Un gran moment de la dramatúrgia catalana, amb noves veus,
es diu. Els autors, però, van començar picant pedra en època de retallades, i
encara piquen
“Mira, el 2010 la cosa estava molt xunga. Si volíem fer
teatre havíem de picar pedra. Ens ho havíem de fer tot nosaltres. I vam crear
una companyia que ens ha servit per tirar endavant el nostre projecte teatral”,
diu Joan Yago, que, amb la companyia La Calòrica, acaben d’omplir la Beckett
durant tres setmanes amb Els ocells, ferotge i divertida sàtira política sobre
el populisme. Yago i tot un grup d’inquiets autors nascuts a la dècada dels
vuitanta segueixen picant pedra per tirar endavant un teatre divers, però amb
una característica comuna: és fet des de la precarietat.
“Són fills de la crisi”, diu, categòric, el dramaturg i
director Sergi Belbel, en referència als autors que van aparèixer en el món del
teatre en plena època de retallades econòmiques, a principi d’aquesta dècada.
“Van començar a escriure en plena crisi i encara treballen sota aquest estigma.
Si a Roc Esquius li dius que la seva propera obra es farà al Teatre Nacional de
Catalunya, no s’ho creurà”, diu Belbel, que acaba d’estrenar a la Biblioteca de
Catalunya Això ja ho he viscut, amb Esquius com a actor. “No. No, no... No m’ho
podria creure”, corrobora Esquius, que a més d’actor, és autor d’obres com iMe
o Sàpiens.
Lara Díez Quintanilla, una d’aquestes dramaturgues filles de
la crisi, fa una descripció prou eloqüent: “Som de la família de les formigues
perquè no parem de treballar i, a sobre, des de la precarietat. No sabem què és
un contracte!”. Esquius continua incrèdul: “Jo escric obres de ciència-ficció i
no hi ha res més semblant a la ciència-ficció que Belbel explicant-me la
situació del teatre abans de la crisi”. En aquells anys de vaques grasses (i és
molt agosarat parlar de vaques grasses en el món del teatre), “l’autor era
ràpidament absorbit pel sistema”, en paraules de Belbel, que va ser director
del TNC entre el 2005 i el 2013.
“Van començar a escriure en plena crisi i encara treballen
sota aquest estigma” (Belbel)
“Al TNC hi havia el T-6 [un projecte que es va encetar la
temporada 2002-2003 i va durar 10 anys, creant companyia amb director,
dramaturg i fins a nou actors (tot un luxe!)]; a l’Institut del Teatre es
començaria aviat a donar classes de dramatúrgia; la Beckett de seguida
s’interessava per autors joves; els teatres privats estaven molt atents a
captar nous talents”, diu Belbel.
D’aquesta època són autors ja consagrats com Pere Riera,
Guillem Clua, Cristina Clemente, Jordi Casanovas, Marta Buchaca, Marília
Samper, Pau Miró, Mar Rosich, Helena Tornero... No són gaire més grans que els
de la crisi, però van conèixer aquell món que ara Esquius considera
ciència-ficció. I es van consolidar. Les retallades pressupostàries van canviar
el panorama i els nous autors, dels quals n’hi ha que fa vuit o nou anys que
piquen pedra, segueixen sent “emergents”.
“Sempre ens diuen que som els joves emergents, però... fins
quan?”, es queixa Marta Aran, que ha triomfat aquesta temporada a la sala
FlyHard amb La noia de la làmpada. Ella també ha treballat des del principi en
precari. “Fa que traiem el cap ja no sé quants anys”, coincideix Roger Torns. I
segueix: “I escrivim pensant en petit: vull dir que ni em plantejo escriure una
obra per a molts actors: amb un parell o tres ja n’hi ha prou”. Altres, com
Denise Duncan, que farà residència a la Sala Beckett la temporada que ve, sí
que ha pogut preparar una obra amb nou personatges: “Gràcies a la beca de la
Societat General d’Autors d’Espanya, esclar”.
“Som la generació de la crisi, d’acord, però també la dels
premis, les beques i les residències”, contraposa en un català gairebé perfecte
Duncan, de Costa Rica però instal·lada a Catalunya des de fa 12 anys. Els ajuts
són importants per a l’autoria, però no ho resolen tot: “Primer, perquè no pots
saber si te’l donaran”. Després, perquè accedir a un ajut no garanteix
treballar en condicions òptimes. “Amb la beca DespertaLab [de la Nau Ivanow i
la Sala Atrium], el suport de la Beckett per fer Distància, i de la càtedra
Brossa per muntar Estrip-tesi, vam poder viure de la dramatúrgia uns vuit
mesos”, explica Torns.
“Entre tots els autors, de totes les generacions, els que
poden viure de la dramatúrgia es podrien comptar amb els dits d’una mà i encara
ens en sobraria algun”, diu Toni Casares, director de la Sala Beckett, que
subratlla que aquests artistes s’han de dedicar a la docència o a altres
feines. Aran ha tingut feines de tota mena i ha descobert que de qualsevol
feina en pot sortir un bon text teatral: “He treballat d’oradora en
enterraments, llegint textos relatius als difunts i ara estic escrivint una
obra sobre la mort”, revela. Lara Díez Quintanilla és de les més afortunades en
aquest sentit perquè treballa amb la productora Minoria Absoluta com a actriu
al Polònia, el programa de sàtira política de TV3: “La gent em diu que ho peto,
que soc mediàtica i tal, però per sostenir-me... ni de broma!”. Daniel J.
Meyer, recent triomfador als premis Max amb A.K.A. (Also Known As), que ara
portarà a Madrid, també toca altres tecles del teatre, treballant com a ajudant
de direcció d’Àngel Llàcer en produccions de gran format com La jaula de las
locas, el tipus d’espectacles que omplen els grans teatres de Barcelona. Meyer,
però, és prou explícit: “Quan escrivim una obra, no sabem si es farà. Podem
estar treballant a fons perdut. A.K.A. la vaig escriure en una nit, com qui
diu, sense saber ni on la faríem”, diu.
L’èxit sobtat d’aquesta obra, que es va estrenar a la petita
sala FlyHard del barri de Sants de Barcelona i després va passar per la
Beckett, va donar prestigi a Meyer, però ell considera que el millor de tot
plegat van ser els missatges de suport rebuts dels col·legues. “Crec que si
aquests fills de la crisi tenim una marca diferencial, és la sinceritat”,
explica. De fet, entre tots aquests autors hi ha un sentiment solidari. “De la
precarietat no pot sortir competència”, diu Torns, que assegura que també té
confiança total amb autors com Marília Samper o Llàtzer García. “Crec que s’ha
creat un teixit entre autors molt fecund: volem saber què estan fent els
companys, els ensenyem els nostres projectes, ens ajudem... ens fem créixer
tots junts”.
El resultat és a la vista. Salvador Sunyer, director del
Temporada Alta, un festival molt implicat en la creació teatral catalana, lloa
el nivell dramatúrgic que hi ha: “Són moltes veus, molt plurals i molt atentes
a la realitat del moment. A més, la qualitat de molts d’aquests autors és
indiscutible”, diu. Casares no dubta a afirmar que són “autors madurs i amb
qualitat”. Belbel es treu el barret: “Tenen molta més informació i tecnologia
que totes les generacions anteriors i l’han sabut aprofitar per augmentar el
nivell del nostre teatre”. També Eduard Molner, crític teatral i cap d’estudis
d’Arts Escèniques de l’escola ERAM, de la Universitat de Girona, reconeix el
bon moment creatiu: “Aquest teatre de text, com a tal, a Catalunya està al més
alt nivell”, sosté.
“Són veus molt plurals i molt atentes a la realitat; la
qualitat és indiscutible” (Sunyer)
Però Molner troba a faltar altres tipus de llenguatges
escènics, teatralitats més arriscades, més trencadores, com es fa a Bèlgica, a
Berlín, a París... “Hi ha aquí les condicions perquè sorgeixin companyies com
l’anglesa Complicité o la belga Peeping Tom?”, es pregunta el crític. “No,
perquè els teatres públics no aposten pel risc i jo considero que són ells,
precisament, els que haurien d’assumir aquesta tasca, perquè els privats no ho
faran. Aquest teatre de conflicte, alternatiu, arriscat, amb noves mirades,
necessita ajudes públiques per crear una escena com la que trobem a molts llocs
d’Europa”.
El dramaturg Jan Vilanova, un dels creadors de la productora
teatral Sixto Paz, coincideix amb Molner: “Les institucions públiques no han
ajudat al desenvolupament de llenguatges teatrals diferents, performàtics,
agosarats, que són importants i enriquidors. I justament per això ho haurien de
fer, perquè els teatres privats busquen una seguretat”, sosté Vilanova, autor,
entre d’altres, de l’obra hISTÒRIA. Torns explica el risc que suposa, en
aquestes situacions, apostar per dramatúrgies alternatives: “Hi ha un teatre
que no és només per escoltar i riure o plorar”, diu. “Abans hi va haver els
Radikals Lliures, per exemple, però ara no hi ha espais que apostin per
l’escena alternativa”.
En aquest punt arribem a un dilema crucial en tota creació
artística: “Escric el que em surt a mi d’escriure o el que penso que anirà a
veure més gent?”, es planteja Vilanova. “És pervers escriure una cosa només
perquè creus que pot funcionar, se’m trenca l’ànima! Quan vaig escriure
hISTÒRIA no en donava un duro perquè seria comercial i va anar molt bé”. Duncan
sembla incorruptible: “El teatre és una finestra i l’hem d’aprofitar, hem de
tenir un posicionament davant del conflicte i fer preguntes, construir un espai
de llibertat”, diu la dramaturga, que acaba d’estrenar al Tantarantana Negrata
de merda, on, a partir d’un nen de cinc anys que insulta un altre amb el títol
de l’obra, el racisme i el classisme destapen un conflicte familiar. Tampoc es
baixa del carro Torns, que aviat presentarà al Tantarantana Persones
potencialment poderoses: “Un collage dins del meu cap que té a veure amb
Antígona, amb la gossa Sota, amb la revifada del feixisme...”.
Alguna cosa, doncs, en aquest erm de crisi, s’està fent bé
en el teatre català. A Barcelona hi ha un munt d’espais de petit format, les
anomenades sales alternatives, que sí que aposten per aquests autors. Des de la
FlyHard, autèntic bressol d’un teatre de text, costumista i urbà, fins al
Versus Teatre, passant per l’Atrium, el Teatre Gaudí, el Tantarantana, la sala
Fènix, el Maldà, l’Espai Brossa, el Teatre Akadèmia... “Aquests creadors tenen
les seves companyies, i a poc a poc aniran entrant en les programacions dels
teatres públics i en festivals importants”, afegeix Sunyer.
El pas següent és a l’estranger. L’interès pel teatre català
fora de Catalunya és innegable. Com a mostra, Belbel recorda el comentari del
dramaturg britànic Simon Stephens quan va ser convidat a la inauguració de la
Sala Beckett del Poblenou fa tres anys: “The best theatre in Europe”, es va a
limitar a dir. “En àmbits acadèmics i universitaris hi ha estudis i tesis
doctorals sobre la dramatúrgia catalana actual”, diu Casares. I, de fet, són
molts els autors catalans que estrenen obres fora d’Espanya. Sense anar més
lluny, a la foto que il·lustra aquest reportatge no hi han pogut ser dos noms
importants d’aquesta dramaturgs fills de la crisi, com Clàudia Cedó (autora del
recent èxit Una gossa en un descampat) i Yago: són a Praga participant en el
projecte Fabulamundi, entre teatres i festivals de 10 països europeus.
Molner considera que som davant d’una generació “més
audiovisual que llegida, cosa que no és una crítica”. És cert que gairebé tots
es reconeixen influenciats per les sèries de televisió (la majoria,
americanes). “He vist tot Chernobyl de cop i miro i repasso constantment
capítols de Black Mirror a la recerca de noves estructures”, admet Torns. Les
noves tecnologies també estan molt presents, com, de fet, qualsevol corrent
artístic: “Beuen del teatre de generacions anteriors, dels clàssics, del
cinema, de la pintura i de l’art contemporani... Tot influeix”, sosté Sunyer.
“Els teatres públics no aposten pel risc, i caldria: els
privats no ho faran” (Molner)
En el fons, com que s’ho han de fer tot sols, d’aquesta
situació tan precària en surt una lectura positiva: “Hem de buscar pasta, hem
d’escriure, hem de dirigir, hem de moure l’espectacle... Tot ho fem nosaltres
solets, això vol dir que no hem de passar comptes amb ningú. Ens hem fet
forts”, diu Meyer.
I quan diuen que s’ho fan tot, és literal: Aran explica els
maldecaps que pateix per manegar els diners d’alguna subvenció o beca: “Ho miro
tot per intentar cobrir el màxim possible del projecte, des dels bitllets de
tren fins als menús. Una ajuda de 3.000 euros, per exemple, no cobreix tot un
muntatge. A més, com justifiques unes despeses que has de fer abans de rebre
una subvenció que, potser, ni tan sols rebràs? Amb un crèdit? Demanant un
favor? Treballem per amor a l’art”. Duncan també es dedica a retallar costos:
“Que una persona ho faci tot és el més fàcil: faig de directora de la meva
obra? Doncs una persona menys que ha de cobrar!”. A més d’autores, directores i
actrius, Aran o Duncan esdevenen també gestores. O sigui, un quatre en un.
Set noms propis
Daniel J. Meyer
Buenos Aires, 1982. Ha guanyat el darrer premi Max a la
millor autoria revelació per A.K.A. (Also Known As), una obra sobre la identitat.
Establert a Barcelona des de fa 16 anys, intenta reflectir a l’escenari les
pors i les inquietuds amb què connecta. Sempre fa un forat a la música i al
moviment en la seva dramatúrgia.
Lara Díez Quintanilla
Lleida, 1985. Considera que la seva formació com a psicòloga
es complementa amb el seu vessant dramàtic. Fascinada per les relacions
humanes, com a dramaturga fa un teatre crític que, a més d’explicar una
història, planteja preguntes. Interpreta el papel d’Inés Arrimadas al programa
Polònia, de TV3.
Jan Vilanova
Andorra, 1982. És un dels creadors de la companyia Sixto
Paz, amb la qual ha produït obres com Pulmons o Tender Napalm. El teatre, per a
ell, és un reflex de la condició humana. AmbhISTÒRIA, una sèrie de trames
entrellaçades arran d’una víctima de la resistència als nazis, va guanyar el
premi Serra d’Or 2017.
Denise Duncan
Costa Rica, 1979. Fa 12 anys que és a Catalunya i es declara
obertament “afrocatalana” i “afrofeminista”. Per a ella, el teatre ha de ser
“un espai per fer preguntes”. Com a autora no dubta a posicionar-se contra el
racisme i el masclisme, com es pot veure ara al Tantarantana a la seva obra
Negrata de merda.
Roger Torns
Barcelona, 1988. Li agrada canviar de registres, des de
l’esbojarrada nit que planteja a Hàbitat (doble penetració), que va obtenir la
beca DespertaLab, fins a tocar el delicat món de l’educació a Distància o
submergir-se a l’univers Brossa a Estrip-Tesi. Properament estrenarà al
Tantarantana Persones potencialment perilloses.
Marta Aran
Barcelona, 1984. “Escric sobre temes que em toquen”, diu. Ho
ha fet sobre la maternitat i els conflictes que provoca (La noia de la làmpada)
o sobre l’anorgàsmia (Els dies mentits), temes en els quals es mostra combativa
perquè troba que molts dels personatges femenins “convencionals” no la
representen.
Roc Esquius
Súria, 1982. “He arribat al teatre des del vessant
científic”, diu. La seva condició d’enginyer informàtic, però, és molt present
en la seva dramatúrgia, sovint pura ciència-ficció, amb distopies de futurs
incerts. Una de les seves característiques és que incorpora les noves
tecnologies com a element dramàtic.
+ info
Toni Polo Bettonica
Els dramaturgs Marta Aran, Roger Torns, Denise Duncan,
Daniel J. Meyer, Lara Díez Quintanilla i Jan Vilanova, a la Sala Beckett. Foto
Carles Ribas