12 de febrer de 2007
El teatre familiar no només fa pujar el nivell dels espectacles als quals poden anar mainada i adults sense cap mena de manies, sinó que reconeix l'exigència del nena peu de carrer
Foto: UNICS PRODUCCIONS
La circumstància personal m'ha fet retornar a les programacions infantils del diumenge al matí. Però hi he trobat un canvi significatiu. De menut anava a veure els putxinel·lis del Turó Park de Barcelona, en què els nens cridaven «a darrere, a darrere!» cada cop que el dimoni s'apropava per l'esquena del xicot bo amb un pal en bandolera. Aquest espectacle, a més dels pallassos i mags de comunions, i els Pastorets del Centre Catòlic de Sants, era el que fins ara entenia com a teatre infantil. Després hi havia el món de Pep Bou fent bombolles i el del Circ du Soleil, el circ per als qui mai no van al circ, que pertanyia a l'univers adult. La frontera entre els dos mons era nítida.
Amb aquesta visió del món a les espatlles he anat darrerament a una sèrie d'espectacles, com el musical Càsting i Història d'un pallasso: Charlie Rivel, al Poliorama, dins de la programació Viu al Teatre; Històries amb boles i sense boles a Caixafòrum; Contes del Senyor Nil, amb l'actor Manel Barceló (en Galiana d'El cor de la ciutat), al teatre Romea, i he descobert la tercera via: el teatre familiar, una denominació que creia eufemística, que rebatejava el teatre infantil.
Espectacle a espectacle, em vaig adonar que les coses canvien i que determinats espectacles infantils ara es denominen familiars perquè estan concebuts i interpretats en dos nivells de lectures que permeten que tant els grans com els infants puguin assaborir l'obra.
Fins i tot en moltes representacions l'excusa de portar el nen o la nena podria obviar-se, però encara hi ha massa prejudicis per fer-ho. Com quan poc abans d'implantar-se el vídeo domèstic per anar al cinema a veure la reposició d'un clàssic de Disney calia endur-se un germà petit o un nebodet, si no es tenia fills, per no sentir-se incòmode.
Com gairebé tot, el vessant econòmic hi té molt a veure. Així m'ho explica Lluís Juanet, director artístic d'Unics Produccions i de la campanya Viu al Teatre: «Són els pares els que paguen les entrades; si no els engresquen a venir tampoc no ho faran els nens.»
Em sembla un raonament massa materialista, però em confirma l'existència d'un teatre familiar amb un nivell més alt d'exigència. Això m'ho constata també l'actor Òscar Angosto, El Coloraines, personatge que presenta els espectacles del cicle Viu al Teatre. «Ara exigeixen que un mateix actor pugui ballar, cantar, fer de pallasso, de mag o malabars. I tot amb un nivell de qualitat mínim.» Lluís Juanet em comenta el repte del teatre familiar: «Hem d'aconseguir equiparar-lo al teatre d'adults, pel que fa a producció, posada en escena i mitjans tècnics.» Juanet explica que l'aposta del teatre familiar és fer un espectacle d'entreteniment que alhora sigui pedagògic i no tracti els nens com éssers incapaços de pensar.
Em quedo tranquil. No he descobert la sopa d'all. Hi ha un teatre familiar encara per descobrir. Val la pena.
La circumstància personal m'ha fet retornar a les programacions infantils del diumenge al matí. Però hi he trobat un canvi significatiu. De menut anava a veure els putxinel·lis del Turó Park de Barcelona, en què els nens cridaven «a darrere, a darrere!» cada cop que el dimoni s'apropava per l'esquena del xicot bo amb un pal en bandolera. Aquest espectacle, a més dels pallassos i mags de comunions, i els Pastorets del Centre Catòlic de Sants, era el que fins ara entenia com a teatre infantil. Després hi havia el món de Pep Bou fent bombolles i el del Circ du Soleil, el circ per als qui mai no van al circ, que pertanyia a l'univers adult. La frontera entre els dos mons era nítida.
Amb aquesta visió del món a les espatlles he anat darrerament a una sèrie d'espectacles, com el musical Càsting i Història d'un pallasso: Charlie Rivel, al Poliorama, dins de la programació Viu al Teatre; Històries amb boles i sense boles a Caixafòrum; Contes del Senyor Nil, amb l'actor Manel Barceló (en Galiana d'El cor de la ciutat), al teatre Romea, i he descobert la tercera via: el teatre familiar, una denominació que creia eufemística, que rebatejava el teatre infantil.
Espectacle a espectacle, em vaig adonar que les coses canvien i que determinats espectacles infantils ara es denominen familiars perquè estan concebuts i interpretats en dos nivells de lectures que permeten que tant els grans com els infants puguin assaborir l'obra.
Fins i tot en moltes representacions l'excusa de portar el nen o la nena podria obviar-se, però encara hi ha massa prejudicis per fer-ho. Com quan poc abans d'implantar-se el vídeo domèstic per anar al cinema a veure la reposició d'un clàssic de Disney calia endur-se un germà petit o un nebodet, si no es tenia fills, per no sentir-se incòmode.
Com gairebé tot, el vessant econòmic hi té molt a veure. Així m'ho explica Lluís Juanet, director artístic d'Unics Produccions i de la campanya Viu al Teatre: «Són els pares els que paguen les entrades; si no els engresquen a venir tampoc no ho faran els nens.»
Em sembla un raonament massa materialista, però em confirma l'existència d'un teatre familiar amb un nivell més alt d'exigència. Això m'ho constata també l'actor Òscar Angosto, El Coloraines, personatge que presenta els espectacles del cicle Viu al Teatre. «Ara exigeixen que un mateix actor pugui ballar, cantar, fer de pallasso, de mag o malabars. I tot amb un nivell de qualitat mínim.» Lluís Juanet em comenta el repte del teatre familiar: «Hem d'aconseguir equiparar-lo al teatre d'adults, pel que fa a producció, posada en escena i mitjans tècnics.» Juanet explica que l'aposta del teatre familiar és fer un espectacle d'entreteniment que alhora sigui pedagògic i no tracti els nens com éssers incapaços de pensar.
Em quedo tranquil. No he descobert la sopa d'all. Hi ha un teatre familiar encara per descobrir. Val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada