Vaig tenir la sort de conèixer-lo i de compartir-hi estones. Sempre estava atent a les estrenes de la Sala Cabanyes. De vegades podia venir i d'altres no, però quan li era possible no es perdia els Pastorets de Mataró.
I no és només una impressió meva. Si consulteu les hemeroteques, hi trobareu articles en què parla de la Sala Cabanyes. De vegades ho feia de manera directa i, d’altres quan escrivia sobre altres temes, acabava trobant l’ocasió per esmentar-la o fer-ne alguna comparativa.
Per això crec que aquest també és un record que mereix ser compartit.
Més enllà del gran periodista, escriptor i persona que va ser Manuel Cuyàs estimava profundament la cultura de la seva ciutat. La Sala Cabanyes forma part de la seva manera d’entendre Mataró i de viure-la.
Felicitats a la comissió ciutadana per la tasca feta per tot el que heu fet, feu i segurament seguireu fent per preservar la seva memòria.
Més sobre els Pastorets de Mataró
Un espectacle que funciona a la perfecció i que només amb uns petits retocs seria el més impressionant que es munta a Catalunya durant l’any.
Fa unes setmanes vaig escriure en aquest mateix espai sobre els Pastorets de Mataró. Com deia llavors, el meu escrit era un resum de la conferencia que vaig pronunciar a la biblioteca Pompeu Fabra per invitació dels amics de la Sala Cabañes. La veritat és que vaig fer la conferència sense haver vist feia poc l’obra. Com vaig dir al públic gentil que em va venir a escoltar , hi ha tres edats en la vida d’un home en què es van veure els Pastorets: de petit, quan s’és pare jove i quan s’és avi.
Al moment de fer aquesta afirmació vaig pensar que, com que jo ja havia passat els dos primers episodis i el tercer i últim el veig una mica lluny, em quedaven uns anys per tornar a visitar els Pastorets. No comptava amb dues nebodes, una de cinc anys i una altre de tres, que viuen a Barcelona i que de sobte un dia van descobrir les prestacions dominicals del seu oncle mataroní. És així com diumenge passat a la tarda, quinze dies després de la meva categòrica descripció cronològica, vaig anar a veure els Pastorets de la Sala Cabañes.
Cuito a dir que em va semblar un espectacle extraordinari , molt millor que el de la meva època de petit o de pare jove.
Abans d’entrar al teatre em pensava que les meves dues petites acompanyants no suportarien quietes les quatre hores de representació. Em veia a mi mateix havent d’anar al bar tres o quatre vegades perquè quan no tindrien gana tindrien set, i si no, tindrien pipi. Fins i tot no m’havia fet gaires il·lusions d’arribar fins al final. Doncs bé les dues criatures no solament es van mantenir assegudes tota l’estona amb els ulls ben oberts sinó que quan a les nou del vespre va baixar el teló per ultima vegada es van estranyar que l’obra s’hagués acabat tan de pressa. Aquesta crònica no vol ser un elogi dels actuals Pastorets que es representen a Sala Cabanyes podria acabar aquí mateix davant d’una demostració tan definitiva de la seva qualitat.
Però algunes coses més haig de dir , algunes d’encara més elogioses i unes altres no tant per culpa segurament de la meva condició d’adult.
Els Pastorets que jo vaig veure diumenge és un espectacle trepidant , un fenomen visual extraordinari que té un ritme molt bo i sostingut. Això és mèrit de la direcció i és mèrit d’un equip tècnic que en sap de cada mà i que és sempre al seu lloc. En Joan Abril , tècnic històric de la Sala Cabanyes i des de fa uns anys tècnic del Teatre Monumental m`havia explicat més d’un cop la dificultat d’il·luminar escenes amb decorats de paper com els dels Pastorets.
La principal dificultat és aconseguir que els actors no projectin l’ombra sobre el paper ja que seria tan com projectar-la sobre una escena que representa una muntanya o sobre el cel , cosa que aniria contra la il·lusió de profunditat dels decorats. Doncs bé, aquesta dificilíssima i avui perduda especialitat a la Sala Cabanyes la dominen més que ningú. Funciona la il·luminació , funcionen les entrades i sortides del actors , funcionen la música i els cors , funcionen amb precisió matemàtica tots els trucs i tots els efectes especials de sofre, foc i fum i àngels voladors i llunes que fan l’ullet. Fins i tot funciona el sorteig que es fa en una mitja part. Sembla que Antoni Blanch no hagi fet altre cosa a la seva vida que organitzar sorteigs.
El punt flac dels Pastorets, dels actuals Pastorets es troba en la interpretació. Tret dels grans duos del dimoni gros i l’àngel de l’espasa, la majoria dels altres personatges no tenen prou força ni relleu per culpa d’uns actors amb bona voluntat però poca entrega i amb problemes de dicció que fan difícil entendre el text. Els actors que interpreten Jonàs i Mataties s’esforcen però no treuen tot el joc que els personatges volen i permeten en algunes escenes clau.
Amb més assajos d’actors, amb el reforç dramàtic d’escenes que ara passen desapercebudes, com la de la vara florida de sant Josep i amb l’eliminació de les bromes escatològiques i grolleres que no aporten res de bo a l’obra els meus nets veurien uns Pastorets de Mataró que serien – i en realitat ja ho son - una de les obres més grans de totes les que es munten a Catalunya al llarg de l’any , entre les professionals i no professionals. Un autèntic patrimoni cultural.
La crònica
El Punt
Dissabte, 18 de gener de 2003
.jpg)
