30 de setembre 2007

PROVES PERSONATGES DE NOIS – NOIES PASTORETS 2007-2008


Tots aquells nois i noies que varen mostrar interès durant l’apuntada i que així ho varen fer constar amb els papers de Benjamí , Nataniel , nens de la rondalla , Thasis , Asverus i Somiel se’ls convoca a la prova que tindrà lloc el proper diumenge 30 de setembre a partir de les 11 del mati i fins a les 14 hores, sota el següent horari

11'00h.
Aina Bonamusa
Alba Bonsamusa
Pol i Clara Castellà
Helena de Ramon


11'15h.
Martí Cano
Blanca Codina
Núria Cruixent
Gerard Cuenca


11'30h
Laia Estrany
Gerard Flynn
Roser Gómez
Anna Fradera

11'45h.
Laura Grané
Sergi Grané
Irene Guanyabens

12'00h.
Teresa Guanyabens
Oriol Jodar
Duna Llobet
Marina Martinez


12'15h.
Júlia Maymó
Cristina Monferrer
Mariona Monferrer
Maria Novell


12'30h.
Mònica Paül
Emma Pons
Marc Rodriguez
Cristina Rodriguez
Irene Rosa


12'45h
Alba Sans
Violeta Torrent
Clara Valés
Pol Valés
Cristina Vidal


13.00 h
Jaume Avalos
Marcos Francisco
Ferran Galàn
Martí Grané
Pau Abril
Jordi Giribés

Les proves seran tant per els nois i noies que fins ara ho han fet com per les persones noves que així ho varen sol·licitar.

Per presentar-se caldrà portar un tros per recitat els que només sigui paper i recitat i cantat els que aspirin a personatges que cantin.

La direcció del espectacle es reserva el poder suggerir la possibilitat de fer un altre paper pel que un - una no s’hagi presentat.

Pels papers d’Asverus , Somiel i Thasis també es tindrà en compte l’alçada.

Comença la Temporada del Teatre Principal d'Arenys de Mar

29 de setembre del 2007


El Teatre Principal d'Arenys de Mar comença diumenge amb la nova temporada, farcida de teatre, música i dansa. La temporada inclou espectacles de teatre amb produccions del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, coproduccions del Teatre Nacional de Catalunya i Versus Teatre, i amb una producció de la Sala Muntaner que arriba a Arenys de Mar fruit del conveni de col·laboració entre els dos teatres.

Más de 300 aspirantes se presentan al cásting de 'El diario de Ana Frank'

www.lavanguardia.es
24 de setembre del 2007

MADRID. (EUROPA PRESS).-
Más de 300 artistas aspirantes a formar parte del elenco del musical 'El diario de Ana Frank. Un canto a la vida', que se estrenará en Madrid a partir de febrero de 2008, hacían cola a mediodía de hoy en el Teatro Häagen-Dazs Calderón para participar en el casting organizado para elegir a los actores, cantantes y bailarines que darán vida en escena la historia que la adolescente judía dejó plasmada en su diario.

Los organizadores buscan el reparto completo, si bien las primeras en acceder hoy a la prueba fueron 40 de las chicas que se inscribieron 'on-line'. Las aspirantes a encarnar en este musical a Ana Frank, en su mayoría veinteañeras, esperaban en el patio de butacas del Calderón nerviosas e impacientes a que llegara su turno.

La primera en romper el hielo fue la cordobesa Elena Jiménez, de 25 años, que con el dorsal uno interpretó 'Memory', del musical 'Cats'. "Ha sido una experiencia bonita, pese a los nervios", afirmó Jiménez nada más salir de la prueba, en la que estaban presentes Daniel García Chávez, director del musical, idea original de Rafael Alvero, así como José Luis Tierno (libreto y música original), Oscar Gómez (dirección musical) o el productor ejecutivo Carlos Ituiño, entre otros.

Fuera hacían cola cerca de 300 personas (se calcula que pasarán estas pruebas unas 800 personas), en su mayoría gente joven, dando el último repaso a las partituras que llevaban preparadas para la prueba.

Una oportunidad
La cita comenzó pasadas las 11.00 horas y los organizadores estarán hasta las 20.00 horas de hoy escuchando a todos los aspirantes. Los que se queden fuera hoy podrán tener su oportunidad mañana o pasado. Pasen las pruebas o no, todos ellos se llevarán a casa un ejemplar de 'El diario de Ana Frank'. En próximos días se convocarán las pruebas de baile y de interpretación.

Por primera vez, la Fundación Ana Frank ha cedido los derechos para este proyecto liderado por Alvero. El primer musical de la historia sobre la vida de Ana Frank, será español. Cerca de diez años se ha tardado en gestar este proyecto, según confesó Alvero.

'El diario de Ana Frank. Un canto a la vida' es el título del espectáculo que podrá verse en la cartelera madrileña en una fecha aún no concretada del próximo mes de febrero. García Chávez contará con el apoyo del veterano Jaime Azpilicueta. Junto a él estará muy cerca el actor y realizador Carlos Iglesias, gran conocedor del periodo de la II Guerra Mundial.

"Emotivo y amable"
El compositor José Luis Tierno es el responsable del libreto y la música original del espectáculo que hará especial hincapié en no mostrar la cara trágica de esta historia conocida por todos, sino que se centra en la parte más emotiva y "amable" de la vida de la joven Ana Frank desde los 13 a los 15 años.

Carlos Ituiño, productor ejecutivo del espectáculo al igual que también lo ha sido del musical 'Hoy no me puedo levantar', desveló la inversión en este proyecto que alcanzará los 3 millones de euros.

El elenco básico de esta producción estará constituido por las ocho personas que estuvieron escondidas en la famosa Casa de Atrás y la novedad radica en que el famoso diario de Ana Frank, a quien la niña llamaba Kitty y a quien consideraba su amiga, tomará cuerpo sobre el escenario.

Un cuerpo de baile configurado por otra docena de artistas completarán el equipo artístico. Respecto a la escenografía, estará constituida por dos espacios claramente diferenciados: el que acoge la casa desde la que los ocho protagonistas deben enfrentarse al miedo y la presión diaria de saber lo que ocurre en el exterior y el que reproduce el contexto histórico en la calle.

Sueños de colores



25 de setembre del 2007

Obra musical José y la asombrosa túnica de sueños multicolor se presenta en el teatro del Colegio La Salle


Carlos M. Sotomayor. José y la asombrosa túnica de sueños multicolor viene a ser un peldaño más en la edificación de una tradición teatral instaurada hace cuatro años en el Colegio La Salle. En el 2004, como recuerda Nora Palomino –directora académica–, se formó un taller de teatro con un grupo de alumnos entusiastas. “Y así, junto a la profesora Ericka Mesía, como proponiéndonos un reto, planteamos la posibilidad de poner en escena, al final de aquel taller, una obra de teatro”, rememora. El resultado no pudo ser mejor. Lejos de los típicos montajes escolares –en los que se presentan fragmentos–, la puesta de La importancia de llamarse Ernesto, del genial Oscar Wilde, evidenció el talento desplegado en escena de los alumnos tras meses de ardua y disciplinada preparación.

“Muchas personas en el colegio se entusiasmaron”, nos cuenta la directora académica. Ese entusiasmo originó, en los años sucesivos, que el reto se tornara ascendente. En el 2005 montaron Sueño de una noche de verano, hilarante comedia de Shakespeare; el 2006, año en el que se celebraban los 80 años del colegio, sorprendieron a la platea con la vistosidad del musical Cats, de Andrew Lloyd Weber.

Este año la valla sigue alta. La obra José y la asombrosa túnica de sueños multicolor, perteneciente también al repertorio de Lloyd Weber, ha requerido alrededor de un año de preparación. Tiempo en que los jóvenes alumnos han recibido, además de los apuntes escénicos, clases de canto y danza a cargo de Miguel Fonseca y Miguel Burgos. Sin descuidar, como lo precisa el Hermano Jacobo Meza, director del colegio, su rendimiento académico. “Incluso entre ellos se formaron grupos de estudio para apoyarse mutuamente. Por ejemplo, quienes dominan más las matemáticas ayudaban a los que podían tener problemas en ese curso”, contó.

El elenco, conformado por Linda Colonia, César y Fátima Ordinola, Gustavo y Leonardo Kanashiro, Luis Navarro, Manuel Rodríguez, Julia y Hans Gloor, Manuel Yarlequé, entre otros, cuenta con la participación de la actriz Bárbara Cayo, quien hace el papel de la narradora de la historia.

Una experiencia única, sin duda, la que experimenta esta troupe de estudiantes y ex estudiantes lasalleanos. “El teatro les ha ayudado muchísimo a explorarse interiormente, a conectarse con su interioridad y poder expresarla de una forma natural y muy positiva”, señala el director. Viéndolos en escena, no cabe la menor duda.

La fiebre del musical se contagia

20 de setembre del 2007

JULIO BRAVO.

MADRID.
Hoy levanta el telón en el teatro Lope de Vega (después del estreno «oficial») «Jesucristo Superstar», el popular título de Lloyd Webber y Tim Rice. La semana próxima las canciones del Dúo Dinámico tomarán forma teatral en una obra titulada «Quisiera ser», creada por Jorge Herrera. En el teatro Movistar de la Gran Vía triunfa, desde hace dos temporadas, «Hoy no me puedo levantar», un musical basado en las canciones de Mecano (que tiene incluso su versión infantil, «En tu fiesta me colé»). Al teatro Calderón vuelve «We will rock you», una obra creada por el dramaturgo Ben Elton sobre la música del grupo Queen. «La bella y la bestia», uno de los títulos que ayudó a afianzar la presencia del género en Madrid, también estará dentro de unas semanas en el Coliseum. Y para el mes próximo se anuncia igualmente el montaje de «El rey de bodas», uno de los últimos éxitos de Broadway.
Madrid se ha convertido en los últimos años en una de las principales capitales mundiales del musical, superada únicamente por Londres y Nueva York. Nada extraño para una ciudad donde el teatro musical ha sido uno de sus corazones escénicos. Al fin y al cabo, la comedia musical no es sino la versión anglosajona de la zarzuela: teatro donde se combina la palabra y la canción.
El esfuerzo de personalidades como el fallecido Luis Ramírez (responsable del montaje de «El hombre de La Mancha», que supuso un evidente punto de inflexión en la presencia y el tratamiento del género en España) o el de productoras como Stage han permitido la consolidación del musical en Madrid. La Gran Vía no es —ni lo será— Broadway, pero sí ha sido testigo de una profunda transformación de su cartelera.
En esa Gran Vía se estrena hoy «Jesucristo Superstar», uno de los títulos más emblemáticos del género. Según Julia Gómez Cora, directora general de Stage Entertainment España, asegura que una de las razones que le han llevado a apostar por este título es que es el favorito del público. «Realizamos una encuesta entre los espectadores que venían a nuestros teatros —explica—, en la que les dábamos a elegir entre varios títulos; prácticamente todos señalaban a “Jesucristo Superstar” como la obra que querían ver».
Precisamente esta obra, escrita en 1971 por Andrew Lloyd Webber y Tim Rice (entonces dos jóvenes creadores que trataban de abrirse paso en la escena británica) ha sido una de las que ha marcado la historia reciente de la escena española. En noviembre de 1975, con una convulsa situación política y social, se estrenaba en Madrid en una producción dirigida por Jaime Azpilicueta y protagonizada por Camilo Sesto. El disco grabado a raíz de estas representaciones ha alimentado la leyenda de ese montaje, que no sólo levantó ronchas (en aquellos años cualquier tratamiento de la figura de Jesucristo resultaba polémico), sino que supuso una revolución por su complicación técnica y su espectacularidad.
Ahora, «Jesucristo Superstar» vuelve con un montaje actualizado, en el que se ha huído de los grandes nombres para otorgar la responsabilidad a cantantes jóvenes pero curtidos en montajes anteriores. Una fórmula que resulta arriesgada en un país que se ha dejado siempre conquistar por las figuras.
Las franquicias (aquellos musicales en los que se exige la copia de los montajes originales, tornillo por tornillo) han primado en la cartelera madrileña, pero también se han podido ver producciones originales. El éxito de algunos títulos ha animado también a los creadores españoles, y fruto de ello es «Quisiera ser», un musical que subirá a escena en los próximos días. Ángel Herrera, un creativo publicitario, es el autor de la idea y del libreto, que no se basa en la historia de Ramón Arcusa y Manolo de la Calva. Los dos se muestran absolutamente eufóricos ante el resultado, y no dudan en asegurar que «las canciones adquieren una dimesnión que ni siquiera imaginábamos; superan ampliamente nuestras versiones».
Los grandes éxitos del Dúo —desde «Quince años tiene mi amor» a «Perdóname»— están presentes en este musical, que comienza mañana sus representaciones en el teatro Nuevo Apolo, y que aspira a ser, como afirma Ramón Arcusa, «el musical del año».

El Poliorama programa cinc estrenes infantils aquest any



29 de setembre del 2007


• 'Pirats' obre demà (avui) la temporada, que tancarà al maig 'El zoo d'en Pitus'

Keko Pujol (esquerra) i els personatges de Pirats, al Poliorama.


Foto: PERE BATLLE
MARTA CERVERA


BARCELONA
La programació infantil torna a partir de demà (12.30 hores) al teatre Poliorama amb una de pirates, Pirats: els joglars flotants. Coloraines, l'entranyable personatge que presenta tots els espectacles, no faltarà a la cita. Tots els espectacles són estrena a Barcelona. Recomanat per a nens a partir de 7 anys, Pirats narra les aventures d'una curiosa tripulació de joglars que recorre el mar Carib. Keco Pujol (guió i música) i Lluís Juanet (direcció) són els responsable d'aquest simpàtic muntatge que s'estrena a Barcelona després del seu èxit a Peralada.


CLÀSSICS JUVENILS


La versió teatral d'El zoo d'en Pitus, adaptació d'aquest clàssic de la literatura juvenil catalana, arribarà a final de temporada. La creació de la productora Tutatis pujarà a escena a partir del 4 de maig, després de foguejar-se al circuit escolar. "És fidel al llibre, té el vistiplau de l'autor, Sebastià Sorribas", van explicar.El Centre de Titelles de Lleida, responsable de muntatges com Els músics de Bremen i Hansel i Gretel, estrenarà Vola, vola, Peter Pan, adaptació de la famosa novel.la de J. M. Barrie del nen que no volia créixer. El muntatge, apte per a canalla a partir de 3 anys, està interpretat per marionetes de taula i ombres.El Magic Andreu, que va triomfar la temporada anterior, torna del 16 de desembre al 2 de gener amb una nova proposta de títol indesxifrable: Chuspitruskiguaychikey.La música serà la protagonista de Papanotes, d'Únics Produccions, responsables també de Pirats. L'obra, per a públic de 3 anys i més, utilitza el gospel per demostrar com interactuen les notes musicals.

Eugene O’Brien dóna el tret de sortida a una tardor de teatre a Arenys



29 de setembre del 2007

Eugene O’Brien dóna el tret de sortida a una tardor de teatre a Arenys
El teatre Principal estrena temporada aquest diumenge amb L'Edèn, obra del dramaturg irlandès



fotos TNC

imatge de l'obra
El Teatre Principal d’Arenys de Mar inicia aquest diumenge, dia 30, la seva temporada de tardor, i ho fa amb un dels plats forts de la programació d’aquest trimestre. Es tracta de L’Edèn, una obra del reconegut dramaturg irlandès Eugene O’Brien, produïda pel Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET). El muntatge, dirigit per Jordi Vilà, narra la història de Billy (Jordi Figue-res) i Breda (Teresa Sánchez), casats des de fa 10 anys i amb dues filles, que comencen a patir símptomes greus de desgast i distanciament en la seva relació. Fa anys que no surten una nit i cada cop tenen menys converses, mentre envegen les llibertats dels seus amics solters i comencen a tenir fantasies extramatrimonials. L’obra, que conforma un retrat cru dels dos personat-ges i de les relacions sentimentals, es va estrenar fa cinc temporades i ha obtingut un gran ressó i diversos premis tant a Irlanda com al Regne Unit i als Estats Units. Es tracta de la primera obra llarga d’O’Brien, escrita en forma de monòlegs sobreposats que es desenvolupen durant tot un cap de setmana. Temporada atepeïdaLa temporada del Teatre Principal es presenta força completa entre aquests mesos d’octubre i desembre, amb peces com Saló Primavera, a càrrec de la Sala Muntaner o Pantalone no pot dormir, combinades amb propostes de teatre musical, concerts corals i de jazz i espectacles infantils. La fitxa: Diumenge, dia 30 · L’Edèn. A les 7 de la tarda al Teatre Principal d’Arenys de Mar

29 de setembre 2007

Proves de coreografia Pastorets 2007-2008



Totes les persones que us vareu apuntar per optar a pedretes o algun dels balls de pròleg recordeu que avui son aquestes amb el següent horari:

A les 5 de la tarda: PEDRETES (totes)

A 2/4 de 6 de la tarda: PRÒLEG (de 5 a 12 anys inclòs)

A les 7 de la tarda: PRÒLEG ( a partir de 12 anys)

El Platges de Mataró s’enfronta a l’Utebo en el primer partit fora de casa

27 de setembre del 2007

El sènior femení debutarà a Copa Catalunya davant un vell conegut de la Lliga Femenina-2, el Segle XXIper Aida Soriano Fiérrez A la recerca de la primera victòria de la temporada, el sènior masculí del Platges de Mataró s’estrenarà com a visitant a Lliga EBA dissabte a la pista del Desarrollo Utebo. Amb la mateixa ambició que la setmana passada els va caracteritzar davant el Montcada, els d’Albert Illa faran el primer desplaçament fora de Catalunya i disputaran un dels dos compromisos en camp contrari que els espera en quinze dies, doncs la propera jornada jugaran a domicili del Granollers. El rival en aquest segon partit del campionat és el Desarrollo Utebo, un recent ascendit a la categoria EBA i la setmana passada, en l’inici de competició oficial, ja va poder tastar l’amargor de la mateixa en perdre a casa del Granollers de 51 punts (94-43). Per la seva banda, el Platges de Mataró es desplaça a Aragó amb tota la seva artilleria i no voldrà tornar amb les mans buides. A l’entrenador unionista, però, li preocupa l’excessiva confiança que pot mostrar el seu equip davant un rival d’aquest nivell, tenint en compte que en la primera jornada els seus nois van estar a punt de guanyar tot un expert Montcada. Per aquest motiu Albert Illa no vol “agafar la referència del Granollers perquè em fa por que anem a Utebo de favorits”. “Hauríem d’aconseguir una victòria perquè després visitem la pista del Granollers i sinó ens podríem plantar amb tres derrotes a la tercera jornada”, explica el míster. Segons Illa, la recepta per aconseguir el triomf és jugar concentrats, i així s’ho ha transmès als seus jugadors. El matx es jugarà dissabte, 29 de setembre, a partir de les 18:30, al Pavelló Municipal Juan de Lanuza d’Utebo (Saragossa). Les de Cristina Navarro comencen la competició oficial

El sènior femení del Platges de Mataró debutarà dissabte a la Copa Catalunya a domicili del Segle XXI. Després d’una pretemporada molt física amb un balanç d’una victòria (Viladecans), un empat (en un partit força atípic davant l’Igualada) i dues derrotes (Sant Celoni i J.E.Terrassa), les unionistes començaran la competició oficial davant un rival al que ja es van trobar la campanya passada a Lliga Femenina-2. Cristina Navarro, que dirigirà per segon any consecutiu el conjunt mataroní, i que durant la setmana ha estat ultimant amb les seves jugadores aspectes tàctics, veu el matx contra el Segle XXI com una bona pedra de toc per comprovar el nivell del seu equip al campionat i afirma que les seves jugadores estan “amb moltes ganes de que arribi el partit”. El Segle XXI és un conjunt, com explica Cristina Navarro, bastant diferent del que l’any passat va descendir de categoria. “És un equip nou i una incògnita, però nosaltres farem el nostre joc amb l’objectiu d’aconseguir una victòria, que seria molt important”, assegura l’entrenadora unionista. Per l’enfrontament de dissabte, que es jugarà a les 19h a Esplugues de Llobregat, Navarro només té un dubte: Cristina Bruna, que ha estat refredada i no ha pogut entrenar durant la setmana. Maria, Teresa i Mireia, totes elles del júnior, i Anna Moncasi del sènior B reforçaran la columna vertebral del Platges de Mataró dissabte. En els últims quatre enfrontaments entre el Platges de Mataró i el Segle XXI cadascú ha guanyat els partits disputats a casa i n’ha perdut els jugats a domicili. Dissabte, estarà en la mà del conjunt unionista trencar l’estadística dels anys passats.

Un primer plat fàcil d’empassar



25 de setembre del 2007


‘Passat el riu’ satisfà la parròquia del Monumental
Comas Soler Cultura - Crítica


Aplaudiments d’una intensitat més que generosa van rubricar dissabte de la setmana passada l’inici de la temporada al Teatre Monumental. Tanmateix el cartell de ‘Passat el riu’, amb presència d’actors de popularitat televisiva, va congregar un bon nombre d’espectadors amb evidents ganes de retrobament després de la pausa estival. La posada en escena d’aquesta obra de Joe DiPietro la signava Oriol Broggi, el prolífic director que la temporada anterior va portar al mateix escenari ‘Antígona’ de Sòfocles i ‘Primera història d’Esther’ de Salvador Espriu, que ara és a punt d’estrenar ‘Oncle Vània’ d’Anton Txèkhov al Teatre de Salt, dintre del Festival Temporada Alta, que pel febrer muntarà ‘El cercle de guix caucasià’ de Bertolt Brecht al Teatre Nacional de Catalunya –amb Jean-Guy Lecat, col·laborador de Peter Brook– i que no gaire més tard emprendrà ‘El rei Lear’ de William Shakespeare a la Biblioteca de Catalunya.
Comèdia i melodrama de to menor


‘Passat el riu’, però, va d’un altre pal. Es tracta d’una obra menor i de caire comercial, plena de sortides fàcils i amb desenllaç previsible. Situada a Amèrica, DiPietro hi narra la topada generacional que es produeix, en el si d’una família provinent de la immigració italiana, entre un jove i els seus avis paterns i materns. Un tipus de context i de temàtica que d’altres dramaturgs contemporanis han abordat amb una més gran volada i major consistència. Així, sabent les limitacions del guió, Broggi juga a mantenir una equidistància ambigua i difícil entre comèdia costumista i melodrama ensucrat, que no pot evitar l’evidència de les seves febleses i que es mostra desmesuradament fràgil en les rèpliques monologades que els actors dirigeixen al públic.

Poques calories


L’escenografia d’aire realista, la posada en escena senzilla, sense pretensions ni novetats, el bon ofici dels intèrprets i la volguda familiaritat del muntatge ajuden a la identificació i fins i tot a sembrar un sentiment de tendresa en l’espectador. Llàstima que la collita que finalment se n’obté sigui només d’una insulsa superficialitat moralitzant. La caracterització de les actrius, a més, resulta excessiva i pràcticament esdevé caricatura.Malgrat les mancances de l’obra, el cert és que aquest primer plat de la programació estable del Monumental va ser indulgentment acollit per bona part del seu públic habitual, que afortunadament constitueix una parròquia fidel, com ho demostra el nombre d’abonaments que no para d’augmentar. A aquest públic de tarannà i gust eclèctic, ‘Passat el riu’ li va servir dissabte per fer boca. Un àpat frugal, de poques calories i fàcil ingestió. I està prou bé, sempre i quan el tall no trigui a arribar.

Broggi: 'M’interessen les regles de joc del teatre comercial'



24 de setembre del 2007


Broggi: 'M’interessen les regles de joc del teatre comercial'
El director barceloní protagonitza el primer ‘Un cafè amb...’, abans d’inaugurar la temporada de teatre amb ‘Passat el riu’
per V. B. - fotos V.B.


Penedès, Vives i Broggi durant la tertúlia
Oriol Broggi reconeix que ‘Passat el Riu’, obra amb la qual ha estrenat aquest cap de setmana la temporada de teatre i dansa de Mataró, és peça "comercial", però evitant en tot moment el sentit pejoratiu de l’expressió. El director teatral ho va explicar en la inauguració de les tertúlies "Un cafè amb...", divendres passat, dia 21, a l’Espai 1 del Teatre Monumental. Broggi va afirmar que va adaptar l’obra perquè li interessava "conèixer les regles del joc del teatre comercial, de boulevard", així com els mecanismes per "construir gags". "Hi ha teatre comercial de molta qualitat", va defensar. Broggi va respondre al llarg d’una hora i mitja les preguntes de Judith Vives, periodista de Capgròs, convidada pel Patronat de Cultura a presentar l’acte en condició d’abonada a la temporada de teatre i dansa, així com de la vintena de persones que s’hi van congregar. El director va assegurar sentir-se "molt còmode" amb ‘Passat el riu’, una comèdia "de codi i llenguatge molt trinxats" i que conforma un teatre "simple". Encarant l’obra escrita per Joe Di Pietro, Broggi ha donat un gir de 180º respecte als seus anteriors treballs, la tragèdia grega Antígona i la complexa Primera història d’Esther, dos textos amb molt pes que va portar a escena de manera original i arriscada. "Em venia de gust fer teatre diferent, una obra que no tingués res a veure amb les regles de Sòfocles o Espriu", va explicar el director. "Les sales de teatre estan fetes per aquest tipus d’obres. Fer una cosa diferent és posar en crisis el model teatral". L’obra, centrada en les relacions en el sí d’una família d’origen italià afincada a Nova York li ha permès estrenar, per primer cop, al teatre Romea de Barcelona, a les antípodes d’espais on acostumava a treballar, com la Sala Beckett o la Biblioteca Nacional."Totes les ciutats haurien de tenir un Romea", va apuntar. El director barceloní va aprofitar per avançar els seus nous projectes que tirarà endavant amb la seva productora, La Perla 29, que el condueixen de nou cap als autors clàssics i que mostren que Passat el riu és només un alto en el camí. Durant aquesta temporada, estrenarà El cercle de guix caucasià, de Bertolt Brecht el febrer de 2008 al Nacional (que comptarà amb l'escenografia de Jean-Guy Lecat, director tècnic de Peter Brook) i Oncle Vània d’Anton Chéjov, a la Biblioteca Nacional, i també s’enfrontarà a Luigi Pirandello i a Henrik Ibsen. Broggi és un dels directors més prolífics del panorama teatral català. "La qüestió és no menjar-te el coco (amb cada obres). Anar al grà, tenir ritme i trobar el punt a cada muntatge", va explicar. "A més, La Perla 29 necessita estar viva, no ens ho podem jugar tot a una carta". Teatre ‘poc interessant’La crítica a l’escena teatral catalana també va estar present en el discurs de Broggi. "Com a espectador gairebé no vaig a veure res, no m’interessen les coses que es fan", va apuntar, tot i reconèixer que "de tant en tant et trobes meravelles", com Arcàdia, de Tom Stoppard, estrenada a la sala petita del TNC. "Però ningú prepara el públic per l’arribada d’aquest tipus d’obres", va afegir. Broggi va definir la programació del TNC de les darreres temporades com "una mica rollo", tot i defensar que l’actual director, Sergi Belbel, està treballant "amb ganes, il·lusió i intel·ligència". A més, va lamentar la manca d’espais de mig format. "Les sales de teatre, o les porten quatre matats o són aparadors per a polítics", va assegurar.

Diàlegs que no s’escolten
Amb Primera història d’Esther, Broggi va ser criticat per situar alguns diàlegs de l’obra en segon pla, dificultant-ne l’audició. Una de les assistents a la tertúlia també el va interpel·lar per criticar-li-ho. El director es va defensar argumentant que va ser una aposta personal per donar el major pes específic al teatre. Segons Broggi, si hagués respectat el text per sobre de tot, el teatre hauria quedat en tercer pla, per sota del brillant però complexíssim llenguatge, i de tota la política que envolta el fet de portar Espriu a escena.

El "Jesucristo Superstar" del siglo XXI llega a Madrid

18 de setembre del 2007

MADRID (Reuters) - Treinta años después y con una imagen completamente renovada vista desde la mirada del siglo XXI, el mítico "Jesucristo Superstar", el musical de los musicales, regresa a los escenarios españoles.
La nueva versión de esta ópera rock que fue estrenada por primera vez en Nueva York en 1971 se representará en Madrid con un presupuesto que supera los 4,5 millones de euros y un montaje y una estética que nada tienen que ver con los de entonces.

En esta ocasión se trata de reinventar una historia que conserva como protagonista a un Jesucristo que vive sus últimos siete días, pero con referencias al mundo contemporáneo que no difiere tanto de la época en la que el Israel de Jesús estaba ocupado por un ejército extranjero y donde se enfrentaban las facciones religiosas.

"No podemos ignorar lo que ocurre en Medio Oriente, por ejemplo. Muchas situaciones que tenemos hoy en día son similares a las de la vida de Cristo", declaró el director de la obra, el británico Stephen Rayne, durante su presentación en Madrid, aludiendo también a las disputas entre los fanatismos religiosos.

Aunque a excepción de algunos arreglos conserva la partitura original que se hizo famosa mundialmente, inspirada en la música rock de los 70, la obra que podrá verse en el teatro Lope de Vega de la capital a partir del 20 de septiembre muestra una puesta en escena completamente distinta y un lenguaje adaptado a nuestra época.

"Los recursos que hay hoy, no son los de hace 30 años", aseguró por su parte la productora, Julia Gómez Cora.

"Jesucristo Superstar" es considerado uno de los musicales más controvertidos de la historia. Sus autores, Andrew Lloyd Webber y Tim Rice, lo llevaron por primera vez a los escenarios europeos en Londres en 1972, dando origen a un fenómeno musical que se vio reflejado en un disco, una película (1973) y representaciones en todo el mundo.

La obra estuvo en los escenarios de Londres ininterrumpidamente durante ocho años, y fue reestrenada en 1996.

Este fenómeno mediático llegó a España en 1975 y supuso la consagración como cantante de Camilo Sesto, en el papel de Jesucristo. La dominicana Ángela Carrasco daba vida a María Magdalena, mientras que el entonces roquero Teddy Bautista interpretaba a Judas.

UN REGALO

Para la versión contemporánea, el director pone en el escenario a quienes definió como "los mejores actores de España".

