| |||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||
|
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris josep maria pou. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris josep maria pou. Mostrar tots els missatges
05 d’agost 2018
MOBY DICK, Dirigido Por Andrés Lima Y Con Jose María Pou Como Protagonista
25 de gener 2018
Josep Maria Pou s'enfronta a Moby Dick
L'actor es posa en la pell del capità Ahab sota els focus
del Teatre Goya.
Un viatge a les profunditats de la bogeria d'un home
capaç de tot per satisfer la seva obstinació, en aquest cas la caça d'un
catxalot blanc del qual es vol venjar per haver-li arrencat una cama. Aquesta
és l'essència de Moby Dick, la conegudíssima novel·la de Herman Melville de la
qual se n'han fet adaptacions tant per al cinema com per al teatre. En aquest
segon camp, en podrem anar a veure una a partir del 19 de gener al Teatre Goya,
amb autoria de Juan Cavestany i direcció d'Andrés Lima.
L'actor Josep Maria Pou interpreta el paper del capità
enfollit, un dels grans noms de la literatura universal. L'acompanyen Jacob
Torres, que fa diversos personatges, i Oscar Kapoya com a Pip. El capità Ahab
creuarà els oceans a bord del vaixell balener Pequot a la recerca del catxalot,
en una obsessió que va més enllà de la raó. El nord-americà Herman Melville
(1819-1891) va publicar Moby Dick l'any 1851, sense cap mena d'èxit inicial,
fet que va passar factura a l'autor: Melville havia dedicat dos intensos anys
de la seva vida a escriure-la. El temps, però, l'ha convertida en una novel·la
de referència, i el cinema -especialment la pel·lícula del 1956 de John Huston
amb Gregory Peck en el paper de capità- i el teatre, i fins i tot els dibuixos
animats, han acabat de donar popularitat a tot el món tant al catxalot com al
personatge que ara a l'escenari interpreta Pou. S'estarà al Goya fins al 4 de
març.
+ info
Del 19 Gener 2018 al 4 Març 2018
De dimarts a divendres, a les 20.30 h
Dissabte, a les 18 h
Diumenge, a les 18.30 h
Teatre Goya
Informació
14-28 €
Publicat per
09 de novembre 2015
El teatre reunit del centenari Arthur Miller
publicat per
7 de novembre de 2015
Josep Maria Pou
El 17 d'octubre de 1915 va néixer a Connectiut (EUA) el
dramaturg Arthur Miller. Els cent anys exactes d'aquest naixement es van
complir fa només tres setmanes. Estem, doncs, en any de centenari Miller, una
celebració que es prolongarà fins ben entrat el 2016.
Les obres d'Arthur Miller no han deixat d'estar presents en
tota mena d'escenaris. La mort d'un viatjant, en concret, apareix sempre en
aquestes llistes a les quals tan aficionats són els internautes, ocupant-hi el
primer o segon lloc d'entre les més representades all over the world. I a
raonable distància, però molt presents també, Els desarrelats, Panorama des del
pont, Les bruixes de Salem i Después de la caída. Els bons aficionats al teatre
que llegeixen aquesta columna tenen en el seu record memorables representacions
d'aquestes funcions i dels actors que es van posar a la pell de Willy Loman,
per exemple -l'home que «mirava de deixar el seu nom escrit en un glaçó de gel
en un calorós dia del mes de juliol»-,des de Carlos Lemos, que va ser qui
primer el va encarnar a Espanya, el1952, fins a José María Rodero (que va
interpretar el viatjant en un Estudio 1 de TVE el 1972), José Luis López
Vázquez (1985), José Sacristán (2001) i, més recentment, el 2009, Jordi
Boixaderas, en el muntatge que es va veure al Teatre Lliure firmat per Mario
Gas.
A BARCELONA
El centenari de Miller no passarà de llarg per Barcelona.
Tres funcions seves es veuran aquí els pròxims mesos: Panorama desde el puente,
Las brujas de Salem i El precio, totes elles amb equip i repartiment de luxe.
Però per als que, impacients, no vulguin esperar-se a aquestes estrenes, els
recomano submergir-se ara mateix en la lectura del Teatro reunido que acaba de
publicar Tusquets Editores, un volum que reuneix, precisament, les cinc obres
d' Arthur Miller esmentades més amunt. És d'agrair aquesta publicació -Tusquets
té al seu catàleg moltes altres obres de Miller que complementen el tom d'ara-
en un país en què la publicació de textos teatrals és escassa, per no dir
mínima, per no dir inexistent, per no dir desapareguda, per no dir vergonyosa.
Llegir-se les cinc obres del tom de Tusquets, buscar i
visionar algunes de les millors versions d'aquestes obres fetes per al cine i
apartar ara els diners per a les entrades de les tres funcions que es veuran a
Barcelona pot ser una bona manera, si no la millor, d'acostar-se a Miller en el
seu centenari.
31 de juliol 2015
Josep Maria Pou i Mario Gas porten a escena el judici d'Atenes a Sòcrates
publicat per
29 de juliol de 2015
Esteve Plantada
L'obra, que arriba a Barcelona després de l'estrena al
Festival de Teatro Clásico de Mérida, mostra la defensa del filòsof i compta
amb un repartiment de luxe
Josep Maria Pou es posa a la pell de Sòcrates en el nou
espectacle de Mario Gas Foto: Jero Morales
Després de l'estrena al Festival de Teatro Clásico de
Mérida, Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano arriba aquest dimecres 29 de
juliol al Teatre Romea. A l'obra, Josep Maria Pou es posa a la pell del gran
pensador grec en els moments del judici al qual va ser sotmès, i Mario Gas
agafa les regnes de la direcció. L'espectacle s'estrena a Barcelona aquest
dimecres, 29 de juliol, en el marc del Festival Grec.
Sòcrates, a banda de ser un dels pensadors més coneguts de
l'antiga Atenes i mestre de Plató, està considerat el pare del pensament
occidental. Ell, un savi que no va voler escriure els seus pensaments perquè
trobava que tothom n’havia de desenvolupar els seus propis, va ser l'autor
d'aquella irònica expressió amb què la humanitat reconeix avui la seva
ignorància: "Només sé que no sé res".
Els fonaments de la democràcia, en joc
L'obra desafia els fonaments de la democràcia amb un
Sòcrates sotmès al judici d'Atenes. Pou s'encarrega d'interpretar un personatge
que serà jutjat i condemnat pels seus conciutadans després d'haver denunciat la
corrupció a la ciutat i haver advertit contra el paper supersticiós i
manipulador de la religió oficial. Acusat de menysprear els déus i corrompre la
joventut, es va negar a fugir, com li proposaven els seus deixebles, quan va
ser condemnat a ingerir una copa de cicuta.
Josep Maria Pou ha protagonitzat més de cinquanta
espectacles teatrals, en una carrera per la qual ja ha rebut un bon grapat de
premis i de reconeixements, entre els quals el Nacional de Teatre de la
Generalitat del 2001 i el Nacional de Teatro del 2006. El repartiment de l'obra
es completa amb actors de primer nivell de l'escena catalana, com Carles Canut,
Borja Espinosa, Guillem Motos, Amparo Pamplona, Ramon Pujol, Pep Molina.
Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano és una coproducció
del Grec 2015 Festival de Barcelona, el Teatre Romea i el Festival
Internacional de Teatro Clásico de Mèrida, amb la col·laboració del Teatre
Auditori de Sant Cugat.
30 de juny 2015
«Necessito sentir que la vida passa per la porta de casa»
publicat per
24 de juny de 2015
Carme Escales
Era l'any 2002. Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944)
acabava de finalitzar el rodatge de Policías, en el corazón de la calle, la
sèrie emesa entre el 2000 i el 2003 a Antena 3 TV, i en què l'actor català
interpretava l'inspector en cap Héctor Ferrer. Aquells quatre anys d'acció
policíaca, amb molta filmació en exteriors entre els cotxes i el bullici dels
carrers de Madrid, van saciar o, fins i tot, van sobrepassar Pou, que
recuperava la calma a Barcelona. «Vaig acabar realment angoixat. Arribava a
Bar-celona i aquí em canviava l'ànim, em relaxava», recorda d'aquella època
l'actor i també director artístic del Teatre Goya.
Va ser en un dels seus moments de calma barcelonina, fent
temps al centre de la ciutat abans de volar a Nova York, on passaria un mes,
quan Josep Maria Pou va trobar el pis on viu des d'aleshores, a l'Esquerra de
l'Eixample. «Vaig veure l'anunci d'un pis en una façana, vaig tenir un
pressentiment i vaig pujar a veure'l», explica. Hores després, una
transferència bancària el comprometia amb la que avui és la seva llar.
El seu pis només podia tenir un embolcall: urbanisme. Sentir
la vida sobre l'asfalt va fer bategar fortament el seu pressentiment. «Em sento
absolutament metropolità. Necessito l'asfalt en vena per una raó fonamental:
m'agrada molt estar envoltat de vida, barrejar-me amb la gent. No podria viure
on hagués d'agafar el cotxe per anar a comprar el pa o el diari. No tinc carnet
i tinc tota la llibertat que vull. Sóc un usuari de taxi brutal, n'agafo uns
quatre o cinc al dia i estic segur que em surt més barat que si tingués cotxe»,
reflexiona.
De la Gran Vía a la Gran Via
La mudança de Pou a Barcelona deixava enrere 40 anys de vida
madrilenya. Tancava la porta d'un pis a la Gran Vía de Madrid per obrir-ne una
altra a la Gran Via de Barcelona. «Necessito sentir que la vida passa per la
porta de casa», expressa l'actor, que memoritza els seus guions caminant pels
carrers del seu districte. En aquests moments, qualsevol se'l pot trobar
portant a la mà el quadern que recull les expressions que donaran vida al
filòsof grec Sòcrates d'Atenes. Sota la direcció de Mario Gas, el seu Sòcrates
s'estrenarà el 8 de juliol a Mèrida i, a partir del 15 d'aquell mateix mes, es
podrà veure al teatre Romea de Barcelona, dins la programació del Grec. I més
tard, al mateix teatre, novament a partir del 20 de setembre.
«Jo, que no em vaig voler treure el carnet de conduir, m'he
passat la
vida estudiant. Amb tot el que he memoritzat, podria
haver-me tret els estudis de notari o advocat»,
diu en broma aquest premi Nacional de teatre.
Gairebé 50 anys de teatre, amb obres d'un any i mig, dos o
fins i tot tres anys en cartell -com Arte, de Yasmina Reza, dirigida per Josep
Maria Flotats-, han obert tants camins a la ment de Pou com metres caminats a
l'Eixample per retenir els seus textos o somriures que la seva cara coneguda
dispara. «M'encanta el detall tan simpàtic, de connectar, simplement, a través
d'un somriure. Ni tan sols una salutació, un simple somriure còmplice de qui et
reconeix m'agrada, fins i tot més que els aplaudiments al teatre».
El carrer com a escola
«El carrer és -per Pou- una de les millors escoles
d'interpretació. Des del xamfrà del Zian (Gran Via amb Comte d'Urgell) disfruto
veient passar la gent, alguns parlant en veu alta. Abans hauries pensat que
estaven bojos, ara saps que deuen estar parlant per telèfon».
Al carrer, Pou estudia i observa. «Sóc un passejant de la
ciutat», diu. I molt assidu a esmorzar, dinar i sopar en bars i restaurants del
seu entorn. «El 90% de dinars i sopars els faig fora de casa», declara un fan
de la cap i pota amb cigrons del restaurant Sepúlveda (al 173 d'aquest carrer).
«El soroll del trànsit no em molesta. Per mi la vida està al centre de les
ciutats. Els meus llocs de vacances són ciutats: Nova York, Londres, Paris,
Tòquio...», diu. «La ciutat, i sobretot el seu centre, em dóna tot el que
necessito. Surto de casa, estiro el braç i tinc un taxi. En un radi de 50
metres tinc quatre quioscos, una dotzena de restaurants i cafeteries, puc anar
a peu al Romea, al Goya, al Born, a Santa Maria del Mar i a diversos cines.
Tinc cobertes les meves necessitats més urgents», assenyala.
¿Es mimetitzen i s'assemblen els veïns al seu barri tant com
els gossos i els seus amos?
«Doncs potser això té una explicació lògica. Hi ha veïnats
que conviden a una certa forma de vestir i comportar-se. En aquest costat de
l'Eixample s'hi respira una sensació de llibertat total. És com una olla on es
barreja gent d'aquí i d'allà, molts vénen a fer gestions, els veus amb papers»,
comenta de camí al seu gimnàs. Al Holmes Place (Balmes, 44) l'espera el seu
dietista.
16 d’abril 2015
Art o compromís?
.jpg)
publicat per
15 abril 2015
Comas Soler
Amb ‘Prendre partit’ Josep Maria Pou suscita un dilema
punyent
Un moment de 'Prendre Partit' diumenge al Monumental
Dels sis espectacles que s’hi inclouen, el de diumenge
passat és segurament el que més bé quadra amb l’apel·latiu “Teatre i ètica” que
dóna nom a la programació estable del Monumental per al trimestre actual.
Aquesta és una constatació de la que en pot donar fe el nombrós públic que hi
va assistir i que va quedar atrapat per la interrogació moral que planteja
‘Prendre partit’: la creació artística pot anar de bracet amb la barbàrie?
Es tracta d’una peça escrita pel dramaturg i guionista
sud-africà Ronald Harwood i estrenada el 1995 a Londres amb direcció de Harold
Pinter. Al cap de poc més d’un any, ja
es va poder veure a Catalunya, primer a Girona i després a Barcelona, en una
posada en escena de Ferran Madico i amb l’actor mataroní Pere Anglas en un dels
papers secundaris. La versió d’ara, que dirigeix i protagonitza Josep Maria
Pou, es va presentar per primer cop a començaments de desembre passat al
barceloní Teatre Goya.
Contradiccions
‘Prendre partit’ es basa en fets reals. Situa l’acció en el
sector americà de Berlín, acabada la Segona Guerra Mundial. El major Steve
Arnold participa en les operacions de depuració dels col·laboracionistes amb el
Tercer Reich i vol demostrar la culpabilitat de Wilhelm Furtwängler, un
famosíssim i venerat director d’orquestra que va optar per quedar-se a Alemanya
en lloc de fugir-ne, com havien fet molts artistes i intel·lectuals. Arnold no
podrà provar la pertinença del músic al partit de Hitler i fins i tot
constatarà que va ajudar activament a salvar d’altres col·legues jueus. Però
això no el farà menys culpable, segons ell, perquè la seva continuïtat al
capdavant de la Filharmònica de Berlín el
van fer còmplice i emblema de l’aparell de propaganda del règim genocida. Per
contra, al llarg dels interrogatoris, el director invocarà la separació de
l’art i la política i es defensarà de totes les acusacions afirmant que el seu
amor al país i la seva devoció artística estaven per damunt de les atrocitats
nazis. Aquesta posició, als ulls del militar americà, tindrà efectes
d’evidència inculpatòria perquè ningú, ni l’artista més sublim, pot adduir el
privilegi de consentir passivament la ignomínia o de defugir l’ineludible
compromís d’humanitat envers les víctimes de l’holocaust.
Teatre ben fet
Amb aquest fil argumental l’obra esdevé un exponent més del
tipus de propostes que caracteritzen Josep Maria Pou com a director i com a
actor. De preferències anglosaxones, sempre parteix d’un bon text i el
transposa a l’escena amb recursos i formalitats d’inclinació clàssica,
mitjançant un treball ben cuidat, que va de dret i està fet amb gust. Lluny de
vel·leïtats innovadores, el seu és un teatre comercial de qualitat escaient per
arribar a públics amplis. De ‘Prendre partit’, doncs, es pot dir que és un
muntatge acurat, amb una escenografia que evoca el clima de destrucció física i
simbòlica apropiat perquè l’engranatge dramàtic funcioni amb precisió. Pou s’hi
ha reservat el paper de Furtwängler, que dóna de manera continguda però
persuasiva. Andrés Herrera fa un Steve Arnold molt més irascible per resultar
l’antagonista idoni que la trama exigeix. La resta d’intèrprets componen també
amb convicció els seus personatges. En conjunt, les dissertacions dialèctiques
d’uns i altres fan que l’espectador hagi de considerar tots els punts de mira i
tenir-los en compte per abordar els seus dilemes ètics sense maniqueisme.
12 d’abril 2015
Prendre partit avui al Teatre Monumental de Mataró
publicat per
La història es basa en un cas real i se situa al Berlín
ocupat per l’exèrcit americà l’any 1946. El comandant Steve Arnold investiga
Wilhelm Furtwängler, director de la Filharmònica de Berlín durant el govern de
Hitler i considerat un dels millors directors d’orquestra de la seva generació,
per la seva presumpta col·laboració amb el nazisme. L’artista, que es considera
guardià de la seva tradició cultural i que intenta de mantenir-se al marge de
la realitat que l’envolta, es contraposa a el militar nord-americà que el
jutja, un home a qui no interessa la música clàssica però que ha visitat els
camps de concentració nazis.
Harwood és capaç de construir una tragèdia sobre la creació
lliure, els condicionaments estranys de l’art, la censura i el compromís com a
actitud creativa.
De Ronald Harwood
Direcció: Josep Maria Pou
Intèrprets: Josep Maria Pou, Andrés Herrera, Sandra Monclús,
Anna Alarcón, Pepo Blasco i Sergi Torrecilla
Activitats relacionades
Conferència sobre les relacions entre l'art i la política
Diumenge 12 d'abril, 17 h
Aula de Teatre
En aquesta xerrada prèvia es reflexionarà sobre la
problemàtica principal que aborda l’obra: la relació i el compromís de l’art
amb la realitat. També analitzarà si el compromís ètic és habitual en el teatre
actual, i en concret als escenaris catalans.
Post funció amb els membres de la companyia
Diumenge 12 d'abril, un cop finalitzada la funció
Col·loqui amb els membres de la companyia a l’entorn de
l’espectacle.
Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Diumenge 12 d'abril
18 h
Teatre Monumental
28 euros platea / 26 euros amfiteatre
01 de setembre 2014
Manrique, Broggi, Pou i Joel Joan, al Monumental
publicat
per
27 agost
2014
L’obra ‘Prendre Partit’ es podrà veure abans que a Barcelona
i l’Aula de Teatre fa 30 anys
Mataró és terra de bons costums teatrals i el Teatre
Monumental n’és el seu testimoni més clar. Ja fa temps que el nombre d’abonats
fixes se’n va més enllà de les 450 cadires ocupades, any rere any es bat el
rècord en aquest sentit i la col·lecció de cromos amb el bo i millor de
l’escena catalana és, temporada a temporada, una mica millor. El primer tram de
programació d’aquest curs és, potser, el més potent dels darrers temps i
portarà a Mataró algunes de les propostes de més èxit dels darrers temps. Apuntin
qui passarà pel Monumental: la companyia Camut Band, la companyia T de Teatre
portant a escena un text de Pau Miró, Ramon Madaula dirigit per Julio Manrique,
la companyia d’Oriol Broggi tornant a portar un text de Wajdi Mouawad o un duet
amb Joel Joan i Josep Maria Pou dirigit per aquest darrer. Vist en perspectiva,
un autèntic ‘dream team’.
La temporada d’enguany rep el nom de “Teatre i compromís”,
ja que amb la tria d’aquesta programació es pretén parlar de diverses formes de
compromís i de comprendre, assimilar i compartir les coses que succeeixen
quotidianament, i, alhora, prendre consciència, reflexionar, fer pensar,
etcètera. Després del primer espectacle de la temporada serà ‘Sonoritats’, un
espectacle de dansa i claqué de la companyia Camut Band. El segon espectacle de
la temporada serà “Dones com jo” de les T de Teatre, dirigit i escrit per Pau
Miró. L’actriu Carme Pla, de la companyia, ha explicat que és “una obra sobre
la crisi dels 50, amb humor i realisme, en què una arqueòloga cleptòmana, una
biòloga, una arquitecta i una mestra estan en un pis”. Les T de Teatre es posen
per primer cop en mans d’un director i dramaturg a la vegada com Pau Miró.
De Manrique a Broggi
El 25 d’octubre es presentarà un dels èxits més destacats
del passat festival Grec de Barcelona, “La partida”, dirigida per Julio
Manrique. L’obra de Patrick Marber aprofita una partida de pòquer per parlar de
temes que van més enllà del joc i ho fa amb un repartiment de luxe encapçalat
per Ramon Madaula, Andreu Benito i Joan Carreras. El quart espectacle de la
temporada és “Cels” de Wajdi Mouawad, autor de l’aclamada “Incendis”, que
dirigeix Oriol Broggi. La posada en escena que ha fet Broggi és molt diferent
de tot allò que el director barceloní té acostumat a l’espectador, ja que ha
apostat per treballar amb diferents recursos audiovisuals.
Pou, abans que a Barcelona
La temporada “Teatre i compromís” es tancarà el 23 de
novembre amb “Prendre partit”, dirigida per Josep M. Pou. En aquesta obra de
Ronald Harwood i amb Joel Joan i Josep M. Pou encapçalant el repartiment, el
director trasllada l’espectador al Berlín del 1946 per explicar una història
basada en fets reals. “Prendre partit” aborda l’actitud vers el nazisme de qui
va ser un dels millors directors d’orquestra alemanys de la seva generació,
Wilhelm Furtwäng. Aquesta obra es podrà veure abans a Mataró que a Barcelona,
on farà temporada.
30 anys d’Aula i tercer cicle ‘Fet a Mataró’
L’Aula celebra 30 anys de vida hi ho fa amb la novetat dels
monogràfics de curta durada. Es tracta de diferents cursos de 4 a 5 mesos de
durada i que proposa temes tan diversos com el moviment i la composició
escènica, teatre de cabaret, un recorregut per la màscara, aprendre a parlar en
públic i Commedia dell’Arte, entre d’altres. També es va presentar una nova
temporada del cicle Fet a Mataró, que aposta per donar l’oportunitat de
treballar a Can Gassol. 6 companyies, majoritàriament amb artistes de la
ciutat, faran residència a Can Gassol per mostrar posteriorment el nou
espectacle o en algun cas un assaig obert
27 d’agost 2014
El Teatre Monumental presentarà el nou projecte de Josep M. Pou abans que s’estreni a Barcelona
publicat
per
26 agost de
2014
El regidor de Cultura, Joaquim Fernàndez, l’actriu Carme Pla
i la ballarirna Maria Garriga han presentat avui la Temporada estable de teatre
al Monumental i la programació del cicle Fet a Mataró. Fins al 23 de novembre
es veuran al Teatre Monumental 4 espectacles que han estat èxit de crítica i públic
de la temporada teatral barcelonina, a més del nou projecte de Josep M. Pou que
es podrà veure a Mataró abans d’estrenar-se al Teatre Goya de Barcelona. El
cicle Fet a Mataró presentarà 6 espectacles treballats a Can Gassol. Centre de
La temporada d’enguany rep el nom de “Teatre i compromís” ja
que amb la tria d’aquesta programació es pretén parlar de diverses formes de
compromís i de comprendre, assimilar i compartir les coses que succeeixen
quotidianament, i, alhora, prendre consciència, reflexionar, fer pensar... El
tret de sortida serà el 27 de setembre amb Sonoritats, el nou i vital
espectacle de la Camut Band. Toni Espanyol i els germans Rafa i Lluís Méndez
tornen a Mataró recreant un món màgic on els ballarins fan sons amb els peus i
creen coreografies sonores amb materials com la fusta, el metall i el plàstic.
El segon espectacle de la temporada serà “Dones com jo” de
les T de Teatre, dirigit i escrit per Pau Miró. Aquesta nova comèdia exposa els
desenganys de la classe mitjana i de l’actual situació de crisi en clau
femenina i es podrà veure el 10 d’octubre.
El 25 d’octubre es presentarà un dels èxits més destacats
del passat festival Grec de Barcelona, La partida, dirigida per Julio Manrique.
L’obra de Patrick Marber aprofita una partida de pòquer per parlar de temes que
van més enllà del joc i ho fa amb un repartiment de luxe encapçalat per Ramon
Madaula, Andreu Benito i Joan Carreras.
El quart espectacle de la temporada és Cels de Wajdi
Mouawad, autor de l’aclamada Incendis, que dirigeix Oriol Broggi. La posada en
escena que ha fet Broggi és molt diferent al que el director barceloní té
acostumat a l’espectador, ja que ha apostat per treballar amb diferents
recursos audiovisuals. Eduard Farelo i Màrcia Cisteró destaquen entre el
repartiment d’una obra aplaudida per crítica i públic que arribarà a Mataró el
2 de novembre.
La temporada “Teatre i compromís” es tancarà el 23 de
novembre amb Prendre partit, dirigida per Josep M. Pou. En aquesta obra de
Ronald Harwood i amb Joel Joan i Josep M. Pou encapçalant el repartiment, el
director trasllada l’espectador al Berlín del 1946 per explicar una història
basada en fets reals. “Prendre partit” aborda l’actitud vers el nazisme de qui
va ser un dels millors directors d’orquestra alemanys de la seva generació,
Wilhelm Furtwängler.
Per complementar la programació s’organitzen diferents
accions per acostar les obres a l’espectador. El dia 7 d’octubre a la
biblioteca Antoni Comas es farà una lectura de textos teatrals i una xerrada
amb Pau Miró, autor i director de Dones com jo, mentre qu e el 18 d’octubre
s’ha organitzat una visita al Teatre Municipal de Girona i una xerrada amb els
organitzadors de Temporada Alta, en una sortida pensada per als abonats. Com ja
és habitual, després de cada espectacle es farà una xerrada amb membres de la
companyia per conversar amb el públic sobre l’obra.
El preu de l’abonament per a tota la temporada és de 70’80 €
a la platea i de 58’80 € a l’amfiteatre. Els nous abonats poden adquirir els
seus carnets amb la mateixa localitat reservada per a tots els espectacles i un
descompte del 40 % respecte les entrades individuals de l’1 al 5 de setembre.
Fet a Mataró
El 28 de setembre comença una nova temporada del cicle Fet a
Mataró que aposta per donar l’oportunitat de treballar a Can Gassol. Centre de
Creació d’Arts Escèniques de Mataró els seus nous espectacles. Aquesta tardor 6
companyies, majoritàriament amb artistes de la ciutat, faran residència a Can
Gassol per mostrar posteriorment el nou espectacle o en algun cas un assaig
obert per compartir amb els espectadors la creació i poder conèixer les
reaccions d’aquests per seguir millorant l’espectacle.
Enguany, es podrà veure l’espectacle multidisciplinar
Glofusss! de Maria Garriga i Bertus Companyó; Simbiosi de Human Duo, un
projecte compartit amb el M|A|C i que uneix música, interpretació, videart i
dansa de dos joves a intèrprets; l’assaig obert de Gàbia de la companyia Jungle
Low, sobre el treball amb màscares; Z un espectacle de teatre d’autor que
representa un projecte de l’Insitut del Teatre de la companyia mataronina El
martell i l’assaig obert del nou espectacle de moviment que treballa Roser
Tutusaus, Tecnologies del jo.
El cicle es tancarà el 14 de desembre amb la mostra d’una
nina gegant en forma de ballarina que la companyia Antigua i Barbuda està
treballant de cara a la Cavalcada de Reis de Barcelona.
27 de març 2014
Un espectacle per celebrar el millor teatre
publicat
per
22 de març de 2014
Josep Maria Pou
El pròxim dijous dia 27 se celebra el Dia Mundial del
Teatre. El missatge d'aquest any el firma Brett Bailey, dramaturg sud-africà.
Els porto un fragment que sembla escrit a propòsit del que està passant aquí
amb els artistes i el poder. Bailey escriu: «En aquest món de poder desigual,
en el qual diferents ordres hegemònics intenten convèncer-nos que una nació,
una raça, un gènere, una preferència sexual, una religió, una ideologia, un
marc cultural és superior a la resta, ¿realment es pot defensar la idea que les
arts s'haurien d'apartar de les agendes socials? Nosaltres, els artistes
d'escenaris i àgores, ¿ens conformem amb les demandes asèptiques del mercat, o
utilitzem el poder que tenim per obrir un espai en els cors i les ments de la
societat, per reunir gent al nostre voltant, per inspirar, meravellar i
informar, i per crear un món d'esperança i de col·laboració sincera?». No es
pot dir millor, preguntar millor, assenyalar millor. La fletxa al centre de la
diana. Bon arquer, aquest tal Bailey.
El que seria lògic és que dijous que ve els teatres
s'omplissin fins a la bandera. ¡Tant de bo! Com seria lògic que s'omplissin
també les tres sessions amb les quals la Filmoteca de Catalunya s'uneix aquest
any a la celebració. Esteve Riambau, el seu director, bon amant del teatre, ha
programat per a aquest dia Balas sobre Broadway, La història d'un teatre
lliure, i un regal impagable: la filmació (VO amb subtítols en català) de
l'espectacle amb el qual el National Theatre de Londres va celebrar fa uns
mesos el 50è aniversari de la seva fundació. Per favor, no se'l perdin (Sala
Chomón, 20.00 hores). És una ocasió única. Un espectacle que va ser tota una
gesta: en viu i en directe, des de l'Olivier Theatre, per a tothom, fins a 164
actors en una successió de més de 40 escenes del millor teatre. Maggie Smith, Joan Plowright, Ralph
Fiennes, Ian McKellen, Ian Holm, Helen Mirren, Fiona Shaw, Judi Dench (cantant
Send in the clowns), Derek Jacobi i Michael Gambon (fent No man's land de
Pinter), Alan Bennet (interpretant el professor en la millor escena de la seva
obra The history boys), Simon Russell Beale (disseccionant Hamlet), números
musicals de My fair lady i de Guys and dolls, i el record de Laurence Olivier,
Paul Scofield, Ralph Richardson, John Gielgud...
Tres hores de felicitat. Per celebrar-ho i no parar. Per
aplaudir i no parar. Fins a arribar a casa. I encara més enllà.
12 de novembre 2013
Los hijos de Kennedy
publicat
per
Teatro Cofidis Alcázar. Madrid
Cinco sólidos actores, cinco piezas sin historia como tal y
un montaje sin interés más allá de ser el reflejo de una época. Así se podría
resumir Los hijos de Kennedy, que se ha estrenado en el Teatro Cofidis (antiguo
Alcázar). José María Pou dirige el texto de Robert Patrick (estrenado en 1973)
cincuenta años después del asesinato de Kennedy. Pero tal vez este motivo
conmemorativo no es suficiente para rescatar un texto que, dejando aparte el
hecho de que a los españolitos de a pie nos quede algo a desmano (con la
dificultad de identificación consiguiente), no llega a enganchar a causa de una
estructura que juega en su contra.
Patrick construyó su obra como cinco monólogos que se van
intercalando. Cinco personajes en un bar (o en cinco bares diferentes) que
reflexionan sobre los años sesenta y cómo en la década siguente todos aquellos
sueños de libertad se hicieron añicos. Cinco prototipos que (supuestamente,
porque finalmente sólo una de ellos se centra en el tema) afrontan la muerte de
su presidente como imagen de la defunción de un futuro posible y diferente.
Cinco seres humanos que no llegan a interactuar, excepto al final del montaje
(algo que se agradece como no se puede hacer uno idea, vamos). Un escenario
interesante y unas cuantas proyecciones intentan animar el tema y hacerlo algo
más moderno, pero no lo consiguen. El problema no parece tanto de la puesta en
escena ni de las actuaciones, sino del propio texto en sí, que resulta
interesante y sólido si se tratara de monólogos independientes (aunque alguno
no aporte más que contexto al asunto). Pero como obra no llega a interesar ni
encandilar, y acaba por pesar, excepto por momentos aislados, como una losa
made in the USA. Podría durar una hora menos, y no pasaría nada.
Y eso que el reparto hacía augurar uno de los estrenos de la
temporada. Pero ni el buen hacer de los intérpretes conseguiría levantar esta
familia. Álex García interpreta de forma correcta al combatiente de Vietnam,
imagen viviente de los horrores de la guerra. A Emma Suárez se le va un poco de
las manos la marujez de su personaje, una administrativa obsesionada por
Kennedy (“para mí fue el día más importante de mi vida. Desde entonces digo
Antes de y Después de”). Sin embargo, los dos personajes (tanto el del
combatiente como el de la secretaria) resultan completamente accesorios.
Podrían no existir y no se les echaría de menos. La hippie borracha de Ariadna
Gil, con su desencanto, tiene potencial para llegar a emocionar. Pero nunca se
presenta ese momento. Fernando Cayo en su papel de patético actor underground
(y marica desaforada) acaba por resultar algo cansino. Aunque, eso sí, continúa
demostrando que es un actor de tremenda solvencia que se puede enfrentar a lo
que le echen. Pero hay un personaje y una actriz que se lleva de calle el
montaje, y sólo por esto merecería la pena acercarse a estos hijos. Y es que
Maribel Verdú está espléndida como Carla, la actriz obsesionada con Marilyn y
remedo de la ambición rubia. La Verdú (aparte de seguir teniendo un cuerpo de
infarto) protagoniza los mejores momentos de la función, los más divertidos
pero también los más emotivos, y consigue disipar el sopor en el que poco a
poco se va deslizando el montaje.
Tal vez en su momento y lugar (los 70 y EEUU) este texto
tenía un sentido, y su reflexión sobre el fin de una época tocaba de manera
diferente. Pero, parafraseando al personaje de Emma Suárez (“y a pesar de todo
les resulta difícil comprender por qué fue una época maravillosa”), a algunos
creo resulta difícil comprender por qué éste era un texto tan interesante para
poner en pie. Y es que el trabajo en sí es sólido, pero esta familia americana
(excepto por Carla, que menos mal que ella y su pelucón andan por ahí) acaba
por resultar algo aburridilla.
02 de setembre 2013
El teatre fa pinya a Mèrida en defensa de la cultura
publicat
per
www.elperiodico.cat
30 agost de
2013
César López
Rosell
Núria Espert, Josep Maria Pou, Vicky Peña i Paco Azorín,
entre els guardonats en la gala dels Ceres
La gala d'entrega dels premis Ceres de teatre, celebrada
dijous a la nit al Teatro Romano de Mèrida, es va convertir en una plataforma
de defensa de la cultura. El rebuig a la càrrega de l'IVA i les pulles contra
el ministre Wert van centrar l'atenció dels discursos dels guardonats. Entre
ells hi havia una àmplia representació catalana comandada per Josep Maria Pou,
actor i director d''A cielo abierto' (millor espectacle de l'any), Vicky Peña
(millor actriu), Paco Azorín (millor escenògraf), Eva Fernández (millor
caracterització) i Núria Espert, que va protagonitzar el moment més emotiu de
la vetllada al rebre l'Emérita Augusta per la seva trajectòria.
La vistosa cerimònia, dirigida per Manuel Palacios, va ser
presentada per Carlos Sobera que, en el paper de Gai Juli Cèsar, va exercir
d'amfitrió acompanyat, en l'entrega de les estatuetes, per Magüi Mira, Remedios
Cervantes, María Isasi, Adriana Ugarte, Alexandra Jiménez, Belén López, Ana
Milán, Cuca Escribano, Marta Etura, Silvia Marsó i Mariola Fuentes. Estrella
Morente i Dulce Pontes van unir les seves veus en una brillant actuació
musical.
El president del jurat Juan Echanove va agrair l'actitud
davant l'IVA cultural del president extremeny José Antonio Monago, però va
instar que l'exemple sigui imitat pel Govern central. "Defensar la cultura
és imprescindible per a la recuperació econòmica del país", va dir després
d'assenyalar que no es pot endarrerir ni un minut més la derogació d'una mesura
d'efectes catastròfics.
Però una de les que es van significar més en la protesta va ser
Vicky Peña, que al rebre el guardó el va dedicar als que en aquests temps
difícils lluiten per "mantenir una educació i una sanitat públiques de
qualitat i pel dret a un habitatge digne". Sergio Peris-Mencheta (millor
director) va anar més enllà. Simulant que parlava per telèfon amb el ministre
d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, li va recordar que "la gent del
teatre no es rendeix" i li va dedicar el premi perquè "amb les seves
decisions ha aconseguit unir-nos".
"Cap govern ni nació podrà amb nosaltres", va dir
Emilio Gutiérrez Caba (millor actor) unint-se a les crítiques. I van fer el
mateix la majoria dels guardonats, entre ells Josep Maria Pou i Nathalie Poza
que, amb Jordi González de Focus, van rebre el premi per 'A cielo abierto".
L'actriu va agrair a Pou per obrir-li "el cel" amb el paper i va
valorar "la dignitat" dels que, com la protagonista, defensen la seva
lluita en l'ensenyament.
La cerimònia va seguir amb aquesta tònica reivindicativa amb
els altres premiats, però la sacsejada emocional de la nit va arribar quan el
crític i escriptor Marcos Ordóñez va presentar la guanyadora de l'Emérita
Augusta. L'actriu, que va ser rebuda amb una interminable ovació, es va sumar a
reclamacions dels que l'havien antecedit i va recordar les "boniques
nits" viscudes al Teatro Romano i, en particular, el seu debut als 24 anys
amb 'Medea', un personatge que l'ha acompanyat, "envellint i creixent amb
mi", moltes vegades en aquest espai. El públic es va posar dret per
ovacionar-la.
La vetllada va transcórrer amb normalitat, malgrat l'anunci
de protestes pel cost de la gala, uns 500.000 euros, qüestionada per un grup
que entén que aquesta inversió es podia dedicar a temes més urgents. Quatre
persones es van aixecar per tirar octavilles i proferir algun crit, però es van
retirar ràpidament.
La resta del palmarès d'aquest any el completen Juan Mayorga
(millor autor), Concha Busto (trajectòria empresarial), Lorenzo Caprile
(vestuari), Pedro Chamizo (Premi de la Joventut) i el muntatge 'Los gemelos' de
Plauto (guardó del públic).
29 d’agost 2013
'A cielo abierto', Premio Ceres 2013 al mejor espectáculo teatral
publicat
per
21 agost de
2013
Mérida
(EFE).-
El Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida ha
reconocido la pieza dirigida e interpretada por José María Pou
La obra A cielo abierto, dirigida por José María Pou y
protagonizada por el mismo Pou, Nathalie Poza y Sergi Torrecilla, ha recibido el
Premio Ceres como Mejor Espectáculo teatral del último año.
El Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, que
otorga estos galardones, ha informado hoy el fallo del jurado que premia a esta
obra, estrenada en mayo del 2012 en el Teatro Goya de Barcelona.
A cielo abierto disecciona la complejidad de las relaciones
humanas y la dificultad de reconciliarnos con el pasado a través del amor y el
enfrentamiento de ideas.
Este espectáculo, estrenado en el Teatro Nacional de Londres
por primera vez en 1995, es una de las obras de mayor éxito de los últimos años
y repite temporada tras temporada en los teatros más emblemáticos del mundo.
El montaje dirigido por José María Pou se estrenó el 18 de
mayo de 2012 en el Teatro Goya y volverá a los escenarios después del verano.
El galardón se entregará el próximo 29 de agosto en la gala
de los Premios Ceres que acogerá el Teatro Romano de Mérida y con la que se
pondrá fin a la 59 edición del Festival de Teatro Clásico de Mérida.
Este premio al Mejor Espectáculo, completa de momento el
palmarés de los Premios Ceres 2013 en sus trece categorías a falta de que se
decidan los premios del Público y Juventud, que serán elegidos por un jurado.
El resto de ganadores de los Premios Ceres 2013 se
seleccionan de entre todas las producciones escénicas españolas que se han
estrenado entre el 21 de julio de 2012 hasta el 22 de julio del 2013 y por un
jurado especializado, compuesto por nueve periodistas culturales de los
principales medios de comunicación españoles y que preside el actor Juan
Echanove.
28 d’agost 2013
'Celobert', de Josep Maria Pou, guanya el Premi Ceres 2013 al Millor Espectacle Teatral
publicat per
www.ara.cat
21 agost de 2013
EFE - Mèrida
foto : Pere Tordera
L'obra gira al voltant de les relacions humanes i tornarà
als escenaris després de l'estiu
El muntatge 'Celobert', del director i actor barceloní Josep
Maria Pou, ha estat guardonat amb el Premi Ceres 2013 al Millor Espectacle
Teatral. El Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida ha premiat
aquest dimecres la producció escènica d'aquesta peça del dramaturg britànic
David Hare, que està protagonitzada pel mateix Pou, Nathalie Poza i Sergi
Torrecilla. 'Celobert' dissecciona la complexitat de les relacions humanes i la
dificultat de reconciliar-se amb el passat a través de l'amor i de
l'enfrontament d'idees. L'obra, interpretada a Barcelona per Roser Camí i Jaume
Madaula, es va estrenar el maig de l'any passat al Teatre Goya i tornarà als
escenaris després de l'estiu.
Amb aquest guardó es completa el palmarès dels Premis Ceres
2013, a falta que es decideixin els reconeixements del Públic i de Joventut,
que decidirà un jurat. En l'edició d'enguany, també s'ha guardonat l'actriu
Vicky Peña per la seva interpretació a 'El diccionario' i l'actor Emilio
Gutiérrez Caba pel seu paper a 'Poder absoluto'. Els premis es lliuraran el 29
d'agost en una gala al Teatre Romà de Mèrida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)