresa). «Allà ens vam deixar seduir molt
per la cocaïna; als anys 80 era facilíssim d’adquirir-ne i era d’una gran
puresa», recorda el director. «Encara que no tots, molts de la companyia ens en
vam encapritxar perquè ens donava molta eufòria i moltes ganes de treballar».
Però la pols blanca no va tenir espai a l’avió de tornada a Europa. «Alguns
deien que allò ja no ho podríem deixar mai més, però jo vaig tenir el seny en
el viatge de tornada de decidir que la deixava a Sud-amèrica».
LA TRANSICIÓ CULTURAL
L’eufòria escènica d’aquell període no va
tenir com a única responsable la cocaïna. Al seu llibre, Bozzo narra tot el
procés de creació dels seus espectacles i les descàrregues emocionals que li
produeixen. Nervis, tensió i adrenalina. L’època també empenyia a això. La
transició política va alimentar les esperances d’un jove Bozzo que, juntament
amb gran part de la societat espanyola, se sentia «protagonista d’una cosa que
no tornaria a ser com abans».
Malgrat aquesta empenta inicial, finalment els
anys 80 i 90 li van resultar una decepció. «Em va frustrar que tota la feina de
renovació i manteniment que havíem fet les companyies de teatre independents
després no se’ns tingués en compte quan ja hi havia pressupostos oficials. Vaig
escriure un article sota el títol Teatre Nacional som tots, reivindicant-ho, i
no em van fer ni puto cas», lamenta.
DE LA MISÈRIA AL MALBARATAMENT
Els anys del franquisme van ser un llast per a
quantitat d’aspectes socials i la cultura no en va ser una excepció. «Nosaltres
mateixos vam començar a fer teatre en unes condicions miserables; els
equipaments culturals eren un absolut desastre i en alguns casos no es
netejaven durant anys». Però amb l’arribada dels anys 80 i 90 «van començar a
arribar també molts diners en un país acostumat a estar situat en la misèria, i
es van començar a construir centres dramàtics; cada ajuntament, cada poble,
volia tenir el seu teatre, sense pensar gaire que després seria necessari un
pressupost per poder programar-hi espectacles», recorda Bozzo.
¿Què ens n’ha quedat ara? «Grans teatres, ben
equipats, però pràcticament sense res a representar-hi més enllà de la trobada
d’havaneres de la comarca o un final de curs escolar», lamenta el director. Els
Jocs Olímpics i l’Exposició Universal de Sevilla van suposar la cresta de
l’onada. Bozzo recorda com a la capital andalusa els van arribar a pagar per
una actuació «els diners que costaven produir un espectacle sencer i
explotar-lo durant dos anys».
A dia d’avui, Bozzo segueix sent crític amb la
institucionalització que va portar a terme l’Administració pública amb el
teatre. Una comparació culinària li val per exposar el seu punt de vista. «En
els últims anys hi ha hagut un gran auge de la cuina catalana creativa
independent, de manera que és fàcil imaginar un suposat cas en que els poders
públics decidissin considerar la cuina com a cultura, que ja ho és, però amb la
convicció de començar a obrir restaurants, contractar els millors cuiners amb
sous molt bons i oferir les seves últimes creacions a preus molt barats.
Segurament, la resta dels cuiners posarien el crit al cel, ¿oi? Doncs això és
el que va passar en el teatre».
LA BATALLA DE LA PLAÇA DE SANT JAUME
Les negociacions queden lluny dels escenaris,
però són essencials per portar a terme tota mena de projectes. A 'Viatge al
centre del musical', Bozzo també rememora les seves contínues anades i vingudes
pels despatxos de la plaça de Sant Jaume per aconseguir finançament. «Primer,
sempre ens deien que no tenien diners, i després ens donaven partides molt
petites». De fet, el director no amaga el seu pensament crític respecte a les
subvencions a la cultura: «¿Què determina la quantitat de la subvenció? ¿Les
crítiques? ¿Els espectadors? ¿La gent a la qual has donat feina?».
Joan Lluís Bozzo
DIRECTOR DE DAGOLL DAGOM
"EL PSC de l'època olímpica tenia a la
seva disposició gairebé tots els artistes del país, de manera que parlar amb
ells era molt incòmode. Anaven molt sobrats"
Però
amb 'Mar i Cel tot' el procés va ser una mica diferent. «Vam convèncer Jordi
Pujol a través de Miquel Roca. Pujol va pensar que els socialistes li estaven
guanyant la batalla en el terreny de la cultura i va voler apostar-hi
pagant-nos la meitat de 'Mar i Cel'». D’allà ve l’etiqueta de «companyia
convergent» que molts van penjar a l’esquena de Dagoll Dagom. Després, amb
'Flor de Nit' i la ment inabastable de Manuel Vázquez Montalbán al darrere, el
suposat color polític de la companyia va anar variant cap al vermell. Però no necessàriament
del PSC. De fet, les relacions en aquells dies amb els inquilins de
l’Ajuntament de Barcelona no van ser de les més cordials. «El PSC de l’època
olímpica tenia a la seva disposició pràcticament tots els artistes del país, de
manera que parlar amb ells era molt incòmode... anaven molt sobrats».
DE ‘SCARAMOUCHE’ A PEPE RUBIANES
Bozzo assegura que ja té pràcticament tancat
'L’ofici del comediant', que serà l’últim llibre de la trilogia, però comenta
que s’haurà d’esperar fins al mes de maig vinent per poder trobar-lo a les
llibreries. Ara, el director de Dagoll Dagom prefereix concentrar la seva
«escassa energia intel·lectual» en els assajos del nou musical 'Scaramouche'
que la companyia estrenarà el 23 de setembre al Teatre Victòria. I després,
assegura, acabarà de liquidar un llibre que titularà 'Pepe y yo', en què
relatarà la seva íntima amistat amb Pepe Rubianes.
Publicat per
Foto : Neus Mascaros
David García Mateu – Barcelona
21 d’agost de 2016
Enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada