El 17 de setembre la petita sala d’Hostafrancs posarà en
marxa la nova temporada amb ‘Instruccions per enterrar un pare’, de Carmen
Marfà i Yago Alonso, deu anys després de la seva obertura amb ‘Un home amb
ulleres de pasta’, de Jordi Casanovas. No ha estat un camí de roses, però sí un
camí extraordinari.
L’octubre de 2010, pocs s’atrevien a pronosticar que, deu
anys més tard, la Sala Flyhard continuaria dempeus. Aquella petita sala de
Sants, engegada per Jordi Casanovas i la seva tropa, tenia els dies comptats,
deien. Vivíem la que pensàvem que era la pitjor crisi econòmica de la història,
amb retallades anunciades dia sí, dia també. Amb els teatres que s’anaven fent
petits. Però ells havien decidit obrir la sala d’assaig perquè creien, em
confessa Casanovas, que “guanyarien més que a qualsevol sala anant a taquilla”.
Havien patit dos revessos seriosos a La Villarroel, amb ‘La ruïna’ i ‘La revolució’,
i tocava agafar el toro per les banyes.
A partir d’aleshores tot va anar cap amunt. Van apostar per
fer només teatre català contemporani i que el públic pagués el que volgués
(taquilla inversa). I van venir ‘Litus’, ‘Smiley’ i ‘El rei borni’, obres de
Marta Buchaca, Guillem Clua i Marc Crehuet, que van marcar una època. Autors,
tots, “de molta projecció comercial que no tenien les portes obertes dels
teatres”, diu Casanovas. I que després, anys més tard, són més que habituals
als grans teatres de Barcelona, Madrid i “arreu del món”.
Tot i les seves reduïdes dimensions (44 butaques) hi ha un
abans i un després de la Flyhard. Sobretot perquè ha obert camins. Aquí, més
tard, hem vist ‘La pols’ de Llàtzer Garcia, ‘Tortugues’ de Clàudia Cedó,
‘#Lifespoiler’ de Marc Angelet i Alejo Levis, ‘Ovelles’ d’Alonso i Marfà o
‘A.K.A.’ de Daniel J. Meyer. Poca broma. Autors que han crescut molt i que ens
han donat moltes alegries. Cedó, per exemple, hauria escrit ‘Una gossa en un
descampat’ sense el ‘training’ anterior a Sants? Garcia hauria fet ‘Els nens
desagraïts’?
Els autors necessiten bancs de proves i en el nostre sistema
cultural no en tenim gaires. La Flyhard n’és un. Sobretot perquè, encara ara,
és imprevisible. Ofereixen unes oportunitats que ningú no està disposat a
regalar. I, a més, mantenen una feina de tutelatge molt important sobre tot
allò que es estrenen. El mateix Casanovas recorda els tres anys que va passar a
la sala corregint obres i desitjant que “els textos dels altres estiguessin
bé”: en aquella època només va estrenar-hi material antic (‘Un home amb ulleres
de pasta‘ i ‘Les millors ocasions’).
Quan el dramaturg i director va deixar la sala, molts també
van pensar que no duraria gaire, que la personalitat abassegadora de Casanovas
l’havia posat a un lloc molt alt i que la Flyhard que quedava el trobaria a
faltar. I es van equivocar, de nou, perquè segurament l’èxit més esclatant de
la sala és posterior: ‘A.K.A.’ es va estrenar el març de 2018 i va fer més de
cent de funcions en un any i escaig, premi MAX i de la crítica i gira estatal
inclosos.
I no m’oblido de ‘#Lifespoiler’, que ens va plantar als
morros Bruna Cusí i Vicky Luengo amb un text extraordinari de Levis i Angelet.
Poques obres més interessants com aquesta he vist en els últims anys.
Encara que sembli mentida per la seva petitesa, la Flyhard
tenia i té una clara vocació comercial. En el fons, posa en marxa mecanismes
per ajudar els autors a fer un salt més gran. I busca treure’ls de gira. Les
obres bones que s’hi estrenen, aviat tenen recorregut per tot el territori,
cosa que ha fet que sigui una de les marques més ben consolidades no només
arreu de Catalunya, sinó també a Mallorca, per exemple.
Amb l’afiançament de la Biblioteca de Catalunya, la Flyhard
és segurament el més destacat que va produir la crisi de 2008. Dos models
totalment antagònics, però força complementaris, que han provocat que avui dia,
pandèmia pel mig, Barcelona sigui una plaça teatralment interessant, diversa,
almenys per a la dramatúrgia. Sobretot per baix, al lloc dels començaments. El
problema no el tenim aquí, sinó en la franja mitjana i alta. Perquè, quantes
portes han obert els teatres més grans? Ben poques.
La generació de Casanovas va poder fer el seu camí, obrint
teatres, si calia. Els de sota no han tingut ni tenen finestres, ni telèfons,
on trucar. Tampoc no han creat els seus espais, perquè no han pogut o no han
volgut fer-ho… Molt em temo que amb la crisi actual la cosa no anirà a millor.
Per desgràcia, moltes trajectòries s’aturen a la Sala Beckett, que seria un
possible següent pas a la Flyhard. O en vies paral·leles com el Maldà, la Sala
Atrium, el Versus o el Tantarantana. Un embut.
Deu anys després, podem afirmar que el teatre que porten
Clara Cols, Sergio Matamala, Roser Blanch, Xavi Gardés i companyia ha fet molt
bona feina, però no estaria malament que pogués créixer. Ara hauran d’obrir amb
22 butaques i apujant el preu de l’entrada a 20 euros. I no sé si és gaire
sostenible en el temps mantenir un teatre així. Un teatre com aquest.
+ info – publicat per
Andreu Gomila
tempsarts.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada