Crítica de la representació del 30 de desembre. En queden
dues de les deu que conformen la temporada: els diumenges 27 de gener i 2 de
febrer a Sala Cabanyes
Vaig als Pastorets de Mataró a la tercera de les seves
deu representacions, xifra arrodonida que s'autoapliquen a can Sala Cabanyes
per seguir cultivant les xifres que els fan ser referència nacional de la
matèria. Tres funcions un any, i set en el següent donen fe de com s'insereix
en la transició de les festes l'hàbit d'anar a parar a la Sala per veure el
mateix Estel de Natzaret de sempre. La Presidenta de l'entitat comenta cofoia
que avui [diumenge 30] està tot venut i no és pas poca cosa. Els d'enguany són
uns Pastorets marcats pels de l'any passat i no només perquè per segona collita
en Marc Molina s'hi ha posat al capdavant de la direcció. Sembla que faci més
perquè el temps corre sempre esperitat, però fa un any per les obres a la
coberta del teatre l'obra encara no s'havia representat tal dia com el corrent.
Els Pastorets de fa un any sencer es van haver de preparar fora de la Sala, van
anar tard i diuen que això va afectar l'obra i també la caixa. A la Sala, la
dada d'assistència és més que rellevant i l'estat d'ocupació de la platea és
sempre taula de joc important. Ningú la controlava com la Maria Rosa Albi
durant anys i panys en aquell croquis en paper incomprensible per profans.
Impossible no pensar en ella quan ara es va a la taquilla. Passa la vida! Ben
aviat es fa la fosca, en Jordi Lluch –director musical– saluda i apareix el
llibre com a pòrtic, a l'antiga manera. La tapa que s'obre i a dins s'esdevé
l'obra. Els Pastorets duren l'estipulat d'ençà que es va encertar en retallar
un descans i el còmput global i el que hi passa és reconfortant
Molta joventut
Anem a pams. Com que els Pastorets venen a ser moltes
obres en una de mateixa, molts mèrits i molts mecanismes –un treball escènic
més coral que cap altre– els ulls consuetudinaris dels que hi fem cap de forma
indefectible any a any necessiten uns barems per valorar l'experiència i, a la
sortida, respondre a l'habitual "i aquest any què tal?". Ve a ser una
experiència similar a la que per Santes s'experimenta veient el castell de focs
o la que tenen els assistents a la Missa de Glòria durant el dinar de Festa
Major. Aquest any què tal? I per què? A l'escenari de la Sala Cabanyes,
diumenge, hi havia moltes novetats. Entre debuts i segons anys, bona part del
repartiment d'aquest diumenge és com a mínim suggestiu per nou. És la generació
Molina, doncs, disposada per aguantar l'obra. I no només la van aguantar.
El bé i el mal Hi una escena que marca si la cosa rutlla
o no. La lluita entre el bé i el mal. Fa dècades, diuen els veterans, fins i
tot al final de la rondalla la gent esclatava a aplaudir. Això ja està extingit
però la d'ahir era la primera d'Anna Fernàndez com a Miquel, el seu primer gran
paper. De Naïm, per segon any, Òscar Bujía. I tant un com l'altre van fer
funcionar l'escena com si fossin veterans. Fernàndez, transmetent calma, va
fugir de la musicalitat retòrica on sovint recau el vers de Pàmies –la melodia
ja la dona el text, no cal impostar-la– donant pau i autoritat a l'àngel.
Des de l'inici es va veure que tornarien a guanyar els de
sempre. Quin debut, noia! A Marc Sala, de Satanàs, també li ha provat l'any
d'experiència. Menys altisonant, més matís. Bé. No duu pas tampoc gaires més
anys –és el quart– la Maria, Carla Alegre. Hi penses i hi ha una generació nova
defensant-te la posició i el text flueix, creixent. Costa que l'Estel de
Natzaret no agafi ritme d'adagio i en contrast amb la joventut vam tenir en
Jonàs i en Mataties. Històricament les millors parelles de 'tontos' són
aquelles que de tan passades de voltes s'han desenroscat i semblen fer una obra
paral·lela, al seu món, i de tant en tant sintonitzen amb la resta d'obra. No
sé si en Pàmies s'imaginava els dos papers com els fan en Mia Castellví i en
Pere Vàzquez. Però van brillar, comodíssims a escena, sense fre i amb filtre
escàs.
Sense artificis Passada la lluna, feta la llum de l'estel
i plorat el nen Jesús, el fum blanc de l'apoteosi anticipava el final de
l'obra. Arrodonint-la, un té la sensació que enguany el director s'ha imaginat
uns Pastorets més simples, sense artificis innecessaris. Uns Pastorets de tota
la vida, parsimoniosos amb els quals es faci poc però ben fet. L'ajust de tot
plegat, com sempre, té pros i contres. El pròleg, per exemple, podria fluir
molt més. Però després d'abaixar el teló, un marxava de la Sala pensant que
l'obra més antiga enguany presenta brots verds. I n'hi ha per anar a casa
contents. Bon any, Pastorets!
+ info – publicat per
Cugat Comas
