25 de juny 2020

La companyia com a salvavides




Amb un virus letal flotant en l’aire i la incertesa persistent al voltant dels recintes dels teatres, podríem viure un canvi de paradigma que faci tornar al centre del sistema la companyia, per sobre de l’individualisme que domina el món de les arts escèniques

Crec que va ser Salvador Sunyer qui, fa cinc o sis anys, en la cloenda d’un Temporada Alta va dir el que tothom tenia als morros i no veia respecte al gran nivell de moltes de les propostes internacionals que ens visiten: “Tots són companyies que fa temps que treballen junts”. De Cheek by Jowl a Motus, de la Schaubühne als Propeller, de l’Amsterdam International Theatre (abans Toneelgroep Amsterdam) a la Needcompany, el millor teatre europeu ens arriba empaquetat a través d’una companyia independent o d’un teatre que té una tropa fixa d’intèrprets.

A Catalunya, això de les companyies públiques és un tabú des que Josep Maria Flotats va pretendre aixecar la seva al TNC i el van fer fora. Anys més tard, el Lliure d’Àlex Rigola viatjava per mig món amb la seva companyia mentre el Romea de Calixto Bieito feia l’altre mig amb el mateix sistema. Quins temps tan llunyans aquella primera dècada del segle XXI!

Més a prop, Sergi Belbel va posar en marxa una petita tropa al TNC, la T6, per aixecar les obres dels dramaturgs catalans. I Lluís Pasqual, al Lliure, va tenir La Kompanyia, formada per actors i actrius joves. Totes dues van durar molt poc… Fins que va arribar un nou ‘commendatore’ i va decidir fer foc nou.

Això no vol dir que la companyia hagi passat de moda. Ni molt menys. El treball col·lectiu va ser el salvavides que va permetre a molts artistes surar dins el pou de la crisi del 2008. Els joves, fa deu anys, van decidir sumar per tirar endavant, conscients que sols els seria gairebé impossible obrir-se camí. Així van néixer La Calòrica, Agrupación Señor Serrano, Sixto Paz, Íntims, Col·lectiu VV.AA., La Veronal, El Conde de Torrefiel, Atresbandes, fins i tot La Perla i La Brutal, que són més empreses teatrals que no pas companyies, encara que la seva plantilla d’intèrprets sol estar matisada a uns noms concrets.

Ara, en un escenari on participar d’un procés de creació en una sala d’assaig és una feina de risc, la companyia adquireix una importància que no hauríem de menysprear. Una companyia és una orquestra, una banda, una família, un grup tancat de gent, capaç d’assimilar entrades i sortides, però, al cap i a la fi, un territori segur, de confiança.

No hem d’oblidar que el teatre, des de sempre, ha estat cosa de companyies. Molière en tenia una. I Shakespeare. I qualsevol nom històric que els vingui al cap estarà associat a una tropa. Els teatres germànics, escandinaus i eslaus encara funcionen així. Aquí hem seguit el model anglosaxó, capitalista, que posa l’individu per sobre del col·lectiu. Cosa que fa, per exemple, que un actor pugui fer-se ric (és una manera de parlar) gràcies al seu talent. Dins una companyia, podria marcar el seu estatus d’estrella, però li seria més complicat guanyar el que pot arribar a guanyar en solitari.

En l’última dècada, el nostre teatre ha tornat a caminar gràcies a les companyies. Són les que han experimentat, les que s’han arriscat, les que han posat el crit al cel. Només El Col·lectiu, l’ens que agrupa gairebé 70 companyies independents, ha estat capaç de presentar un pla coherent per salvar les arts escèniques. I ara poden ser el salvavides del teatre català.

Fins que la pandèmia estigui controlada, fins que hi hagi una vacuna, portar a escena una obra serà una feina d’alt risc, sobretot per als actors. Haver d’assajar durant vuit setmanes amb gent que no és del teu cercle íntim augmenta la possibilitat de caure malalt. Dins una companyia, tot està més apamat. Perquè ens podem trobar perfectament un paisatge en què un teatre tingui previst estrenar ‘Macbeth’ al novembre, però que s’hagi de cancel·lar perquè el coronavirus ha entrat a la sala d’assaig. També pot passar que la temporada que ve sigui un llarg monòleg esquitxat per aparicions estel·lars de la tropes de nord enllà.

El nostre sistema hauria de tombar la mirada, almenys durant un temps, cap a Centreeuropa. Ara em diran que no es poden aixecar companyies de la nit al dia. No cal. Basta que cada teatre n’adopti una i/o algunes d’existents i els cedeixi una part del seu pressupost de producció. No això de donar-les 10.000 euros i una part de la taquilla, que és com funcionen les tropes residents d’alguns teatres. Força més. Si això, a més, es multipliqués per sis o set teatres municipals del país, aquells que tenen una programació decent, estarien parlant d’una oferta important amb capacitat per girar de nord a sud, d’est a oest.

Hem parlat molt del públic, de la possibilitat d’infectar-te en una platea, cosa que, sabent el que sabem avui, és força remota si es mantenen els protocols de seguretat. Però hem deixat de banda els artistes. Els intèrprets catalans, avesats a jugar-se-la, saltaran al circ desarmats. Per una vegada, fem que no calgui. Com si fóssim una societat ultracatòlica, protegim les famílies que hi ha, i els que visquin sols, ajudem-los a què trobin la seva.

+ info – publicat per
Andreu Gomila
tempsarts.cat

Encetem temporada, comença l'espectacle!

Amb la celebració de la Festa Major de Manresa,  donem el tret de sortida a la nova temporada del Kursaal.  Us hem preparat una tardor que a...