publicat per
http://planetari.wordpress.com
Escriu: Dani Chicano
5 abril de 2013
“L’escena teatral gironina té moltes ganes de fer coses, vol
resistir i superar el moment. La gent s’ha armat i té ganes de lluitar, i això
es comprova en la temàtica dels espectacles”. Pere Puig, director artístic de
la Sala La Planeta, va descriure així el moment que viu la creació escènica, en
la presentació de la programació de la sala pel segon trimestre de l’any 2013,
que inclou 19 espectacles o concerts i 4 diàlegs o col·loquis. La programació,
respecte la presentació que se’n va fer a l’inici del semestre, incorpora
moltes novetats. Programar música amb mig o un any vista, és factible.
Programar espectacles teatrals amb la mateixa perspectiva temporal, qui conegui
una mica el sector, sabrà que és una quimera.
La programació de la sala gironina inclou 7 estrenes
absolutes, entre les quals la presentació del nou disc d’Els Catarres, Postals,
en el marc del Festival Strenes, que es celebrarà a Girona de l’11 al 21
d’abril. També dins el mateix festival, La Planeta acollirà dues sessions del
cicle Converses Enderrock, una proposta que barreja la música, la paraula i el
pensament i confronten maneres de viure i veure el món, i que estaran
protagonitzades per Mine! i Pau Riba, per una banda, i Pi de la Serra i Sanjosex,
per l’altra. La Planeta també acollirà el concert de presentació del disc La
figura del buit, d’El Petit de Cal Eril, inclòs també a Strenes.
L’escena independent no té més remei que buscar-se la vida
recorrent a la creativitat, davant la passivitat més absoluta de
l’administració, i molt especialment la catalana que, com en ocasions
anteriors, aboca diners de manera impúdica a la celebració de fastos com els de
l’Any Espriu -començant per la desproporcionada retribució al seu comissari,
Xavier Bru de Sala-, en comptes de dimensionar les partides d’acord a la
conjuntura, i prioritzar les inversions per protegir el teixit creatiu del
país. Política d’aparador se’n diu. L’escena independent, deia, prescindeix de
tot això per obligació i mostra el seu vigor. L’estrena de Pau I, el
Conqueridor (Teatre a la Llauna i l’Avi Robert), amb text d’Alberto Ramos,
direcció de Llàtzer Garcia i interpretació de David Planas, n’és una mostra.
L’obra presenta un emprenedor, que porta tan lluny la seva ànsia emprenedora, com
per fer que Catalunya sigui un país independent.
Les Antonietes, una de les companyies més interessants del
panorama actual -només cal repassar la seva trajectòria i quins espectacles
decideixen aixecar-, que ja han portat a La Planeta, en anteriors ocasions, El
mal de la joventut (Brückner) i Molt soroll per res (Shakespeare), estrenaran a
la sala gironina un dels seus nous espectacles, Stockmann -l’altre és Res, i es
troba en fase de preparació-, una adaptació lliure d’Un enemic del poble,
d’Henrik Ibsen. A l’entorn d’aquest espectacle arribarà un dels capítols del
cicle Propostes Singulars, un col·loqui sobre la recepció de l’obra d’Ibsen a
Catalunya -sobretot a través d’un dels seus lectors i divulgadors, el poeta
empordanès Salvador Albert-, en què participaran el dramaturg Carles Batlle,
l’historiador Josep Brugada i el director de la peça, Oriol Tarrasón. A Les
Antonietes devem que, per exemple, s’hagi situat darrerament als escenaris
l’obra Jesús Moncada, amb l’espectacle L’aigua, dirigit per Xicu Masó i basat
en textos que es poden trobar al Cafè de la Granota, Històries de la mà
esquerra, Cabòries Estivals i Calaveres Atònites, remetent tot plegat a
l’univers o l’atmosfera de Camí de Sirga. Masó, posteriorment, va dirigir un
altre magnífic espectacle vinculat a l’obra de Moncada, Mequinensa, produït pel
TNC, el CAER i Bitò.
Més mostres de vigor. L’estrena del projecte d’investigació
teatral emprès per l’actor Jordi Subirà (En Pere i el Capità, Un conte de les
mil i una nits, La cabreta sense por, El nen que riu, Granes, Ismène après
Creont, Antígona) i l’actriu i directora Cristina Cervià (Lúcid, Bondat),
titulat Històries de boscos (on ni res ni ningú gosa moure’s), a partir del
monòleg, com ja es deu haver deduït, La nit just abans dels boscos, de
Bernard-Marie Koltès. La particularitat d’aquest espectacle i de Pau I, el
Conqueridor, és que funcionen per l’anomenada taquilla inversa, això és, en
funció de les possibilitats de l’espectador i de si li ha agradat o no, pagarà
allò que consideri just al final de la funció.
Que La Planeta és un aparador indispensable per a la creació
teatral catalana contemporània ho corrobora una experiència com el cicle
Diàlegs a 4 bandes, promogut per la Platadedrama (Plataforma de Dramatúrgia de
les Comarques Gironines), que arriba a la quarta edició. En aquesta ocasió es
varia el format i, si bé en les edicions anteriors eren 6 dramaturgs gironins
que presentaven els seus textos breus, en aquesta ocasió hi ha un canvi de
format i seran tres els dramaturgs (Cristina Matas, Tona Puig i Nene Coca) que
escriuran tres històries, vinculades per un tema genèrici un espai comú, però
que conformarà una sola peça teatral, que es titula Bellavista, 18. Pertany
també a aquesta categoria l’estrena de la peça De quan somiava que somiava
quan, escrita i dirigida per Jordi Prat i Coll, un monòleg d’una actriu a
l’atur, emocionalment tocada, interpretat a quatre veus per Màrcia Cisteró
(Incendis, Luces de Bohemia), Sara Espígol (Litus), Berta Giraut (Elles
mateixes, Bondat) i Fiona Rycroft (El fil del mite, El ventall de Lady
Windermere).
No ens movem d’un tipus de teatre molt concret, fugint de la
intel·lectualització gratuïta, però fent anàlisis de fons, que tractin la de
crisis del sistema i la crisi de de valors, quelcom que, coincideixo amb Pere
Puig, és el que hem de demanar als creadors actualment. En aquest marc es situa
Si no ens paguen, no paguem!!, de la companyia Teatre de l’Enjòlit, un altre
d’aquelles companyies joves que val la pena seguir i que, en aquesta ocasió
posa en escena la darrera actualització d’aquesta peça de Dario Fo, amb la qual
ha aconseguit una bona resposta al Teatre Tantarantana. La vigència de l’obra
és evident: un grup de treballadors, tips de la crisi provocada per la banca i
l’encariment de preus, decideix deixar de pagar. També es submergeix en el món
de la política la Companyia La Calòrica, que presenta L’editto bulgaro, de Joan
Yago, que va escriure un text a partir d’un episodi real protagonitzat per
Silvio Berlusconi el 2002, quan va aconseguir que fessin fora de la televisió
pública italiana a un humorista i dos periodistes que el posaven en evidència
als seus espais.
Wajdi Mouawad (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels) és
l’autor de Pacamambo, el text que ha decidit posar en escena la companyia
osonenca CorCia Teatre, dirigida per Montse Albàs. La mort, des del punt de
vista d’una nena, l’acceptació de la mort d’algú estimat, és el tema que
Mouawad tracta amb un llenguatge poètic, senzill i contundent, pensant
especialment en un públic jove. Una altra companyia jove, La Pulpe Teatro,
presentarà l’espectacle guanyador de la Mostra de Barcelona 2012-2013, Está
linda la mar, de Denise Duncan, que també va ser mereixedor del guardó a la
millor interpretació femenina de la mostra, per a la gironina Lavínia Vila.
Dos espectacles gironins més: Suïcides (PocaCosa Teatre), o
el muntatge de les pastanagues de Bescanó, amb dramatúrgia de Llàtzer Garcia,
direcció de Marilia Samper i interpretació d’Elena Martinell i Meritxell Yanes.
Humor fosc, negre, i música. L’altre també és d’humor, però no és cap comèdia,
és el darrer desfici del qui un dia el crític Joaquim Armengol va batejar com a
“genial torracollons”, Marcel Tomàs (Cascai Teatre), un dels millors pallassos
del país, que provoca “compulsives esqueixades de barra”, que portarà a la sala
gironina Hotot, estrenat en la darrera edició de Temporada Alta. Una trobada
amb algú que té com a referents Johnny Melville, Rowan Atkinson, Jaques Tati,
Michael Crawford o Jerome Deschamps, és una cita absolutament ineludible.
Finalment, només un espectacle familiar, amb títol explícit,
Pau. La vida de Pau Casals, una proposta de teatre musical i titelles a càrrec
de la Companyia Forani Teatre, que amb aquest treball va estar nominada als
Premis Butaca al millor espectacle de teatre familiar. La Planeta també
acollirà els assidus tallers de fi de curs d’El Galliner i els dels Escenaris
Especials, teatre realitzat per persones en risc d’exclusió social, sota la
direcció de Clàudia Cedó. També acollirà La Planeta l’espectacle de fi
d’estudis del 4t curs de graduat d’El Galliner (Aysikidim Teatre), Scholastici
Bufones, amb dramatúrgia i direcció de Janot Carbonell.
Mereixen mencions a part els dos espectacles de l’Aula de
Teatre de la UdG, que celebra el seu vintè aniversari amb aquestes dues
propostes que compten, amb la direcció de Mercè Mas, en el primer cas, i la
col·laboració a la dicció de Salvador Oliva en ambdues. William Shakespeare:
els sonets, és la primera. Oliva ja va estrenar un espectacle amb textos triats
de l’obra del bard en la darrera edició de Temporada Alta, i també té cura de
la dicció dels intèrprets universitaris en la segona proposta, Tot esperant
Godot, de Samuel Beckett. No s’hi posen per poc.
Una darrera proposta, que també és una cita ineludible, per
a tothom, però molt particularment pels gironins, és la presentació del llibre
Periodisme sota sospita, de Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932), editat per la
indispensable A Contravent de Quim Torra. Aragó, degà del periodisme gironí i
català, ha recollit en un volum les seves pròpies experiències i records com a
director de la històrica revista Presència -també va estar vinculat estretament
a El Punt i a Revista de Girona, que va dirigir-, i la manera de fer periodisme
en català en plena dictadura. L’acte el presentaran Narcís Genís, president de
la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya; l’ex-alcalde
i ex-conseller Joaquim Nadal, i l’actual alcalde de Girona, Carles Puigdemont.
És la cirera del pastís que han preparat els responsables de La Planeta, la
sala resistent. I que duri.
