dissabte, 30 de maig de 2015

A contracorrent



publicat per

L’Aula de Teatre presenta la mostra en públic del treball realitzat al llarg del curs 2014-2015: els tallers. Aquest any s’exhibeixen 16 tallers de teatre i dansa contemporània representats per un total de 15 grups formats per joves i adults, realitzats entre Can Gassol i el Teatre Monumental.

El grup Aula júnior + 16 anys, dirigit per Enric Domingo, presenta un treball de creació a partir dels textos de l'alumna Laura de la Torre. Un retrat del pensament més profund d’una adolescència que viu i va a contracorrent.

Un any més l’Aula de Teatre, juntament amb la fundació Banc d’Aliments, sol·licita als espectadors dels tallers que col·laborin amb aquesta iniciativa solidària mitjançant l’aportació d’arròs, pasta, llegums secs, llet i preferentment oli per repartir entre les entitats benèfiques de Mataró. Hi haurà un punt de recollida a la sortida dels tallers.

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Dissabte 30 de maig
20 h
Can Gassol. Centre de Creació d’Arts Escèniques

Gratuït amb invitació a recollir a Cultura

El petit dels tres tambors



publicat per

L’Aula de Teatre presenta la mostra en públic del treball realitzat al llarg del curs 2014-2015: els tallers. Aquest any s’exhibeixen 16 tallers de teatre i dansa contemporània representats per un total de 15 grups formats per joves i adults, realitzats entre Can Gassol i el Teatre Monumental.

El grup El meu primer tast teatral A, dirigit per Jèssica Pérez, presenta una adaptació de l'obra de Lluís Coquard que mostra que les aparences poden enganyar. El rei Totó i el rei Pepet estan en guerra. Els seus tres tambors, en Tafanet, en Badoquí i en Jordi, amb el capità Pumpum viuran una gran aventura ajudats per les velles padrines, en Tomàs, la Joana, la Carmeta, la Paquita i la Margarida.

Un any més l’Aula de Teatre, juntament amb la fundació Banc d’Aliments, sol·licita als espectadors dels tallers que col·laborin amb aquesta iniciativa solidària mitjançant l’aportació d’arròs, pasta, llegums secs, llet i preferentment oli per repartir entre les entitats benèfiques de Mataró. Hi haurà un punt de recollida a la sortida dels tallers.

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró

Dissabte 30 de maig
12.30 h
Can Gassol. Centre de Creació d’Arts Escèniques

Gratuït amb invitació a recollir a Cultura

divendres, 29 de maig de 2015

EL GUST ÉS NOSTRE




La Fornal d'Espectacles

A la manera d’un menú gastronòmic el públic emprendrà un viatge per la vida enmig de llibres, làmpades, estris de cuina i dos músics disposats a compartir vivències i sentiments.

VENDA D'ENTRADES: www.teatredeponent.com

A través d’entrevistes, cartes, memòries es crea un recorregut per textos de Joan Margarit, Miquel Àngel Riera, J.V Foix, Guillem d’Efak , R. M. Rilke, V. A. Estellés i Ovidi Montllor, entre altres, i s’enceta un pont amb l’espectador en la necessitat de veritat a la vida, a l’art i a l’escriptura.

FITXA ARTÍSTICA
Dramatúrgia i concepte: Joan Gomila
Direcció: Andrea Cruz
Creació musical: Cesc Montané i Kiko Barrenengona
Il·luminació: Cesc Montané
Utilleria i vestuari: Joana Serra
Producció: La Fornal d’espectacles
Interpretació: Joan Gomila, Cesc Montané i Enrique Barrenengoa
Durada aproximada: 80 minuts

DISSABTE 30 DE MAIG A LES 21 H
DIUMENGE 31 DE MAIG A LES 19 H.

PREU: 10 €

festival Píndoles





+ info
http://festivalpindoles.cat/

Fira Mediterrània obre les acreditacions de professionals i la sol·licitud d'estands de la Llotja Professional



Aprofita la tarifa reduïda fins el 17 de juliol

+ info

http://www.firamediterrania.cat/tarifes-professionals

170 Obras y 53 compañías inundarán las calles de Valladolid de teatro



publicat per
26 de maig de 2015

La decimosexta edición del Festival Internacional de Teatro y Artes de Valladolid (TAC) arranca mañana con 53 compañías procedentes de doce países que representarán más de 170 obras hasta este domingo.
Los ciudadanos de Valladolid podrán disfrutar un año más espectáculos que van desde el teatro de calle al circo, pasando por las variedades y el clown, la mímica, el teatro de máscaras, la danza y la música, así como espectáculos audiovisuales y experiencias sensoriales.
Además, entre estas representaciones habrá siete estrenos absolutos y otros siete a nivel nacional.
Por otra parte, entre los días 28 y 30 de mayo, en el marco del festival, la Casa Revilla acogerá el II Foro Internacional de las Artes de Calle, que está destinado a profesionales de las artes escénicas y también a todas aquellas personas que estén interesadas en el sector para conocer la situación en la que se encuentra actualmente y los retos que se plantean de cara al futuro.
Esta decimosexta edición se inaugurará mañana en el Laboratorio de las Artes de Valladolid, donde se homenajeará a Mario Pérez Tápanes, quien fuera director de programación de la Fundación Municipal de Cultura del Ayuntamiento de Valladolid durante veinticinco años.
Las representaciones darán su pistoletazo de salida por la noche con las funciones 'L'oublié(e)', de la actriz y artista cirsense francesa Raphaëlle Boitel, y con "Flaque",un espectáculo de circo contemporáneo a cargo del dúo francés Compgnie Defracto.EFE


dijous, 28 de maig de 2015

La improvisació teatral ja té el seu festival a Barcelona



publicat per
27 de maig de 2015

Planeta Impro munta el Festim, un festival amb companyies internacionals, aquesta setmana al Teatreneu

El Festival Internacional d'Improvització Teatral, el Festim arriba a Barcelona per projectar espectacles de companyies internacionals des d'aquest dimarts i fins dissabte al Teatreneu. Entre les escollides, hi participaran Planeta Impro (Barcelona), Complot Escena (Mèxic), Picnic (Colòmbia), Improtour (Argentina), Marcio Ballas (Brasil), Teatribú (Itàlia), Instantâneos Impro (Portugal), i ImproMadrid (Madrid).

Enguany, el festival ja s'ha celebrat a les seus de Lisboa i Madrid durant el mes de maig, i ara és el torn de Barcelona. Ja fa sis anys que existeix, però des de només fa dues edicions té seu a Barcelona, organitzada per Planeta Impro. El certamen enfronta actors de diferents països en competicions d’improvisació teatral amb la complicitat i participació del públic assistent.


Entre les funcions, destaquen dimecres 'Speechless', de la companyia Picnic, en què el cos i la música són els protagonistes d'un espectacle on no s'hi diu ni una paraula; o dissabte el Torneig Internacional d'Impro-Fighters, en què el públic serà qui creï el guió amb les seves frases i qui decideixi el guanyador.

Universitarios luchan contra la violencia de género a través del teatro



publicat per
26 de maig de 2015

La VIII edición de la muestra de teatro "Los Buenos Tratos", iniciativa que promueve la prevención de la violencia de género en la juventud a través del teatro, está dedicada en esta ocasión al sector universitario y cuenta con la participación de más de 50 personas.
La directora del Instituto Andaluz de la Mujer (IAM), Carmen Cuello, ha participado hoy en Málaga la presentación de esta muestra, iniciativa única en España que surgió como resultado de la octava edición de la campaña "Los Buenos Tratos".
Con esta campaña durante todo el curso escolar el alumnado trabaja en talleres teatrales, en los que toman conocimiento directo sobre lo que significa la violencia de género y proponen acciones y comportamientos contra esta lacra social, culminando su trabajo con una obra de teatro que luego representan en otros centros.
La iniciativa, en cuyos talleres han participado casi 350 adolescentes durante sus siete ediciones anteriores, ha permitido llegar a más de 7.500 personas de 17 institutos y 3 colegios de Málaga,lo que ha llevado a desarrollar la octava edición al ámbito universitario.
Para la directora del IAM, iniciativas como esta contribuyen a generar en la juventud "un espíritu crítico con el machismo y la violencia que hoy en día se reproducen a través de la gran industria cultural y de ocio".
Ha considerado "imprescindible" esa conciencia igualitaria para que las personas jóvenes vean la realidad "con una mirada de género y comiencen a promover, demandar y desarrollar relaciones sentimentales sanas, asertivas y libres de celos, de control, de desigualdad, de roles sexistas y de estereotipos machistas".

La iniciativa tiene un carácter pionero por incluirse como asignatura optativa reglada dentro del horario lectivo, y ha dado lugar a la publicación del libro 'Los Buenos Tratos', para aplicar la metodología como proyecto didáctico en centros de enseñanza, y a la elaboración de un documental.

dimecres, 27 de maig de 2015

Fantasmes de la guerra



publicat per
25 de maig de 2015
Inma Fernández

L'elecció del primer Soldat Desconegut, tradició iniciada el 1920 per l'exèrcit britànic, ha inspirat 'Fang a les costelles'

Quatre taüts, amb les restes d'anònims combatents britànics caiguts a França durant la primera guerra mundial. Només un dels cossos serà l'elegit per rebre els pomposos honors de Soldat Desconegut que el portarà a reposar a la majestuosa abadia de Westminster amb il·lustres finats. Curiosa tradició, iniciada pels britànics el 1920 i seguida després per altres països, que ha inspirat a Gerard Vàzquez l'obra Fang a les costelles, muntatge que codirigeix amb Ramon Hernàndez al Teatre Gaudí fins al 31 de maig.

L'autor fantasieja amb les vides i morts d'aquells soldats innominats, els cossos dels quals, segons explica la història, van esperar a les seves respectives caixes en un barracó militar a prop de Ieper fins que el general L. J. Wyatt, amb els ulls embenats, en va escollir un per a la glòria i va enviar la resta a la sepultura comuna.

Vàzquez invoca com si fossin espectres tres dels soldats morts perquè expliquin les seves batalles i mèrits. Al quart, no hi ha qui l'aixequi (és un dels enigmes de l'obra). Bernard (Ramon Canals) és un obrer patriota que s'enfronta a Tommy (Carles Pulido), un jove pagès, per l'heroic reconeixement: tots dos es consideren dignes de l'elecció. Davant d'ells se situa Mack (Eduard Doncos), un desencantat químic que abomina els fastos oficials i esgrimeix el discurs antibel·licista. «Els van enviar a morir, els van fotre la vida i ara, ja difunts, els homenatgen», exposa el dramaturg, que il·lustra la història amb detalls verídics i inclou una menció als voluntaris catalans.

Fang a les costelles és el segon dels dos projectes que ha programat Veus Humanes amb motiu del centenari de la primera guerra mundial. «Pretenem -argumenta Vàzquez-, a part de condemnar l'existència de les guerres, reflexionar sobre la doble moral dels poders polític i militar, que mentre per un costat obliguen i inciten els ciutadans a participar en conflictes, sovint per interessos espuris, per un altre rendeixen homenatges als caiguts que han sigut sacrificats en nom d'un patriotisme discutible». L'humor negre i la ironia envernissen els esdeveniments bèl·lics però no impedeixen, afegeix l'autor, l'«aparició de l'emoció i de la crítica sociopolítica més seriosa».

Sorpreses


La posada en escena prescindeix de la música per donar el protagonisme a l'espai sonor. Hi ha altres personatges (com el general que ha d'elegir el cos), però el públic no els veu. I és que la platea entra en el món del més enllà, com la família de Los otros o l'innocent criatura d'El sisè sentit que «a vegades veia morts». A Fang a les costelles també se'n veuen. I hi ha més sorpreses.

Bernarda Alba entra en el repertorio de la Comedia Francesa de París



publicat per
26 de maig de 2015

La Casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, entra hoy a formar parte del repertorio de la Comédie Française gracias a un montaje dirigido por la artista suiza Lilo Baur, sobre una traducción de Fabrice Melquiot.
La pieza comenzó su rodaje este sábado en el histórico escenario de la compañía estable de teatro más antiguo de Europa y hoy vivirá la primera de sus tres sesiones inaugurales.
En la Casa de Molière, nombre por el que también se conoce la institución, esta pieza sobre el imposible luto de ocho años que la doblemente viuda Bernarda quiere imponer a sus cinco hijas está programada en alternancia con otras producciones hasta el próximo 25 de julio.
La directora del montaje, también actriz, no es la única gran figura de la escena francesa en interesarse por la tragedia lorquiana.
La premonitoria creación del poeta granadino estrenada en 1945 en Buenos Aires, pero escrita semanas antes de ser asesinado, al inicio de la Guerra Civil española (1936-1939), entró ya en mayo de 2008 en el repertorio del Palacio Garnier de la Ópera Nacional de París, donde la tragedia volvió a representarse en 2011 con sumo éxito.
Al año siguiente, la compañía La Traverse presentó su versión, con traducción y dirección escénica de Hervé Petit, en el Théâtre de l'Opprimé de París, y gracias a su éxito a finales de 2014 llevó su Bernarda al teatro de Ménilmontant de París, antes de instalarse el 7 de mayo en el Théatre de l'Épée de Bois, al este de la ciudad.

También en 2014 y en otro lugar mítico de la dramaturgia parisina, el Teatro del Bouffes du Nord, el público pudo descubrir la manera de entender el luto y la sombría pieza por la directora de escena luxemburguesa Carole Lorang.

dimarts, 26 de maig de 2015

Cervantes en petites dosis



publicat per
23 de maig de 2015
Marta Cervera
foto : Ros Ribas

Teatro de la Abadía reposa tres peces de teatre breu de l'autor de 'Don Quixot'

Escena d''Entremeses', que recala al Romea fins al 7 de juny.
romea
Per celebrar els seus 20 anys de vida el Teatro de la Abadía de Madrid, important referent de l'escena espanyola, torna a Barcelona amb Entremeses. La reconstrucció del muntatge que ha triomfat a l'estranger recalarà al Romea fins al 7 de juny. Entremeses va ser el primer muntatge de la companyia, creat amb intenció de rescatar valuoses obres curtes escrites per Miguel de Cervantes (1547-1616), autor de la famosa novel·la Don Quixot de la Manxa.

«Estic molt satisfet de com està funcionant l'obra i de l'interès que suscita», comenta José Luis Gómez, fundador i director de la troupe. Considera que molts són els paral·lelismes entre la societat actual, «on regna el que és políticament correcte i la mentida», i la que retrata Cervantes a La cueva de Salamanca, en què el protagonista és un banyut content i ignorant; El viejo celoso, que parla d'un marit possessiu, i El retablo de las maravillas, una burla dels estatuts de neteja de sang de l'època. «El tema central és la beateria i la religiositat aparent», va explicar Gómez, que va alabar l'astúcia de Cervantes a l'hora superar la censura dels segles XVI i XVII per retratar els conflictes del poble a través d'aquestes obres breus i divertides que servien de descans còmic durant els intermedis dels Autos Sacramentales, peces de temàtica religiosa.

En la línia reivindicativa exhibida pel sector de les Arts Escèniques a la gala dels premis Max, Gómez va lamentar la falta de visió dels governants. No es fia dels que es preocupen més per destinar fons públics a trobar les restes de Cervantes que a dissenyar polítiques culturals coherents. La notícia d'un possible descens de l'IVA cultural va provocar un somriure a la seva cara: «Que em permeti sa senyoria que em posi vermell en lloc seu», va contestar, parafrasejant Azaña, primer ministre de la Segona República espanyola.

Entremeses va veure la llum el 1995 després d'un ardu procés d'investigació. «Ho vaig plantejar com una festa, un retrobament amb les arrels d'Espanya a través de la paraula i la crítica a uns temps molt durs», va aclarir.


Quatre dels actors del repartiment original repeteixen en aquest. «Aquest retrobament amb l'obra i amb José Luis Gómez ha sigut diferent que fa 20 anys. Hem trobat un altre lloc comú, diferent, però agradable», ha dit Inma Nieto, una de les actrius veteranes per a la qual ha sigut agradable aquest retrobament amb el seu mestre.

50 jóvenes coreógrafos, en movimiento en el Centro Danza Canal



publicat per

El Centro Danza Canal, situado en los Teatros del Canal de la Comunidad de Madrid, acoge a 50 proyectos coreográficos en la séptima convocatoria del programa de residencias '¿Tienes un proyecto coreográfico?'. La iniciativa, en la que ya han participado 145 compañías durante sus seis ediciones anteriores, tiene como objetivo potenciar la creación, ofreciendo a los creadores la oportunidad de desarrollar sus nuevos trabajos en las infraestructuras del Centro.
Los artistas seleccionados, de diversas nacionalidades, prepararán sus proyectos en las instalaciones del CDC en periodos de hasta tres meses. Las residencias no llevan aparejada dotación económica, pero sí el uso de los espacios y recursos de uno de los centros de danza más punteros de Europa.

A la convocatoria pública han podido acceder todos aquellos proyectos que tuvieran como fin su exhibición en salas y que cumplieran con los requisitos de calidad, originalidad y viabilidad. En esta edición se han presentado propuestas de danza contemporánea, flamenco, danza urbana, danza clásica y neoclásica, danza española y danza para niños, así como propuestas que apuestan por los nuevos lenguajes y la fusión con el teatro, el circo, las artes audiovisuales y la performance.

Vivero para artistas
Muchas de las compañías seleccionadas en anteriores convocatorias han mostrado los trabajos creados en el CDC en teatros y festivales de todo el mundo. Es el caso de Antonio Ruz, María Pagés, Sharon Fridman, Manuel Rodríguez, Daniel Abreu, Dani Pannullo, Stocos, Olga Pericet, Teresa Nieto, Daniel Abreu, Peter Agardi, Carmelo Segura o Aracaladanza, por citar solo algunos.

Así, el principal objetivo del Centro Danza Canal es favorecer el desarrollo de la danza, dinamizando la actividad y la creación, y ofreciendo el entorno de trabajo más adecuado a los bailarines. Para ello dispone de nueve estudios de ensayo de diferentes tamaños, distribuidos en cinco plantas, y sus superficies oscilan entre los 72 y los 238 metros cuadrados.

Las residencias temporales se complementan con numerosas actividades para profesionales como cursos, clases magistrales, encuentros, charlas, audiciones y muestras de trabajos. Pero también se tiene muy en cuenta a los nuevos públicos con propuestas específicas para alumnos de conservatorios y escuelas de danza, escolares y diferentes colectivos de ciudadanos.

El CDC es un espacio para fomentar sinergias entre coreógrafos y compañías. Allí comparten espacios y experiencias las compañías seleccionadas para una residencia temporal, con las programadas en los escenarios de los Teatros del Canal y con el Ballet Víctor Ullate – Comunidad de Madrid, que es la compañía residente del CDC.

Compañías seleccionadas
Ballet Flamenco José Porcel, HuryCan, Dancelab Berlín, Indra Dance Company, Laura Neyskens/Daisy Ransom, Oefímera, Lucio Baglivo, Cristian Martín, Peter Agardi, Manuel Díaz, Nueveuno/Gandini Juggling, Dani Pannullo, Impromptus, Daniel Abreu, Cía Irene Vázquez, Marlene García, De Sangre y Raza, Manuel Ramírez, Compañía Binôme, L’Origami Dance Theatre, Ai Do Project, Luna Teatro Danza, La Permanente, Lucía Marote, Kubuk Danza, Cía Denis Santacana, En Profundidad, Aracaladanza, La Phármaco, Cía Carmen Cortés, Paula Quintana, Javier Martín, Cía Annika Pannitto, Enclave Danza/Larumbe Danza, Cía Carmen Fumero, Incandescente, A pie de guerra, Poliana Lima, Cía Sara Cano, Cía Zuk Dance, Losdedae Dance Company, Antonio Ruz, IDG Collective & Inability Crew, Cía Elías Aguirre, Elephant in The Black Box, Cía Arketip, Carmelo Segura Companhia, Cía F.T. Fabián Thomé y Lisarco.


dilluns, 25 de maig de 2015

Romeu i Julieta Story



publicat per

L’Aula de Teatre presenta la mostra en públic del treball realitzat al llarg del curs 2014-2015: els tallers. Aquest any s’exhibeixen setze tallers de teatre i dansa contemporània, representats per un total de quinze grups formats per joves i adults, que es realitzen entre Can Gassol i el Teatre Monumental.

El grup del Taller d'integració teatral, dirigit per Jaume Amatller amb la col·laboració de Marta Hernàndez, presenta una versió lliure de l'obra Romeu i Julieta de William Shakespeare amb la participació dels alumnes de banda de l'Escola Municipal de Música de Mataró.

La història de l’amor, de l’amor etern i desitjable. Shakespeare ens parla de conviccions, d’esperança, de poder, de lluita i de la força de l’amor a la recerca de la bellesa, l’amistat i la fraternitat.

L'Equip de Banda de l'Escola Municipal de Música de Mataró fa una revisió de la història d'amor, contradiccions i passions partint de l'imaginari dels clàssics Romeu i Julieta i West Side History, que el porta a les músiques de la tradició amercicana, des del swing dels 50 fins al funk dels 80.

Un any més l’Aula de Teatre, juntament amb la Fundació Banc d’Aliments, sol·licita als espectadors dels tallers que col·laborin amb aquesta iniciativa solidària mitjançant l’aportació d’arròs, pasta, llegums secs, llet i preferentment oli per repartir entre les entitats benèfiques de Mataró. Hi haurà un punt de recollida a la sortida dels tallers.

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Romeu i Julieta Story
Dilluns 25 de maig
19 h
Teatre Monumental

Gratuït amb invitació a recollir a Cultura

Vibook avanza el cartel del gran encuentro para profesionales de la industria de las artes escénicas que tendrá lugar el próximo 1 de junio



publicat per
20 de maig de 2015

Vibook Summit 2015, el primer gran evento de artes escénicas enfocado a profesionales noveles, ha avanzado los primeros nombres confirmados en su cartel.  Vibook Summit previsto para el próximo 1 de junio en los cines Callao City Lights contará con algunos de los rostros más conocidos del panorama cinematográfico.

Asimismo, ha avanzado parte de un programa de actividades y mesas redondas que se configura como una oportunidad única de networking para actores que comienzan su carrera y quieren tener las claves para entender la industria.

En concreto, Vibook Summit arrancará  a las 10.00h y durante todo el día se irán sucediendo encuentros, debates y distintas actividades.

A las 10,15h arranca la mesa redonda ACTOR Y EMPRESARIO, donde varios actores, que también son empresarios nos contarán sus historias y animarán a otros actores a dar el salto. Sergio peris Mencheta, Carolina Bang, Verónica Larios de Microteatro, Cote Soler de entradasymas y Antonio Zabalburu.

A las 11.45 Antonio Resines será entrevistado por dos actores nóveles quienes se centrarán en las claves de éxito de su extensa carrera.

A continuación habrá una mesa moderada por Enrique Villen en la que se sentarán representantes para contarnos en que basan su apuesta a la hora de representar a un actor y no a otro.

A las 13.00h arrancará una sesión en la que directores  de casting como Roberto Trujillo o Pape Pérez, productores como Mario Fornies,  directores como como Julián Zuazo y representantes como Majós  debatirán sobre los pros y contras de hacer publicidad para un actor que empieza su carrera. ¿Te cierra las puertas de ficción o cine protagonizar un anuncio de un dentífrico o un refresco?.

A las 15.35h tendrá lugar una mesa redonda moderada por el actor Antonio Melendez Peso en la que se tratará una de las principales preocupación de cualquier actor que empieza: la formación. Coachers y profesores como Javier Mejía, directores de casting como Luis Jimeno, productores como Carmen Rico y Esteban Roel, y actores como Assumpta Serna debatirán sobre cuál es el mejor flujo de aprendizaje para triunfar.

Además, antes de la mesa de formación, Santiago Zannou dará una sesión de coaching de 10 minutos a todos los actores presentes.

A las 16.10h será el turno de los Directores, ¿qué buscan los directores en los actores? Cuatro directores de cine (Alex de la Iglesia), teatro (Juan Carlos Rubio), TV (Miguel Alcantud) y publicidad (Julián Zuazo) de reconocido prestigio, debatirán sobre la importancia del reparto a la hora de dirigir. ¿Qué busca un director en el actor que finalmente selecciona para el papel?, ¿qué influencia tiene el director en la selección de los personajes?

A las 16.50h, productores de las grandes productoras de Cine, Publicidad, teatro y TV  debatirán sobre el rol que juegan en la decisión del reparto bajo la moderación del actor Gorka Otxoa. En el debate participarán figuras como Jesús Cabanas, productor con más de 25 años de experiencia en el sector de la publicidad, Gonzalo Salazar, productor de 8 apellidos vascos, Tedy Villalba, socio de la productora de ficción BOOMERANG o Jesús Cimarro, presidente de la Asociación de Productores y Teatros de Madrid.

A las 17.30h será el turno de los DIRECTORES DE CASTING, Esther Cocero, Rosa Estevez y Marian Grande entre otros debatirán sobre los factores que tienen en cuenta a la hora de hacer la selección de personal artístico, y que diferencias hay a la hora de buscar un actor para una película, serie, teatro o publicidad.

A las 18.10h se hablará del guion, pieza clave ya sea en el mundo de la publicidad, TV, el cine o el teatro.  Dirigida por la actriz Lucía Jimenez, esta mesa redonda contará con algunos guionistas reconocidos de la industria como Virginia Yague, presidenta de CIMA, Jorge Guerricoechevarría, responsable del guion del Niño, Jose Luis Moro, guionista publicitario, Paco Bezerra, dramaturgo con una larga trayectoria y menciones honoríficas y José Ignacio Tofé Ortego, experto en microteatro.

Además, en paralelo a todo ello, Vibook Summit contará con algunos córner que permitirán a los actores que asistan mejorar sus currículos. El fotógrafo profesional John Ribes estará a disposición de los asistentes para que estos puedan renovar su foto de perfil. Además, encontrarán en Vibook Summit distintas ofertas profesionales. Con el patrocinio de Ecovidrio los asistentes podrán participar en un casting non stop para ser imagen de la marca.  La pieza que graben será postproducida y podrán usarla en sus video book. También podrán  participar en el proceso de selección para ser protagonistas de la temporada de teatro en los hoteles Room mate, un programa de microteatro en las habitaciones de esta cadena hotelera que dará mucho que hablar.

Micromecenazgo cultural

Este evento, impulsado por Vibook, la innovadora plataforma online de casting para actores y actrices puesta en marcha por Jorge Martinez, se basa en un modelo de crowdfunding colaborativo a través de la LANZANOS.COM.

Por el momento, ya se ha alcanzado un 60% sobre el mínimo de 25.000€ establecido como objetivo, por lo que la viabilidad del proyecto está garantizada.


Por su parte, todos los colaboradores recibirán de manera directa un pase para participar de la jornada.

diumenge, 24 de maig de 2015

“TORNEM A SALVAR L’ARTESÀ”



publict per

En aquesta carta oberta als arquitectes del concurs de l’Artesà d’El Prat, els membres del grup de recerca de l’Observatori d’Espais Escènics volem afegir algunes consideracions i suggeriments al procés endegat. A parer nostre, la qüestió principal i anterior a la solució arquitectònica és saber en què es vol transformar i per a què ha de servir l’Artesà.
Salvem l’Artesà! es proclamava des de les pàgines del periòdic Delta l’any 1982. Més de trenta anys després, cal proposar-se de nou salvar l’Artesà. Però ja no només salvar-lo del tancament a què està condemnat des de fa una colla anys, o de la ruïna material, o de la infrautilització. Cal, sobretot, salvar-lo de solucions irreflexives i de receptes estandarditzades que no tinguin en compte les necessitats reals del municipi, dels seus veïns, i dels creadors i artistes que en el futur poden utilitzar els espais de l’equipament, una vegada aquest hagi estat transformat, reobert i reactivat.
Si al Prat ja hi ha el novíssim i majestuós Espai Cultural Cèntric (300 localitats), el teatre Modern (400 localitats), la Torre Balcells i els Centres Cívics Sant Jordi Ribera Baixa i Jardins de la Pau (de 100 a 120 localitats cadascun), quin hauria de ser el rol d’una “gran sala teatral” al municipi? Més si tenim en compte la proximitat d’altres grans infraestructures de la zona (L’Atrium de Viladecans, sense anar més lluny) i una realitat metropolitana que fa propera la diversitat teatral de Barcelona i altres pobles veïns. Els pratencs i les pratenques ja tenen butaques a la seva disposició, i gaudeixen d’una xarxa  més que suficient d’espais escènics convencionals.
Ara és un bon moment perquè els polítics demostrin seny i visió a llarg termini, els arquitectes treballin amb humilitat i sensibilitat, els veïns reivindiquin -com ho han estat fent- un espai veritablement útil i obert a la ciutadania, i les gents de l’art i del teatre d’El Prat i d’arreu disposin d’un espai eficient i amb projecció. Un espai capaç d’acollir tallers, trobades, assajos, treballs en procés, residències artístiques, cursos, balls, tot tipus d’arts escèniques… i no només el típic “bolo” de l’espectacle de torn en gira, que una vegada representat tornarà a deixar el teatre buit i solitari fins al cap d’una setmana o quinze dies… Representar “La extraña pareja” pot estar bé, però acontentar-se amb això seria una llàstima.
Més enllà dels exemples que es puguin buscar, de les reformes correctíssimes però sovint massa rígides que es puguin prendre com a model (pensem en el teatre de l’Ateneu d’Igualada, o en La Massa de Vilassar), o de les recomanacions generals i descontextualitzades del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya 2010-2020, volem recordar, o donar a conèixer, a arquitectes i gestors municipals, l’extraordinària vitalitat, utilitat i originalitat de teatres com les Bouffes du Nord a París, la Cartoucherie a Vincennes, el projecte de la nova Sala Beckett al Poblenou, l’Antic Teatre al barri barceloní de Sant Pere. Uns exemples que ens semblen lloables, sostenibles i d’èxit a tots nivells (artístic, arquitectònic, econòmic i social), amb l’arquitectura basada en l’espai buit, la posada en valor del patrimoni i la pàtina del temps, l’estratègia projectual puntual i poc vistosa, la decisió del reciclatge i la reutilització imaginativa i no sotmesa a l’estadística o la normativa. Uns plantejaments que defugien els pressupostos desorbitats, la iconicitat i la monumentalitat, tant com les solucions tipificades, els programes funcionals restrictius i la preeminència de la tecnologia sobre la qualitat espacial.
Com a “observadors” i investigadors de les relacions del fet escènic amb l’arquitectura i l’urbanisme, des de fa una bona colla d’anys els membres de l’Observatori d’Espais Escènics ens hem anat trobant amb casos de teatres amb dissenys extraordinaris però abocats a una existència lamentable: equipaments esplèndids i cars, que acullen un programa artístic exigu, quantitativament i qualitativa. Arquitectures d’impacte, que amb el temps acaben esdevenint edificis tristos i solitaris. Teatres que, quan acullen un espectacle, sovint es veuen constrets a una disposició espacial rígida, amb relacions inamovibles i poc imaginatives del públic i de l’escena. Són casos que fan palesa, com deia l’Antoine Vitez en un cèlebre article, la dictadura de l’edifici teatral, enfrontada a les infinites possibilitats que un “refugi” podria oferir al fet escènic.
L’Artesà era tot un edifici teatral, tant bell com rotund, que a causa de les conjuntures en què s’ha anat veient immers, ara potser es podria tractar com un refugi que, alliberat de les restriccions anteriors, s’obrís a tot tipus de possibilitats. ¿Cal enderrocar i restituir elements i volums de l’edifici original -tal com proposen els estudis de l’Ajuntament, rebatuts en alguns punts pels Amics d’El Prat- per tal de cercar altra vegada una flamant “sala a la italiana”, o sigui un espai tradicional d’exhibició d’espectacles?  ¿No hi ha solucions més imaginatives, menys trillades i costoses, més estratègiques? Solucions basades en el respecte i la transformació patrimonial, defugint tant dels posicionaments conservadors, com de la rauxa arquitectònica, per tal de reactivar uns espais significatius on també la formació, l’experiment, l’assaig i la multidisciplinarietat serien benvingudes. No en un suport restrictiu i fixe, sinó en un marc permeable i flexible que tindria com a base material el valuós edifici de l’Artesà.
L’arquitectura és important, però el realment imprescindible és l’activitat creativa que hi té lloc, tal com va demostrar la gent del Teatre Lliure fa quaranta anys, en instal·lar-se a l’humil teatre d’una cooperativa del barri de Gràcia de Barcelona. Era Fabià Puigserver qui demanava espais que “puguin transformar-se cada vegada segons el color del projecte, i amb la mesura artesanal necessària es pugui treballar la seva funció cultural. Un espai teatral no és només un àmbit arquitectònic estructurat i fàcilment definible en metres, superfícies, alçades i capacitats. És també i per damunt de tot un espai de somni indefinit, perdut en el temps”.
¿És molt ingenu demanar que el teatre, el lloc teatral, no només representi ficcions, sinó que també sigui lloc de treball i d’experiment, i a més presenti totes les manifestacions culturals i socials dels pratencs i les pratenques? I ja que parlem del teatre de L’Artesà, ens sembla oportú citar un mestre de l’artesania teatral, el director Oriol Broggi, qui al seu text “Per un teatre artesanal” plantejava una demanda que sembla elemental però amaga tot un repte: “El nostre ofici,  actualment, continua sent necessari i ha de ser alegre, fresc, esperançat i, sobretot, esperançador. És moment de crisi, i potser toca recuperar alguna cosa de l’essència del teatre, la idea que només amb tres persones i un parell de fustes ja es pot fer bon teatre. Cal confiar també en els gestors i polítics culturals, cal donar-los un vot de confiança, i comptar que finalment seran ells els qui decidiran com optimitzar els recursos que hi ha, pensant (esperem) en la importància del contingut de la cultura (també en temps de crisi)”.

Com deia un bon arquitecte, José Antonio Coderch de Setmenat: no són genis el que necessitem ara, sinó seny, sensibilitat i imaginació. Així sí que salvarem l’Artesà.

INCERTA GLÒRIA A LA SALA PETITA DEL TNC



Àlex Rigola s’acosta a les pàgines d’una de les més grans novel·les catalanes per oferir-ne la seva personal lectura escènica.

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades des d’aquella «incerta glòria d’un matí d’abril» —parafrasejant el vers shakespearià d’Els dos cavallers de Verona— en què l’alçament de les forces militars va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Àlex Rigola s’acosta a les pàgines d’una de les més grans novel·les catalanes per oferir-ne la seva personal lectura escènica, en la línia de treballs anteriors com la seva aplaudida 2666 sobre la novel·la de Roberto Bolaño.

I tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar, i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari, però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma, no visc més que de records.
(Joan Sales, Incerta glòria)

+ INFO
SALA PETITA
DEL 20/05/2015 AL 14/06/2015

WWW.TNC.CAT

dissabte, 23 de maig de 2015

Mamma mia



publicat per

Abans de casar-se, Sophie, una noia de vint anys que viu amb la seva mare en una illa, convida al seu casament tres homes que sospita que poden ser el seu pare. Tots tres hi van sense que la mare ho sàpiga. Amb moltes cançons que va popularitzar en el seu moment el grup ABBA fent de fil conductor del muntatge, Sophie investigarà qui és el seu pare perquè pugui portar-la a l’altar el dia del casament.

Dirigit per Antoni Blanch, amb Georgina Blanch a la direcció musical i les coreografies a càrrec de Carla Pérez, el popular musical Mamma Mia és el muntatge familiar que la Sala Cabanyes representarà durant la Fira.

Organitza: Sala Cabanyes
Dissabte 23 de maig
21.30 h
Sala Cabanyes

12 euros

SOUVENIR



Una comèdia que critica el TURISME DE MASSES.
Dirigida i interpretada per Fèlix Pons (en Salva de La Riera)
Dissabte 23 de maig a les 21 h.
Diumenge 24 de maig a les 19 h.

Entrades: www.teatredeponent.com

divendres, 22 de maig de 2015

15a Mostra de teatre als instituts: Herois



publicat per


Mostra de teatre als insituts
Quinzena edició d’aquest projecte que s'ha convertit en una experiència de ciutat organitzada conjuntament per les direccions d'Ensenyament i Cultura de l’Ajuntament de Mataró, amb la coordinació de l’equip pedagògic de l’Aula de Teatre. Els estudiants d’educació secundària dels instituts públics mataronins treballen el teatre al llarg del curs lectiu.

Pere Anglas ha escrit una dramatúrgia especial per a l’ocasió que parteix de la figura de l’heroi i de la percepció que en tenen els alumnes. Herois està formada per les peces Antígona, Blanc i negre, El candidat, La musa i Lluny d’aquí.

Interpretació a càrrec d'alumnes dels instituts Damià Campeny, Thos i Codina, Miquel Biada, Laia l’Arquera i Puig i Cadafalch. La música i les transicions de l’espectacle són al càrrec de l’Institut Alexandre Satorras.

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró

15a Mostra de teatre als instituts: Herois
Divendres 22 de maig
20 h
Teatre Monumental

Entrada lliure amb invitació

DAIQUIRI (Còctel d'escenes teatrals)



El proper dissabte 23 de maig a les 22 h. i el divendres 29 maig a les 22 h. es presenta a l'Espai Alarona (Plaça Sta. Maria, 6 Mataró):

Un còctel de cinc escenes de diferents autors mataronins, fet amb ingredients àcids, dolços i amargs, que te l'empassaràs d'un glop.
Autors: Kiko Martínez, Carlos Pérez, Óscar Sáez.
Actors: Carolina Enrich, Iris Lloret, Kiko Martínez, Carlos Pérez, Xavier Queralt, Óscar Sáez.

ENTRADA GRATUïTA (amb passi de barret al final)

El Teatro de La Abadía retorna amb els seus recordats "Entremeses" de Cervantes



publicat per
20 de maig de 2015

La companyia celebra els vint anys reposant un dels seus primers muntatges amb part del repartiment original, que es pot veure al Teatre Romea fins al 7 de juny

El Teatro de la Abadía, fa vint anys que, sota la direcció del també actor José Luis Gómez, destaca per una programació acurada i excel·lent al mateix temps que com a companyia també crea muntatges d'alta qualitat. Una trajectòria brillant que s'ha vist recompensada amb nombrosos premis, tant per al teatre, com a la companyia i al director.

Per celebrar aquestes dues dècades damunt l'escenari, La Abadía torna a reposar un dels seus primers muntatges, els Entremeses de Miguel de Cervantes. Fruit d'un llarg procés d'investigació, l'obra es centra en tres d'aquestes comèdies curtes de l'autor d'El Quixot: La cueva de Salamanca, El viejo celoso i El retablo de las maravillas. Rebuts amb una excel·lent acollida, aquests Entremeses compten amb escenografia del pintor José Hernández, recentment desaparegut.

El muntatge, que aplega bona part dels actors i actrius del repartiment original, ha estat guardonat amb el Premio Ercilla a la millor creació dramàtica 1996, Premio de la Asociación Independiente de Teatro de Alicante a la millor direcció d'escena de la temporada 1996-97, Premio de la Crítica de Valencia al millor espectacle 1997 i a la companyia més votada pel públic al Festival Internacional de Teatre de Vitoria-Gasteiz.

Ara, aquests Entremeses fan parada al Teatre Romea fins al 7 de juny.
Entremeses de Cervantes, Teatro de la Abadía
Dia: del 20 de maig al 7 de juny
Preu: de 18 a 22€

Espai: Teatre Romea

dijous, 21 de maig de 2015

LA BELLA, LA BESTIA Y TODA SU FAMÍLIA


publicat per
21 de maig de 2015

'La bella, la bestia y toda su família' de Martha Escudero

L'aplaudida narradora Martha Escudero adapta "La bella i la bèstia" per explicar-nos un culebrot del 1740.
La narradora mexicano-catalana Martha Escudero torna al Teatre de l'Aurora amb l'original adaptació de la novel·la La Bella i la Bèstia, escrita a mitjans del segle XVIII per Gabrielle de Villenueve i que la narradora defineix com "un culebrón de 1740".
Originàriament, aquesta cèlebre i popular història es va escriure com un conte de fades amb què l'escriptora francesa criticava la societat que obligava a les dones a casar-se per convivència. Aquest rerefons, així com el món màgic de les fades (les seves lleis, els seus poders, les conseqüències dels seus encanteris...) s'ha anat perdent al llarg del pas del temps amb les diverses adaptacions i versions que s'han fet d'aquest clàssic.

Martha Escudero, amb una particular posada en escena ens convida a traslladar-nos al món de les fades des d'un espai quotidià i familiar, tot recuperant la cada vegada més oblidada costum d'explicar històries mentre es feineja.

INFORMACIÓ PRÀCTICA
21 MAIG
Dijous a les 21 h
Durada: 60 minuts
Preu: 7 € / 5,50 €
ESPECTACLE EN CASTELLÀ
Teatre de l'Aurora
Carrer de l'Aurora, 80 (Plaça de Cal Font)
08700 IGUALADA (Barcelona)
Tel. 93 805 00 75
info@teatreaurora.cat

Antígona en el Teatro de la Abadía. Madrid



publicat per
19 de maig de 2015

"Antígona... Antígona... Si se cumple la palabra de Edipo... Si su maldición llegara a alcanzarme... Concédeme, hermana, el don de la tumba... No dejes mi cuerpo... Insepulto..." Con las palabras de su hermano Polinices comienza la función dirigida por Miguel del Arco. Un ruego que marcará toda la tragedia de la Antígona de Sófocles, el tercero de los espectáculos del Teatro de la Ciudad estrenados en la Abadía que reseñamos aquí (después de la Medea de Andrés Lima y el Edipo Rey de Alfredo Sanzol) y tal vez también el más "clásico" de concepto (siempre entre comillas).

Polinices, el hermano de Antígona, muere en batalla. El regente Creonte, como castigo al traicionar a la ciudad, prohíbe que se le dé sepultura. Pero Antígona, impelida por el consanguíneo deber, se enfrenta a la ley de Creonte. Toda la tragedia gira en torno a este enfrentamiento. Al cual, tal vez lo más llamativo de la función, es que se le ha querido despojar de connotaciones sexistas. Ya que Creonte se ha transformado en mujer por obra y gracia de Carmen Machi (aunque si no recuerdo mal, ya Rubén Ochandiano en su versión de Jean Anouilh pensó cambiarle de sexo con Marisa Paredes en mente, aunque finalmente fue defendido por el mismo director). Aparte de este detalle que no implica ningún otro cambio sustancial, la diferencia fundamental con la mayoría de acercamientos a Antígona es que la versión de Del Arco no apunta a Creonte como el malo de la película, sino que éste tambien es un personaje con inclinaciones justas (como su primer discurso explicita, completamente lógico y muy actual en los tiempos en que vivimos), e incluso sentimientos a flor de piel.

En el escenario despojado de elementos accesorios (común a las tres tragedias del TdlC) con una omnipresente esfera traslúcida y colgante (ora premonitoria luna, ora bola de discoteca, orbe terrestre o encierro en las alturas según el momento) Miguel Del Arco deja el protagonismo a un conjunto de intérpretes que funcionan como un único ente, respirando y moviéndose a la vez. Gran y exhaustivo trabajo de interpretación el de la compañía (casi todos ya viejos conocidos de otros montajes del director), con unos momentos coreográficos intensos y fundamentales para la propuesta escénica. Pero, aunque todos realicen un fantástico trabajo, hay que destacar a las féminas. Además de la maravillosa y desolada Ismene de Ángela Cremonte, por supuesto a la tremenda monarca de Carmen Machi (magnífico trabajo el suyo aunque en ocasiones se le vaya un pelín de las manos) y la excepcional Antígona de Manuela Paso. Un prodigio de creación, que confirma lo que ya muchos pensábamos: y es que esta actriz se merecía un papel protagonista en un momento u otro después de haber brillado con luz propia en La función por hacer o Misántropo.

Aunque, también hay que decir (y aquí llega el pero) que la función no llega a emocionar como podría. No sé por qué, dado que el texto es potente (es una tragedia, vamos), los actores están más que bien, la propuesta es interesante, con momentos bellísimos (como ese ofrecimiento casi ritual, plásticamente maravilloso e impactante, de Antígona por parte del coro, elevándola prácticamente sobre el patio de butacas, o el monólogo de su enclaustramiento, hermosísimo y con una Manuela Paso en estado de gracia). Pero en el conjunto la propuesta no llega a tocar, quedándose tal vez en un plano más político. A pesar de ello, y aunque no se encuentre entre lo mejor del director de De ratones y hombres, sigue resultando un proyecto más que interesante y con un trabajo tremendo detrás que no se puede desdeñar. Y es que, como dice Creonte en su discurso con más razón que un santo (y algo válido tanto para políticos, que viene al pelo, como para directores de escena, porque tampoco es un trabajo fácil): "A nadie podemos decir que conocemos hasta no verlo en el ejercicio del poder. Juzgadme pues, a partir de estos pensamientos..."

+ info
Nombre del montaje: Antígona
Disciplina: teatro clásico
Director: Miguel del Arco
Autor: Sófocles
Adaptación: Miguel del Arco
Reparto: Manuela Paso, Ángela Cremonte, Carmen Machi, Santi Marín, Silvia Álvarez, José Luis Martínez, Raúl Prieto, Cristóbal Suárez
Música: Arnau Vilà
Diseño de escenografía: Eduardo Moreno, Alejandro Andújar y Beatriz San Juan
Auxiliar de escenografía: Elisa Cano
Diseño de iluminación: Juanjo Llorens
Diseño de sonido: Sandra Vicente y Enrique Mingo
Diseño de vestuario: Beatriz San Juan
Ayudante de vestuario: Almudena Bautista
Vídeo: Eduardo Moreno
Coreografía: Antonio Ruz
Equipo técnico: Javier Almela (sonido), Francisco Manuel Ruiz (iluminación) y Juanma Pérez (maquinaria)
Ayudante de dirección: Israel Elejalde
Auxiliar de dirección: Cynthia Miranda
Diseño de producción: Aitor Tejada y Jordi Buxó
Producción ejecutiva: Elisa Fernández
Ayudante de producción: Léa Béguin
Coordinación técnica: Eduardo Moreno y Pau Fullana
Dónde: Teatro de la Abadía
Dirección: Fernández de los Ríos, 42. Madrid
Hasta: 21.06
Horario: Consultar web del teatro

Venta de entradas: www.teatroabadia.com

dimecres, 20 de maig de 2015

La 'botifarra' de Rosa Maria Sardà



publicat per
19 de maig de 2015

La garrotada a governants i polítics del discurs de l'actriu, premi honorífic dels Max, va fer posar dreta la platea de la sala Barts

El to reivindicatiu de la gala dels premis Max va arribar a l'apoteosi amb el discurs de Rosa Maria Sardà, premi honorífic, que va dedicar una "botifarra" (encara que no va fer el gest) als polítics i governants.

"I que els aprofiti en aquestes vacances que aviat tindran, espero que molt llargues", va dir la Sardà, i tot l'auditori de la sala Barts de Barcelona es va posar dret.


"Ens volen deixar amb el cul a l'aire però els polítics passen i nosaltres, els artistes, seguim. La cultura importa per a la supervivències. ¡Som importants! Lorca ho va definir: 'Un poble que no cuida el seu teatre és un poble mort o moribund'. Seguirem lluitant", va sentenciar l'actriu amb rotunditat. Va ser el moment àlgid d'una cerimònia festiva i combativa contra el lesiu 21% de l'IVA cultural.

Pingüinas en el Matadero de Madrid



publicat per
19 de maig de 2015

Un grupo de moteras que parecen sacadas del mismísimo Mad Max (falta la Tina Turner), una jaula llena de gallinas vivas (y por si fuera poco, un gallo), un Miguel de Cervantes semidesnudo (y colgando por los aires el pobre la mitad del tiempo), una estación espacial estrellada en el medio del escenario (con su banderita de la Unión Europea hecha trizas), lesbianismo to the power (y mucho palparse las partes íntimas), ciencia ficción de palo (con su voz cibernética y letricas pasadas de moda)... Surrealismo y delirancia a raudales al fin y al cabo es lo que se puede encontrar en el vaso de la túrmix de Pingüinas, la última barrabasada del genial o imposible (según gustos y pareceres) Fernando Arrabal.

Pingüinas es un encargo del actual director del Teatro Español, y director asimismo de este montaje, Juan Carlos Pérez de la Fuente, a Arrabal para conmemorar los 400 años de la publicación de la segunda parte del Quijote. Haciéndole el encargo a tal particular figura, no podía salir nada ni medio normal de ello, claro está. Y lo que ha pergeñado el señor Fernando es un batiburrillo protagonizado por 10 mujeres (aunque en realidad sean 3 las que llevan la voz cantante), familiares y criaturas varias de Cervantes, sitas en un futuro imposible, con innumerables referencias tanto a una cervantinérrima cultura del Siglo de Oro con gorguera como a la más popular y mamarrachísima posmodernidad (con líneas dedicadas para Mira quién baila o la Conchita "Salchicha", for poner un example). Todo en torno (y bajo, literalmente hablando en algunos momentos) a la figura de un Miguel de Cervantes o Miho (Mi'jo), su creador/hijo/hermano/nieto/sobrino, despojado de palabra (o, para ser más exactos, habiendo sido trasvasado el discurso a estas féminas).

Juan Carlos Pérez de la Fuente dirige (y digiere) este maremágnum delirante y postapocalíptico como buenamente puede. Es decir, utilizando todos y cada uno de los recursos que tiene a su alcance para vestir ese texto que le caído del espacio exterior (como la estación incrustada en el centro del escenario). Desde esa impresionante torre con proyecciones en suelo y placas en el techo del inicio, pasando por el baile con palmitas del Happy de Pharrell Williams poniendo a todo el mundo en pie (en frío, porque después seguramente sería más complejo si cabe), pasando por los vuelos cervantinos, las diez (diez, sí) motos en escena con cabezas animalescas, el carro repletito de gallináceas o las proyecciones futurísticas, hasta un diseño de iluminación apabullante (que en ocasiones parece de feria o de concierto de Steve Aoki), Pérez de la Fuente emplea todos, todos, todos los recursos a su alcance para engrandecer (o simplemente hacer más llevadero) el texto arrabalesco. Vamos, que pasta debe haber invertida en esta ida de olla una jartá.

Y es que al fin y al cabo lo que es, es. Y lo que no es, no es. Y lo que es esto es una ida de pinza como los molinos del Quijote. Y como con esos mismo molinos, unos verán gigantes en su mastodóntica presencia. Y otros, pues no. Unos dirán que es una maravilla de función, una genialada sin par... Y otros que es una tomadura de pelo como no han visto en su puta vida (y perdón por la expresión, pero el señor Arrabal no creo que se lleve las manos a la cabeza por alguna palabra malsonante que otra). Y yo (poniendo por delante que no es que le tenga manía, ya que disfruté bastante con su último Dalí vs. Picasso sin ir más lejos) soy más de los de What the fuck. Porque es que este texto es que no hay por dónde pillarlo. Que contiene referencias cultísimas y el autor es más que inteligente está claro (eso nadie lo niega y es evidente). Pero de ahí a que funcione (o que sencillamente lleve a algún lado), eso es harina de otro costal. Y si uno se lo quiere leer, pues me parece fantásticamente y no seré yo quien queme todas las copias. Pero de ahí a invertirse el dinero que debe tener este desorbitado artefacto dentro (y mira que nunca lo digo, pero ya es la segunda vez en un solo texto) pues es que da algo de rabia, para qué nos vamos a engañar.

Y con los pedazo de profesionales que tiene el montaje. Sobre todo, y porque son la cara visible, el elenco femenino y el único representante masculino interpretado por Miguel Cazorla. Y es que deben luchar contra un texto dificilísimo y estrambótico en el cual les debe de haber costado dios y ayuda encontrar un agarradero medianamente firme para defender con brío. Y lo consiguen (ahí increíble labor de tod@s, y por supuesto del director). Sobre todo en cuanto a las tres pingüinas jabatas se refiere, sobre cuyas espaldas se asienta la función, interpretadas por Ana Torrent, Marta Poveda y María Hervás (aunque sigo sin entender por qué se ha optado por ese acento andaluz para esta chiquilla, que no funciona lo mires por donde lo mires, y mira que es buena actriz). Las tres llevan la función con una entrega encomiable y tremendísima fuerza. Así como la hija, una estupendísima Ana Vayón. Y Lara Grube, la madre, protagonista junto con Cazorla y otras pingüinas del instante más mágico de la función: un cuadro hipnótico, hermosísimo, que es ese monólogo de la madre de Cervantes. Ese momento, cierto es, hay poesía escénica. Y ella es sencillamente increíble. Sin olvidar que el final también posee una enorme belleza.

Estéticamente no hay duda de que llama la atención estas Pingüinas... Pero el resto parece una gran, grandísima broma pesada. "Inocente inocente", parece que te susurra Arrabal al oído todo el rato con una risilla de duende. O directamente a la cara, como sucede en un momento de la función. Que no sé si será a propósito, lo que tendría su gracia... Aunque es una idea que cobra sentido dado que la función parte de esa anécdota quijotesca del caballo Clavileño, que supuestamente es capaz de llevar a la luna a sus jinetes... El final, peligrosamente semejamente al de la última obra del autor estrenada en el Matadero, además le permite efectivamente hacer lo que le salga de su controvertida entrepierna sin tener que rendir cuentas a nadie. Arrabal es un superviviente surrealista, delirante, genial y maravilloso cuando quiere. Es un hecho. Pero muchos pensarán con esta función que este Sátrapa Trascendente en un poco tunante. Que el espectador ya sabe a lo que va, sí. Pero tiene tela el asunto.

No todas las obras tienen por qué ser narrativas. A mí ya me pueden contar la Caperucita Roja deconstruída empezando por el final y protagonizada por una stripper y un gato montés que si me meten en el rollo me tienen ganado. Pero este aparatoso Pingüinas tampoco consiguió (por lo menos a mí) sumergirme en su muy particular universo (o hacerme la gracia suficiente) para que me dejara llevar por esta corriente espacial y especial. Vamos, que la función es un desbarre de padre y muy señor mío. O como dijo mi acompañante cuando salimos de la función: "Lo mismo el Mineralismo ha llegado... Y yo no no me he enterado..."

+ info

Nombre del montaje: Pingüinas
Disciplina: Teatro contemporáneo
Director: Juan Carlos Plaza
Autor: Fernando Arrabal
Reparto: María Hervás, Ana Torrent, Marta Poveda, Lara Grube, Ana Vayón, María Besant, Lola Baldrich, Alexandra Calvo, Badia Albayati, Sara Moraleda y Miguel Cazorla
Movimiento escénico y Coreografía: Marta Carrasco
Diseño de escenografía: Emilio Valenzuela
Diseño de vestuario: Almudena Rodríguez Huertas
Diseño de luces: José Manuel Guerra
Composición musical y espacio sonoro: Luis Miguel Cobo
Diseño de audiovisuales: Joan Rodón y Emilio Valenzuela
Ayudante de dirección: Pilar Valenciano
Ayudante de escenografía: Alessio Meloni
Ayudante de vestuario: Liza Bassi
Asistente de dirección: Pablo Martínez
Asistente de gestión artística: Cristina Bertol
Asesoramiento acrobático: Escuela de Circo Carampa
Fotografía y diseño de cartel: Chema Conesa
Dónde: Matadero
Dirección: Plaza de Legazpi, 8. Madrid
Hasta: 14.06
Horario: De martes a sábados 20h. Domingos, 19h.
Del 1 al 14 de junio, de martes a domingo 20h.
Precio: De 15 a 22€
Venta de entradas: www.teatroespanol.es


PREMIOS MAX 2015



publicat per
http://butaquesisomnis.blogspot.com.es
Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Entre el "que les den!" de Blanca Portillo y la "botifarra" (corte de mangas) de Rosa Mª Sardà hay un 21% de IVA ("cultural") que marcó las reivindicaciones de la noche. Fuera de exabruptos, la velada transcurrió como siempre, muchos premios para los montajes de Madrid y escasos para los de Barcelona. El Rey gana al príncipe y el que parte y reparte se queda con la mejor parte.

No sé si son merecidos o no, no he visto ninguno de los montajes premiados, y mucho me temo que no lo veré. A Barcelona llegan con cuenta gotas los montajes de fuera, y los que llegan tienen una estrella mediática en cartel. Sea como fuere el teatro catalán se quedó relegado al mejor actor, Lluís Homar por Terra Baixa (en una categoría donde solo competían catalanes), la mejor adaptación (Anna Maria Ricart por Fuenteovejuna), el mejor espectáculo musical, l'Eclipsi del TNC/Festival Grec y el premio Max de Honor para Rosa Mª Sardà.

Se fueron con las manos vacías: Gemma Brió, Oriol Broggi, El President, Pau Miró, Carme Portacelli... aunque como bien dijo Blanca Portillo en su discurso al recoger el Max a la mejor actriz protagonista por El Testamento de María lo importante es el público, los que llenan las salas a pesar del número 21.

La gala mejor que la del año pasado, no era difícil, el año pasado casi nos cortamos las venas, pero con un cierto regusto a gala rancia made in Jose Luis Moreno, que parece que el teatro, el cine y demás galas culturales no se quita de encima. Es lo que toca.

De sequía de premios para los candidatos catalanes, hubo olvidos y alguna otra cosa que me cuesta de entender. La recientemente fallecida Rosa Novell nominada a mejor actriz de reparto, claramente ganadora a los ojos de muchos, un homenaje ya que estábamos homenajeando a las actrices de siempre y maestras de teatro, pero no. Me parece de un mal gusto supino, nominarla y no dárselo. Lo siento, pero no lo entiendo. Como tampoco entiendo el olvido de Blanca Portillo en tantos agradecimientos y que no se acordará de ella.

Más cosas de mal gusto, en el momento de recordar a los que nos han abandonado este año, se pasaron sus nombres simplemente en la pantalla mientras unos cantaban, otros bailaban y el resto aplaudían. Sólo nombres, nadie les quiso poner cara, de vergüenza.

La mejor noticia de la noche fue ver sobre el escenario a Rosana Torres, una de las mejores cronistas culturales. En silla de ruedas pero muy lúcida, agradeció con una cierta vergüenza los aplausos. Sinceros, como sus crónicas para el diario El País, un regalo para muchos.

El Paral·lel se llenó de VIPs, algunas estrellas, otros estrellados, muchos curiosos, pero más de lo de siempre. Los Premios Max quieren aglutinar a un sector muy diverso, que como bien alguien reivindicó en uno de sus discursos, no todos pertenecen a la SGAE, por lo tanto no son todos los que deberían ser, sino los que alguien quiere que sean.

Premios Max 2015

Max de honor. Rosa María Sardà.
A la contribución a las artes escénicas. Bienal de Flamenco de Sevilla.
Espectáculo de teatro. Cuando deje de llover.
Espectáculo de danza. Free fall. Compañía Sharon Fridman.
Espectáculo musical. L' Eclipsi.Grec 2014. Teatre Nacional de Catalunya.
Espectáculo revelación. Los nadadores nocturnos. Draft.inn.
Espectáculo infantil o familiar. Dot. Maduixa Teatre.
Dirección de escena. Julián Fuentes Reta por Cuando deje de llover.
Actriz protagonista. Blanca Portillo por El testamento de María
Actor protagonista. Lluís Homar por Terra baixa.
Bailarina principal. Olga Pericet por Pisadas.
Bailarín principal. Israel Galván por Fla.co.men.
Autoría teatral. Laila Ripoll/ Mariano Llorente por El triángulo azul.
Coreografía. Rocío Molina por Bosque Ardora.
Actriz de reparto. Susi Sánchez por Cuando deje de llover
Actor de reparto. Pepón Nieto por El eunuco.

Diseño de iluminación. Juan Gómez-Cornejo por Fausto

dimarts, 19 de maig de 2015

Avui es posen a la venda les entrades de 5 espectacles del Festival Temporada Alta



publicat per
18 de maig de 2015

El Petit Príncep, Els Veïns de Dalt, Vinicio Capossela, Slava's Snowshow i PaGAGnini


Festival de Tardor de Catalunya posa a la venda avui (10h) les entrades dels primers 5 espectacles de l’edició d’enguany. La totalitat de la programació del 2015, amb el detall de les companyies internacionals i el programa d’arts escèniques, música i cinema es donarà a conèixer a començaments de setembre.
L’espectacle de circ Slava’s Snow Show, que va tenir un gran èxit en l’edició del festival del 2009, tornarà a l’escenari del Teatre Municipal de Girona després que l’hagin vist 3 milions d’espectadors de 30 països diferents. Aquesta proposta, dirigida pel pallasso rus Slava Polunin, un dels creadors de l’espectacle Alegría de Cirque du Soleil, és un viatge oníric protagonitzat per un grup de pallassos on la neu i la participació del públic hi tenen un paper destacat. En la seva darrera visita al festival aquest espectacle per a tots els públics va exhaurir 6 funcions. Les actuacions de Girona, els dies 16, 17 i 18 d’octubre, seran les úniques que la companyia farà a Catalunya en la gira d’enguany.
També es posen a la venda les entrades d’un dels espectacles de més èxit d’aquesta temporada a Barcelona: El petit príncep, el musical, d’Àngel Llàcer i Manu Guix que es representarà a l’Auditori de Girona el dia 11 d’octubre en funcions de matí i tarda. Una proposta per a tots els públics amb la qual s’obre una nova modalitat de descompte que enguany tindran alguns espectacles. Es tracta de l’anomenat forfet familiar, a través del qual es poden comprar 4 entrades d’un mateix espectacle a preu reduït (dues entrades d’adult + dues de nen fins a 12 anys).
Temporada Alta acollirà també un dels concerts de la gira dels 25 anys de carrera del cantautor, compositor i escriptor italià Vinicio Capossela. En cadascun d’aquests concerts ofereix un programa únic amb un artista convidat diferent. En el cas de Temporada Alta presentarà un repertori “modernista i patafísic” juntament amb Cabo San Roque. Capossela actuarà a l’Auditori de Girona el 25 d’octubre.
Els veïns de dalt, la primera obra de teatre del cineasta Cesc Gay és un dels altres èxits teatrals de la temporada que es podrà veure a Temporada Alta. Aquesta comèdia, protagonitzada per Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas i Jordi Rico, la va escriure Gay després que uns nous veïns ocupessin el pis de dalt on hi viu la
seva família i comencessin a sentir esbufecs i gemecs a qualsevol hora del dia. Aquest divertit muntatge es veurà al Teatre Municipal de Girona el 30 i 31 d’octubre, coincidint amb les Fires de St. Narcís.
Finalment l’espectacle pel qual també hi ha entrades disponibles des d’avui és PaGAGnini que l’any passat va exhaurir localitats a Temporada Alta. Aquest esbojarrat concert sorgit de l’aliança de la companyia Yllana amb el violinista Ara Malikian repassa els moments claus de la música clàssica en una proposta pensada per veure amb tota la família. Per aquest concert, que es veurà a l’Auditori de Girona el 8 de novembre, hi ha disponible, també, el forfet familiar.

Les entrades per aquests espectacles es poden adquirir únicament a través del web del festival www.temporada-alta.net i en tots els casos es reserva una part de l’aforament que es posarà a la venda el mes de setembre juntament amb els paquets i abonaments. Els socis d’El Club de la Ciutat Invisible tindran un 20% de descompte en la compra d’aquestes localitats i les de tot el festival.

Umore Azoka



publicat per
Varias sedes. Leioa (Vizcaya)

Imagina encontrarte un espectáculo de danza, teatro, circo, música y clown a la vuelta de una esquina o al cruzar la calle ¿te gustaría? pues no imagines más: con un guiño a la cultura hipster y el humor característico de cada encuentro, vuelve a Vizcaya, del 21 al 24 de mayo, Umore Azoka, el festival de arte callejero de Leioa. Las calles del pequeño municipio situado a 10km de Bilbao, volverán a inundarse de risas y talento en un año en el que el encuentro supera su record de participación con un total de 400 solicitudes (nacionales e internacionales), reafirmándose como referente para artistas de esta disciplina dentro y fuera de España.