La voz de Miquel Fernández, que ya ha podido escucharse en otros musicales como "Hoy no me puedo levantar" o "We will rock you", dará vida a Jesucristo "Para mí esto supone un regalo, puede ser el musical de los musicales", declaró el intérprete durante la presentación en Madrid, en la que aseguró que todas las referencias y comparaciones que se hagan de su actuación con la de Camilo Sesto las afrontará con el máximo respeto.

Ignasi Vidal, en el papel de Judas, y Lorena Calero, en el de María Magdalena, se unen a un reparto que cuenta además con 12 músicos y otros 25 cantantes.

/Por Raquel Castillo/

© Reuters 2007. Todos los derechos reservados.

28 de setembre 2007

'La Medea' de Atalaya Teatro conjuga en el Cuyás la tradición mitológica con los problemas de la sociedad actual.



24 de setembre del 2007
Foto: ACFI PRESS

La compañía sevillana Atalaya Teatro presenta en el Teatro Cuyás este próximo fin de semana (días 28, 29 y 30 de septiembre), el montaje 'Medea (la extranjera)', una coproducción llevada a cabo por la 50 edición del Festival de Mérida y el Art Carnuntum Festival de Viena (Austria), a partir de los textos de Eurípides, Séneca, Heiner Müller y otros autores contemporáneos como Grillparzer, Benjamin y Christa Wolf. Finalista en los Premios Max de Teatro y de la Asociación de Directores de Escena en 2006, este montaje que dirige Ricardo Iniesta, ha recorrido ya un centenar de ciudades de Europa y América.

'Medea (la extranjera)' es un espectáculo en el que participan treinta artistas en escena, lleno de colorido y fuerza, cánticos y músicas del mundo traídas desde Armenia, Albania, Irán y Grecia, que encierra un elaborado mensaje anti xenófobo, y en el que se conjuga la tradición mitológica con los problemas de la sociedad actual.

Atalaya ha subtitulado la extranjera a su Medea como referencia al gran drama que acontece en estos inicios del siglo XXI con aquellos que huyen de sus países buscando el dorado occidental, para encontrar el desprecio y la xenofobia. Según Ricardo Iniesta “la vigencia del mito clásico de Medea es total y absoluta, puesto que habla de la colonización de unas culturas por otras, del exilio como emblema y de la búsqueda de el dorado, igual que ahora mismo existen millones de personas que abandonan el tercer mundo y se dirigen a las metrópolis del primer mundo, soñando con alcanzar una mejor vida. Jasón seduce a Medea prometiéndole una posición en Grecia, y luego ésta sólo padecerá en ese anhelado paraíso el desprecio, la vejación y la xenofobia. Hoy la situación no es muy distinta, porque nos encontramos a muchos inmigrantes y exiliados totalmente desplazados y perdidos en países del primer mundo. Ahí radica la vigencia de este montaje a pesar de que haya sido escrito hace 2500 años”.

El siglo XXI está imprimiendo plena vigencia al mito de esta bárbara de la Cólquide, asesina de sus propios hijos, por lo que supone de confrontación entre dos polos, que son una constante entre los trágicos griegos: griegos y bárbaros, hombres y mujeres, ciudadanos y extranjeros, hombres libres y esclavos...

Esta polarización alcanza en Medea su máxima expresión, al presentarnos dos mundos enfrentados: Medea es el universo arcaico, mítico, mágico, sacro y ancestral, dotado de valores que enaltecen al hombre, frente a Jasón que representa un mundo más actual, racional, materialista, pragmático y deshumanizante. Medea es ahí el gran espejo en el cual todos podemos reflejarnos como extranjeros.

Para el director de Atalaya Teatro, formalizar desde el registro de lo contemporáneo la herencia clásica, es una tarea que nunca ha perdido de vista su compañía. “Un clásico es mucho más actual que un texto escrito hace treinta años. Siempre hemos buscado el rastro de lo universal detrás de los clásicos. La tragedia griega, desde su concepción y forma literaria, tiene una mayor calidad, como señalaba Octavio Paz, es el culmen de la literatura universal”. En esa línea de reactualización, Iniesta también ha introducido textos de autores contemporáneos en esta obra de Atalaya. “Así establecemos un puente con nuestros días y hacemos la tragedia más cercana a los espectadores de hoy”, explica.

En la imagen, una escena de la obra.

"El Guimerá tiene que posicionarse como teatro de cabecera de la región"

15 de setembre del 2007


Manuel Martínez Fresno, hasta ahora concejal de Cultura de Santa Cruz, presentó la programación del teatro para la temporada 2007-2008, en la que destacan el inicio de una línea de colaboración con el Festival de Teatro Clásico de Mérida, el estreno nacional de "Gatas" y la visita de compañías como Els Comediants.
J. A. D., S/C de Tenerife
La presencia de compañías como Els Comediants, La Atalaya y Centro Dramático Nacional, un ciclo dedicado a los "Clásicos modernos" en colaboración con el Festival de Mérida, el debut en Canarias de Circo Balagán y el estreno nacional del espectáculo "Gatas" son algunas de las propuestas más destacadas de la temporada 2007-2008 del teatro Guimerá presentada ayer en el coliseo capitalino.
Tras un corto pero intenso paso por la concejalía santacrucera de Cultura, Manuel Martínez Fresno quiso dejar su impronta en esta presentación, montada en forma de puesta en escena en la que los periodistas hacían las veces de espectadores y los representantes institucionales, de actores.
Uno de ellos, el alcalde se Santa Cruz, Miguel Zerolo, fue el primero en subir al escenario para lamentar la marcha de Martínez de Fresno al Gobierno de Canarias, aunque señaló que la programación presentada ayer lleva su impronta y que, en la medida de la posible, asesora a su sucesor en el área municipal.
Al dar a conocer el plan estratégico del teatro para el cuatrienio 2007-2010, Martínez Fresno no dudo en afirmar que "el Guimerá tiene que posicionarse como teatro de cabecera de la región y traer a Canarias las mejores propuestas".
Como botón de muestra se ha abierto una línea de colaboración con el Festival de Teatro Clásico de Mérida, que propiciará la representación en Tenerife de tres montajes incluidos en el ciclo denominado "Clásicos modernos". Se trata de textos clásicos vistos desde una perspectiva contemporánea: "Los persas", de Esquilo, en la interpretación del polémico Calixto Bieito; "Medea", de Eurípides, en la versión de La Atalaya dirigida por Carlos Iniesta, y "Antígona", de Sófocles, ambientada en la Primera Guerra Mundial por la compañía Vaivén. A estas tres propuestas se suma "Las canciones de Bilitis", una miscelánea de música, danzas y textos a cargo de Pepe Rades, que llegará a la fuente central del parque García Sanabria, respondiendo así a la idea de Martínez Fresno de que el teatro se proyecte extramuros, salga a la calle y aproveche los espacios que la ciudad le ofrece.
Para avalar este ciclo, asistió el responsable de la prestigiosa muestra extremeña, Francisco Carrillo, quien expresó su deseo de que en el futuro "podamos coproducir con el teatro Guimerá y que compañías de las Islas puedan venir por fin a nuestro festival".
Otro clásico, "El sueño de una noche de verano", llegará en diciembre al Guimerá de la mano de la productora Concha Busto, quien ayer dejó claro que "hacemos un arte milenario, pero que debe adecuarse al mundo actual". En este sentido, la obra de Shakespeare será pasada por un tamiz mediterráneo al que contribuirá la música de Antonio Carmona.
Busto también anunció otros dos importantes montajes, "La tortuga de Darwin", por Teatro El Cruce, y el estreno nacional de "Gatas" a mediados de enero.
Una de las protagonistas de esta obra, Rosario Pardo, subió al escenario junto a la también actriz Ana Huete para apoyar esta comedia que, en su opinión, es un canto a la tolerancia.
Cada uno de estos montajes refuerza la idea de Martínez Fresno de que "el Guimerá no sea sólo un teatro de exhibición de obras en gira, sino también un lugar de estreno", además de una "entidad que produzca sus propios espectáculos o coproduzca otros que nos ayuden a promocionar la cultura de Tenerife en el exterior".
Crear nuevos espectadores "con programas específicos para escolares" y potenciar el trabajo de las compañías residentes son otros de los ejes de la política trazada por el concejal, que casi en funciones de mantenedor dio paso a la intervención de uno de los grupos vinculados al teatro, Cascapúa, que en marzo de 2008 estrenará "La línea", de Israel Horovitz.
Tras Abubukaka, que inaugura la temporada este fin de semana, desfilarán en los próximos meses por el escenario del teatro Els Comediants, con "El pequeño secreto; el Centro Dramático Nacional, con "El Sr. Ibrahim y las flores del Corán", y la comedia de Mihura "Las visitas deberían estar prohibidas por el código penal"; la compañía de Miguel Narros, con "Móvil", de Sergi Belbell; el Circo Balagan, de la mano de Mikhail "Misha" Matorin; Entrecajas, con "El humo", de Juan Carlos Rubio, y Pentación, que escenificará "El guía del Hermitage", con Federico Luppi como protagonista.
La música también tendrá su parte en la programación, representada en este caso por el musical "Acaymo", Susana Baca, el cantaor Diego "El Cigala" y la II edición del Festival Internacional de Música de Cine de Tenerife, que cerrará el ciclo en junio.

El Festival de Teatro Clásico de Mérida estudia realizar coproducciones con compañías de teatro canarias



17 de setembre del 2007

Se están creando canales de colaboración a través del Teatro Guimerá -el más antiguo del archipiélago canario- para que las compañías de teatro canarias puedan hacer coproducciones con el Festival emeritense.

Imagen de la actuación de Los Persas en Mérida.
COLABORACIÓN ESTRECHA.
Uno de los aspectos destacados por el concejal Martínez Fresno para la temporada 2007-2008 ha sido la colaboración con el Festival de Teatro Clásico de Mérida para la puesta en escena de varias obras incluidas en el ciclo "Clásicos Modernos", entre las que se encuentran "Los Persas", "Medea", "Las canciones de Bilitis" y "Antígona".17/09/2007
El Festival de Teatro Clásico de Mérida estudia realizar un proyecto de colaboración con compañías de teatro canarias para desarrollar coproducciones.
Así lo ha confirmado el director del Festival de Mérida, Francisco Carrillo, durante la presentación de la temporada 2007-2008 del Teatro Guimerá, de Santa Cruz de Tenerife.
Durante la presentación, en la que Carrillo ha estado acompañado por el alcalde de Santa Cruz de Tenerife, Miguel Zerolo, y por el concejal de Cultura del consistorio de la capital tinerfeña, Manuel Martínez Fresno, ha adelantado que se están creando canales de colaboración a través del Teatro Guimerá -el más antiguo del archipiélago canario- para que las compañías de teatro canarias puedan hacer coproducciones con el Festival de Mérida, contando además con la colaboración del Gobierno de Canarias.
De esta forma, según ha informado el certamen emeritense a través de un comunicado, este proyecto se inscribe en un plan estratégico diseñado por el Ayuntamiento de Santa Cruz de Tenerife hasta el 2010, que pretende relanzar la imagen del Teatro Guimerá y convertir este espacio no sólo en exhibidor de espectáculos en gira sino también de estrenos nacionales así como promotor de compañías de la isla.

Mor Marcel Marceau, el gran clàssic del mim

23 de setembre de 2007

• L'artista jueu, que va lluitar en la resistència, va morir dissabte als 84 anys
• Serà enterrat al cementiri parisenc Père-Lachaise, on hi ha altres celebritats

ELIANNE ROS

PARÍS
El cèlebre personatge de Bip, el pallasso blanc tocat amb un vell barret de copa del qual sortia una flor vermella, ha abandonat definitivament l'escena. L'home que li va donar vida, el mim Marcel Marceau, va morir dissabte als 84 anys acompanyat per la seva família. Amb ell desapareix l'últim gran mim de dimensió internacional i un dels artistes més universals de França.Nascut a Estrasburg en el si d'una família de carnissers jueus amb el nom de Marcel Mangel, va aconseguir escapar-se de la deportació nazi, de la qual va ser víctima el seu pare. Als 20 anys, durant la segona guerra mundial, es va allistar a la resistència capitanejada per Charles de Gaule, en què va adoptar el pseudònim de Marceau que l'acompanyaria al llarg de tota la seva carrera. Gràcies al seu excel.lent anglès, va treballar com a enllaç amb l'exèrcit aliat del general George Patton. "No he entès mai com es pot ser creient i antisemita", deia l'artista.Una vegada finalitzada la guerra, el jove estudiant d'art dramàtic a l'escola de teatre Sarah Bernhardt va decidir dedicar la vida a buscar elsomriure dels altres. Com el seu venerat Charles Chaplin --"quan el vaig veure per primer cop va ser una revelació, no vaig riure, vaig plorar", va explicar a Le Monde el 1997-- Marceau era un mim poètic i melancòlic. Igual que Chaplin amb el seu personatge del vagabund, Marceau va crear Bip, el seu alter ego, el pallasso tendre i irònic amb qui va encisar el públic més enllà de les fronteres de l'idioma i la cultura de cada país.

TRIOMF ALS EUA

La celebritat del mim francès va arribar al grau màxim entre els 50 i 60, especialment a partir del 1955, quan va començar a triomfar amb la seva troupe als teatres d'EUA. "A partir de llavors em vaig convertir en el francès més conegut del món juntament amb el comandant Cousteau", deia de broma aquest deixeble de Charles Dullin i còmplice de Jean-Louis Barrault. La companyia Marcel Marceau va produir 15 mimodrames, entre els quals destaquen Pierrot de Montmartre, Les tres perruques, La botiga de titelles, 14 de juliol i París plora, París riu. De la peça Josen, madur, vell i mort, la crítica va dir que "obté en menys de dos minuts el que molts novel.listes no aconsegueixen en volums".El particular estil de pantomima de Marceau va seduir el món amb els seus exercicis silenciosos, que inclouen les clàssiques representacions de la caixa, caminant en contra del vent, l'elaborador de màscares i sàtires de tota mena, des d'escultors a matadors, han estat descrites com a genials. No obstant, això no li va evitar arruïnar-se, el 1964, amb el muntatge Don Juan de Tirso de Molina. Amb l'ajuda de les institucions, Marceau va reconduir la seva carrera i es va dedicar a transmetre el seu art creant la seva pròpia escola de mímica.Casat tres vegades i pare de quatre fills, Marceau va abordar la segona etapa de la seva carrera amb actuacions puntuals. Va tenir també moments de glòria, com quan va compartir escenari, el 1995, amb el cantant Michael Jackson, que es va inspirar en els gestos i l'estil de Marceau per a la coreografia de Moon Walker.França sencera va plorar ahir la mort d'un dels seus artistes més estimats. El primer ministre, François Fillon, va retre homenatge a l'"artista, mestre i membre de la resistència", i el món del teatre va recordar el seu paper com a "fundador d'una companyia que va saber perpetuar i renovar l'art del moviment i del gest".Marceau serà enterrat al cementiri de Père-Lachaise, on descansen altres noms cèlebres: Balzac, Molière, Proust, Chopin, Edith Piaf, Yves Montand i Simone Signoret.

El Romea acull 'Tres dramolette'

25 de setembre del 2007

El Teatre Romea estrena temporada amb l’obra 'Tres dramolette', que es podrà veure fins el dia 14 d’octubre
La veterana Rosa Maria Sardà es passa a la direcció com a ajudant de Carme Cané, per posar en escena l’obra de Thomas Bernhard Tres dramolette. L’actriu també participa a l’escenari juntament amb Mercè Pons i Pepa López. El nom de dramolette ve del nom d'una peça dramàtica breu, satírica i aguda que aborda un tema d’actualitat i que es presta tant a ser llegida com representada, transitant per aquest espai estret que separa dues posicions absolutes com són la veritat i la mentida, la comèdia i la tragèdia, i la realitat i la ficció. Thomas Bernhard va ser un mestre del dramolette.

27 de setembre 2007

Avui nou assaig del cor de dones dels Pastorets de Mataró


A 2/4 de 10 està previst un nou assaig del cor de dones dels Pastorets de Mataró a la Saleta.
De mica en mica anem avançant

Recordeu de ser el mes puntual possible

MARTA RIBERA, ACTRIU. ESTRELLA DEL MUSICAL ‘CABARET’



20 de setembre del 2007

"Pateixo la síndrome de Peter Pan"

Marta Ribera.


NÚRIA NAVARRO
Si el Paral.lel fos Broadway, a aquesta senyora l'anunciarien amb molts neons. Marta Ribera (Girona, 1971) fa anys que canta i balla amb la mateixa potència que un esportista d'elit. Ara encapçala el cartell del musical Cabaret al teatre Apolo. Els crítics de Madrid --on l'obra va recalar tres anys-- asseguren que fa oblidar Liza Minnelli, la Sally Bowles de Bob Fosse.

--Vostè és de Girona.
--La família de la meva mare és de Figueres i la del meu pare, d'Anglès. Gent de camp. L'única relació que han tingut amb l'espectacle ha estat a través del futbol.

--¿Futbol diu?
--Sí. El meu avi, el meu pare, els meus oncles, el meu germà... Tots han jugat a futbol. Els dos germans del meu pare van jugar al Barça, en l'època de Kubala. I el meu pare va estar a punt d'entrar a l'Espanyol, però es va trencar els lligaments.

--El més estrany és que no se'ls trenqui vostè.
--Ha, ha. Jo ballo des dels 4 anyets.

--¿Qui la va posar a ballar a aquella edat?
--La meva àvia. La il.lusió de la seva vida era ser actriu. Té 86 anys i se sap els noms de totes les estrelles de Hollywood. I jo me'n recordo del dia que em van apuntar a dansa... He tingut sort. No he parat de treballar des que vaig arribar a Barcelona per estudiar a Memory, l'escola de Ricard Reguant. Encara que a Espanya les actrius de teatre musical no tenen popularitat...

--A la germana ballarina de Penélope Cruz sí que li donen canxa.
--Doncs jo fa anys que interpreto protagonistes i a vegades penso que és com tirar-ho tot en sac foradat.

--¿Deprimida?
--Conscient. Jo toco de peus a terra. A vegades, massa.

--Ho diu amb pena.
--A casa meva no són gaire fantasiosos. Els meus pares sempre van intentar dissuadir-me de ser artista. Volien que estudiés alguna cosa. Per això no vaig sortir de Girona fins als 22 anys. Fins i tot ara, que saben que em va bé, no els acaba d'agradar. No són dels que em tiren flors, no.

--"Vaig haver d'anar a Madrid i esborrar l'accent català", va dir vostè.
--Ho vaig dir. Quan sento un actor amb accent andalús, gallec o català em poso nerviosa. Si veu un actor castellà parlant en català a Terra baixa i ho nota ¿no la molesta?

--Potser distreu.
--Com a mínim. Però a Madrid em vaig sentir ben acollida, ¿eh? Vaig arribar amb la gira de West Side Story, després em van agafar per a Grease i ja vaig empalmar. Als actors catalans se'ns considera molt a Madrid.

--Però Madrid tampoc és Nova York o Londres.
--No, però jo no em puc queixar. Frank Wildhorn, l'autor de Jeckyll i Hyde, em va invitar a anar als EUA. Però jo sóc una mica poruga, i no acabo de creure en mi. I penso que no s'ha de forçar. Quan les coses han de passar, passen.

--Per cert, a Jeckyll y Hyde li va donar la rèplica a Raphael.
--Sí.

--¿Ja s'ha recuperat de l'impacte vostè?
--Ha, ha. ¡Som molt amics! Ell m'estima molt i jo a ell també. És una persona encantadora, de veritat. És més entregat, agraït i generós que molts altres amb els quals he treballat i que no li arriben ni a la sola de les sabates.

--¿Massa egos en el seu ofici?
--Excessius entre la joventut que ve darrere. Molts consideren que no tenen res per aprendre. I jo crec que sempre hi ha oportunitats de fer-ho. Jo aprenc de Raphael i de l'acomodador del teatre. Sempre miro, escolto, m'hi fixo.

--Una actitud intel.ligent.
--Jo sóc una persona molt insegura. Molt. Però l'escenari és l'únic lloc en el qual sento seguretat. És on sóc més jo. A l'entrar-hi, ingresso en un món on s'esfumen totes les inseguretats.

--Li passa una cosa semblant a la Sally Bowles de Cabaret.
--Sí, la Sally és una mica així. Pot passar de ser una nena a ser una dona sexi, i té un punt de bogeria que jo també tinc. Jo sóc una persona inestable. He complert 36 anys, però pateixo la síndrome de Peter Pan.

--¿Un símptoma és estrenar perfum amb cada obra?
--En tot cas és cert. A Cabaret faig olor de Prada.

--A ambre de l'Índia... ¿Alguna altra mania?
--Em persigno tres vegades abans de sortir. I obro molt la boca.

--¿Per hiperventilar?
--Perquè tinc la boca molt gran i se m'encaixa la mandíbula, ha, ha.

--Sona terrible. ¿Què li recomana al públic de Barcelona?
--Que vagi a veure Cabaret sense prejudicis, sense voler veure Liza Minnelli, perquè no la trobarà. L'obra no té res a veure amb la pel.lícula de Bob Fosse. Res.

L'Apolo canvia de pell per acollir 'Cabaret'



22 de setembre del 2007


• La sala del Paral.lel es transforma en el luxuriós Kit Kat Klub berlinès dels anys 30

Un moment de la representació, ahir al Teatre Apolo.


Foto: LAIA ABRIL
NÚRIA MARTORELL


BARCELONA
Un teatre Apolo totalment transformat acull des d'ahir les funcions prèvies de Cabaret i va caldejant l'ambient per a la seva estrena de dimecres. Tot llueix diferent perquè l'espectador tingui la impressió de trobar-se al mític Kit Kat Klub berlinès: des de la caixa escènica fins al vestíbul; des dels lavabos fins a les dues primeres files de la platea on hi ha col.locades taules amb el seu llumet vermell i on et serveixen una copa de cava.El sòrdid club nocturn on passa la història de la genial producció de Sam Mendes és molt més que un escenari: és el personatge central. Brian Thomas McNicholl, l'encarregat de la direcció, va subratllar ahir que "aquest Kit Kat Klub decadent i luxuriós és la metàfora del Berlín dels anys 30, és a dir, d'una època, la de l'origen del nazisme, que va canviar la història. Però també mostra aquella altra cara més emocional i vulnerable, en què la gent i les seves històries d'amor creuades són primordials". Del nodrit elenc de 33 actors, ballarins, músics i cantants, McNicholl en va destacar "la professionalitat i frescor".Stage Entertainment és la responsable de portar aquest xou que es va estrenar el 1993 al Donmar Warhouse de Londres i que ha recorregut ciutats com Nova York i París abans d'establir-se durant quatre mesos a Barcelona.


ÈXIT CANTAT


El director de l'oficina d'aquesta empresa holandesa a la capital catalana, Dani Querol, va explicar que el pressupost és de tres milions i mig d'euros i que ja s'han venut més de 35.700 entrades de forma anticipada. Cabaret va néixer, com a tal, el 1966 de la mà de Harold Prince que, basant-se en el personatge de Sally Bowles que havia descrit més de 10 anys abans l'escriptor John van Durten, va decidir situar la història en un cabaret. Però va ser Liza Minelli qui va fer mundialment famós el rol de Sally Bowles en l'adaptació cinematogràfica del 1972 del director Bob Fosse, que va convertir l'estètica del personatge en una icona pop de la dècada.Marta Ribera és la inestable Sally des que, fa un any a Bilbao, va començar el camí del muntatge amb un repartiment diferent del que va triomfar a Madrid. "Només demano que vinguin a veure'ns sense prejudicis", va dir l'actriu de Girona. "¡Serà la bomba!", va prometre.

Muere el mimo francés Marcel Marceau a los 84 años




23 de setembre del 2007


El actor, conocido por su personaje de Bip, inspirado en Charlie Chaplin, será enterrado en el cementerio parisino de Père Lachaise
París. (EP/AP).-


El legendario mimo Marcel Marceau, el hombre que resucitó el arte de la pantomima y de la expresión corporal como forma artistica, falleció ayer en su casa de París a los 84 años de edad, según informaron el domingo medios franceses.

Marcel Marceau en septiembre de 2000 en París actuando en el Olympia concert hall / AFP / Philippe Driss
Fotografía tomada el 23 de julio de 1972 en Londres dekl genial artista / AFP / Archivo
Marcel Marceau en Munich durante el relanzamiento de "Le Chapeau Melon" / AFP / Archivo
El pantomimo en una imagen de 1983durante un show en Los Angeles / AP / Archivo
Con su rostro pintado de blanco, sus zapatos blandos y un sombrero maltrecho coronado con una flor roja, el famoso mimo abarcó toda la gama de las emociones humanas en el escenario durante más de 50 años, sin pronunciar palabra.Fuera del escenario, sin embargo, se definió a sí mismo como un parlanchín sin remedio. "Nunca hagas hablar a un mimo. No se detendrá", dijo alguna vez.Marceau, judío francés, sobrevivió a la invasión de los nazis y trabajó también con la resistencia en Francia para proteger a los niños de su religión. Su mayor inspiración fue Charlie Chaplin. Marceau, por su parte, influyó en el trabajo de innumerables artistas --Michael Jackson tomó su famoso paso de baile, conocido como 'Moonwalk' de un número de Marceau, 'Caminata contra el Viento--.Marceau actuó incansablemente por todo el mundo hasta una edad avanzada, sin perder su agilidad jamás y sin salirse de su estilo.En uno de sus actos más punzantes y cargados de filosofía: "Juventud, Madurez, Vejez y Muerte", mostraba sin palabras el paso de toda una vida en cuestión de minutos. "Acaso los momentos más conmovedores de nuestra vida no nos encuentran sin palabras", declaró en una ocasión.Marceau nació el 22 de marzo de 1923, con el nombre de Marcel Mangel, en Estrasburgo. Su padre, Charles, un carnicero que cantaba con la tesitura de barítono, hizo que su hijo conociera el mundo de la música y el teatro desde temprana edad.El chico adoraba a las estrellas del cine mudo de la época: Chaplin, Buster Keaton y los Hermanos Marx. Cuando los alemanes invadieron el este de Francia, Marceau y su familia tuvieron que empacar sus bienes en cuestión de horas. Huyó al suroeste de Francia, donde se cambió el apellido a Marceau, para ocultar su origen judío.Con su hermano Alain, Marceau participó en la resistencia francesa, alterando carnets de identidad de varios niños, cambiando las fechas de nacimiento, para que los alemanes pensaran que no podían deportarlos por ser muy pequeños.Dado que hablaba inglés, fue reclutado como agente de enlace con el Ejército del general George S. Patton. En 1944, el padre de Marceau fue enviado al campo de exterminio de Auschwitz, donde falleció.

Casi medio siglo dedicada al teatro



http://buscador.uanl.mx
18 de setembre del 2007

Facultad de Filosofía y Letras

Con 47 años dedicados al teatro y actualmente trabajando en la puesta en escena "Luminaria", de Emilio Carballido, la maestra Ana María Martínez Salinas (Ana Martin), recibió el Premio UANL a las Artes 2007, en Sesión Solemne del H. Consejo Universitario.


(Fotos: Efraín Aldama Villa)

Por Esperanza Armendáriz

Con 47 años dedicados al teatro y actualmente trabajando en la puesta en escena "Luminaria", de Emilio Carballido, la maestra Ana María Martínez Salinas (Ana Martin), recibió el Premio UANL a las Artes 2007, en Sesión Solemne del H. Consejo Universitario.

En ceremonia presida por el Rector José Antonio González Treviño, la maestra Ana Martin recibió este reconocimiento en el Teatro Universitario, gracias a la propuesta que presentara la Facultad de Filosofía y Letras, en donde se desempeña como catedrática tanto en la Escuela de Teatro como en la facultad.

-¿Cómo recibe este Premio a las Artes UANL?

Me deja sin habla de la misma emoción que siento, creo que es un verdadero honor que no cualquiera lo recibe, hay que tener la trayectoria suficiente para ser reconocida.

Me asombró cuando me llamaron y obviamente me alegró muchísimo, es algo que quiero vivir plenamente y no olvidar nunca, porque eso no se da todos los días.

-¿Cuando nace cómo actriz?

Comencé en 1961, bajo la dirección de Luis Martín –que el año pasado fue galardonado-, le presentamos la obra Una ciudad para vivir y con esta puesta me dieron el premio como Revelación, fue cuando inició el grupo de teatro experimental en la Preparatoria 1; anteriormente había estado en Panorama desde el puente, bajo la dirección de Humberto Duarte, al lado del actor más reconocido en esa época que era Armando Cadena y ahí empecé.

Luis me invitó para esa obra y desde entonces participo en la Universidad, primero como actriz y luego como maestra.

-Entonces, nace como actriz con premio…

Con premio. Porque luego con la obra de La mala semilla, me dieron premio como primera actriz.

-Y a casi 50 años en el teatro, qué reflexión pudiera hacer con relación a esta profesión de actriz, de directora.

Esto nace cuando uno es niña. Que se tiene el sueño de estar dentro del teatro. Luego tuve oportunidad de hacer televisión por 23 años consecutivos, diariamente y estuve en todos los canales, excepto el canal 28 que luego nació.

Luego surge la docencia, que fue algo que después me llamó la atención y me acerqué a la academia.

¿Qué representa la docencia y qué el teatro?

Creo que la docencia es la continuación de hacer teatro. Tuve excelentes maestros en toda mi carrera, que vinieron de Cuba, Estados Unidos. Estuve entrenada para trabajar en televisión, la preparación completísima que recibí fue para televisión, pero yo ya estaba haciendo teatro. Y ya 47 años de hacer teatro, puedo decir que es parte de mi vida.

¿Qué significa la Universidad Autónoma de Nuevo León?

Haber tenido la oportunidad de trascender. Se trasciende cuando llega uno a formar (tengo nombramiento de catedrática hace muchos años) nuevos elementos, pero limpios que verdaderamente amen el teatro. Hay mucho refugiado en el teatro, que a veces son los que le dan mala fama, esos “prietitos en el arroz”, pero cuando uno está en el teatro porque le gusta, esa misma inspiración llegan a tener los alumnos y esa trascendencia es para mí lo más importante.

Premio UANL a las Artes (Corporales)
Ganadora: Ana María Martínez Salinas, actriz y directora
Propuesta por: Facultad de Filosofía y Letras

26 de setembre 2007

Un Stalin de granit



20 de setembre del 2007


JORDI BORDES.
Josep Maria Flotats i Mercè Conesa, en un instant de l'obra.


Foto: ROS RIBAS
Flotats ha tornat a la primera plana del teatre català amb un treball de text contundent i en què la seva interpretació domina inevitablement l'escena. L'actor, que aquest 2008 farà 50 anys dalt dels escenaris, s'ha adaptat la primera part d'una novel·la d'un jove Marc Dugain donant el màxim de pes a un personatge històric: Stalin. Al seu costat, la metgessa Olga pot fer poc més que imposar les seves mans sanadores i callar. Per respecte, per por, per ràbia. Només es pot valorar el pes de l'actriu Carme Conesa quan menteix al seu marit, mentre plora silenciosament, per salvar-lo. L'Stalin de Flotats és de granit. Arrossega els peus pesadament i les mans se separen poc del tronc, fins que els poders sanadors de la uròloga permeten que els dits se separin lleugerament. Una interpretació notable que agrairan els seguidors, orfes els últims anys a Barcelona, de Flotats.
L'acció, lenta, es localitza en un espai fosc, ple d'ombres que només el ciclorama del fons contraposa amb uns verds de residència georgiana. Probablement, no ajuda el seguit d'accions curtes que Flotats ha dissenyat per explicar la trama a l'escena. Aporten poc i trenquen el ritme lent imposat pels soliloquis de Stalin.
El millor d'aquest bon espectacle són els plecs del personatge de Stalin: és implacable, pragmàtic i racional. Però Dugain i Flotats saben trobar un dictador vell, cansat, que es justifica i que es vanagloria de la seva experiència a impartir terror als seus enemics, pel bé del poble. És un Stalin que s'enganya a si mateix, dient que ell no pot fer gran cosa per als altres, tampoc per aquells a qui trunca el projecte de vida. Com la de la metgessa i el seu físic nuclear (Pere Eugeni Font, molt encotillat en un paper comprimit). «Només sóc Stalin», es refugia el dictador amb una humilitat que l'allibera perversament. La fredor en què aquest Stalin celebra la seva política de floret és d'una crueltat que trasbalsa.
En l'estrena, Flotats va rebre el suport del pes pesant polític actual (José Montilla, Ernest Benach i Joan Manuel Tresserras), tot i que es feia evident l'oblit convergent que va trencar, des de ben d'hora, el projecte del director al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya, d'ara fa deu anys. El públic va aplaudir amb mesura, d'acord amb la qualitat de l'espectacle i el reconeixement públic del retorn de Flotats. Va ser un aplaudiment prolongat però no entusiasta, sincer i controlat: de més seny que rauxa. El monstre català de la comédie francesa ha tornat i necessitarà ofici per recuperar la confiança d'uns espectadors més acostumats a muntatges elèctrics, amb un vocabulari més planer i una acció que sovint supera la dicció.
Autor: Josep Maria Flotats (versió d'Une exécution ordinaire, de Marc Dugain)
Direcció: Josep Maria Flotats
Intèrprets: Josep Maria Flotats, Carme Conesa, Pere Eugeni Font, Pepa Arenós, Pep Sais, Francesc Pujol, Aleksandr Korotkov i Vladímir Lukin
Dia i lloc: dimarts, 18 de setembre (fins al 13 de gener), al Tívoli

Debut amb derrota del Platges de Mataró a Lliga EBA




24 de setembre del 2007

El Montcada es va endur la victòria per 70-75 en un partit on els d’Albert Illa van treballar de valent fins el final i van oferir molt bona imatge

per Aida Soriano Fiérrez - fotos Santi Flores

En el partit de dissabte passat, 22 de setembre, entre el sènior masculí del Platges de Mataró i el Valentine Montcada, Albert Illa debutava a la banqueta unionista i l’equip mataroní es presentava davant el públic del Josep Mora en l’estrena a Lliga EBA. El rival era el temible Montcada, un clàssic de la categoria amb jugadors molt experimentats com l’ala-pivot Dani Pérez. L’inici del matx va ser fonamental contra un rival que estocava els locals des de la línia de 6’25 i que finalment es va endur la victòria per 70-75. El Platges de Mataró sabia que la clau era pressionar els visitants i que no juguessin còmodes. Doncs bé, malgrat que els unionistes van aconseguir-ho, el triomf es va escapar en els últims segons després d’anar a contracorrent durant tot l’encontre. Perquè els visitants van anar sempre per davant al marcador i això va suposar un handicap moral pels jugadors d’Illa, que van ser esclaus dels seus propis errors i van caure derrotats tot i que fins els últims instants de partit van tenir opcions. I és que més enllà de les grans actuacions d’Iki i Jordi Ventura, el conjunt mataroní va jugar com un equip i el treball col•lectiu i el gran esforç realitzat va estar a punt de donar-los el triomf, i així ho van saber reconèixer els nombrosos assistents al Josep Mora.

El Platges de Mataró va sortir a la pista poc agressiu i baix en intensitat. El Montcada encistellava fàcil i als unionistes els costava molt anotar. Dani Pérez clavava triples com si res i els d’Illa no reaccionaven. Però de la mà de Forcada en el rebot defensiu, i amb un parcial de 10-4 gràcies al triple de Ventura sobre la botzina, l’equip va ser capaç de remuntar un 12-21 a falta de tres minuts pel final del primer període, que finalitzava amb un ajustat 22-25.

Durant el segon quart, Fradera i Carles Gómez van ser els guardians del rebot i Jordi Ventura va trobar el descans en Miki, amb una actitud molt decidida sobre el parquet. Tot i així, en l’últim minut, quan els unionistes havien escurçat diferències i només els separava un punt del rival (36-37), el Montcada es va tornar a escapar i va marxar al descans amb un 36-41 favorable.

A la represa, i malgrat el gran treball dels unionistes, on Iki (15 punts, 8 rebots defensius i 4 d’ofensius en tot el partit) va estar espectacular i Jobacho va deixar bones sensacions, els d’Albert Illa no acabaven d’atrapar els de César Saura, i a l’últim quart es va arribar amb el Montcada quatre punts amunt (51-55).

La precipitació, clau
Al Platges de Mataró se’l veia amb ganes i les opcions de victòria encara estaven intactes a falta dels últims deu minuts, però la precipitació en jugades clau van fer trontollar les possibilitats d’endur-se el triomf, que a dos minuts per la conclusió de l’encontre es quedava a deu punts (59-69). Tot i així, dissabte res no semblava impossible pels unionistes i les rotacions de banqueta executades per Illa i l’incombustible Jordi Ventura van propiciar que a falta de tres segons pel final el marcador fos de 70-73. L’heroica estava a tocar i la victòria també, i cometre una personal sobre el Montcada era l’única solució per forçar l’empat amb un triple a la desesperada en cas que el rival errés. Malauradament, els visitants no van fallar i la conversió dels dos tirs lliures establien el definitiu 70-75 en el marcador, encaixant la primera derrota de la temporada el Platges de Mataró. Una derrota que deixa sensacions molt positives i una apassionant tarda de bàsquet als assistents al Josep Mora, que acomiadava els jugadors unionistes amb aplaudiments.

Albert Illa : “El que no volia era acaba content perdent”
Al final del matx, Albert Illa reflexionava sobre l’actuació del seu equip: “Estic molt content d’algunes coses, però el que no volia era acaba content perdent, perquè és una cosa que hem de borra del nostre vocabulari”. “Som un equip molt jove i el que no pot ser és que diguem: està molt bé, però perdem. Hem fet coses molt ben fetes, hem estat en el partit, però no podem conformar-nos en estar satisfets”, assegurava Illa. Per l’entrenador unionista una de les claus del partit va ser que al principi el Montcada marxés al marcador perquè “després el nostre treball no s’ha reflectit en poder anar per davant”, explicava el míster unionista.

Ara al conjunt mataroní haurà de fer front a dos desplaçaments complicats. El primer, el proper dissabte, 29 de setembre, a les 18:30h, a la pista del Desarrollo Utebo (Saragossa), recent ascendit a la categoria i que va perdre en la primera jornada amb el Granollers de 51 punts (94-43). El segon serà a domicili del Granollers, diumenge 7 d’octubre.

L’ENTREVISTA: Adrià Fradera (pivot)
La clau era no deixar-los jugar còmodes i de fet ho heu aconseguit, però al principi no ha estat així, perquè el Montcada atacava massa fàcil, i això us ha fet anar a remolc durant tot el partit.
Primer hem sortit tous. Ells són gent que porta jugant junts 13 i 14 anys i per molt que facis la liaran amb tu o sense tu. L’únic que pots fer és intentar que no rebin i tenir sort.
Quines sensacions li queden a l’equip després de la derrota?
Ara perquè hem perdut i estàs en calent, però el partit ha estat molt bé. Hem donat la cara, però ha estat en els petits detalls.
Com veus a l’equip en aquest inici de lliga?
Nosaltres som un equip que tothom és nou d’aquest any i d’aquí a Nadal aquests partits no els perdrem ja. És un equip per fer.
Avui 12 punts, 3 rebots defensius i 1 d’ofensiu. Et sents satisfet?
Els primers vint minuts sí, els següents no. Molta defensa i poc atac, però algú havia de defensar en Dani Pérez, que era difícil i és un tio d’ACB, i m’ha tocat a mi.
Els propers compromisos són fora davant l’Utebo i el Granollers.
Aquest any intentarem guanyar, al màxim, Granollers, Utebo, a qui sigui.


Fitxa tècnica
70 - Platges de Mataró (22+14+15+19): Roger Joan (10), Ignasi Ariño (0), Jordi Ventura (18), Adrià Fradera (12), Iki (15) –cinc inicial-, Carles Gómez (1), Juan Antonio Jobacho (1), Miki González (2), Edu Alcaraz (0), Marc Forcada (4), Sergi Homs (7). Entrenador: Albert Illa.

75 - Valentine Montcada (25+16+14+20): Dani Pérez (12), Unai (16), Albert Griso (7), Santandreu (12), Jordi Pons (6) –cinc inicial-, Jonel Paluo (12), Raúl Ortega (3), Cristian Zapata (7). Entrenador: César Saura.

Àrbitres: Carlos Posse i Manuel del Amo. Incidències: 1a jornada Lliga EBA (grup C). Palau Josep Mora (Mataró).

