www.elperiodico.cat
20 de novembre de 2009
• El fill de Tortell Poltrona estrena avui a Girona el muntatge de carpa ‘Le sort du dedans’, que després anirà al Mercat de les Flors.
Foto: JOAN PUIG
GEMMA TRAMULLAS
BARCELONA
–Va passar la infància sota la carpa del Circ Cric. Tan dura com és aquesta vida, ¿com li han quedat ganes d’aixecar-ne una amb un cavall inclòs?
–Quan vaig fer els 3 anys, els meus pares van deixar la carpa del Circ Cric, o sigui que no es pot dir que passés la infància sota una carpa. Jo vaig viure més els bolos de teatre de carrer, però sí que hem viscut amb la meva família en caravanes i, de fet, jo vaig anar a l’escola en una. Aquest tipus de vida no em ve de nou.
–Va estudiar circ a França i amb la seva companyia, Baró d’Evel Cirk, ha concebut diversos espectacles com Le sort du dedans, de tipus conceptual, poètic, intimista, gairebé místic.
–També té moments per a l’absurd i talls irònics, que corren pel meu compte. Però no hi ha una línia dramatúrgica i la història transcorre a un nivell més intuïtiu, per aquest motiu és difícil d’explicar l’espectacle amb paraules, fins i tot el títol, que significa una cosa així com l’aventura de l’interior. Le sort du dedans és l’essència del circ. S’ha d’anar a veure.
–La intimitat és gairebé obligada per les dimensions de la carpa.
–Hi caben 250 persones i la pista només fa 5,5 metres. El públic està molt a prop i l’espectacle exigeix un nivell d’atenció de sala, diferent del del circ de crispetes.
–¿Circ de crispetes?
–Em refereixo als circs familiars que estem acostumats a veure per Nadal.
–¿I tots dos tipus de circ, el seu i el de les crispetes, són compatibles?
–És clar que sí. És qüestió de gustos. El que pot passar és que la gent d’aquí trobi el nostre espectacle molt estrany.
–Quan fa dos anys va debutar a Catalunya amb Ï, el seu muntatge sobre l’exili republicà, l’angoixava la reacció del públic. ¿Ara també?
–No. Tinc assumit que no és possible complaure a tothom i que no sempre es poden fer bons espectacles. El circ no pot ser una ciència exacta en què, si poses una mica d’això i una mica d’allò, tinguis la seguretat que et sortirà bé. És una recerca i una investigació contínua.
–Doncs als del Cirque du Soleil els surten espectacles amb què, matemàticament, omplen la carpa.
–Jo no comparteixo el seu sistema de creació. Si ho analitzes tot tant, l’acte de creació i la singularitat de la persona que t’està intentant dir alguna cosa queden una mica anestesiats. És tot tan bonic que sembla fet per un robot i perd l’essència.
–Per la reacció del seu pare ja no ha de témer. A Tortell Poltrona li va agradar tant Le sort du dedans que ha decidit copiar-lo.
–Jo sabia que, com a pare, li agradaria, però com a artista no n’estava segur. El fet que estigués tan entusiasmat em va alegrar molt. Vol dir que, tot i que pertanyem a èpoques diferents, i jo sempre he fet la meva, existeixen connexions artístiques entre nosaltres i podem disfrutar del que fa cadascun.
–¿Podrien arribar a treballar junts sobre l’escenari?
–¡Hòstia! No ho sé. Ara mateix jo no tinc temps i ell em sembla que tampoc. No ens ho hem plantejat mai, però tenim molt de temps per pensar-ho.
–Si això li surt bé, ¿tornarà a viure a Catalunya?
–Ara estem en una caravana, vivim on actuem, i tinc clar que vull que la meva filla passi uns anys aquí . Estar al festival Temporada Alta i, a partir del dia 28, al Mercat de les Flors és collonut, però prou per instal·lar la meva companyia a Barcelona.
–¿Per què?
–No vull haver d’abaixar el nivell del que fem a França ni haver de deixar la pell i l’ànima perquè, tal com està el circ a Catalunya, no em deixin fer les coses com vull. El que sí que m’agradaria és aportar alguna cosa al circ català perquè vagi sent cada dia un art més noble: participar en creacions de coreògrafs i gent de teatre o com a director de muntatges de circ...
–Dirigeix aquesta obra i també la companyia amb Camille Decourtye. ¿El fet de ser parella tant dins com fora de la pista li dóna un plus a l’espectacle?
–El que li dóna un plus és que Camille i jo treballem junts des de fa 10 anys, no que siguem parella. Intentem separar la nostra relació íntima de la nostra relació de feina, per això per nosaltres era un repte, com a personatges principals a la pista, fer acrobàcies mà a mà sense intentar parlar d’amor. A la companyia, ella és el cap pensant i jo m’encarrego de l’acció.
20 de novembre de 2009
• El fill de Tortell Poltrona estrena avui a Girona el muntatge de carpa ‘Le sort du dedans’, que després anirà al Mercat de les Flors.
Foto: JOAN PUIG
GEMMA TRAMULLAS
BARCELONA
–Va passar la infància sota la carpa del Circ Cric. Tan dura com és aquesta vida, ¿com li han quedat ganes d’aixecar-ne una amb un cavall inclòs?
–Quan vaig fer els 3 anys, els meus pares van deixar la carpa del Circ Cric, o sigui que no es pot dir que passés la infància sota una carpa. Jo vaig viure més els bolos de teatre de carrer, però sí que hem viscut amb la meva família en caravanes i, de fet, jo vaig anar a l’escola en una. Aquest tipus de vida no em ve de nou.
–Va estudiar circ a França i amb la seva companyia, Baró d’Evel Cirk, ha concebut diversos espectacles com Le sort du dedans, de tipus conceptual, poètic, intimista, gairebé místic.
–També té moments per a l’absurd i talls irònics, que corren pel meu compte. Però no hi ha una línia dramatúrgica i la història transcorre a un nivell més intuïtiu, per aquest motiu és difícil d’explicar l’espectacle amb paraules, fins i tot el títol, que significa una cosa així com l’aventura de l’interior. Le sort du dedans és l’essència del circ. S’ha d’anar a veure.
–La intimitat és gairebé obligada per les dimensions de la carpa.
–Hi caben 250 persones i la pista només fa 5,5 metres. El públic està molt a prop i l’espectacle exigeix un nivell d’atenció de sala, diferent del del circ de crispetes.
–¿Circ de crispetes?
–Em refereixo als circs familiars que estem acostumats a veure per Nadal.
–¿I tots dos tipus de circ, el seu i el de les crispetes, són compatibles?
–És clar que sí. És qüestió de gustos. El que pot passar és que la gent d’aquí trobi el nostre espectacle molt estrany.
–Quan fa dos anys va debutar a Catalunya amb Ï, el seu muntatge sobre l’exili republicà, l’angoixava la reacció del públic. ¿Ara també?
–No. Tinc assumit que no és possible complaure a tothom i que no sempre es poden fer bons espectacles. El circ no pot ser una ciència exacta en què, si poses una mica d’això i una mica d’allò, tinguis la seguretat que et sortirà bé. És una recerca i una investigació contínua.
–Doncs als del Cirque du Soleil els surten espectacles amb què, matemàticament, omplen la carpa.
–Jo no comparteixo el seu sistema de creació. Si ho analitzes tot tant, l’acte de creació i la singularitat de la persona que t’està intentant dir alguna cosa queden una mica anestesiats. És tot tan bonic que sembla fet per un robot i perd l’essència.
–Per la reacció del seu pare ja no ha de témer. A Tortell Poltrona li va agradar tant Le sort du dedans que ha decidit copiar-lo.
–Jo sabia que, com a pare, li agradaria, però com a artista no n’estava segur. El fet que estigués tan entusiasmat em va alegrar molt. Vol dir que, tot i que pertanyem a èpoques diferents, i jo sempre he fet la meva, existeixen connexions artístiques entre nosaltres i podem disfrutar del que fa cadascun.
–¿Podrien arribar a treballar junts sobre l’escenari?
–¡Hòstia! No ho sé. Ara mateix jo no tinc temps i ell em sembla que tampoc. No ens ho hem plantejat mai, però tenim molt de temps per pensar-ho.
–Si això li surt bé, ¿tornarà a viure a Catalunya?
–Ara estem en una caravana, vivim on actuem, i tinc clar que vull que la meva filla passi uns anys aquí . Estar al festival Temporada Alta i, a partir del dia 28, al Mercat de les Flors és collonut, però prou per instal·lar la meva companyia a Barcelona.
–¿Per què?
–No vull haver d’abaixar el nivell del que fem a França ni haver de deixar la pell i l’ànima perquè, tal com està el circ a Catalunya, no em deixin fer les coses com vull. El que sí que m’agradaria és aportar alguna cosa al circ català perquè vagi sent cada dia un art més noble: participar en creacions de coreògrafs i gent de teatre o com a director de muntatges de circ...
–Dirigeix aquesta obra i també la companyia amb Camille Decourtye. ¿El fet de ser parella tant dins com fora de la pista li dóna un plus a l’espectacle?
–El que li dóna un plus és que Camille i jo treballem junts des de fa 10 anys, no que siguem parella. Intentem separar la nostra relació íntima de la nostra relació de feina, per això per nosaltres era un repte, com a personatges principals a la pista, fer acrobàcies mà a mà sense intentar parlar d’amor. A la companyia, ella és el cap pensant i jo m’encarrego de l’acció.
