divendres, 19 setembre de 2014

L’Ajuntament prorroga “Carles i Belisa” davant l’èxit de públic



publicat per
18 de setembre de 2014

Els dies 27 i 28 de setembre es podran veure 4 funcions més d’aquest retaule musical relacionat amb el 1714

Dissabte 13 de setembre es va estrenar “Carles i Belisa. Mataró rep una reina”, obra produïda per la Direcció de Cultura de l’Ajuntament com una de les activitats relacionades amb l’exposició “Mataró 1714. Entre dos mars i dues corones”, que forma part dels actes de commemoració del Tricentenari. Davant l’èxit de públic, que ha esgotat les localitats per a les vuit funcions programades fins diumenge 21, s’ha decidit ampliar en quatre funcions més aquest retaule musical dirigit per Pere Anglas i amb música de Joan Vallcorba.

Les noves representacions es faran els dies 27 i 28 de setembre a les 20 i a les 21 h. A la Sala Noble del Museu de Mataró. L’entrada és gratuïta amb invitació que cal recollir a Can Serra, Museu de Mataró (El Carreró, 17) a partir d’aquesta tarda.


El 25 de juliol de 1708, en plena guerra de successió, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbütel va desembarcar a Mataró, on hi va passar cinc dies abans de casar-se amb el rei Carles III a Barcelona. “Carles i Belisa. Mataró rep una reina” és un retaule musical que, utilitzant els recursos teatrals del segle XVIII, fa un recorregut pels esdeveniments més significatius d’aquells dies.

Fira Mediterrània de Manresa farà una presentació del seu programa artístic i professional en el marc de l'edició 2014 del Mercat de Música Viva de Vic



Dia: 19 de setembre
Hora: 13:30 h
Lloc: CLUB MVLAB (Recinte el Sucre)
Un cop acabada la presentació, Fira Mediterrània oferirà un pica-pica amb coca de recapta i una degustació de vins de la D.O. Pla de Bages.

www.firamediterrania.cat

Vols participar a Els Pastorets de Canovelles ?

Dissabte 20, a les 17 h a El Campanar, reunió informativa.
Si vols actuar en Els pastorets, dissabte 20 de setembre a les 17 h, hi ha la primera reunió informativa, a El Campanar.

Més informació
Vincles
Telf: 685 34 76 46  (Eduard)

pastorets.lacomi@gmail.com

El grupo Ensalle de España denuncia la crisis europea

publicat per
http://yucatan.com.mx
9 de setembre de 2014

Función en el Festival de Teatro de La Rendija

Lo absurdo resulta no estar muy lejos de la realidad, y los conflictos que ocurren en la vida, producto de una engañosa bonanza, muestran ese lado irónico que se convierte en denuncia, en motivo de reflexión, pero también en un replanteamiento para enfrentar presente y futuro.

Eso ocurre en la obra “Imprudentemente deseé”, que presentará hoy el grupo de teatro Ensalle de Vigo, España, invitado al Quinto Festival de Teatro de La Rendija, Iberoamérica en Escena.

La puesta en escena, explica Pedro Fresnada, director del grupo, es la segunda parte de algo que no saben cuántas partes tendrá, es como una especie de continuación de la obra “105 pasos o la mecánica de la carne”, la cual presentaron en 2008 y se desarrollaba en la Plaza Mayo de Buenos Aires, como una especie de burla hacia la economía europea en decadencia.

Situaciones absurdas

Ensalle es un grupo de denuncia que plasma en sus obras esas situaciones y acontecimientos que muchos prefieren no ver, y hace que otros se sientan acompañados al darse cuenta que no son los únicos que piensan de esa manera. En “Imprudentemente deseé” hay una frase que da cuenta de la línea de la obra, “el mundo vive una postguerra sin haber vivido una guerra”. Con esto intentan mostrar cómo la situación en el mundo y en Europa, en particular la crisis económica, ha hecho mella y lleva a situaciones absurdas.

El director cuenta que cuando se estrenó el antecedente de esta obra en 2008, muchos los tildaban de pesimistas, porque entonces se hacía creer a la población que aún había bonanza, cuando la crisis ya estaba ahí, y pronto ya no pudo ocultarse.

El grupo no cree en el público estático, ese que llega, se sienta y observa, así que en esta puesta en escena interactúa con los asistentes, creando historias y atmósferas alrededor del público.

Pedro Fresnada explica que es como si una persona llegara sola a un bar y va inventando una historia en la que agrupa a todos los que ahí se encuentran, en la obra hacen algo similar.En el montaje utilizan múltiples fotografías sacadas de periódicos, que dan cuenta de los absurdos que se viven en las ciudades europeas, pero también en otras naciones del planeta.

Pese a que se trata de una obra dramática, de fuerte contenido, la obra en su conjunto presenta situaciones con las que se busca provocar en el público ganas de hacer algo, energía y hasta rabia, pues a veces ésta hace falta para reaccionar ante el acontecer.

Ensalle tiene 19 años de vida y ha hecho 11 giras internacionales y participado de numerosos festivales teatrales.


La presentación en la Rendija será en la sede de la calle 50 entre 49 y 51. Cuota de recuperación, $80 general y $50 estudiantes e Inapam.- Iris Ceballos Alvarado

dijous, 18 setembre de 2014

Tàrrega diverteix i sorprèn



publicat per
15 de septiembre de 2014
Imma Fernández

La fira tanca una edició notable carregada d'humor i imaginació com la genial 'Chicken legz'

La proposta de Kamchàtka, una de les més aplaudides a Tàrrega-2014.
«No havia vist mai res semblant, fins i tot m'he emocionat», celebrava un espectador japonès després d'assistir a la genial ocurrència d'Animal Religion presentada a Tàrrega; Chicken legz, una experiència circense insòlita en una hípica reconvertida en granja on els papers d'humans i animals s'intercanvien, fonen i sorprenen. A l'entrar-hi tres carnisseres, entre elles una nena, van trossejant i cuinant nines Barbies. Humans amb morrions galopen, bramen i entren en un tancat on el públic assisteix a les animalades del col·lectiu capitanejat per Quim Girón. També actuen amb notable talent un cavall, una oca i un dogo. Entre les accions, la lídia d'un toro mecànic sobre el qual els artistes fan acrobàcies i la poètica declaració d'amor a un cavall.

Aquesta fantàstica incursió en la bèstia que ens habita ha estat, juntament amb la proposta de Kamchàtka, totes dues produccions de la fira, la més sorprenent i elogiada d'una edició que va tancar ahir amb molt bona nota en qualitat, risc i assistència. La programació oficial va aconseguir el 80% d'aforament (12.500 localitats, el 9,3% més que el 2013), hi van assistir 789 professionals (184 internacionals) i hi va haver 3.100 usuaris del càmping (davant de 2.200 de l'any anterior).

La fira que dirigeix Jordi Duran ha impulsat aquest any, a més del risc i la innovació, el divertimento per a tothom amb dues seccions: Ondara Park, on Guillem Albà, torrent d'humor i energia, va aixecar els ànims fins a l'infinit, i Urban Nation, amb el hip-hop dels Brodas Bros. També van alegrar la festa La Troba Kung-Fú, la Sidral Brass Band i coreografies com la de Moxie Brawl i la de Les Filles Föllen, que van posar a ballar el públic en un joc interactiu.

Una altra perla: Correction, peça en què els artistes, amb les sabates enganxades a terra, dibuixen un divertit catàleg de moviments pendulars, caigudes, baralles... També va agradar molt, moltíssim, el Me va gustando de Marco Vargas &

Chloé Brûlé, joia de ball flamenc, paraula i cante. Van triomfar així mateix, entre d'altres, Manolo Alcántara, l'Agrupació Serrano i els paletes de la Fundació Collado, constructors d'uns mons que estan carregats d'humor, crítica i im

Acte de presentació temporada 2014-2015 al tnc


El Teatro Galileo apuesta por la danza con su nuevo ciclo "anDanzas"



publicat per
http://www.eldiario.es
17 de setembre de 2014
EFE - Madrid

El Teatro Galileo de Madrid comienza mañana un nuevo ciclo denominado "anDanzas" y que se centra exclusivamente a la danza contemporánea y experimental.
Nabeirarrúa Danza, Iron Skulls, Losdedae, Sara Pérez con Mercé Grané y La Phármaco son las agrupaciones que componen este ciclo, según la concejala del madrileño distrito de Chamberí, Isabel Martínez Cubells, presente hoy en la rueda de prensa.
Los días 18 y 19 de septiembre se presentará el espectáculo "Sed erosiona", una obra en tres actos en los que una bailarina acompañada de una soprano hacen una recreación "física y poética" de los mitos clásicos de Kore y Eros Psicompo.
Esta obra con interpretación y coreografía de Luz Arcas y con la voz de Laura Fernández fue estrenada de forma completa en Málaga en 2012.
"La poeta invisible" es una pieza que aborda la compleja existencia de la poetisa Sylvia Plath y será presentada por Sará Pérez y Mercé Grené.
La obra habla del momento en que la Universidad de Cambridge, con motivo de su 65 aniversario, le dedica un homenaje a toda la carrera de la poetisa y será narrado en formato de danza por cuatro bailarines.
El día 23 de septiembre la agrupación Losdedae estrenará en una única función "Cenizas, o dame una razón para no desintegrarme", espectáculo en el que dos personajes al límite dialogan con sus cuerpos apoyados en los textos de Pablo Messiez y Guillem Clua.
"Algunos lugares" será presentada en el Galileo los días 24 y 25 de septiembre por la compañía Nabeirarrúa en el que el cuerpo es el narrador porque es "donde pasan todas las cosas".
"Los lugares que da nombre al título hacen referencia a lo que desechamos y conservamos", indicaron en la rueda de prensa.
Esta agrupación está formada por Sergio G. Domínguez, Mar López y Mónica Runde.
Del 26 al 28 de septiembre, Iron skulls presentará "Sinestesia", una pieza de danza experimental que "nos lleva a través de las emociones y los sentidos".

Es una obra contemporánea situada en un mundo post-apocalíptico en el que sus habitantes se expresan a través de acrobacias y danza.

dimecres, 17 setembre de 2014

Ja tenim a punt la Programació Setembre/Desembre 2014



publicat per

El proper 26 de setembre obrim les portes del teatre a una nova programació, amb 13 propostes per a tots els gustos. I per primera vegada, la programació del teatre ha estat elaborada amb la participació de la Comissió de Programació, integrada per espectadors del Teatre de l'Aurora.

Per una banda, portem a l'Aurora tres dels espectacles que han tingut més èxit a la cartellera barcelonina aquesta temporada: Pulmons, amb Pau Roca i Carlota Olcina; Aquellos días azules i Vània, de Txèkhov, a càrrec de Les Antonietes. No deixem els èxits, perquè torna a l'Aurora, després de quinze anys, L'avar, de Molière, un espectacle multipremiat arreu del món que s'ha convertit en un referent mundial del teatre d'objectes, a càrrec de la prestigiosa Companyia Pelmànec. D'altra banda, el teatre musical, també tindrà el seu espai en aquesta programació, amb Sing, Song, Swing, d'Els Pirates Teatre, que ens oferiran un viatge pels grans clàssics del gènere.

Un any més, el Teatre de l'Aurora serà un dels escenaris d'El Més Petit de Tots, el festival internacional d'arts escèniques per als més petits (0-5), amb dues propostes: Latung La La diu que el pes petit és el pes més gran de tots, de l'igualadí David Ymbernon; i El meu jardí, de la companyia brasilera Grupo Sobrevento. La quitxalla també serà la protagonista de la programació per les festes nadalenques, amb dues propostes de casa: El país del pa amb tomàquet, de La companyia del príncep Totilau; i l'Enciclopèdia baixeta de la nit, de les 2princesesbarbudes. I ja pels més grandets, la sessió de contes per a adults d'aquesta programació serà protagonitzada pel popular narrador Joan Boher, que torna a l'Aurora per presentar-nos Contus interruptus, un espectacle impregnat d'erotisme i humor. Finalment, dins el Cicle Tardor de Joventuts Musicals d'Igualada podrem disfrutar dels concerts de Marta Carceller i Esther Pinyol; i de Barrock'n'roll, una formació que combinal'elegància de la música clàssica amb l'energia del rock, interpretant grans èxits del pop i rock actuals amb instruments de cambra.

Clica aquí per veure el vídeo resum de la Programació Setembre/Desembre 2014.

També pots consultar tots els espectacles a

i decarregar-te el programa de mà en aquest enllaç.

Entrevista a Alfonso Casado Trigo, director musical de Miss Saigon



publicat per

Este sevillano de tan solo 30 años hace dos años que se embarca en la aventura de dirigir musicales en Londres. Desde entonces no ha parado de trabajar y ha estado al frente de unos de los más exitosos musicales de la historia: Los Miserables Ahora dirige la orquesta de Miss Saigon, uno de las grandes producciones que hay actualmente en el West End. Él mismo nos cuenta que lo más importante es poner pasión a aquello que haces y que ahí es donde reside el éxito. Alfonso Casado cuenta a El Ibérico como es trabajar en este gran musical.

¿Cómo surge la oportunidad de dirigir la música de Miss Saigon?

El productor de este musical es Cameron Mackintosh y mi primer contacto con él fue en España, en Madrid, cuando vinieron a montar Los Miserables, que se hizo en el 2010, entonces ahí me escogieron como director de la producción española en Madrid y después cuando me vieron trabajar me ofrecieron la oportunidad de venirme a Londres a dirigir este musical aquí. Estuve dos años haciendo en el teatro Queen y después me propusieron estar al frente de Miss Saigon. También conozco al compositor, Claude-Michel Shonberg, que es el mismo que el de Los Miserables, y a él también le pareció buena idea que fuera yo quien dirigiese la orquesta, hice algunas pruebas y me dieron el trabajo.

¿Qué se siente dirigiendo una orquesta?

