Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris henrik ibsen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris henrik ibsen. Mostrar tots els missatges

19 de maig 2019

Tallers de l'Aula de Teatre : Un enemic del poble




Aula júnior 10-11

L’Aula de Teatre presenta la mostra en públic del treball realitzat al llarg del curs 2018-2019: els tallers. Aquest any s’exhibeixen dinou tallers de teatre i dansa contemporània, realitzats entre Can Gassol i el Teatre Monumental i representats per més de 300 alumnes.

El grup Aula júnior 10 -11 anys dirigit per Jèssica Pérez presenta una adaptació lliure d'Un enemic del poble de Henrik Ibsen.

El Balneari Spà Orión fa quinze anys. Els seus treballadors estan contents i emocionats davant d’aquesta celebració. Ha creat una gran expectació mediàtica entre els periodistes. Hi ha banyistes vinguts de tot arreu que venen a passar unes setmanes a l’establiment. El Doctor Stockman farà un descobriment que posa en perill a les persones que estan en contacte amb les aigües de l’Orión. No tothom està disposat a acceptar l’evidencia científica, sobretot els socis i l’Alcalde. Interessos econòmics i personals de la comunitat seran suficients per tombar la gran veritat d’un sol individu? Voteu vosaltres mateixos.

+ info
Direcció: Jèssica Pérez
Intèrprets: Hugo Hernández, Pere Guillem, Alfonso Trabal, Oscar Cabot, Bruno Herraiz, Biel Puigventós, Martí Navarro, Èlia Spà, Lucía Justícia, Manel Rodríguez, Noa Leifer, Jana López, Núria Fernández, Lluc Jaume Molina, Marina Fernández, Bruna Estrada, Nagore Vila i Alara Kaymak.
Música: Ruben Bes i Village People
Dansa: Patrícia Mas
Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Diumenge 19 de maig de 2019
12.30 h
Can Gassol. Centre de Creació d’Arts Escèniques


17 de març 2017

Julio Manrique acosta 'L'ànec salvatge' al públic d'avui



L'actor adapta i dirigeix la seva primera obra d'Ibsen amb una posada en escena atemporal i música en directe

Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Lluís Marco, Elena Tarrats i Carles Pedragosa interpreten l'obra

L’actor i director Julio Manrique estrena demà el seu primer text de Henrik Ibsen (1828-1906), L’ànec salvatge al Teatre Lliure de Montjuïc. Juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat han adaptat aquest clàssic de l’autor noruec amb la intenció d’acostar-lo al públic d’avui. La modernitat de la posada en escena, molt atemporal i atmosfèrica, no és excessiva, però sí que ha canviat bastant el llenguatge.
  «Ens hem quedat amb l’essència de l’obra, però tot està dit a la manera d’avui. Volem que la gent s’oblidi que està veient una obra d’Ibsen, un clàssic, perquè se centri en aquesta història, que és com un conte sobre la veritat i la mentida», ha afirmat Genebat.
  El muntatge compta amb un magnífic repartiment, amb Andreu Benito, Ivan Benet –que fa poc es van enfrontar al TNC amb En la solitud dels camps de cotó, de Koltès–, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Lluís Marco, Elena Tarrats i el pianista Carles Pedragosa. La música en directe que aquest últim ha dissenyat en col·laboració amb Damien Bazin contribueix tant en les transicions com a plasmar el que passa per la ment dels personatges, crear atmosferes i reforçar l’acció.
  Ibsen va escriure aquesta tragicomèdia amb més ombres que llums el 1884, quan ja havia consolidat la seva carrera amb obres com Casa de nines i Un enemic del poble. Si aquest últim títol estava protagonitzat per un metge que s’enfrontava a tota una societat per defensar la veritat, a L’ànec salvatge, escrita tan sols dos anys després, el mateix autor sembla contradir-se. Hi planteja la conveniència de la mentida. Gràcies a ella viuen els Ekdal, una família que després de perdre estatus econòmic s’ha refugiat en el seu propi món.
  «Aquesta és una obra curiosa, particular, a cavall entre el realisme i el simbolisme», ha ressaltat Manrique. «Hi ha una atmosfera estranya, hipnòtica i gairebé màgica», afegeix el director, que compara la situació d’aquesta família amb la de moltes afectades per la crisi actual.
  El director ha destacat en escena els dos mons que plasma l’autor. Per un costat hi ha la realitat i, per l’altre, «aquell refugi escapista creat pels egos ferits de personatges». L’escenografia de Lluc Castells és una de les sorpreses que depara el muntatge. Aquí, les màgiques golfes dels Ekdal s’han convertit en un jardí on deambula aquell ànec salvatge ferit amb què juga la més jove del clan.
  El director, membre i fundador de la productora La Brutal, està fascinat amb l’univers d’Ibsen, «ple de personatges complexos i molt ben construïts». Família, infidelitat, traïció i hipocresia apareixen en aquest text en què el portador de la veritat és Gregor, el fill d’una acabalada família en la qual el pare té a veure amb la situació dels Ekdal.
  «El meu personatge», ha explicat Pablo Derqui, «intenta obrir els ulls al seu amic (Hialmar, fill dels Ekdal) sense pensar en les conseqüències de revelar la veritat». Però Laura Conejero, que interpreta Gina, la soferta dona d’aquest amic, no ho veu igual. «¿Però quines són les seves raons? ¿Quina necessitat té d’explicar coses a una família que no té cap necessitat de ser salvada de la seva vida normal i monstruosa? Cap d’ells està preparat per a la veritat». A la qual cosa Derqui respon «I això, ¿qui ho decideix?» .
  Cada personatge té el seu punt de vista i l’autor no pren partit. «No és una obra unívoca. Tots tenen les seves raons i entren en conflicte», ha recordat Manrique. El muntatge estarà en cartell fins al 9 d’abril.

