La mirada d’Ostermeier sobre La gavina
conserva els patrons del seu teatre, però va més lluny
La gavina és el primer text de Txékhov que
dirigeix l’alemany Thomas Ostermeier, un creador preocupat per lligar els
espectacles amb el context sociopolític de la nostra societat i, sobretot, amb
l’històric del seu país. És un compromís que era difícil de traslladar a l’obra
de Txékhov, que parla sobretot de l’art i, també, esclar, del fracàs de l’amor.
Ostermeier defensa la qüestionable vocació d’activista humanitari del dramaturg
rus, i per fer bona la troballa obre l’espectacle amb una projecció del camp de
concentració de l’illa de Sakhalin, que Txékhov va visitar com a metge, on
superposa una sentència contundent. Ostermeier encara fa un pas més en el compromís
de l’artista amb la societat i el fa girar al voltant del drama dels refugiats,
de manera que a l’inici de l’espectacle introdueix un relat que no té res a
veure amb l’obra. No obstant això, reconec que està ben jugat.
La mirada d’Ostermeier sobre La gavina
conserva els patrons del seu teatre, però va més lluny perquè adoba l’original
amb comentaris dels intèrprets i amb anacronismes referencials, i fins i tot
s’autoparodia en un divertit monòleg sobre el teatre contemporani i les seves
eines de representació que connecta perfectament amb la confrontació entre un
teatre d’abans i un de modern que planteja Txékhov.
No és l’única virtut d’un espectacle
captivador que aconsegueix que la quotidianitat d’uns personatges de fa 100
anys se’ns reveli estranyament propera, com si es tractés d’uns veïns de casa,
tant pel model interpretatiu com per les frases musicals (Bowie, The Doors,
Velvet Underground) i per l’ambientació del fred i buit espai en què -un altre
encert- una pintora dibuixa màgicament el paisatge de somni on transcorre
l’acció, que a la fi desapareixerà com el protagonista.
La funció camina des de la contemporaneïtat
escènica fins a una escena final instal·lada en una desesperança molt
txekhoviana, remarcada per la fredor d’uns personatges que assumeixen el fracàs
irreversible des de la més absoluta passivitat emocional. En el trajecte,
Ostermeier sembla que obviï la tendresa que Txékhov mostra cap als desgraciats
protagonistes, sobretot el vell Sorin i l’amargada Maixa.
‘La mouette (La gavina)’, Teatre Municipal de
Girona, 25 d'octubre
Publicat per
26 d’octubre de 2016
Santi Fondevila
Enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada