18 de novembre 2026

L'últim ball del temple: els Pastorets de Mataró acomiaden el seu darrer decorat de paper

 

La Sala Cabanyes viurà aquest Nadal el comiat d'una de les peces més emblemàtiques del seu patrimoni escènic, que serà substituïda per una reproducció fidedigne de roba

Els Pastorets de Mataró són sempre els mateixos, però cada any són diferents. Aquesta és una de les gràcies més extraordinàries de l'espectacle nadalenc de la Sala Cabanyes, una funció que es representa des de fa més d'un segle i que continua trobant la manera d'estrenar alguna cosa sense deixar de ser exactament allò que el públic espera. Canvien intèrprets, s'incorporen escenes, es retoca algun detall, es renoven vestuaris o s'introdueixen millores tècniques. Però quan s'aixeca el teló, la màgia és la mateixa. O gairebé. Perquè si una cosa han après generacions de mataronins és que sempre val la pena tornar als Pastorets, encara que sigui per veure allò que ja coneixem de memòria.

Aquest Nadal, la cita arriba amb una particularitat que potser passarà desapercebuda per a bona part dels espectadors, però que té una significació enorme per a la història de l'espectacle. Serà l'última temporada d'un dels seus decorats més antics, el mític decorat del temple, l'últim que quedava de paper. Una peça majestuosa, carregada de dècades de representacions, que s'acomiadarà de l'escenari abans de ser substituïda per una reproducció confeccionada amb roba.

Si en el món de la música s'han posat de moda les gires de comiat de grups que es resisteixen a abaixar definitivament el teló, i en l'esport s'utilitza l'expressió last dance, popularitzada per la sèrie documental sobre Michael Jordan i els Chicago Bulls, per descriure l'última temporada d'una gran llegenda, els Pastorets de Mataró també tindran aquest any el seu particular últim ball. No serà el d'un actor, ni el d'un director, ni el d'un personatge. Serà el d'un decorat. Un d'aquells elements que sempre hi són, que semblen formar part natural del teatre i que només quan desapareixen descobrim fins a quin punt eren imprescindibles.

Els Pastorets que sempre tornen

La temporada 2026-2027 serà la tercera sota la direcció de Lídia Rovira i Xevi Codony, el duet que ha assumit el repte de continuar fent evolucionar un muntatge que és molt més que una obra de teatre. Amb direcció musical de Clàudia Dubé, els Pastorets mantenen aquella barreja tan característica de teatre, música, fantasia, espectacularitat i artesania que els ha convertit en una de les grans tradicions culturals de Mataró. Basats en L'Estel de Natzaret, de Ramon Pàmies, els Pastorets mataronins són un univers escènic propi. Àngels i dimonis, pastors i personatges fantàstics, escenes bíbliques i episodis de fantasia, música en directe, efectes especials i una maquinària teatral que mobilitza fins a unes 300 persones. Més de cinquanta decorats contribueixen a crear els mons successius per on transcorre una representació que dura prop de tres hores, amb dos entreactes. No és estrany que la ciutat els declarés patrimoni cultural el 1981. Els Pastorets són un exemple de teatre popular que ha sabut conservar una personalitat pròpia mentre incorporava canvis. I són també una escola intergeneracional, un lloc on el coneixement passa dels veterans als nouvinguts, sovint sense que calguin grans discursos.

Aquesta transmissió no es produeix només sobre l'escenari. De fet, una part fonamental del secret dels Pastorets es troba allà on el públic no mira: entre bambolines, als magatzems, a les cordes, als mecanismes i a les mans dels qui fan possible que els decorats apareguin i desapareguin com per art de màgia. I és justament aquí on comença la història d'aquest Nadal.

Penjant per darrer cop el decorat de paper del temple dels Pastorets de Mataró. Foto: CC
Penjant per darrer cop el decorat de paper del temple dels Pastorets de Mataró. Foto: CC


Una penjada que ja és història

A principis de novembre, quan encara falta més d'un mes perquè els pastors tornin a ocupar l'escenari, la Sala Cabanyes ja respira Pastorets. No hi ha espectadors a les butaques ni orquestra al fossat. No s'hi representen escenes ni s'hi senten les veus dels protagonistes. Però la funció, d'alguna manera, ja ha començat. Capgròs va poder presenciar el moment en què l'equip habitual de tramoies penjava, per última vegada abans d'una temporada, el vell decorat del temple. Una operació feta a mà, com tantes de les que continuen formant part del funcionament tradicional de la Sala Cabanyes. Mentre uns treballen amb les cordes i els mecanismes, altres comproven que la peça es desplegui correctament i que res no es faci malbé. Tot té un ordre, una tècnica i una manera de fer que s'ha transmès durant dècades.

Entre els qui coneixen més bé aquest ritual hi ha Antoni Vellvehí i Benet, un dels tramoies veterans de la casa, que fa quaranta anys que treballa amb els decorats dels Pastorets. "Avui penjarem per l'última vegada aquest del temple, que és el més emblemàtic que tenim i que ja fa pobret que no s'aguanta. I es farà de roba", explica. La frase resumeix tota una època. El decorat continua sent espectacular quan es contempla des de la platea, però el pas del temps li ha anat passant factura. El material s'ha deteriorat, els plecs acumulen dècades de desgast i les reparacions ja formen part de la seva pròpia estructura. "Si el mireu per darrere, veureu que hi ha més pedaços que paper", diu Vellvehí.

És una imatge magnífica per entendre què significa conservar el patrimoni escènic: la cara que veu el públic continua oferint tota la seva bellesa, mentre el revers explica una història de pedaços, restauracions i esforços per resistir el pas dels anys.

L'escena del Temple dels Pastorets de Mataró
L'escena del Temple dels Pastorets de Mataró


Una perspectiva que fa gran l'escenari

El temple no és un decorat qualsevol. És, en realitat, un conjunt de tres decorats que formen una composició escènica d'una gran profunditat visual. Una d'aquelles construccions teatrals concebudes perquè la pintura i la perspectiva facin allò que la mida real de l'escenari no permetria. "Aquest té una perspectiva que sembla l'escenari molt més gran del que realment és, amb la perspectiva que té i que és molt ben fet", explica Vellvehí. Aquest és un dels grans valors dels decorats històrics dels Pastorets. Abans que les pantalles digitals, les projeccions i els recursos audiovisuals multipliquessin les possibilitats de l'escenografia, els pintors i els artesans teatrals ja sabien construir mons imaginaris a partir de teles, papers, pintura i enginy. El decorat del temple és una demostració d'aquesta saviesa. La seva grandiositat no depèn de la tecnologia, sinó del domini de la perspectiva, de les proporcions i de les il·lusions òptiques.

Vellvehí recorda que, quan es va inaugurar la Sala Cabanyes l'any 1933, els decorats eren de paper. Més endavant, durant les dècades dels quaranta i cinquanta, es van anar confeccionant noves peces, entre les quals les que han arribat fins avui. A la dècada dels vuitanta es va emprendre una restauració dels decorats de paper, però ja es va començar a veure que la seva conservació seria cada vegada més complicada. "De tant en tant s'han d'anar repassant. Si hi ha un estrip, per darrere els apedaçàvem. Abans s'hi posava paper engomat", explica el tramoia. El problema és que el desgast no s'atura. Cada vegada que el decorat es plega i es desplega, el material pateix. Els doblecs es van debilitant i apareixen nous estrips. Els pedaços permeten continuar utilitzant-lo, però també evidencien que el final de la seva vida escènica s'acosta.

A poc a poc, els decorats de paper s'han anat substituint per reproduccions de roba, un material molt més resistent i adequat per a l'ús continuat. El temple era l'últim supervivent d'aquella generació de decorats. I també el més costós de renovar.

Penjant per darrer cop el decorat de paper del temple dels Pastorets de Mataró. Foto: CC
Penjant per darrer cop el decorat de paper del temple dels Pastorets de Mataró. Foto: CC


Un patrimoni que no sempre es veu prou

La pregunta és inevitable: som prou conscients del valor d'aquests decorats? Vellvehí no dubta gaire abans de respondre. "Jo crec que no." I afegeix una reflexió que hauria de quedar gravada en qualsevol explicació sobre el patrimoni de la Sala Cabanyes: "Això ja és un patrimoni. Els Pastorets sense aquests decorats ja no serien els Pastorets d'aquí". És una afirmació que va molt més enllà de la nostàlgia. Els decorats no són un complement ornamental que es pugui separar fàcilment de la representació. Formen part de la seva identitat, de la seva manera d'explicar la història i de la relació que generacions d'espectadors han establert amb l'espectacle. El públic pot recordar un actor, una cançó o una escena especialment emotiva. Però també guarda a la memòria aquells paisatges pintats que reapareixen cada Nadal i que, gairebé sense adonar-nos-en, han acabat formant part de l'imaginari col·lectiu mataroní.

Els decorats són una de les grans joies patrimonials dels Pastorets de Mataró. I potser també una de les menys reconegudes, precisament perquè la seva presència és tan habitual que acabem donant-la per descomptada. Ramon Radó, membre de la Junta de la Sala Cabanyes, comparteix aquesta valoració. "Els decorats són un patrimoni de valor incalculable pels Pastorets. Tots ho sabem, és un dels grans elements de l'espectacle", afirma. Per això la renovació no és una decisió improvisada ni un canvi estètic gratuït. Forma part d'una política de conservació que la Sala fa anys que aplica per garantir la continuïtat de l'espectacle sense renunciar a la seva aparença tradicional.

El triple decorat del Temple, al complet. Foto: Enric Lucena
El triple decorat del Temple, al complet. Foto: Enric Lucena

 

Entre 40.000 i 50.000 euros per renovar el temple

La substitució del decorat del temple representa una inversió important. Segons explica Radó, la Sala treballa amb una estimació inicial d'entre 40.000 i 50.000 euros, tot i que adverteix que és una xifra orientativa que encara s'haurà de concretar. La particularitat és que el temple està format per tres decorats i que la seva dimensió i complexitat fan que reproduir-lo sigui més costós que renovar altres peces. "El del temple, que per la seva majestuositat és el més especial, el que té més valor sentimental tant pels de dintre de la Sala com per molta gent del públic, sí que teníem clar que tard o d'hora s'havia de fer", explica Radó. Ara ha arribat el moment d'afrontar-ho.

La intenció és buscar finançament i impulsar una campanya per fer possible la nova escenografia de cara a la temporada vinent. En els darrers anys, la Sala ha treballat amb el Taller Castells, especialitzat en la reproducció i confecció de decorats teatrals, i la previsió és mantenir la fidelitat a l'estètica original. Perquè aquest és un altre dels elements essencials de l'operació: el temple no desapareixerà visualment dels Pastorets. El que canviarà serà el material que el sosté.

Radó explica que les renovacions dels decorats acostumen a ser reproduccions dels originals, amb alguna modificació puntual quan es considera necessari. Es tracta de conservar l'aparença que coneix el públic i, alhora, garantir que les peces puguin continuar utilitzant-se durant molts anys. L'antic decorat de paper, per la seva banda, es conservarà al magatzem amb la resta de peces històriques que s'han anat retirant de l'escenari. El seu destí definitiu encara està pendent de concretar. És una manera de permetre que l'espectacle continuï evolucionant sense esborrar-ne la memòria material.

Penjant per darrer cop el decorat de paper del temple dels Pastorets de Mataró. Foto: CC
Penjant per darrer cop el decorat de paper del temple dels Pastorets de Mataró. Foto: CC


El comiat d'una vella glòria

A la Sala Cabanyes saben que aquest és un comiat especial. Radó explica que la intenció és fer conscient el públic, durant les representacions d'enguany, que està contemplant per última vegada el decorat original del temple. També es planteja organitzar algun gest de comiat quan arribi el moment de despenjar-lo definitivament, tot i que encara no hi ha res tancat. De fet, la decisió de convidar Capgròs a presenciar aquella penjada de principis de novembre responia precisament a la voluntat de deixar-ne testimoni. Congelar un instant que forma part de la història del teatre mataroní.

Per als tramoies que han treballat amb aquesta peça durant dècades, el moment té una càrrega emotiva evident. Vellvehí fa quaranta anys que manipula decorats dels Pastorets. N'ha vist plegar i desplegar molts, n'ha reparat estrips i ha participat en una feina que habitualment només es recorda quan alguna cosa falla. Aquest novembre ha tornat a penjar el temple. Com tantes altres vegades. Però amb la certesa que ja no ho tornarà a fer per preparar una nova temporada. "Home, sí. Tants anys de paper, i aquest és l'últim", reconeix quan se li pregunta si el moment és emotiu. La seva resposta és senzilla, sense grans discursos. Potser perquè qui ha dedicat tantes hores a una feina artesanal no necessita explicar gaire què significa acomiadar una peça que ha passat pràcticament tota la vida entre les seves mans.

El temple continuarà presidint les escenes que li corresponen durant els Pastorets d'aquest Nadal. Tornarà a oferir aquella perspectiva majestuosa que fa créixer l'escenari. Els espectadors el contemplaran com sempre, potser sense sospitar que estan assistint al final d'una època. Però ara ja ho sabem.

Tornar-hi per veure el mateix, una última vegada

Una de les coses més boniques dels Pastorets de Mataró és que els canvis no acostumen a alterar-ne l'essència. Radó ho explica amb una observació ben reveladora: de vegades, una petita modificació en el text o en una escena provoca un gran debat dins de la Sala, mentre que el públic pot sortir de la funció convençut que ha vist exactament els mateixos Pastorets de sempre. És una paradoxa que defineix perfectament l'espectacle. Canviar perquè res d'essencial no canviï. Renovar per continuar sent els mateixos. El temple de roba que arribarà la temporada vinent seguirà aquest principi. I segurament molts espectadors no en percebran la diferència. Però qui conegui la història sabrà que sota aquella imatge familiar hi haurà un material nou, concebut perquè el decorat continuï formant part dels Pastorets durant molts anys. Abans, però, toca acomiadar l'original.

Els Pastorets tornaran a la Sala Cabanyes a partir del 20 de desembre, amb funcions fins al 17 de gener. Serà una nova temporada del gran espectacle nadalenc mataroní, amb els seus pastors, els seus dimonis, les seves melodies, les seves escenes de fantasia i tota la maquinària humana i teatral que el fa possible. Però serà, també, l'última oportunitat de veure en acció el decorat de paper del temple. Una peça que ha travessat dècades de funcions i que, malgrat els pedaços, els estrips i els plecs acumulats, encara és capaç de fer allò per al qual va ser concebuda: meravellar el públic. El seu particular last dance.

I és per això que enguany convé tornar als Pastorets. Per tornar a veure el que ja coneixem, sí. Però sobretot per acomiadar una part de la seva història que, quan s'abaixi el teló de l'última funció, ja no tornarà a ser exactament igual. Els Pastorets de Mataró són sempre els mateixos. Però aquest Nadal, per última vegada, encara seran una mica de paper.

09 de novembre 2026

Mor Jesús Segura, el Mataties més mític dels Pastorets de Mataró

 


Puntal de la Sala Cabanyes durant dècades, el seu duet còmic amb Pere Anglas va ser mític, icònic i longeu: quasi 50 anys

Ahir diumenge va morir als 93 anys Jesús Segura Pou, un puntal de la Sala Cabanyes i del Centre Catòlic de Mataró durant tota una vida. Segura formava part d’una generació que va sostenir l’entitat i la seva activitat teatral durant moltes dècades. Durant quasi mig segle va encarnar el personatge d’en Mataties al costat de Pere Anglas com a Jonàs. Un duet artístic i còmic inigualable, la parella més mítica, històrica i recordada de la centenària història dels Pastorets de Mataró.

L’Anglas i en Segura

L’Anglas i en Segura. En Segura i l’Anglas. La parella és recordada com els millors Jonàs i Mataties, d’una gran complicitat i longevitat. Si cada actor fa seu un paper, Jesús Segura va marcar el parangó del que ha de ser i fer un Mataties de l'Estel de Natzaret a Mataró. Fins i tot les funcions on sortien -sempre ho recordava la mítica taquillera Maria Rosa Albi- venien les entrades més ràpid perquè el públic fidel i repetidor dels Pastorets de Mataró els volien veure una vegada i una altra. El Jonàs encarnat per Anglas i el Mataties per Segura eren tendres, divertits, encomiables i tenien totes les taules d’aquest món. Les seves escenes del Pou o la Saca podien allargar-se i sorprendre. Eren genis i figures.

Un home de teatre, un home de la Sala

La mort de Segura l’ha comunicada la Sala Cabanyes que recorda que “en Jesús va créixer com a actor i com a persona entre les parets del nostre teatre. Puntal de l’entitat durant dècades, va sortir en incomptables obres de teatre com “Jo seré el seu gendre”, “El Ferrer de Tall”, “Llàgrimes d’Angelina” o “La educación de los padres”. I és especialment recordat pel seu paper de Mataties als Pastorets de Mataró, que ens va fer riure durant gairebé 50 anys. També va dirigir alguns muntatges, entre els quals moltíssims Novembres Infantils. En reconeixement a la seva tasca a l'entitat, l’any 1993 va rebre el Premi Sala Cabanyes. Jesús, moltes gràcies per tot. Intentarem seguir el camí que tu ens vas ensenyar”.

https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/mor-jesus-segura-mataties-mes-mitic-pastorets-mataro_819884_102.html



03 de novembre 2026

El cor de la Missa de les Santes, Sala Cabanyes, la Coral La Nota, el Conservatori del Liceu i el grup d’havaneres Mestre d’Aixa s’uneixen per celebrar un homenatge musical als mestres Josep Canals i Pere González.


El cor de la Missa de les Santes, Sala Cabanyes, la Coral La Nota, el Conservatori del Liceu i el grup d’havaneres Mestre d’Aixa s’uneixen per celebrar un homenatge musical als mestres Josep Canals i Pere González.

L’acte, conduït per Joan Vives, comptarà també amb les actuacions de Carme Canals i Pere González. L’homenatge, organitzat per l’Associació del Vidre Bufat de Mataró i els familiars dels homenatjats, tindrà lloc el dissabte 14 de novembre, a dos quarts de set de la tarda, al Teatre Monumental de Mataró.

Les invitacions per assistir a l’homenatge ja es poden obtenir a través del web de Cultura Mataró.

Serà una ocasió especial per veure fora dels seus escenaris habituals el Cor de la Missa de les Santes que es presentarà acompanyat pels seus tres directors en actiu, i de les pedretes dels Pastorets de Mataró, en una trobada que unirà diferents expressions de la cultura mataronina en un mateix escenari.

També serà un bon moment per escoltar composicions dels mestres Canals i González. 


15 d’octubre 2026

Oques Grasses a l’Estadi Olímpic: quan les matemàtiques parlen



Quan l’èxit es reparteix entre diversos grups, les xifres sempre semblen més generoses. Quan toca omplir un estadi tot sol, les matemàtiques acostumen a ser més sinceres.

Això és el que fa especialment interessants els quatre concerts d’Oques Grasses a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. No només perquè siguin una fita extraordinària, sinó perquè permeten mesurar la seva capacitat de convocatòria sense compartir cartell ni repartir mèrits.

En un festival, el públic es reparteix entre molts artistes. Hi ha qui hi va per un grup, qui hi va per un altre i qui simplement vol formar part de l’esdeveniment. La xifra final pot ser espectacular, però no sempre reflecteix amb precisió el poder de convocatòria de cadascun.

Quatre nits amb Oques Grasses com a únic protagonista són una altra història. Qui compra l’entrada ho fa, principalment, per veure’ls a ells. I això converteix l’afluència en una dada especialment reveladora: quanta gent és capaç de mobilitzar un sol nom?

A més, no parlem d’una única nit excepcional, sinó de quatre concerts que posen a prova la capacitat del grup per generar expectació i mantenir la resposta del públic.

En temps de rècords anunciats a cop de titular i de xifres que sovint es comparen sense tenir en compte el context, convé recordar que no totes les multituds expliquen el mateix.

Els festivals tenen el seu mèrit, però omplir un estadi amb un únic protagonista és una demostració de força difícil d’interpretar de cap altra manera.

Al final, més enllà dels titulars, hi ha una realitat incontestable: milers de persones disposades a pagar una entrada per veure Oques Grasses.

Quatre nits. Un estadi. Un sol nom.

Brutal, Oques Grasses!

#OquesGrasses #EstadiOlímpic #OquesGrassesEstadiOlímpic
#Montjuïc #Barcelona #ByeByeOques #GràciesOques #SempreOques
#HistòriaDeLaMúsicaCatalana #MúsicaEnCatalà #FruitDelDeliri #LaGentQueEstimo #SortDeTu #PassosImportants #SeremOcells
#SiLaVidaÉsUnIncendiCantaremSotaLaPluja #FansDOques
#MoltaTralla #4EstadisOlímpics #ConcertDeComiat

04 d’octubre 2026

Quin món deixarem als nostres fills i nets?

 


Si els responsables del canvi climàtic som els humans, potser ja és hora de deixar de fer veure que això té solució mentre continuem alimentant exactament el mateix sistema que ens ha portat fins aquí.

Fa dècades que sabem què estem fent. Sabem què està passant, sabem què ho provoca i sabem què hauríem de canviar. I, malgrat tot, els interessos econòmics i el poder polític continuen posant els beneficis d'avui per davant del planeta de demà.

Quin món deixarem als nostres fills i nets?

I vosaltres, polítics, que també teniu fills i nets, què els expliqueu quan parleu del futur? Què els dieu? Qui els dieu que en té la culpa?

El ciutadà que amb prou feines arriba a final de mes? El que ha estat desnonat? El que lluita cada dia per sobreviure? Són ells els responsables d'un model econòmic i polític que prioritza el benefici d'uns quants per damunt del futur de tothom?

Potser haurem d'arribar al punt que tot peti. Que s'ensorri aquest model de merda que ens està portant al desastre. I que, per una vegada, siguin els qui durant anys han tingut el poder i les eines per canviar les coses els primers a assumir les conseqüències de la seva inacció.

Sou una lacra per al poble.

I potser, quan ja no quedi gairebé res a defensar, els qui quedin tindran l'oportunitat de començar de zero i construir alguna cosa diferent. Un model que no estigui basat a destruir-ho tot per continuar creixent, consumir més i enriquir uns quants.

Perquè el problema no és que no sapiguem com evitar el desastre.

El problema és que ho sabem, que tenim els mitjans per intentar evitar-lo i que, malgrat tot, continuem fent exactament el contrari.

No podem continuar demanant sacrificis a la ciutadania mentre els qui tenen capacitat de decisió continuen protegint els interessos que ens han portat fins aquí.

I quan els nostres fills i nets ens preguntin què vam fer per evitar-ho, quina resposta els podrem donar?

Potser aquesta serà la pregunta més incòmoda de totes. I potser també la que ja hauríem de començar a fer-nos avui.

30 de setembre 2026

El fenomen del Papa


Hi ha pocs personatges al món que tinguin la capacitat de mobilitzar tanta gent simplement pel fet de ser-hi. El Papa n’és, probablement, un dels exemples més singulars.

No cal ser catòlic, ni tan sols creient, per sentir curiositat davant la seva figura. N’hi ha prou amb saber que passarà per un carrer, que apareixerà en una plaça o que es podrà veure a pocs metres de distància perquè milers de persones s’hi concentrin. Alguns hi van per fe; d’altres, per respecte, per curiositat o simplement perquè volen poder dir: «Jo l’he vist.»

I això és el que resulta especialment interessant.

En un món acostumat a les grans estrelles, als polítics, als esportistes, als artistes i a les celebritats que ocupen constantment els mitjans de comunicació, el Papa manté una capacitat de convocatòria difícil de comparar. La seva presència física continua tenint un valor extraordinari. Veure'l passar durant uns segons pot convertir-se en l’objectiu d’un viatge, d’una espera de moltes hores o d’una multitud concentrada en un mateix punt.

Però què té aquesta figura que provoca aquest fenomen?

Possiblement, una part de la resposta es troba en la combinació de tradició, simbolisme i misteri. El Papa no és només una persona. És també la representació d’una institució amb gairebé dos mil anys d’història. Quan apareix en públic, ho fa carregat d’una simbologia que transcendeix la seva pròpia persona.

I després hi ha els mitjans de comunicació.

Poques figures tenen una projecció internacional tan immediata. Una aparició pública del Papa pot ser seguida per persones de continents diferents gairebé al mateix temps. Una imatge seva pot donar la volta al món en qüestió de minuts. I, curiosament, aquesta enorme exposició mediàtica no ha fet desaparèixer el valor de la presència física. Potser fins i tot l’ha reforçat.

Perquè una cosa és veure’l en una pantalla i una altra, molt diferent, poder dir que l’has tingut davant, encara que només hagin estat uns segons.

I potser aquí hi ha una de les claus del fenomen: en una societat saturada d’imatges, encara hi ha persones disposades a esperar hores per veure una persona real.

El Papa continua tenint aquesta capacitat extraordinària de convertir una presència en un esdeveniment.

Ara només falta veure’l amb pantalons, camisa i americana.


27 de setembre 2026

El Cop de Timbal del Foment Mataroní


Cop de Timbal va néixer de la iniciativa d’una professora de l’Escola Anxaneta, Assumpta Valls, que va animar Núria Giménez i Roser Cusí a posar en marxa una proposta que volia omplir un buit que, en aquell moment, tenia la ciutat.

La intenció del taller, des dels seus inicis, va ser apropar els nens i nenes al món de la música d’una manera lúdica i vivencial, despertant-ne l’interès i l’entusiasme. Al mateix temps, es volia crear un pont cap a l’escola de música, facilitant que els nens i nenes poguessin descobrir si realment tenien interès i afició per la música abans d’iniciar una formació musical més reglada.

La necessitat d’organitzar un taller essencialment sensorial i d’experimentació naixia, precisament, d’una realitat que es detectava en aquell moment: molts nens i nenes s’inscrivien a escoles de música sense haver tingut abans l’oportunitat d’experimentar amb la música i descobrir si realment els agradava.

Cop de Timbal estava adreçat principalment a nens i nenes d’entre cinc i nou anys i plantejava la descoberta del món musical a través del joc, els sentits i l’experimentació.


 

11 de setembre 2026

El carrer que també era casa




Fa uns dies, en Josep Patau va publicar a la revista Capgròs un escrit sobre el carrer de Sant Sadurní durant la segona meitat del segle XX. Divendres passat, coincidint amb la festa del carrer, va completar aquell retrat amb un passeig pel passat al costat d’un grup de veïns, al qual em vaig afegir.

Nascut a la part baixa del carrer de Guifré el Pilós, el carrer de Sant Sadurní també era una mica el meu carrer.

Un carrer ple de vida, de feina, de comerços i, sobretot, de gent.

Hi havia una perruqueria, fàbriques tèxtils, una lleteria, un forn de pa, un supermercat, sastres, la consulta del metge, cellers, arquitectes i paletes. I també hi havia la Costureta, un lloc que mereix un record especial.


I què era la Costureta? 

Era una mena d’aula d’acollida que dues dones, “la tia Ita i la tia Maria”, havien habilitat perquè els pares i les mares ens hi poguessin deixar una estona mentre anaven a fer encàrrecs. Potser podríem dir que allà ja es covava el que avui coneixem com a escoles bressol.

Eren temps en què la gent sortia de casa i plantava les seves cadires al carrer per fer-la petar i prendre la fresca al vespre.

Els nens de Guifré el Pilós, abans anomenat Wifredo, Massavà, Sant Sadurní i Sant Pau ens ajuntàvem, corríem amunt i avall, jugàvem i també ens enfadàvem, perquè ja teníem caràcter.

Eren temps en què els pares et deien: «Ves a comprar el pa, la llet i l’enciam», i tu hi anaves sense que ningú patís.

El recorregut de les compres es completava amb una merceria i perfumeria a la part alta del carrer de Guifré el Pilós, i amb una bodega al carrer de Sant Elies.

Temps en què anàvem sols a l’escola al carrer de Sant Josep. Mentre hi baixàvem pel carrer d’en Moles mentre fèiem petites trapelleries que aleshores ens semblaven grans aventures i que avui, probablement, farien somriure qualsevol.

És amb els anys que t’adones de la riquesa d’aquella manera de viure.

No teníem tantes coses com ara, però teníem temps, veïns, una colla i, sobretot, un carrer que formava part de la nostra vida.

Sortíem de casa i sabíem que el món començava just davant de la porta.

El carrer no era només un lloc de pas. Era l’espai on ens trobàvem, jugàvem i fèiem vida.

En aquesta història, en Pepitu i l’Úrsula, des del seu supermercat Spar, van tenir un paper molt important: dinamitzaven el carrer i feien que la gent es trobés, participés i conservés aquell esperit de comunitat.

Divendres, mentre passejàvem pel carrer de Sant Sadurní, no recorríem només un carrer: recorríem una part de la nostra vida.

I jo vaig tornar a veure, encara que només fos per un instant, aquell nen que baixava pel carrer d’en Moles i jugava amb la colla entre Guifré el Pilós, Massava, Sant Sadurní i Sant Pau. Anava a comprar el pa o la llet quan l’hi manaven i sabia que al carrer sempre hi havia algú conegut.

Els carrers han canviat.

Les botigues han desaparegut, moltes cases han canviat i els nens ja no juguen com abans. Aquella manera de fer vida al carrer sembla cosa d’un altre temps.

Però els records continuen allà.

I potser per això, tot i haver nascut al carrer de Guifré el Pilós, quan penso en el carrer de Sant Sadurní sento que també és una mica meu.

Perquè hi ha carrers que, per més anys que passin, no deixen mai de ser casa.





20 d’agost 2026

Qui té dret a opinar?


Em sorprèn —i cada vegada més— el pensament d’alguns periodistes que sembla que considerin que, si no ets del gremi, la teva opinió ja és menys vàlida, menys fiable o directament no mereix ser escoltada.

Però… amb quin criteri?

Ser periodista no converteix en experts universals. No dona una mena de carnet que acrediti que se sap de tot. I, sobretot, no atorga el monopoli de la raó.

Perquè resulta curiós que alguns qüestionin l’opinió d’algú simplement perquè «no és periodista», mentre després els veiem opinant amb tota tranquil·litat sobre qüestions que no coneixen, que no han investigat o de les quals només tenen una informació superficial.

I llavors, què passa? Que quan opina un periodista és opinió experta i quan opina un ciutadà és només «una opinió»?

Això sí que fa pena.

L’ofici no converteix ningú en infal·lible. I no tenir un carnet de periodista tampoc converteix ningú en ignorant.

Una opinió no hauria de tenir més valor perquè la pronuncia un periodista. Hauria de tenir valor pels arguments que aporta, pel coneixement que hi ha al darrere i per la capacitat de contrastar allò que es diu.

Perquè, al final, “no és qui opina el que dona valor a una opinió. És el que és capaç d’argumentar”

I potser alguns haurien de recordar-ho abans de mirar per sobre l’espatlla els qui no formen part del gremi.


03 de juliol 2026

Més sobre els Pastorets de Mataró

Ara que Mataró, una ciutat no gaire donada a aquest tipus de reconeixements, ha inaugurat una escultura dedicada a Manuel Cuyàs , voldria compartir amb vosaltres un record personal.

Vaig tenir la sort de conèixer-lo i de compartir-hi estones. Sempre estava atent a les estrenes de la Sala Cabanyes. De vegades podia venir i d'altres no, però quan li era possible no es perdia els Pastorets de Mataró.

I no és només una impressió meva. Si consulteu les hemeroteques, hi trobareu articles en què parla de la Sala Cabanyes. De vegades ho feia de manera directa i, d’altres quan escrivia sobre altres temes, acabava trobant l’ocasió per esmentar-la o fer-ne alguna comparativa.

Per això crec que aquest també és un record que mereix ser compartit.

Més enllà del gran periodista, escriptor i persona que va ser Manuel Cuyàs estimava profundament la cultura de la seva ciutat. La Sala Cabanyes forma part de la seva manera d’entendre Mataró i de viure-la.

Felicitats a la comissió ciutadana per la tasca feta per tot el que heu fet, feu i segurament seguireu fent per preservar la seva memòria.


Més sobre els Pastorets de Mataró

Un espectacle que funciona a la perfecció i que només amb uns petits retocs seria el més impressionant que es munta a Catalunya durant l’any.

Fa unes setmanes vaig escriure en aquest mateix espai sobre els Pastorets de Mataró. Com deia llavors, el meu escrit era un resum de la conferencia que vaig pronunciar a la biblioteca Pompeu Fabra per invitació dels amics de la Sala Cabañes. La veritat és que vaig fer la conferència sense haver vist feia poc l’obra. Com vaig dir al públic gentil que em va venir a escoltar , hi ha tres edats en la vida d’un home en què es van veure els Pastorets: de petit, quan s’és pare jove i quan s’és avi. 

Al moment de fer aquesta afirmació vaig pensar que, com que jo ja havia passat els dos primers episodis i el tercer i últim el veig una mica lluny, em quedaven uns anys per tornar a visitar els Pastorets. No comptava amb dues nebodes, una de cinc anys i una altre de tres, que viuen a Barcelona i que de sobte un dia van descobrir les prestacions dominicals del seu oncle mataroní. És així com diumenge passat a la tarda, quinze dies després de la meva categòrica descripció cronològica, vaig anar a veure els Pastorets de la Sala Cabañes.

Cuito a dir que em va semblar un espectacle extraordinari , molt millor que el de la meva època de petit o de pare jove. 

Abans d’entrar al teatre em pensava que les meves dues petites acompanyants no suportarien quietes les quatre hores de representació. Em veia a mi mateix havent d’anar al bar tres o quatre vegades perquè quan no tindrien gana tindrien set, i si no, tindrien pipi. Fins i tot no m’havia fet gaires il·lusions d’arribar fins al final. Doncs bé les dues criatures no solament es van mantenir assegudes tota l’estona amb els ulls ben oberts sinó que quan a les nou del vespre va baixar el teló per ultima vegada es van estranyar que l’obra s’hagués acabat tan de pressa. Aquesta crònica no vol ser un elogi dels actuals Pastorets que es representen a Sala Cabanyes podria acabar aquí mateix davant d’una demostració tan definitiva de la seva qualitat. 

Però algunes coses més haig de dir , algunes d’encara més elogioses i unes altres no tant per culpa segurament de la meva condició d’adult. 

Els Pastorets que jo vaig veure diumenge és un espectacle trepidant , un fenomen visual extraordinari que té un ritme molt bo i sostingut. Això és mèrit de la direcció i és mèrit d’un equip tècnic que en sap de cada mà i que és sempre al seu lloc. En Joan Abril , tècnic històric de la Sala Cabanyes i des de fa uns anys tècnic del Teatre Monumental m`havia explicat més d’un cop la dificultat d’il·luminar escenes amb decorats de paper com els dels Pastorets. 

La principal dificultat és aconseguir que els actors no projectin l’ombra sobre el paper ja que seria tan com projectar-la sobre una escena que representa una muntanya o sobre el cel , cosa que aniria contra la il·lusió de profunditat dels decorats. Doncs bé, aquesta dificilíssima i avui perduda especialitat a la Sala Cabanyes la dominen més que ningú. Funciona la il·luminació , funcionen les entrades i sortides del actors , funcionen la música i els cors , funcionen amb precisió matemàtica tots els trucs i tots els efectes especials de sofre, foc i fum i àngels voladors i llunes que fan l’ullet. Fins i tot funciona el sorteig que es fa en una mitja part. Sembla que Antoni Blanch no hagi fet altre cosa a la seva vida que organitzar sorteigs. 

El punt flac dels Pastorets, dels actuals Pastorets es troba en la interpretació. Tret dels grans duos del dimoni gros i l’àngel de l’espasa, la majoria dels altres personatges no tenen prou força ni relleu per culpa d’uns actors amb bona voluntat però poca entrega i amb problemes de dicció que fan difícil entendre el text. Els actors que interpreten Jonàs i Mataties s’esforcen però no treuen tot el joc que els personatges volen i permeten en algunes escenes clau. 

Amb més assajos d’actors, amb el reforç dramàtic d’escenes que ara passen desapercebudes, com la de la vara florida de sant Josep i amb l’eliminació de les bromes escatològiques i grolleres que no aporten res de bo a l’obra els meus nets veurien uns Pastorets de Mataró que serien – i en realitat ja ho son  - una de les obres més grans de totes les que es munten a Catalunya al llarg de l’any , entre les professionals i no professionals. Un autèntic patrimoni cultural. 



La crònica
Manuel Cuyàs
El Punt
Dissabte, 18 de gener de 2003

26 de juny 2026

El trist final d'una companyia.




A Mataró només hi ha una foguera autoritzada per Sant Joan, la del final del mateix carrer a la zona anomenada "Can Maitanquis."

Entre les fustes i els objectes que s'hi van cremar, hi havia restes dels decorats de Veus-Veus, una companyia de teatre infantil establida a Mataró que s'ha vist obligada a abaixar el teló definitivament.

Més de vint espectacles, quatre mil representacions i 31 anys no han estat suficients per assegurar la supervivència d'un projecte cultural que ha dedicat molts anys a fer arribar el teatre a milers d'infants i famílies.

I aquesta és la reflexió que voldria compartir.

Sovint sentim discursos sobre la importància de la cultura, de l'educació artística i de la necessitat d'acostar el teatre als més petits.

Però la realitat és una altra. Mentre es fan declaracions grandiloqüents, moltes companyies de teatre familiar lluiten cada dia per sobreviure en un sector cada vegada més precaritzat, amb menys oportunitats de contractació i amb pressupostos insuficients.

La desaparició de companyies com Veus-Veus no és fruit de la manca de qualitat, ni de talent, ni de trajectòria.

És la conseqüència d'un model que massa sovint considera la cultura familiar com un producte de segona categoria, malgrat el seu enorme valor educatiu i social.

Resulta paradoxal que una companyia pugui acumular més de quatre mil funcions i, tot i així, no trobar les condicions necessàries per continuar existint.

Potser el problema no és de les companyies. Potser el problema és d'un sistema cultural que les aplaudeix quan pugen a l'escenari però les deixa soles quan han de garantir la seva continuïtat.

Aquella nit de Sant Joan, entre les flames de la foguera, no només es cremaven unes fustes velles. També es consumia una part de l'esforç, la il·lusió i la feina de moltes persones que han dedicat la seva vida a fer possible la màgia del teatre per als més petits.

I el més preocupant és que, mentre les cendres encara eren calentes, gairebé ningú se'n va adonar


Molts ànims Jordi.