dissabte, 25 abril de 2015

Una llibertat deliciosa



publicat per

L’Aula de Teatre celebra els seus trenta anys d’història. Per commemorar-ho s’ha programat aquest cicle per visualitzar alguns dels alumnes del centre que, passats els anys, han fet de les arts escèniques la seva professió.

Ruda Teatre presenten aquest espectacle de dramatúrgia pròpia que parteix d’una desena de contes de Clarice Lispector amb la dona com a protagonista. L’obra parla de la feminitat, el pas del temps, la transformació. La importància del cos, el maquillatge, els vestits, les sabates i el mirall. Els afectes i les relacions. El descobriment i la importància de la sexualitat. El que no ha gosat dir ningú l’autora ho fa dir als seus personatges.

Text: Clarice Lispector
Traducció: Núria Prats i Ruda Teatre
Adaptació teatral: Ruda Teatre
Direcció: Concha Milla
Actrius: Núria de Calella i Gemma Sangerman

"L'Aula em va enverinar de teatre la sang, el cor i la ment. Em va donar un mapa i una brúixola i em va ensenyar com fer-los servir tant a escena com al paper. Però sobretot em va mostrar les fonts inesgotables d'on beure per satisfer la meva set. L'Aula em va donar mestres, companys i experiències escèniques i vivencials inoblidables. El viatge a Mostar, a Bòsnia i Hercegovina, amb El somni d'una nit d'estiu en va ser la culminació. Només tinc paraules d'agraïment per l'Aula. Per a mi han estat 20 anys de suport i encoratjament. Gràcies i per molts, molts, molts anys més! Sou una mostra d'exemple i generositat, un far a la costa del Maresme!" Núria de Calella

"Recordar el meu pas per l'Aula em fa somriure amb agraïment i enfilar una pel·lícula d'imatges que bé em servirien per inventar un exercici de respirar paraules: començament, il·lusió, joventut, familiaritat, aprenentatge, veus, curiositat, joc... Per molt anys!" Gemma Sangerman

"Tinc un record gravat que m'ha acompanyat tota la meva vida: érem a classe de cos, amb el mestre, Pavel Rouwa, era l'última classe que fèiem amb ell i ens va dir 'El dia que sigueu famosos, que recolliu premis o que aneu pel món fent teatre no oblideu mai que l'Aula ha estat el vostre bressol’. I jo, honorant la seva memòria, guardo aquestes paraules al meu cor." Concha Milla

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
30 anys de l'Aula / Fet a Mataró
Una llibertat deliciosa
Dissabte 25 d'abril
21 h
Can Gassol. Centre de Creació d’Arts Escèniques

5 euros

CAMBÓ/COMPANYS TEATRE DE PONENT



publicat per

Els espectadors vibraran amb dos històrics discursos pronunciats per Cambó i Companys que mantenen una gran vigència.

Amb una excel·lent interpretació, Carles Martínez es posa en la pell de dos il·lustres polítics catalans: Francesc Cambó i Lluís Companys. Amb la veu i el gest, l'actor porta a escena dos històrics discursos pronunciats per aquestes personalitats antagòniques, tant en en pensament, caràcter i oratòria.

A la primera part, assistim al discurs de Cambó al Parlament de la República Espanyola el desembre de 1934 (després dels fets del 6 d'octubre) on defensa l'Estatut en uns moments en què la seva vigència era pràcticament nul·la. A la segona, ens trobem al Parlament de Catalunya el maig de 1936, davant Lluís Companys que defensa les llibertats de Catalunya.

A la frontera entre l'oratòria i el teatre, Carles Martínez aconsegueix transportar al públic a un hemicicle parlamentari, fent-lo vibrar amb unes paraules pronunciades en un període que va sacsejar la història de Catalunya. Una reflexió sobre el catalanisme i sobre les tenses relacions entre Espanya i Catalunya que, avui, vuitanta anys després, encara són vigents.

+ info
Durada: 90 minuts (amb mitja part)
Preu: 15 € / 12 €
Carrer de Ponent, 60 - 08401 Granollers - Tel.: 93 849 81 67
Divendres i dissabte a les 21 h

Diumenge a les 19 h

MI HERMANA ELBA Y LOS ALTILLOS DE BRUMAL




Els contes són petites escenes d’una vida comprimides en petits espais. Cristina Fernández Cubas, famosa escriptora de contes d’Arenys de Mar, porta tota la vida “comprimint” anècdotes i històries amb èxit: Mi hermana Elba, Los altillos del Brumal, Lúnula y Violeta, La noche de Jezabel... Què passa quan donem veu a aquests contes? Com es despleguen aquestes històries si els donen un espai on créixer i un públic que les escolti? Ha arribat el moment de descobrir- ho.

Direcció: Txell Roda
Dramatúrgia: Jonay R. Férez
Disseny de llum i so: Marc Martín
Producció: Teatre de Ponent
Intèrprets: Mònica Lucchetti i Cinta Moreno
Durada aproximada: 70 minuts
Espectacle en: castellà
Tipus de públic: jove i adult
Dissabte,25        21h
Diumenge, 26   19h
Preu: 10 euros
Teatre de Ponent
Carrer de Ponent, 60 - 08401 Granollers - Tel.: 93 849 81 67

teatre@teatredeponent.com

Figueres estrena el Circ Charlie Rivel



publicat per
23 abril de 2015
Imma Fernández

Genís Matabosch impulsa la nova carpa catalana, que serà itinerant

Duo Rose, una de les atraccions de la nova carpa, instal·lada a Figueres fins al 4 de maig. BERTRAND GUAY

El més difícil encara és el seu lema vital i el trampolí del seu incansable entusiasme. Genís Matabosch, l'impulsor i director del Festival Internacional de Circ Ciutat de Figueres, que en a penes quatre edicions s'ha enfilat a la segona posició del rànquing europeu després de la històrica cita de Montecarlo, s'ha tret del barret una nova carpa: el Circ Charlie Rivel, que fins al 4 de maig ha quedat instal·lada a la plaça de Catalunya de Figueres, la seva ciutat natal. «Es tracta d'un circ català amb talents d'arreu del món. Com passa amb el Barça. Uneix catalanitat i qualitat», explica l'organitzador, que ha pres el nom d'un dels pallassos més mítics de la història: Charlie Rivel. La seva data de naixement (el 23 d'abril del 1896, a Cubelles) coincideix amb l'estrena de la carpa, que serà inaugurada per la seva nonagenària filla, Paulina Schumann.

AMB IDENTITAT
Fugint de les etiquetes de clàssic o contemporani, Matabosch proposa un circ d'atraccions amb la premissa que aquestes es vesteixin amb trets de la cultura catalana, a nivell estètic i musical. «Igual que veiem trapezistes xinesos amb quimonos, nosaltres tenim l'acròbata Wang Yang a les cintes aèries mentre s'interpreta en directe El cant dels ocells i el trio brasiler Olimp's Brothers amb indumentària d'inspiració gaudiniana», anuncia. Entre els 16 artistes presents, de 10 països, en figuren tres de catalans: la malabarista Natalie Massot, el mag Charlie Mag (un virtuós amb els coloms) i Marina Raluy (patins acrobàtics i perxa de genolls). El pallasso Totti, els trapezistes Duo Rose i els gossos ensinistrats de The Sangers són altres dels números destacats.


L'estada a la capital de l'Alt Empordà serà la prova de foc per convèncer altres municipis i emprendre la primera gira la primavera del 2016. El preciós interiorisme de l'envelat, a l'estil del Conelli de Zuric, acull 826 butaques vermelles en una estructura sense asta que maximitza la visibilitat. A més a més, la versatilitat de la grada permet convertir l'espai en un restaurant de 400 places. Matabosch no té por del repte, que ha suposat un desemborsament de 800.000 euros, malgrat precedents frustrats com el del desaparegut pallasso Monti, el Circ Ozó o les dificultats que va patir el Circ Cric. L'empresari, amb una gran experiència en el tour management de grans carpes internacionals i festivals, i habituat als vendavals (la tramuntana), també econòmics («m'he arruïnat un parell de vegades»), confia que el vent li serà propici.

divendres, 24 abril de 2015

El crèdit avui al Teatre Monumental



publicat per
http://culturamataro.cat
foto : El crèdit David Ruano ©

Una gran comèdia de Jordi Galceran sobre l’economia, la crisi, la desesperació, la fragilitat de les relacions humanes i, també, encara que no ho sembli a primera vista, sobre les estranyes i insondables relacions de parella.

La història d’un director de banc i d’un client que demana un crèdit. Un client que decideix deixar de ser un xai i que si el banc no afluixa els diners iniciarà una acció definitiva que convertirà la vida del seu director en una catàstrofe.

El text s’enfronta amb humor àcid i lucidesa a l'actual crisi econòmica. L'obra, dirigida per Sergi Belbel, és també una gran comèdia sobre la desesperació i la fragilitat de les relacions humanes.

De Jordi Galceran
Direcció: Sergi Belbel
Amb: Jordi Bosch i Jordi Boixaderas
Escenografia: Max Glaenzel
Il·luminació: Kiko Planas
Espai sonor: Jordi Bonet
Constructor: Jorba-Miró Estudi-Taller d’Escenografia

Activitats relacionades
Entrevista al director Sergi Belbel
Divendres 24 d'abril, a les 20.15
Aula de Teatre
Entrevista al director dels espectacles Fedra i El crèdit programats durant aquesta temporada

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Divendres 24 d'abril
19 i 21.30 h
Teatre Monumental

24 euros platea / 19 euros amfiteatre

AMOR AMB GUST


Espectacle a càrrec de l'Elisabeth Noè i amb acompanyament músical de Jesús García, on s'explicaran contes amb gust a amor o desamor...
divendres 24 abril
22.00 h
Espai Alarona (Plaça Sta. Maria, 6 Mataró)

Taquilla Inversa.

Dos projectes de Temporada Alta, finalistes a 6 premis Max



publicat per
23 abril de 2015


Dos espectacles produïts per Temporada Alta, El President, dirigit per Carme Portaceli, i Terra baixa i Lluís Homar, dirigit per Pau Miró, han estat nominats en sis de les categories principals dels Premis Max, que es lliuraran el 18 de maig a la sala Barts de Barcelona. Tots dos espectacles inclouen nominats al millor actor protagonista –Francesc Orella i Homar–, com també és el cas de 30/40 Livingstone (Sergi López), coproduït pel festival.

dijous, 23 abril de 2015

'Llibert', 'Terra Baixa', 'El president' i Rosa Novell, entre els nominats catalans dels Premis Max de teatre



publicat per
22 abril de 2015

La gala se celebrarà el proper 18 de maig a Barcelona
foto : Lluís Homar fa ell sol de ‘Terra baixa’ un tractat sobre l’amor / DAVID RUANO

Els Premis Max de les arts escèniques –que organitza la Fundació SGAE– han fet públic avui els finalistes de les 22 categories d'aquests guardons. Entre els principals nominats, hi ha els projectes catalans 'Llibert' (espectacle revelació de Gemma Brió), 'El president' dirigit per Carme Portaceli (l'única obra catalana nominada a millor espectacle, i per la qual ha estat nominada la director), l'adaptació de 'Terra Baixa' de Lluís Homar i Pau Miró, i 'L'Eclipsi', l'òpera de García Demestres estrenada al Grec. També ha estat nominada Rosa Novell per 'L'última trobada' (el darrer paper que va fer), Sergi López, Francesc Orella i Oriol Broggi, entre d'altres. 'Cuando deje de llover', 'El president', 'El triángulo azul', 'L'eclipsi' i 'Terra baixa' són les principals candidates, amb tres nominacions cadascuna. 'Bosque Ardora', de Rocío Molina, encapçala les nominacions en dansa, amb quatre. Aquesta és la  llista definitiva i completa de nominats.

Segons expliquen en un comunicat, un jurat, presidit per Carlos Gil, i integrat per Guillermo Heras, Joan Muñoz, Liz Perales, i els presidents de les comissions de Madrid —Salvador Enríquez—, Catalunya —Mar Gómez— i de les altres quinze Comunitats Autònomes —Susana Herreras—, ha estat l'encarregat d’escollir els finalistes seleccionats d'entre un total de 111 espectacles.


Els guanyadors de la XVIII edició dels Premis Max de les Arts Escèniques es donaran a conèixer el 18 de maig a la gala que se celebrarà a la Sala BARTS de Barcelona. A més de les 22 categories es concedeixen 3 premis especials: el d’Honor, el de Contribució a les Arts Escèniques i el d’Aficionat.

Presentat el veredicte del 2n fotoconcurs de Pastorets



publicat per
21 abril de 2015
foto : Primer premi: 'Guarda Miquel', de Jaume Pujal

La segona edició del fotoconcurs 'Els meus pastorets', organitzat per la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, ja té els noms dels guanyadors, escollits en el marc de l’assemblea celebrada dissabte 18 d’abril de 2015 a Caldes de Montbui.
El primer premi ha estat per Jaume Pujal, de Granollers i la fotografia titulada Guarda Miquel, el segon premi per a Joan Antoni Closes, de Manresa per l'obra Levitació, i el tercer premi ha estat per La luxúria de Jordi Forés de Manresa.

El jurat, a més, ha cregut convenient atorgar també els següents accèssits a les següents fotografies: Àngels i dimonis, de Lluís Zamora, de Palafrugell; Petó celestial, de Marta Pujal, de Granollers; Confessions, d’Anna Maria Ferrarons, de Granollers; Pietat, de Lluís Vilaró, de Granollers.

Al concurs hi han participat 98 fotografies de 23 autors diferents. El jurat l’han format Jordi Alavedra (Manresa), Josep Maria Homs (Súria), Frederic Garrido (Berga), Juan Carlos Verde (Mataró), Josep Porta (per la Coordinadora de Pastorets) i Lleonard del Rio com a secretari.
Al web de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya es poden trobar totes les fotografies participants, així com les fotografies premiades.

La Coordinadora de Pastorets de Catalunya ha volgut felicitar els guanyadors i agrair a tots els concursants la seva participació. "Entre tots fem els Pastorets un fenomen cada cop més gran", han afegit els organitzadors.

El musical «Nine» llega a España para llenar de magia el teatro Alfil



publicat per
21 abril de 2015

El próximo 18 y 25 de mayo se podrá disfrutar de sus dos únicas funciones en nuestro país
El musical «Nine» llega a España para llenar de magia el teatro Alfil

Hablar de «Nine» es referirse a uno de los musicales más importantes de las últimas décadas. Desde que fuera estrenado en Broadway en 1982 ha obtenido siete Premios Tony y diez Drama Desk Awards. Ahora llega a España con dos funciones el próximo 18 y 25 de mayo a las 20.30 horas en el Teatro Alfil de Madrid.

El musical «Nine» se ha representando a lo largo de todo el planeta: Londres (1992 y 1996), Australia (1987), Buenos Aires (1998), Tokio (2005), Puerto Rico (2010), Manila (2012) y Republica Checa (2012), además de una gira por Estados Unidos (1984).

Un musical con tanto recorrido y tanto éxito ha contado con protagonistas de la talla de Antonio Banderas. Además, lejos de las tablas y ya en el mundo del celuloide, la espectacularidad se ha mantenido con los papeles inolvidables de Penélope Cruz (por la que consiguió una nominación al Oscar), la de Judy Dench o el regreso a las pantallas de Sophia Loren.

Basado en el película de Federico Fellini «Ocho y medio», trata de una historia que juega entre la realidad y la ficción, la verdad y la mentira, las decisiones y el temor a crecer. Una obra excitante que no dejará indiferente a nadie. Cuenta con un elenco de larga trayectoria en el mundo de los musicales españoles. Además «Nine» se representa por primera vez en España bajo la dirección de Federico Barrios.


Las primeras dos funciones serán el 18 y 25 de mayo a las 20.30 en el Teatro ALFIL de Madrid

dimecres, 22 abril de 2015

El venedor de contes



publicat per

En el marc de la celebració del dia de Sant Jordi les Biblioteques de Mataró ofereixen l'espectacle infantil El venedor de contes.
Un venedor arriba a Mataró amb la seva maleta. Qui vol comprar un conte? El preu... rialles i aplaudiments.
A càrrec de Jordi Tonietti.

Organitza: Biblioteques de Mataró – Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Dimecres 22 d'abril
18 h

Plaça de Santa Anna

"CINC NOIES QUE PORTEN EL MATEIX VESTIT"



publicat per
http://www.latropateatre.net

I encara sense temps per reposar, La Tropa us presenta "Cinc noies que porten el mateix vestit", de l 'autor d'èxit i guionista Alan Ball, creador de True Blood i Dos metres sota terra i American Beauty. Els directors són els joves Mireia Sorti i Tucho Garçon, que repeteixen després de "Deixeu-me dir", homenatge a Martí i Pol del passat setembre.

Els propers 1 i 2 de maig, La Tropa representarà a l'Ateneu aquesta comèdia que es situa al llarg d'un casament ostentós a Knoxville on cinc noies igualment vestides, s'amaguen a l'habitació de dalt fugint del convit que se celebra al jardí: Frances, la cosina catòlica de la núvia; Brenda, la germana lesbiana del nuvi; Geòrgia, amiga de la núvia i Júlia, la guapa però instransigent amiga de la núvia. 
A mesura que avança la tarda, les cinc noies tan diferents descobreixen un vincle afectiu comú en aquesta divertida, irreverent i commovedora comèdia!

Les representacions seran a l'Ateneu Vilassanès:
DIVENDRES 01 DE MAIG A LES 19h
DISSABTE 02 DE MAIG A LES 20:30h

Venda d'entrades anticipada DIMECRES 29 D'ABRIL DE 20h A 21h I 1h ABANS DE CADA REPRESENTACIÓ A LA GUIXETA DE L'ATENEU!

PREU: 6€ SOCIS / 8€ NO SOCIS

Compte enrere perquè Olot es converteixi en capital de la dansa



publicat per
21 abril de 2015

El Sismògraf programa una vintena d'espectacles de divendres a diumenge
Àngels Margarit i Sol Picó destaquen entre el bo i millor del festival

En la presentació oficial del Sismògraf com a festival de referència de la dansa a Catalunya, la seva directora, Tena Busquets, explicava que volien ser "la Festa de la Dansa". Per aconseguir aquesta fita, han programat un total de 24 espectacles, 13 dels quals són gratuïts pels espectadors.

Noms de renom com les Premis Nacional de Dansa Àngels Margarit i Sol Picó se sumen a un projecte que vol programar "experiències de dansa fàcilment reproduïbles a tots els municipis de Catalunya", en paraules de Busquets. Margarit porta a Olot Capricis per partida doble. Estrenat al Grec 2013, a la Garrotxa es podrà veure tant l'espectacle de gran format, divendres a les nou del vespre al Teatre, com l'estrena d'una versió més íntima amb 24 escenes a l'aire lliure, dissabte a dos quarts de dotze del matí a diversos punts del centre de la ciutat.

Sol Picó mostrarà al públic el seu Moviment d'Insurrecció Sonora, on actua amb la ballarina Vero Cendoya. Serà dissabte, a un quart d'una de la matinada a la sala El Torín. Entre les perles del festival destaca també Epíleg d'un inici, de Sabine Dahrendorf Danza. Quatre ballarins i un actor recorreran les diferents estances de l'Hospici fent una lectura en moviment de l'obra de Perejaume. Es podrà veure divendres i dissabte a les onze de la nit.

Dissabte, a les sis de la tarda, la plaça Major serà ocupada per dues potents companyies de dansa urbana: Iron Skulls i Brodas Bros, amb un espectacle titulat Olot Urban Culture. També dissabte, a les set de la tarda als Catòlics, un grup d'olotines majors de 70 anys mostraran a Las Muchas el resultat d'una intensa setmana preparant una coreografia de Mariantònia Oliver.

El Sismògraf fa un salt endavant com a festival de referència però manté una de les activitats que han marcat l'essència del festival des del seu inici: l'intinerari de dansa al Parc Nou. Serà diumenge a les dotze del migdia, amb propostes majoritàriament fetes expressament per a l'ocasió.

150 professionals d'arreu del país

El festival vol servir de trampolí per a les companyies de dansa per tal que les programin arreu del país. Per això, al Sismògraf ja s'hi han inscrit un total de 150 professionals entre responsables culturals, programadors de festes majors i fins i tot responsables de les biblioteques d'arreu del país.


En total, la dansa ocuparà 13 espais diferents de la ciutat d'Olot. Des d'escenaris tradicionals com el Teatre Principal, la Sala El Torín i els Catòlics a places del Nucli Antic, al Parc Nou, a la Plaça Mercat i fins i tot a la Biblioteca Marià Vayreda. El festival Sismògraf té un pressupost de més de 300.000 euros, dels quals 150.000 van a càrrec de la Generalitat i 125.000 de l'ajuntament.

+ INFO 
www.sismografolot.cat/espectacles


dimarts, 21 abril de 2015

Primavera de flors i dracs



publicat per

En el marc de la celebració del dia de Sant Jordi s'ofereix l'espectacle infantil de petit format Primavera de flors i dracs, acompanyat de música.

Sant Jordi diu que va matar al drac, però i el drac, què en diu?

Farem un viatge per castells i prats florits buscant el drac de Sant Jordi. Històries de primavera i princeses, contades i cantades, ens portaran fins a la cova i llavors... descobrirem què va passar i per què el drac espantava a tothom.

Narració, cançons i acordió: Marta Catalan.
Acordió i petits instruments: Gerard Termes.

A càrrec de La Tabola.
Organitza: Biblioteques de Mataró – Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Dimarts 21 d'abril
18 h

Biblioteca Pompeu Fabra

Musical empetitit



publicat per
20 abril de 2015

L’estil còmic d’Offenbach queda remarcat a La Sala d’Argentona

La cinquena proposta de la programació encertadament eclèctica que La Sala d’Argentona té aquesta temporada va consistir dissabte dia 11 en la interpretació en petit format i acompanyament de piano de ‘La Gran Duquessa de Gerolstein’. Es tracta d’una òpera bufa del músic nascut a Alemanya i nacionalitzat francès Jacques Offenbach (1819-1880), principal referent d’aquest tipus de composicions còmiques al segle XIX.

Estrenada a París l’any 1867, és una partitura que no s’havia representat mai amb el llibret en català. I ha estat la jove Companyia Bratislava, creada el 2013 per un actor i tres actrius formats a l’Institut del Teatre i especialitzats en el gènere musical, que s’ha decidit a traduir-la, adaptar-la i portar-la a escena com a primer treball col·lectiu. L’estrena va ser el gener de 2014 al Teatre Gaudí. Poc després va fer una segona estada a Barcelona, a l’Almeria Teatre, i també ha recorregut altres sales de diferents localitats. Ara, amb la funció d’Argentona inicia una segona gira. Malgrat la seva trajectòria encara reduïda, val a dir que els Bratislava han merescut ja dues nominacions als Premis Butaca de l’any passat i una als Premis de la Crítica de Teatre d’aquest 2015.

Èxit dels musicals
A tomb de la conveniència d’haver inclòs aquesta obra entre les propostes de La Sala, convé tenir present que, malgrat la crisi, els bons resultats que expressen les estadístiques globals d’espectadors de teatre al nostre país es deuen en bona part a l’atractiu que els musicals són capaços de motivar entre públics ben diversos. Per sort, aquest fenomen té repercussions positives més enllà dels locals amb molt d’aforament o de les companyies més reconegudes. Així, l’èxit del gènere ha significat un esperó per al sorgiment de nous grups i de professionals amb bona preparació com a actors, cantants i músics. Aquest és el cas dels joves protagonistes de ‘La Gran Duquessa de Gerolstein’.

Excés de voltes

La consideració d’aquests mèrits no treu que en la valoració de la representació vista a La Sala s’hagin d’assenyalar alguns aspectes desenfocats. El principal és l’opció per una interpretació passada de voltes i transvestida (els papers masculins els fan les actrius i la Duquessa és l’actor). Això, que d’entrada suscita riallades simpàtiques, força massa els personatges a encasellar-se en un codi de paròdia sobreactuada, els limita molt les possibilitats expressives, distorsiona el desenvolupament del mínim fil argumental i al capdavall l’exageració repetitiva acaba cansant. A més, a l’òpera d’Offenbach no li fa cap favor la dosi afegida de frivolitat, perquè el que narra ja és ben bé una bufonada i el seu entramat musical és igualment pura lleugeresa. Es vulgui o no, l’efecte del tractament de caricatura a què l’han sotmès els membres de la Companyia Bratislava rebaixa i empetiteix l’original. Això no obstant, se’ls ha de reconèixer i agrair un formidable desplegament d’energia interpretativa. Tots es multipliquen en diversos personatges i mitjançant la realització de números cantats o ballats, el recitat de fragments de diàleg i també l’execució de melodies amb uns quants instruments, donen vida a la ficció de ‘La Gran Duquessa de Gerolstein’, una aristòcrata tan delerosa de capricis bèl·lics com de satisfer l’entrecuix.

Fuenteovejuna



publicat per

Conde Duque. Madrid
fuenteovejunalope de vegala joven compañíajuan mayorgajosé luis arellanoLa plaza de un pueblo, con su suelo de arena, sus sillas de metal típicas de terraza de bareto y los chavales contando chistes malos uno tras otros. Así comienza este Fuenteovejuna, una revisión del clásico imperecedero de Lope de Vega, en este caso rejuvenecido por Juan Mayorga (versión) y José Luis Arellano (dirección) para La Joven Compañía. Y es que el lifting de tan magno texto mucho tiene que ver con esta compañía de jóvenes entre 18 y 25 años (que desempeñan tanto labores artísticas como técnicas capitaneados por profesionales de reconocido prestigio) que con un tesón y energía desbordantes consiguen que la palabra de Lope resuene más clara, alta y fresca que nunca.

Mayorga ha podado el texto para dejarlo en unos muy accesibles 75 minutos que mantienen toda la fuerza de esta historia acerca de la tiranía y la rebelión, igual de vigente en el siglo XXI que en Siglo de Oro. Y Arellano y la compañía optan por una puesta en escena física y llena de acción, en un muy atractivo escenario en el que el que metal, tierra y agua conviven con las pulsiones de este pueblo oprimido y harto de de injusticias. Un extra interesante la proyección de esa cámara cenital en el escenario y fantásticos iluminación, vestuario y resto de elementos que acompañan la potente labor de una compañía que sigue demostrando que la juventud no está reñida con el talento.

Y es que la fantástica la labor de todos los miembros del reparto (más sorprendente todavía teniendo en cuenta que acaban de estrenar), su energía y potencia consiguen acercar este Fuenteovejuna a un público actual de la manera más directa posible. Porque uno de los mayores logros de esta compañía es aproximar este clásico a un público joven (miles de chavales de instituto se acercarán a verla) y que les fascine y golpee el texto de Lope sin que un olor anaftalina se incruste en sus narices. Y sin duda La Joven Compañía lo consigue. Lo comentarios de los chavales después de la función de "- Buena la obra, eh?? - Ya te digo, tío!" (sic) avalan la propuesta y confirman que este montaje ha conseguido mucho más por acercar los clásicos a la muchachada que otros supuestamente "profesionales" del circuito. Pero es que además de un espectáculo sencillamente ideal para este propósito (sin escatimar unas impactantes dosis de violencia y erotismo) resulta una función tremenda por sí misma. Bravo por La Joven Compañía, que igualito que el pueblo de Fuenteovejuna, todos a una, han levantado un espectáculo que hay que ver. "Porque conformes a una, con un valeroso pecho, en pidiendo quién lo ha hecho, responden: ¡Fuenteovejuna!"

+ infoNombre del montaje: Fuenteovejuna
Disciplina: Teatro clásico
Director: José Luis Arellano
Autor: Lope de Vega
Adaptación: Juan Mayorga
Reparto: Pablo Béjar, Alejandro Chaparro, Enrique Cervantes, Víctor de la Fuente, Samy Khalil, Jaime llorente, Elena Mocejón, Álvaro Quintana, Alejandro Villazán, Carolina yuste
Dirección artística: David R. Peralto
Diseño iluminación: Juanjo llorens
Escenografía y vestuario: Silvia de Marta
Dirección de producción: Olga Reguilón
Dirección técnica: Pedro Guerrero, Sonia Blanco
Coreografía y entrenamiento físico: Andoni Larrabeiti
Comunicación: José Luis Collado
ayudantía dirección: Alberto Sabina
Ayte. escenografía y vestuario: Sergio arias / Sandra de la Fuente / Emma Pascual
Audantía producción: Nuria Chacón / Víctor Hernández / Daniel Villar
Ayudantía comunicación: Samuel García / Pedro Sánchez
Realización escenografía: Juan carlos Canales, Marcia Canales
Sastrería: Conchi Marro
Regiduría: Beatriz Aparicio, Víctor Hernández
Produce: Acción Sur SL
Organiza: Asociación Jóvenes al Teatro
Patrocina: Eduardo Rivera

Subvenciona: Subdirección General de Industrias Culturales del Ministerio de Cultura, Comunidad de Madrid
Dónde: Centro Cultural Conde Duque
Dirección: Conde Duque, 11. Madrid
Hasta: 30.04
Horario: Jueves, viernes y sábados a las 20 horas
Precio: De 8 a 12 €
Venta de entradas: www.condeduquemadrid.es

dilluns, 20 abril de 2015

La Mostra d’Igualada atreu 32.500 espectadors



publicat per
20 abril de 2015
foto : Un dels espectacles que es va poder veure a la Mostra d’Igualada. / CÈLIA ATSET

La 26a edició de la Mostra d’Igualada va tancar ahir amb un gran èxit de participació: 32.500 persones (l’any passat hi van assistir 26.000 persones). La fira de teatre infantil i juvenil va superar totes les expectatives i es planteja fer alguns canvis de gestió de cara a la pròxima edició. “Els espectacles de carrer s’han desbordat de públic. L’any vinent haurem de plantejar fer alguns espectacles de manera simultània perquè el públic es pugui dividir o escollir escenaris més grans”, afirma Pep Farrés. Amb una llarga trajectòria dins el sector amb els Farrés Brothers, Farrés s’ha estrenat aquest any com a director de la Mostra d’Igualada. L’actor i director teatral està més que satisfet amb l’èxit dels espectacles en sala, que han aconseguit una ocupació del 83%.

Van tenir molt èxit les estrenes de Pinocchio (Comediants La Baldufa), Where the leaves blow (Theatr Arad Goch) i En Jan Totlifan (L’Estaquirot Teatre). Al carrer, van triomfar Txatarra,de Malas Compañías, Taula per a 2, de la companyia CoLABse i Karoli l’home roda, del Professor Karoli.

Un dels objectius d’aquest any era atreure el públic adolescent. “Hem posat una primera llavor; és una feina a mitjà i llarg termini. La demanda, però, hi és. Vam fer una taula rodona sobre per què el públic jove no va al teatre. I un dels motius és que els teatres no programen obres per a aquest tipus de públic. Els adolescents van al cinema i tenen un munt de pel·lícules per a ells, però no passa el mateix amb els teatres. Ens hem de posar les piles”, afirma Farrés. Entre les propostes adreçades al públic jove, Farrés destaca la bona rebuda de part del públic i de la crítica dels espectacles BR2 dels Brodas Bros, encarregats d’inaugurar la fira, i de Ricard de 3r de la companyia À Trois Teatre.

El director de la Mostra està satisfet d’una de les novetats d’aquesta edició: els itineraris. Per estructurar l’àmplia l’oferta que s’hi podia veure (més de 100 representacions) i fer-la més fàcil de digerir, tant per al públic general com per als 500 professionals que hi van assistir, s’havien ideat quatre itineraris: “Ha sigut molt útil tant per als espectacles, ja que si encertes l’edat tens més probabilitats que agradi, com per als espectadors”.

Internacionalització

Farrés assegura que el fet de venir dels escenaris i no del món de la gestió li ha permès treballar amb “molta intuïció” i copsar millor les necessitats dels professionals. “A Igualada s’hi van poder veure moltes propostes innovadores, amb nous formats, nous llenguatges i nova dramatúrgia”, destaca el director de la Mostra d’Igualada.

Dos reptes de la 26a edició de la fira de teatre infantil i juvenil eren la “internacionalització” i la “recuperació del mercat espanyol”. Amb aquest objectiu, van venir professionals de França (15) i de Madrid (4).

Hijas de la gran puta en el Teatro Alfil. Madrid



publicat per

Disciplina: Comedia
Director: Norberto Ramos del Val
Autor: Pablo Vázquez y Jimina Sabadú
Reparto: Ana Rujas, Pilar Gil y Miriam Torres
Dónde: Teatro Alfil
Dirección: Pez, 10. Madrid
Hasta: 30.04
Horario: J: 22:30h.
Precio: Ant: 16€/ Taquilla: 20€
Venta de entradas: www.entradas.com


No es un insulto, más bien una observación. Tres lenguas viperinas que se disputan el trono a la mayor farsante son las protagonistas de Hijas de la gran puta, la comedia satíric  (barra musical) de trasfondo crítico-social, que se estrena este mes en el Teatro Alfil y que estará en cartel hasta el día 30. Porque todos fingimos en algún momento… es mejor tomárselo con humor.

diumenge, 19 abril de 2015

la mostra d'igualda


+ info 
http://lamostraigualada.cat/

Lolita: "El meu cognom és Flores i això pesa; bé, a mi no"



publicat per
15 abril 2015
Luis Miguel Marco

Interpreta al Teatre Goya el monòleg 'La plaça del Diamant' dirigida per Joan Ollé
Ara està més relaxada, instal·lada ja una temporadeta a Barcelona, al Teatre Goya. Allà hi seguirà fins al 2 de maig, asseguda en un banc atrotinat que té història, mà sobre mà, recordant en veu continguda les penúries del personatge creat per Mercè Rodoreda, “una dona perduda en mig del món, però amb un talent natural digne de tot el respecte”, segons la va descriure la seva autora. Una Colometa amb un vol que, de tan local, es va fer universal des de la seva publicació l’any 1962.
“Ara estaré més calmada –prossegueix Lolita–. Em faré els meus menjarets, dormiré les meves hores. El que et mata de les gires són precisament els viatges, quan dorms cada nit en un lloc, t’has d’aixecar d’hora i dinar i sopar en restaurants”. Això ho diu algú que assegura que, abans del migdia, no és persona.

Per tant, d’excessos, els justos.

Doncs sí. A mi el que m’agrada és cuinar a casa, fer-me els meus plats, les meves verdures, la meva quinoa, el meu pollastre a la planxa, perquè jo no menjo vedella. Jo em cuido, em cuido.

Lolita ha desplegat les seves pinturetes de guerra i, com fa sempre que té una entrevista i unes fotos en perspectiva, s’ha maquillat ella mateixa. Professionalment parlant, diguem-ho ja, està eufòrica. De fet, des que va estrenar aquesta obra al Teatro Español de Madrid, tot han sigut elogis. Fins i tot recorda que Vargas Llosa li va dir: “Estàs increïble”. Pel que es veu, encara s’ha d’explicar que Lolita, quan s’hi posa, és capaç de tirar endavant tot el que li proposin, des d’una comèdia sobre la menopausa (Sofocos) fins a un drama existencial amb la guerra civil i la postguerra com a escenari.

¿Està d’acord amb l’afirmació que el millor que es pot dir d’aquest muntatge és que Lolita no sembla Lolita?

Exactament. Però fixi’s que Lolita surt a explicar la història de la Colometa amb la cara rentada, una miqueta d’ombra als ulls, de rímel, els cabells recollits i s’ha acabat.

L’autor de l’adaptació i director, Joan Ollé, ¿li va lligar les mans al banc perquè no es mogués ni es toqués els cabells, vostè que és tant de coquetejar amb la seva melena?

No va fer falta perquè jo sóc molt disciplinada. I de la mateixa manera que sé moure els braços i les mans a l’hora de cantar i ballar, també em sé quedar quieta asseguda en un banc. Van ser quatre mesos d’assajos i el resultat, aquí el tenim, és una gran feina de contenció. Gesticulo molt poc, és veritat. Són els meus ulls i la meva veu els que expliquen la història. Joan Ollé volia aquesta sobrietat per emfatitzar el text. Volia que no em sortís la gitaneria, és clar. Perquè, és clar, jo sóc gitana, però el personatge no.

¿Com jutja aquesta dona?

Jo la veig una dona fràgil només en aparença. I és una de les discussions que vaig tenir amb Ollé. “La Colometa és forta”, li deia jo, perquè per arribar a pensar a matar els seus fills per no veure’ls patir, que és el més fort que et pot passar, s’ha de tenir molt de coratge. I t’ho dic com a mare: això és d’una enorme valentia. Una persona covarda posaria el cap sota l’ala.

Sobre la figura de la Natàlia, la Colometa, s’han escrit tractats. I, simplificant, hi ha des de veus que la descriuen com una pàmfila fins a la mateixa Rodoreda, que la disculpa perquè es trobava, com tantes altres dones, perduda enmig d’un món sense sentit.

“Aquesta òrfena estava perduda –segueix Lolita–. Supeditada a un marit, el Quimet, que era qui portava els diners a casa. El que ell deia era la Bíblia. Fins que s’ha d’enfrontar a la realitat. En el text no ho diu, però jo crec que al Quimet no li va agradar gens que ella es posés a treballar.

¿Ha pensat que aquesta realitat encara passa?

Sí, és clar. I a molts llocs. Nenes a qui eduquen per casar-se perquè aquesta és l’única finalitat per a la qual estan predestinades. Estem parlant d’història passada, però pensi en el que passa avui en països en conflicte, a Sierra Leone, a Síria o a Angola. I, desgraciadament, no tan lluny. I sense estar en guerra.

A vostè aquest text la deu traslladar al barri de Gràcia i al record del seu pare, ¿oi?

Totalment. El meu pare m’explicava que quan van bombardejar Barcelona des del mar gairebé se li va parar el cor de l’ensurt. I, encara que el que li va parar finalment el cor va ser l’absència del meu germà Antonio, aquell horror no el va oblidar mai. Fixi’s que jo crec que aquesta obra és un regal que em fa el meu pare.

¿Qui li va oferir el paper?

A mi em demana que faci de la Colometa Natalio Grueso, que era l’antic director del Teatro Español. M’ho penso, perquè, francament, em costava veure-m’hi. Parlo amb Joan Ollé per telèfon i m’ho segueixo pensant. Fins que un dia rebo una trucada de Joan Manuel Serrat i em diu que no m’ho pensi tant i que ho faci, perquè anirà molt bé. I, és clar, li faig cas, perquè jo a Serrat l’admiro i li tinc un carinyo enorme des de sempre. Fixi’s com deu ser que jo és que crec que després de cantar amb ell Mediterráneo ja em puc morir tranquil·la.

En la vida professional de Lolita, com en la de tots els artistes, hi ha moments i supermoments. I no perdrem aquí el temps recordant aquella criatura que cantava Amor, amor… quan no li tocava. Però sí que recordarem que ha tingut dos grans regals. Un va ser cinematogràfic, li va venir de la mà de Miguel Albadalejo i es va titular Rencor. L’altre es diu La plaza del Diamante.

“Això és veritat. Jo he fet moltes coses en la meva vida, algunes d’afortunades i d’altres no tant. En 40 anys de professió he tingut moments molt alts i moments baixos, per què no dir-ho també, moments en què la meva música, per exemple, semblava que no interessava. I en el cine és veritat que hi ha algunes petites joies que són aquí, guardades al meu cor, com Fuerte Apache, que vaig rodar a Barcelona amb Juan Diego. Però sobretot Rencor, que va ser com diu un regalàs. Miguel em va oferir aquell paper i jo em vaig tirar a la piscina, i no m’hauria importat que no hi hagués hagut aigua”.

Però, encara que va guanyar el Goya a actriu revelació el 2002 amb aquella pel·lícula, tampoc és que se la rifessin després els directors. ¿Recels?

Exacte. Vaig fer La princesa del polígono, Fuerte Apache i res més de cine. I algunes sèries de televisió. Bé. Em dic Flores i aquest cognom pesa molt; bé, a mi no, però a una altra gent sí. Sense anar més lluny, després he sabut que diverses persones li van dir al Joan Ollé que com se li havia acudit comptar amb mi per a això. Hi ha ­certs prejudicis i no tothom s’arrisca a apostar per mi. Però crec que això canviarà. Ves per on tinc aquesta sensació.

¿Es tornarà a reinventar, com diuen que farà ara les revistes del cor?

Jo respecte a això no diré res. Bé, que estic bé. I que Pablo i jo estem separats i hem quedat com a amics, que és com han d’acabar les coses quan s’acaben.

Poseu aquí un silenci llarg. I nosaltres aprofitem l’incís per recordar que Pablo és Pablo Durán i confirmar, com va fer Lolita a la revista ¡Hola! la seva separació de mutu acord. I l’afegitó que “han començat a refer les seves vides”. L’actor cubà i la filla de la Faraona han posat fi a quatre anys de matrimoni i nou anys de vida en comú, que van començar quan es van conèixer a l’obra de teatre Ana en el trópico. Per afegir-hi més carnassa, l’exprimer marit i pare dels seus dos fills, Guillermo Furiase, va tenir al mes de gener un infart cerebral del qual, “afortunadament, s’està recuperant”.

“I per cert –prossegueix Lolita–, a mi aquesta paraula de ‘reinventar-se’ no m’agrada gens, perquè jo ja estic inventada fa 57 anys, que són els que compliré el 7 de maig. A mi no em serveix de res reinventar-me a aquestes altures. El que sí que he notat és que la gent ja s’ha adonat que Lolita Flores no és només la que cantava Sarandonga, o la d’Amor amor. Que Lolita té, no sé si dir el talent, la sort, l’avantatge o el poder de ficar-se en altres personatges diferents, com ara aquesta Colometa.

Lolita sap que una versió llegida d’aquest mateix text la van fer Ana Belén i Jessica Lange. Va ser el 2008, l’any del centenari de Mercè Rodoreda, quan Borja Sitjà i l’Institut Ramon Llull li van encarregar a Ollé una versió de l’obra en castellà i en anglès.

¿Ha volgut revisar aquests treballs?

No. I sé que hi ha hagut altres versions teatrals, dirigides també per Ollé, encara que m’imagino que també devien ser diferents d’aquesta. És que jo tampoc vaig voler veure la sèrie de televisió amb Sílvia Munt i Lluís Homar, perquè no me’n quedés res. Jo volia fer la meva Colometa. I per això tampoc m’he llegit l’obra sencera. N’he llegit només els fragments que hi ha al monòleg. Quan l’acabi d’interpretar sí que tinc la intenció de llegir-me-la sencera, llavors sí. Però abans no vull captar coses que no hi ha al monòleg, perquè no les vull deixar anar.

Abans de posar-se a Barcelona, la seva Colometa ja ha volat per Catalunya. ¿Alguna anècdota?

Doncs sí. A Salt, a Girona, on vam estar tres dies, una senyora molt catalana se’m va acostar una nit després de la funció. “Et vull dir una cosa”. “Vostè dirà”. “Doncs que fins que no has acabat, no m’he fixat si estaves parlant en castellà o en català”. Bé. Doncs jo crec que això és el millor que m’han pogut dir. Miri. Jo tenia molt de respecte a aquesta obra. I el segueixo te­nint. Sé que La plaça del Diamant forma part de la literatura universal, però també que és una obra molt catalana, que ha sigut lectura obligada a les escoles i als instituts. Per tant, és una responsabilitat sortir en cada funció.

¿Pateix amb aquest relat?

Gens. Jo arribo al camerino i em poso en el personatge així que em vesteixo de Colometa i em veig al mirall. Després durant la funció em puja l’adrenalina i surto contenta, encara que quan la gent m’aplaudeix al final jo m’afarti de plorar. Però allà es queda tot. Al teatre.

Lolita, ¿s’ha adonat que hem parlat, no ho sé, 20 minuts, i la seva mare no ha sortit a escena?


'Mar i cel' celebra amb pompa 1.111 funcions



publicat per
14 abril 2014
Marta Cervera

Dagoll Dagom reuneix actors que van participar en tots els muntatges

El musical català de més èxit, Mar i cel, basat en una obra de teatre d'Àngel Guimerà, va celebrar ahir al Teatre Victòria 1.111 funcions amb una irrepetible, divertida i emotiva funció en què van participar els actors que han intervingut en el mític muntatge en diferents èpoques. L'espectacle, presentat per Pep Cruz i Tono Viñals, va fer un recorregut per la història de Mar i cel però també per la de Dagoll Dagom, entranyable companyia que lideren Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel.

Escenes del famós musical, que des que va deixar anar amarres el 1987 no ha deixat de fascinar diverses generacions d'espectadors, es van alternar amb altres de diversos espectacles de Dagoll Dagom com l'adaptació que van fer de Boscos endins. Hi va haver una mica de tot, fins i tot òpera amb el famós duo de La Traviata i el de Lakmé. Pep Cruz va sorprendre com a bolerista cantant Somos i el Cor Jove de l'Orfeó Català va participar amb el pianista i compositor Albert Guinovart, responsable de la música de Mar i cel, en un número d'un altre dels seus famosos espectacles, La vampira del Raval. El xou es va animar amb un divertit popurri que fonia èxits del festival d'Eurovisió amb cançons de Mar i cel i amb un altre que va convertir el mercat que apareix en aquest musical en una discoteca.


El moment culminant va arribar al final. L'emoció es va desbordar amb la versió de Per què he plorat?, famós duo de la presonera cristiana Blanca i el pirata musulmà Saïd, rol en què s'ha perpetuat Carlos Gramaje, que es va lluir cantant amb totes les Blanques, actuals i antigues: Àngels Gonyalons, Carme Cuesta, Elena Gadel, Júlia Möller i Ana San Martín. La platea es va emocionar amb aquest número. Però la traca final va ser una impressionant versió de l'Himne dels pirates protagonitzada pels més de 20 actors i 25 músics que hi van col·laborar. Llarga vida a Mar i cel.

Vooyeur’, cuando mirar sólo es el comienzo



publicat per

Del 16 abril al 31 de mayo 2015
En: Madrid, Teatro Galileo

'Vooyeur', espectáculo en torno a la idea de la sexualidad y el imaginario erótico, es una pieza teatral de Patricia Jordá dirigida por Luis Andrés que el Teatro Galileo de Madrid acoge hasta el 31 de mayo.

Este montaje de La Tropa Produce cuenta en el reparto con ocho actores –Carmen del Conte, Marta Flich, Alda Lozano, Yban Malo, Patricia Jordá, Rodrigo Ramírez, Mario de la Rosa y José Ygarza– que representan en diferentes espacios del teatro una serie de encuentros sexuales, donde Lilith, la primera mujer de la creación, ejerce de maestra de ceremonias, y los espectadores se convierten en anónimos voyeurs durante el recorrido, experimentando sensaciones estimulantes que le permitirán aumentar su imaginario erótico y aprender una forma más amplia y enriquecedora de vivir su sexualidad.

Los expectores recorrerán varios espacios del teatro (un camerino, una oficina, un montacargas…) donde a poco centímetros se representa una escena diferente (Banquete de sexo, Sexo en la oscuridad, Sexo compartido, Sexo y verso, Cibersexo…) pero con elementos comunes que desencadenan la acción: un catalizador del erotismo, el juego teatral, la transgresión y los diferentes estímulos sensitivos.


La obra gira en torno a una idea de sexualidad global que trasciende los límites del cuerpo para conquistar el terreno de la imaginación, la creatividad y el juego. Así se pretenden superar conceptos arcaicos que reducen el encuentro sexual a la genitalidad, abriendo un margen a la experimentación a través de todos los sentidos y de la expresión artística. El arte de hacer sexo o el sexo como vehículo de creación y juego.

dissabte, 18 abril de 2015

últim cap de setmana de Romeu i Julieta en Sala Cabanyes



avui oferta 2 x 1

De William Shakespeare
Direcció: Enric Lucena i Toni Luna
Romeo i Julieta, dos joves de famílies enfrontades, els Montagú i els Capulet, s’enamoren en una de les obres més famoses de William Shakespeare.
La tragèdia dels amants de Verona s’ha convertit, amb els anys, en un arquetip dels amors impossibles i s’ha adaptat i reinterpretat contínuament als escenaris, el cinema, els musicals i l’opera.

INFORMACIÓ PRÀCTICA
DIES DE REPRESENTACIONS
divendres, 27 de març de 2015 21:30
diumenge, 29 de març de 2015 18:30
dissabte, 11 de abril de 2015    21:30
diumenge, 12 de abril de 2015  18:30
dissabte, 18 de abril de 2015    21:30
diumenge, 19 de abril de 2015  18:30

RESERVA ANTICIPADA DE LOCALITATS:
els divendres, de 6 a 9 del vespre, al telèfon 618.773.013
dissabtes i diumenges, en horari de taquilla, al telèfon 93.790.85.02
VENDA DE LOCALITATS
les 24 hores del dia a
http://mataro.fila12.cat
HORARI DE TAQUILLA:
Divendres i dissabte de 8 a 9 del vespre, el cap de setmana de la representació.
Una hora abans de començar la representació.


Acabarà el discurs, doctor?



publicat per
18 abril de 2015

El grup de teatre La Palmera presenta aquesta comèdia de Ray Cooney, reconegut dramaturg anglès, autor de textos com Políticament incorrecte i Bojos del bisturí. Albert Cocera dirigeix l'obra.

Organitza: Associació de veïns Mataró - Centre
Dissabte 18 d'abril
Dissabte 2 de Maig
Dissabte 16 de Maig
18 h

Casal Nova Aliança

Duel interpretatiu de luxe al Cirvianum de Torelló



publicat per
16 abril 22015

Jordi Bosch i Jordi Boixaderas presenten l’obra “El crèdit”
Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, en una imatge promocional d'“El crèdit”.

Dos dels grans de l’escena catalana, Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, s’enfronten en un intens duel interpretatiu en la comèdia “El crèdit”, que es veurà aquest diumenge, a les 6 de la tarda, a l’escenari del Teatre Cirvianum de Torelló. Precedits d’un gran èxit de públic, tant a la cartellera barcelonina com a la gira posterior, l’obra arriba com una proposta que garanteix rialles i àcides reflexions sobre la trista realitat que ens toca viure.

“El crèdit” ha unit dalt de l’escenari quatre noms de primera línia de l’actual panorama teatral català: l’autor és Jordi Galceran, el director Sergi Belbel, i els dos únics personatges que hi intervenen són Jordi Bosch i Jordi Boixaderas.

En el nostre civilitzat món, quan algú necessita diners, va al banc i demana un crèdit. Si no el concedeixen, l’afectat torna cap a casa, capcot, pensant que les coses estan molt malament, que els temps han canviat, que el crèdit no flueix… “El crèdit” proposa el supòsit que avui no. Potser avui, quan et deneguin el crèdit no te n’aniràs cap a casa amb la cua entre les cames com un xaiet. Potser avui miraràs el director de l’oficina als ulls, posaràs les cartes sobre la taula i li diràs que avui ets tu qui té la paella pel mànec i que si no et dóna els diners penses emprendre mesures de força, mesures realment potents. Res violent, valgui’m déu, això no, però avui, si el senyor director no afluixa els quartos, iniciaràs una acció definitiva que convertirà la seva vida en una catàstrofe.

Tal i com  ja s’ha fet en alguna altra sessió aquesta temporada, la tarda de diumenge es complementarà amb el Mini Cirvianum. Per tal de facilitar que els pares amb nens petits puguin anar a teatre, es farà un taller per als infants a la Sala B del teatre. En aquest cas, serà un taller de guardioles. Les inscripcions per fer ús d’aquest servei del Teatre Cirvianum, que té un cost de 2 euros per cada nen, es poden fer al telèfon 93 859 55 06 o al correu cirvianum@ajtorello.cat.


La programació del Cirvianum del cap de setmana es complementa amb el concert de Flipats, que presentaran divendres el seu disc “L’era dels perdals”.

Pulmons a la Sala



publicat per
http://argentona.cat/

Finalista als Premis Butaca 2014 com a millor espectacle teatral de petit format.

Podria volar a Nova York i tornar tots els dies durant set anys i, encara així, no estaria deixant una petjada de carboni, canvi climàtic i inestabilitat política, una jove parella contempla tenir un fill. Si s’ho pensen massa, no ho faran mai. Però si no s’ho pensen bé, podria ser un desastre. Volen tenir un fill basant-se en les raons correctes però… quines són les raons correctes? I què serà el primer en destruir-se, el planeta o la relació?
L’obra de Duncan Macmillan dóna veu, a través de dos personatges imperfectes però profundament humans, a una generació per la qual la incertesa és una forma de vida.
“Pulmons és la història d’una conversa. Un dia, tot comprant mobles, una parella es troba inesperadament discutint si haurien de començar a intentar tenir fills o no. Sóc una bona persona? Seré un bon pare? Quina mena de món heretaran els nostres fills? És intel•ligent o necessari dur al món encara una altra persona? Com més intel•ligents som, més difícils són de contestar aquestes preguntes i més ridículs semblem per intentar lidiar-hi. L’obra no té acotacions, però comença amb algunes instruccions sobre com hauria de ser representada: “Aquesta obra ha estat escrita per ser representada en un escenari despullat. No hi ha ni escenografia, ni mobles, ni utilleria, ni mímica. No hi ha canvis de vestuari. La llum i el so no haurien de ser utilitzats per indicar cap canvi de temps o de lloc
Es tracta d’un repte enorme per a un director perquè demana molta habilitat i confiança treballar sense la caixa d’eines habitual i fer la teva mà invisible. També és un acte a la corda fluixa per als dos actors. No hi ha res més que ells. És una oportunitat per veure dos intèrprets extraordinaris sense la maquinària escènica habitual ficant-se pel mig. Ells controlen el ritme, el to, el viatge a través de l’obra. Exigeix resistència física i emocional, una memòria prodigiosa i l’habilitat per escoltar i contestar al moment, no només l’un a l’altre sinó també al públic. D’aquesta manera, és inevitable una funció diferent cada nit. És un ésser viu, que respira. Exigeix que el públic suspengui la seva descreença i utilitzi la imaginació.
Em sembla que és el que el teatre fa millor. No tinc res contra les escenografies o l’utilleria, o contra convencions de llum o de so o qualsevol altra convenció teatral. Tot i així, a Pulmons el que importa és la conversa – aquesta conversa difícil que al final arriba a abraçar tota una vida. Representar-ho de manera realista amb escenografia, canvis de vestuari o utilleria posaria èmfasi en l’aspecte equivocat. Són les paraules, les decisions, els fluxos de consciència, els silencis –això és el que importa. A mi em sembla que quan mantenim aquestes converses recurrents amb gent que estimem, realment tant és on som: podríem estar atrapats en un embús, o estar jaient junts a la banyera, o esperant que comencés una obra de teatre. És la mateixa conversa, simplement hi entres i en surts constantment. És aquesta la sensació que tenim quan hi estem ficats i, per tant, és la sensació que hauríem de tenir quan ho veiem en un escenari. També implica que ens podem moure pel temps i l’espai de manera ràpida i explicar la història d’una manera més immediata, alliberats de la mecànica habitual de l’escenari. L’obra va ser escrita com un repte per als actors, i també com un regal. Espero que gaudiu de Pulmons.”i tingués un fill. Deu mil tones de CO2. Aquest és el pes de la Torre Eiffel.
COMPRA LA TEVA ENTRADA

FITXA ARTÍSTICA

Duncan Macmillan
Autor:  Duncan Macmillan
Traducció:  Carme Camacho
Direcció:  Marilia Samper
Intèrprets:  Pau Roca (home) i Carlota Olcina (Dona)
Il•luminació:  Sergi Vilanova
Assessora d'escenografia:  Paula Bosch
Música:  Pablo Miranda
Coreografia i moviment:  Nuria Legarda
Disseny gràfic: Edu Buch
Foto cartell: Sergi Vilanova
Premsa:  Arnau Maymó i Clara Molins
Ajudant de direcció: Jan Vilanova Claudín
Producció executiva:  David Costa i Adriana Nadal
Agraïments:  Llàtzer Garcia, Roger Torns, Xavier Ordóñez, Floristeria-Garden The Boj, Bar La Gaviota, Toni Galmés, Marta Fernández i Albert Ordóñez i la seva fillaMartina.


+ info

Lloc: La Sala d'Argentona
Adreça: Plaça Nova
Hora: 21 h
Durada: 1 h 30 minuts
Ho organitza: Regidoria de Cultura
Preu: 10 € (taquilla) 7,50 € (anticipada)

Tipus d'acte: Teatre

divendres, 17 abril de 2015

Cabaret diabòlic



publicat per
http://culturamataro.cat/

L’Aula de Teatre celebra els seus trenta anys d’història. Per commemorar-ho s’ha programat aquest cicle per visualitzar alguns dels alumnes del centre que, passats els anys, han fet de les arts escèniques la seva professió.

Meritxell Rodríguez dirigeix aquest text de Beth Escudé ple d’humor, números musicals, màgia, ventrilòquia i, fins i tot, escapisme, amb les cinc dones més criminalitzades del món com a protagonistes.
La pecadora més carismàtica de la història de la humanitat, Eva, presenta aquest espectacle en què el riure diabòlic serà l’arma per combatre les imposicions de les tradicions d’unes dones que han esdevingut famoses per la seva culpabilitat.

Text: Beth Escudé i Gallès
Direcció: Meritxell Rodríguez
Intèrpret: Jèssica Pérez
Música i interpretació: Núria Palau
Escenografia, vestuari, tècnic de so i llum: Marina Soteras
Producció i management: Laia Nonell

"Per a mi l’Aula és un lloc on obrir les finestres de l’aprenentatge teatral i personal. Sempre ha estat un suport al llarg de la meva formació com a actriu, on se m’ha estimat i valorat. Ara, amb molta satisfacció, en sóc professora i gaudeixo de les meves grans passions: l’educació i el teatre." Jèssica Pérez

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Divendres 17 d'abril
21 h
Can Gassol. Centre de Creació d’Arts Escèniques

5 euros

Música, Mostra de Teatre y danza para completar el curso



publicat per
9 abril 2014

Hasta el 1 de abril han asistido 23.000 espectadores.

El Teatre Calderón ha presentado su programación para los meses de abril, mayo y junio, en los que el teatro, la música y especialmente la danza en el tramo final serán protagonistas.

El director del Centre Cultural, Miquel Santamaria, acompañado por el concejal de cultura, Paco Agulló, han explicado que "a uno de 1 abril 23.000 espectadores han pasado por el teatro, mientras que en años anteriores la cifra ha sido de 20.800 y de 16.600 cuando se inició la gestión pública. Sí que es cierto que la media de asistencia es muy similar, un 62% del aforo y por tanto el aumento del público se debe al aumento de la oferta".

De enero a junior se han programado 80 sesiones de 70 actividades. Hasta ahora se han celebrado 45 en 51 sesiones y quedan 25 en 28. La media se mantiene con un 40% de programación profesional y un 60% amateur.

En el apartado de música han destacado desde Kiko Veneno el 11 de abril  o el 'Perqué volem! Ovidi Simfònic' de la Primitiva y la Coral de Barcelona a Clover el 9 de mayo, mientras que en teatro estarán los espectáculos incluidos en la Mostra, siendo el mes de junio dedicado a la danza, en concreto a las distintas academias y grupos de danza de la ciudad.

Dentro de la Mostra de Teatre destacar grupos de la importancia de La Fura dels Baus con 'Temptacions' y Els Joglars con 'VIP' de un total de seis espectáculos. De la representación local dentro de la Mostra se ha hablado de Faula Teatre con 'Les històries de la senyoreta cullereta' y de fuera 'Aladin, un musical genial' de Trencadís, 'Divenire' de Circle of Trust & Logela o 'Classics' del Ballet de la Generalitat, mientras que por primera vez el Día Internacional de la Música, el 21 de junio, hará un concierto la Orquesta Sinfónica.

Todo ello sin olvidar espectáculos como el recital poético en homenaje a Ovidi con Eduard Fernández, el sainet fester 'Te n'has passat deu pobles', el musical juvenil 'Vivimos siempre juntos' de Studio 23, la zarzuela 'Los claveles' de El Trabajo o el concierto de piano de Sergei Yerokhin, como final de la Semana del Piano de Amics de la Música,


El concejal de cultura, Paco Agulló, se ha querido despedir en la última rueda de prensa de presentación de la programación del Calderón y ha querido dar las gracias al equipo que ha estado con él "por la gran labor realizada" y ha pedido que esta labor de gestión municipal, "que tan buenos resultados ha tenido a nivel de gestión económica y de impulso cultural para los ciudadanos" tenga continuidad después de las elecciones.

dijous, 16 abril de 2015

Art o compromís?



publicat per
15 abril 2015
Comas Soler

Amb ‘Prendre partit’ Josep Maria Pou suscita un dilema punyent

Un moment de 'Prendre Partit' diumenge al Monumental

Dels sis espectacles que s’hi inclouen, el de diumenge passat és segurament el que més bé quadra amb l’apel·latiu “Teatre i ètica” que dóna nom a la programació estable del Monumental per al trimestre actual. Aquesta és una constatació de la que en pot donar fe el nombrós públic que hi va assistir i que va quedar atrapat per la interrogació moral que planteja ‘Prendre partit’: la creació artística pot anar de bracet amb la barbàrie?

Es tracta d’una peça escrita pel dramaturg i guionista sud-africà Ronald Harwood i estrenada el 1995 a Londres amb direcció de Harold Pinter. Al cap de poc més d’un any,  ja es va poder veure a Catalunya, primer a Girona i després a Barcelona, en una posada en escena de Ferran Madico i amb l’actor mataroní Pere Anglas en un dels papers secundaris. La versió d’ara, que dirigeix i protagonitza Josep Maria Pou, es va presentar per primer cop a començaments de desembre passat al barceloní Teatre Goya. 

Contradiccions
‘Prendre partit’ es basa en fets reals. Situa l’acció en el sector americà de Berlín, acabada la Segona Guerra Mundial. El major Steve Arnold participa en les operacions de depuració dels col·laboracionistes amb el Tercer Reich i vol demostrar la culpabilitat de Wilhelm Furtwängler, un famosíssim i venerat director d’orquestra que va optar per quedar-se a Alemanya en lloc de fugir-ne, com havien fet molts artistes i intel·lectuals. Arnold no podrà provar la pertinença del músic al partit de Hitler i fins i tot constatarà que va ajudar activament a salvar d’altres col·legues jueus. Però això no el farà menys culpable, segons ell, perquè la seva continuïtat al capdavant  de la Filharmònica de Berlín el van fer còmplice i emblema de l’aparell de propaganda del règim genocida. Per contra, al llarg dels interrogatoris, el director invocarà la separació de l’art i la política i es defensarà de totes les acusacions afirmant que el seu amor al país i la seva devoció artística estaven per damunt de les atrocitats nazis. Aquesta posició, als ulls del militar americà, tindrà efectes d’evidència inculpatòria perquè ningú, ni l’artista més sublim, pot adduir el privilegi de consentir passivament la ignomínia o de defugir l’ineludible compromís d’humanitat envers les víctimes de l’holocaust.

Teatre ben fet

Amb aquest fil argumental l’obra esdevé un exponent més del tipus de propostes que caracteritzen Josep Maria Pou com a director i com a actor. De preferències anglosaxones, sempre parteix d’un bon text i el transposa a l’escena amb recursos i formalitats d’inclinació clàssica, mitjançant un treball ben cuidat, que va de dret i està fet amb gust. Lluny de vel·leïtats innovadores, el seu és un teatre comercial de qualitat escaient per arribar a públics amplis. De ‘Prendre partit’, doncs, es pot dir que és un muntatge acurat, amb una escenografia que evoca el clima de destrucció física i simbòlica apropiat perquè l’engranatge dramàtic funcioni amb precisió. Pou s’hi ha reservat el paper de Furtwängler, que dóna de manera continguda però persuasiva. Andrés Herrera fa un Steve Arnold molt més irascible per resultar l’antagonista idoni que la trama exigeix. La resta d’intèrprets componen també amb convicció els seus personatges. En conjunt, les dissertacions dialèctiques d’uns i altres fan que l’espectador hagi de considerar tots els punts de mira i tenir-los en compte per abordar els seus dilemes ètics sense maniqueisme.

El Festival Shakespeare desapareix per falta de recursos econòmics



publicat per
13 abril 2015

La directora Montse Vellvehí, mataronina, considera que aquest "és el final" del certamen

El Festival Shakespeare, dedicat a muntatges i propostes teatrals de l'autor anglès, es cancel·la per "falta de recursos econòmics". La direcció considera que aquest "és el final" i que el certamen deixarà de celebrar-se definitivament. La directora artística, Montse Vallvehí, ha explicat que el certamen "interessa a les institucions, però no prou per créixer". El Festival Shakespeare va néixer l'any 2003 a Santa Susanna i sis anys després va passar a Mataró amb la voluntat de créixer, però l'any 2011 va ser cancel·lat per l'Ajuntament. El 2013 i el 2014 s'ha fet a Barcelona.

La directora artística del Festival, Montse Vallvehí, ha explicat que "quan vam venir a Barcelona, enteníem que passaríem dos anys difícils; però ara ja han passat dos anys i no veiem el camí per créixer". "Portem dues edicions sense poder programar res internacional, i arriba un punt que ja no té massa sentit", lamenta. La directora ha explicat que el pressupost per a aquest 2015 seria similar al del 2014, d'uns 80.000 euros. "Hauríem fet el mateix", ha indicat.


Per Vallvehí, aquest és "el final" del certamen que va néixer a Santa Susanna i que de fet ja va estar a punt de morir quan Mataró va decidir suspendre'l l'any 2011. "Barcelona podria tenir un festival dedicat a Shakespeare. Com moltes altres ciutats europees. Però cal tenir recursos", ha sentenciat.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: