La Sala Muntaner de Barcelona ha tancat les seves portes després de 22 anys d'exhibició escènica.

Sota la direcció artística de Josep Maria Coll i la gerència de Javier Urbasos, la Muntaner havia aconseguit calar en la cartellera barcelonina oferint espectacles de petit format on primava majoritàriament la qualitat i el rigor, amb directors i intèrprets en gran part de primera línia. Un espai clau d'exhibició que estava situat al centre de Barcelona i que ara la ciutat perdrà.

A l'espera d'un comunicat oficial, i segons ha pogut saber la Revista Teatralnet, la sala, en venda des de fa uns mesos, ha anat patint la crisi que ha afectat al sector cultural en els darrers anys provocada entre d'altres coses per la pujada de l'IVA al 21%. Aquesta va ser l'estocada que ha ferit de mort la sala de l'Eixample. Per aquest teatre, en els darrers anys, han passat noms com Rigola, Casanovas, Madaula o Arànega la qual cosa ratifica el nivell de la programació. Ens els darrers mesos, tot i l'advertiment que va fer la gerència del teatre a la Conselleria de Cultura sobre els problemes que travessava, finalment no va haver-hi cap acord.

Programació alternativa

La Sala Muntaner va començar la seva activitat l'any 1996. L'any 2005 van començar unes obres de remodelació que van durar fins a l'octubre de 2006, quan es va reinaugurar. Segons expliquen al seu web els seus responsables, la sala ha ofert una programació alternativa, estable i continuada, a la recerca de l'equilibri entre diferents llenguatges escènics. L'objectiu ha estat arribar a un públic ampli. La Sala Muntaner oferia la seva programació en dues franges horàries: la primera promocionava nous actors i companyies estrangeres amb propostes noves i alternatives. La segona estava més destinada a l'entreteniment. En general, la Muntaner apostava per un teatre compromès, progressista i modern.

A la darrera temporada, la programació de la sala Muntaner havia comptat amb la peça Mala broma, escrita per Jordi Casanovas, que ha esdevingut una de les obres més vistes entre les sales de menys de 200 localitats, segons les dades que ADETCA donava a conèixer aquesta mateixa setmana. L'han vista 5.704 espectadors, ocupant el tercer lloc.

Sala de ball

Anteriorment a la seva ocupació com a espai teatral, la Muntaner havia estat ball, una sala de festes i una discoteca. Primer anomenada Sala Emporium, va obrir les portes el 1927. El 1930 apareixia anunciada com una acadèmia de ball amb senyoretes entrenadores. Els anys 50 van ser els de màxim esplendor amb el pas d'artistes com Josephine Baker, Charles Aznavour o Tete Montoliu. Aquí va debutar Pedro Ruiz els anys 70 fins el 1984 l'Emporium va tancar les seves portes per donar pas més tard a la discoteca Muntaner 4 (1980-1984) amb la gestió dels germans Riba, propietaris de l'Scala Barcelona (destruida feia pocs anys en un incendi intencionat) o el Cine Nàpols entre d'altres immobles. Muntaner 4 va acollir sala de ball, espectacles de nit i enregistraments esporàdics de programes de televisió com el famós Un, dos tres... entre altres. A partir del 1985 i sota una nova direcció la sala de festes es va anomenar Shadows fins que el seu tancament va conduir al naixement de la Sala Muntaner el 1996.

Publicat per

http://teatral.net/ca/noticies/20999/la-sala-muntaner-diu-adeu-despres-de-22-anys-dedicada-al-teatre-#.W6azCGgzbIU

Un matrimoni en crisi irromp a la Sala Muntaner

Una crisi matrimonial ha entrat a la Sala Muntaner amb Ara que ho tenim tot. Els actors Mingo Ràfols i Núria Casas hi encarnen els dos membres d’una parella en caiguda lliure que, a partir d’un detonant circumstancial, s’endinsen en una espiral de dubtes sobre la continuïtat de la seva relació. L’espectacle, una comèdia escrita pel nord-americà Lee Blessing i dirigida per Jordi Coromina, s’estrena avui i estarà durant cinc setmanes a la Sala Muntaner.

“És una història construïda amb molt sentit de l’humor”, assenyala Ràfols, que explica que han ambientat l’obra en una habitació d’hotel de la Vall de Núria. Precisament és el mateix lloc on, 24 anys enrere, la parella va celebrar la seva lluna de mel. El matrimoni es prepara per sortir a sopar amb uns amics que s’acaben de separar. Mentre els esperen, els protagonistes encetaran un seguit de reflexions i discussions que els portaran a replantejar-se el sentit de la seva relació. “Són dues persones que ja tenen una casa, un cotxe i un fill a la universitat -explica Ràfols-. Es troben l’un al davant de l’altre sense cap altra obligació que mirar-se a la cara”. Per la seva banda, Coromina assenyala que ha optat per posar èmfasi en la part còmica de la història, que parteix de l’estabilitat per transportar el matrimoni protagonista a una situació patètica i frustrant. Lee Blessing és un dramaturg contemporani pràcticament inèdit a Catalunya. De tota la seva obra només s’ha pogut veure a Barcelona Un passeig pel bosc, el seu muntatge més conegut, que es va representar al Teatre Poliorama el 1991.

Publicat per

N.J. Barcelona

https://www.ara.cat/cultura/matrimoni-crisi-irromp-Sala-Muntaner_0_2011598862.html

'Mala broma', la comèdia més negra de Jordi Casanovas

La Sala Muntaner estrena aquest dimecres una obra carregada de tragèdies i successos inesperats

Quan la broma no surt bé, l’humor pot ser mortal. Així que, ¿es poden fer bromes de tot? L’obra Mala broma és el resultat d’una sèrie de preguntes sense respostes clares sobre els límits de l’humor. L’autor d’aquesta comèdia negra, Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978), ofereix des d’avui i fins al 6 de maig vinent, a la Sala Muntaner, aquesta peça carregada d’intriga, successos i comèdia arriscada interpretada per Anna Sahun, Ernest Villegas i Òscar Muñoz.

«L’humor el fem servir diàriament per socialitzar, però optar per un tipus de gràcia pot determinar la teva personalitat», va explicar Casanovas en la presentació. La narració flueix al voltant de tres personatges amb tres tipus de personalitats diferents. Ernest i Òscar encarnen Ernest i Òscar, dos amics que es retroben 20 anys després. En un únic espai –la casa d’Anna (Anna Sahun) i el seu marit, Òscar–, l’esperada cita es convertirà en una vetllada plena de successos tràgics. «Els protagonistes aniran tocant constantment els límits de l’amistat, l’amor i la moral, arribant a generar escenes dramàtiques amb un toc còmic i humor amb un toc tràgic», va aclarir el director, Marc Angelet.

INGREDIENTS POLÍTICS

Mala broma és una extensió de l’obra Idiota, que es va presentar també a la Sala Muntaner el 2015 i en què els personatges es feien preguntes sobre temes actuals. Però en aquest cas, l’autor pretén plantejar un debat sobre el discurs dels tres intèrprets, «en lloc d’una conclusió evident». En consonància, un dels ingredients clau que va gestar el text va ser la victòria de Donald Trump en les eleccions dels Estats Units celebrades el novembre del 2016 que  van portar el magnat a la Casa Blanca. Casanovas va percebre que les paròdies que es feien sobre el milionari estaven en constant dualitat: «No estava clar si la gent reia pel que deia el president o per la paròdia elaborada sobre aquest personatge. Al final, semblava que es feien acudits molt animals que no transmetien cap denúncia política».

Amb un tema arriscat en un muntatge aparentment convencional, l’obra de Casanovas dirigida per Angelet reflexiona sobre acceptar, o no, els acudits; sobre si les tragèdies poden ser a la vegada humorístiques i sobre si en l’humor és necessari posar certs límits.

Publicat per

Angie Ramón

Barcelona

27/03/2018

https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20180327/mala-broma-una-comedia-negra-de-jordi-casanovas-6719540

'Mala broma' explora els límits de l'humor

La Sala Muntaner estrena el 28 de març aquesta obra de Jordi Casanovas dirigida per Marc Angelet.

Es pot fer broma de tot? És la pregunta al voltant de la qual gira la proposta que a partir del 28 de març ocuparà l'escenari de la Sala Muntaner. La signa Jordi Casanovas. Es titula Mala broma, i explica la història de dos amics que de ben joves presentaven junts un programa radiofònic i que després la vida els va portar a triomfar l'un i a fracassar l'altre laboralment. Retrobats després de temps, fan una juguesca per trobar els límits de l'humor, o de les bromes pesades, i hi impliquen la dona d'un d'ells. Se'ls escaparà de les mans? Evidentment no us farem un espòiler, i els que us acomodeu en una butaca de la Muntaner en alguna de les funcions ja ho veureu. Teniu temps fins al 6 de maig.

Anna Sahun, Ernest Villegas i Òscar Muñoz són el trio d'intèrprets que, dirigits per Marc Angelet, donen vida als personatges creats per Casanovas. "Tothom fa bromes, però crec que la manera de fer una broma defineix com és una persona", considera el dramaturg, que amb el seu text també ha volgut tocar altres qüestions, com ara els rols d'homes i de dones en la nostra societat, però sempre a partir del tema de l'humor: per exemple, poden fer el mateix tipus de bromes homes i dones? Al muntatge s'hi parla d'humor negre, d'humor intel·ligent... en definitiva, tota una reflexió i exploració del món de l'humor, una qüestió que sovint genera controvèrsies i debats encesos, i fins i tot casos judicials.

Dimecres, 28 març 2018 al Diumenge, 6 maig 2018

Horaris

De dimecres a dissabte, a les 20.30 h

Diumenge, a les 18.30 h

Sala Muntaner

Informació

20-22 €

Publicat per

http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/mala-broma-sala-muntaner

'Simone', comèdia sobre poder i gènere a la Sala Muntaner

El text de l'obra és de Daniela Feixas i està dirigida per Ramon Simó.

Tilda Espluga, Anna Güell i Daniela Feixas són les tres actrius que veureu dalt l'escenari de la Sala Muntaner tot representant Simone, una peça teatral que en el seu vídeo de promoció es qualifica de "comèdia sobre poder i gènere". La història, escrita per Feixas, té tocs surrealistes, però al mateix temps suposa una clara reivindicació de la igualtat de gènere. Ramon Simó n'és el director.

La narració comença amb un ministre de Justícia que just abans de l'aprovació d'unes lleis contra la política de gènere es converteix en dona. A partir d'aquest fet, la realitat del ministre canvia de dalt a baix, i a pesar que ell/a reivindica que només ha canviat el seu cos, les altres persones no l'escolten. Amb tot això, també hi té un paper destacat la seva dona, que fins i tot té més ambició política que la mateixa Simone -quan era home el seu nom era Simó-, i una prostituta, d'edat avançada per la feina que exerceix, que és convocada per la parella i que se'n veurà de tots colors per salvar la pell.

+ info

24 Gener 2018 al 25 Febrer 2018

Horaris

De dimecres a dissabte, a les 20.30 h

Diumenge, a les 18.30 h

Sala Muntaner

Informació

20-22 €

Publicat per

http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/simone-sala-muntaner

Torna 'L'electe' amb canvi d'actor

Abel Folk substitueix Ramon Madaula, autor del text, en el paper de psiquiatre.

La bona acollida la temporada passada de l'obra teatral L'electe a la Sala Muntaner ha fet que l'espectacle torni a pujar dalt l'escenari. Serà a partir del 6 de setembre en aquest cas al Club Capitol. Hi haurà un altre canvi important: l'actor Abel Folk es posa ara en la pell del psiquiatre, substituint Ramon Madaula, autor del text. Sí que repeteix en el rol de polític Roger Coma, l'altre únic personatge del muntatge. Jordi Casanovas els dirigeix.

L'electe és una comèdia dramàtica sobre els efectes de la política i les teràpies psiquiàtriques. Un jove polític acaba de ser escollit president i s'ha d'enfrontar al seu discurs d'investidura. Però cada vegada que l'assaja, uns tics terribles li deformen la cara. És impossible que es pugui presentar així davant el Parlament i la ciutadania, faria un ridícul espantós, i acudeix a un psiquiatre per tal de resoldre el problema. A partir d'aquí s'estableix una relació entre ambdós, no mancada de misteris sobre les veritables intencions de cadascú. Madaula sentencia sobre el text: "Política contra ciència, consciència contra aparença, poder contra poder".

Si voleu assistir a aquesta sessió psiquiàtrica tan especial, trobareu en aquest enllaç més informació.

Publicat per

http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/electe-club-capitol

Ramon Madaula, de les taules al text

L'actor emergeix com a dramaturg amb dues obres amb vis còmica, 'L'electe', a la Sala Muntaner, i 'Ignots', de pròxima estrena al Maldà

Després de brillar en obres com 'El mercader de Venècia', de Shakespeare, 'A teatro con Edoardo', de De Filippo, i 'El preu', d’Arthur Miller, triomfadora a la taquilla en l’últim Grec, l’actor Ramon Madaula (Sabadell, 1962) explora nous territoris convertit en dramaturg. Actualment interpreta a la Sala Muntaner 'L’electe', un text seu. I a partir del 26 d’abril, el Maldà estrenarà 'Ignots', una altra de les seves obres, sobre dos amics íntims, que defensaran Josep Julien i Marc Rodríguez.

«No escric per tenir un paper protagonista», aclareix. «De fet, preferiria no actuar en les meves obres però sovint els productors em demanen que faci algun personatge», explica aquest conegut actor. Això li ha passat al Romea, on la temporada que ve donarà a conèixer la seva peça més ambiciosa: la primera amb cinc personatges.

«Serà una comèdia familiar que protagonitzarà Jordi Bosch, amb el títol provisional d’'Adossats'», diu Madaula. Hi tornarà a treballar a les ordres de l’autor i director Jordi Casanovas ('Port Arthur', 'Vilafranca'). «Hem fet molt bon tàndem en L’electe, que també ha dirigit. Jordi ha sigut el meu padrí com a dramaturg. M’ha ajudat a polir els meus textos».

Encara que com a dramaturg li falta molt per aprendre, assegura que haver interpretat i llegit tantes obres en els seus 30 anys de dilatada carrera és un avantatge.

A Madaula sempre li havia agradat escriure però s’ho va prendre realment seriosament fa uns anys, després de complir els 50, «quan les meves filles ja eren grans i estaven acabant les seves carreres». Des d’aleshores dedica tres o quatre hores a escriure cada matí. «Treballo en diversos textos a la vegada perquè d’aquesta manera, quan m’encallo amb un, puc seguir amb un altre». Fins ara només li han sortit comèdies. «Seria incapaç d’escriure un drama. En el fons em va bé riure’m d’allò que em preocupa».

Tant me fa si diuen que faig teatre de bulevard o comercial. Procuro tractar bé l'espectador"

Però no escriu com a teràpia, adverteix. Per a ell, llançar-se a un text suposa una aventura apassionant. «Soc molt bo per arrencar una història, però no sé mai com acabarà. És un misteri i puc passar-me un o dos anys fins a trobar el final». Això sí, sempre té en compte l’espectador. «Tant me fa que qualifiquin les meves obres com a teatre de bulevard o comercial. Procuro tractar bé l’espectador. Vull que disfruti d’una situació divertida amb la qual es pugui identificar. Si no s’avorreix, em dono per ben pagat».

POCS PERSONATGES

No abunden els personatges en les seves obres. «Fer peces amb pocs personatges i un espai únic és més fàcil. Em permet centrar-me en els diàlegs. Més que obres de teatre el que faig són joguines escèniques. En el fons són coses molt simples», diu amb humilitat. També és un format més fàcil de col·locar i distribuir.

Per ara d’idees no n’hi falten. En L’electe el protagonista és un jove polític que ha arribat a president de la Generalitat (Roger Coma) que es bloqueja degut a un grotesc tic que apareix quan assaja el seu discurs d’investidura. Un psiquiatre (Madaula) intentarà ajudar-lo. «La vanitat és una cosa que tots portem a dins», assenyala Madaula. «I que consti que no la veig com un defecte perquè la vanitat mou muntanyes. Un punt de vanitat és necessari en la vida». Doncs a ell no n’hi deu faltar després de l’èxit aconseguit amb aquesta última obra amb la qual farà gira per 50 poblacions. ¡Quin debut!

Publicat per

Marta Cervera

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/entrevista-ramon-madaula-nova-faceta-dramaturg-5968741

Ramon Madaula envia el president al psiquiatre

La comèdia ‘L’electe’ imagina un polític en plena crisi

Què carai porta una persona a voler ser president del seu país? Ramon Madaula no ho entén de cap manera, però llança una hipòtesi: “Ells ho maquillen de responsabilitat i servei al país, però jo crec que és per necessitat de reconeixement i apreciació social. I crec que aquí hi ha d’haver algun trauma de quan eren petits”, apunta del tot seriosament. Per això Madaula ha enviat al psiquiàtric el president de L’electe, la comèdia que es podrà veure des d’avui i fins al 7 de maig a la Sala Muntaner i que és el segon text que estrena com a autor després de Coses nostres.

L’obra planteja una crisi governamental quan, a falta de poques hores per al discurs d’investidura, el polític electe es lleva amb un tic greu i ostensible que li impedeix pronunciar-lo. Els assessors l’envien al metge pensant en una solució ràpida i química, però el psiquiatre està encaparrat a fer-li fer un viatge emocional al passat. La resistència del president a deixar-se anar, com a prototip de bon català pragmàtic i eixut, servirà les millors dosis de comèdia. “A qui vingui i no rigui, li torno els calés”, s’atreveix a dir el director de l’espectacle, Jordi Casanovas, tot un expert en els dispositius escènics còmics. La batalla la protagonitzen el mateix autor, Ramon Madaula, que s’ha reservat el paper secundari, i Roger Coma, en el rol d’un líder de la nova política amb vestit i sense corbata. “El puntal de l’obra és que és un president molt quilòmetre zero, és molt concret i reconeixible, sabem què hi ha darrere”, afirma Coma.

Madaula insisteix que l’electe no està basat en cap polític real concret. “Soc jo!”, diu. El que l’ha inspirat és la seva experiència personal com a actor, perquè troba paral·lelismes evidents entre voler ser president d’un país i voler-se posar davant d’un auditori de 500 persones, “que també és incòmode”. Els dos gestos són fruit de la mateixa necessitat de reconeixement públic.

Una obra autobiogràfica

Així que a L’electe Madaula es disfressa de president -a qui ha imaginat com un home de Mollet fill de xarcuters poc donats a les mostres d’afecte-, però en realitat està parlant d’ell i la seva família, que tenia un negoci familiar a Sabadell: “Ell diu que l’estima i el vota tothom menys els de casa. I en el meu cas, als meus germans mai no els agrada res del que faig. Ara ja ho tinc assumit, però m’ha costat anys!”, afirma amb mig somriure. Madaula creu que un petit detall en la infantesa pot arribar a marcar algú per a tota la vida: al seu president, Joaquim Dalmau, li deien Quimet Barrilet, i treu el trauma en forma d’ambició política. En el moment clau, però, es bloqueja i té por que el món s’adoni “que és un frau”.

L’electe va quedar finalista al torneig de dramatúrgia del festival Temporada Alta. Després de provar-ne l’èxit amb públic, Madaula va decidir reescriure’l per afinar els “errors de principiant”, diu, i fer una peça més “madura”. A l’abril estrenarà un altre text seu al Maldà, Ignots, una obra sobre l’amistat protagonitzada per Josep Julien i Marc Rodríguez.

Publicat per

Roger Coma i Ramon Madaula són un president i un psiquiatre a L’electe, que ja ha fet 25 funcions en gira. / SALA MUNTANER

LAURA SERRA

http://www.ara.cat/cultura/Ramon-Madaula-envia-president-psiquiatra_0_1768023257.html

La Sala Muntaner estrena 'Paradís pintat'

La pallassa Pepa Plana protagonitza aquesta reflexió que enfronta l'art i la realitat

Qui no ha vist mai un quadre pintat d'aquells que tracten de representar la imatge ideal del paradís, amb tot d'àngels pintats? Un d'aquests quadres típics del barroc és la referència del nou espectacle de la pallassa Pepa Plana, que torna a l'escenari de la Sala Muntaner per presentar-nos Paradís pintat entre el 25 de gener i el 19 de febrer. El muntatge és fruit de la col·laboració entre la famosa artista, referent del clown a casa nostra, i el director Ferruccio Cainero, un gran expert en el gènere de la Commedia dell’Arte i de l'art de fer riure.

Paradís pintat està protagonitzat per un personatge que vol volar per ser un àngel com tota la resta, el desig de ser un àngel normal. Però no se'n surt, i el fet de no saber volar no serà un impediment quan els esdeveniments facin un tomb imprevist. L'espectacle compta amb una ambientació detallada i impactant gràcies a la incorporació al muntatge dels vídeos de l'estudi Nueveojos, que ens ajudaran a imaginar les grans aventures que viurà el personatge principal.

Pepa Plana torna als escenaris de Barcelona per oferir-nos un espectacle diferent, optimista i molt tendre. Com a referent nacional i europeu del gènere, els espectacles de Plana es distingeixen per la qualitat i pels esforços a l'hora de fer visible la feina de les pallasses de tot el món. Entre els seus treballs anteriors destaquen De Pe a Pa, Giulietta, L'atzar o Penélope i el seu pas pel Cirque du Soleil.

Més informació al web de la Sala Muntaner.

publicat

http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/paradis-pintat-sala-muntaner-pepa-plana

Quines són les ‘nostres' guerres

publicat per

http://www.elpuntavui.cat

25 de juliol de 2015

Jordi Bordes

Mercè Arànega, en el muntatge ‘Un cel de plom' a partir de la biografia de Neus Català. Foto: JOSEP AZNAR.

Teatre polític d'acció directa. Tant la proposta de l'actriu Mercè Arànega com la del director Milo Rau exposen testimonis que parlen sobre els motius pels quals una persona és capaç d'arriscar la vida per una causa. Neus Català va entendre des de la seva primera vaga als 14 anys que calia lluitar contra el feixisme; un gihadista sirià vingut d'Europa creu que perdre la vida per la instauració d'un califat és guanyar-se el títol de màrtir. Arànega parteix d'una dramatúrgia compacta, d'una direcció que essencialitza i enfoca l'actitud vital d'una dona, de 99 anys, que necessita explicar el seu patiment per reivindicar les altres companyes; Milo Rau se serveix de la història dels seus actors per buscar motivacions, però es perd i no sap transmetre gaire res. Tot és polític amb una voluntat de despertar consciències però Un cel de plom encerta en la diana, mentre que The civil wars falla el tret que semblava segur.

Un cel de plom

Mercè Arànega presenta un personatge que no plora, que ho explica tot amb una fredor que, per moments, espanta però que captiva per la seva radicalitat i compromís. Neus Català ressona contínuament en aquesta dramatúrgia (un text directe de frases curtes i contundents, molt efectiu). No es cansa de reivindicar altres companyes de lluita, altres víctimes. Sigui davant de Montserrat Roig, quan li va demanar entrevistar-la per al seu llibre sobre els exiliats de la guerra que van patir els camps de concentració nazis, o davant de qui sigui. L'espai és nu, només algunes restes d'un element potser cremat (potser un vagó o potser un barracó) on el personatge es refugia. Quan no ho fa, en la negror d'un fosc. El seu discurs és implacable. Arànega sap modular la veu per aportar els matisos en el pensament de la lluitadora. És necessari per dotar d'humanitat el personatge, massa heroic per ser veritat. Ella no se n'amaga. Ni en temps de la República, ni durant la resistència, ni mai.

Més mal fa descobrir per boca del fill que, des de la sortida del camp de Ravensbrück, no ha deixat de tenir malsons. Que els combat cridant somnàmbula, amb el marit i els fills suportant-ho en secret. El muntatge allarga la voluntat de Neus Català de continuar denunciant la situació. Confia que no es repeteixi mai més. Però comprova que la humanitat no n'aprèn; simplement ha après a digerir-ho amb l'eufemisme. Perquè després de l'Alemanya nazi hi ha hagut capítols ben similars a Xile, Ruanda, Iugoslàvia, Síria... Una veritat lúcida que, per ara, ningú és capaç de frenar.

La dramatúrgia sobre el llibre de Neus Català té un paral·lel que és l'adaptació que Pablo Ley va fer de La maternitat d'Elna, escrit per Assumpta Montellà. Aquella infermera, Elisabeth Eidenbenz, que es va trobar gestionant un espai d'esperança entre les embarassades que havien de suportar les inclemències d'Argelers també tenia el seu costat fosc quan les noies havien de tornar, ja com a mares amb les criatures, que, sovint, morien amb la mateixa indiferència mundial que la resta d'exiliats.

The civil wars

Milo Rau escruta la realitat política a través de documents reals. Ho va fer a Hate radio (Grec, 2013) impactant per la seva contundència. Ara, la seva intenció d'entendre per què un jove europeu s'integra a Estat Islàmic falla estrepitosament. No té document on agafar-se. Prova sort mirant de raonar les motivacions entre els seus actors. Creu que el pes del pare en l'educació del fill és clau. Probablement, perquè en la seva cerca de respostes va entrevistar un pare que denunciava als mitjans que els fills d'Europa marxaven a la guerra de Síria i ningú ho impedia. Aquest no va parar fins que el va tornar a casa. Però, segons la mirada de la producció, ja és un fill perdut en una causa irracional. La peça no indaga sobre els companys, la religió, la feina o la necessitat de revoltar-se.

La posada en escena és esgotadora per al públic. L'excés de sobretítols impedeix veure res més. Tampoc passa gaire cosa: els actors basculen entre els diferents espais i es dirigeixen a una càmera que els reprodueix en primer pla. Hi ha la seva veritat, per moments còmica i altres d'elevada sinceritat, però no entén que no hi ha guerra nostra, sinó causes (justes, o no) per les quals sentir-se viu, tot i la tortura o la mort. És evident la seva voluntat de denúncia (la còmoda Europa obvia allò que l'incomoda) però és que The civil wars és incapaç d'enfocar on s'alimenten els mals, ni tan sols d'identificar-los, i així la lluita continua sent contra fantasmes. Mala peça al teler.

Neus Català. Un cel

de plom

Dramatúrgia: Josep M. Miró

Director: Rafael Duran

Intèrpret: Mercè Arànega

Dimecres, 22 de juliol (fins diumenge), a la Sala Muntaner

The civils wars

Concepció, text i direcció: Milo Rau

Companyia: Institute of Political Murder

Intèrprets: Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucaul, Johan Leysen

Dijous, 23 de juliol (fins avui), a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors

DESDÈMONA FINS EL DIA 14

“Desdemona, a play about a handkerchief” està inspirada en l’Otel·lo de William Shakespeare. Escrita per Paula Vogel, en clau de comèdia, les protagonistes són els tres personatges femenins d'Otel·lo: Desdèmona, Emília i Bianca.

Cap d’elles és tal com Shakespeare ens les presentava, i és per això que Paula Vogel juga creant unes escenes paral·leles a l’acció principal, on juga amb els personatges i els dota d’una personalitat que no apareixia al text original,.

Vogel escriu seqüències cinematogràfiques del darrer dia de vida de Desdèmona abans de ser assassinada pels seu marit Otel·lo. Són com les escenes eliminades que no apareixen a la pel·lícula que tothom coneix. I en elles planteja la possibilitat que la gelosia d’Otel·lo potser no era del tot infundada.

El muntatge parteix d’algunes de les premisses de joc de l’autora: Aquest llenguatge cinematogràfic, d’aquesta història sobre la gelosia amb un final que tothom coneix i sobretot d’aquest joc teatral que ens permet jugar com a companyia, com a director i intèrprets, reexplorant un clàssic teatral com Otel·lo i acostant-lo als nostres temps.

Direcció:

Martí Torras

Autor:

Paula Vogel

Intèrprets:

Sara Espígul, Alba Florejachs/Gemma Martínez i Carmela Poch/ María Ribera.

Preus:

Dimecres i dijous 18 € , De divendres a diumenge 20 €

Data estrena:

12 de Novembre del 2014

Data final:

14 de Desembre del 2014

Horaris de taquilla :

De dimecres a dissabte de 19 h. a 23 h. i diumenges de 17 h. a 21 h.

TELEFON TAQUILLA: 934515752

TELEFON OFICINA: 933235227

Sala Muntaner

Muntaner 4

Barcelona

www.salamuntaner.com

Vés al teatre per 1,50 euros!

publicat per

http://www.timeout.cat/barcelona

13 de novembre de 2014

7 sales de Barcelona ofereixen els dijous de novembre i desembre entrades per veure obres catalanes a preu d'escàndol!

S'han acabat les excuses per no anar al teatre! Els dijous de novembre i desembre podreu veure vuit obres d'autoria catalanes pel mateix –o menys– que us val una canya a qualsevol bar. Set sales de la ciutat han ajuntat forces amb la SGAE per oferir, des de dijous 20 de novembre fins a finals de desembre (amb l'excepció del dia de nadal) entrades per només 1,50 euros. Sí, ho heu llegit bé!

A cada funció de dijous es posaran a la venda 100 entrades amb aquest preu reduït –50, en el cas de les sales amb aforament inferior a 100 butaques– que simbolitza aproximadament el 10% del cost real que tenen les entrades i que correspon als drets d'autor. En total es vendran 1050 entrades a aquest preu de ganga. Per adquirir-les, cal consultar amb els teatres que formen part de la promoció, ja que cada sala té el seu propi sistema de reserva i venda d'entrades. Un cop els teatres exhaureixin les entrades a preu reduït, vendran la resta al preu normal.

Les obres que es podran veure seran 'L’Esbudellador de Whitechapel', de Marga Parrilla i Oriol Estefanell al Teatre del Raval, el 'Tríptic', de Cesc Gelabert i 'Querencia', de Paco Zarzoso a La Seca, 'Black Box', de Marc Angelet al Jove Teatre Regina, 'Arbres', de Marc Artigau a la Sala Beckett, 'El adiós de Sabrina', de Cristina i José Poch a la Sala Porta4, 'El Esperanza', de Quique Culebras a la Sala Fènix i 'Paradís', de Marilia Samper, Martí Torras, Carla Mora, Marta Mora i Irene Ruiz a la Sala Muntaner.

Aprofiteu que pràcticament us regalen les entrades i participeu en aquesta iniciativa, l'objectiu de la qual és donar veu i promoure el teatre d'autors d'aquí. Tothom al teatre!

Les sales que hi participen

Sala Beckett

Recomanat

La Sala Beckett és un petit teatre fundat l’any 1989 com a seu de la companyia El Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra, i com a espai de trobada per a creadors de diverses disciplines. Des dels seus inicis s’ha centrat en la promoció de la dramatúrgia contemporània, amb produccions i programacions d’espectacles d’autors contemporanis i un interès visible per l’experimentació i per les noves formes d’escriptura dramàtica. A través del seu Obrador Internacional, la Beckett duu a terme també una intensa activitat de formació.

Alegre de Dalt, 55 bis, Gràcia, 08024

Jove Teatre Regina

El 1998 va obrir aquest espai que durant anys ha funcionat com un dels únics teatres amb programació infantil i juvenil estable a Barcelona. El projecte el capitaneja la companyia La Trepa.

Sèneca, 22, Gràcia, 08006

Teatre del Raval

El Teatre del Raval està situat a les instal·lacions de la Parròquia de Nostre Senyora del Carme. Durant la nova etapa es va restaurar i recuperar el patrimoni arquitectònic del teatre original, modernitzant les seves instal·lacions per reconvertir-lo en un espai modern i competitiu. Són els programadors de la Mostra de Teatre de Barcelona. Té un esperit combatent i d’alta exigència artística. A l’hora de programar valoren el rigor i la investigació dels espectacles, més que la seva possible comercialització.

Sant Antoni Abat, 12, El Raval, 08001

La Seca

La Seca, ubicada al barri del Born, és una fàbrica de creació contemporània dedicada a la creació, la producció i l'exhibició de teatre, dansa, màgica, circ i altres arts escèniques, tant visuals com musicals. La iniciativa del Brossa Espai Escènic també proposa activitats que fomenten l'estudi i l'experimentació de nous llenguatges creatius i programes de formació i reflexió.

Flassaders, 40, Born-Ribera

INFORMACIÓ

Porta 4

Porta4 és un espai de formació, creació, investigació i producció teatral amb base a Barcelona.

Església, 4-6, Gràcia, 08024

Sala Fènix

A pocs metres de la Rambla de Raval es troba la Sala Fènix, amb una programació teatral per a adults i per a un públic infantil, basada bàsicament en el teatre de màscares, el cabaret, les titelles i la commedia dell’arte.

Riereta, 31, Raval, 08001

Sala Muntaner

Des dels seus inicis, el 1996, la Sala Muntaner busca l'equilibri entre diferents llenguatges escènics. S'ofereixen tres franges horàries, la primera promociona nous actors i companyies estrangeres; les obres de la segona franja són més d'entreteniment i a última hora o 'sessions golfes', recuperen l'esperit del cabaret intel.lectual alemany. En general aposta per un teatre compromès, progressista i modern.

Muntaner, 4, Sant Antoni, 08011

Todos somos enemigos

publicat per

http://www.lavanguardia.com

18 de maig de 2013

Albert Lladó

foto : Imagen de 'Stockmann' David Tarrasón

Oriol Tarrasón adapta y dirige en la Sala Muntaner el clásico de Ibsen protagonizado por el incorruptible 'Stockmann'

Sala Muntaner

Dirección:

Oriol Tarrasón

Autor:

Henrik Ibsen

Intérpretes:

Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola y Arnau Puig

Hasta el 16 de Junio de 2013

Una escenografía austera y elegante, cinco sillas, toallas, albornoces blancos, copas de cóctel, ponche para el público, y una pizarra de fondo donde leemos el nombre del protagonista que da título a esta pieza, Stockmann, una libre adaptación de Un enemigo del pueblo de Ibsen que hasta el 16 de junio, bajo dirección de Oriol Tarrasón (produce Les Antonietes Teatre), se puede ver en la Sala Muntaner de Barcelona.

Bernat Quintana (preciso en todas sus intervenciones, aunque algo rígido en momentos en los que el personaje demanda cierta locura) es el científico que descubre que el agua que llega al balneario –auténtico motor económico del pueblo- está contaminada. No dudará, pese a las consecuencias que conlleva cerrar el centro para realizar las necesarias obras, en enfrentarse a su hermano (Pep Ambròs), el alcalde, ni a la directora del diario local (Mireia Illamola), ni al presidente de los comerciantes (Arrnau Puig es un gran actor, soporta cualquier registro), ni a la propietaria de la fábrica que ha provocado los vertidos tóxicos, su suegra, (Annabel Castan, que también es su mujer, la única que le apoya). Es esta importante relectura un canto a la libertad individual y al compromiso con uno mismo.

