Autors teatrals salten a la direcció de peces
pròpies o d’altres companys per garantir l’estrena de les obres
Corrien els primers anys de la crisi econòmica
i als teatres catalans les coses anaven mal dades. A alguns dramaturgs les
obres els cremaven a les mans sense trobar ningú que n’assumís la direcció i
els obrís les portes de les sales. I, davant d’aquesta situació, van decidir
garantir-se ells mateixos l’estrena convertint-se en els seus propis directors.
D’aquella reacció, nascuda de la necessitat però també d’un anhel artístic,
encara se n’alimenta en gran mesura la dramatúrgia catalana.
Autors com Jordi Casanovas, Cristina Clemente,
Pere Riera, Esteve Soler, Josep Maria Miró i Marta Buchaca no només han portat
a escena obres seves sinó que també han deixat en mans d’altres dramaturgs la
direcció dels seus muntatges. Així s’ha creat una xarxa de dramaturgs que es
dirigeixen entre ells que ja és la tendència predominant a la cartellera
actual: tret d’excepcions com Simone, escrita per Daniela Feixas i dirigida per
Ramon Simó, en la majoria d’obres d’autors catalans en representació la posada
en escena ha anat a càrrec d’un director que també és dramaturg.
El naixement del fenomen
Desinterès, provincianisme i diners uneixen
autors amb autors
“Fa deu anys no hi havia interès per part dels
directors per posar en escena textos d’autors catalans. I segueix sense
ser-hi”, afirma Jordi Casanovas , que fa uns dies en deixava constància a
l’article “La dramatúrgia dirigeix la dramatúrgia”, publicat a Barcelona
Playwrights. Casanovas detecta una “certa desídia” entre directors davant
dramatúrgies catalanes i considera que això va propiciar fa una dècada el salt
dels dramaturgs a la direcció. “Molts directors tenen una llista de títols
canònics -afirma-. Somien portar a escena autors com Shakespeare i Molière, no
els interessen les històries noves”.
Els dramaturgs Sergi Belbel i Cristina
Clemente comparteixen la sensació que impera “un cert provincianisme” davant
les obres catalanes. “Prefereixen mil vegades més muntar autors morts o
estrangers que no pas vius i locals”, subratlla Belbel. A part d’aquesta
qüestió, Casanovas atribueix la preferència pels clàssics al fet que són obres
lliures de drets que permeten als directors “posar el seu segell i firmar la
dramatúrgia”.
La tendència dels autors a dirigir els textos
propis no és exclusiva dels anys de la crisi -el mateix Belbel, José Sanchis
Sinisterra i Javier Daulte ja ho feien temps abans-, però el daltabaix econòmic
va contribuir a la proliferació d’aquesta fórmula. “Quan es tracta de sortir de
l’ou, dirigir-se a un mateix és més econòmic. Vam començar a fer-ho per
supervivència, l’objectiu era que l’obra es veiés”, diu Casanovas. Tot i que
ara la situació econòmica és una mica més favorable, els dramaturgs no creuen
que els directors tinguin més interès per ells. “Ningú ens truca per
preguntar-nos què estem escrivint. Si no ens dirigim entre nosaltres, no ho
farà ningú”, assegura Belbel.
Protectors del text
Els autors prefereixen treballar amb autors
Amb els anys, els autors catalans no només
s’autodirigeixen, sinó que també han passat a fer-se càrrec de les obres
d’altres companys. Així s’ha teixit una xarxa de dramaturgs-directors que
construeixen espectacles colze a colze, nodrint-se de la confiança i la
complicitat mútua, però també dels avantatges que, al seu parer, els aporta
comptar amb altres autors a la direcció. “Els dramaturgs som molt protectors
del text, no volem sacrificar-lo en funció de l’espectacle”, explica Cristina
Clemente, que ho exemplifica amb una experiència pròpia: “A vegades m’han dit
que el meu text serà la guia del muntatge i després ha sigut sotmès a molts
canvis. Jo no vull que el text sigui això”. Per a ella, cedir la direcció d’una
obra seva a un altre dramaturg (com va fer amb Consell familiar, dirigida per
Jordi Casanovas) ha sigut positiu. “Tenim un llenguatge comú, és fàcil
treballar entre nosaltres i contribueix al creixement dels textos, que es fan
més forts”, indica Clemente. En la mateixa línia, Belbel argumenta que “els
autors mai aniran en contra dels autors, sempre voldran fer brillar el text a
favor seu”, mentre que els directors “fan la seva lectura particular de l’obra,
posant-hi creativitat en un sentit determinat”.
Més enllà dels avantatges a l’hora de
treballar, alguns dramaturgs celebren aquesta tendència i l’atribueixen a un
retorn a la figura de l’autor d’abans del segle XX, quan els directors escènics
no existien. “Històricament, els autors dirigien les companyies”, recorda el
director de la Sala Beckett, Toni Casares , que creu que fins ara la figura del
director ha sigut “enaltida i magnificada” i que, en canvi “no s’ha confiat
prou en l’autor com a creador escènic”. Per a Belbel, el fenomen evidencia “un
retorn a la normalitat” perquè “la figura del director existeix només des de fa
un segle i escaig”. Si bé el dramaturg admet que és necessària una persona que
porti la batuta, també defensa la capacitat dels autors per fer-ho, ja que “no
hi ha tanta diferència entre escriure i dirigir”.
La defensa dels directors
Diuen que són imprescindibles per aportar
riquesa a les obres
Els directors no neguen l’existència d’aquest
fenomen, però el veuen amb uns altres ulls. “Dir que no estem interessats en la
dramatúrgia catalana no és reflectir la realitat”, afirma Alícia Gorina , que
troba a faltar “més suport” a la direcció, també per part dels dramaturgs. Ni
ella ni Ramon Simó creuen que el fenomen sigui un atac directe als directors,
però en verbalitzen les implicacions. “Significa que hi ha gent fent dues
feines alhora”, diu Simó, que rebutja la fórmula perquè “resta riquesa” als
espectacles. “Una cosa és l’escriptura sobre paper i l’altra és l’escriptura
escènica -diferencia Simó-. És una qüestió d’ordre estètic. Com més ulls hi
veuen, millor”. El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual , també posa
èmfasi en les fronteres que separen direcció i dramatúrgia: “No tothom que
escriu és necessàriament un director. Són dues feines diferents amb impulsos
diferents. Quan un dramaturg dirigeix pot faltar distància, mentre que un
director extern aporta un altre punt de vista”. Pasqual també surt en defensa
del tractament de la dramatúrgia per part dels directors. “No és cert que els
autors cuidin més el text, hi ha el mateix respecte”, diu.
Sobre les implicacions del fenomen al teatre
català, Simó és contundent. El director explica que aquesta tendència de
dramaturgs que s’autodirigeixen també és present en altres països com França i
Alemanya, però que allà “està impulsada per gent tremendament innovadora que ha
generat una crisi de l’estètica dramàtica”. En canvi, a Catalunya el fenomen
“s’ha reduït al teatre convencional” i es basa, diu, en “una manca d’ambició”.
Més rotund és encara amb l’argument dels autors de tornar a la manera de
funcionar de la dramatúrgia abans de l’aparició del director. “És absurd. Si
hem de retrocedir fins als orígens, que els autors no escriguin amb ordinador
-rebla-. El que cal és mirar endavant”.
Un trampolí al món
La fórmula ha ajudat a créixer i a expandir la
dramatúrgia catalana
Malgrat les discrepàncies, directors i autors
coincideixen a admetre que aquesta xarxa de dramaturgs ha contribuït a
l’expansió del teatre autòcton dels últims anys. “La dramatúrgia catalana està
vivint un moment molt bo. Ha crescut molt i té molt suport”, constata Gorina.
El fenomen ha ajudat, sobretot, a impulsar les obres locals arreu del món i a
situar-les al costat d’autors contemporanis de primer nivell. “Els textos
catalans viatgen molt, s’estrenen arreu del món i al costat de grans noms com
Sarah Kane”, subratlla Casanovas, que insisteix que treballar amb
directors-dramaturgs ha ajudat a elevar la qualitat de les creacions del país i
ha dotat d’experiència escènica els autors.
Ara la incògnita que se cenyeix sobre l’escena
catalana és saber si aquest fenomen serà un moviment temporal fruit de les
circumstàncies o bé es convertirà en la manera de funcionar habitual de la
dramatúrgia contemporània, que es pot arribar a accentuar fins a fondre les
fronteres entre direcció escènica i dramatúrgia. Que la balança es decanti cap
a una banda o cap a l’altra dependrà tant del paper dels dramaturgs com del rol
dels directors.
Dramaturgs dirigint dramaturgs, a la cartellera
actual
‘Adossats’ Teatre Romea
Ramon Madaula ha confiat la direcció de la
seva quarta obra a un altre dramaturg, Jordi Casanovas, que per segona vegada
li dirigeix un espectacle (el primer va ser L’electe ). El vincle entre ells
dos ve de més lluny: abans de fer el salt a la dramatúrgia, Madaula va formar
part d’obres de Casanovas com a actor.
‘Olvidémonos de ser turistas’ Sala Beckett
La dramaturga Gabriela Izcovich i Josep Maria
Miró no es coneixien, però això no ha impedit que treballessin junts. Izcovich
i l’actriu Lina Lambert buscaven una obra per fer juntes. A través de la
Beckett van demanar a Miró que escrivís un text que Izcovich pogués dirigir i
Lambert interpretar. El resultat és Olvidémonos de ser turistas, que forma part
d’un cicle dedicat al dramaturg.
‘El mar no hi cap dins d’una capsa de sabates’
Teatre Tantarantana
Per a Laia Alzina, escriure i dirigir les
pròpies peces és una dinàmica habitual. Des de la seva creació, la companyia El
Martell ha seguit aquest funcionament, que els ha permès “posar les obres al
servei de l’escenificació”, explica Alzina. Al seu quart muntatge, la companyia
fa una revisió crítica de la infantesa a través de les veus de quatre nens
castigats sense pati.
‘Sàpiens’ Sala Flyhard
Feia temps que Sergi Belbel tenia ganes de
treballar amb Roc Esquius. “Havia fet algunes obres amb la seva companyia,
dirigint-les ell mateix. Llavors li vaig dir «La pròxima te la dirigiré jo»”,
recorda Belbel. Així es va gestar Sàpiens, la primera comèdia d’Esquius que
deixa a les mans d’un altre dramaturg.
‘Ventura’ Celrà
Com en el cas de l’obra de Miró, la
dramatúrgia i la direcció de Ventura estaven decidides abans de la creació del
text. La dramaturga Cristina Clemente explica que l’obra va ser un encàrrec i
que ja se sabia qui el dirigiria, el dramaturg Víctor Muñoz. El muntatge es
representa en un espai peculiar: una casa de Celrà, on es va estrenar fa tres
anys.
‘Mala broma’ Sala Muntaner
“No puc estar més content perquè el feedback
sobre el text és constant i la confiança per part seva en el meu procés
d’escriptura ha sigut sempre molt gran”, assegura Jordi Casanovas quan se li
pregunta sobre l’experiència de cedir la direcció d’una obra seva a un altre
dramaturg. En aquesta ocasió, el director és Marc Angelet, i l’espectacle, Mala
broma. Estrenat ahir a Vilafranca del Penedès, el muntatge farà temporada a la
Sala Muntaner a partir del 28 de març.
Publicat per
Núria Juanico
18 de febrer de 2018
