divendres 24 de maig de 2013

El Terrat formarà actors a Vilassar de Dalt




publicat per
Per Redacció
http://diarimaresme.com
23 de maig de 2013
Teatre La Massa | Foto: A.V.D.


La productora El Terrat i el Teatre La Massa han signat un conveni de col·laboració per tal que el teatre aculli, aquest estiu, els primers cursos intensius de formació d’actors en l’àmbit de la comèdia i l’humor. Sota el nom d’Aula Casa Terrat i coordinats per Maite Buenafuente, aquests primers cursos aniran dirigits a infants, joves i adults i es duran a terme durant el mes de juny, juliol i setembre de 2013.
Concretament, Aula Casa Terrat oferirà un ventall de cursos que anirà des de la iniciació a la comèdia i la improvisació, la imitació i la paròdia, el maquillatge o el coaching actoral per a adults fins a cursos centrats en el joc teatral per a infants o d’iniciació a la comèdia per a joves. Els cursos, que seran intensius i de periodicitat setmanal, tindran com a escenari els diversos espais escènics de què disposa el poble. A més de totes les instal·lacions de La Massa, el Teatre d’El Casal i alguns espais exteriors del poble també acolliran alguns dels tallers.
El conveni es va signar el passat 29 d’abril a l’Ajuntament de Vilassar de Dalt amb la presència de Marga Cardona, consellera delegada d’El Terrat, Maite Buenafuente i Lluís Elias coordinadors del projecte a Vilassar de Dalt, , l’alcalde de Vilassar de Dalt, Xavier Godàs i el regidor de cultura, Xavier Yelo. La jornada es va completar amb una visita al Teatre La Massa, espai principal dels cursos del projecte Aula Casa Terrat.
Segons informa el consistori, aquest conveni de col·laboració és fruit de l’interès mutu per la promoció de la cultura i el teatre no només a Vilassar sinó també a l’àrea d’influència del teatre que avarca tot el Maresme i fins a Barcelona i de la voluntat de dinamitzar els usos del Teatre La Massa. El projecte pedagògic Aula Casa Terrat ha estat creat per El Terrat amb l’objectiu de promoure l’ensenyament de la interpretació en el camp de la comèdia i l’humor. El Consorci del Teatre La Massa, per la seva banda, acollirà aquest projecte amb l’objectiu de dinamitzar les activitats culturals del centre.

El Principal ´pasa´ del teatro



publicat per
17 de maig de 2013
R.F. Valencia

La emblemática sala lleva meses sin programar espectáculos de texto tras una temporada cerrada con danza El Rialto programa ahora por sorpresa un ciclo escénico para las noches de julio

La política teatral de Teatres de la Generalitat-ahora CulturArts- se ha caracterizado en el caso del Teatro Principal, su emblema, por un contenido errático, sin chispa y sin personalidad. Sin apenas teatro esta temporada, las cifras las salvarán los musicales My fair Lady y La bella y la bestia que alquilaron la sala de la Diputación gestionada por la Generalitat durante varias semanas. Pero no así su oferta teatral que ha desaparecido por completo durante los últimos meses y apenas ha tenido presencia en la temporada. No hay nada ya programado hasta la próxima. Dansa València ha ocupado las últimas semanas casi por completo los escenarios de las únicas dos salas institucionales que quedan en manos del poder público.
Si en otras épocas el Principal fue el referente del teatro de altura y repertorio, hoy lo es de una política teatral casi inexistente. Su último montaje programado fue a finales de enero. Después llegó el musical, luego la danza. Pero no intercalada.
Este periódico intentó conocer los datos de ocupación que ha tenido el coliseo de la calle de las Barcas durante esta temporada, sin contar los resultados de los musicales privados. Sin embargo, los datos no fueron facilitados.
Mientras los principales escenarios de producción pública, caso del Centro Dramático Nacional o el Teatre Nacional de Catalunya durante la temporada van a ofrecer 31 y 16 espectáculos teatrales, respectivamente, y aún mantendrán sus puertas abiertas hasta finales de junio e incluso julio, el Principal ya ha cerrado. Incluso otros teatros de referencia nacionales como el Arriaga de Bilbao, el Central o el Lope de Vega de Sevilla todavía mantienen programación teatral escalona con otro tipo de espectáculos.
El Rialto ahora, por sorpresa ha programado un nuevo ciclo teatral para julio. Unas fechas, por otro lado complicadas. El Rialto también ha tenido un año irregular. Junio también estará ocupado por la danza principalmente. El Rialto permaneció durante el mes de marzo cerrado. De hecho, no reabría sus puertas hasta mediados de abril.
El ciclo de julio y fin de semana estará integrado por los espectáculo Ladran, luego cabalgamos de Atirohecho, Jo de major vull ser Fermín Jiménez de El Pont Flotant y Visiones de Europa, Mostra del Taller de Creació Escènica de Ximo Flores.

dijous 23 de maig de 2013

Cloenda de la Mostra de teatre a escoles i instituts




publicat per
Comas Soler
www.totmataro.cat
22 de maig de 2013

Tot assajant Cyrano, el muntatge que va tancar la Mostra

Divendres de fa dues setmanes el Monumental va acollir la cloenda de la Mostra de teatre a les escoles i instituts. Aquest any hi han pres part, d'una banda, alumnes del cicle superior de primària del Camí del Mig, del Cor de Maria, del Josep Monserrat i del Torre Llauder. Pel que fa als centres de secundària, l'actual edició ha estat ja la tretzena i ha comptat amb la participació dels instituts Alexandre Satorras, Damià Campeny, Miquel Biada, Thos i Codina, Puig i Cadafalch i Pla d'en Boet. Aquests han treballat al llarg del curs obres d'autors del segle XX i han tingut l'assessorament de la directora teatral Magda Puyo.

A l'acte de cloenda hi va haver parlaments de Joaquim Fernàndez, tinent d'alcalde de Cultura, de Pere Galbany, regidor d'Ensenyament, i d'Enric Domingo, director pedagògic de la Mostra. També hi van intervenir professors i alumnes dels centres participants. Totes les persones que van parlar van posar èmfasi en els valors formatius de la pràctica teatral, en l'interès de l'experiència, en la satisfacció d'haver-s'hi implicat i en la voluntat que continuï.

Funció simulada i molta atenció
Un cop acabada la part més formal de l'acte amb el lliurament de diplomes commemoratius, hi va haver la representació de 'Tot assajant Cyrano', un muntatge de la companyia La Perla 29 adreçat al públic juvenil. Hi actuaven el seu director, Oriol Broggi, i l'actriu Rosa Gàmiz que, amb el pretext de simular una escenificació frustrada de 'Cyrano de Bergerac', van dur a terme un seguit d'explicacions sobre els processos artístics que implica una obra de teatre. Recreant petits fragments i introduint algunes divertides referències a l'argument, van fer del tot entenedores unes quantes de les aventures que l'hi passen al protagonista de la cèlebre peça d'Edmond Rostand. El més important, però, va ser la notable atenció que va posar-hi el nombrós públic que hi assistia. Era extraordinàriament divers i va ser un bon símptoma que confirma que la Mostra també forma espectadors. Per molts anys!

Shakespeare invade el Raval



 
publicat per
http://www.larazon.es
6 de maig de 2013
Carlos Sala.

No hay nada más difícil de erradicar que una buena idea. En 2011, el Festival Shakespeare fue suspendido a escasos días de su celebración por culpa de la pérdida de subvenciones. Después de pasar por Santa Susanna, se había establecido en Mataró, pero su Ayuntamiento decidió que no se podía hacer cargo de sus gastos y lo cerró de forma abrupta. Después del shock inicial, el Festival regresa ahora revitalizado y con un nuevo escenario, el Raval, de la Biblioteca de Cataluña al Teatre Romea, pasando por La Filmoteca. Ni siquiera los recortes pueden con el autor de «El rey Lear».

Ocho espectáculos

Del 6 al 12 de junio, el Festival Shakespeare regresa en su décima edición con una veintena de actividades, cuyo eje central serán ocho obras de teatro. La primera será «Diagnòstic Hamlet»·, un espectáculo de títeres de la compañía Pelmànec. En esta ocasión, Hamlet es un hikikimori que se niega a salir de un armario, mientras rememora su tragedia. Se podrá ver el 7 de junio en la Biblioteca de Cataluña, que acogerá la mayoría de espectáculos.

El mismo día, y también con el príncipe danés como protagonista, la Associació Artística Indi Gest presenta «La caiguda dÀmlet». Jordi Oriol protagoniza un monólogo introspectivo de un hombre que intenta encontrar sentido a sus palabras. Uno de los platos fuertes, por su carácter popular y gratuito, será «Treballs d'amor perdut», de la compañía Parking Shakespeare, que realizarán en el patio de la Biblioteca.

El 8 de junio, Quim Lecina estrenará «Big Will Shakespeare!!», un montaje musical en que se repasará la obra del dramaturgo inglés con un actor, un saxofón, un piano, un violonchelo y una mezzosoprano. Un día después, Oriol Broggi dirigirá un «Romeu i Julieta» para el público familiar, con Rosa Gàmiz como protagonista. El mismo día, el coreógrafo Moreno Bernardi dará una vuelta de tuerca a Hamplet con «H Works» , danza y polifonía de voces para buscar las claves contemporáneas de la obra. También el domingo, el actor Lluís Soler leerá los sonetos de Shakespeare. La clausura del festival también será su plato fuerte. El Teatre Romea acogerá del 11 al 12 de junio «Julio César», dirigido por Paco Azorín y con un elenco que incluye a Mario Gas, Sergio Peris-Mancheta, Tristán Ulloa o José Luis Alcobendas.

La nueva edición del festival tiene un presupuesto de 40.000 euros y ha podido llevarse acabo gracias al impulso de Oriol Broggi y su Perla 29, así como la colaboración de Julio Manrique, director del Romea. Además de las obras de teatro, el festival incluirá diferentes actividades, como un ciclo de películas en La Filmoteca, conferencias en el CCCB y lecturas en espacios como la librería La Central del Raval, el bar Horiginal o la escuela Massana.

La directora y motor del festival es Marta Vellvehí, que retoma el proyecto con ganas de olvidar la frustración de la novena edición, suspendida in extremis. «Situar en el Raval el certamen permite un caldo de cultivo genial, con edificios antiguos y con historia para ir a emborracharse de Shakespeare», señaló Manrique.

dimecres 22 de maig de 2013

Incommensurable




publicat per
www.totmataro.cat
21 de maig de 2013
Comas Soler

El resultat del projecte 'Tots Dansen' captiva el Monumental

La platea estava plena a rebentar, sí, però el que realment va quedar petit dissabte passat al Teatre Monumental va ser l'escenari, perquè el van desbordar més de dos-cents alumnes de quart d'ESO dels instituts Puig i Cadafalch, Thos i Codina i Alexandre Satorras.

Eren els nois i noies que participaven en la mostra final del 'Tots Dansen', un projecte iniciat pel Mercat de les Flors de Barcelona que té per objectiu apropar el llenguatge del moviment i de la dansa contemporània als joves. Aquest any s'ha dut a terme a Granollers i Olot, a més de la nostra ciutat.

Coreografia expressa
Sota la supervisió artística del coreògraf i compositor argentí Sebastián Garcia Ferro i el suport de Nathalie Labiano i de Daniel Rosado, durant el curs que ara s'acaba els alumnes dels tres instituts mataronins han estat treballant amb els seus professors d'educació física una coreografia creada expressament, anomenada 'En espiral'. Pel que es va veure i viure dissabte, el valor de l'experiència ha estat incommensurable. D'entrada, per la importància formativa que la descoberta i la vivència de la pràctica de la dansa ha significat per als participants. Però igualment per la qualitat del resultat obtingut.

Certament, veure la interpretació conjunta de tants ballarins i ballarines va constituir gairebé un prodigi. Plantejada com una suite, 'En espiral' és una proposta que captiva pel seu atractiu visual. Juga amb la presència permanent de tothom en escena i s'estructura alhora com una successió d'intervencions grupals de dimensió variada. En conjunt produeix un efecte calidoscòpic de gran bellesa que posa l'accent en la diversitat. Són dos-cents cossos adolescents, tots ben diferents, que es mouen dibuixant evolucions acolorides per l'ampla gamma cromàtica de les seves indumentàries.

Val la pena
Entre l'heterogeneïtat d'espectadors que atapeïen la platea del teatre es va produir un altre fenomen remarcable, també amb semblances de prodigi. Al començament, la manca de costum d'assistir a una sessió de dansa havia provocat dificultats per arribar a tenir un ambient de silenci. Però de seguida que l'espectacle es va iniciar, l'al·licient de tot el que succeïa a l'escenari va anar guanyant l'atenció del públic fins aconseguir un clima d'emoció que va esclatar amb l'eufòria dels aplaudiments finals. Una evidència més que aquest projecte del 'Tots Dansen' és una línia de treball que val la pena. Moltíssim.

ARIZONA



               
de Juan Carlos Rubio
Dirección: Ignacio García
Centro Dramático Nacional

publicat per
http://cdn.mcu.es
14 de maig de 2013

Arizona es un texto de Juan Carlos Rubio que reflexiona sobre las fronteras, la migración, la estupidez humana y los límites de su manipulación, además de ser un tragicómico retrato del alma de dos seres humanos perdidos en el desierto de la vida.
Con un sencillo argumento, dos gringos que van a la frontera estadounidense con México, en el estado de Arizona, que van a defender su patria de los posibles intrusos y a «reflexionar sobre las fronteras», el autor inventa un mundo de vacíos, de incomunicación entre países y entre seres humanos, un friso del absurdo que inventamos cada día con las aduanas intelectuales.
España y México son dos países que comparten la idea de la frontera en su propio territorio, de maneras diferentes, ya que para España la frontera está al sur y es un foco de entrada de migración desde África, mientras que México vive los dos dramas, en el norte y en el sur, el de los que llegan y el de los que se van, ambos desoladores, y la suma de ambos ha sido una fuente más de inestabilidad, de lucha por el poder y de mafia en su territorio.

Fechas: del 14 de mayo al 16 de junio de 2013

Lugar: Teatro María Guerrero / Sala de La Princesa
(C/ Tamayo y Baus, 4)

De martes a sábados 19.00, domingos 18.00 h.

Precios: 16 € (miércoles 50% descuento)

http://cdn.mcu.es

Venta de entradas: Entradasinaem.com o 902 22 49 49

dimarts 21 de maig de 2013

Pepa Plana serà el plat fort de la Fira del Clown de Vilanova de la Muga




publicat per
http://www.elpuntavui.cat
17 de maig de 2013
foto :La pallassa Pepa Plana , en una foto d'arxiu recent Foto: TVC.

La pallassa catalana i Claret Papiol rebran enguany un premi honorífic, en una edició, la segona, que oferirà un programa de 16 actuacions gratuïtes

Del Cirque du Soleil a Vilanova de la Muga. Pepa Plana, la pallassa catalana més internacional, farà la seva primera actuació en solitari a Europa, després d'iniciar l'any 2012 una nova etapa amb el Cirque du Soleil amb la creació del nou espectacle Amaluna al Canadà. Això serà el proper 25 de maig, quan tindrà lloc la 2a edició de la Fira del Clown a Vilanova de la Muga.
L'actuació de Pepa Plana, amb l'espectacle Giuletta, serà, sens dubte, un dels plats forts d'aquest festival, que tindrà una destacada representació de pallassos, música, circ i teatre relacionats amb el món del clown que ompliran d'animació els carrers de la vila. En total hi ha programades una vintena d'actuacions distribuïdes en tres escenaris on els espectadors hi trobaran les darreres creacions de companyies i actors de clown de gran renom com Claret Papiol, La Bleda, Circ Nic, Desastrosus Cirkus, Cia. Fes-t'ho com vulguis, Cia ClinClonClown, Cia. La Bleda o la Cia. Patawa. Tots els espectacles, que tindran una durada entre 10 i 25 minuts, seran gratuïts a excepció del de Pepa Plana, que amb una capacitat limitada té un cost de 10 euros anticipada.
Una de les novetats d'aquesta edició serà l'entrega d'El Pallasso de l'Any. Enguany, el guardó honorífic recaurà en dos artistes. Per una banda, Claret Papiol, fundador al costat de Poltrell Poltrona de la companyia Germans Poltrona, per la seva implicació al festival des de la celebració de la primera edició. Per l'altra banda, Pepa Plana, per la seva trajectòria , qualitat i carisma a l'escenari; i per la projecció de la dona pallassa i el català en el seu nou espectacle produït per Cirque du Soleil.
LA XIFRA
17
espectacles són els que s'han programat per a la programació de la segona edició de la Fira del Clown
Trobada de pallassos professionals

L'altra novetat serà la col·laboració de l'Associació Gironina de Teatre (AGT), que organitzarà la primera Trobada de Pallassos i Pallasses Professionals dins el marc de les activitats de cooperació entre l'entitat i la fira. Aquest esdeveniment vol esdevenir un espai de trobada on totes les aportacions seran benvingudes.

FOLLIES arrasa en los Premios Max 2013 consiguiendo seis manzanas




publicat per
http://www.todomusicales.com
13 de maig de 2013

El musical de Stephen Sondheim dirigido por Mario Gas ha ganado en todas las categorías en las que estaba nominado en los XVI Premios Max de las Artes Escénicas que se han entregado en Madrid el 13 de mayo de 2013.
             
La exaltación de las Artes Escénicas ha sido el hilo conductor de la gala de la XVI edición de los Premios Max que se ha celebrado el lunes 13 de mayo de 2013 en las Naves del Teatro Español del Matadero de Madrid. En esta ocasión el presentador de la gala ha sido el actor Alex O’Dogherty, con dirección artística de Yolanda García Serrano.
La producción del Teatro Español del musical de Stephen Sondheim FOLLIES ha sido la gran triunfadora de la noche, con un total de seis premios, ganando en todas las categorías en las que estaba nominada: Mejor Espectáculo de Teatro Musical, Mejor Dirección (Mario Gas), Mejor Dirección Musical (Pep Pladellorens), Mejor Figurinista (Antonio Belart), Mejor Actor Protagonista (Carlos Hipólito) y Mejor Actriz de Reparto (Asunción Balaguer).

Con un reparto liderado por Vicky Peña como Phillys Rogers Stone y Carlos Hipólito como Benjamin Stone, FOLLIES se representó en el Teatro Español de Madrid del 12 de febrero al 8 de abril de 2012, colgando el cartel de “entradas agotadas” en la mayoría de sus representaciones. Este éxito motivó que el montaje volviera al Teatro Español durante una temporada limitada de dos meses en junio de 2012.

Al recoger la sexta manzana de bronce, Mario Gas ha exclamado: “¡Qué siga la lucha!, el teatro sirve para saber quiénes somos, dónde nos encontramos, para poder decir donde están las contradicciones y en qué se equivocan los que nos mandan, los que se creen que nos mandan”. Mario Gas también ha dedicado su premio como Director a su “gran amigo del alma” Constantino Romero, fallecido el fin de semana en Barcelona. Constantino Romero protagonizó dos musicales dirigidos por Mario Gas: SWEENEY TODD y ASCENSO Y CAIDA DE LA CIUDAD DE MAHAGONNY.

Albert Guinovart ha obtenido el premio Max a la Mejor Composición Musical para espectáculo escénico por LA VAMPIRA DEL RAVAL, musical que relata –en clave de musical burlesco-tragicómico– la tenebrosa vida de Enriqueta Martí, personaje real que secuestraba, prostituía y sacrificaba a niños y niñas del barrio del Raval con la finalidad de satisfacer las necesidades eróticas y terapéuticas de la clase alta barcelonesa. LA VAMPIRA DEL RAVAL se pudo ver en el Teatre del Raval de Barcelona de diciembre de 2011 a finales de abril de 2012.

El listado de ganadores en las categorías en las que se encontraba nominado algún espectáculo musical es el siguiente (ganadores en negrita):

Mejor Espectáculo de Teatro Musical
CABARET POPESCU – Lavi e Bel, S.L.
FOLLIES – Teatro Español
SIGLO DE ORO, SIGLO DE AHORA (FOLÍA) – Ron Lalá Teatro, S.L.

Mejor Espectáculo Infantil
‘Alegría, palabras de Gloria Fuertes’ – Teatro de Malta
‘Clinc!’ – Companyia Pep Bou
LOS MÚSICOS DE BREMEN – de La Bicicleta del Teatre Sanpol

Mejor Composición Musical para Espectáculo Escénico
Albert Guinovart – LA VAMPIRA DEL RAVAL
Arnau Vilà – ‘De ratones y hombres’
Ignacio García – ‘La vida es sueño’
Yayo Cáceres – ‘André y Doriné’

Mejor Dirección de Escena
Alfredo Sanzol – ‘En la luna’
Mario Gas - FOLLIES
Miguel del Arco – ‘De ratones y hombres’


Mejor Dirección Musical
Arnau Vilà – ‘De ratones y hombres’
Emilio Goyanes – CABARET POPESCU
Pep Pladellorens – FOLLIES

Mejor Figurinista
Alejandro Andújar i Carmen Mancebo – ‘La vida es sueño’
Ana López – ‘De ratones y hombres’
Antonio Belart – FOLLIES

Mejor Actor Protagonista
Carlos Hipólito – FOLLIES
Fernando Cayo – ‘De ratones y hombres’
Roberto Álamo – ‘De ratones y hombres’

Mejor Actriz de Reparto
Asunción Balaguer – FOLLIES
Lucía Quintana – ‘En la luna’
Nuria Mencía – ‘En la luna’

dilluns 20 de maig de 2013

Shakespeare s'instal·la al Raval




publicat per
www.elperiodico.cat
7 de maig de 2013
Imma Fernández
Barcelona
foto : Mario Gas, Sergio Peris-Mencheta i Tristán Ulloa, cares de 'Julio César'. David Ruano


El 'Julio César' amb Mario Gas encapçala el cartell en el trasllat de la cita a BCN
L'atribolat periple del Festival Shakespeare arriba en la desena edició

-del 6 al 12 de juny- a un destí prometedor. Va néixer a Santa Susanna, es va traslladar a Mataró i ara, després de la cancel·lació in extremis el 2011, ressuscita a Barcelona, i en concret al barri del Raval. La complicitat de la productora La Perla 29, que capitaneja Oriol Broggi, ha fet possible convertir en seu del festival la Biblioteca de Catalunya, un espai idoni per recrear les aventures que va relatar el dramaturg. S'han sumat a la iniciativa el Romea, el CCCB, la Filmoteca de Catalunya, l'Escola Massana, L'Horiginal i la Central del Raval, que acolliran activitats relacionades, com un cicle de cine, conferències i una instal·lació dels alumnes de Belles Arts. «La col·laboració de tots els artistes i entitats ha fet possible tirar endavant el projecte tot i la difícil situació», es va congratular la directora del festival, Montse Vellvehí, que té un pressupost de 40.000 euros.

Per primera vegada en la seva dècada d'història no hi haurà participació internacional. El programa tindrà el Julio César de Paco Azorín -fundador del festival i director de les quatre primeres edicions- com a principal reclam, amb un elenc encapçalat per Mario Gas, Sergio Peris-Mencheta i Tristán Ulloa. El muntatge arribarà al Romea l'11 i 12 de juny.

El menú escènic restant se servirà a la Biblioteca i tindrà com a primer plat, el 7 de juny, una delicatessen amb titelles: Diagnòstic Hamlet, de Pelmànec. Hi haurà dues estrenes: Big Will Shakespeare!!, de Quim Lecina, i la coreografia HJ Works, de Moreno Bernardi, i es rescataran Treballs d'amor perduts, de Parking Shakespeare; Sonets encadenats, amb Lluís Soler; La caiguda d'Amlet, d'Indi Gest, i, per al públic familiar, La Julieta, d'Oriol Broggi, que, juntament amb Julio Manrique, director del Romea, va defensar la idoneïtat de la nova casa del bard d'Avon.

Todos somos enemigos





publicat per
18 de maig de 2013
Albert Lladó
foto : Imagen de 'Stockmann' David Tarrasón

Oriol Tarrasón adapta y dirige en la Sala Muntaner el clásico de Ibsen protagonizado por el incorruptible 'Stockmann'

Sala Muntaner
Dirección:
Oriol Tarrasón
Autor:
Henrik Ibsen
Intérpretes:
Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola y Arnau Puig
Hasta el 16 de Junio de 2013

Una escenografía austera y elegante, cinco sillas, toallas, albornoces blancos, copas de cóctel, ponche para el público, y una pizarra de fondo donde leemos el nombre del protagonista que da título a esta pieza, Stockmann, una libre adaptación de Un enemigo del pueblo de Ibsen que hasta el 16 de junio, bajo dirección de Oriol Tarrasón (produce Les Antonietes Teatre), se puede ver en la Sala Muntaner de Barcelona.
Bernat Quintana (preciso en todas sus intervenciones, aunque algo rígido en momentos en los que el personaje demanda cierta locura) es el científico que descubre que el agua que llega al balneario –auténtico motor económico del pueblo- está contaminada. No dudará, pese a las consecuencias que conlleva cerrar el centro para realizar las necesarias obras, en enfrentarse a su hermano (Pep Ambròs), el alcalde, ni a la directora del diario local (Mireia Illamola), ni al presidente de los comerciantes (Arrnau Puig es un gran actor, soporta cualquier registro), ni a la propietaria de la fábrica que ha provocado los vertidos tóxicos, su suegra, (Annabel Castan, que también es su mujer, la única que le apoya). Es esta importante relectura un canto a la libertad individual y al compromiso con uno mismo.
El texto, centrado en la fuerza del que resiste ante la presión de una mayoría que deja engañarse por no perder su nivel de vida, nos llega con una actualidad sorprendente. La crítica social de Ibsen, a través de la mirada contemporánea de Les Antonietes, pone en cuestión uno de los pilares que se supone que rige la aritmética democrática. Y es que la mayoría no siempre tiene la razón.
La propuesta transita bien por el viaje vital, vertiginoso, que Stockmann se ve obligado a realizar, pasando de ser visto como un miembro venerable de la comunidad a ser considerado un tipo repulsivo que pone en peligro la subsistencia de una burguesía acomodada. La clase media renuncia a cualquier planteamiento ético en lo que resulta un dibujo certero del estado de las cosas.
Es, pues, una obra que nos habla de un tipo de rebeldía que se expresa con la convicción y la insistencia. También es un retrato, claro, de una ciudadanía formada por una masa compacta, sin espacios para la disidencia ni para la heterodoxia, y que acepta sin remilgos cualquier forma de caciquismo.
Especialmente interesante es la escena en la que el doctor convoca una asamblea pública para informar de sus investigaciones, en la que es víctima de todo tipo de sabotajes y boicots para que su credibilidad caiga por los suelos. Los asistentes somos nosotros, cada persona sentada en su butaca, incapaces de levantar la voz por no traspasar la línea que nos convertiría en adversario y punto de mira.
En Stockmann, pese a que la versión original es de 1882, comprobamos algunos de los males que nos han llevado a la crisis que ahora padecemos: la voracidad económica, medios de comunicación dependientes en exceso de la publicidad, los juicios paralelos, el chantaje como falso método de diálogo, la manipulación informativa en el relato oficial, el culto a la obediencia, el dinero como valor ético en sí mismo, y la falta de cultura de un contribuyente que piensa que el bien común significa que no le molesten en exceso.
Pero hay motivos para la esperanza. Eso nos muestra, con talento, la puesta en escena de Tarrasón. Hay alguien que dice "no". Y que señala, sin miedo, el estiércol que otros pisan sin inmutarse.

diumenge 19 de maig de 2013

"La Ventafocs", un musical de Fires




publicat per
17 de maig de 2013
Clara Sanchez

L’amor i la imaginació de la “Ventafocs” protagonitzen l’espectacle de Fires. Una versió propia, feta especialment per la Sala Cabanyes, del popular conte infantil s’estrena el dissabte 18, amb la direcció d’Antoni Blanch al capdavant d’un equip de més de 60 persones. Per al muntatge, Pere Anglas ha estat l’encarregat d’adaptar el conte i també d’escriure la lletra de les dinou cançons de què consta l’espectacle. La música l’ha compost el maresmenc Joan Vallcorba. El director explica que s’ha fet un muntatge a mida per l’escenari de la Sala i que precisament aquesta exclusivitat li dóna un aire fresc i enèrgic.
Blanch, director de nombroses obres a la Sala Cabanyes, dirigeix per tercera vegada la “Ventafocs”. Per Blanch, la “Ventafocs” és una d’aquelles obres que s’han de portar a escena periòdicament. “De joves ens hi van portar els pares, una mica més grans hi vam anar sols, més tard hi hem portat els fills i potser ara els néts”, explica. En les dues ocasions anteriors, la versió que es va representar va ser la de Josep Maria Folch i Torres.
La “Ventafocs” que es podrà veure en nou representacions a l’escenari de la Sala Cabanyes és una versió pròpia del conte que durant generacions s’ha anat explicant arreu del món. Una noia imaginativa i romàntica, una fada un pèl massa exigent, un príncep enamorat i una madrastra i dues germanastres que intentaran conquerir de totes, totes, conquerir el cor del príncep protagonitzen l’obra, ambientada als anys 20. Un total de 30 personatges, entre actors i cos de ball, formen el repartiment de la “Ventafocs”. L’encapçalen Júlia Maymó i Marcos Francisco, en els papers de Ventafocs i el Príncep.
Les coreografies són creació de Carla Pérez, el disseny del vestuari l’ha fet Maria Àngels Mogas i l’escenografia va a càrrec de Jordi Ribas. A l’hora de portar l’obra a escena, la Sala Cabanyes compta amb la col•laboració de l’institut Josep Puig i Cadafalch. Estudiants en pràctiques del Departament d’Imatge de l’institut mataroní s’encarreguen dels pentinats dels personatges. Amb les representacions de “Ventafocs”, Sala Cabanyes clou la programació de la present temporada.

IX MOSTRA DE TEATRE AMATEUR AVUI AL FOMENT .




CASATS PER AMOR... A LA PASTA de Lluís Coquart a càrrec del Grup de Teatre ENCARA HI SOM de l'Associació G. G. Jaume Terradas
19 de maig del 2013  a 2/4 de 7 de la tarda

Sinopsis

La pasta, la pasta... Us heu plantejat, alguna vegada que estaríeu disposats a fer per la pasta?, per no perdre certs privilegis als que hi esteu acostumats? Que faríeu si, de la nit al dia la vostra posició economico-social s'anés a n'honris? Pot ser robar, estafar, pidolar, o pot ser us arribaríeu a casar?

Pot ser d'aquí a una estona quan sortiu d'aquí no tindreu les coses gaire més clares que ara, però com a mínim, o al menys aquesta és la nostra intenció, us haurem fet oblidar tots els vostres problemes. Gaudiu d'allò més amb el nostre espectacle. 

FRANKENSTEIN, EL MUSICAL se estrenará en el Teatro Nuevo Apolo de Madrid



publicat per
9 de maig de 2013

Basado en la novela de Mary Shelley, el espectáculo escrito por Santiago Martín Arnedo y Myriam Carrascosa Vega se representará del 17 de julio al 18 de agosto de 2013.
             
El Teatro Nuevo Apolo de Madrid acogerá este verano FRANKENSTEIN, EL MUSICAL, un nuevo musical producido por La Butaca Vacía, con producción ejecutiva de Carlos J. López (Summum Music), que se podrá ver del 17 de julio al 18 de agosto de 2013.
Basado en la novela de Mary Shelley, FRANKENSTEIN, EL MUSICAL cuenta con libreto de Myriam Carrascosa Vega, quien también se pone al frente de la dirección artística, y con música original es de Santiago Martín Arnedo que firma asimismo la dirección musical.

El mismo Teatro Nuevo Apolo acogerá el viernes 10 de mayo las audiciones para hallar a algunos de los integrantes de la compañía de este nuevo musical que contará con un coro musical en directo y un elenco de más cuarenta artistas sobre el escenario, encabezado por José Antonio Riazzo, Samuel González y Lola Ortiz.

En el comunicado oficial del musical, se presenta el enfoque que realizan de esta popular novela centrada en este terrorífico personaje: “De Frankenstein se ha hablado mucho, pero se conoce muy poco... No es terror simple, no es la caricatura de un monstruo. Es, a muchos niveles, un retrato de la humanidad. Una profunda reflexión sobre el ser humano y su condición que mezcla lo gótico con lo puramente filosófico en un marco musical de tintes clásicos, a veces dulces, a veces sobrecogedores. El espectador no abandonará en ningún momento una tensión que parte de la identificación con lo más puramente emocional de las historias que le ocurren a cada uno de los personajes.”

Myriam Carrascosa Vega y Santiago Martín Arnedo comenzaron a trabajar en la creación de este musical a mediados del 2010. FRANKENSTEIN, EL MUSICAL se estrenó en Andalucía en el 2012, y se ha representado desde entonces en diferentes localidades. Fundada en 2007 por su actual directora Myriam Carrascosa, la compañía de teatro amateur La Butaca Verde ha resultado ganadora de diversos certámenes de teatro no profesional; y da el salto al circuito profesional con el estreno de este espectáculo en Madrid. Durante estos años la compañía ha presentado montajes como LOS MISÉRABLES y el musical de creación BOABDIL.

dissabte 18 de maig de 2013

Tots dansen : Nou projecte de l’Escola de l’Espectador : Avui al Teatre Monumental




Participen tres instituts de la ciutat

Dissabte 18 de maig a les 19 h s’estrena un nou projecte a la ciutat, dins l’Escola de l’Espectador que vol apropar la dansa contemporània als joves de la ciutat i destacar la importància de la dansa com un element d’educació de valors.

Tots dansen està organitzat pel Mercat de les Flors i el Consorci Transversal amb la col·laboració dels espais escènics dels municipis de Mataró, Granollers i Olot. Els alumnes de 4t d’ESO  dels instituts Puig i Cadafalch, Alexandre Satorras i Thos i Codina han treballat durant el curs diferents coreografies de Sebastian García Ferro i Nathalie Labiano Boutens. Els alumnes de Mataró han tingut de professor el ballarí formador Daniel Rosado.

Els resultats s’estan ensenyant a través de les mostres protagonitzades per alumnes dels diferents instituts a les tres ciutats i en una trobada a porta tancada de tots els joves intèrprets al Mercat de les Flors el dia 7 de juny 2013.


'La meva Ismènia', un vodevil costumista del segle XIX, a La Seca




publicat per
www.ara.cat
17 de maig de 2013
Laura Fabrega

Dirigida per Hermann Bonnín, l'obra vol "explicar les petites misèries de l'ésser humà" a través de la comèdia
 

L'obra 'La meva Ismènia' a La Seca / La Seca
Ismènia és la "víctima" d'un pare gelós que no la deixa "sortir del niu". Perquè, com apel·la el pare, "només té 28 primaveres". 'La meva Ismènia' és l'adaptació teatral de la comèdia del dramaturg francès Eugène Labiche (1815-1888) que relata un conflicte domèstic i quotidià, un pare vidu i protector que no permet que la seva filla es casi. La casa s'omple de pretendents però ell no n'accepta cap. Sempre troba algun però al qual aferrar-se. La germana del pare, la tieta rica que viu amb ells, representa l'altra cara de la moneda. Ella farà costat a la Ismènia i l'ajudarà a trobar el seu pretendent. I, enmig del conflicte, apareix un home de París  ben elegant que també voldrà pretendre-la.

'La meva Ismènia' és, segons el seu director, Hermann Bonnín, un mirall de "les petites misèries de l'ésser humà". Per Hermann, aquesta obra "reclamava uns comediants en el millor sentit de la paraula". D'aquesta manera, Lina Lambert (la tieta), Jaume Pla (el pare), Mingo Ràfols (el pretendent parisenc), Anna Ycobalzeta (la Ismènia) i Teresa Urroz (la minyona) hauran de fer d'actors d'aquesta gran comèdia humana.

'La meva Ismènia' és el primer text teatral que Hermann Bonnín dirigeix a La Seca. És, també, de les poques vegades que s'atreveix amb el gènere de la comèdia.

divendres 17 de maig de 2013

La Ventafocs se’n va de fires



Sala Cabanyes escull un clàssic dels contes infantils per portar-lo a escena com a clausura de la seva temporada teatral

publicat per
www.capgros.com
17 de maig de 2013        
per V. B.             
               
L’espectacle de Fires és, després dels Pastorets, el més important per a Sala Cabanyes. Serveix per cloure la seva temporada teatral, i sol ser una de les produccions més grans i amb més representacions de tot el curs. Aquest 2013 no serà cap excepció. La Sala ha escollit la Ventafocs, un clàssic dels contes infantils, que portaran a escena amb un equip de més de 60 persones sota la direcció d’Antoni Blanch. Es podrà veure fins a nou vegades des d’aquest cap de setmana.

L’argument i els personatges de l’obra són els conegut per tothom, per això és un clàssic. La noia protagonista, el príncep que se n’enamora, la madrastra i les germanes que els faran la vida impossible i la fada que buscarà una solució centren l’atenció del muntatge, ambientat als anys 20. Compartiran l’escenari un total de 30 personatges, entre actors i cos de ball. El repartiment està encapçalat per  Júlia Maymó i Marcos Francisco, en els papers de Ventafocs i el Príncep. L’equip tècnic que fa possible el muntatge està format per una trentena més de persones.

Antoni Blanch ha dirigit moltes obres a Sala Cabanyes, i aquesta és la tercera vegada que porta la Ventafocs a escena. Segons ell, es tracta d’una obra que cal fer periòdicament. “De joves ens hi van portar els pares, una mica més grans hi vam anar sols, més tard hi hem portat els fills i potser ara els néts”, assegura. Pere Anglas ha estat l’encarregat d’adaptar el conte i també d’escriure la lletra de les dinou cançons de què consta l’espectacle. En les dues anteriors edicions que es va representar a la Sala, es va adaptar la versió de Josep maria Folch i Torres. La música la composada Jaon Vallcorba i la direcció musical va a càrrec de Georgina Blanch i Ignasi Gómez. Les coreografies són creació de Carla Pérez, el disseny del vestuari l’ha fet Maria Àngels Mogas i l’escenografia va a càrrec de Jordi Ribas.

Es tracta de la segona vegada que el compositor Joan Vallcorba i l’autor del text Pere Anglas col·laboren en l’àmbit teatral. Ho van fer fa 10 anys al Teatre Lliure, amb l’espectacle ‘Com un núvol lleuger, en què Anglas recitava textos de Marià Manent acompanyat de la música de Vallcorba. Anglas recorda que “des d’aleshores, sempre havíem volgut fer un musical”. La dansa també pren un protagonisme molt important en el muntatge. La seva responsable, Carla Pérez, destaca la dificultat de combinar el ball dels actors amb el cant, el vestuari i els decorats, i que aconsegueixi “no trencar el ritme de la interpretació”.

Dissabte, dia 18. Estrena. També els dies 19, 20 i 26 de maig, i 1, 2, 8, 15 i 16 de juny. A 2/4 de 7 de la tarda, a Sala Cabanyes

Toni Cabré presenta el seu nou text teatral a Dòria Llibres




publicat per
www.capgros.com
17 de maig de 2013

Es tracta de 'L'inútil', publicat per Arola Editors, i comptarà amb una lectura dramatitzada aquest divendres a la llibreria mataronina
               
Setmana plena d’activitat literària a Dòria Llibres. Durant els propers set dies hi haurà fins a tres presentacions. La primera tindrà lloc aquest divendres, dia 17, i tindrà un format especial. Es presenta el nou text teatral del dramaturg Toni Cabré, titulat ‘L’inútil’. Publicat per Arola Editors, el text se centra en la crisi, el seu arrelament en la corrupció i els efectes que té sobre les persones, tractades com a mercaderies. L’acte estarà conduït pel director teatral marc Molina comptarà amb una lectura dramatitzada a càrrec de dos actors, Pere Anglas i Agnès Esquerra. El dimarts, dia 21, el diputat d’ICV-EUiA Jaume Bosch presenta el llibre “De l’Estatut a l’Autodeterminació”, publicat per l’Editorial Base. I finalment el divendres, dia 24, Dòria acollirà la presentació de la darrera novel·la de Lluís Anton Baulenas, “Quan arribi el pirata i se m’emporti”, a càrrec de Joan Rendé.

Divendres, dia 17. A 2/4 de 8 de la tarda a Dòria Llibres

dijous 16 de maig de 2013

L’amor i la imaginació de la “Ventafocs” protagonitzen l’espectacle de Fires




Una versió pròpia del popular conte infantil s’estrena el dissabte 18, amb la direcció d’Antoni Blanch al capdavant d’un equip de més de 60 persones
“Ventafocs: una comèdia musical” és la proposta de la Sala Cabanyes per a aquestes Fires, una de les dates més assenyalades en la programació teatral de l’entitat. Aquesta versió musical del popular conte, dirigida per Antoni Blanch, s’estrenarà el dissabte dia 18 a dos quarts de set de la tarda.
Un equip de més de 60 persones per a un conte clàssic

La “Ventafocs” que es podrà veure en nou representacions a l’escenari de la Sala Cabanyes és una versió pròpia del conte que durant generacions s’ha anat explicant arreu del món. Una noia imaginativa i romàntica, una fada un pèl massa exigent, un príncep enamorat i una madrastra i dues germanastres que intentaran conquerir de totes, totes, conquerir el cor del príncep protagonitzen l’obra, ambientada als anys 20.

Un total de 30 personatges, entre actors i cos de ball, formen el repartiment de la “Ventafocs”. L’encapçalen Júlia Maymó i Marcos Francisco, en els papers de Ventafocs i el Príncep. A més, una trentena més de persones de l’equip tècnic treballen entre bambolines per fer possible el muntatge.

Antoni Blanch, director de nombroses obres a la Sala Cabanyes, dirigeix per tercera vegada la “Ventafocs”. Per Blanch, la “Ventafocs” és una d’aquelles obres que s’han de portar a escena periòdicament. “De joves ens hi van portar els pares, una mica més grans hi vam anar sols, més tard hi hem portat els fills i potser ara els néts”, explica. En les dues ocasions anteriors, la versió que es va representar va ser la de Josep Maria Folch i Torres.

Per al muntatge que s’estrena dissabte, Pere Anglas, que durant la seva infantesa i adolescència va passar moltes hores a la Sala, ha estat l’encarregat d’adaptar el conte i també d’escriure la lletra de les dinou cançons de què consta l’espectacle. La música l’ha compost el maresmenc Joan Vallcorba i, durant les representacions, Georgina Blanch i Ignasi Gómez seran els responsables de la direcció musical. Les coreografies són creació de Carla Pérez, el disseny del vestuari l’ha fet Maria Àngels Mogas i l’escenografia va a càrrec de Jordi Ribas. Tot plegat fa de la “Ventafocs” un espectacle viu i enèrgic.

La força de la imaginació

Vallcorba destaca el text escrit per Anglas. “Sempre dic que, quan faig cançons sobre textos d’altres persones, el que faig són traduccions: tradueixo en música el que l’autor del text diu en paraules. Quan en Pere Anglas em va passar el text de ‘Ventafocs’ vaig veure clar que tot sortiria rodat”.

Per la seva banda, Anglas reivindica el valor de la imaginació a l’hora d’escriure l’obra. “Sense imaginació, encara seríem a la prehistòria i l’home no hauria inventat ni la roda, ni la impremta, ni la bombeta. En la creació teatral passa el mateix: l’autor no pot posar-se a escriure si no imagina, els actors han d’imaginar els personatges a partir de la lletra impresa i, finalment, el públic ho escolta i en fa interiorment la seva lectura”.

Aquesta no és la primera vegada que Anglas i Vallcorba participen plegats en un projecte.  Fa deu anys van presentar al Teatre Lliure l’espectacle “Com un núvol lleuger”, en què Anglas recitava textos de Marià Manent acompanyat de la música de Vallcorba. Anglas recorda que “des d’aleshores, sempre havíem volgut fer un musical”.

Una part important del muntatge és la dansa. Carla Pérez explica que, a l’hora de pensar les coreografies, ha tingut molt en compte el fet de “no trencar el ritme de la interpretació” i, al mateix temps, no oblidar que, mentre ballen, els actors “han de cantar, evitar els decorats, portar incorporat el vestuari, etc.”.

A l’hora de portar l’obra a escena, la Sala Cabanyes compta amb la col·laboració de l’institut Josep Puig i Cadafalch. Estudiants en pràctiques del Departament d’Imatge de l’institut mataroní, sota la supervisió de Maite Roca, s’encarreguen dels pentinats dels personatges.

Amb les representacions de “Ventafocs”, Sala Cabanyes clou la programació de la temporada 2012/2013.

Dies:   
Dissabte, 18 de maig de 2013, a dos quarts de set de la tarda (18:30h)
Diumenge, 19 de maig de 2013, a dos quarts de set de la tarda (18:30h)
Dilluns, 20 de maig de 2013, a dos quarts de set de la tarda (18:30h)
Diumenge, 26 de maig de 2013, a dos quarts de set de la tarda (18:30h)
Dissabte, 1 de juny de 2013, a dos quarts de set de la tarda (18:30h)
Diumenge, 2 de juny de 2013, a dos quarts de set de la tarda (18:30h)
Dissabte, 8 de juny de 2013, a dos quarts de set de la tarda (18:30h)
Dissabte, 15 de juny de 2013, a dos quarts de set de la tarda (18:30h)
Diumenge, 16 de juny de 2013, a dos quarts de set de la tarda (18:30h)
Lloc:    Sala Cabanyes, La Riera 110-120

Preu:   12 euros (platea) / 10 euros (amfiteatre)
Informació i reserva de localitats:
Per telèfon:     618.77.30.13 (divendres, de 6 de la tarda a 9 del vespre)
A la taquilla del teatre:
Divendres i dissabtes, de 8 a 9 del vespre
Diumenges i dies de representació, de dos quarts d’1 a 2 del migdia
Una hora abans de l’inici de la representació



Follies, de Mario Gas, arrasa en los premios Max




La entrega se convirtió en un alegato contra la resignación y a favor de las artes escénicas

publicat per
13 de maig de 2013

La entrega de los Premios Max, que ha tenido lugar en la noche de este lunes en el Matadero de Madrid, se ha convertido en una reivindicación de las artes escénicas y en una alegato contra la resignación al grito de "sí se puede".
"No podemos perder la fe en nosotros mismos", "no podemos esperar a que vengan otras personas y lo arreglen", "viva el teatro manque pierda", "¿por qué pedir al cielo lo que está en nuestras propias manos?", han coincidido en señalar actores, directores y organizadores durante la gala, de dos horas de duración, que ha sido conducida por los monólogos de Alex O'Doguerty y ha estado llena de espectáculos.
Mario Gas, director de Follies, que se ha hecho con seis premios, ha pedido "que siga la lucha" y ha recalcado que "el teatro está para decir en qué se equivocan los que mandan o los que creen que nos mandan".
Antono Onetti, presidente de la Fundación Autor, organizadora de los premios, se ha extrañado de la falta de autoridades en la gala y ha criticado la subida del IVA y la falta de subvenciones a las artes escénicas.
Ana Diosdado, premio Max de Honor, ha aseverado: "Sí se puede, claro que se puede. Siempre hemos podido desde miles y miles de años". Así, ha recordado que "un pueblo que no ama su teatro está moribundo o ya ha muerto" y ha añadido que "los pueblos del mundo están 'enfermitos' porque les inoculan cosas", pero con coraje y entrega les artes escénicas seguirán adelante, ha apostillado.
La directora del Mejor Espectáculo de Teatro Musical (Alegría, palabras de Gloria Fuertes), Marta Torres, además de dar las gracias a familiares y amigos, ha dado las gracias con ironía a aquellas personas que hacen la vida menos fácil, como el ministro Cristóbal Montoro, "que es un tío muy salado que va a bajar el IVA al 4 por ciento" o Maria Dolores de Cospedal, que cuando llegó a Castilla-La Mancha "eliminó las ayudas a la danza" y "no fue en diferido, fue de un plumazo".
Todos los premios
Después Follies ha sido la clara ganadora de la noche, seguida de Tacita a tacita, de Teresa Nieto (cuatro premios) y De ratones y hombres, del Miguel del Arco, con dos. En concreto, el Premio a la Mejor Dirección de Escena ha sido para Mario Gas por Follies, a la Mejor Dirección Musical a Pep Pladellorens por Follies, a la Mejor Empresa o Producción Privada de Artes Escénicas a Ron Lalá Teatro SL por Siglo de Oro, Siglo de Ahora, a la Mejor Escenografía a Eduardo Moreno por De ratones y hombres, al Mejor Figurinista a Antonio Belart por Follies, al Mejor Diseño de Iluminación a Juanjo Llorens por De ratones y hombres.
El Premio al Mejor Espectáculo de Danza ha sido para Tacita a tacita, mientras que el Mejor Espectáculo de Teatro ha recaído En la luna. Carlos Hipólito se ha hecho con el premio al Mejor Actor Protagonista por Follies, mientras que Amparo Baró ha sido distinguida con el premio a la Mejor Actriz Protagonista, que ha sido recogido por Carmen Machi.
El Premio para el Mejor Espectáculo de Teatro ha sido para En la Luna, del Teatro de la Abadía y Teatro Lliure. Juan Codina ha recibido el premio al Mejor Actor de Reparto por En la Luna, mientras que la versión femenina ha recaído en Asunción Balaguer por Follies, que ha recibido una de las mayores ovaciones de la noche y se ha mostrado "muy feliz" de haber recibido este galardón.
El Mejor Espectáculo de Teatro Musical ha sido para Follies del Teatro Español, el Mejor Espectáculo de Danza ha recaído en Tacita a tacita, y el premio Max al Espectáculo Revelación ha sido para Cartas de las golondrinas de Escena Miriñaque.
El premio a la Mejor Composición Musical para Espectáculo Escénico ha sido entregado a Albert Guinovart por La vampira del Raval, a la Mejor Coreografía a Teresa Nieto por Tacita a tacita, a la Mejor Intérprete Femenina de Danza a Teresa Nieto, y al Mejor Intérprete Masculino de Danza a Manuel Liñán por Tacita a tacita.
El galardón a la Mejor Autoría Teatral en Catalán o Valenciano ha recaído en Marta Buchaca, Carol López, Mercè Sarrias y Victòria Szpunberg por L'any que ve será millor, a la Mejor Autoría Teatral en Gallego a Eduardo Alonso por Ultimo cowboy, a la Mejor Autoría Teatral en Euskera a Patxo Telleria por Lingua Nabajorum y a la Mejor Autoría Teatral en Castellano a Juan Mayorga por La vida es sueño.
Los Grupos de Teatro de la Once han sido galardonados con el premio Max Aficionado de las Artes Escénicas; las Jornadas de Teatro del Siglo de Oro de Almería, con el premio Max de la Crítica; la Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos de Alicante, con el premio Max a las Nuevas Tendencias, y Daniel Veronese, con el premio Max Iberoamericano.

dimecres 15 de maig de 2013

Quin parell d'actrius!



publicat per
www.totmataro.cat
14 de maig de 2013
Comas Soler

Bon treball de l'equip de Josep M. Rabassa a 'Dues dones que ballen'

Una menció en el programa de mà i una foto discretament disposada en un indret del decorat és el gest amb què Sala Cabanyes ha volgut oferir les representacions de 'Dues dones que ballen' a la memòria d'Anna Lizaran, que havia protagonitzat l'estrena absoluta d'aquesta obra al Teatre de Salt i al Teatre Lliure i que el públic mataroní va poder admirar al Monumental el novembre de 2011.

Però, més enllà de l'afecte que mostren aquests dos detalls, l'autèntic homenatge que el teatre del Centre Catòlic ha dedicat a la magnífica actriu desapareguda fa uns mesos es pot dir que és la gran qualitat artística amb què ha portat a escena aquest text de Josep M. Benet i Jornet.

Trauma, desesperança i alliberació
A 'Dues dones que ballen' Benet i Jornet ens presenta l'estira-i-arronsa de dues persones vençudes per la desesperança. L'una és vídua i ja gran, de caràcter desagradós i amb trets de paranoia. Viu sola en un pis atrotinat i l'única il·lusió que li queda és la seva col·lecció de tebeos. L'altra, més jove, va a cuidar-la dos cops per setmana. Té una manera de fer impenetrable i esquerpa perquè arrossega les seqüeles de la pèrdua traumàtica d'un fill. Al llarg de cinc seqüències es poden veure instants diversos de l'evolució de la seva relació. La malfiança inicial entre totes dues fluctua cap a l'establiment d'algunes complicitats, però la soledat interior les continua aclaparant i se'ls fa insuportable. La tensió dramàtica queda astutament dosificada al llarg de tota la funció fins que es clou amb uns passos de ball que poden tenir el significat d'una fuga. O d'un alliberament.

Senzillesa i categoria
Aquesta és la segona obra de Benet i Jornet que munta Josep M. Rabassa. Com en l'ocasió anterior, ha apostat per una senzillesa radical, emparada per la proximitat que proporciona l'espai de la Saleta. Una opció que és un encert rotund, ben suportat per l'apropiada escenografia de Josep M. de Ramon, de to realista i disposició apaïsada, que esdevé l'emplaçament just d'allò que el text transmet. També cal fer un esment especial de la interpretació perquè denota una feina de direcció molt mesurada. D'entrada sobresurt la veterania d'Encarna Hernàndez, una de les actrius amb més volada de la Sala, que compon a la perfecció el seu personatge de vella múrria, atrapada entre el sarcasme i el desesper. Però és igualment meritòria la rèplica que li dóna en l'altre paper Cristina Garcia, que constitueix tota una revelació, plena de força i amb un equilibri precís per modular cada moment de la representació i defugir el registre melodramàtic.           

Per resumir: aquesta producció de 'Dues dones que ballen' que s'ha pogut veure els dos darrers caps de setmana és la constatació paradoxal de com una posada en escena senzilla, en un espai menut i amb un format de repartiment reduït pot ser l'exponent feliç d'un potencial artístic, tècnic i social de grans dimensions. Com el que Sala Cabanyes té i podria palesar més sovint amb fórmules similars.

La monja alférez de Domingo Miras




publicat per

Dirección Juan Carlos Rubio
Centro Dramático Nacional
Del 22 de abril al 2 de junio de 2013

En los albores del siglo xvii, una chica de San Sebastián llamada Catalina de Erauso decidió volverse chico. Era una moza muy orgullosa y el orden social de su tiempo atribuía a la mujer un papel oscuro y ancilar que se negó a asumir. Se escapó del convento en que era novicia, se disfrazó de muchacho, y empezó una vida varonil que ocupó casi toda su existencia. Había hecho su elección y la sostuvo, pero podemos preguntarnos: ¿qué clase de elección había hecho? ¿podríamos llamarla feminista, puesto que probó que una mujer puede hacer lo que haga un hombre? ¿o podemos acusarla de lo contrario, puesto que ocultó cuidadosamente su condición femenina? La ambigüedad está servida, y no será la única vez que aparezca en la vida de la Monja Alférez, un personaje contradictorio que, en cuanto tal, ofrece más preguntas que respuestas, y de ahí su riqueza dramática.

Domingo Miras

Fechas: del 22 de abril al 2 de junio de 2013
Lugar: Teatro María Guerrero
(C/ Tamayo y Baus, 4)
De martes a sábados 20.30 h., domingos 19.30 h.
Precios: de 11 a 20 (miércoles 50% descuento)
venta de entradas: Entradasinaem.com 902 22 49 49

dimarts 14 de maig de 2013

“Es un no parar y luchar por tus sueños”




publicat per
15 abril de 2013
Laura Flamarich
Foto Irene Benedicto

Entrevista con la joven actriz revelación del panorama artístico catalán Clara de Ramon Llorens.

Hace un día fantástico en Barcelona, los alumnos del Institut del Teatre están fuera tomando el sol y charlando. La localizo rápidamente por su melena pelirroja y su baja estatura en un banco junto a sus compañeros, ha terminado las clases por hoy.  Clara de Ramon  actuaba hace unos días en la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), donde representaba a Nadia en la obra Els nostres tigres beuen llet dirigida por Albert Espinosa.

Con sus veinte años Clara de Ramon es una actriz con mucha experiencia

La observo, a pesar de sus recientes veinte años lleva una larga trayectoria en la espalda. Nos sentamos en unos cómodos sofás situados en el interior del Instituto. “He hecho teatro  toda la vida” cuenta.  Clara es de las pocas que puede decir que ha actuado con tan solo un año de nacer (lleva des de 1994 actuando en Els pastorets de Mataró). Como su vida, Clara de Ramon es una chica que no deja de moverse. Se ha formado en danza -contemporánea, hip hop, española y obtuvo el nivel medio-excelente(85/100) de la Royal Academy of Dance en 2010-, comedia, acrobacia, interpretación y música -Viola en la escuela La Saca-. “Soy capaz de hacer muchas cosas”, reconoce.  Hace ya unos años que vio en el teatro un futuro: “Cuando eres joven es el momento de soñar, abrirte y después tienes que luchar por tus sueños, luchar de verdad”. Reconoce con una sonrisa que tiene la suerte de que le han ido saliendo las cosas y con una mirada firme resume: “Trabajar mucho y mucha suerte”.

2011 fue un año repleto para ella. Participó en seis cortometrajes -El silencio de Gerard Martí, Ana de Francisco Jiménez, L’examen y Práctica II de Oriol Puig, Llum de Alex Bravo y L’exclusió de Carlota Bantanñà-, apareció en la série de TV3 Kubala, Moreno i Manchón, donde daba vida a la hija de dieciséis años de un detective. E hizo su primera gran actuación en el TNC con ‘Agost’ de Sergi Belbel, donde trabajó con grandes actores. Con los ojos brillando y su cara de niña, me cuenta que no podía estar mejor, “te dan mucha confianza”, explica. La obra tuvo tanto éxito que decidieron repetirla en 2012.

Hablamos de su último trabajo, Els nostres tigres beuen llet de Albert Espinosa. “Cuando haces un casting, sabes si te ha ido bien” comenta, ella salió con buena sensación pero aún así, cuando la llamaron no se lo podía creer. Su personaje Nadia era la única chica de una familia con 5 hermanos enfrentados a un padre despótico. Consiguió meterse en el papel a partir del working progress de la obra: “Albert iba proponiéndonos escenas y nosotros íbamos probando”. Fue adaptando y cambiando su personaje hasta obtenerlo. Para Clara de Ramon, lo más complicado había sido “pensar que la chica estaba aislada del mundo, que solo había vivido con un hombre” (su padre, un cineasta con Alzheimer representado por el actor Andreu Benito).

“Tengo suerte de que me han ido saliendo las cosas”

Durante una hora y media, con un campo de futbol por attrezzo, se mezclaban dos épocas de una familia con muchos recuerdos y emociones.  Albert Espinosa director de la obra y también actor de la misma (representaba el papel de Ciro, uno de los cinco hermanos, cuando era mayor), saco el nombre de la obra del poema “Un encontre inesperat” de Wislawa Szymborska. “Está loco” explica la joven actriz con una sonrisa de oreja a oreja y continua “ha hecho mucho trabajo, había días que traía tres escenas nuevas”. Cuenta que era raro trabajar con él porque muchas veces teía que ver la obra desde el público, desde fuera, y entoces los actores tenian que “actuar sin el” aunque, así “cada día tenias que estar a tope”.

La obra había recibido bastantes críticas negativas. “Lo sabíamos y nos daba igual” la joven mataronesa defiende que Espinosa era más autor que director, pero se preocupaba en todo momento de que estuvieran bien y se sintieran cómodos.

Clara cuenta orgullosa que cada día se ponía a prueba, que cada día tenía que ser la primera vez. “Es como un auto reciclaje” resume.  Tiene claro que es feliz con lo que hace: “en teatro tu das y a la vez recibes, tienes el control de lo que haces”. Ahora en mayo empezara a trabajar en un proyecto para el Junio. El TNC le encanta pero tiene la sensación de que parece que muchas cosas no las puede hacer “impone respecto” dice, tiene muchas ganas de empezar, porque será algo distinto a los últimos trabajos, más cercano al público. Sonríe, es feliz, su vida es un sueño hecho realidad y es consciente de ello.

La 'Barcelona' de los bombardeos de la Guerra Civil se iluminará en el TNC




Dos mujeres, interpretadas por Emma Vilarasau y Míriam Iscla, se reencuentran en una ciudad rota

publicat per
3 de maig de 2013
foto : Escena de 'Barcelona' David Ruano/TNC
Barcelona (EFE).-

El dramaturgo Pere Riera ocupará la Sala Gran del TNC a partir del próximo miércoles con la obra Barcelona, en la que dos mujeres, unas viejas amigas con cuentas pendientes, interpretadas por Emma Vilarasau y Míriam Iscla, se reencuentran en una ciudad rota y asediada por los bombardeos de la Guerra Civil.
Riera, que cumplirá cuarenta años en 2014, ha reconocido hoy en rueda de prensa que ha escrito este texto, que también dirige, desde la rabia que siente por todo lo que está ocurriendo actualmente y también como homenaje a aquellos que en otro momento de la historia supieron "sobreponerse a la sinrazón".
Ha advertido de que, aunque la obra transcurre durante un único día, el 17 de marzo de 1938, con la población de la capital catalana bombardeada, no tiene voluntad documental, ni hay proclamas o discursos muy ideologizados. "Es una obra de vida, vital, que quiero luminosa", ha precisado.
Además, ha indicado que aunque pinta un mapa del horror por los bombardeos que provocaron expertos aviadores que disparaban a civiles que caminaban por la calle, "la Barcelona de la Sala Gran es de vida, alegre y de fiesta".
Con toques de humor, en la obra también hay "ironía, mala leche, música, baile y canciones". "En definitiva -ha proseguido- el público verá tantas posiciones como pueda haber ante una situación tan horrorosa y cómo conviven todos los puntos de vista".
Aplaudido, especialmente por su drama Lluny de Nuuk, del año 2010, ahora Riera vuelve al TNC con otra historia de familia, con unos personajes, capitaneados por Emma Vilarasau y Míriam Iscla (Elena y Núria), para las que escribió los papeles principales.
Completan el elenco los actores Anna Moliner (Victòria), Jordi Banacolocha (Joan Vila), Pep Planas (Simó), Pepa López (Nati), Carlos Cuevas (Tinet) y Joan Carreras (Ramon), para los que el dramaturgo ha creado, asimismo, a su medida cada uno de los personajes.
A su juicio, Elena y Núria encarnan Barcelona, siendo la primera una mujer cosmopolita, actriz que decide marcharse de la ciudad con el estallido del conflicto bélico, mientras que Núria representa a alguien que, tras quedarse viuda y con dos hijos, prefiere permanecer en su casa de siempre y resistir.
Emma Vilarasau ha sostenido que Riera ha dibujado igualmente la historia de una amistad entre dos mujeres "que se reencuentran cuando la vida ya les ha pasado por encima, asumiendo todos sus errores y decidiendo no sentirse nunca más culpables por nada".
Para Míriam Iscla, que ha coincidido en que los actores de la obra han conseguido convertirse en una pequeña familia, ha opinado que todos los personajes acaban conformando un arco iris de muchos colores, demostrando que "detrás de las guerras, no sólo hay ideologías, hay personas".
Precisamente, el autor y director de la pieza no ha escondido que está viviendo todo lo que ocurre en los últimos meses "muy espantado" y pensando que no se está tan lejos de 1936 ni de la guerra que asoló la antigua Yugoslavia en los años noventa del siglo pasado.
Es por este motivo por el que también ha escrito Barcelona, para que "no nos vuelva a pasar todo eso".
La obra, cuyo estreno está previsto para el día 9, estará en el TNC hasta el 22 de junio.
Con motivo de la representación, la sala polivalente del vestíbulo del teatro acogerá una exposición sobre la Cataluña bombardeada, producida por el Memorial Democrático, y está previsto que el 11 de mayo haya un encuentro con dos mujeres que sobrevivieron a aquellos bombardeos.

dilluns 13 de maig de 2013

El Trapezi de Reus perd espectadors i programadors internacionals en una edició que vol ser un punt i apart




publicat per
12 de maig de 2013
ACN / Reus

Els organitzadors ja pensen en la propera edició de la Fira del Circ de Catalunya amb un format més concentrat i atrevit. Hi han passat 80.000 persones, 20.000 menys que en edicions anteriors

Després d'un prefestival marcat pels dubtes sobre el compromís del consistori i la Generalitat amb el Trapezi, Reus s'ha tornat a omplir aquest cap de setmana de propostes de gran qualitat circenses. La Fira del Circ de Catalunya ha mantingut un bon nivell de públic, unes 80.000 persones, però no s'ha arribat als 100.000 espectadors d'edicions passades.

La poca presència de programadors internacionals és un dels aspectes que els organitzadors ja han apuntat per a corregir en la propera edició. La fira compleix l'any vinent la seva majoria d'edat i es planteja canviar-ne el format per concentrar en menys dies les propostes artístiques o apostar per espectacles més atrevits i irreverents.

Con, contra, de, desde, durante



La Seca ofrece un maratón de teatro con la exitosa trilogía de Esteve Soler, traducida ya a una decena de idiomas

publicat per
3 de maig de 2013
Albert Lladó

Espai La Seca.
Domingos 5 y 12 de mayo.
A partir de las 17 horas.

La Seca acoge la trilogía completa (Contra l’amor, Contra el progrés y Contra la democràcia) de Esteve Soler, traducida ya a una decena de idiomas, en un maratón teatral que comienza a las cinco de la tarde y, con avituallamiento entre pieza y pieza, acaba superadas las diez de la noche. Que nadie se asuste. Lo primero que sorprende después de las tres sesiones casi continuas es lo corto que se nos ha hecho todo. Y es que el formato (cada obra está estructurada en siete cortas escenas), y el peculiar sentido del humor del dramaturgo catalán, hacen de la propuesta una experiencia más que recomendable.
Vayamos por pasos. Comenzamos por Contra el progrés (dirige Joan Maria Segura), tal vez la obra más blanca, la menos incisiva de las tres, aunque ciertamente divertida. Aquí la escenografía de Fortià Coromina, basada en una especie de montaña de electrodomésticos, logra que los nexos entre historia e historia se realicen con aparente naturalidad. Nos encontramos con una pareja que se autodefine como “no racista” (Txell Botey y Xavi Idàñez) mientras piensan en cómo deshacerse del niño negro que se les ha instalado, sin avisar, en el comedor de casa. También veremos la indiferencia hacia el que sufre, cómo reclamamos más resignación al frágil, o la construcción de una nueva religión basada directamente en el culto al dinero y la productividad. En estos relatos hay, por supuesto, una crítica mordaz a la sociedad contemporánea, tan esterilizada, que pueden asemejarse a los textos de Mark Ravenhill, pero que Soler los impregna de sátira y esperpento, jugando con la extrañeza. Una maestra descubre los horrores que esconde el cuento políticamente correcto de la Caperucita Roja, un logo invade el hogar sin darnos cuenta, la burocratización de las relaciones sentimentales... y la confianza ciega en el conocimiento y las tecnologías como sinónimo de bienestar son otros de los aspectos que aborda el texto.
En Contra la democràcia (dirige Carles Fernández Giua), de la que ya hablamos aquí cuando se pudo ver en la sala Beckett, Soler vuelve a utilizar la misma fórmula, pero centrándose en la polis y el abuso de poder. Recupera, así, el Grand Guignol, un género teatral de origen francés creado a finales del siglo XIX que, con montajes de corta duración, mostraban la monstruosidad de su tiempo gracias a la farsa surrealista. Elecciones amañadas, la voracidad y la ambición desmesurada, el uso de la violencia y todos sus eufemismos son algunos de los temas que encarnan los actores Eva Cartañá, Laia Martí y Guillem Motos. Es el momento de uno de los mejores fragmentos; un extraño llama, de madrugada, a la puerta número seis de un bloque de pisos. No se acuerda de qué viene inmediatamente después del seis y con ese olvido, compartido por los inquilinos, se preguntan si les espera la nada o el infinito. Las réplicas encajan al milímetro y son la mejor muestra de cómo Esteve Soler trabaja el absurdo en su teatro.
Por último, en Contra l’amor (vuelve a dirigir Carles Fernández Giua) la música toma protagonismo con la interpretación de Cartañà, Martí y Motos (que hace que el público se destornille con algunas de sus muecas con una potentísima vis cómica). Y hay otro actor, del que aún no les hemos hablado. Dani Arrébola es el único que repite en las tres obras con una asombrosa facilidad para cambiar de registro, perdiendo a la mujer en un hotel o interpretando -como si acabara de empezar la jornada- un impresionante monólogo final en el que un actor porno toma la palabra frente a un grupo de ayuda. También hay en este texto, en una mezcla llena de contrastes, la pregunta por la autenticidad (una pareja sólo puede practicar sexo después de ingerir pastillas de amor), la crueldad humana, y la obsesión de intentar cambiar al otro. Se acaba el mundo tal y como lo habíamos conocido, para unos astronautas que somos nosotros, y no sabemos si reír o llorar. La conjunción, llorar de risa, parece ser, junto al devastador retrato de la actualidad, la triple respuesta que propone Esteve Soler.
Más que ir a la contra, el contra (adverbio) de Soler se convierte en un contra (preposición) que matiza los valores que siempre utilizamos como bandera. El dramaturgo no se opone a ellos, claro, sino que indaga en el momento previo a la perversión de su auténtico significado.



diumenge 12 de maig de 2013

Mariona Ribas: “un actor que no hagi fet Els pastorets, no és el mateix”




publicat per
Fotos: Josep Ubia
Text: Montse PCreus

Està actuant a Una història catalana al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Ens rep una estona abans de començar la seva jornada laboral. Atenta i molt disposada a respondre totes les preguntes, es sotmet amb professionalitat a una breu sessió fotogràfica. És evident que la càmera l’estima. Tot i saber que arriba tard a la sessió de maquillatge prèvia a la representació del dia, s’asseu còmodament a conversar amb nosaltres.

Vas començar al Centre Sant Vicenç de ben petitona. com és que hi vas anar? Ja volies ser actriu?

No. Jo estava vinculada al Centre a través de la catequesi. Tenia una companya que es deia Marina que feia teatre. Li agradava molt i sempre me’n parlava. Jo tenia 8 anys i això del teatre em feia molta il·lusió. No vaig parar fins que vaig aconseguir que la meva mare m’apuntés al Taller de Teatre. També s’hi va apuntar la meva germana. Hi anàvem les dues i ens ho passàvem molt bé.

Què vas aprendre al Taller del Sant Vicenç?

Doncs tot el que m’ha servit de base per accedir al món professional. Clar, quan ets petit, en el meu cas dels 8 als 15 anys, no ets molt conscient d’estar aprenent i això, suposo que és la gràcia de la manera com s’ensenya teatre als nens, tot jugant. De fet, jo ara acabo de fer un curs per a professionals a la Sala Becket i seguíem jugant com a base. El joc i com s’interacciona a l’escenari és segurament el més important. Per tant, de petita no recordo haver après molt seriosament però, si téns una predisposició, t’agrada i t’hi impliques, doncs acabes aprenent. Jo recordo que em sentia còmoda a l’escenari, que m’agradava,…però això del teatre sempre m’havia semblat una cosa molt difícil i, amb els anys t’adones que realment ho és. La meva cosina, la Mercè Martínez, sempre havia tingut molt clar que volia dedicar-se a això i va treballar a fons per aconseguir-ho. Quan m’ho explicava, jo pensava “això és molt difícil i jo no ho podré fer!”. En aquell temps tenia clar que el meu camí professional aniria cap a una altra banda, perquè sempre m’han agradat també les ciències de la salut. Però vaig trobar la porta cap al teatre professional i la vaig creuar.

Volies dedicar-te a la medicina?

No ben bé. Vaig decidir-me per la Fisioteràpia i vaig estudiar el primer curs. I ara estic estudiant Psicologia. Una part de mi és científica i una altra artística. Això potser a vegades no encaixai, però intento donar sortida als dos vessants.

Però, quan vas fer el salt a l’actuació professional?

Als 15 anys. Em vaig presentar a un càsting amb algunes amigues del Centre com la Cristina Figueras i la meva germana. Era una prova per una agència de publicitat. Hi vaig anar una mica per passar l’estona. A partir d’aquí, em van trucar vàries vegades però jo només anava a càstings si tenia temps. Fins que la setmana santa de l’any 2000 em van trucar una altra vegada i, aquesta vegada hi vaig anar. A mi em feia molta mandra anar a una altra prova però un amic m’hi va acompanyar. Va ser allà on vaig conèixer en Pep Armengol i em va proposar de fer una prova per TV3. La vaig fer i al cap de poc vaig començar a treballar a El cor de la ciutat .

O sigui que als 15 anys ja eres protagonista en la serie de més audiència de Catalunya. Com es porta l’adolescència sent algú famós?

Es porta com es pot. És força difícil. L’adolescència és una època complicada per ella mateixa, comença la teva integració social a fora de l’escola, comences a sortir i tothom et coneix….jo ho recordo com una etapa difícil. Tenia una part molt positiva perquè la feina m’agradava molt i vaig aprendre moltíssim. Vaig tenir al costat gent al costat com la Mercè Arànega que es van dedicar a ensenyar-me. Jo sense la Mercè segurament no hauria après res. Va ser ella la que em va inculcar la necessitat d’estudiar i de formar-me com a actriu, i em va ensenyar moltes de les coses que sé a dia d’avui. Però, també hi havia una part dura. Estava estudiant batxillerat que és una etapa molt exigent, molt dura,….va ser un temps complicat. Sort que tant a casa com a l’escola em van ajudar molt. Jo vaig anar sempre al Sant Nicolau i el meu tutor i director de l’escola em va posar les coses molt fàcils a nivell d’horaris, d’assessorament i ajuda per si necessitava més estona per estudiar, etc. I els meus pares i la direcció d’ El cor de la ciutat també em van ajudar moltíssim. Si no hagués estat així, segurament jo m’hauria saturat.

Vas estudiar a l’Institut del Teatre?

Doncs no perquè no vaig tenir temps. Vaig estar 5 anys actuant a El cor de la ciutat i no tenia temps material. De fet, vaig començar a estudiar Fisioteràpia perquè sempre havia estat la meva il·lusió, però després de fer el primer curs ho vaig haver de deixar. És una carrera completament presencial i no tenia temps. Fins i tot vaig haver de demanar una petita excedència a la tele per poder fer les pràctiques. Era molt complicat i molt esgotador. Em vaig dedicar a fer formació alterna a nivell artístic. Vaig passar pel Col·legi del Teatre, cursos amb en Manuel Lillo, vaig estar a Londres, també a l’obrador de la Sala Becket. M’he anat apuntant a cursos que veia que oferien alguna cosa amb la que podia millorar en la interpretació. Intento fer un curs cada any però, quan estàs treballant també aprens molt i et falta temps per fer més coses.

“En aquesta professió el físic pot ajudar-te però també perjudicar-te”
Penses que el físic, aquesta careta d’àngel que tens, t’ha ajudat?

Hahahaha!! Suposo que en algunes coses m’haurà ajudat i en d’altres no. Quan ets actor/actriu, el teu físic et condiciona per bé i per mal. A mi segurament m’han donat papers pel meu físic però me n’han deixat de donar d’altres que potser també m’haurien interessat. Per exemple, una vegada no em van donar un paper per ser massa alta, i de fet no ho soc gaire.

Les companyies de teatre es formen, a banda de nivell individual, mirant el conjunt. És una feina delicada. Per tenir els ulls blaus, negres o verds poden no donar-te un paper per molt bé   que ho facis. A mi m’han donat molts papers de dolenta.

Quin és el teu paper ideal? T’encantaria fer….

Uf, n’hi ha molts. Al llarg de la història hi ha papers teatrals femenins, potser pocs, però molt potents. Des de les tragèdies gregues a històries contemporànies. Penso que el paper ideal és el que suposa un repte important com a actriu i en el que creus que pots aprendre molt. I el paper ideal també és aquell que està acompanyat d’una gran història, d’una història potent i evidentment d’un bon director.

Fins ara has fet molta televisió i actualment estàs al Teatre Nacional. Molts actors i actrius que han actuat en els dos formats afirmen decantar-se pel teatre. Tu també?

És com haver de triar entre el pare i la mare. Són diferents però alhora t’aporten i t’ensenyen molt. A mi el treball televisiu m’agrada molt; també és veritat que és on vaig formar-me més com a professional i té moltes coses a oferir, però la feina que estic fent ara al Nacional no té res a envejar a la tele….són molt diferents. Els teatre té una cosa que no té la tele que és l’adrenalina de la immediatesa, el moment màgic i irrepetible. Però també he arribat a viure moments molt màgics a la televisió i continuen sent moments únics perquè, a la tele no tot és mecànica. Però penso que el teatre està molt més en contacte amb el que dèiem abans, l’essència del joc.  El teatre és un joc de cos sencer mentre que a la tele tot es queda, a vegades en un primer pla i has d’estar pendent de moltes coses. La tele és un treball extremadament difícil en el que tothom et demana de tot: l’il·luminador vol que, en un pla concret no moguis el cap perquè se t’il·lumini bé la cara, però l’operador de càmera et demanarà que et moguis en una zona concreta perquè si no, perdrà el focus, i el de vestuari et dirà que no t’eixuguis el nas amb la màniga, per exemple, i el de perruqueria que no et toquis el cabell, i a més, el director t’haurà demanat que en tal moment arribis a una emoció concreta…per tant, és un treball esgotador perquè la tensió que suposa estar pendent de tot això i, a més complint amb tots els requisits és molt difícil. I el teatre també té el seu punt d’exigència perquè estàs en un pla obert tota l’estona, no hi ha trampa, el teu cos està treballant constantment perquè la composició física dels personatges és molt important. I, a més, el handicap de la veu, no? per exemple, com crear una escena íntima amb una projecció que arribi a la fila vint…Per tant, són coses diferents amb les mateixes cèl·lules mare que són la interpretació, però són camins molt diferents. Jo no trio, soc incapaç. Per sort les he pogut experimentar les dues.

Què tens en perspectiva quan acabis l’obra del TNC?

Tinc pendent de fer uns bolos de La Regenta a Madrid i estem intentant d’acabar de lligar coses. Sempre estàs mirant més enllà quan estàs treballant en un projecte. Has d’estar “al lloro” en aquesta feina.

Has comentat que estàs estudiant psicologia. Amb quin objectiu? Vols canviar de professió o vols aplicar el que aprens en la teva feina actual?

Estudio psicologia amb la intenció d’estudiar i d’aprendre, perquè en el món de la interpretació també es passen períodes molt buits de feina. Quan estàs actuant, la feina t’absorbeix unes 15 hores del teu temps diari. Sigui tele o teatre, perquè es treballa molt al lloc de feina però també es treballa molt a casa, malgrat que hi ha gent que es pensa que no fotem res.

Quan acabes el període de representacions o de gravació, passes a no saber ben bé perquè t’has de llevar qualsevol dia al matí. A mi això em sembla absolutament agressiu i no puc suportar-ho. A més, d’altra banda, la psicologia és una ciència que m’interessa especialment i té molt a veure amb la meva feina i una pot alimentar l’altra. Per tant, és una mica terapèutic però també útil amb el que estic fent.

“El meu consell pels nens del Taller de Teatre és que hi vagin a jugar, riure, passar-ho bé i mirar de fer un bon grup escènic”
Al Centre Sant Vicenç continuen pujant noves generacions de nens i nenes que comencen la seva formació teatral….

Si, i em consta que està difícil entrar a fer Taller per la gran demanda que hi ha. Sé que hi ha una llista d’espera molt llarga!!…

…quin és el teu missatge, com a actriu professional que vas començar al Sant Vicenç, per aquestes noves generacions?

Bé, jo hi vaig començar com a hobby, no tenia cap mena de consciència de la possibilitat que en el futur m’acabaria dedicant a la interpretació. Per tant, el meu missatge és dir-los que s’ho passin bé. Que “disfrutin” molt, que aprenguin però que juguin. I, després es plantegen un futur professional, això ja és un altre tema.

Tal i com estan les coses ara, el que aposti fort per la professió em sembla algú d’una valentia extrema. Però si algú decideix realment de ficar-s’hi, que s’informi bé per saber de què va tot plegat. A mi algú es va dedicar a explicar-me aquesta feina exactament, en què consistia la part bona i la part dolenta i ho agrairé tota la vida, perquè t’hi poses sabent una mica a on vas. I, tot i així, tan les coses bones com les dolentes t’acaben sorprenent. Per tant, el meu consell és que a Taller de Teatre s’hi ha d’anar a passar-ho bé, a jugar, a riure i, si pot ser, a fer un bon grup escènic que és la base.

“la majoria d’actors que hem començat de manera amateur hem fet Els pastorets i això es nota”
Tu ets d’una “fornada” de bons actors sabadellencs que heu triomfat. Què passa a Sabadell que tenim tant bons intèrprets?

Doncs segurament passa que ens agrada molt el teatre. Quan voltes una mica, t’adones que els actors catalans, en general, estem molt ben considerats perquè som tremendament disciplinats. Creiem en la nostra feina des de la part més estricta, més humil i seriosa. Això crec que ens fa diferents de la resta. a Sabadell hi ha una tradició teatral i el Centre Sant Vicenç, a més, transmet aquest valor de la humilitat, de fer teatre perquè realment ens agrada, amb els quatre elements que tenim, ens ho fem tot entre nosaltres perquè realment el que volem és pujar damunt d’un escenari. I això segurament marca un fet diferencial. No sé si som diferents els actors de Sabadell que els de Figueres, però crec que a la nostra ciutat hi ha molt d’amor pel teatre i al Centre Sant Vicenç és un lloc familiar en el que s’hi impliquen famílies senceres i això ajuda molt a aquest esperit de comunitat i cooperació. Penso que això, en la vida professional, quan t’hi dediques per guanyar-te la vida, és un valor molt útil. Fa il·lusió veure que l’essència del teatre està tant viva. Jo sempre he dit que un actor català que no hagi fet Els pastorets no és el mateix. La majoria d’actors que hem començat de manera amateur, que sóm el 90% d’aquest país, tots hem fet Els pastorets i això es nota. De fet, en el meu cas, vaig continuar fent “pastorets” quan ja estava a la tele durant 2 o 3 anys, fins que no vaig poder més per falta de temps.

I quin paper feies a Els pastorets?
Doncs sempre em feien fer de Verge Maria o d’àngel. Després, quan m’han donat papers professionals de dolenta, pensava: “mare de Déu, si sabéssin que feia de verge o d’àngel…” Hahahaha!!!

I amb una gran rialla, la Mariona es disposa a passar pel ritual diari de dues hores de vestuari i maquillatge abans que s’aixequi el teló del Teatre Nacional.

Entrevista publicada a la revista SantVi online del Centre Sant Vicenç de Sabadell

Fotos: Josep Ubia
Text: Montse PCreus

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina:

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones