el punt
20 de març de 2006
Jordi Bordes
Barcelona
És un autor que té pànic al paper en blanc i que no es vol involucrar en la manera de posar el text a escena. Roland Schimmelpfennig no vol enquadrar-se en cap escola i, de fet, la seva obra entre el misteri, els tocs d’humor i la fantasia recorre a escenes poètiques i surrealistes que l’allunyen del dens teatre alemany de sempre. La Sala Beckett, que li ha programat tres títols, el va convidar la setmana passada a impartir un taller a l’Obrador. Fins al 16 d’abril, es representa La nit àrab. Darrere les espesses ulleres, Schimmelpfennig escriu sobre ratolins fluorescents, caixes de pizzes amuntegades i maleficis en un harem que intriguen l’espectador i l’obliguen a jugar donant minúscules dosis d’informació, com un trencaclosques de personatges, espai i temps.
+ Xavier Pujolràs i Cristina Genebat, en una escena de La nit àrab. / Foto: FERRAN MATEO
Noia i Kawasaki
La motivació de La nit àrab era parlar d’una noia jove, fina, una infermera que conduïa tota una potent Kawasaki. Schimmelpfennig la va conèixer mentre feia el Servei Civil, i es va adonar que ella, amb poc més de 20 anys, ja havia arribat al seu zenit professional, «ja tenia planificada la vida fins a la jubilació». Aquest text se li va bloquejar durant un any. Fins que no va trobar la fórmula amb què els personatges podien expressar les seves accions no va es aconseguir desencallar. La va escriure en només sis setmanes.
L’obra trasllada un conte sàdic i cruel que es podria trobar en Les mil i una nits a la metròpoli alemanya del 2006. És un conte kafkià d’aigües que es perden en una escala i apareixen en un desert, i de maleficis mil·lenaris que naveguen de l’harem medieval al turista de basar d’Istanbul. Un viatge que es fa saltant d’un sofà a un altre.
Dijous, Schimmelpfennig llegia per a una reduïda comitiva, en una conferència del Goethe Institute, un fragment del seu últim treball que formarà part d’una trilogia. A l’autor li agrada escriure diverses obres a la vegada. En el text citava ocells, ratolins fluorescents, actors com a personatges de l’acció. També descrivia escrupolosament l’escena. És com s’ho imagina, però espera que l’escenògraf no li sigui fidel. El seu puzle és tan personal i intransferible com el del director i el de cada espectador.
+ Xavier Pujolràs i Cristina Genebat, en una escena de La nit àrab. / Foto: FERRAN MATEO
Noia i Kawasaki
La motivació de La nit àrab era parlar d’una noia jove, fina, una infermera que conduïa tota una potent Kawasaki. Schimmelpfennig la va conèixer mentre feia el Servei Civil, i es va adonar que ella, amb poc més de 20 anys, ja havia arribat al seu zenit professional, «ja tenia planificada la vida fins a la jubilació». Aquest text se li va bloquejar durant un any. Fins que no va trobar la fórmula amb què els personatges podien expressar les seves accions no va es aconseguir desencallar. La va escriure en només sis setmanes.
L’obra trasllada un conte sàdic i cruel que es podria trobar en Les mil i una nits a la metròpoli alemanya del 2006. És un conte kafkià d’aigües que es perden en una escala i apareixen en un desert, i de maleficis mil·lenaris que naveguen de l’harem medieval al turista de basar d’Istanbul. Un viatge que es fa saltant d’un sofà a un altre.
Dijous, Schimmelpfennig llegia per a una reduïda comitiva, en una conferència del Goethe Institute, un fragment del seu últim treball que formarà part d’una trilogia. A l’autor li agrada escriure diverses obres a la vegada. En el text citava ocells, ratolins fluorescents, actors com a personatges de l’acció. També descrivia escrupolosament l’escena. És com s’ho imagina, però espera que l’escenògraf no li sigui fidel. El seu puzle és tan personal i intransferible com el del director i el de cada espectador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada