A Mataró només hi ha una foguera autoritzada per Sant Joan, la del final del mateix carrer a la zona anomenada "Can Maitanquis."
Entre les fustes i els objectes que s'hi van cremar, hi havia restes dels decorats de Veus-Veus, una companyia de teatre infantil establida a Mataró que s'ha vist obligada a abaixar el teló definitivament.
Més de vint espectacles, quatre mil representacions i 31 anys no han estat suficients per assegurar la supervivència d'un projecte cultural que ha dedicat molts anys a fer arribar el teatre a milers d'infants i famílies.
I aquesta és la reflexió que voldria compartir.
Sovint sentim discursos sobre la importància de la cultura, de l'educació artística i de la necessitat d'acostar el teatre als més petits.
Però la realitat és una altra. Mentre es fan declaracions grandiloqüents, moltes companyies de teatre familiar lluiten cada dia per sobreviure en un sector cada vegada més precaritzat, amb menys oportunitats de contractació i amb pressupostos insuficients.
La desaparició de companyies com Veus-Veus no és fruit de la manca de qualitat, ni de talent, ni de trajectòria.
És la conseqüència d'un model que massa sovint considera la cultura familiar com un producte de segona categoria, malgrat el seu enorme valor educatiu i social.
Resulta paradoxal que una companyia pugui acumular més de quatre mil funcions i, tot i així, no trobar les condicions necessàries per continuar existint.
Potser el problema no és de les companyies. Potser el problema és d'un sistema cultural que les aplaudeix quan pugen a l'escenari però les deixa soles quan han de garantir la seva continuïtat.
Aquella nit de Sant Joan, entre les flames de la foguera, no només es cremaven unes fustes velles. També es consumia una part de l'esforç, la il·lusió i la feina de moltes persones que han dedicat la seva vida a fer possible la màgia del teatre per als més petits.
I el més preocupant és que, mentre les cendres encara eren calentes, gairebé ningú se'n va adonar
Molts ànims Jordi.