Un Xavier Albertí transvestit reivindica Clavé
i la seva obra en el muntatge que obre la temporada del TNC
Pocs teatres nacionals del món són capaços
d'obrir la temporada amb el seu director transvestit a l'escenari al capdavant
d'un espectacle que reivindica un revolucionari al seu torn camuflat d'impulsor
d'una societat coral. Un espectacle que, a més, sota la seva forma de festiva
sarsuela amaga una càrrega de profunditat política i una mala llet notable. I
és que a L'aplec del Remei que estrena el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) a
la Sala Gran dijous (fins al 2 d'octubre), res és el que sembla. Començant pel
director i creador, Xavier Albertí (responsable, a més, del teatre),
transvestit per a l'ocasió (fins i tot en els crèdits de l'espectacle) com
l'“aclamada” directora polonesa Wanda Pitrowska, i que dirigeix l'orquestra des
de l'escenari. Tampoc és el que molta gent creu l'autor de l'obra, Josep Anselm
Clavé (1824-1874), amb una faceta com a músic i un paper en la història de la
música coral que s'ha imposat en la mentalitat popular a la seva dimensió
política, al paper que va exercir com a home de grans ideals progressistes,
activista revolucionari i defensor incansable de les llibertats —coses que li
van suposar persecució i exili.
I per descomptat no és el que sembla a primera
vista, segons recalca Albertí, L'aplec del Remei, obra en la qual Clavé, acèrrim
federalista republicà, va ficar els seus ideals revolucionaris d'esquerres i el
seu projecte social.
“L'aposta és reinterpretar sota la
imprevisible batuta de Pitrowska la primera obra de teatre musical en llengua
catalana”, diu Xavier Albertí. En escena apareixen 43 músics, cantants i
actors, incloent-hi l'orquestra de l'Esmuc i el Cor de les Glòries Catalanes.
El director del TNC —i, en el seu àlter ego de Pitrowska, de l'espectacle—
recorda que la peça es va estrenar al Liceu el 1858 “i des de llavors no
s'havia tornat a representar”. La nova estrena al TNC significa, recalca, una
oportunitat excepcional per descobrir una pedra angular del patrimoni cultural
català”. Pitrowska, apunta, “està posseïda” davant de l'estrena.
“L’aposta és reinterpretar sota la
imprevisible batuta de Pitrowska la primera obra de teatre musical en llengua
catalana”
“Hem treballat molt”, continua, “per mostrar
que darrere de coses que semblen carrinclones, cursis, hi ha el republicanisme
federalista de Clavé i l'altíssima capacitat satírica del polític i escriptor”.
Albertí, claverenc a ultrança, deplora el
desconeixement i els judicis que ha fet sobre el personatge determinada
historiografia “montserratina” i recomana llegir, en canvi, Ricard Vinyes i la
seva La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931).
“Clavé”, explica Albertí, “ va utilitzar en bona part les societats corals que
fundava, L'Aurora, La Fraternitat, i per les quals és sobretot conegut, com a
tapadora d'associacions de resistència obrera, en un context de domini polític
dels reaccionaris i de la censura. L'activitat musical havia de servir de
camuflatge i per recol·lectar fons per a l'associacionisme dels treballadors”.
Clavé, amic d'altres progressistes com
Monturiol i Abdó Terrades, se l'havia jugat sovint i se la seguiria jugant. Va
patir exili i deportació, encara que per un breu període, amb el sexenni
democràtic i la I República, va ser diputat i va tenir diversos càrrecs
públics.
L'aplec del Remei, destaca Albertí, fa en el fons
el mateix que Les noces de Fígaro de Beumarchais i Mozart, per la qual va estar
molt influenciada: vehicular unes idees revolucionàries sota la forma d'un
divertit entreteniment. L'obra conté encriptat un contingut de paròdia que va
molt més enllà de l'aparent comèdia vodevilesca d'embolic à la Beumarchais. “I
que de frivolitat en realitat no en té gens”.
Es tractava, indica, de fer arribar a la
societat els valors republicans (L'aplec del Remei: ajuntar-se és el remei), i
de satiritzar la reina regent, Maria Cristina de Borbó i la seva filla Isabel
II (que van anar a prendre els banys a Catalunya com ho fan Doña Socorro i la
seva filla a Caldes a l'obra), i polítics com O'Donnell. El director es declara
“fascinat” per la qualitat de l'obra de Clavé, la primera, insisteix, de teatre
líric escrita en català. I que encara que s'ha intentat fer passar per una obra
de tercera divisió, d'això res”.
El muntatge d'Albertí (una hora i 25 minuts),
amb un cor masculí que canta bevent de porrons o una dona clavant cops a una
enclusa, té una aparença carlesantosiana. “Sí, en alguns aspectes L'aplec del
Remei sembla escrita per Carles Santos, i això és indicatiu de la modernitat de
composició i d'arquitectura musical de Clavé. Santos beu de tot això. I hi ha
voluntat explícita de fer-li un homenatge”.
De la continuïtat de Pitrowska, Albertí
recorda que el personatge va néixer en un moment de crisi del TNC en el qual no
li semblava adequat que el director tingués tant de protagonisme, així que es
va crear aquest altre jo. Ara la polonesa s'ha guanyat un lloc al cor del
públic i fins i tot té club de fans que demanen que se li concedeixi la Creu de
Sant Jordi...
El director acaba l'entrevista dient que té
assaig i que ha d'anar a posar-se les pestanyes.
Publicat per
27 de setembre de 2016
Jacinto Antón
Foto : El director del TNC, Xavier Albertí,
fent de directora Wanda Pitrowska, a 'L'aplec del Remei'. MAY ZIRKUS/TNC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada