publicat per
31 de març de 2015
Comas soler
El Monumental ha acollit la tragèdia de ‘Fedra’ el Dia
Mundial del Teatre
Divendres passat, 27 de març, s’esqueia el Dia Mundial del
Teatre i, entre els diversos actes que es feien a la ciutat per celebrar-ho, al
Monumental hi havia la cita amb ‘Fedra’, de Jean Racine (1639-1699), una de les
tragèdies més assenyalades del classicisme francès.
Estrenada a mitjan gener al Teatre Romea, es tracta d’una
versió que ha traduït i dirigit Sergi Belbel i que compta amb un repartiment de
luxe. Emma Vilarasau hi fa el paper principal i l’acompanyen Jordi Banacolocha,
Queralt Casasayas, Gemma Martínez, Xavier Ripoll, Mercè Sampietro i Lluís
Soler.
Argument reiterat
Quan l’any 1677 Racine estrena la seva ‘Fedra’ per satisfer
els gustos de la societat cortesana del París de Lluís XIV –l’anomenat Rei
Sol– manlleva un tema mític de
l’antiguitat grecollatina. Des d’Eurípides, que al segle V abans de Crist ja va
recollir-la en dues obres, la història tràgica de la protagonista ha estat abordada teatralment
per autors de moltes èpoques i de tendències estètiques diverses: Sòfocles,
Ovidi, Sèneca, D’Annunzio, Unamuno, Villalonga i Espriu, entre d’altres. A
tots, la trama bàsica es repeteix.
Fedra és l’esposa de Teseu, el rei d’Atenes, i es consum d’amor pel seu fillastre Hipòlit,
nascut d’un altre matrimoni anterior de Teseu amb Antíope, la reina de les
amazones. En absència del marit, a qui suposa mort, confessa a Hipòlit la seva
passió il·lícita i aquest la refusa perquè està enamorat de la noble i
menystinguda Arícia, membre d’un clan rival. Quan inesperadament el rei retorna
amb vida, la dida Enone calumnia Hipòlit acusant-lo de la falta imperdonable
comesa per Fedra. Teseu s’empassa la mentida i conjura el déu Neptú perquè es
revengi del seu fill, una represàlia que acabarà amb la vida d’Hipòlit i, de
retruc, amb la Fedra i la d’Enone.
Assonàncies
Per la vàlua del director i dels intèrprets, del muntatge de
Sergi Belbel se’n podia esperar un resultat més convincent del que es va veure
al Monumental. En aquesta decepció hi deuen haver jugat múltiples factors.
Alguns, vinculats amb les exigències no massa ben resoltes d’una posada en
escena que peca d’excés formal, d’altres amb l’enfarfec de la dicció d’un text
en vers que els intèrprets no despatxen prou bé; i potser també d’altres amb
les dificultats que per a l’espectador pot tenir la recepció d’un gènere
dramàtic que no s’adiu gaire amb les convencions del teatre que ara sovinteja.
Encara més enllà d’aquestes inconveniències, l’obstacle
major el constitueix la traducció que Belbel ha fet del material líric de
Racine. És un exercici acadèmic de mèrit, segurament, però que no rutlla a
l’escenari. Tanmateix, adaptar al català els versos racinians suposa ben bé una
quimera. Perquè és per l’excel·lència del domini poètic del llenguatge que
l’autor francès va demostrar a ‘Fedra’ que l’obra ha estat considerada com un
punt àlgid de la dramatúrgia clàssica. Amb un registre auster, lleuger i
elegant, els seus 1.654 versos alexandrins de rima consonant apariada
constitueixen una creació verbal inigualada. La llàstima és que gran part
d’aquesta vàlua es perd en la transposició assonàntica de la versió de Belbel.
I, com que la prosòdia grinyola, actors i actrius rellisquen cap a una
declamació esbravada, plena de crits i fàtua. Pel que fa a l’escenografia, que
amb clau simbòlica presenta un gran sol que s’eclipsa sobre un espai erm de
sorra i pedregar, s’ha de dir que té un impacte estètic apreciable. La pega és
que destorba les evolucions dels personatges fins a extrems il·lògics. El
vestuari tampoc no els resulta massa afavoridor. D’uniformitat casernària els
homes, de “soirée” les dues pretendents d’Hipòlit i d’estil ètnic les
serventes. Tot plegat, un espectacle coix i una ‘Fedra’ poc agraciada.