Publicat per

Marta Cervera

14 de març 2017

El Lliure explora el perill de la veritat i l’idealisme



Julio Manrique dirigeix ‘L’ànec salvatge’, un Ibsen adient per a l’era de la postveritat


L’any en què la postveritat ha ascendit a concepte de moda, sovint emprat com a metàfora per emmascarar una mentida o una manipulació, el director Julio Manrique puja al ring del teatre una obra poc representada de Henrik Ibsen que precisament gira al voltant el perill de la veritat i dels idealismes. L’ànec salvatge -que es podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc des de demà fins al 9 d’abril- mostra l’esfondrament d’una família “pobra però raonablement feliç” que es desintegra quan tots ells descobreixen les veritats que mai s’havien explicitat.

L’arribada d’un personatge que torna de l’exili a cals Ekdal remourà els fonaments d’aquesta família empobrida que, metafòricament, cuida al soterrani de casa un ànec salvatge ferit. Ibsen va escriure aquest drama el 1884, després de la polèmica Un enemic del poble. En certa manera, l’obra és el seu revers. Si a la primera defensava la lluita ferma pels ideals, aquí qüestiona precisament l’idealisme encegat, encarnat en el personatge del nouvingut, el Gregor (Pablo Derqui), fill del poderós cònsul Werle (Andreu Benito). “La veritat, si no està ben administrada, té conseqüències letals”, explica l’actor Ivan Benet, que interpreta el pare de la família Ekdal, de la qual també formen part els actors Lluís Marco, Laura Conejero i Elena Tarrats. En el repartiment també hi ha Jordi Bosch, Jordi Llovet, Miranda Gas i el músic Carles Pedragosa.

L’ànec salvatge es va veure per última vegada a l’Estat el 1982, al Teatro María Guerrero de Madrid, en una adaptació d’Antonio Buero Vallejo. Més de tres dècades després, Cristina Genebat i Marc Artigau han adaptat un text del qual han conservat poca lletra però tot l’esperit, asseguren. La versió busca una “modernitat contemporània atemporal”, diu el director, així que s’han pres llicències estètiques: sí, succeeix en la freda i nevada Noruega, però no hi ha vestits victorians. En canvi, el que té molt pes poètic i simbòlic és el soterrani que ha dissenyat l’escenògraf Lluc Castells, juntament amb l’espai sonor de Damien Bazin. De fet, es considera que a partir d’aquesta obra Ibsen viatja del realisme social al drama simbòlic.

L’obra obre tants interrogants sobre “la necessitat de saber tota la veritat i res més que la veritat o bé viure en un món de fantasia i engany”, apunta Benet, que els mateixos actors no poden evitar debatre’ls a la roda de premsa de presentació. ¿De vegades és necessària la mentida? ¿La veritat i les idees han de passar per sobre de la realitat, sense pensar en les conseqüències? ¿Tothom està preparat per assumir la veritat? ¿Els gurus i predicadors que van de salvadors, en realitat què busquen? “En nom de les idees pots generar molt de dolor -planteja Manrique-. Si hi ha algun missatge d’Ibsen, és humanista: que les persones estan per sobre de les teories. I jo hi coincideixo”.

Publicat per
Elena Tarrats interpreta la filla de la família Ekdal. / ROS RIBAS
LAURA SERRA


20 de maig 2013

Todos somos enemigos





publicat per
18 de maig de 2013
Albert Lladó
foto : Imagen de 'Stockmann' David Tarrasón

Oriol Tarrasón adapta y dirige en la Sala Muntaner el clásico de Ibsen protagonizado por el incorruptible 'Stockmann'

Sala Muntaner
Dirección:
Oriol Tarrasón
Autor:
Henrik Ibsen
Intérpretes:
Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola y Arnau Puig
Hasta el 16 de Junio de 2013

Una escenografía austera y elegante, cinco sillas, toallas, albornoces blancos, copas de cóctel, ponche para el público, y una pizarra de fondo donde leemos el nombre del protagonista que da título a esta pieza, Stockmann, una libre adaptación de Un enemigo del pueblo de Ibsen que hasta el 16 de junio, bajo dirección de Oriol Tarrasón (produce Les Antonietes Teatre), se puede ver en la Sala Muntaner de Barcelona.
Bernat Quintana (preciso en todas sus intervenciones, aunque algo rígido en momentos en los que el personaje demanda cierta locura) es el científico que descubre que el agua que llega al balneario –auténtico motor económico del pueblo- está contaminada. No dudará, pese a las consecuencias que conlleva cerrar el centro para realizar las necesarias obras, en enfrentarse a su hermano (Pep Ambròs), el alcalde, ni a la directora del diario local (Mireia Illamola), ni al presidente de los comerciantes (Arrnau Puig es un gran actor, soporta cualquier registro), ni a la propietaria de la fábrica que ha provocado los vertidos tóxicos, su suegra, (Annabel Castan, que también es su mujer, la única que le apoya). Es esta importante relectura un canto a la libertad individual y al compromiso con uno mismo.
El texto, centrado en la fuerza del que resiste ante la presión de una mayoría que deja engañarse por no perder su nivel de vida, nos llega con una actualidad sorprendente. La crítica social de Ibsen, a través de la mirada contemporánea de Les Antonietes, pone en cuestión uno de los pilares que se supone que rige la aritmética democrática. Y es que la mayoría no siempre tiene la razón.
La propuesta transita bien por el viaje vital, vertiginoso, que Stockmann se ve obligado a realizar, pasando de ser visto como un miembro venerable de la comunidad a ser considerado un tipo repulsivo que pone en peligro la subsistencia de una burguesía acomodada. La clase media renuncia a cualquier planteamiento ético en lo que resulta un dibujo certero del estado de las cosas.
Es, pues, una obra que nos habla de un tipo de rebeldía que se expresa con la convicción y la insistencia. También es un retrato, claro, de una ciudadanía formada por una masa compacta, sin espacios para la disidencia ni para la heterodoxia, y que acepta sin remilgos cualquier forma de caciquismo.
Especialmente interesante es la escena en la que el doctor convoca una asamblea pública para informar de sus investigaciones, en la que es víctima de todo tipo de sabotajes y boicots para que su credibilidad caiga por los suelos. Los asistentes somos nosotros, cada persona sentada en su butaca, incapaces de levantar la voz por no traspasar la línea que nos convertiría en adversario y punto de mira.
En Stockmann, pese a que la versión original es de 1882, comprobamos algunos de los males que nos han llevado a la crisis que ahora padecemos: la voracidad económica, medios de comunicación dependientes en exceso de la publicidad, los juicios paralelos, el chantaje como falso método de diálogo, la manipulación informativa en el relato oficial, el culto a la obediencia, el dinero como valor ético en sí mismo, y la falta de cultura de un contribuyente que piensa que el bien común significa que no le molesten en exceso.
Pero hay motivos para la esperanza. Eso nos muestra, con talento, la puesta en escena de Tarrasón. Hay alguien que dice "no". Y que señala, sin miedo, el estiércol que otros pisan sin inmutarse.

12 d’abril 2013

Difícil, tanmateix





El Teatre Monumental porta un Ibsen inèdit

publicat per
www.totmataro.cat
9 abril de 2013
Comas Soler

Un cop passada la Setmana Santa, amb la represa de la programació estable, dissabte passat al Monumental es va poder veure el muntatge de 'Quan despertem d'entre els morts' dirigit per Ferran Madico que el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar fa dos mesos.

Aquesta és l'última obra que el noruec Henrik Ibsen (1828 -1906), el més gran i més influent dramaturg del seu temps, va escriure abans de morir. Molt vinculat amb l'evolució dels moviments estètics dominants a l'Europa de l'època, Ibsen adopta en aquesta com en d'altres de les seves peces tardanes els postulats dels corrents simbolistes en què l'abstracció, el somni, la imaginació i sobretot la càrrega poètica del text han de ser els factors que creïn l'atmosfera dramàtica. El teatre, així, no ha de narrar o descriure, sinó suggerir.

Vides malaguanyades
Les seves característiques fan que 'Quan despertem d'entre els morts', escrita l'any 1899, sigui una obra molt difícil d'escenificar. Tant, que a diferència d'altres del període més realista d'Ibsen, com 'Casa de nines' o 'Un enemic del poble', és gairebé desconeguda i rarament representada. Al nostre país, per exemple, tot i que el 1901 ja va ser editada en català, no està clar que mai hagi pujat a un escenari. Fins ara.

Rubek, un escultor madur i consagrat perquè ha realitzat una gran obra d'art, s'està en un balneari acompanyat de la seva dona Maja, jove i vital. Ell ja fa temps que no troba motivació per treballar i tots dos estan descontents del rumb que ha pres la seva vida en comú. En aquestes que arriben Ulfheim, un caçador excèntric i atrevit, i Irene, una figura misteriosa que resultarà que havia estat la model de l'escultor. Maja decideix seguir el caçador, buscant el que no li ha sabut donar el seu home. I a Rubek amb la nova presència d'Irene se li fa evident que, havent-ho sacrificat tot per l'art, ha malmès la seva vida i la de les dues companyes que ha tingut al seu costat. Una revelació amb rerefons de fatalitat tràgica.

Ambigüitat i reiteracions
Amb un material tan metafísicament intricat, Ferran Madico ha fugit de manera sistemàtica de la interpretació naturalista per no caure ni en el melodrama ni en l'esquematisme del triangle amorós, que haguessin estat caricatures immerescudes del text i de les tesis d'Ibsen. La pulsió constant i la recurrència de la contraposició entre la fredor de l'art i la passió per la vida, l'ardència de l'amor o l'entusiasme per la llibertat que expressen els personatges fa que l'acció dramàtica de 'Quan despertem d'entre els morts' es desenvolupi en una mena d'espiral quasi obsessiva. Aquesta pugna el director la ventila amb una posada en escena que conjumina elements de modernitat amb d'altres d'època, com el vestuari. Una ambigüitat molt en línia amb els cànons simbolistes. Com també ho és l'escenografia mínima, constituïda només per cinc grans roques. Primer signifiquen blocs de marbre, la matèria de base per esculpir, que palesen la penúria creativa en què ha caigut Rubek. Després simulen muntanyes i fondalades, el bocí de natura que fa de marc als debats conflictius dels protagonistes. I finalment són els cims tempestuosos i emboirats on s'esdevé el desenllaç de l'obra.

Amb les seves ambivalències, 'Quan despertem d'entre els morts' no resulta gens fàcil per a l'espectador d'avui. Com tampoc no ho va ser en el temps del seu autor. Però s'ha de reconèixer que l'esforç de Ferran Madico i el seu equip per tirar endavant aquest muntatge ve a esmenar una llacuna que el panorama teatral català tenia fins ara. I déu n'hi do com han sabut endinsar-se en un dels episodis més complicats de tot l'univers ibsenià.

06 d’abril 2013

Quan despertem d'entre els morts dissabte 6 abril a les 21,00 hores al Monumental




publicat per
2 abril de 2013

Un clàssic d'Ibsen dirigit per Ferran Madico

Dins el cicle "Teatre=crisi?
Després de publicar Quan despertem d'entre els morts, l'any 1899, Henrik Ibsen (1828-1906) no va escriure cap altra obra. L'obra aglutinava els grans temes de la seva literatura: la tensió entre el poder i la moral.

Arnold Rubek, un escultor amb un cert prestigi, descansa en un tranquil balneari amb vistes als fiords amb la seva dona, la jove i vitalista Maia, uns anys més jove. El matrimoni, envaït secretament pel tedi, comença a esquerdar-se amb l'arribada al resort d'una misteriosa dona, Irena, una model que guarda un record terrible de quan va treballar amb Arnold. L'aparició d'Ulfheim, un caçador que desperta en Maia la voluntat d'endinsar-se en la natura, acabarà de treure a la llum tots els conflictes que planaven per sobre la relació.

Podeu veure un vídeo de l'espectacle aquí.
Per a més informació consulteu aquí

Després de la funció farem un col·loqui amb Ferran Madico, presentat per l'actor i dramaturg Pere Anglas.
Esperem els vostres comentaris via twitter amb l'etiqueta #morts_monu

13 de febrer 2013

Un ‘ibsen’ gèlid i sense emoció al TNC




CRÒNICA
‘Quan despertem d’entre els morts’ defrauda

publicat per
www.elperiodico.cat
10 de febrer de 2013
José Carlos Sorribes
foto :  Lluís Marco i Esther Bové.

Quan despertem d’entre els morts és el testament literari de Henrik Ibsen i no només perquè va ser l’última obra del pare de la dramatúrgia contemporània. En aquesta obra s’hi condensen els temes que van marcar la seva trajectòria, com el dilema entre art i vida, entre l’home i la societat, a partir de la història d’un vell escultor, Arnold Rubek (Lluís Marco), devorat pel fet de crear, de deixar empremta artística per a la posteritat.
Casat amb una dona més jove, Maja (Esther Bové), l’aparició d’Irene (Cristina Plazas), que va ser la model de la seva gran obra, farà brotar els seus dimonis interns. Al seu torn, Maja desfermarà el seu anhel de llibertat i d’abandonament de la rutina vital amb l’aparició d’un caçador ben animal (Ernest Villegas).
La posada en escena de Ferran Madico ajudarà poc a fer que aquest text, gairebé inèdit per aquí, agafi embranzida davant clàssics d’Ibsen com Casa de nines,
Hedda Gabler, Peer Gynt, Senyoreta Júlia o Un enemic del poble. Freda,
sense emoció ni punt de vista clar, i massa discursiva, la peça transcorre sense assolir l’impacte que s’espera del que es diu en escena. Al costat d’un vestuari d’època, l’espai escènic és molt més metafòric amb grans roques que serveixen tant per situar-nos al balneari de l’inici de l’obra, cobertes amb teles blanques, com per dur-nos als cims del desenllaç.
Lluís Marco i Cristina Plazas apel·len a la seva experiència per deixar els millors instants, no gaires, d’una obra en què també hi ha recursos gratuïts com la projecció del títol al quart d’hora o els moviments dels personatges que ha coreografiat Sol Picó entre cada acte.