Difícil, tanmateix

El Teatre Monumental porta un Ibsen inèdit

publicat per

www.totmataro.cat

9 abril de 2013

Comas Soler

Un cop passada la Setmana Santa, amb la represa de la programació estable, dissabte passat al Monumental es va poder veure el muntatge de 'Quan despertem d'entre els morts' dirigit per Ferran Madico que el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar fa dos mesos.

Aquesta és l'última obra que el noruec Henrik Ibsen (1828 -1906), el més gran i més influent dramaturg del seu temps, va escriure abans de morir. Molt vinculat amb l'evolució dels moviments estètics dominants a l'Europa de l'època, Ibsen adopta en aquesta com en d'altres de les seves peces tardanes els postulats dels corrents simbolistes en què l'abstracció, el somni, la imaginació i sobretot la càrrega poètica del text han de ser els factors que creïn l'atmosfera dramàtica. El teatre, així, no ha de narrar o descriure, sinó suggerir.

Vides malaguanyades

Les seves característiques fan que 'Quan despertem d'entre els morts', escrita l'any 1899, sigui una obra molt difícil d'escenificar. Tant, que a diferència d'altres del període més realista d'Ibsen, com 'Casa de nines' o 'Un enemic del poble', és gairebé desconeguda i rarament representada. Al nostre país, per exemple, tot i que el 1901 ja va ser editada en català, no està clar que mai hagi pujat a un escenari. Fins ara.

Rubek, un escultor madur i consagrat perquè ha realitzat una gran obra d'art, s'està en un balneari acompanyat de la seva dona Maja, jove i vital. Ell ja fa temps que no troba motivació per treballar i tots dos estan descontents del rumb que ha pres la seva vida en comú. En aquestes que arriben Ulfheim, un caçador excèntric i atrevit, i Irene, una figura misteriosa que resultarà que havia estat la model de l'escultor. Maja decideix seguir el caçador, buscant el que no li ha sabut donar el seu home. I a Rubek amb la nova presència d'Irene se li fa evident que, havent-ho sacrificat tot per l'art, ha malmès la seva vida i la de les dues companyes que ha tingut al seu costat. Una revelació amb rerefons de fatalitat tràgica.

Ambigüitat i reiteracions

Amb un material tan metafísicament intricat, Ferran Madico ha fugit de manera sistemàtica de la interpretació naturalista per no caure ni en el melodrama ni en l'esquematisme del triangle amorós, que haguessin estat caricatures immerescudes del text i de les tesis d'Ibsen. La pulsió constant i la recurrència de la contraposició entre la fredor de l'art i la passió per la vida, l'ardència de l'amor o l'entusiasme per la llibertat que expressen els personatges fa que l'acció dramàtica de 'Quan despertem d'entre els morts' es desenvolupi en una mena d'espiral quasi obsessiva. Aquesta pugna el director la ventila amb una posada en escena que conjumina elements de modernitat amb d'altres d'època, com el vestuari. Una ambigüitat molt en línia amb els cànons simbolistes. Com també ho és l'escenografia mínima, constituïda només per cinc grans roques. Primer signifiquen blocs de marbre, la matèria de base per esculpir, que palesen la penúria creativa en què ha caigut Rubek. Després simulen muntanyes i fondalades, el bocí de natura que fa de marc als debats conflictius dels protagonistes. I finalment són els cims tempestuosos i emboirats on s'esdevé el desenllaç de l'obra.

Amb les seves ambivalències, 'Quan despertem d'entre els morts' no resulta gens fàcil per a l'espectador d'avui. Com tampoc no ho va ser en el temps del seu autor. Però s'ha de reconèixer que l'esforç de Ferran Madico i el seu equip per tirar endavant aquest muntatge ve a esmenar una llacuna que el panorama teatral català tenia fins ara. I déu n'hi do com han sabut endinsar-se en un dels episodis més complicats de tot l'univers ibsenià.