T de Teatre, que està d’aniversari, ha tornat
al Monumental amb ‘E.V.A.’
Encara no fa un mes el Monumental tancava
immillorablement la programació del trimestre passat amb ‘Mur’, una performance
de circ creada a Mataró que va demostrar una gran vàlua artística i social. I
ara ja ha engegat la nova temporada amb un títol que també ha atret un públic
nombrós: ‘E.V.A.’. És la darrera producció de la companyia T de Teatre, que es
va estrenar al Romea a finals de juny dintre el Festival Grec de Barcelona i ha
servit per commemorar el seu vint-i-cinquè aniversari.
Va ser l’any 1991 quan cinc alumnes que
s’acabaven de graduar a l’Institut del Teatre es llancen a formar la seva
pròpia companyia i irrompen amb força en el panorama escènic del país amb un
muntatge molt senzill però ple de mordacitat. Són Mamen Duch, Rosa Gàmiz,
Míriam Iscla, Carme Pla i Àgata Roca, que donen vida a ‘Petits contes
misògins’, a partir de narracions de l’escriptora nord-americana Patricia
Highsmith.
Des de llavors, amb algunes altes i baixes en
el grup, han posat en escena deu altres espectacles teatrals ben diversos,
molts dels quals s’han pogut veure al Monumental, sempre amb protagonismes
femenins. Si els dels primers moments acostumaven a tenir una configuració feta
a base d’esquetxos, després es decantaran per obres amb més estructura
argumental gràcies a la col·laboració de dramaturgs experimentats com Javier
Daulte, Alfredo Sanzol, Pau Miró o Ciro Zorzoli. Sigui com sigui, T de Teatre
és de les poques companyies de per aquí que al llarg de la seva trajectòria pot
comptar per milers les funcions que ha realitzat i el nombre dels seus
espectadors amb molts més zeros al darrera. D’altra banda, a partir de l’any
2000, es dediquen també amb èxit a fer televisió amb ‘Jet Lag’, una comèdia de
situació de la que se n’emeten més de vuitanta capítols i que les fa encara
molt més populars. I segurament les encasella massa en uns clixés
interpretatius arquetípics.
Drama soterrat
‘E.V.A.’ la peça que presenten ara respon a
les sigles d’Escala Visual Analògica, que és un mètode que en medicina s’usa
per observar el dolor percebut pels pacients. En aquesta ocasió han comptat amb
un text escrit per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que també
n’assumeix la direcció, per orquestrar una comèdia dramàtica que descriu
progressivament els relats paral·lels de les experiències de quatre antigues
companyes d’escola. El dolor hi és present, soterrat de formes diferents, en
cadascun dels fils vitals que la representació va desembullant i que prenen
sentit al final quan s’uneixen en un passat comú. Les temences d’una actriu, el
patiment físic i interior d’una professora, el bloqueig sentimental d’una
anestesista i la tristor per por a l’envelliment d’una venedora d’immobles, els
personifiquen amb moments d’encert Àgata Roca, Carme Pla, Marta Pérez i Rosa
Gàmiz, però perden gruix quan afloren els arquetipus que les T de Teatre mai no
s’acaben de treure de sobre. Pel que fa als rols auxiliars, Albert Ribalta,
Jordi Rico i la jove Carolina Morro els serveixen amb eficàcia.
Hi ha també un dispositiu escenogràfic ben
trobat. Ve a ser com una gran caixa que té uns quants elements mòbils i
aixopluga amb enginy els diversos espais que la trama evoca: des d’un
restaurant a un pis per llogar, passant per un quiròfan o un armari, entre
altres. En canvi, unes projeccions videogràfiques no hi afegeixen gaire res.
Comptat i debatut, el balanç d’un quart de
segle d’activitat i la bona acollida que aconsegueixen arreu són la millor
prova que les T de Teatre tenen ganxo, talent i corda per continuar la seva
història d’èxits durant molts anys més. Ara bé, a les cròniques aquesta
‘E.V.A.’ no quedarà pas com una de les seves millors propostes.
Publicat per
Comas Soler
Dimecres, 24 Gener 2018
