El fenomen del Papa

Hi ha pocs personatges al món que tinguin la capacitat de mobilitzar tanta gent simplement pel fet de ser-hi. El Papa n’és, probablement, un dels exemples més singulars.

No cal ser catòlic, ni tan sols creient, per sentir curiositat davant la seva figura. N’hi ha prou amb saber que passarà per un carrer, que apareixerà en una plaça o que es podrà veure a pocs metres de distància perquè milers de persones s’hi concentrin. Alguns hi van per fe; d’altres, per respecte, per curiositat o simplement perquè volen poder dir: «Jo l’he vist.»

I això és el que resulta especialment interessant.

En un món acostumat a les grans estrelles, als polítics, als esportistes, als artistes i a les celebritats que ocupen constantment els mitjans de comunicació, el Papa manté una capacitat de convocatòria difícil de comparar. La seva presència física continua tenint un valor extraordinari. Veure'l passar durant uns segons pot convertir-se en l’objectiu d’un viatge, d’una espera de moltes hores o d’una multitud concentrada en un mateix punt.

Però què té aquesta figura que provoca aquest fenomen?

Possiblement, una part de la resposta es troba en la combinació de tradició, simbolisme i misteri. El Papa no és només una persona. És també la representació d’una institució amb gairebé dos mil anys d’història. Quan apareix en públic, ho fa carregat d’una simbologia que transcendeix la seva pròpia persona.

I després hi ha els mitjans de comunicació.

Poques figures tenen una projecció internacional tan immediata. Una aparició pública del Papa pot ser seguida per persones de continents diferents gairebé al mateix temps. Una imatge seva pot donar la volta al món en qüestió de minuts. I, curiosament, aquesta enorme exposició mediàtica no ha fet desaparèixer el valor de la presència física. Potser fins i tot l’ha reforçat.

Perquè una cosa és veure’l en una pantalla i una altra, molt diferent, poder dir que l’has tingut davant, encara que només hagin estat uns segons.

I potser aquí hi ha una de les claus del fenomen: en una societat saturada d’imatges, encara hi ha persones disposades a esperar hores per veure una persona real.

El Papa continua tenint aquesta capacitat extraordinària de convertir una presència en un esdeveniment.

Ara només falta veure’l amb pantalons, camisa i americana.

El Cop de Timbal del Foment Mataroní

Cop de Timbal va néixer de la iniciativa d’una professora de l’Escola Anxaneta, Assumpta Valls, que va animar Núria Giménez i Roser Cusí a posar en marxa una proposta que volia omplir un buit que, en aquell moment, tenia la ciutat.

La intenció del taller, des dels seus inicis, va ser apropar els nens i nenes al món de la música d’una manera lúdica i vivencial, despertant-ne l’interès i l’entusiasme. Al mateix temps, es volia crear un pont cap a l’escola de música, facilitant que els nens i nenes poguessin descobrir si realment tenien interès i afició per la música abans d’iniciar una formació musical més reglada.

La necessitat d’organitzar un taller essencialment sensorial i d’experimentació naixia, precisament, d’una realitat que es detectava en aquell moment: molts nens i nenes s’inscrivien a escoles de música sense haver tingut abans l’oportunitat d’experimentar amb la música i descobrir si realment els agradava.

Cop de Timbal estava adreçat principalment a nens i nenes d’entre cinc i nou anys i plantejava la descoberta del món musical a través del joc, els sentits i l’experimentació.

 

El carrer que també era casa

Fa uns dies, en Josep Patau va publicar a la revista Capgròs un escrit sobre el carrer de Sant Sadurní durant la segona meitat del segle XX. Divendres passat, coincidint amb la festa del carrer, va completar aquell retrat amb un passeig pel passat al costat d’un grup de veïns, al qual em vaig afegir.

Nascut a la part baixa del carrer de Guifré el Pilós, el carrer de Sant Sadurní també era una mica el meu carrer.

Un carrer ple de vida, de feina, de comerços i, sobretot, de gent.

Hi havia una perruqueria, fàbriques tèxtils, una lleteria, un forn de pa, un supermercat, sastres, la consulta del metge, cellers, arquitectes i paletes. I també hi havia la Costureta, un lloc que mereix un record especial.

I què era la Costureta? 

Era una mena d’aula d’acollida que dues dones, “la tia Ita i la tia Maria”, havien habilitat perquè els pares i les mares ens hi poguessin deixar una estona mentre anaven a fer encàrrecs. Potser podríem dir que allà ja es covava el que avui coneixem com a escoles bressol.

Eren temps en què la gent sortia de casa i plantava les seves cadires al carrer per fer-la petar i prendre la fresca al vespre.

Els nens de Guifré el Pilós, abans anomenat Wifredo, Massavà, Sant Sadurní i Sant Pau ens ajuntàvem, corríem amunt i avall, jugàvem i també ens enfadàvem, perquè ja teníem caràcter.

Eren temps en què els pares et deien: «Ves a comprar el pa, la llet i l’enciam», i tu hi anaves sense que ningú patís.

El recorregut de les compres es completava amb una merceria i perfumeria a la part alta del carrer de Guifré el Pilós, i amb una bodega al carrer de Sant Elies.

Temps en què anàvem sols a l’escola al carrer de Sant Josep. Mentre hi baixàvem pel carrer d’en Moles mentre fèiem petites trapelleries que aleshores ens semblaven grans aventures i que avui, probablement, farien somriure qualsevol.

És amb els anys que t’adones de la riquesa d’aquella manera de viure.

No teníem tantes coses com ara, però teníem temps, veïns, una colla i, sobretot, un carrer que formava part de la nostra vida.

Sortíem de casa i sabíem que el món començava just davant de la porta.

El carrer no era només un lloc de pas. Era l’espai on ens trobàvem, jugàvem i fèiem vida.

En aquesta història, en Pepitu i l’Úrsula, des del seu supermercat Spar, van tenir un paper molt important: dinamitzaven el carrer i feien que la gent es trobés, participés i conservés aquell esperit de comunitat.

Divendres, mentre passejàvem pel carrer de Sant Sadurní, no recorríem només un carrer: recorríem una part de la nostra vida.

I jo vaig tornar a veure, encara que només fos per un instant, aquell nen que baixava pel carrer d’en Moles i jugava amb la colla entre Guifré el Pilós, Massava, Sant Sadurní i Sant Pau. Anava a comprar el pa o la llet quan l’hi manaven i sabia que al carrer sempre hi havia algú conegut.

Els carrers han canviat.

Les botigues han desaparegut, moltes cases han canviat i els nens ja no juguen com abans. Aquella manera de fer vida al carrer sembla cosa d’un altre temps.

Però els records continuen allà.

I potser per això, tot i haver nascut al carrer de Guifré el Pilós, quan penso en el carrer de Sant Sadurní sento que també és una mica meu.

Perquè hi ha carrers que, per més anys que passin, no deixen mai de ser casa.