diumenge, 23 d’octubre de 2016

Enric Majó, mig segle d'ofici



50 anys en un escenari és una fita que mereix pastís d'aniversari i alguna cosa més. Aquest és el ganxo d''Una vida al teatre'

D'esquena a la platea, un veterà actor s'acomiada d'un públic imaginari, ja absent de la sala, amb un repetit bona nit. És la frase que tanca el seu breu parlament d'agraïment. Però aquesta vegada sembla anar més enllà d'una obra qualsevol, i apunta més a una manera de viure. No en va ha dit poc abans: "El teatre està fet per a mi". És l'epíleg d''Una vida al teatre', la peça de David Mamet estrenada a Chicago el 1977 i que La Seca Espai Brossa presenta amb bombo d'homenatge, el que mereixen les cinc dècades als escenaris d'un il·lustre com Enric Majó.

Amb un intèrpret de trajectòria tan oceànica queda més que justificada aquesta frase del dramaturg, novel·lista i guionista nord-americà. Encara que s'hagi de precisar que el teatre no estava fet per a un jove de Rubí, fill d'un pastor en una granja familiar, que sempre explica que el que a ell li agradava eren el dibuix i la pintura. El món de l'escena va aparèixer en el seu camí com un divertimento més, perquè uns amics "s'havien apuntat a l'Institut del Teatre».

'Una vida al teatre'
La Seca Espai Brossa
Autor: David Mamet.
Director: Moisès Maicas.
Repartiment: Enric Majó i Dafnis Balduz.
Preu: Desde 10 €.
Dates: Fins al 6 de novembre.

El que va néixer com una cosa lúdica va derivar aviat cap al camp professional. Amb només 20 anys, Adolfo Marsillach le va contractar el 1965 per a la seva companyia. Des d'aleshores ha desenvolupat una dilatadíssima carrera i bastant més exitosa que la de Robert, el seu personatge a 'Una vida al teatre'. Una breu obra en què Mamet desgrana una copiosa mirada cap al món teatral a partir de les converses entre dos intèrprets d'una modesta companyia de repertori, un veterà i un jove. Són el professor i l'aprenent avantatjat que, a poc a poc, li trepitja el terreny: Robert i John, a qui encarna Dafnis Balduz.

Al llarg de 26 escenes, algunes tan breus que amb prou feines contenen un parell de frases, es construeix un variadíssim puzle sobre la vida i l'ofici escènic. Sempre àcid, l'autor d'American Buffalo, Oleanna o Glengarry Glen Ross despatxa també pinzellades desmitificadores, manifestades en les eternes inseguretats de l'actor o en aquell ocàs que costa afrontar.

AL CAMERINO

El text té la virtut de jugar amb els diversos escenaris del teatre: les reflexions després de la funció (que resulten un excel·lent i còmic inici), els moments previs al camerino (abundants i fèrtils en la peça) o la construcció d'escenes. Aquesta virtut es converteix, no obstant, en un inconvenient de la posada en escena de Moisès Maicas. El canvi constant d'attrezzo i vestuari provoca aturades excessives i un ritme poc àgil que ni la música de fons aconsegueix atenuar.

Majó, en forma davant la marató d'entrades i sortides, i Balduz, brillant en la seva rèplica, mostren una gran complicitat, sobretot en els moments còmics. És aquí quan l'homenatjat es llueix amb un repertori de ganyotes al més pur estil Majó. Amb una gestualitat i una manera de dir un text cisellades durant cinc dècades.

EL+
La complicitat dels dos intèrprets, la comicitat d'algunes escenes i l'aire d'homenatge que sobrevola el muntatge.

EL-
Els continus canvis per representar les 26 escenes resten agilitat a l'obra, amb transicions que són com apagades.

Publicat per
José Carlos Sorribes

@jcsorribes

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: