dijous, 3 de novembre de 2016

Clàssic recuperat



La Sala Cabanyes es retroba amb Guimerà i ‘Terra baixa’

Quan es repassa la relació de les peces teatrals produïdes per Sala Cabanyes al llarg dels seus cent anys d’activitat, crida l’atenció la poca presència que hi ha tingut Àngel Guimerà, un dels autors més importants del teatre català de tots els temps. D’ell, només hi consta l’escenificació de la tragèdia ‘Joan Dalla’, el 1934, i del drama ‘Mossèn Janot’, els anys 1946 i 1952, a part de la seva obra més coneguda, ‘Terra baixa’, que va dirigir Josep M. Cusachs el 1968. Per això ha estat una decisió raonable tornar-la a portar a escena aquesta temporada en què l’entitat celebra el seu Centenari, perquè a la programació no hi podia faltar algun títol representatiu de la nostra dramatúrgia més clàssica. Del muntatge se n’ha fet càrrec Josep M. Rabassa, un dels sèniors de la casa.

Autor consagrat
Àngel Guimerà (1845-1924), que també fou polític, periodista i poeta, està considerat com la figura més rellevant de la tradició dramàtica en llengua catalana. Autor de més de quaranta peces de categoria diversa, assoleix el seu moment de plenitud a l’última dècada del segle XIX amb ‘Maria Rosa’, ‘La filla del mar’ i sobretot ‘Terra baixa’, obra que el consagra internacionalment, amb traduccions a moltíssims idiomes, versions cinematogràfiques i adaptacions operístiques i musicals. El seu protagonista, en Manelic, interpretat professionalment durant molts anys per l’actor Enric Borràs (1863-1957) que en va fer una creació arquetípica, esdevé el més gran dels herois engendrats per l’escena del país. La difusió i la gran acceptació popular aconseguida arreu han fet de ‘Terra baixa’ un text intensament representat, sigui en el circuit professional o en l’amateur. Tot i això, la producció dramàtica de Guimerà no s’ha deslliurat mai de reprensions que li retreuen un llast de tics romàntics i el desfasament respecte als corrents renovadors de la seva època.  

Però la voluntat de reivindicar la vigència de l’obra guimeraniana i d’alliberar-la de clixés antiquats ha portat també, des de fa temps, alguns actors i directors d’escena a intentar adaptacions que revitalitzessin l’essència de ‘Terra baixa’. En aquest sentit es poden citar les propostes de Josep Montanyès i Guillem-Jordi Graells (1975); de Ricard Salvat, amb dramatúrgia de Josep M. Benet i Jornet i protagonisme del nostre Joan Pera (1976); de Josep Montanyès amb Enric Majó (1981); de Fabià Puigserver amb Lluís Homar (1990); de Ferran Madico amb Julio Manrique (2000); de l’alemany Hasko Beber, la més transgressora, amb el mataroní d’origen gambià Babou Cham encarnant un Manelic negre (2009); o la de Pau Miró amb Lluís Homar fent ell sol tots els papers, que el públic local va poder admirar al Teatre Monumental el novembre de 2015.

Restitució acomplerta
Ara, a la reposició duta a terme a la Sala Cabanyes, Josep M. Rabassa ha apostat per una opció conservadora que té com a millor aval poder comptar amb una escenografia de Jordi Ribas que un segle enrere hauria fet feliç al mateix Enric Borràs. És un veritable diorama realista que abasta fins als proscenis i que dóna un volgut accent de pairalisme. Hi destaca la rotunditat de la porta del molí on s’esdevé el drama, que expressa bé la càrrega simbòlica de la captivitat brutal a què està sotmesa la Marta –la protagonista femenina– i alhora la frontera rigorosa que descomparteix tot allò dominat pel cacic Sebastià de la llibertat que hi pot haver més enllà d’aquests confins.

Al seu costat el vessant interpretatiu és més discret, segurament perjudicat per alguna errada de càsting. I malgrat que actors i actrius compleixin voluntariosament amb el rol atribuït, el muntatge acaba patint una reducció excessiva a una pugna de bons i dolents. Així queden menys evidents d’altres conflictes que enriqueixen la trama de l’obra, com la dependència i passió sexual mútua entre la Marta i l’amo, les febleses contradictòries del mateix Sebastià com a tirà conscient que està perdut, la virilitat que constitueix el germen de l’arravatament de Manelic, la contraposició idíl·lica entre les virtuts de la natura i allò malmès per la societat, o el rerefons d’opressió social i la necessitat de rebel·lia. Això no obstant, Rabassa i el seu equip salven amb la correcció deguda el compromís de restituir el títol més emblemàtic de Guimerà en el repertori de la centenària Secció Teatral del Centre Catòlic. Que no és poc.

Publicat per
26 d’octubre de 2016
Comas Soler
Enllaç

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: