31 d’octubre 2010

Sala Cabanyeros pel mon : Jordi Font i Veus - Veus teatre


Des de el dia 2 i fins avui al Guasch Teatre de Barcelona ha posat en escena una versió de "la Bella i la Bèstia" Un dels fundadors d'aquesta companyia es el Jordi Font que tot i la seva feina a nivell professional no ha deixat de participar en els muntatges en que ha esta requerit a Sala Cabañes.

Veus-Veus és una companyia de teatre creada l'any 1.995 per actors, ballarins i cantants professionals. La seva trajectòria és dedicada plenament, al teatre infantil i juvenil.


Veus-Veus, aquest cop ha recreat una de les més fantàstiques històries d’amor, jugant amb colors molt vius presentem el nostre particular muntatge de " La Bella i la Bèstia", al qual hi hem afegit cançons noves per poder així traslladar el públic infantil i familiar a un nou món màgic i gaudir amb la companyia Veus-Veus del plaer de representar al "Guasch Teatre", el conte que va marcar tota una època.

Jordi Font es a la Sala Cabañes des de que tenia 4 anys, l'any 1976 i va començar com gairebé tothom fent les pedretes als Pastorets de Mataró. Més endavant també va fer ninfomen, dimoni, nataniel, thasis, Jonàs, Mataties i Pastor .
Però com no tot s'acaba amb Els Pastorets també ha participat en muntatges com : Musical Fires 82, 84 i 89, La Blancaneus, Les aventures d'en Pere Pistoles, En Picarol al país de les cares llargues, El somni de Bagdad, Les dones sàvies, D'aquesta aigua no en beuré, Càsting, Aves i Guerrerus, Rapsòdia Catalana, la Corte del Faraón, La Verbena de la Paloma, l'Interrogant d'una singladura, Mataró 1708 proveïdor de la reial casa, La Passió, la Ventafocs, El poema de Nadal, el Cercle de la Vida, Josep i el seu abric multicolor .....
Properament a la Sala el podrem veure en la producció de "El Mikado"
Guia practica
Avui últimes representacions a les 12.30 del matí i a les 5 de la tarda
Preu 8.50 € per tothom
la companyia
http://www.veusveus.net
el teatre
http://www.guaschteatre.com

Albert Vidal vuelve al TNC con 'Història de Joan, nascut d'un ós'


El polifacético artista Albert Vidal vuelve al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) con su nueva obra 'Història de Joan, nascut d'un ós', que parte de una fábula que combina tradiciones populares chinas y de los Andes.

La historia narra la vida de Joan, un niño especial, hijo de un oso cruel y una humana raptada. Cuando Joan crece mata a su padre, se hace un abrigo con su piel y consigue escaparse de la cueva en la que ha sido criado.

Albert Vidal se encarga de enriquecer la puesta en escena incorporando técnicas y gestos provenientes de la literatura oral africana y asiática sin olvidar la oralidad catalana.

"El teatro es para mi un camino de perfección, el gran placer de descubrir un gesto que pueda transmitir aquello profundo en la realidad aparente", ha explicado Vidal y ha invitado al público a conocer a Joan de l'ós, "un hombre abocado a la soledad debido a su fuerza al que nunca se le había considerado como uno de los suyos".

Seis años después de presentar 'El príncipe', el espectáculo que supuso el retorno de Albert Vidal a los escenarios catalanes después de su estancia en Mongolia y el Himalaya, el TNC acoge de nuevo a este artista que encima del escenario se multiplica en personajes diversos.

Además de Vidal en el escenario le acompañan Pitu Andreu (percusión), Xavier Macaya (viola) y Ricard Vallina (violín y mandolina).

PUBLICAT PER
WWW.EUROPAPRESS.ES
20 DE OCTUBRE DE 2010
FOTO : QUIQUE FIDALGO

Victor Hugo decora el musical del año


La llegada de 'Los Miserables' a Madrid, uno de los grandes espectáculos de la temporada, aporta como gran novedad los dibujos originales del novelista romántico, convertidos en decorados
El pintor Jean-Jacques Lebel se levanta del sofá y, de pie, en medio de su impresionante salón parisiense lleno de estatuas, cuadros y obras de arte de amigos suyos, exclama: "Todos guardamos dentro varias vidas. Pero solo los genios se atreven a recorrerlas hasta el final".

Para Lebel, uno de los genios universales que sí se atrevió a apurar todas las existencias que atesoraba fue Victor Hugo. El escritor francés paradigma del siglo XIX, emblema del Romanticismo, autor de decenas de novelas, de cientos de poemas y de obras de teatro, el hombre político enredado en su tiempo, exiliado a causa de su enfrentamiento con Napoleón III, enterrado por fin en el panteón como un héroe después de un entierro multitudinario que arrancó en los Campos Elíseos y recorrió durante todo un día la ciudad entera, ese gigante de la literatura y del pensamiento, fue, entre otras muchas cosas, pintor. "Bueno, yo diría que, ante todo, fue pintor", sostiene Lebel, con una sonrisa.

Ahora, Cameron Mackintosh reestrena en España el musical Los Miserables, inspirado en la más famosa novela del escritor francés, reelaborando y modernizando el espectáculo que, desde 1985, ininterrumpidamente, se exhibe en Londres. Y para celebrar estos 25 años, entre las novedades que aporta la nueva versión del musical, que se presentará en Madrid el 18 de noviembre en el teatro Lope de Vega, aparte de la supresión de una canción y de ciertos detalles técnicos y de puesta en escena que agilizan la obra, se cuenta la de añadir este lado poco conocido pero determinante de Victor Hugo: los dibujos que completan el decorado, los inquietantes paisajes que animarán al fondo todas las escenas están sacados de las colecciones de ilustraciones del escritor o inspirados directamente en ellas.

"Cuando empecé a investigar sobre sus obras, me quedé hechizado", comenta desde Londres Matthew Kinley, director artístico del musical. "Lo que más impresionó fue su modernidad y una atmósfera particular, que es lo que hemos intentado reproducir en los dibujos que no son suyos originales", añade.

Una de estas ilustraciones presenta un paisaje en blanco y negro con árboles, la otra reproduce una ciudad vista a lo lejos. La tercera, titulada El Planeta, más turbadora aún, es una bola abstracta y rodante que indica, a ojos de los expertos, el ojo adelantado y modernísimo del artista para la pintura.

Hugo (París, 1802) dibujó desde siempre. Aún se conservan los viejos cuadernos escolares de la adolescencia en los que recreaba o ilustraba algunos episodios de la historia de Roma y de Cartago que le mandaban estudiar sus profesores. Hay batallas navales, asaltos a fuertes, peleas a espada y rendiciones épicas que parecen sacados de un cómic actual hecho con brío de dibujante experto.

Pero poco a poco, con los años, el dibujo se convirtió en una especie de gimnasia mental, en un desahogo personal, en un refugio íntimo, en un quehacer matutino y casi obligatorio previo a todo. "Lo cuenta su amigo Théophile Gautier, que lo vio trabajar muchas veces", recuerda Lebel. "Cuando vivía exiliado en la isla de Jersey, al levantarse, miraba la costa francesa desde su habitación con vistas al mar y a la playa, y antes de ponerse a escribir la obra de teatro o el nuevo capítulo de la novela, mojaba la pluma y de pie, inclinado sobre el tablero, con su misma postura de escritor, emborronaba, pintaba, inventaba, manchaba... lo hacía inconscientemente, sin pensar, dejándose llevar. Después, pasados esos minutos necesarios en los que se encontraba consigo mismo, volvía a su vida de escritor, mojaba de nuevo la misma pluma en el tintero y comenzaba a escribir, por ejemplo, Los Miserables. Pero lo que había dejado en las hojas era verdadero arte, de una modernidad avasalladora", sostiene Lebel.

A lo largo de su vida realizó cerca de 3.500 dibujos. Jamás vendió ninguno. Jamás quiso organizar ninguna exposición con ellos. No se avergonzaba de su producción, pero tampoco la exhibía. Se limitó a producirlos, casi a escondidas, con un punto casi vergonzante, y a apartarlos de la mesa para dejar sitio luego a las novelas o a regalarlos a amigos o amantes en forma de tarjetitas que por un lado presentaban requiebros o recordatorios o felicitaciones y por el otro una mancha abstracta que bien habría podido firmar el mismísimo Pollock. Las propias descripciones que él mismo da de sus pinturas son reveladoras de su relación con la pintura: "Temo mucho que estos trazos a pluma de cualquier manera, hechos torpemente por un hombre que siempre tiene otra cosa que hacer no son sino los dibujos de un momento", escribía a su editor Castel en octubre de 1962. "Estos rayajos son para la intimidad y la indulgencia de los amigos más cercanos", añadía en una carta al escritor Paul Meurice ese mismo año.

A veces pintaba en la misma cuartilla de la novela o del poema; a veces en las cartas que enviaba a sus hijos durante sus viajes, en los que acompañaba con dibujos a tinta los paisajes que describía al lado, como había hecho años atrás con los apuntes del colegio. "Te envío un pequeño bocetillo que dará una pequeña idea de lo que veo todos los días", le explica a su hija Léopoldine en 1843. Hizo caricaturas de época, dibujos críticos alusivos a la pena de muerte, inspirados por el ahorcamiento del asesino Tapner, en 1854, que guardan una gran relación con los aguafuertes tenebrosos de Goya; llevó a cabo retratos de los personajes imaginarios de sus novelas: son célebres los perfiles de Gavroche, el niño de los bajos fondos parisienses que se convierte en Los Miserables en todo un símbolo de la infancia librada a su suerte. También hay retratos del famoso y malvado Thénardier, el tendero capaz de vender a su propia hija. Por el contrario, no se ha encontrado ningún retrato del protagonista de la novela, de Jean Valjean. Y el famoso dibujo de Cosette agarrada a una escoba gigante, mirando hacia delante con miedo, que sirvió de referencia al musical en su anterior estreno mundial, no es de Victor Hugo sino de Émile Bayard.

Pero todo esto (los paisajes tomados a vuela pluma, las caricaturas, los retratos de los personajes, los dibujos críticos contra la pena de muerte), a juicio de los críticos o especialistas, no significarían nada sino buena mano para el lápiz. Lo otro, sus dibujos casi abstractos, sus paisajes casi simbólicos, sus manchas, sus collages, representan la obra de un precursor que inventaba técnicas cada día, que avanzaba a ciegas, en solitario, guiado solo de su propia intuición, liberado de la responsabilidad, como le ocurría en la literatura, de tener que ser el mejor. "Hugo era, en el fondo, un clásico escribiendo. Pertenecía al Romanticismo, y no se saltó las reglas del Romanticismo... en literatura. En pintura, tal vez porque se veía menos presionado, pintaba con el inconsciente, y se adelantó al arte del siglo XX en muchos aspectos", asegura Lebel, que en 2000 organizó una exposición en el Museo Thyssen sobre los dibujos de Hugo titulada Victor Hugo, caos en el pincel...

El catálogo de esa exposición es un muestrario de técnicas contemporáneas que el escritor fue descubriendo mientras miraba la costa francesa antes de ponerse a trabajar, a escribir: manchaba trapos que luego le servían para emborronar cuartillas; echaba un borbotón de tinta que luego dejaba correr moviendo la hoja y que le servía de base; utilizaba cerillas viejas para rascar en la pintura, se servía de las barbas de la pluma para, a base de trazos fuertes, levantar una ola imponente; embadurnaba en tinta trozos de telas de vestidos de su mujer que luego usaba como materia prima de collages muchos años antes de que nadie supiera qué era un collage; se manchaba el dedo e imprimía después la huella digital para representar un conjunto de cabezas que se asoma a un pozo (aparentemente). Nadie le enseñó jamás a pintar. Tampoco eso le importó. Desinhibido, con una actitud casi infantil y juguetona hacia la pintura mucho más libre que la que le empujaba a sus escritos, jamás se refrenó. En una carta enviada a su amigo, el poeta y crítico de arte Charles Baudelaire, le confesó, simplemente: "Mis dibujos son un poco salvajes".

El teatre amateur protagonista a partir d'aquest cap de setmana a Badalona

Estrenen l'obra d'entitats a El Principal i arrenquen les tardes de teatre al Blas Infante

La celebració de la Capital de la Cultura Catalana a Badalona és motor ara del teatre amateur de la ciutat, ja sigui per influir en una iniciativa que porta anys que es du a terme, com per una altra que pren força i es potencia. Es tracta de la posada en escena de la tradicional obra d’entitats que compta amb la participació de 14 companyies de teatre amateur de la ciutat i la posada en marxa d’una iniciativa que potencia també el teatre no professional entre les companyies de la zona sud de la ciutat i que porta per nom: tardes de teatre al Blas Infante.

TVB
Els pescadors, l'arribada del ferrocarril, la història del dimoni i personatges il•lustres que han format part de la història de Badalona com Fabra, Xirgu o Borràs són els protagonistes de "Badalona, la mar d'històries".
La primera de les propostes es posa a escena amb la col•laboració de 14 entitats de teatre que aquest diumenge estrenen i posen a escena la història de Badalona, des de l’arribada del ferrocarril, ara fa uns 150 anys, i fins a l’actualitat sota el nom "Badalona, la mar d’històries". El fil conductor de l’obra són personatges molt rellevants que al llarg d’aquests anys han format part de la vida quotidiana del municipi com són Pompeu Fabra, fill adoptiu de la ciutat, o els actors Margarida Xirgu o Enric Borràs. Els autèntics protagonistes, però, són els propis badalonins que en tot moment s’hi veuran reflexats ja que és precisament d’ells i del seu passat del que tracta la representació. El text de l’obra és a càrrec del guionista Piti Español qui arrenca l’argument amb l’arribada del ferrocarril i destaca, entre d’altres, l’elecció del primer alcalde de la democràcia, la vida dels pescadors i la immigració dels anys 60 provinent del sud d’Espanya. "La idea de l’obra es basa en el fet que a Badalona sempre hi passen coses i que hi ha hagut molta gent amb iniciativa i això em semblava molt interessant. Després hi ha coses que desconeixia com el món dels pescadors, un món viu fins fa ben poc, o d’altres temes que m’han vingut a sobre com la història del dimoni", ha explicat Español. A banda de fer un repàs a la història local "Badalona, la mar d’històries" també té la voluntat d’emocionar l’espectador ja que s’hi sentirà plenament identificat, segons ha explicat el director dels teatres municipals de Badalona, Joan Anton Sánchez.

L’obra d’entitats, amb una posada en escena que fa més partícip al públic i amb més d’una cinquantena d’actors, s’ha estrenat aquest cap de setmana al teatre El Principal, i se’n faran fins a set representacions.

La nova aposta: les tardes de teatre al Blas Infante
El teatre amateur a la zona sud de la ciutat ha rebut aquest 2010 un empenta amb la celebració de la Capital de la Cultura Catalana. D’aquesta manera fins a mitja dotzena de companyies podran actuar al teatre Blas Infante, des d’ara fins el mes de desembre, dins el marc del III Cicle Tardes de teatre. La iniciativa va néixer l’any 2005 per mirar d’enriquir l’oferta cultural en aquesta zona de la ciutat, dinamitzar-ne les activitats i oferir propostes interessants i de qualitat i s’organitza des de les entitats del barri de Llefià i Sant Roc, amb el suport de l’Ajuntament de Badalona i la Generalitat de Catalunya.

Publicat per
Emma Teixidó
Barcelonès Nord
www.lamalla.cat
31 de octubre de 2010

30 d’octubre 2010

Riallades ben servides i no massa més


‘Un déu salvatge’, de Yasmina Reza, diverteix però no emociona

Dissabte passat a les set, la concorreguda tertúlia que va precedir la representació de ‘Un déu salvatge’ al Teatre Monumental va estar conduïda per la professora de l’Aula de Teatre Marta Hernandez i va comptar amb els intèrprets Ramon Madaula i Vicenta Ndongo. De la conversa ja va quedar molt clar que l’obra era una comèdia sense massa pretensions però capaç de provocar complicitats i rialles entre el públic, com ho avalava l’èxit que havia tingut arreu on s’havia programat.

Autora de moda
I és que la francesa Yasmina Reza (Paris,1959), coneguda al nostre país sobretot per ‘Arte’, és una de les autores vives més representades en el moment actual. Les seves creacions fan palès un gran domini del llenguatge i tenen la gràcia d’uns diàlegs vius i ben construïts al voltant d’una idea senzilla que es desenvolupa de forma previsible amb aspiracions de transcendència. No es pot negar que sap utilitzar totes les argúcies per arribar a l’espectador i oferir un producte eficaç que fa creïbles i propers uns personatges que ben mirat no són més que estereotips buits d’ànima. A 'Un déu salvatge' una baralla entre dos nens d’onze anys és el pretext perquè els seus pares intentin solucionar civilitzadament el conflicte que ha enfrontat els seus fills. Un advocat sense escrúpols, poc compromès amb la vida familiar, i la seva dona, assessora immobiliària que evita tant com pot les situacions de tensió, es reuneixen amb la parella formada per un conformista i insatisfet representant de productes de ferreteria i una escriptora especialitzada en temes africans que treballa a temps parcial en una llibreria i que es creu dipositària de totes les veritats. El que inicialment és una trobada educada acaba mostrant el pitjor de cadascú amb la tòpica ajuda de l’alcohol com a desinhibidor.

Millor en català
La directora Tamzin Townsend ja havia posat en escena aquesta obra a Madrid el 2008, amb un muntatge que també es va poder veure a Barcelona. A la versió catalana d'ara, estrenada al teatre Goya el mes de febrer passat i que actualment està de gira per tot Catalunya, únicament ha canviat actors i vestuari. Les inevitables comparances que s’han fet entre una i altra donen avantatge a aquesta segona versió. La traducció de Jordi Galceran, que també havia firmat l'adaptació al castellà, manté l’agudesa original de les rèpliques, incorpora alguns elements nostrats i aconsegueix que tot plegat soni directe i convincent. Però és sobretot el bon treball de Roser Camí, Ramon Madaula, Vicenta Ndongo i Òscar Rabadan el que marca el to de la funció. Tots quatre gairebé contínuament en escena aconsegueixen un ritme trepidant i equilibrat, en el que cada un té els seus moments destacats, tant en la vessant més còmica com quan s’apunta el drama. El públic del Monumental va correspondre a la lleugeresa de la proposta amb riures continuats. I agraïts.

LA FITXA
‘Un déu salvatge’, de Yasmina Reza.
Direcció de Tamzin Townsend.
Teatre Monumental, 23 d’octubre de 2010.

publicat per
Comas Soler
www.totmataro.cat
26 de octubre de 2010

“Fora de joc” en el Teatre el Musical de Valencia


"Fora de joc" en el Teatre el Musical de Valencia. Del 28 al 31 de octubre. Fora de Joc es la historia de cinco personajes en un momento de crisis económica. Lisa es una chica con un nivel de inteligencia extremadamente elevado y que con su nota de la selectividad puede optar a una beca para estudiar física cuántica en los Estados Unidos.

Una beca que le permitirá además conocer a otros chicos y chicas de su edad que comparten sus mismas inquietudes. El problema llega cuando el gobierno, a causa de los recortes por la crisis económica, le deniega la beca. Su madre, Anna, y su padre, Pol, tratarán de hacer todo lo posible para conseguir el dinero para que su hija pueda cumplir su sueño. Pero la crisis también les afecta a ellos. A su padre le han reducido el sueldo y ha dejado todos los ahorros de la familia a un amigo a quien han despedido del trabajo. Por si fuera poco, la pareja está pagando un piso y el sueldo de un cuidador para Josep, el abuelo... Todos quieren la felicidad de sus hijos para conseguir así, su propia felicidad.

Compañía: La Lucky Serveis de l´Espectacle
Autor: Sergi Belbel
Dirección: Cristina Clemente
Ayudante de dirección: Mónica Bofill
Intérpretes; Anna Azcona; Toni Sevilla; Francesc Lucchetti; Queralt Casasayas; Jordi Andújar
Idioma: Catalán
Duración: 95 minutos

Horario y Precio:
Estreno Jueves 28 octubre 22:00 horas 15 Euros
Viernes y Sábado 21:00 horas 15 Euros
Domingo 19:00 horas 15 Euros ¡El pase del domingo, incluye un servicio de Guardería - Ludoteca gratuito!

Accesibilidad por transporte público:
E.M.T.: Líneas 1, 2, 3, 19 y 32 (N1)
Metrovalencia: Parada Doctor Lluch (Línea 4)/ Paradas Marítim-Serrería o Francisco Cubells (Línea 5)

"Fora de joc" en el Teatre el Musical de Valencia. Del 28 al 31 de octubre. TEM (TEATRE EL MUSICAL): Plaza del Rosario nº 3 - 46011 Cabanyal - Canyamelar (Valencia) Tel.: 96 324 25 52. Más inf.: www.teatre-elmusical.com / laluckyserveis.blogspot.com. Redes sociales: Hazte fan del TEM en Facebook

publicat per
http://www.laguiago.com/valencia
28 de octubre de 2010

Estremidora aventura teatral


Núria Espert desplega els seus recursos dramàtics a 'La violación de Lucrecia', de Shakespeare

Una energia sorprenent. Una entrega física i psicològica només a l'abast dels qui com Núria Espert no els fa por, als 75 anys, el risc d'enfrontar-se a La violación de Lucrecia, estremidor poema dramàtic de Shakespeare que Britten va convertir en òpera. Una hora i 20 minuts després d'assumir aquesta aventura teatral, el públic del Teatre de Salt va premiar l'actriu amb una prolongada ovació.

Un llit amb dosser, una tauleta amb un llum i una cadira recreen l'escenari de l'estança de Lucrecia. L'esplèndida il•luminació de Juanjo Llorens i l'atmosfera sonora de Sandra Vicente ajuden a accentuar les situacions més esgarrifoses, com les de la violació i el suïcidi de Lucrecia, i també a donar força al muntatge de Miguel de Arco (La función por hacer). El talentós director ha administrat molt bé els temps del relat inspirat en la llegenda de la caiguda de la monarquia (la dinastia dels Tarquini) i la proclamació de la república de Roma.

Un inici prescindible, en què l'actriu declama amb un to deliberadament monòton els versos en un intent de demostrar la dificultat d'escenificar el text, unit a una sensació que els personatges que interpreta Espert ressonen en el primer tram amb el mateix ressò, fan témer per la funció. Tot i això, la intèrpret acaba submergint-se en el ritme de thriller de la història i trobant el to per a cada moment. Tan aviat és la dolça i casta Lucrecia com el brutal violador Tarquino, el destrossat marit Colatino, un noble romà o la narradora del drama.

La tensió, el dolor per l'honra perduda, les lluites per aconseguir el poder i el paper de la dona en aquella època --condemnada a ser el descans del guerrer però també a desenvolupar argúcies per evitar-ho-- apareixen nítids en el desdoblament interpretatiu.

Tot això passa en un clima de confusió contra el qual, sola davant del perill, s'enfronta aquesta dama del teatre que encara té la il•lusió i la capacitat d'implicació per apostar per tirar endavant reptes d'aquesta envergadura.

PULICAR PER
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
SALT
WWW.ELPERIODICO.CAT
24 DE OCTIBRE DE 2010

Los mejores personajes femeninos de musical se reunen en un sólo espectáculo


Las protagonistas del musical.

Mujeres unidas por una causa musical. Cazadoras de sueños muestra las paradojas emocionales de un grupo de artistas encerradas en una cárcel. Se trata de cinco mujeres que comparten, bajo las luces del escenario, con coreografías y grandes voces en directo, las ilusiones y desventuras de Velma Kelly (Chicago), Sally Bowles (Cabaret), Fantine (Los Miserables) o Bella (La Bella y la Bestia), en una original representación de teatro musical, que combina el drama y la comedia al tiempo que recopila algunos de los mejores papeles femeninos de los musicales de siempre.

“Hemos querido mostrar el universo femenino, a través de estos grandes personajes del musical y de los textos de sus canciones”, explica Anabel Izquierdo, alma mater del proyecto y directora de Musas Producciones. “Sin duda Broadway tiene alma femenina.” “Con algunas de las más grandes canciones de la historia del musical, interpretadas por cinco mujeres desde una celda imaginaria, hacemos un breve pero intenso viaje por la vida, en un recorrido por sus afectos y sus miedos, y cómo no, también por sus fantasías y sus sueños.” Explica su director de escena y voces, Juan Carlos Martín.

“Este musical no lleva un libreto teatral pero si teatralizado, hemos querido huir de la recopilación de canciones y darle una forma y un por qué, dentro de ser variedades. Y recorrer los estados por los que puede pasar una mujer en su vida a través de los musicales y más en concreto de las canciones de mujeres dentro del musical,” asegura Juan Carlos Martín. “Si piensas en estrellas del musical, casi seguro que los primeros nombres que te vienen a la mente son mujeres: Liza Minelli, Barbara Streisand, Julie Andrews, y así hasta llegar a nuestros días. La importancia de la mujer en el musical es casi tan importante como lo es en la vida”.

Con coreografías de Raúl Cassinerio, las intérpretes son Miriam Madrid (Premio Gran Vía 2010 a la actriz revelación por Blancanieves Boulevard), Olga Doménech (Chicago, Cabaret), Arabia Martín (Los Miserables, El Hombre de la Mancha), Susana Cerro (bailarina del vídeo Bulería de David Bisbal) y Lola Martínez (Ofelia, Mortadelo y Filemón). Cazadoras de Sueños (Mujeres de Musical) está estos días en Madrid (Teatro de Madrid) en un preestreno que se quiere convertir en gira por toda España.


PUBLICAT PER
WWW.VANITATIS.COM
21 OCTUBRE DE 2010

29 d’octubre 2010

Can Gassol. Centre de creació d’arts escèniques s’estrena amb l’obra “Volare” aquest divendres 29


Una escena de l'espectacle que està interpretat per Enric Ases, Piero Steiner i Jorge Carrascosa

El proper divendres 29 d’octubre obrirà les seves portes un nou equipament dedicat a la creació artística, Can Gassol. Centre de creació d’arts escèniques, i ho farà amb la representació de l’espectacle “Volare”. El nou equipament vol impulsar i afavorir la creació contemporània de companyies de teatre, dansa i nous formats, així com oferir espectacles de petit format ideals per a sala. Les característiques pròpies de l’espai, així com la selecció dels espectacles que han estat programats, busquen oferir aquesta proximitat amb l’espectador.

Programació

Can Gassol. Centre de creació d’arts escèniques acollirà aquesta temporada, d’octubre a desembre, quatre espectacles multidisciplinaris: tres del Cicle de Petit Format i un dels espectacles guanyadors dels Premis a la Creació Escènica.
“Volare”, de Los dos Los, proposa un univers teatral on la narrativa dramàtica es resumeix en els aspectes més essencials. Un imaginari que impacta directament en l’espectador, gràcies a la seva original combinació de metàfores personalistes de l’absurditat de la vida. Una innovadora barreja de tragicomèdia i poesia.

Divendres 19 de novembre a les 21.00 h serà el torn d’“El mal menor”. L’obra mostra, sempre des de la personal i incisiva personalitat artística de loscorderos.sc, l’instint ineludible d'exercir poder amb l'exclusiva finalitat de satisfer els desitjos, veritables motors de les nostres vides.

Divendres 10 de desembre a les 21.00 h es podrà veure “Experiencias con un desconocido show para TV” de Sonia Gómez, que oferirà una “performance” personal i individual amb la qual permetrà que els espectadors s’explorin a sí mateixos en relació amb els altres.

Divendres 17 de desembre a les 21.00 h, per finalitzar la temporada, es podrà contemplar un dels espectacles guanyadors dels Premis a la Creació Escènica. Es tracta d’“El so del taronger” de Neil Harbisson i Moon Ribas. Un espectacle que crea un entorn “sonocromàtic” en el qual el públic s’endinsa en un món on els colors tenen el seu so particular.

Els Premis a la Creació Escènica són una iniciativa de l’Institut Municipal d’Acció Cultural per incentivar la creació escènica mitjançant el suport i el foment de projectes artístics i creatius, especialment provinents de joves creadors emergents.

publicat per
foto : Un a escena de l'espectacle que està interpretat per Enric Ases, Piero Steiner i Jorge Carrascosa
www.mataro.cat
27 de octubre de 2010

"Volare " a Can Gassol. Centre de creació d’arts escèniques


CICLE DE PETIT FORMAT

L’IMAC de Mataró inaugura Can Gassol. Centre de creació d'arts escèniques i un nou cicle de programació d'espectacles multidisciplinars, Cicle de petit format, amb els que vol impulsar i afavorir la creació contemporània, oferint espectacles de petit format que busquen proximitat i connexió directa amb el públic.

Divendres 29 d’octubre / a les 9 del vespre
Can Gassol. Centre de creació d’arts escèniques (Enric Prat de la Riba, 75)

VOLARE de LOS dos LOS
“Volare” gira entorn a la dificultat de seguir flotant quan un es troba a la deriva, de nodrir-se quan ja res té gust a res. I ho fa a través d’un humor àcid, d’una original combinació de tragicomèdia i poesia, que provoca a l’espectador un dolcíssim nus a la gola.

publicat per
imac@ajmataro.cat
26 de octubre de 2010

Records d'un cor solidari


Marta Marco recrea a 'El meu nom és Rachel Corrie' la jove aixafada per un buldòzer israelià

Va morir el març del 2003 aixafada per un buldòzer de l'exèrcit israelià a la franja de Gaza. Tenia 23 anys i volia canviar el món. Es deia Rachel Corrie. Activista nord-americana del Moviment Internacional de Solidaritat (ISM), intentava aturar la demolició de cases palestines però l'excavadora no es va aturar.

Corrie va deixar escrits uns diaris i correus electrònics on explica les seves experiències amb la gent de Gaza i els esforços de nens, dones i homes en la seva lluita diària per sobreviure. Amb aquests apunts l'actor i director britànic Alan Rickman i Katherine Viner van construir un monòleg estrenat a Londres el 2005 i torpedinat pel lobby israelià a l'arribar als EUA. Fa tres anys, Mikel Gómez de Segura en va fer la seva pròpia recreació escènica amb l'actriu Marta Marco a la pell de la jove estudiant. Amb el títol El meu nom és Rachel Corrie, l'obra recalarà al Romea del 25 al 31 d'octubre en la seva versió catalana.

No es tracta d'una obra pamfletària ni política, «sinó d'una història que neix del cor i la humanitat d'una adolescent», aclareix el director, que recorre en la dramatúrgia les vivències i el pensament de Corrie des dels 14 anys fins que mor. Des de la ingenuïtat púber fins a la ràbia adulta. Des del seu plàcid entorn a Olympia (Washington) fins a la seva implicació a favor dels que pateixen.

«Va sentir l'anhel d'ajudar els altres i es va rebel•lar davant el dolor i les injustícies», addueix Marco, que apareix en escena envoltada de jerseis mentre al fons, en una pantalla, va emergint l'amenaçadora figura del buldòzer en 3D. Erigida en màrtir de la causa palestina i titllada de «traïdora antiamericana» per alguns dels seus, Corrie resulta, segons l'actriu, un «personatge fascinant». El judici per la seva mort segueix obert i els seus pares insisteixen a demanar justícia davant la intencionalitat de l'acte, que es manté impune considerat un accident per la investigació israeliana.

A Marco (que firma la versió catalana amb Gerald-Patrick Fannon) la persegueix un interrogant: «¿Per què en l'últim moment Carrie no es va apartar de l'excavadora?». «¡No tenia motius per fer-ho! Era molt valenta», es contesta ella mateixa. Al final de l'obra, afegeix, un crit desesperat de la noia dirigit a la seva mare revela «la seva pèrdua de confiança en la bondat humana». «¡No entenc aquest món!», va clamar. I va caure entregant el seu cos a una guerra sense fi.

PUBLICAT PER
IMMA FERNÁNDEZ
FOTO DE OIER ITUARTE (Valenta 8 Marta Marco, en la pell de l'activista Rachel Corrie.)
WWW.ELPERIODICO.CAT
22 DE OCTUBRE DE 2010

Cambio de registro en las tablas


El teatro de grupos aficionados está pasando a un segundo plano, mientras que el relevo generacional no se produce y la tendencia apunta cada vez más a la profesionalización de este sector artístico en Menorca

Noviembre es por tradición, y gracias al Premi Born, el mes del teatro en la Isla. En poco más de un mes el Principal de Maó acogerá la gala del premio de literatura dramática más importante del país. Menorca es el centro de atención del mundo teatral por un día, pero ¿qué ocurre el resto del año?. Como ya ha ocurrido en otras comunidades pequeñas de la Península, el teatro en Menorca se está enfrentando a un proceso de reestructuración inevitable y que conduce hacia la profesionalización de dicho arte. A ello está contribuyendo la apertura hace unos años de la Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears en Palma y su delegación en Menorca. Como es lógico, eso lleva a que el teatro amateur juegue un papel diferente, aunque en algunos casos con peligro de desaparecer. Y es que el relevo generacional no se está llevando a cabo, y en gran parte por la progresiva desaparición de las aulas de teatro. Pero de ello no sólo se puede culpar a los más jóvenes, ya que otro de los problemas más comunes en los diferentes municipios, es la falta de infraestructuras adecuadas para llevar a cabo esas actividades.
De cualquier forma, el público menorquín no pierde el interés por el teatro. Buena prueba de ello es la aceptación que tiene la programación del Principal en Maó o la buena acogida del programa de obras impulsado por el Ayuntamiento de Ciutadella.

Ciutadella
Bien conocida es su condición de municipio con una fuerte tradición teatral, aunque no se pueda decir que vive uno de sus mejores momentos, con el Premi Born en el “exilio” desde hace ya cuatro años por falta de un espacio acorde a la categoría del galardón tras el cierre del teatro que da nombre al premio. Y es que donde falla Ciutadella es en las infraestructuras, a la espera también de reformas –sin financiación aún– en los teatros del Casino 17 de Gener y Sant Miquel, el municipio se sostiene gracias a Calós mientras espera la apertura de la Sala Multifuncional del Canal Salat. Sin embargo, la afición al teatro entre el público sigue muy viva en la ciudad.

En lo que se refiere a las compañías, la cosa anda un tanto convulsa durante los últimos tiempos. La Delfí Serra se toma un año de descanso, mientras la compañía Dom Bosco echa abajo el telón, aunque para refundirse con otra de las secciones artísticas de Calós, la compañía Lírica. En cuanto a la formación, destaca la oferta ofrecida de aulas de teatro por el Cercle Artístic y el Casino 17 de Gener, así como la labor realizada desde el grupo de teatro de Sant Miquel, fiel a la tradicional cita de “Els Pastorets” cada Navidad.

Maó
Mejor pintan las cosas en la zona de Levante, lo que en gran parte se debe a la actividad que genera la mejor instalación cultural de la Isla, el Teatre Principal. Como ejemplo sirva que para el tramo final de año la entidad ha programado nada más y nada menos que 17 espectáculos. Durante los primeros tres trimestres han pasado por taquilla casi 40.000 espectadores, una cifra ligeramente inferior a la de 2009, pero que en tiempos de crisis se debe entender como buena. La oferta de espacios culturales se completa con otro espacio emblemático como el Orfeón Mahonés, que también cuenta con un grupo de teatro y ofrece aulas formativas.

La ciudad destaca también por una buena actividad de compañías, algunas de ellas de corte profesional, como La Clota o Moll Oest (temporalmente inactiva), y otras agrupaciones destacadas como Mô Teatre, Set de Menorca o Dosnoudosmil. El teatro también se mueve en el ámbito escolar, con actividades en Mare de Déu de Gràcia y el Cap de Llevant.

Es Migjorn Gran
En las poblaciones más pequeñas, la cosa es bien diferente. La fama de isla teatral pierde su razón de ser en Es Migjorn. “Aquí la música lo absorbe todo”, confiesan desde el área de Cultura del Consistorio. Tampoco cuenta con las infraestructuras adecuadas, porque las pocas representaciones que se programan se suelen hacer en el Polideportivo Municipal. Antiguamente, el municipio contaba con un local conocido como La Palmera, que se utilizaba como escenario o cine. El pueblo no cuenta con aulas formativas de teatro o compañía alguna dada de alta.

Ferreries
El de esta población es otro claro ejemplo de cómo la actividad teatral se resiente por la falta de infraestructuras adecuadas. El municipio cuenta desde 1996 con la compañía de teatro Quins Coverbos, aunque inactiva desde hace cinco años está ahora en “stand by”, según explica su director, Damià Moll. Sin embargo, las perspectivas de futuro no son del todo malas, ya que está previsto que la actividad se recupere una vez que entre en funcionamiento la Sala Multifuncional que se está levantando. De hecho, Moll ya ha comenzado con el proceso de lectura para elegir textos. La incógnita que planea es si se podrá reunir ahora a los miembros de un grupo que en su día estuvo formado por una veintena de intérpretes. Antiguamente, Ferreries contaba también con un local que servía de teatro y local de ensayo, en el edificio actualmente ocupado por el Café Balear. El poco teatro que se hace ahora se representa al aire libre, mientras que en materia de formación no se ofrece la posibilidad de asistir a aulas de teatro.

Es Mercadal
El caso de este municipio sirve para poner en duda si a veces la falta de infraestructuras culturales se utiliza sólo como una excusa que justifique todo. Es Mercadal cuenta ya desde hace unos años con su Sala Multifuncional, y cuanto menos resulta “curioso”, a juicio de la regidora de Cultura, Rosa Palliser, que pese a tener unas instalaciones suficientemente buenas y equipadas, parece que “falta motivación y un grupo suficiente de gente para volver a hacer teatro”. Durante 2010 se han mantenido diferentes reuniones para retomar la actividad del grupo amateur, Caramull d’olles, con 25 años de historia a sus espaldas, pero se ha fracasado en el intento. Igualmente no salió adelante la idea de impulsar un grupo desde el Casal de Joves. No hay aulas de teatro que dependan del Ayuntamiento, pero se ofrecen clases para niños pequeños a través de la APIMA del Colegio Público Mare Déu del Toro como actividad extraescolar.

Fornells
Aquí también disponen de un espacio recientemente remodelado y con capacidad para unos 100 espectadores. La alcaldesa pedánea de la localidad, Constanza Navarro, reconoce que siempre ha habido bastante afición entre los vecinos al mundo teatral. El grupo de aficionados Sa Penya Gris, que está en activo, suele representar un par de obras cada año. Al igual que sucede en Es Mercadal, en Fornells tampoco hay aulas de teatro municipales.

Alaior
En la tercera ciudad de la Isla se intentó hace unos años, en 2007 y 2008, retomar las aulas municipales de teatro, pero sin éxito. El dato confirma los problemas de cantera que tiene Menorca para seguir manteniendo la actividad teatral amateur. No obstante, el municipio mantiene cierta actividad en los escenarios del colegio La Salle y el Centro Cultural Alaior, aunque se va reduciendo con el tiempo, tal y como explica la presidenta de la entidad cultural, Margarita Mercadal, quien reconoce que lo normal es que la sala, con aforo para 180 personas, acoja solamente una o dos obras al año.

Es Castell
Sin duda el municipio contó con épocas de mayor apogeo teatral. Explica el presidente del Centro de Cultura Villacarlos, Rafael Vidal, que en los tiempos que corren mantener la afición por ese arte resulta más difícil, “antes no había tanta tele ni jugaba el Menorca Basket”. La actividad teatral de Es Castell gira en torno a esa entidad cultural, que dispone de un sala con cabida para 120 espectadores. Un clásico del centro y su grupo de teatro es la representación anual por Navidad de “Els Pastorets”. “El teatro necesita un empujón, pero es difícil”, confiesa Vidal.

Sant Lluís
Una vez más la falta de infraestructuras se manifiesta como obstáculo a la hora de desarrollar actividades culturales. Sin embargo, en Sant Lluís se adivina una escena teatral con inquietudes diferentes, aunque la actividad que llevan a cabo no es muy grande. Por un lado está la agrupación cultural Tornam a ser aquí, que representa adaptaciones de obras conocidas, e Idò Teatre que apuesta por la creación propia, aunque llevan algo más de un año inactivos. De momento, los aficionados se sirven de Teatro OAR, una infraestructura muy mejorable, a la espera de que la localidad cuente con la esperada Sala Multifuncional, que según las previsiones más optimistas estará lista a mediados de 2012.

PUBLICAT PER
RUBÉN P. ATIENZA, CIUTADELLA
FOTO : Els Pirates. Producciones locales de teatro musical como ésta demuestran que existe público en la Isla
WWW.MENORCA.INFO
19 DE OCTUBRE DE 2010

28 d’octubre 2010

Núria Espert reviu l'alienació d'una jove ultratjada


Miguel del Arco dirigeix el monòleg 'La violación de Lucrecia', de Shakespeare

Feia lustres que li voltava pel cap el «meravellós i captivador» poema dramàtic La violació de Lucrecia, de William Shakespeare, però la gran dama de l'escena no es veia «capaç» d'interpretar-lo. Ara, sí. Núria Espert es posa en la pell de la noia agredida i alhora assumeix els papers del seu marit, el violador i la narradora que explica la tragèdia. Un monòleg amb moltes veus que l'actriu va voler que dirigís Miguel del Arco, responsable de l'aclamada Una función por hacer. Després d'estrenar-la la setmana passada a Ourense, avui es presenta en una funció única a Salt, dins del Temporada Alta.

La violación de Lucrecia
Teatre de Salt
Divendres 22
21.00
15 EUROS
Sola a l'escenari, Espert s'endinsa en un laberint esquizofrènic i terrorífic per narrar i recrear el fet criminal que va acabar amb el regnat dels reis a Roma i va propiciar la instauració de la república. La violació de la jove Lucrecia per un amic del seu marit: el príncep Tarquino. Un commovedor relat que «conté una gran bellesa malgrat la seva esgarrifosa violència», subratlla la protagonista, que es transmuta en uns personatges «intensament alienats»: la víctima ferida i el criminal que, malgrat els seus remordiments, no pot contenir la seva rabiosa pulsió. «És una peça d'una extrema dificultat que ella fa fàcil com només les més grans ho poden fer», afirma Del

Arco.

Espert elogia el treball del director -«la seva infinita minuciositat i passió»- i de Sandra Vicente, responsable d'una atmosfera sonora que, juntament amb la il•luminació, punteja a la perfecció el tràgic succés. «Quan Del Arco va llegir el poema i em va dir que li semblava trepidant, com un guió de Tarantino, vaig saber que ell era el meu home -addueix l'actriu-. Ha convertit un monòleg en un magnífic espectacle teatral». El tractament dels efectes sonors és, segons el director i actor madrileny, «de pel•lícula de por». «Es tractava de crear un espai d'alienació en el qual fluís el grau emocional tan bèstia dels personatges», afegeix Del Arco, que va admetre la seva «taquicàrdia» quan Espert li va trucar.

AL LLIURE DE GRÀCIA
Obra primerenca del bard, La violación de Lucrecia conté, segons Espert, tota la grandiositat de la seva dramatúrgia posterior. El muntatge visitarà Madrid i arribarà la temporada que ve, ja sota la direcció de Lluís Pasqual, al nou Lliure. «Em fa moltíssima il•lusió anar a Gràcia», diu l'actriu, que també celebra la Medalla d'Or que li ha concedit el Liceu. «És una alegria extraordinària i més al ser la primera vegada que es premia una direcció escènica, ja que només havien guardonat directors d'orquestra i cantants. Estic emocionada».

PUBLICAT PER
IMMA FERNÁNDEZ
FOTO DE JAVIER NAVAL (Núria Espert, en una escena de 'La violación de Lucrecia')
WWW.ELPERIODICO.CAT
22 DE OCTUBRE DE 2010

«El Rey León» se acerca a Madrid

La productora Stage ha convocado audiciones para este musical, uno de los grandes éxitos de la escena internacional

Los aficionados españoles al teatro musical están de enhorabuena, ya que uno de los más brillantes espectáculos de la historia reciente de Broadway, «El Rey León», va a poder verse en Madrid. La productora Stage Entertainment ha convocado audiciones para un montaje que, probablemente, llegue al teatro Lope de Vega cuando concluyan las funciones de «Los miserables» (obra que se estrenará el próximo 18 de noviembre).
De momento poco se sabe: las audiciones se celebrarán en varias ciudades de España: Madrid (10 y 11 de noviembre), Barcelona (12 y 13 de noviembre), Sevilla (22 y 23 de noviembre), Las Palmas de Gran Canaria (24 y 25 de noviembre) y Málaga (26 y 27 de noviembre). En ellas, según el anuncio, se busca a «cantantes con buenas voces para el pop y bailarines profesionales, estilo ballet / moderno». «Por la particularidad de este espectáculo -se añade-, animamos a que se presenten candidatos de todo tipo de culturas y etnias».
«El Rey León», un espectáculo basado en la película de animación de Disney, se estrenó en Nueva York en noviembre de 1987; sirvió para reabrir uno de los teatros históricos de Broadway, el New Amsterdam Theatre. Cuenta con música de Elton John, libreto de Roger Allers e Irene Mecchi, y letras de Tim Rice. En Nueva York lleva más de cinco mil representaciones (actualmente se puede ver en el Minskoff Theatre). Hay también producciones en Las Vegas, Londres, Hamburgo, Singapur y Tokio, y se ha presentado también en ciudades como París o Johannesburgo.

PUBLICAT PER
WWW.ABC.ES
15 DE NOVEMBRE DE 2010

27 d’octubre 2010

La Passió d´Esparreguera liquida el seu deute amb la Seguretat Social


L'entitat cultural decideix no vincular més els seus projectes a les subvencions per no patir

Els representants de La Passió d'Esparreguera han posat en marxa els preparatius per a la nova temporada d'espectacles amb l'entusiasme d'haver pogut fer front al deute de 14.000 euros que tenien amb la Seguretat Social i al de 40.000 euros més que tenien amb els proveïdors. Les mesures de constricció econòmica i els ajuts institucionals han permès redreçar una situació que havia esdevingut angoixant per a l'entitat de més projecció d'Esparreguera.
El president de La Passió d'Esparreguera, Manel Roca, ha explicat que per aconseguir liquidar el deute s'han hagut de fer alguns moviments en els comptes de l'entitat i s'han buscat les maneres d'obtenir recursos propis de finançament per no dependre de les subvencions provinents del govern municipal o de la Generalitat. "Hem modificat el deute que teníem -que no vol dir que ens haguem endeutat més-, de manera que els préstecs que havíem de tornar a curt termini els hem passat a llarg termini i així hem aconseguit tenir més liquiditat. Ara, l'entitat ha de retornar els préstecs en 10 anys, en unes quotes de 25.000 euros anuals, en comptes de 60.000, com es pagaven fins ara.

Tres fonts de captació
A més a més, el president ha explicat que des de fa uns quants mesos "hem engegat una política de recaptació de recursos repartida en tres àrees: l'espectacle de la Passió pròpiament, les diverses activitats culturals que es portaran a terme durant l'any i el mecenatge de les empreses". Per exemple, el president comenta que una de les activitats que van ajudar en la recaptació d'ingressos va ser la representació de Mikado durant la Festa Major d'Esparreguera, i també cal destacar com a font d'ingressos la promoció que l'entitat cultural va portar a terme per llogar les sales del teatre a altres entitats esparreguerines. Aquests canvis d'estratègia a l'hora d'obtenir diners "ens han permès tancar el pressupost d'aquest any 2010 correctament i ens dóna una certa tranquil•litat per encarar la nova temporada", ha afirmat Manel Roca.
De cara al futur, La Passió d'Esparreguera ha pres mesures per evitar que aquesta situació d'endeutament es repeteixi. "Per a l'any que ve hem fet un pressupost molt més ajustat respecte al que que vam fer l'any passat. A banda, disposarem dels nostres propis recursos per evitar els alts i baixos en les subvencions i farem sempre les activitats que, com a mínim, paguin les seves despeses". D'aquesta manera, La Passió podrà tenir controlats els ingressos que rebi de les tres àrees estratègiques per aconseguir diners. "Si després, a més a més, rebem la col•laboració de l'Ajuntament o de la Generalitat, doncs molt millor. Però d'entrada ens sembla millor no comptar que rebrem aquests diners".

90.000 euros d'ingressos
La Passió preveu per a la nova temporada uns ingressos de 90.000 euros (30.000 menys del que es va preveure en el pressupost fet l'any 2010). "Aquest any tindrem, probablement, menys despeses perquè hem reduït la plantilla de treballadors i hem tingut en compte que amb la crisi els ingressos no poden ser els mateixos, etc. Estem seguint una línia més econòmica però, tot i així, amb ambició", ha manifestat Roca. El president ha resumit el nou pressupost com "de mínims".
La Passió també va pagar el mes de juliol el deute que arrossegava per l'acomiadament de sis treballadors. Ara, el tema dels sous està al dia. El conflicte entre la Seguretat Social i La Passió d'Esparreguera es remunta al mes de maig passat, quan aquest organisme estatal va amenaçar La Passió amb l'embargament de l'edifici del teatre si no es feia efectiu el pagament de 14.000 euros que l'entitat esparreguerina li devia. La Passió tenia, com a màxim, un any per pagar el deute, però fi- nalment ho ha pogut resoldre en sis mesos.

PUBLICAT PER
ARANTXA SOLÍS
ESPARREGUERA
FOTO (Imatge de la façana exterior de La Passió d'Esparreguera arxiu/ arantxa solís )
WWW.REGIO7.CAT
22 DE OCTUBRE DE 2010

‘Mamma Mia’, en Castellón


Tres años después de que la gira se suspendiera, la capital entra en el nuevo periplo que inicia el grupo.Castelló Cultural trae el próximo trimestre al Auditori el musical de Abba con varios días de representación.

Mamma Mia, el musical de Abba, llega, por fin, a Castellón el próximo trimestre, tres años después de que se suspendieran las funciones por “desavenencias de la banda”, en diciembre del 2007. La magia de las canciones del cuarteto sueco se invocará en el Auditori de Castelló en el arranque de una nueva gira que la compañía iniciará después de Navidad y que recalará en la capital de la Plana en “unas fechas aún por determinar”, según explica a este diario la promotora del espectáculo. No será una sola función, sino que el montaje vendrá a Castellón para quedarse varios días, explica, aunque “se está negociando el número de funciones diarias y cuántos días”. En la línea de trabajo de Castelló Cultural, que ya ha programado en el espacio del PAI Lledó algunos de los musicales de moda, como We Will Rock You, Nino Bravo, el Musical o Grease.

El montaje, que causó sensación en sus dos estancias en Valencia –la última en el mes de febrero de este mismo año-- se ha convertido en un fenómeno sociológico al batir todos los récords “de asistencia, permanencia y facturación en España”. En la actualidad, existen más producciones de Mamma Mia en el mundo que de ningún otro musical y más de 40 millones de personas lo han visto en todos los continentes, de ellos más de 1,5 millones en España.

Alberto García, director técnico del espectáculo en España, asegura que se trata del “musical más grande de los que actualmente están girando en España”. Ello lo ilustra con una retahíla de datos que hablan por sí solos. En lo humano hay 30 personas adscritas al equipo técnico del show, 20 más locales para ayudar y demás operarios para hacer la carga y descarga. En total son 65 personas. También impresionan las cifras materiales. Cinco tráileres, dos de los cuales son exclusivos para sastrería, componen el séquito de la producción. García detalla que “hay 300 cambios de sastrería previstos, entre ellos unos trajes para el número del Super Trouper que valen 6.000 euros cada uno. Son piezas únicas, que no se pueden reponer y que nos hacen a mano en Londres”. Se trata de réplicas de los trajes que Abba llevaba puestos en sus actuaciones televisivas en los años 70.

En el tiempo que el musical lleva girando en España, sus organizadores han constatado la vigencia de las canciones de Abba. “La música de Abba es totalmente atemporal (opina Alberto García). La gente se conoce todas las canciones, una a una, y, aunque no sean en inglés, todo el mundo las corea igual. Al final, acaba todo el mundo de pie bailando. A lo largo de la función, hay momentos en los que la gente se alegra mucho, que canta, que baila y todo. En suma, se divierte”, señaló. H


PUBLICAT PER
CRISTINA GARCIA
FOTO DE LAURA GUERRERO
WWW.ELPERIODICOMEDITERRANEO.COM
14 DE OCTUBRE DE 2010

26 d’octubre 2010

El Molino torna a girar


Després de tretze anys tancat, el mític music hall del Paral•lel obre de nou les portes

Va ser, durant dècades, un punt ineludible de la nit de Barcelona. Alhora irreverent i previsible, díscol i convencional, El Molino ha estat molt més que un simple music hall. Amb les seves noies lleugeres de roba, les seves cançons de lletres -escassament- equívoques, i la seva audiència enamorada de la carn i els comentaris picants, el vell teatre del Paral•lel es va guanyar un lloc d'honor en el paisatge sentimental de l'escena de la capital. Després va arribar la decadència i, finalment, el tancament. Aquest dilluns les aspes de la façana no giraran, però el teatre tornarà a estar ple de llum, de públic, i de plomes. El Molino ha tornat.

Ha tornat després de moltes dificultats, tantes, que els veïns de la zona van perdre l'esperança que el vell edifici tornés a tenir vida. Però l'edifici va anar a terra, el solar es va posar en obres, i un nou edifici ocupa el lloc de l'antic teatre. En conserva part de la façana, les aspes, i el nom. Barcelona, que molts creuen que s'està convertint en una ciutat de cartró pedra, s'està aficionant a tirar edificis a terra i a conservar-ne només la façana, com si fos un decorat. Aquest ha estat també el destí d'El Molino, que ha vist com la seva minúscula platea, els seus pisos, els seus llums, tot passava a la història. El nou Molino té molt poc a veure amb el que durant dècades va escriure algunes de les pàgines més importants en la història del Paral•lel.

No només el contenidor és nou. L'empresa Ocio Puro, l'encarregada de tornar a posar en marxa la sala, ha invertit quinze milions d'euros i el resultat és un espai alhora íntim i sofisticat. Diuen els seus responsables que és la millor sala de la ciutat, des d'un punt de vista tècnic. Ara ja no hi haurà espai pels músic, i aspectes com la il•luminació han estat molt cuidats. Com ho ha estat la restauració. L'antic bar, ubicat al costat de la Platea i on milers de barcelonins van prendre's una copa mentre a pocs metres les dones ensenyaven les cuixes, ha donat pas a un espectacular restaurant ubicat a la planta alta de l'edifici. La terrassa mirador vol convertir-se en un espai de trobada per als noctàmbuls, ara que les terrasses dels hotels s'han posat de moda.

Un programa variat
I si els contenidor ha canviat també ho ha fet el contingut. L'espectacle inaugural, un dels secrets millor guardats de la nit de Barcelona, conserva l'esperit d'El Molino de sempre, però el nou teatre serà molt més que un aparador de revistes de petit format. Cada dimarts hi haurà flamenc, amb un programa que confeccionarà la cantaora Mayte Martín. Hi haurà també tango, música per a ballar i teatre en estat pur, amb una vocació: fer del Molino un planter de nous artistes.

De moment, l'escenari es tornarà a il•luminar per a 'Made in Paral•lel', l'espectacle inaugural. Res no se sap ni s'ha escoltat sobre el muntatge, però el fet que el seu director sigui Josep Maria Portabella, fundador de les divertides The Chanclettes, confirma que el nou Molino vol ampliar els horitzons però no perdre de vista els vells. Ara només falta conèixer quina serà la resposta popular, en un Paral•lel que vol tornar a brillar de nit.

PUBLICAT PER
ISIDRE ESTÉVEZ
EFE / TONI ALBUR ( La façana del restaurat Molino, que amaga el nou edifici, de planta més alta, i que conté una terrassa mirador )
WWW.LAMALLA.CAT
18 DE OCTUBRE DE 2010

PASTORETS, CAP A BETLEM!!

LA RODA PRODUCCIONS
Tècnica: teatre d’actors

Dates: desembre 8 / 11 / 12 / 18 / 19 / 27 / 28/ 29 / 30
Horaris: dissabte i dies entre setmana 18h - diumenges 12h
Preu: 7,50 €
Durada: 55 min.

Dos amics molt amics, en Joan i en Carles, es veuran “obligats” a explicar la conegudíssima història d’ “Els Pastorets”. Els problemes vindran quan resulti que la història per ells no és tan conegudíssima i no tenen cap més ajut que la seva imaginació i la dels espectadors.
Se’n sortiran?
Text: Jordi González
Direcció: Dani Cherta

PUBLICAT PER
http://tantarantanainfantil.blogspot.com

25 d’octubre 2010

Viatge per la vida de Joan Maragall


Joan Ollé exhibeix amb el seu muntatge al TNC tota la força del llegat poètic i polític de l'escriptor

Lirisme i elegància. Amb aquesta infal•lible combinació i el pausat ritme per assegurar la depurada transmissió de la paraula, Joan Ollé ha edificat Joan Maragall, la llei de l'amor, un recorregut per la vida, la poesia i l'ideari polític i espiritual d'una de les personalitats clau de la literatura catalana, per recordar que es compleixen 150 anys del seu naixement. Els prolongats aplaudiments de dijous a la nit al TNC van acabar premiant la figura de l'autor i la bona factura de l'espectacle.

Ernest Maragall, conseller d'Educació i nét del poeta, assagista i periodista, va encapçalar la representació familiar d'assistents a aquesta funció de la qual va estar absent el seu germà, l'expresident Pasqual Maragall. El conseller va valorar positivament el muntatge, tot i que va afirmar: «La segona part m'ha agradat més que la primera». No va dir res que no coincidís amb l'opinió majoritària i que té a veure amb la millora del ritme escènic de la part centrada en la personalitat política de Maragall.

Però la força del llegat del poeta de la paraula viva domina la dramatúrgia. I la delicada composició de les escenes, en un marc d'aire decadent i amb tènue llum de tons vermells, ajuda a compondre la impecable atmosfera del que és un recital animat per accions com les de la ballarina Rosa Muñoz -per exemple, la il•lustrativa de La vaca cega- i les felices aparicions del Cor Lieder Camera. La formació interpreta peces musicals, entre elles El cant de la senyera, i exerceix de poble.

Ollé no ha fet més que aplicar una recepta ja utilitzada en altres recreacions sobre Rodoreda, Estellés, Pla i Espriu. Amb moviments lànguids i gairebé espectrals, els intèrprets es van rellevant en els recitats, a vegades un pèl allargats i exposats amb un to una mica afectat. La poesia i el pensament de l'escriptor circulen de manera encadenada d'un actor a l'altre.

'ODA A ESPANYA'
Però el tren vital no descarrila. I quan entra en joc l'Oda a Espanya l'espectacle creix sense parar. Emergeix el nacionalisme català tradicionalista i catòlic de Maragall, la influència de Nietzsche, la correspondència amb Unamuno o Cambó, la posició crítica amb la burgesia catalana després dels fets de la Setmana Tràgica, la visió de la Barcelona de tombant de segle. Un espectacle necessari i amb reflexions que, per la seva vigència, semblen escrites per ser llegides avui.

PUBLICAT PER
CÉSAR LÓPEZ ROSELLFOTO DE DAVID RUANO : Victòria Pagès i Joan Anguera, a 'Joan Maragall, la llei de l'amor'.
WWW.ELPERIODICO.CAT
16 DE OCTUBRE DE 2010

ELS PASTORETS DE BALENYÀ


Benvoluts i benvolgudes,
Enguany, durant les Festes de Nadal, s'està intentant poder portar a terme els Pastorets, una representació teatral que tots i totes, un cop o altre, em anat a veure i potser la majoria hi hem participat. És per això que necessitem la teva ajuda i així poder aconseguir tots els personatges.
Si tens més de 14 anys i hi estas interessat truca'ns al Flikflak-PuntJove 93 882 04 04 i et donarem tota la informació que necessites.

PUBLICAT PER
http://flikflakpuntjove.blogspot.com
8 DE OCTUBRE DE 2010

24 d’octubre 2010

Més titelles al Casal Nova Aliança amb ‘El Peix d’Or’ de Binixiflat

El muntatge forma part del cicle de titelles que té lloc dos diumenges de cada mes al Casal

La companyia d’Arenys de Munt Binixiflat promou juntament amb la mútua Nova Aliança un cicle de titelles al Casal de Mataró. Una iniciativa que van estrenar amb gran èxit de públic durant la temporada passada i que han decidit recuperar en aquest curs. Serà la pròpia Binixiflat qui protagonitzarà una nova cita del cicle aquest diumenge, dia 24. Ho farà amb l’obra El Peix d’Or. Es tracta d’un conte cíclic que parla d’una parella de pescadors pobres i de les seves curioses relacions amb un estrany peix, que els obliga una vegada i un altra a realitzar accions màgiques, amb resultats diferents.

Diumenge, dia 24. A les 12 del migdia al Casal Nova Aliança

PUBLICAT PER
CAPGROS.COM
WWW.CAPGROS.COM
22 DE OCTUBRE DE 2010

Entre leds i 'chanclettes'


El Molino va reobrir amb un modern espectacle que va recórrer la seva història centenària
La vedet Merche Mar i la Terremoto de Alcorcón van rebre el públic

El 14 de novembre de 1997, la vedet Merche Mar es va acomiadar del públic, llavors tan fidel com escàs, amb la por que fos la seva última salutació. El Molino abaixava el teló davant la sol•licitud de fallida. L'espectacle Pluma y peineta acomiadava una història centenària del music-hall barceloní. Ahir, 12 anys i 11 mesos després, Merche Mar va tornar a actuar, aquest cop davant d'un públic de gala en el qual no faltaven il•lustres com el president Montilla i l'alcalde Hereu. Va ser la nit de la reobertura d'El Molino del segle XXI, iniciada al carrer davant un nombrós grup de veïns del Poble-sec. Van ser testimonis d'un muntatge amb ritme electrònic i projeccions a la façana de leds.

Un cop a l'interior, el nou Molino, que ha auspiciat l'empresària Elvira Vázquez, va voler fer, evidentment, un homenatge al seu passat amb l'espectacle Made in Paral•lel, firmat per Josep Maria Portavella, actor i director de The Chanclettes. Va ser Merche Mar qui, amb un vestit de lluentons, es va passejar entre el públic en primer lloc elogiant la modernitat del local. «És el més avançat de Barcelona», va proclamar mentre anunciava que «no seria la vedet ni pujaria a l'escenari».

Després va agafar el testimoni la Terremoto de Alcorcón, que també va jugar amb els espectadors. «Benvinguts al Liceu del poble», va clamar rotunda poc abans d'aclamar el president Maragall, un dels convidats. «Pasqual, ets el més gran».

Víctor Masán, el mestre de cerimònies, va donar pas a l'espectacle dissenyat per Portavella. Va ser un recorregut per la història del Paral•lel, de Barcelona i dels gèneres que van donar glòria a El Molino. Així, el bailaor Amador Rojas va recrear la genial Carmen Amaya, mentre que a Belinda Blind, artista cec dels Chicos Mambo, va recordar els anys de la fundació del teatre, coincidint amb la pèrdua de Cuba. Tampoc va faltar un número de The Chanclettes a partir d'un brillant playback amb imitacions de Concha Velasco, la Lloll i la duquessa d'Alba. I, tractant-se d'El Molino, no hi podia faltar un striptease. El va fer Úrsula Martínez, una performer britànica de mare espanyola que va jugar amb un mocador màgic que recorria tot el seu cos. El Molino de sempre.

PUBLICAT PER
IMMA FERNÁNDEZ
FOTO DE FRANCESC CASALS ( 'Music-hall' 8 El cos de ball de 'Made in Paral•lel', durant un moment de l'espectacle inaugural. )
WWW.ELPERIODICO.CAT
19 DE OCTUBRE DE 2010

Un estimulant còctel amb Molière


Esteve Polls diverteix al Romea amb un muntatge que barreja personatges còmics del dramaturg

La nit de dimecres va tenir regust de festa. Calixto Bieito, en la seva última temporada com a director del Romea, va rendir homenatge a la trajectòria del llegendari Esteve Polls programant el seu estimulant muntatge de Jugant amb Molière, de Juan Antonio Castro. I res millor per a una celebració que sacsejar aquest còctel amb els personatges més carismàtics del genial dramaturg francès i fer-ho amb la saviesa i ofici de l'octogenari director barceloní.

Polls tornava al teatre on va debutar fa 58 anys. I quan al final el públic li va tributar una llarga i merescuda ovació, extensiva a tots els intèrprets, l'emocionat mestre va agrair l'oportunitat que li havien brindat de tornar a una sala tan estimada i va tenir un especial record per al desaparegut Josep Maria Vidal, l'encertat autor de la versió catalana d'aquest paròdic semiplagi.

El divertimento dibuixa a la perfecció el catàleg dels inoblidables personatges de Molière. I amb un ritme àgil i de calculats efectes en la línia de la commedia dell' arte aconsegueix implicar-hi l'espectador. Teatre dins del teatre, amb argúcies com les repeticions i tòpics apariats que ajuden a la caricaturització dels protagonistes. Amb ells s'aconsegueix que aquesta comèdia, d'aparent to menor, vagi creixent fins a arribar al seu millor rendiment a la segona part.

L'AVAR I L'HIPOCONDRÍAC
Les banyes i l'honor, la cobdícia de l'usurer, els adversos amors juvenils i la tirania de les aparences se succeeixen en aquesta història. El vell rapaç Harpagón (Jaume Comas), l'hipocondríac Argan (Jaume Pla), la càndida i gairebé sempre desmaiada Celia (Carla Mercadé), el maldestre galant Leli (Dídac Castignani), la replicaire i astuta criada Dorina (Alexandra Palomo), l'intrigant criat Scapí (Víctor Álvaro), la dona sàvia Filaminta (Anna Briansó) i el seu ric però vulgar marit Jourdain (Xavier Tor) ens porten ressons de les comèdies El malalt imaginari, L'avar o El burgès gentilhome.

Sganarelle (Ramon Canals) exerceix d'hilarant narrador en aquesta obra en què tot el repartiment, amb especial brillantor per a les actrius, actua amb correcció.

PUBLICAT PER
CÉSAR LÓPEZ ROSELL / BARCELONA
FOTO : Jaume Plà i Alexandra Palomo, en el muntatge. TEATRE POPULAR DE BARCELONA
WWW.ELPERIODICO.CAT
15 DE OCTUBRE DE 2010

23 d’octubre 2010

La Sala Cabañes acull l’espectacle infantil ‘No passa res’


L’obra, dirigida per Joan Sors, vol transmetre un missatge familiar envoltat de música, balls i moments còmics

per Rubén Ferreira

L’espectacle infantil “no passa res” dirigit per Joan Sors i organitzat per Replà Produccions, està previst pel proper dia 23 a la Sala Cabañes. L’obra, que vol transmetre un missatge envoltat de música, balls i moments còmics, explica als nens els diferents models familiars que hi ha a dia d’avui i que el més important és l’amor que uneix els seus membres.

La Rosa és la protagonista d’aquesta història. Una nena que està trista, enfadada i de molt mal humor perquè els seus pares s’acaben de separar i que s’amaga de les noves parelles dels seus pares, de la germanastra i dels problemes al lavabo de casa seva. En aquest espai l’ànec de goma Xip Xap, la banyera Sra. Bombolles, l’armari Sr. Fòrnica i el wàter Sr. Roca li mostraran que tenir els pares separats no és motiu per ser infeliç.

PUBLICAT PER
RUBÉN FERREIRA
WWW.CAPGROS.COM
22 DE OCTUBRE DE 2010

Un déu salvatge avui al Monumental


Dissabte 23 d’octubre
a les 9 del vespre
Teatre Monumental (La Riera, 169)

UN DÉU SALVATGE, de Yasmina Reza
Dues famílies de classe benestant es reuneixen per resoldre el petit conflicte que han protagonitzat els seus dos fills, una baralla a l’escola. Uns i altres es mostren inicialment conciliadors però aviat sorgiran les primeres diferències que acabaran enredant-los en una discussió. Una comèdia intel•ligent que posa en entredit la validesa de conceptes com correcció política i civilització.
Preu: 24 euros platea, 19 euros amfiteatre

Madaula i N’Dongo s’atreveixen amb Un Déu salvatge de Rezza

La segona obra de teatre de la temporada al Monumental, demà dissabte a les nou de la nit

El Monumental reemprèn demà dissabte la temporada de teatre i ho fa amb la representació d’“Un déu salvatge”, obra de Yasmina Rezza que compta amb un repartiment de luxe, a càrrec de Ramon Madaula, Vicenta Ndongo, Oscar Rabadan i Roser Camí. L’obra parteix de la trobada de dues parelles. El fill d’una d’elles, de tant sols nou anys, ha colpejat el de l’altra parella. Els pares decideixen mantenir aquesta entrevista per arreglar l’assumpte amb civisme. Benèvols i conciliadors, tenen un discurs comú de tolerància i comprensió. Amb la mateixa subtilesa amb què comencen la conversa s’inicia un canvi d’actitud entre ells.
Aquest petit canvi porta a un altre una mica més gran i, així, fins a desembocar en un enfrontament obert, que comença a deixar de banda qualsevol acord cívic. Ambdues parelles defensen el seu territori, fins que... la lluita comença entre ells mateixos: tots contra tots. És el moment en què sorgeix de cadascun dels personatges aquell “déu salvatge”, que es revela contra la insatisfacció de les seves vides.

El mateix dissabte a les set de la tarda, Madaula i N’Dongo protagonitzaran ‘Un cafè amb’.

PUBLICAT PER
REDACCIÓ
WWW.TOTMATARO.CAT
22 DE OCTUBRE DE 2010

Un cafè amb... Ramon Madaula i Vicenta Ndongo

El “cafè amb...” canvia d’espai per anar al vestíbul del Teatre Monumental on podrem conversar amb els intèrprets Ramon Madaula i Vicenta Ndongo.
Dissabte 23/ a les 7 de la tarda Vestíbul del Teatre Monumental

'Gardenia' porta un vital cabaret geriàtric al Temporada Alta


La companyia belga Les Ballets C de la B explora la vellesa i canta a l'esperança
Ancians travestis i transsexuals reviuen els seus temps daurats sobre l'escenari

Si els diuen que Gardenia està basada en la vida de set travestis i transsexuals d'avançada edat que reviuen els seus temps daurats sobre l'escenari, és possible que pensin en un espectacle sobre la inevitable decadència humana. I si a més els expliquen que l'obra de Les Ballets C de la B va sorgir de la pel•lícula Yo soy así (en què Sonia Herman Dolz va retratar el tancament d'un cabaret de Barcelona), és més que probable que a aquesta imatge grisa s'hi sumi un sentiment de pura melancolia. Per això és necessari advertir a tots aquells que vagin avui al Teatre Municipal de Girona que aquesta mena de cabaret geriàtric és un cant a l'esperança, un poema visual sobre la vellesa i una oda a l'alegria de viure.

Si aquestes virtuts segueixen sense convèncer-los, han de saber que Salvador Sunyer, director del festival Temporada Alta, va decidir incloure l'espectacle a última hora en la programació -que ja tenia tancada- al veure'n una aplaudida representació al Festival d'Avinyó, el juliol passat.

L'actriu belga Vanessa van Durme, l'alma mater de Gardenia, va recordar ahir la grata impressió que li va causar el film de Herman Dolz fa 10 anys. El primer que va pensar llavors és que era un argument ideal per portar-lo al teatre. Ahir, durant la presentació de l'obra, va deixar molt clar que no es tracta d'una peça sobre travestisme -«que acostumen a ser paròdies de la dona i no solen tenir interès artístic», va afirmar--, i que tampoc és una història «perversa». És una obra de combat i de lluita vital, «en què els travestis són un símbol, perquè quan es vesteixen de dona s'estan posant una armadura, i quan es posen la perruca s'estan col•locant un casc, una mena de segona pell amb què se senten a gust i segurs», va afegir.

Una història que potser té molt a veure amb la seva pròpia biografia: estudiant d'art dramàtic i teatre al Conservatori de Gant i debutant a l'escenari del Nederlands Toneel Gent (avui conegut com a NTGent), Van Durme va prendre la difícil decisió de sotmetre's a un canvi de sexe, cosa que la va obligar a deixar la companyia i abandonar la carrera teatral durant 20 llargs anys. Després va tornar al teatre, va escriure comèdies, guions per a televisió i va passar a ser una actriu consagrada quan el coreògraf i autor teatral belga Alain Platel li va oferir un paper principal a l'obra Allemaal Indiaan.

AU FÈNIX
Aquest ressorgiment d'au fènix, aquest coratge per seguir endavant i no rendir-se mai, és el que subjau a Gardenia. Una obra per a la qual Van Durme va recórrer al seu admirat Platel i al director Frank van Laecke, que ha adquirit cert prestigi internacional al capdavant de musicals, concerts i produccions teatrals extravagants.

Sobre el repartiment, es pot dir que l'actriu belga va fer ús de l'agenda i va avisar antics companys (travestis i transsexuals de més de 60 anys) que ja havien deixat la carrera artística o que mai havien pujat a un escenari. El resultat és «sorprenent», segons Van Durme, ja que al final de l'obra el públic «acaba estimant-los per si mateixos», sense recordar que són homes vestits de dona.

PUBLICAT PER
FERRAN COSCULLUELA
FOTO LUK MONSAERT (L'equip artístic de 'Gardenia', en una imatge promocional)
WWW.ELPERIODICO.CAT
19 DE OCTUBRE DE 2010

Clip de la sessió de fotos d' Agost

El Molino levanta el telón tras 13 años de cierre

Los responsables de la sala no han querido desvelar lo que el próximo lunes se verá bajo los focos de este centenario teatro de la avenida del Paralelo
El Molino, el café concierto memoria sentimental de muchos barceloneses cerró sus puertas en 1997. Trece años después, el telón de aquel teatro canalla se levantará de nuevo el 18 de octubre, con un espectáculo que se quiere mantener en secreto pero que respetará el "espíritu" de este mítico escenario.
Los responsables de la sala no han querido desvelar el programa de lo que el próximo lunes se verá bajo los focos de este pequeño y centenario teatro ubicado en la avenida del Paralelo -tradicional arteria de la farándula de la capital catalana- y que la empresa Ocio Puro, que ha invertido quince millones de euros en una espectacular rehabilitación, quiere convertir en una "cantera" para descubrir nuevos talentos del mundo del espectáculo.

La consejera de esta sociedad, Elvira Vázquez, alma mater de la recuperación, ha presentado hoy, junto al equipo artístico y técnico del teatro y los arquitectos encargados del proyecto, las nuevas instalaciones del teatro cuyo edificio ha crecido en altura con una llamativa y sinuosa fachada cubierta de leds sobre una terraza mirador ubicada bajo la sombra de las aspas de el Molino.
La inauguración oficial durará cuatro días, del 18 al 21 de octubre, ya que lo reducido del aforo (250 plazas), obliga a los promotores a realizar varias sesiones de presentación antes de abrirla al gran público el día 22 de octubre.
El artista Josep María Portavella, fundador del grupo "The Chanclettes", ha sido el elegido para dirigir el primer espectáculo bautizado, "Made in Paralel", mientras que al responsable de las coreografías será Roberto Alonso, a quien se le ha "escapado" que el montaje, en el que participarán una veintena de artistas, "estará a la altura de lo que se espera y respetará la historia de este teatro" muy vinculado siempre al cabaré.
"Las plumas están de moda esta temporada", ha advertido entre risas la encargada de vestuario, María Araujo. Elvira Vázquez, que ha destacado la "polivalencia y diversidad" de los nuevos espacios, se ha mostrado sorprendida de la expectación creada en la ciudad sobre este proyecto. "No sabíamos que Barcelona nos quería tanto, que hubiera tanta ilusión por su reapertura; pero eso a la vez es una responsabilidad muy grande", ha remarcado.
La entrada al espectáculo tendrá un coste de 38 euros (con una consumición), precio que variará para las diferentes sesiones que irá ofreciendo el teatro cuando esté a pleno rendimiento, que también quiere incorporar un restaurante.

El nuevo espacio quiere aprovechar al máximo sus horarios, dedicando las mañanas a sesiones formativas en algunas de sus salas polivalentes, y prolongando la actividad también de madrugada, aunque, según ha remarcado Portavella: "no queremos que el Molino se convierta en una discoteca pura y dura, que de eso ya hay mucho en barcelona, sí que se podrá bailar, pero con una oferta artística".
La cantaora Mayte Martín desempeñará un papel especial en esta nueva etapa del teatro, ya que será la encargada de la programación de los martes que se dedicará al flamenco, bajo el título "Poco ruido y mucho duende". "Voy a proponer una programación que a mí como espectadora me gustaría ver en los escenarios en los que voy a escuchar flamenco, artistas poco conocidos pero con gran valía", ha puntualizado la artista, vecina además del Poble Sec, y que quiere sacar partido del pequeño formato del teatro para lograr una conexión especial con el público. Vázquez ha reconocido que la empresa sabe que la rentabilidad de este espacio, que dará trabajo a unas cien personas, entre empleos directos e indirectos, que ha salido casi exclusivamente con fondos privados, será a medio y largo plazo.

En esta línea, el teatro diversificará su oferta, y ya prevén la celebración de un Festival Internacional de Burlesque y otro dedicado al tango.
La concejal de distrito Inma Moraleda, que ha calificado a El Molino de "icono de la ciudad y de el Paralelo, la diagonal chica y golfa", ha insistido en la colaboración que el ayuntamiento ha mantenido con los promotores de esta nueva iniciativa teatral privada.
Por su parte, el equipo de arquitectos encargado de la recuperación han explicado que se ha potenciado la "verticalidad" del edificio, de planta muy estrecha, que ahora será más visible desde toda la avenida, y que ha crecido también hacia abajo -para instalar la cocina- y hacia los lados para instalar las barra del bar. "El edificio era tan estrecho que los artistas tenían que salir a la calle desde un lado del escenario para volver a entrar por el otro, eso ya no pasará", apuntan los arquitectos.


Publicat per
Barcelona. (EFE/Sergio Andreu)
www.lavanguardia.es
13 de octubre de 2010

22 d’octubre 2010

La Sala Cabañes acull l’espectacle infantil “No passa res”


El muntatge ajuda als més petits a superar els canvis familiars amb dansa, música i objectes animats

El Replà Produccions presenta a La Sala una obra de Marc Rosich, dirigida per Joan Sors, que explica als nens els diferents models familiars que hi ha dia d’avui, però que el més important és l’amor que uneix els seus membres. Un missatge que l’espectacle presenta envoltat de música, balls i moments còmics.

La Rosa és la protagonista d’aquesta història. Una nena que està trista, enfadada i de molt mal humor perquè els seus pares s’acaben de separar. La petita s’amaga de les noves parelles dels seus pares, de la germanastra i dels problemes al lavabo de casa seva. En aquest espai l’ànec de goma Xip Xap, la banyera Sra. Bombolles, l’armari Sr. Fòrmica i el wàter Sr. Roca li mostraran que tenir els pares separats no és motiu per ser infeliç.

El Replà Produccions és una companyia productora de teatre per totes les edats que pretén proposar històries que tractin problemàtiques socials a l’espectador. En el cas de “No passa res” anima als més petits a superar una situació que se’ls pot fer difícil, com és la separació dels pares.

Dia: 23 d’octubre a les 18:30
Preu per entrada: 7€
Reserva de localitats: 618 77 30 13 de dilluns a divendres, de 17:00 a 20:00
Per a més informació: www.elspastoretsdemataro.cat

La Sala Cabañes acull l’espectacle infantil ‘No passa res’

Demà dissabte a dos quarts de set de la tarda, un espectacle recomanat a partir de 5 anys

Aquesta setmana toca obra infantil a la Sala Cabañes. Dissabte acollirà un muntatge, ‘No passa res’, pensat per ajudar als més petits a superar els canvis familiars amb dansa, música i objectes animats. L’obra de Marc Rosich, del Replà Produccions, és dirigida per Joan Sors i es basa en l’explicació als nens dels diferents models familiars que hi ha dia d’avui, però que el més important és l’amor que uneix els seus membres. Un missatge que l’espectacle presenta envoltat de música, balls i moments còmics.

Una nena que està trista, enfadada i de molt mal humor perquè els seus pares s’acaben de separar és la protagonista de l’obra. La petita s’amaga de les noves parelles dels seus pares, de la germanastra i dels problemes al lavabo de casa seva. L’evolució a partir d’aquest punt de partida és l’argument de l’obra, demà a dos quarts de set.

PUBLICAT PER
REDACCIÓ
WWW.TOTMATARO.CAT
22 DE OCTUBRE DE 2010

‘Un Déu Salvatge’ uneix Ramon Madaula i Vicenta N’Dongo al Monumental


El muntatge, de Yasmina Reza, és una comèdia que relata l'enfrontament de dues famílies

La temporada d’arts escèniques del Monumental viu una nova cita aquest dissabte, dia 23, amb l’obra Un déu salvatge, de Yasmina Reza. El muntatge està protagonitzat per dos cares molt populars del teatre i la televisió catalana –Ramon Madaula i Vicenta N’Dongo-, sota la direcció de Tamzin Townsend. A Un Deu Salvatge, Reza construeix “una tragèdia disfressada de comèdia”, en paraules de la directora, una baralla en la qual “l'agressivitat, la competitivitat, la manca de compassió i la crueltat en són els principals ingredients i la rialla de l'espectador n'és el contrapunt necessari”.

L’obra parteix de la reunió de dues parelles. El fill d’una d’elles, de nou anys, ha colpejat el de l’altra. Mares i pares intenten arreglar l’assumpte amb civisme, però l’actitud positiva ben aviat es transformarà en hostil i iniciaran una aferrissada lluita de tots contra tots. Serà aquest el moment en què sorgirà en cada personatge aquell “déu salvatge” que es revela contra la insatisfacció de les seves vides. El mateix dissabte Ramon Madaula i Vicenta N’Dongo compartiran els secrets de l’obra amb els espectadors, al propi Monumental.

PUBLICAT PER
CAPGROS.COM
WWW.CAPGROS.COM
22 DE OCTUBRE DE 2010

Casada, viuda i siciliana


L'actriu italiana Licia Maglietta estrena a Girona 'Manca solo la domenica', espectacle en què recrea les fantasies d'una dona sola a Catània

Manca solo la domenica és «una història contemporània, encara que estigui ambientada a la Sicília dels anys 50». Així l'ha definit Licia Maglietta ( Nàpols, 1954), l'actriu que s'ha encarregat d'adaptar, posar en escena, dirigir i interpretar aquesta obra que avui s'estrenarà a Catalunya dins del Festival Temporada Alta. La peça es podrà veure a l'Auditori de la Mercè de Girona a les 21 hores. Es tracta d'una obra produïda per Teatri Uniti i que està basada en la novel•la Pazza è la luna, de Silvana Grasso.

A Manca solo la domenica, Maglietta es posa en la pell de Borina Sarrafalco, una dona sola que viu en un petit poble de Catània (Itàlia). «Encara que no s'ha interessat mai pel matrimoni, un dia decideix casar-se per canviar el seu estatus social», va explicar ahir l'actriu en roda de premsa.

De sobte el marit de Borina decideix anar-se'n a fer les Amèriques. Al veure que no torna perquè allà ha format una nova família, la dona decideix inventar-se una vida i es fa passar per la viuda de sis homes, un per a cada dia de la setmana. La seva única preocupació és el diumenge. «El que és extraordinari és que ella, en el fons, s'alegra que el seu marit marxi» i busca una sortida «poètica, bella i femenina», va explicar l'actriu. I en aquesta fantasia viu fins que el marit torna al cap de 30 anys. Malgrat la passió que Maglietta posava ahir a l'explicar la història, no en va voler revelar el final.

«La història està explicada amb sarcasme i ironia. Malgrat que no fa gràcia, la gent riu al veure l'obra», diu Maglietta mentre juga amb el floc de cabells que li cau a la cara. L'actriu assegura que les dones italianes se senten identificades amb l'obra.
Manca solo la domenica està basada en una opereta amb barreja de recitació i coses cantades. L'actriu va admetre que el paper de Borina li ha ofert la possibilitat de treballar la llengua de forma diferent, fins i tot amb varietats dialectals que desconeixia. L'espectacle, que dura una hora i quart, es representa en italià amb subtítols en català. A Maglietta l'acompanya l'acordió de Vladimir Deninsenko.

PUBLICAT PER
LLUÏSA FUENTES GONZÁLEZ / GIRONA
FOTO : Licia Maglietta, a 'Manca solo la domenica'. TEMPORADA ALTA
WWW.ELPERIODICO.CAT
15 DE OCTUBRE DE 2010

Bodas de plata de una revolución


El musical «Los miserables», uno de los grandes fenómenos de la escena internacional, cumple veinticinco años

Una imagen de la nueva producción de «Los miserables» creada para las bodas de plata del musical.
El 8 de octubre de 1985, hace ahora un cuarto de siglo, el Barbican Theatre de Londres acogió el estreno de un nuevo musical, producido por el rey Midas de la escena británica, Cameron Mackintosh, en colaboración con la Royal Shakespeare Company: «Los miserables», basada en la novela de Víctor Hugo, y escrita por dos jóvenes creadores franceses: el libretista Alan Boublil y el compositor Claude-Michel Schönberg. La mayoría de los críticos dispararon sus más venenosos dardos sobre la producción, pero el público no hizo caso de los periódicos y pocas horas después del estreno las entradas empezaron a volar de la taquilla. «Cuando al día siguiente del estreno llamé asustado para ver cómo iba la venta y me dijeron que habíamos vendido cinco mil entradas sólo por la mañana, no podía creerlo», recuerda Mackintosh.
Había empezado una leyenda teatral que hoy, veinticinco años después, sigue despertando pasiones. Para comprobarlo no había más que acercarse el domingo pasado al O2 londinense, donde treinta y dos mil fieles acudieron en peregrinación para asistir a los dos conciertos con los que los productores han querido celebrar las bodas de plata de «Los miserables». Era el colofón para un fin de semana en el que los londinenses pudieron ver tres versiones de la obra: la producción original, que se representa en el Queen's Theatre; la producción que se ha creado para este aniversario (nueva dirección, orquestación, escenografía y vestuario), que volvía al Barbican; y los propios conciertos del O2, cuya grabación será comercializada en dvd a finales de noviembre, y se podrá ver también en un millar de cines de todo el mundo.
Más de quinientos artistas participaron en el concierto, que reunió a los intérpretes de las tres producciones —con varias estrellas del género entre ellos— y a varios de los miembros del reparto original de 1985, como Colm Wilkinson, Roger Allam, Frances Ruffelle y Michael Ball. Su presencia elevó la temperatura de un concierto lleno de emociones. Gerónimo Rauch, que interpretará a Jean Valjean en la producción española, que se estrenará el 18 de noviembre en el teatro Lope de Vega de Madrid, fue invitado por Mackintosh y participó en el concierto.
Las cifras del musical (57 millones de espectadores, representaciones en más de cuarenta países, traducción a una veintena de lenguas) son apabullantes. Según sus creadores, hubo una época en 1989 en que el musical se podía ver en algún lugar del mundo durante las veinticuatro horas del día. A España llegó en 1992, de la mano del añorado José Tamayo, y con un reparto que encabezaban Pedro Ruy Blas y Miguel del Arco, y en el que se encontraba Carlos Marín, ahora componente del grupo Il Divo.
¿Cuál es el secreto de que «Los miserables» despierte tanta pasión? Tanto Mackintosh como Herbert Kretzmer —autor de la versión inglesa del libreto— utilizan la misma palabra al referirse a aquel estreno: «Alquimia». Los ingredientes de la fórmula, añaden, la música poderosa y expresiva, con magnéticas canciones, y los personajes universales que retrató Víctor Hugo.

publicat per
julio bravo
www.abc.es
10 de octubre de 2010

I aquesta setmana... 👋 Noves places lliures per la visita guiada a La Casa de la Seda!

  31 de gener | 2023   Consulta tota la programació I AQUESTA SETMANA...   EL BUTLLETÍ DEL CENTRE I TEATRE DE SARRIÀ   DESTAQUEM   TEATRE   ...