Josep M. Rabassa estrena 'Carnaval' a la Sala Cabanyes
Un cop passat el cicle nadalenc i acabades les representacions dels Pastorets d’en Josep Rodri, –els que més exasperacions inopinades han suscitat en molt de temps, però també els més prometedors pel que fa a intentar millores en el vessant interpretatiu– el teatre del Centre Catòlic, que llueix el nom ja catalanitzat, es disposa a encarar una de les temporades més productives, amb cinc títols que ompliran la seva cartellera des d’ara fins a l’estiu. El primer muntatge, ‘Carnaval’, es va presentar el darrer cap de setmana i es podrà tornar a veure dissabte i diumenge que ve. El signa Josep M. Rabassa, un del directors amb trajectòria contrastada dintre la casa, tant per extensió com per la varietat d’obres que ha posat en escena.
Màquina d'èxits
'Carnaval' és una peça escrita el 2005 que els espectadors mataronins ja van poder veure el juny de l'any següent, al Monumental, en una versió dirigida per Sergi Belbel. El seu prolífic autor, Jordi Galceran, és un especialista a maquinar obres d'èxit. 'El mètode Grönholm' n'és l'exemple més sonat. Diuen que el seu secret consisteix a saber engiponar amb mestria els elements capaços de crear i mantenir la intriga al llarg de tota la representació. Per això no estalvia ni truculències ni artificiositat, si cal fins a límits propers a la incorrecció. És igual que la trama sigui prima i el llenguatge de circumstàncies si la fórmula li funciona. A 'Carnaval' situa l'acció en una comissaria de policia, on estan investigant el segrest d'una criatura i l'amenaça que el seu assassinat serà transmès en directe, via Internet. Malgrat que un inesperat tomb final faci que acabi bé, tot el desenvolupament dramàtic de la història posa en evidència que en el nostre món un acte de barbàrie com el plantejat no només és possible, sinó que pot tenir orígens molt diversos: des del terrorisme a la bogeria criminal, passant pel fanatisme de les sectes, l'acció de pederastes o la violència induïda per determinats jocs de rol. I ningú no està exempt de poder-ne ser la víctima. Aquesta complexa fatalitat ve a ser el postulat de l'obra i l'expressa de manera categòrica la cap dels policies quan conclou amb impotència que ja no són capaços d'entendre res.
Opció encertada
Josep M. Rabassa, que l'any 2008 ja havia muntat 'El mètode Grönholm', demostra que coneix bé els enrevessaments del teatre de Jordi Galceran. Per això ha tingut la traça d'abordar 'Carnaval' amb un exercici de sobrietat. El treball interpretatiu, més que correcte, el fa pivotar sobre les figures de la inspectora i de la mare que Eva Canals i Àngels Cabezudo componen amb convicció en la seva lluita frenètica contra el temps que s'escola de manera real en el rellotge que presideix l'escenari. L'una representa l'esforç voluntariós per resoldre el cas policial però també humà que té al davant, l'altra és la imatge patètica del desesper. La resta de personatges queden més atenuats. Però no hi fa res. Perquè tal com els dibuixa el text de Galceran són tres clixés que si anessin passats de voltes serien de bufetada: un guripa xusquero i escamat; un altre poli més jove, malfeiner i bleda; i una informàtica indiferent i repapada en el caos.
Bona resolució
La resta de components tècnics i artístics del muntatge també estan resolts amb encert, com és habitual a la Sala Cabanyes. L'escenografia, per exemple, que és realista, austera i funcional, ajuda a crear amb eficàcia l'atmosfera anímicament irritant de la comissaria. Aquest ambient de crispació extrema que domina els diàlegs de tota la representació provoca, en clau interna, una anècdota amb un punt de morbo: veure l'àngel dels Pastorets amb un cabreig de mil dimonis proferint un munt de renecs per una boca que sembla l'infern. Bromes a part, però, la feina feta per Rabassa i el seu equip és una proposta apreciable que acompleix oportunament les expectatives i que potser mereixeria més temps en cartell. Si no ara, en una propera temporada. Pel que fa al dia de l'estrena, l'única nota discordant es va produir a la platea: estava plena de canalla com si fos una sessió de teatre familiar. I no.
publicat per
Comas Soler
Foto de Anna Aluart
www.totmataro.cat
22 de febrer de 2011