El texto, centrado en la fuerza del que resiste ante la presión de una mayoría que deja engañarse por no perder su nivel de vida, nos llega con una actualidad sorprendente. La crítica social de Ibsen, a través de la mirada contemporánea de Les Antonietes, pone en cuestión uno de los pilares que se supone que rige la aritmética democrática. Y es que la mayoría no siempre tiene la razón.

La propuesta transita bien por el viaje vital, vertiginoso, que Stockmann se ve obligado a realizar, pasando de ser visto como un miembro venerable de la comunidad a ser considerado un tipo repulsivo que pone en peligro la subsistencia de una burguesía acomodada. La clase media renuncia a cualquier planteamiento ético en lo que resulta un dibujo certero del estado de las cosas.

Es, pues, una obra que nos habla de un tipo de rebeldía que se expresa con la convicción y la insistencia. También es un retrato, claro, de una ciudadanía formada por una masa compacta, sin espacios para la disidencia ni para la heterodoxia, y que acepta sin remilgos cualquier forma de caciquismo.

Especialmente interesante es la escena en la que el doctor convoca una asamblea pública para informar de sus investigaciones, en la que es víctima de todo tipo de sabotajes y boicots para que su credibilidad caiga por los suelos. Los asistentes somos nosotros, cada persona sentada en su butaca, incapaces de levantar la voz por no traspasar la línea que nos convertiría en adversario y punto de mira.

En Stockmann, pese a que la versión original es de 1882, comprobamos algunos de los males que nos han llevado a la crisis que ahora padecemos: la voracidad económica, medios de comunicación dependientes en exceso de la publicidad, los juicios paralelos, el chantaje como falso método de diálogo, la manipulación informativa en el relato oficial, el culto a la obediencia, el dinero como valor ético en sí mismo, y la falta de cultura de un contribuyente que piensa que el bien común significa que no le molesten en exceso.

Pero hay motivos para la esperanza. Eso nos muestra, con talento, la puesta en escena de Tarrasón. Hay alguien que dice "no". Y que señala, sin miedo, el estiércol que otros pisan sin inmutarse.

Unes cartes amb molt joc teatral a la Sala Muntaner

publicat per

http://www.elperiodico.cat

30 abril de 2013

César López Rosell

foto . Mercè Sampietro, la intèrpret amb Eduard Iniesta de '9 maletas' a la Sala Muntaner. JOAN CORTADELLAS

Mercè Sampietro i Eduard Iniesta uneixen amb encert la literatura epistolar amb la música sota la direcció de Joaquim Oristrell

La cartellera barcelonina recorre reiteradament a la literatura epistolar per elaborar noves propostes. Un exemple d'això és '9 maletas' de Joaquim Oristrell, home de cine amb un vessant escènic menys conegut. En aquesta ocasió ha construït un espectacle a la mesura de dos intèrprets de reconegut talent, encara que les seves trajectòries tinguin més a veure, en el cas de Mercè Sampietro amb el cine o la tele que amb els escenaris, i en el d'Eduard Iniesta, multiintrumentista de corda i autor, amb el de cooperador necessari d'intèrprets de la cançó o la lírica però també de projectes escènics tan intensos com 'L'Odissea' o 'Canigó' amb Lluís Soler.

Tots dos oficien aquests dies a la Sala Muntaner amb un muntatge basat en cartes escrites per cèlebres personatges del món de l'art, la literatura, la política o la filosofia en moments determinants de la seva existència. Amb una estructura que barreja el teatre de text amb el musical, la comèdia i fins i tot el 'thriller', el muntatge transcorre amb agilitat fins a arribar a una sorpresa final. L'important és destacar l'encert a l'hora d'acoblar la dicció i gestualitat de Sampietro amb el bon gust musical, interpretant temes instrumentals i cançons, d'Iniesta. Es complementen o relleven a la perfecció durant 80 minuts que transcorren de sorpresa en sorpresa sobretot pel que fa al contingut epistolar.

DE NAPOLEÓ A FRANCO

Oristrell ha triat les cartes d'una vintena de personatges. La selecció és variada: Napoleó, Pla, Nietzsche, Marilyn Monroe, Eva Braun, Che Guevara, Maiakovski, Virginia Wolf, Salvat Papasseit, Frida Kahlo, Van Gogh, Franco, Groucho Marx, Pere Calders, Jack l'Esbudellador, Lennon, Einstein, Companys, Henry Miller, Vivien Leigh i James Joyce. Tot aquest material es troba a les nou maletes que l'aventurera Brenda ha heretat de la seva excèntrica tia bibliotecària, que també ha deixat a la seva neboda set gats i 250.000 dòlars en joies. Coneix Jacob, un músic que compon blues en un pis de Brooklyn, i tots dos inicien una rocambolesca història d'amor.

L'obligada lectura de les cartes permet mostrar la cara més oculta i íntima dels personatges seleccionats, com és el cas de l'admiració epistolar de Franco per Hitler, les apassionades i eròtiques missives de James Joyce a la seva dona, les de Frida Kahlo a Diego Rivera, l'amor d'estiu de Josep Pla per una noia suïssa o a l'emotiu comiat de Lluís Companys a la seva dona.