'Scaramouche' llueix talent i mitjans en una
espectacular i alegre proposta de la companyia Dagoll Dagom
La història de Dagoll Dagom demanava, gairebé
exigia, una tornada al gran musical com la de 'Scaramouche'. Ha passat una
dècada llarga des de la presentació d''El Mikado' i 'Mar i cel' en què aquest
llarg parèntesi es va cobrir amb reestrenes i peces de menor calat, que no
èxit, com 'Cop de rock' o 'La família irreal'. Doncs bé, la libèrrima versió de
la novel·la (1921) de Rafael Sabatini, amb versió en el Hollywood daurat (1952)
de George Sidney i Stewart Granger en el rol protagonista, té tots els elements
per triomfar com els grans 'hits' de la companyia.
Així es va manifestar en la nit d'estrena al
Victòria amb el públic dret. Perquè Joan Lluís Bozzo ha tocat, sense
dissimular, la tecla del musical per a tots els públics. No pot ser d'una altra
manera per a una costosa producció. Ha reescrit al seu gust la història de
l'emmascarat justicier i revolucionari. El còctel del llibret respecta el
context històric, aquella revolució francesa que dóna tant de joc ('Els
miserables' sempre és referent) per a un musical èpic que persegueix la càrrega
emotiva amb una doble història d'amor. No falten, és clar, uns enèrgics, i
excel·lentment resolts, duels d'esgrima.
Bozzo dirigeix un brillant repartiment en un
muntatge amb partitura, escenografia i vestuari excel·lents
Bozzo ha incorporat un joc d'equívocs amb dos
bessons i amaneix la trama amb humor sa, fins i tot paròdic, i un cant d'amor
al teatre, representat en aquella companyia de la comèdia de l'art en la qual
es refugia l'heroi. Per ajustar encara més la identificació del públic familiar
sempre queda clar qui són els bons i els dolents, el poble contra la noblesa
aliada amb l'església.
UN EXCEL·LENT QUARTET PROTAGONISTA
Tot aquest ambiciós plantejament necessita
mitjans a la seva altura. I 'Scaramouche' en té, començant per un repartiment
tan ampli com compacte. La mirada del públic se'n va cap a Toni Viñals, un
Scaramouche ben trobat i vigorós que treu nota en el seu marató de canvis
continus de vestuari i personatge. La rèplica, i quina replica, l'hi dóna Ivan
Labanda, com el pèrfid marquès, a qui aquest actor de contrastada polivalència
aconsegueix que vegem menys dolent del que és.
Al costat tenen dos grans intèrprets emergents
i de veu lluminosa. Ana San Martín és Olympia, la jove a qui el marquès vol casar
contra la seva voluntat, i Mireia Mambo (revelació en 'Sister Act'), la múrria
i alliberada Camilla que enamora Scaramouche i qualsevol que coincideixi amb
ella. Dos personatges femenins que Bozzo modernitza al límit, i més. Olympia,
per exemple, renuncia al matrimoni en favor d'un amor més lliure.
'Scaramouche' té altres pilars tremendament
sòlids en la fina partitura cinematogràfica d'un gran com Albert Guinovart, la
monumental escenografia d'Alfons Flores i el lluent vestuari de Montse Amenós.
Tres cartes guanyadores per a aquest gran musical de capa i espasa, molt ben
cantat i interpretat, que només necessita el rodatge que donen les funcions per
ajustar el ritme, principalment en la seva primera part. Al final brota
l'eufòria i exaltació d'un epíleg amb el cant del poble de París. Incita a
sortir al carrer a fer la revolució o… a proclamar la independència.
Publicat per
@jcsorribes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada