Amb un virus letal flotant en l’aire i la incertesa
persistent al voltant dels recintes dels teatres, podríem viure un canvi de
paradigma que faci tornar al centre del sistema la companyia, per sobre de
l’individualisme que domina el món de les arts escèniques
Crec que va ser Salvador Sunyer qui, fa cinc o sis anys, en
la cloenda d’un Temporada Alta va dir el que tothom tenia als morros i no veia
respecte al gran nivell de moltes de les propostes internacionals que ens
visiten: “Tots són companyies que fa temps que treballen junts”. De Cheek by
Jowl a Motus, de la Schaubühne als Propeller, de l’Amsterdam International
Theatre (abans Toneelgroep Amsterdam) a la Needcompany, el millor teatre
europeu ens arriba empaquetat a través d’una companyia independent o d’un
teatre que té una tropa fixa d’intèrprets.
A Catalunya, això de les companyies públiques és un tabú des
que Josep Maria Flotats va pretendre aixecar la seva al TNC i el van fer fora.
Anys més tard, el Lliure d’Àlex Rigola viatjava per mig món amb la seva
companyia mentre el Romea de Calixto Bieito feia l’altre mig amb el mateix
sistema. Quins temps tan llunyans aquella primera dècada del segle XXI!
Més a prop, Sergi Belbel va posar en marxa una petita tropa
al TNC, la T6, per aixecar les obres dels dramaturgs catalans. I Lluís Pasqual,
al Lliure, va tenir La Kompanyia, formada per actors i actrius joves. Totes
dues van durar molt poc… Fins que va arribar un nou ‘commendatore’ i va decidir
fer foc nou.
Això no vol dir que la companyia hagi passat de moda. Ni
molt menys. El treball col·lectiu va ser el salvavides que va permetre a molts
artistes surar dins el pou de la crisi del 2008. Els joves, fa deu anys, van
decidir sumar per tirar endavant, conscients que sols els seria gairebé
impossible obrir-se camí. Així van néixer La Calòrica, Agrupación Señor
Serrano, Sixto Paz, Íntims, Col·lectiu VV.AA., La Veronal, El Conde de
Torrefiel, Atresbandes, fins i tot La Perla i La Brutal, que són més empreses
teatrals que no pas companyies, encara que la seva plantilla d’intèrprets sol
estar matisada a uns noms concrets.
Ara, en un escenari on participar d’un procés de creació en
una sala d’assaig és una feina de risc, la companyia adquireix una importància
que no hauríem de menysprear. Una companyia és una orquestra, una banda, una
família, un grup tancat de gent, capaç d’assimilar entrades i sortides, però,
al cap i a la fi, un territori segur, de confiança.
No hem d’oblidar que el teatre, des de sempre, ha estat cosa
de companyies. Molière en tenia una. I Shakespeare. I qualsevol nom històric
que els vingui al cap estarà associat a una tropa. Els teatres germànics,
escandinaus i eslaus encara funcionen així. Aquí hem seguit el model anglosaxó,
capitalista, que posa l’individu per sobre del col·lectiu. Cosa que fa, per
exemple, que un actor pugui fer-se ric (és una manera de parlar) gràcies al seu
talent. Dins una companyia, podria marcar el seu estatus d’estrella, però li
seria més complicat guanyar el que pot arribar a guanyar en solitari.
En l’última dècada, el nostre teatre ha tornat a caminar
gràcies a les companyies. Són les que han experimentat, les que s’han arriscat,
les que han posat el crit al cel. Només El Col·lectiu, l’ens que agrupa gairebé
70 companyies independents, ha estat capaç de presentar un pla coherent per
salvar les arts escèniques. I ara poden ser el salvavides del teatre català.
Fins que la pandèmia estigui controlada, fins que hi hagi
una vacuna, portar a escena una obra serà una feina d’alt risc, sobretot per
als actors. Haver d’assajar durant vuit setmanes amb gent que no és del teu
cercle íntim augmenta la possibilitat de caure malalt. Dins una companyia, tot
està més apamat. Perquè ens podem trobar perfectament un paisatge en què un
teatre tingui previst estrenar ‘Macbeth’ al novembre, però que s’hagi de
cancel·lar perquè el coronavirus ha entrat a la sala d’assaig. També pot passar
que la temporada que ve sigui un llarg monòleg esquitxat per aparicions
estel·lars de la tropes de nord enllà.
El nostre sistema hauria de tombar la mirada, almenys durant
un temps, cap a Centreeuropa. Ara em diran que no es poden aixecar companyies
de la nit al dia. No cal. Basta que cada teatre n’adopti una i/o algunes
d’existents i els cedeixi una part del seu pressupost de producció. No això de
donar-les 10.000 euros i una part de la taquilla, que és com funcionen les
tropes residents d’alguns teatres. Força més. Si això, a més, es multipliqués
per sis o set teatres municipals del país, aquells que tenen una programació
decent, estarien parlant d’una oferta important amb capacitat per girar de nord
a sud, d’est a oest.
Hem parlat molt del públic, de la possibilitat d’infectar-te
en una platea, cosa que, sabent el que sabem avui, és força remota si es
mantenen els protocols de seguretat. Però hem deixat de banda els artistes. Els
intèrprets catalans, avesats a jugar-se-la, saltaran al circ desarmats. Per una
vegada, fem que no calgui. Com si fóssim una societat ultracatòlica, protegim
les famílies que hi ha, i els que visquin sols, ajudem-los a què trobin la
seva.
+ info – publicat per
Andreu Gomila
tempsarts.cat
