Un cotxe per a tota la família

Entretinguda i emotiva comèdia sobre una família força convencional

Tot i que és sorprenent trobar-se un cotxe al menjador de casa, i més si vius en un pis alt, li recomanaríem a la Pilar que passegés pel Portal de l’Àngel, on veurà dues precioses furgonetes Volkswagen T1 al primer pis d’una botiga. Però la Pilar, que té un càrrec important a l’Ajuntament, veu perillar la seva feina quan al menjador de casa el seu pare, a qui fa força temps que no veu, es troba amb un 600 verd pistatxo (“ El automóvil para todos ”, que deia la publicitat). No serviran de res les explicacions del pare ni la defensa de la germana. El cotxe ha d’anar fora.

Sobre aquest conflicte aixeca Pere Riera una obra força allunyada de treballs anteriors ( Infàmia, Desclassificats i Lluny de Nuuk ) i que sembla més aviat fruit d’un encàrrec, tot i que l’autor assenyali que volia fer un homenatge a la icona de la mobilitat del desarrollismo espanyol. Tant se val. El resultat és una entretinguda i emotiva comèdia sobre una família força convencional amb un pare jubilat que ha gastat hores i il·lusió construint el 600 en record de la mare absent i dues germanes que s’estimen però que no es comuniquen, amb l’afegit del marit abandonat de la Pilar. El 600 serà el detonant perquè sorgeixin els conflictes passats entre els familiars i amb alguna sorpresa que no revelarem però que ens parla de l’amor incondicional.

Penso que Riera volia que la proposta tingués més humor del que finalment hi trobem, i que a més a més és un xic banal, però la bona arquitectura, l’equilibri entre el més lleuger i el més dramàtic i el bon ritme i la naturalitat dels diàlegs donen vida a una funció molt ben servida per un sempre eficaç Jordi Banacolocha (l’avi de la comèdia catalana), una magnífica Rosa Vila, una simpàtica Àngels Gonyalons i un Pep Planas ben somrient. En una producció que no escatima mitjans i un càsting molt adequat, ben segur que la presència de Mercè Sampietro (la dona absent) és la cirereta per acostar al Goya el públic madur, aquell per a qui el 600 encara és alguna cosa més que un cotxe vell sense reprise.

+info

Santi Fondevila

ara.cat

La Dona del 600

Del 25 d'Octubre de 2019 al 15 de Desembre de 2019
Teatre Goya
La dona del 600 → Teatre Goya
90 minuts

Català
Direcció:
Pere Riera


Mercè Sampietro i Àngels Gonyalons protagonitzen La dona del 600, un espectacle escrit i dirigit per Pere Riera que es podrà veure al Teatre Goya a partir del mes d’octubre.

En Tomàs és vidu, té més de setanta anys, i el metge l’obliga a estar-se del cafè, la llet, la sal idels greixos. Viu sol, i passa les hores com aquell que compta estels a mitjanit. Un bon dia, laseva filla Montse li du un regalinesperat: la maqueta d’un Seat 600. Ella, que és metgessasense fronteres i es passa més temps lluny que no pas a prop, ha pensat que el regalmantindria en Tomàs entretingut; més encara, reconstruint una còpia a escala del vehicle quevan tenir a casa durant tants i tants anys. El “confit”, com ells n’hi deien; el nom amb què laCarme, la dona d’en Tomàs, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, ell el va dur a casa,per convertir aquell cotxe petit i bonic en un membre més de la família.

+ info
teatrebarcelona.com

Txèkhov i les tres fantasmes

Carles Alfaro reescriu el dramaturg rus en una comèdia cínica sobre l’ofici de la representació, al Teatre Goya

Un actor home­nat­jat es des­perta, mig ebri, al came­rino. Tots l’han obli­dat
Un per­so­natge d’una petita ciu­tat, que fa anys, que ha tre­ba­llat als prin­ci­pals tea­tres, rep un home­natge dels seus con­ciu­ta­dans. Davant de tanta pedan­te­ria, només troba el con­sol de la beguda. Fins que cau endor­mis­cat dins del came­rino. Tot­hom l’oblida. Sol, des­co­breix tres presències, que podrien ser el record de Les tres ger­ma­nes de Txèkhov que el fan pen­sar sobre la inu­ti­li­tat de la seva vida. Els per­so­nat­ges s’enca­ren amb l’actor. Car­les Alfaro, un entu­si­asta de Txèkhov, pre­senta L’últim acte, una peça que arrenca ses­si­ons de prèvia avui, tot i que l’estrena serà dilluns vinent. Farà tem­po­rada fins al 24 de març. Al Tea­tre Goya. La pri­mera funció amb públic coin­ci­deix el dia que es va fer públic la marxa de Josep Maria Pou al Tea­tre Romea.

Fran­cesc Ore­lla admet que s’iden­ti­fica amb bas­tants pas­sat­ges del seu per­so­natge. Tan famós com patètic. En el fons, els tex­tos de Txèkhov ser­vei­xen per qüesti­o­nar els sacri­fi­cis per­so­nals de l’actor per la seva car­rera. Nina, Cris­tina Pla­zas i Bárbara Gra­na­dos són les tres fan­tas­mes que habi­ten al tea­tre. Es bara­llen com cada ves­pre. Però aquest cop, per sor­presa tenen un com­pany ines­pe­rat: l’actor endor­mis­cat que pres­si­o­na­ran amb els seus dub­tes i mane­res d’inter­pre­tar la vida. Tot i la presència de Gra­na­dos i Nina, la música hi té un paper com­ple­men­tari. La pia­nista, de fet, il·lus­tra els pas­sat­ges amb peti­tes inter­ven­ci­ons, tot i que la musi­ca­li­tat ve mar­cada per la sono­ri­tat de les parau­les i de les pau­ses. “Hi ha teca en allò que no es diu”, comenta el direc­tor.

L’obra té un joc d’equívocs evi­dents (un actor famós en una situ­ació ridícula) però aborda, com en tots els Txèkhov, els dife­rents com­por­ta­ments humans. El dra­ma­turg i metge rural obser­vava els seus paci­ents i n’extreia bri­llants per­so­nat­ges que es deba­tien amb el destí i les nor­mes soci­als.

L’obra fa escarni dels home­nat­ges als intèrprets. Perquè, en alguns casos, sig­ni­fica més un reco­nei­xe­ment dels que ho orga­nit­zen que dels matei­xos home­nat­jats. Per això se l’obli­den i tan­quen el tea­tre, cofo­ies, aque­lles auto­ri­tats muni­ci­pals ima­gi­na­des a L’últim acte. Alfaro ha cosit frag­ments de con­tes, peti­tes peces breus tea­trals (com L’os i El cant del cigne) a més d’arti­cles del dra­ma­turg que escri­via a la premsa.

+ info - publicat per
J.B - Barcelona
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1552481-txekhov-i-les-tres-fantasmes.html

L'últim acte

La darrera funció d’una persona que ha dedicat la seva vida a la interpretació és el centre de l’espectacle L’últim acte, dirigit per Carles Alfaro i protagonitzat per Nina, Francesc Orella, Cristina Plazas i Bárbara Granados.
Un actor trepitja l’escenari. El soroll del cruixit de la tarima envaeix l’espai.
Silenci. Un respir. Els pulmons s’omplen d’aire i un focus il·lumina el seu rostre.
No hi haurà una altra funció, aquesta és la seva última representació. I n’és plenament conscient.
Sobre l’escenari, la pel·lícula de la seva vida es comença a projectar i els personatges que l’han acompanyat al llarg dels anys apareixen davant dels seus ulls.
Les escenes més impressionants que ha interpretat se succeeixen en una última funció, un últim acte, la millor de les seves interpretacions. La més memorable, la més màgica, aquella que quedarà en el record.


+ info - publicat per
https://www.teatrebarcelona.com/espectacle/lultim-acte?funcio_id=119983

Els escape rooms inspiren la nova comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt

Àgata Roca, Oriol Vila, Paula Vives i el mateix Joel Joan interpreten dues parelles d'amics a qui se'ls complica el joc al Teatre Goya.

En els darrers temps els escape rooms o jocs d'escapada han sortit com bolets per la ciutat. Agafant-se al fenomen, Joel Joan i Hèctor Claramunt han ideat una obra teatral que passa en un d'aquests espais, en concret al barri d'Hostafrancs. Ja us podeu imaginar que l'experiència dels quatre protagonistes que intervenen en el joc, amb papers interpretats per Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives, no serà gens convencional, i la comèdia tindrà molts moments d'intriga, de suspens... i fins i tot de por! El muntatge es titula, simplement, Escape room, i el podreu veure al Teatre Goya a partir del 10 de novembre, si bé l'estrena oficial serà nou dies més tard.

Dalt l'escenari hi veurem dues parelles amigues de fa anys que han decidit anar a passar una tarda divertida i posar a prova la seva intel·ligència. Ja hi van amb la pell un xic sensible, perquè uns dies abans s'ha trobat en un contenidor del barri on té lloc el joc el cadàver d'un home esquarterat. Des del moment en què es tanca la porta de l'habitació, comencen a ocórrer coses estranyes. Evidentment, no us desvelarem gaire cosa més del que els hi passa als quatre amics, però sí que us podem avançar que l'aventura posarà a prova la seva amistat.

+ info – publicat per

Del 10 novembre 2018 al 3 febrer 2019

De dimarts a divendres, a les 20.30 h

Dissabtes, a les 18 i a les 20.30 h

Diumenges, a les 18.30 h

Teatre Goya

Informació

16-28 €

http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/escape-room-teatre-goya

Mercè Arànega és Shirley Valentine al Teatre Goya

L'actriu es posa a la pell d'una mestressa de casa revolucionària en aquest monòleg escrit per Willy Russell i dirigit per Miquel Gorriz.

Un monòleg còmic sobre la possibilitat de canviar i el coratge de viure. Així es podria definir Shirley Valentine, obra amb text de Willy Russell que des que es va estrenar l'any 1986 a l'Everyman Theatre de Liverpool no ha parat de representar-se arreu del món. A casa nostra se'n va poder veure una versió fa un parell de dècades amb Amparo Moreno com a protagonista i Rosa Maria Sardà en la direcció. Ara és Mercè Arànega la que encarna aquesta mestressa de casa que viu una vida rutinària, amb els fills ja grans i que pràcticament no surt de la cuina. Un bon dia una amiga li regala un bitllet per marxar totes dues quinze dies a Grècia, i això trasbalsa la Shirley, que es pregunta què se n'ha fet dels seus somnis de joventut. Miquel Gorriz és el director del muntatge, que Arànega interpreta damunt l'escenari del Teatre Goya fins al 4 de novembre.

L'actriu explica que va veure Shirley Valentine ja fa uns quants anys, i que ja aleshores va pensar que quan tingués una certa edat el voldria representar. Josep Maria Pou, director artístic del Teatre Goya, situa el monòleg en la categoria de "clàssic contemporani". El sentit de l'humor del personatge protagonista, però també la tendresa, la ironia, els moments dramàtics i les ganes de viure i de començar de nou que transmet són la mescla d'ingredients que trobaran els espectadors al llarg de l'hora i vint minuts de funció.

Publicat per

http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/shirley-valentine-teatre-goya

“Per crear el capità Ahab cal convertir-lo en una obsessió”

Una xerrada al Goya reviu el mite de ‘Moby Dick’

Són tres homes amb l’obsessió pel capità Ahab sota la pell, però Jacinto Antón els presenta com tres arponers al cim del Pequod. “Comencin a disparar”, els encoratja el periodista d’ El País, que és també el moderador d’aquesta taula rodona a tres bandes sobre Moby Dick al Teatre Goya. Josep Maria Pou, que encarna Ahab a l’escenari del teatre, esmenta la paraula obsessió per primera vegada. No serà l’última de la xerrada. “Em fascina com l’obsessió d’Ahab per la venjança es converteix en una bogeria incontrolable”, assenyala l’actor, que té molt clar què s’amaga a les entranyes del personatge. “És un boig perillós. S’atribueix a ell mateix una missió i arrossega tota la tripulació cap a la seva bogeria”, afegeix.

Per donar vida a un personatge de tanta intensitat, cal deixar-se endur per la força que emana. Ho constata l’il·lustrador José Ramón Sánchez, autor de la novel·la gràfica Moby Dick a partir de l’adaptació de l’editor Jesús Herrán. “Per crear el capità Ahab cal convertir-lo en una obsessió”, afirma Sánchez, que explica que en el seu cas va sorgir el 2001 i va desembocar, primer, en una sèrie de quadres de gran format amb escenes de la novel·la de Melville. Malgrat la dèria cega del capità del Pequod, Herrán s’afanya a salvar-lo. “No puc culpar Ahab que la balena ataqui el vaixell”, admet l’editor, que llegeix l’escena en què el capità intenta allunyar Starbuck de la seva obstinació per justificar-ho. Just després de les seves paraules, Pou i Sánchez reconeixen que tots dos porten dins una part del protagonista. “Els actors sortim de cada personatge enriquits. Tenim la teràpia pagada”, bromeja l’actor. Tots quatre saben que Moby Dick no és una novel·la fàcil: s’inicia amb més de 200 cites i inclou tractats sobre com desmembrar una balena. “Se li ha atribuït falsament la idea que és infantil”, lamenta Pou. Abans de llançar-se a la mar d’espectadors que els escolten, Antón li proposa un joc: que decideixi quin mariner de la novel·la podria interpretar cadascun d’ells. “Tu series un bon Ismael, el Jesús faria un gran Starbuck i el José Ramón podria encarnar el pare -imagina Pou-. I buscaríem algú altre que fes d’Ahab, perquè jo estaria descansant”.

Publicat per

N.J. Barcelona

27/02/2018

Josep Maria Pou, Jacinto Antón, José Ramón Sánchez i Jesús Herrán al Teatre Goya. / Jordi Roviralte

ara.cat

Josep Maria Pou s'enfronta a Moby Dick

L'actor es posa en la pell del capità Ahab sota els focus del Teatre Goya.

Un viatge a les profunditats de la bogeria d'un home capaç de tot per satisfer la seva obstinació, en aquest cas la caça d'un catxalot blanc del qual es vol venjar per haver-li arrencat una cama. Aquesta és l'essència de Moby Dick, la conegudíssima novel·la de Herman Melville de la qual se n'han fet adaptacions tant per al cinema com per al teatre. En aquest segon camp, en podrem anar a veure una a partir del 19 de gener al Teatre Goya, amb autoria de Juan Cavestany i direcció d'Andrés Lima.

L'actor Josep Maria Pou interpreta el paper del capità enfollit, un dels grans noms de la literatura universal. L'acompanyen Jacob Torres, que fa diversos personatges, i Oscar Kapoya com a Pip. El capità Ahab creuarà els oceans a bord del vaixell balener Pequot a la recerca del catxalot, en una obsessió que va més enllà de la raó. El nord-americà Herman Melville (1819-1891) va publicar Moby Dick l'any 1851, sense cap mena d'èxit inicial, fet que va passar factura a l'autor: Melville havia dedicat dos intensos anys de la seva vida a escriure-la. El temps, però, l'ha convertida en una novel·la de referència, i el cinema -especialment la pel·lícula del 1956 de John Huston amb Gregory Peck en el paper de capità- i el teatre, i fins i tot els dibuixos animats, han acabat de donar popularitat a tot el món tant al catxalot com al personatge que ara a l'escenari interpreta Pou. S'estarà al Goya fins al 4 de març.

+ info

Del 19 Gener 2018 al 4 Març 2018

De dimarts a divendres, a les 20.30 h

Dissabte, a les 18 h

Diumenge, a les 18.30 h

Teatre Goya

Informació

14-28 €

Publicat per

http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/moby-dick-teatre-goya

La versió de Mario Gas d”Incendios’ protagonitzada per Nuria Espert arriba al Teatre Goya

La veterana i reconeguda actriu assegura que "és un text oportú aquí i a tot arreu, en un món ple d'incendis"

Aquest text és un servei de l'agència ACN. VilaWeb no ha intervingut ni en la selecció, ni en la redacció, ni en el contingut de la notícia.

Després de l’èxit que va obtenir al Teatro de la Abadía la temporada passada, ‘Incendios’ dirigida per Mario Gas arriba aquest dimecres al Teatre Goya i es podrà veure fins al 26 de novembre. El drama de l’autor libanès-canadenc Wajdi Mouawad torna a Barcelona després del gran èxit obtingut per La Perla 29 al Romea i ara protagonitzada per Nuria Espert i Laia Marull. La veterana i reconeguda actriu ha assegurat que aquest “és un text oportú aquí i a tot arreu en un món ple d’incendis”. Mario Gas ha apuntat que l’obra és un viatge iniciàtic i un crit a favor del coneixement, la reconciliació i ho fa passant-la per la seva mirada i explicant-la de la forma “més senzilla, coherent i potent perquè arribi directament a l’espectador.

‘Incendios’ forma part de la tetralogia (una sèrie de cinc obres) ‘La sang de les promeses’ de Mouawad. Explica una dura història familiar ambientada al Líban de la darrera guerra civil, on dos germans, Jeanne i Simon, hauran de seguir les traces de la seva mare Nawal Marwan, una dona amb un passat ocult. Mario Gas ha dit que intenta explicar sobre l’escenari aquesta història, que el va “colpir molt”, passant-la per la seva mirada i explicant-la de la forma “més senzilla, coherent i potent perquè arribi directament a l’espectador i intentant treure les coses superficials i que sigui el més auster possible”. Espert ha dit que a l’obra hi ha dos camins. “El primer respon al ‘jo més’ que és la catàstrofe total i el segon és que on hi ha amor no hi pot haver odi i tots tenim una capacitat de perdonar que no utilitzem normalment”. “Aquesta és una obra que no passarà de moda”, ha apuntat, al temps que ha remarcat que és preciosa la frase: “Junts estem millor i som més que separats”. Espert ha afirmat que ‘Incendios’ és “un text sanador, que cura els dolors interiors i que explica que el dolor que tens es pot curar”. L’equip del muntatge, com ha ressaltat Espert, tenia moltes ganes de portar a Barcelona aquesta versió d”Incendios’ de Mouawad. “Hem fet una gira molt llarga, a tot arreu i ha anat molt bé però ara ens tocava Barcelona”. La veterana actriu ha assenyalat que té una gran sort d’estar amb un espectacle que “adora amb un autor que respecta tant. Penso que és el més gran dramaturg viu del món i estic fent l’obra que més que m’agrada de les que conec d’ell”. Ha indicat que interpreta un paper preciós que “fa molta por, però tot el que té algun valor fa por. La por forma part de la meva professió i aquí a ‘Incendios’ es nota més que altres vegades”.L’actriu ha evitat valorar la situació política que es viu a Catalunya i ha assegurat que “ja en parla sobre això i segur que contestarà totes les preguntes”.A més d’Espert i Marull, hi actuen Ramón Barea, Álex García, Alberto Iglesias, Candela Serrat, Lucia Barrado i Germán Torres.

Publicat per

ACN Barcelona

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-versio-de-mario-gas-dincendios-protagonitzada-per-nuria-espert-arriba-al-teatre-goya/

‘Don Joan’: torna el gran seductor

El Teatre Goya representa la versió de Molière del gran mite masculí, amb direcció moderna de David Selvas i amb Julio Manrique en el paper protagonista

Don Joan pot pujar a l’escenari de moltes maneres diverses. En l’òpera, hauria de ser la versió de Lorenzo da Ponte a la qual va posar música Mozart, i en teatre hi ha dues versions del mite que són universals: l’espanyola, signada per José Zorrilla, i la francesa, que va escriure Molière al segle XVII. De fet, la versió de Molière és la més universal i representada en tot el món, i és la que podrem veure a Barcelona en una adaptació que, tot i que pren com a punt de partida el text clàssic, tindrà una escenografia moderna, audaç, sexual i valenta que dirigeix David Selvas. L’actor passa a ser ara director, i en el paper protagonista tindrem un altre gran talent teatral, Julio Manrique. Podrem gaudir de tot plegat fins al 22 d’octubre al Teatre Goya.

La producció original és del Teatre Nacional de Catalunya, i ara es podrà veure en un escenari més petit i cèntric, amb tot el talent i la intensitat d’un repartiment completat per Manel Sans, Lluís Marco, Sandra Monclús, Anna Azcona, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín i Jordi Collet. El gran seductor, condemnat per la seva luxúria, ens captivarà un cop més.

Trobaràs més informació al web del Teatre Goya, on podràs fer també la teva reserva d’entrades.

PUBLICAT PER

http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/don-joan-moliere-teatre-goya

L’art… de la comèdia

Una comèdia sobre l’amistat d’una eficàcia humorística absoluta, en bona part deguda al tercer en discòrdia

'Art':  Teatre Goya, el 30 d'octubre

'Art' és segurament una de les comèdies més rodones de finals del segleXX. Una obra que encimbella l’art de la discussió en una estructura teatral sense fissures. L’autora, Yasmina Reza, és especialista a construir obres de teatre a partir de petits conflictes actuals dels quals brollen personatges també contemporanis i per això molt identificables. En aquest cas tot comença quan el Sergi (Lluís Villanueva), un dermatòleg aficionat a l’art, compra un quadre en blanc per 200.000 euros. El seu amic Marc (Francesc Orella), racionalista, clàssic i una mica amargat, no pot entendre que algú, i menys el seu amic, pagui aquesta enormitat per una “merda” de quadre. I no s’està de dir-l’hi.

Sota l’excusa del valor de l’art contemporani, Reza aixeca una comèdia sobre l’amistat d’una eficàcia humorística absoluta, en bona part deguda al tercer en discòrdia, el personatge que interpreta Pere Arquillué, un home inconsistent però pacificador que l’actor converteix en un pobre diable sentimental de gestualitat i expressions exagerades molt Louis de Funès. Lluís Villanueva dota de seguretat i elegància el seu Sergi i Francesc Orella explota amb intel·ligència la intransigència del Marc.

A Barcelona la va estrenar un Josep Maria Flotats expulsat del Teatre Nacional de Catalunya i després va venir la versió argentina protagonitzada per Ricardo Darín, totes dues en castellà. La nova producció de Focus defuig el realisme escenogràfic per ensenyar les entranyes del teatre, camina sobre una àgil i exquisida traducció de Jordi Galceran i exhibeix una precisa direcció de Miquel Gorriz en clau d’un trio de clowns amb un hàbil joc d’entrades i sortides que afavoreixen el trepidant ritme de la funció. Fantàstica l’escena gestual del tresillo amb els tres amics en silenci i menjant unes olives. Una versió que resulta molt quotidiana i garanteix hora i mitja de diversió intel·ligent que de ben segur omplirà el teatre durant mesos.

Publicat per

www.ara.cat

31 octubre de 2016

Pere Arquillué amb Lluís Villanueva i Francesc Orella. / ARA

Santi Fondevila

Enllaç

http://www.ara.cat/cultura/Lart-comedia_0_1679232107.html