El Platges de Mataró debuta amb derrota a casa




24 de setembre del 2007


PLATGES DE MATARÓ – MONTCADA 70-75
redacció Esports - Bàsquet


El Platges va perdre el primer partit de lliga a casa en un partit que no es va decidir fins als últims segons de joc. Els homes d’Albert Illa tot i fer un bon partit van veure com en els moments claus del partit el Montcada s'enduia el gat a l’aigua.
El primer quart va començar força igualat amb tots dos equips ensenyant les seves armes, els mataronins dominant el rebot i sortint ràpid al contraatac, i el Montcada amb els seus pivots buscant llançaments de tres o quatre metres i fins i tot algun triple. Al final del quart es va arribar amb un ajustat 22-25.
Al segon quart les defenses van millorar força i no van deixar anotar amb facilitat a l’atac rival, fruit d’això el marcador d’aquest parcial va ser de 14 a 16. La baixada anotadora de l’equip groc va ser fruit dels pocs punts que van aportar els jugadors de banqueta, Sergi Homs amb set punts va ser el màxim anotador dels jugadors reserves.

El percentatge de tirs de tres va desequilibrar el matx a favor del MontcadaA la represa la cosa va seguir igual amb les dues defenses molt fortes que no deixaven anotar, però el Mataró gràcies al seu trident anotador format per Iki, Roger Joan i Ventura va aconseguir adjudicar-se aquest quart, però ho va fer per un curt 15-14 que deixava els grocs quatre punts per sota.
En l’últim quart les diferències sempre van anar rondant els cinc, tres o dos punts a favor dels visitants. A més els jugadors grocs no van estar encertats en els atacs decisius per poder capgirar el marcador, davant un Montcada que gràcies als seus triples i a la seva major experiència va aguantar fins al final i es va endur la victòria. Un dels altres factors que van influir en el resultat final va ser que l’equip de fora va disposar de més llançaments de tir lliure que els locals, fruit del major nombre de faltes que van fer els homes d’Albert Illa, moltes d’elles més que rigoroses.
PLATGES DE MATARÓ – MONTCADA 70-75
PLATGES DE MATARÓ:
Jordi Ventura (18), Roger Joan (10), Ignasi Ariño, Iki (15), Adrià Fradera (12) cinc inicial; Carles Gómez (1), Juan Antonio Jobacho (1), Miquel González (2), Marc Forcada (4), Sergi Homs (7), Edu Alcaraz.
Estadística:
28 de 52 en tirs de camp (54%), 10 de 18 en tirs lliures (56%), 4 de 11 en tirs de tres (36%), 23 faltes comeses i 17 rebudes, 32 rebots.
Marcador:
22-25, 36-41 descans; 51-55, 70-75.

Atípic últim partit de pretemporada del sènior femení del Platges de Mataró

24 de setembre de 2007

L’àrbitre no va parèixer, només es van jugar dos quarts de quinze minuts i el matx va finalitzar amb empat (53-53) davant l’Igualada

per Aida Soriano Fiérrez

Partit, el jugat dissabte passat, 22 de setembre, entre el sènior femení del Platges de Mataró i l’Igualada que va servir de poc. Ni àrbitres –no van acudir a la cita i l’entrenador ajudant del Platges de Mataró, en Patxi, es va convertir en àrbitre d’ocasió-, poc públic a les a les grades del Josep Mora –donat que el matx es jugava a les 16h- i entre el Platges de Mataró i l’Igualada un atípic empat final (53-53), ja que els partits de bàsquet sempre tenen un vencedor i un vençut. Així doncs, l’última prova de la pretemporada del Platges de Mataró, que havia de servir per veure com respiraven les noies de Cristina Navarro a una setmana de l’inici de la competició oficial a Copa Catalunya, només va servir perquè les unionistes s’adonessin que hi ha rivals tan bregadors com l’Igualada i que han d’aprendre a jugar independentment de les decisions arbitrals si volen lluitar per les places d’ascens a Lliga Femenina-2 o si més no, si volen estar amunt a la classificació.

En quant al joc vist a la pista, uns primes minuts de poc encert local van ser aprofitats per l’Igualada per endossar un parcial de 2-8 a les unionistes. I es va demostrar que quan les de Cristina Navarro no juguen agressives, el rival es creix. A sis minuts pel final del primer quart, Cèlia Garcia (11 punts) amb un triple donava la volta al marcador i les locals arribarien al segon i últim quart per davant (27-24).

A la represa i malgrat anar sempre per davant, el Platges de Mataró no aconseguia posar terra de per mig amb el seu rival, i una renda de cinc punts va ser la màxima diferència. Les d’Igualada a base de lluitar i duent a terme un joc travat, van posar a les de Navarro contra les cordes fins que a falta de 29 segons pel final de l'enfrontament les van superar (51-53).Malgrat tot, dues faltes personals a favor del Platges de Mataró en els últims segons permetien finalment a les unionistes empatar el matx (53-53).

Cristina Navarro: “Hem pecat d’innocents”
En finalitzar l’encontre, l’entrenadora local, Cristina Navarro, es queixava de la falta de col•laboració per part de l’Igualada a l’hora de solucionar el fet que l’àrbitre no s’hagués presentat, fet que va provocar que només es juguessin dos quarts de 15 minuts i prou i que el matx de dissabte es convertís en un pur tràmit. “Volíem que aquest partit servís per veure el nostre nivell i estat de forma, però així no puc fer cap tipus de valoració ni treure conclusions, perquè no ha estat una situació de partit real”, assegurava l’entrenadora unionista. Tanmateix, Cristina Navarro va reconèixer que el seu equip havia “pecat d’innocent perquè si no et piten falta has de seguir i ja està”. I és que, segons Navarro, l’Igualada és un equip “barroer” i el Platges de Mataró ha d’aprendre a jugar contra aquest tipus d’equips en una disputadíssima Copa Catalunya que comença el proper cap de setmana i que enfrontarà al Platges de Mataró contra el Segle XXI. Serà el dissabte 29 de setembre, a les 19h i a domicili.

Platges de Mataró 53-53 C.B. Igualada
47 - Platges de Mataró (27+26): Cristina Bruna (7), Roser Cuquet (4), Anna Sala (8), Mireia Chacón (6), Laura Argemí (14)–cinc inicial-, Carla Badia (0), Cèlia Garcia (11), Anna Moncasi (3), Andrea (0), Vidal (0), Monclús (0). Entrenadora: Cristina Navarro.

53 - C.B. Igualada (24+29)

Incidències: Últim partit de pretemporada. Palau Josep Mora.

Temporada Alta ofrece una setentena de espectáculos

18 setembre del 2007

Es la edición más ambiciosa hasta el momento, con más de 35 estrenos absolutos

Girona. (EFE).- El Festival de Otoño de Catalunya Girona/Salt Temporada Alta presentará en su edición de este año, la más ambiciosa hasta el momento, setenta espectáculos procedentes de quince países diferentes, 35 de ellos estrenos absolutos, además de 34 coproducciones.

Con un presupuesto de 1.874.111 euros, la XVI edición de este festival, que se celebrará del 4 de octubre al 7 de diciembre, pretende convertir al certamen en "una referencia en el mundo de la ecuación escénica europea", según su director, Salvador Sunyer. Entre los 35 estrenos absolutos que presentará destacan "A la Toscana", de Sergi Belbel; "Boscos Endins", la última creación de Dagoll Dagom; "Oncle Vania", de Oriol Broggi; o "Estriptis", seis coreografías de Mario Gas, Carles Padrissa, Andrés Lima, Jaime Chavarri, Rafael Amargo y Sol Picó. Entre los catorce estrenos que lo serán en España destacan "Kalkwerk", de Krystian Lupa; "Nunca estuviste tan adorable", de Javier Daulte; "Maeterlink", de Christoph Marthaler; "Krapp×s Last Tape", de Samuel Beckett; o Paolo Conte en concierto. En la presentación de la programación del festival Temporada Alta 2007, su director ha asegurado que pocas ciudades europeas pueden presentar una oferta teatral como la que se podrá ver en Girona y Salt.

Mor Marcel Marceau, considerat el millor mim del món



23 de setembre del 2007


Impulsor de l'Escola Internacional de Mimodrama de París, va rebre distincions de diferents països, entre els quals la Legió d'Honor francesa. També va ser elegit membre de l'Acadèmia de les Arts de Berlín
Marcel Marceau, el mim més famós del món, ha mort a França, als 84 anys. La notícia l'ha feta pública la seva família, que no ha detallat les causes de la seva mort. Les actuacions de Marceau i el seu llenguatge de gestos l'havien fet considerar com el millor mim del món.
Marceal Marceau va néixer el 1923 a Estrasburg i el seu interès pel món artístic s'inicia en el cine mut de Chaplin, Buster Keaton i Harold Lloyd
Impulsor de l'Escola Internacional de Mimodrama de París, va rebre distincions de diferents països, entre els quals la Legió d'Honor francesa. També va ser elegit membre de l'Acadèmia de les Arts de Berlín.Marceal Marceau va néixer el 1923 a Estrasburg i el seu interès pel món artístic s'inicia en el cine mut de Chaplin, Buster Keaton i Harold Lloyd. Marceau originalment s'anomenva Mangel però va canviar de cognom per escapar durant la Segona Guerra Mundial de la persecució dels jueus pels nazis, que van assassinar el seu pare el 1944, deportat al camp de concentració d'Auschwitz.El 1946 va entrar en l'escola d'art dramàtic Charles Dullin, on va travar una relació especial amb el professor Etienne Decroux i un any més tard va crear el personatge de Bip, un ésser marcat per la sensibilitat i la poesia que li va permetre explorar la societat moderna centrant-se en la seva dimensió tràgica.


Amb la cara blanca, els pantalons amples i la camisa marinera va marcar els escenaris amb clàssics com El fabricant de màscares o Adolescència, maduresa, vellesa i mort.En el cinema va treballar amb el director Roger Vadim a Barbarella (1968) i amb Mel Brooks a La dernière folie (1976), dues cintes que van contribuir encara més a la seva fama internacional. El 1978 va crear a París una escola de mim en què ensenyava la gramàtica d'aquest art per perpetuar el relleu. El seu lema era que "la paraula no és necessària per expressar el que se sent en el cor".

I aquesta setmana... 👋 Noves places lliures per la visita guiada a La Casa de la Seda!

  31 de gener | 2023   Consulta tota la programació I AQUESTA SETMANA...   EL BUTLLETÍ DEL CENTRE I TEATRE DE SARRIÀ   DESTAQUEM   TEATRE   ...