Fa uns dies, en Josep Patau va publicar a la revista Capgròs un escrit sobre el carrer de Sant Sadurní durant la segona meitat del segle XX. Divendres passat, coincidint amb la festa del carrer, va completar aquell retrat amb un passeig pel passat al costat d’un grup de veïns, al qual em vaig afegir.
Nascut a la part baixa del carrer de Guifré el Pilós, el carrer de Sant Sadurní també era una mica el meu carrer.
Un carrer ple de vida, de feina, de comerços i, sobretot, de gent.
Hi havia una perruqueria, fàbriques tèxtils, una lleteria, un forn de pa, un supermercat, sastres, la consulta del metge, cellers, arquitectes i paletes. I també hi havia la Costureta, un lloc que mereix un record especial.
I què era la Costureta?
Era una mena d’aula d’acollida que dues dones, “la tia Ita i la tia Maria”, havien habilitat perquè els pares i les mares ens hi poguessin deixar una estona mentre anaven a fer encàrrecs. Potser podríem dir que allà ja es covava el que avui coneixem com a escoles bressol.
Eren temps en què la gent sortia de casa i plantava les seves cadires al carrer per fer-la petar i prendre la fresca al vespre.
Els nens de Guifré el Pilós, abans anomenat Wifredo, Massavà, Sant Sadurní i Sant Pau ens ajuntàvem, corríem amunt i avall, jugàvem i també ens enfadàvem, perquè ja teníem caràcter.
Eren temps en què els pares et deien: «Ves a comprar el pa, la llet i l’enciam», i tu hi anaves sense que ningú patís.
El recorregut de les compres es completava amb una merceria i perfumeria a la part alta del carrer de Guifré el Pilós, i amb una bodega al carrer de Sant Elies.
Temps en què anàvem sols a l’escola al carrer de Sant Josep. Mentre hi baixàvem pel carrer d’en Moles mentre fèiem petites trapelleries que aleshores ens semblaven grans aventures i que avui, probablement, farien somriure qualsevol.
És amb els anys que t’adones de la riquesa d’aquella manera de viure.
No teníem tantes coses com ara, però teníem temps, veïns, una colla i, sobretot, un carrer que formava part de la nostra vida.
Sortíem de casa i sabíem que el món començava just davant de la porta.
El carrer no era només un lloc de pas. Era l’espai on ens trobàvem, jugàvem i fèiem vida.
En aquesta història, en Pepitu i l’Úrsula, des del seu supermercat Spar, van tenir un paper molt important: dinamitzaven el carrer i feien que la gent es trobés, participés i conservés aquell esperit de comunitat.
Divendres, mentre passejàvem pel carrer de Sant Sadurní, no recorríem només un carrer: recorríem una part de la nostra vida.
I jo vaig tornar a veure, encara que només fos per un instant, aquell nen que baixava pel carrer d’en Moles i jugava amb la colla entre Guifré el Pilós, Massava, Sant Sadurní i Sant Pau. Anava a comprar el pa o la llet quan l’hi manaven i sabia que al carrer sempre hi havia algú conegut.
Els carrers han canviat.
Les botigues han desaparegut, moltes cases han canviat i els nens ja no juguen com abans. Aquella manera de fer vida al carrer sembla cosa d’un altre temps.
Però els records continuen allà.
I potser per això, tot i haver nascut al carrer de Guifré el Pilós, quan penso en el carrer de Sant Sadurní sento que també és una mica meu.
Perquè hi ha carrers que, per més anys que passin, no deixen mai de ser casa.