Además de los datos numéricos que reafirman el éxito del festival: 50 compañías, 170 espectáculos, 22 estrenos, 27 ubicaciones y 14 espacios escénicos, el encuentro mantiene y realza su caracter multicultural y heterogéneo con una extensa y variada programación, en la que destaca la presencia de la compañía francesa La Grosse B con un gran espectáculo circense llamado Insert Coin, un combinado de saltos acrobáticos en una báscula coreana, mucho humor y música en directo; la función de teatro físico Cinema Paradise, del grupo japonés To R mansiOn; la alta participación de la escena catalana más consolidada con grupos como Marcel Gros, Estampades y XeviXaviXou; y una muestra de lo que se está haciendo en Europa a través de compañías como Teatro Só (Alemania), Paolo Nani (Dinamarca), Trío Trioche (Italia) y Compagnie Mobil (Holanda). Paralelamente a los espectáculos, destacan dos iniciativas, la primera es el compromiso de la organización con las artes de la calle reforzando su vertiente de “feria” habilitando, por segundo año consecutivo, el Espacio Artekale, un lugar de intercambio para artistas y profesionales en la sala de exposiciones de Kultur Leioa, que contará con un interesante programa propio. La segunda son los interesantes talleres paralelos al festival y que tendrán lugar antes del comienzo de este durante el mes de mayo, en concreto el 14 con la clase magistral sobre redes sociales y gestión cultural de Pepe Zapata,  y los días 19 y 20 con el workshop de representación escénica de la compañía francesa Cacahuèt, y a los que ya puedes inscribirte aquí.

http://www.umoreazoka.org

dilluns, 18 de maig de 2015

SOUVENIR DE ARSÈNIC ART STUDIO AL TEATRE DE PONENT



Tres trames, amb tres llenguatges escenogràfics diferents (conferència, fotonovel·la i teatre d'objectes), s'entrellacen per fer una crítica amb humor sobre el turisme de masses a Barcelona.

Tres trames que s’entrellacen:
Un director de teatre barceloní (Fèlix) visita Berna per motius personals. Aprofitant la seva estada a la capital suïssa i es tanca en una biblioteca a preparar el seu proper projecte: una obra de teatre sobre el turisme. Per aques motiu comença a investigar sobre el Grand Tour.
Barcelona: David, propietari del Cíclic, un dels últims videoclubs de Ciutat Vella, és també un director amateur i gran admirador dels documentals del genial cineasta francés Jean Painlevé. A part, es veu forçat a tancar el seu negoci per pressions immobiliàries. Un dia, Fèlix, soci del Cíclic, entra a llogar unes pelis per combatre el seu insomni. David li entregarà per error uns dvds que contenen els dos primers capítols d’una estranya sèrie. És una sèrie que realitza en les hores lliures amb la seva ajudant Tigris, una jove neuròloga que compagina la feina al videoclub amb un novedós projecte de recerca contra l’alzeimer en un modern laboratori.
NOVA ICÀRIA és el nom d’una sèrie de ciència-ficció que transcorre l’any 2050, en una Barcelona distòpica, dividida entre partidaris i detractors del turisme.

FITXA ARTÍSTICA
Companyia: ARSENIC ART STUDIO
Idea i Direcció: FÈLIX PONS
Text: FÈLIX PONS (amb la col.laboració de Marta Aguilar i Paula Màlia)
Intèrprets: FÈLIX PONS I PAULA MÀLIA
Ajudant de direcció: MARTA AGUILAR
Escenografia i disseny de llums: FRANCESC MORENO
Vídeo i Fotonovel.la : ROGER DELMONT
Vestuari: BERTA RIERA
Música I Espai sonor: JORDI BUSQUETS
Actors fotonovel.la: Fèlix Pons, Paula Màlia, Pablo Mendez-Bonito I Jaume García.
Ajudant de producció: ANABEL LABRADOR
Una poprodrucció d’ARSENIC ART STUDIO i TEATRE TANTARANTANA de BCN
Agraïments molt especials al Vídeoclub CICLIC de Bc
Gènere: comedia
Durada de l’espectacle: 90 minuts
Idioma de l’espectacle: Català i castellà

+ INFO
DISSABTE 23 DE MAIG A LES 21 H
DIUMENGE 24 DE MAIG A LES 19 H.
PREU: 10 €
VENDA D'ENTRADES: www.teatredeponent.com
Carrer de Ponent, 60 - 08401 Granollers - Tel.: 93 849 81 67

teatre@teatredeponent.com

El teatre fantasma



publicat per
11 de maig de 2015
Jordi Panyella

La parròquia Sant Joan Bosco de l'avinguda Meridiana amaga al subsòl un immens espai destinat a ser teatre, avui inacabat

Es va construir la dècada dels anys setanta i la falta de pressupost va impedir enllestir el projecte

Sant Joan Bosco, la parròquia d'arquitectura singular del barri de Navas de Barcelona que gestiona una comunitat de salesians, amaga a les seves entranyes un soterrani de dimensions imponents que va ser ideat i construït per funcionar com a sala de teatre però que mai ha arribat a entrar en servei. Es tracta d'un espai de l'edifici parroquial tan singular com desconegut per a la ciutadania de Barcelona i que actualment es troba en desús.
El que hauria pogut esdevenir el gran teatre dels barris nord de Barcelona, a tocar de l'avinguda Meridiana, es va construir la dècada dels anys setanta del segle passat, aprofitant les obres d'edificació de la parròquia. La sala es va projectar al nivell del tercer soterrani, per sota el nivell de l'església, però la falta de pressupost va impedir culminar l'obra. I així va quedar per sempre més, com un gran calaix de formigó i totxanes, amb la platea a punt per rebre les butaques que mai van arribar i amb l'escenari i la zona de camerinos esperant uns actors que mai hi han actuat.
Les obres del recinte van ser finançades per l'Obra Social de La Caixa, que va encarregar el projecte als arquitectes Ricard Sancho i Francesc Escudero. La idea original va ser la de donar una doble funció pública a l'edifici, amb l'església a nivell de carrer i el teatre al tercer soterrani.
A la gran sala destinada a ser teatre, s'hi accedeix baixant per una escala de 54 esglaons i després de passar per un primer soterrani on hi ha diverses dependències de la parròquia (sala per a la gent gran, esplai, centre juvenil i una plataforma d'educació social) i un segon soterrani on hi ha l'espai destinat al banc d'aliments i un rober per a persones necessitades.
Un amfiteatre
El gran calaix construït sota terra fa aproximadament quaranta metres de llarg per trenta d'ample i una alçada que arriba als nou metres. La sala es va fer amb un sostre suficientment alt perquè s'hi pogués enquibir un primer amfiteatre. D'aquest pis elevat es va arribar a col·locar un potent embigat de ferro que havia de sostenir el terra i les butaques. A banda i banda del gran espai soterrani destaquen, com a element arquitectònic, les columnes de formigó que aguanten les plantes superiors de l'edifici. Tot i el pas dels anys, l'espai es troba en perfecte estat de conservació, sense que hagi estat víctima d'humitats ni altres factors de possible deteriorament.
La parròquia de Sant Joan Bosco és visible des de l'avinguda Meridiana, que hi passa a tocar. També hi passen a tocar dues línies de metro, la línia 1 i, sobretot, la línia 5. La circulació dels combois d'aquesta última provoca un soroll evident i molest a totes les dependències parroquials.
Des que es va acabar l'obra, i un cop es va descartar el seu ús com a teatre, el gran forat que hi ha amagat sota l'església ha generat l'interès de diverses persones, sense arribar a concretar res. S'ho va mirar una empresa de trasters, es va avaluar la possibilitat de convertir-ho en un aparcament per a vehicles privats, es va pensar a ubicar-hi el gran magatzem d'una sucursal del banc d'aliments i també s'hi van interessar els promotors de la Sagrada Família com a possible magatzem de materials i de maquetes del temple. Tots aquests projectes van ser desestimats per la dificultat d'accés que té l'espai, ja que amb el disseny actual només s'hi arriba per l'escala interior. Els nous accessos s'haurien de fer pels laterals de l'edifici des de la superfície de la plaça Ferran Reyes.
La parròquia va rebre recentment la visita de l'alcalde Xavier Trias, que desconeixia l'existència del gran teatre subterrani inacabat. Trias va quedar impressionat per les dimensions de l'espai, segons recorda el rector que el va acompanyar.
Zero espectadors, 1.500 feligresos els diumenges

Tot i el gran forat sense ús, l'activitat a la parròquia de Sant Joan Bosco és constant. Una comunitat de cinc salesians, amb el rector Miguel Ángel Calavia al front, s'encarreguen de donar vida a aquest centre de culte del barri de Navas on cada dia acudeixen cent persones a les tres misses que s'hi celebren, xifra que els diumenges s'eleva fins a les 1.500. “Hi tenim molts joves”, explica amb satisfacció el pare Calavia.

Els salesians van arribar al barri de Navas fa dècades i hi van dirigir l'escola Don Bosco, erigida per La Caixa, que avui en dia és l'institut Joan Fuster. D'una església petita es va passar, la dècada dels anys setanta, a l'església actual, que compleix una important missió social al barri. En aquest sentit, per la parròquia, hi passen desenes de nens, ja sigui per participar en l'esplai o la Plataforma d'Educació Social, on acudeixen diàriament menors de famílies desafavorides: “Als qui donem berenars”, explica el mossèn, que dirigeix una parròquia que sempre està oberta. “El secret és que som una parròquia molt viva”, diu Calavia. La parròquia també atén un banc d'aliments i fa de centre de distribució de roba per a persones necessitades. Per fer funcionar tot això, disposa de l'ajuda d'un centenar de voluntaris del barri.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: