28 de setembre 2020

La sala Cincómonos estrena una obra sobre l'última nit de Marilyn

 


El director Manel Torquet i l'actriu Sara Galisteo s'han inspirat en frases de l'actriu per escriure el text

Se centra en el seu conflicte d'identitat, el seu debat entre l'estrella (Monroe) i l'anònima Norma Jean Baker
 
Una de les figures més icòniques del segle XX va ser Marilyn Monroe. La seva carrera cinematogràfica (curta però intensa i plena de grans pel·lícules), la seva vida privada (amb una infància problemàtica i múltiples problemes en els seus matrimonis), el seu indubtable atractiu personal i la seva mort prematura la van convertir en un símbol que ha arribat fins als nostres dies. Sobre la seva vida i mort hi ha moltes incògnites, resoldre-les és tasca impossible, de manera que potser és millor recórrer a les seves pròpies paraules per, almenys, intentar entendre qui era. Això és el que han fet un parell de fans que adoren aquesta estrella: el director Manel Torquet (que ja va adaptar al teatre Ningú no és perfecte) i l’actriu Sara Galisteo (el pròxim projecte de la qual és el llargmetratge Marilyn y las avispas).
 
Tots dos han recorregut a l’abundant material que existeix sobre ella com entrevistes, cartes, poemes i sessions amb el seu psiquiatra a què han afegit uns textos addicionals escrits per Galisteo per crear una radiografia de Marilyn que intenta mostrar els seus pensaments més íntims exemplificats en la seva última nit, quan va tancar els ulls per sempre. Tot això s’ha traduït en un espectacle, Marilyn noche, que pot veure’s en la intimitat de la Sala Cincómonos i que és tot un regal per als admiradors de la protagonista de La tentación vive arriba.
 
Una exposició com a pròleg
Per completar aquesta visió polièdrica de l’actriu, al vestíbul del teatre pot veure’s una exposició composta per 23 portades de revistes de l’arxiu de Torquet, entre les quals destaca un Fotogramas de l’any 52 molt difícil de localitzar. També hi ha altres cobertes històriques com la de la versió espanyola de Life dels 50 i 60, Garbo (1958) o de Cine Revue (1963) i d’altres publicacions com París Match, Gaceta Ilustrada, Lecturas, Interviú, Stern Magazine, Cahiers du Cinema i fins i tot ¡El Jueves! Un aperitiu formidable per anar ambientant-se abans de l’inici de la funció.
 
La combinació que lluïa en ‘Vides rebels’ ha inspirat el vestuari de l’obra.
L’escenari està ocupat per un llit amb un coixí, un telèfon, un tocadiscs, uns flascons de pastilles i un tamboret. Ella llueix una combinació similar a la que utilitzava a Vides rebels, fuma compulsivament i se la nota una mica perjudicada per l’alcohol que va xarrupant d’una copa de xampany mentre sona una música de piano. Dona voltes per l’habitació escoltant el Dancing in the dark de Sinatra i canta el tema principal de la pel·lícula de Billy Wilder, però se li oblida la lletra. Pateix insomni i comenta irònicament que ella s’ha convertit en «el somni dels altres però no pot dormir» i que les seves úniques amigues lleials són les pastilles.
 
Marilyn, Norma Jean i les seves carències
Durant tota la representació hi ha una constant, la seva dualitat. Podria semblar un monòleg però, en realitat, gairebé sempre és un diàleg entre Marilyn Monroe (l’estrella) i Norma Jean Baker, el seu nom autèntic (la dona) que estan en continu conflicte. ¿On acaba una i comença l’altra? ¿La Marilyn ha devorat la Norma Jean? ¿Enyora el temps en què era una persona anònima? Són les dues cares d’un mateix mirall.
 
Recrea una discussió amb el seu últim marit, l’escriptor Arthur Miller, i ens mostra la seva vulnerabilitat a l’haver patit carències afectives des de petita, després d’haver sigut abandonada pel seu pare i passar per un orfenat o cedir a les propostes sexuals dels productors bavosos. S’abraça al coixí i parla sobre la maternitat amb la filla que mai va tenir. El seu doctor és el seu últim refugi, a qui recorre a altes hores de la matinada i a qui confessa els seus sentiments més ocults.
 
Amants i secrets inconfessables
També té temps per recordar als seus amants com el president nord-americà John Fitzgerald Kennedy i el Happy birthday que li va dedicar o el cantant i actor Yves Montand, amb qui va rodar El multimilionari (a qui no se cita però, com una picada d’ullet, s’escolta la seva versió de Les feuilles mortes). I explica la seva visió del sexe i descriu com se sent una dona quan té un orgasme. Revelacions molt íntimes explicades cara a cara.
 
Tot això al servei de la versatilitat de Sara Galisteo, que es desdobla en dos personatges oposats (Marilyn i Norma Jean), pateix a l’escenari, plora, riu, balla, canta, imposta una mica la veu per imitar-la i passa per diferents estats al llarg de poc més d’una hora que li ha de resultar extenuant. Tot i que la seva semblança física amb Marilyn és limitada resulta curiós comprovar com, en alguns moments, quan la perruca rossa oculta part del seu rostre, sembla que la tinguis davant i és un instant màgic. Un retrat a fons i fet des del carinyo que senten uns admiradors per una dona que, malgrat tenir tot el que podia desitjar, va ser profundament infeliç perquè només a estones es va sentir estimada, cosa que realment necessitava. Ja ho deia la cançó: «I wanna be loved by you». I això era l’únic que li feia falta aquella nit... i totes les altres.
 
+ info – publicat per
Eduardo de Vicente

elperiodico.cat

Encetem temporada, comença l'espectacle!

Amb la celebració de la Festa Major de Manresa,  donem el tret de sortida a la nova temporada del Kursaal.  Us hem preparat una tardor que a...