Me siento muy afortunado porque yo llegué aquí hace dos años y cogí un puesto muy deseado por muchos, tuve la suerte de hacerlo con Los Miserables y cuando se habló de hacer Miss Saigon era como el nuevo éxito, todo el mundo quería hacerlo y que pensaran en mi fue todo un orgullo. La verdad que se nota que es un gran musical porque me prestan mucha atención y es muy fácil trabajar así porque los productores están muy pendientes y todo el mundo está muy concentrado y se nota que todos quieren hacer un gran trabajo.

¿Qué destacarías de este musical en concreto?

Que tanto la historia como la música es muy pasional, porque eso yo creo que también me siento muy identificado. La gente del sur de España como nosotros somos muy pasionales y por eso tengo esa conexión especial con esta música. Y después tener todas las noches el teatro lleno y ver esa respuesta del público es un aliciente más para seguir trabajando y dando lo mejor de ti.

¿Qué crees que el productor mundialmente conocido Cameron Mackintosh vio en ti?

Yo creo que él lo que vio es un perfil de profesional que se adapta mucho a su manera detrabajar. Él es una persona muy pasional también, lleva dedicándose a esto cincuenta años, y es el primero que está en el teatro a primera hora de la mañana y lo ves trabajando como uno más. No es un ejecutivo que está en la oficina metido, es alguien que toma parte en todas las decisiones artísticas y le apasiona lo que hace. Entonces yo creo que como el me vio a mí una persona apasionada, una persona que me gusta mucho mi trabajo y transmitir lo que hago, y por eso consideró que sería un valor ser parte de su equipo.

¿Qué le aportas a este musical?

Yo creo que cada director le imprime un sello único. Cuando tú diriges, en mi caso, es un trabajo que tú haces sin palabras, todo se hace a través de los gestos, las miradas, la conexión, es una energía que tiene que fluir entre la orquesta, el director y los cantantes, y entonces eso es único. Lo que yo le imprimo a esta obra es mi personalidad y la manera que yo tengo de contar la historia porque en este musical es todo cantado, no hay escenas habladas, entonces la música aquí juega un papel importantísimo el tempo, la acentuación, el volumen, todo va a marcar el color y la temperatura de la actuación y yo soy parte fundamental porque soy la conexión entre esos dos mundos.

¿Qué destacarías de la partitura que Shonberg ha compuesto para Miss Saigon?

Que es un acercamiento muy operístico hacia el musical y que es la partitura más cercana a la ópera que hay tanto por la orquestación sinfónica como por la composición de la melodía. Musicalmente yo destacaría la variedad de números. Miss Saigon es un compendio de 20 súper canciones.

¿Qué tiene Miss Saigon que no tienen los demás?

Yo creo que todos los musicales de éxito al final lo que tienen es que emocionan al público por un motivo u otro. En esta partitura, Shoberg cuenta historias muy verdaderas y muy fuertes y le pone una musical que le ayuda a contarlas. Aquí hay una gran historia con un pedazo de música, y ahí reside el gran éxito. El público sale muy conmovido de la obra.

¿Cómo está siendo la respuesta del público al revival de Miss Saigon?


Al principio, antes de que se estrenara, la gente estaba un poco expectante, porque hacia quince años que esta obra no venía al West End. Y todo el mundo tenía en el recuerdo la versión original. Y en el estreno creo que supero todas las expectativas porque todo el mundo creía que no iba a poder superar la anterior. Esta es la misma obra pero está redirigida, es mucho más contemporánea, todo el escenario es más moderno y yo creo que todo el mundo ha salido encantado. Yo me baso en el día a día, en lo que veo a diario y la prueba es que es el musical que más entradas ha vendido en preventas en la historia de los musicales en Broadway y West End. El día que salieron las entradas a la venta se vendieron más de cuatro millones setecientas mil libras. Es una barbaridad, la gente adora este musical y si no fuera bueno no tendríamos el teatro lleno cada día.

dimarts, 16 setembre de 2014

Joves de 30 anys al límit



publicat per
www.elperiodico.cat
7 de setembre de 2014
Marta Cervera

'La vida resuelta' treu suc del desencant d'una generació

foto : Els actors de 'La vida resuelta', Cristina Alcázar, Javier Mora i Adriana Torrebejano. JOAN PUIG

Assumir que la vida no és com un havia desitjat, deixar de somiar per mirar de cara la realitat és un pas difícil però inevitable. De tot això i molt més parla La vida resuelta, una comèdia protagonitzada per joves que ronden la trentena al límit que lluiten per aconseguir l'única plaça disponible que queda en una guarderia. L'obra, escrita per dos guionistes de les sèries Aída i 7 Vidas, Marta Sánchez i José Sánchez Oliva, s'acaba d'estrenar al Teatre Borràs. El repartiment també està trufat de cares populars: Carlos Santos (El tiempo entre costuras, Los hombres de Paco), Berta Hernández (Amar es para siempre, Tierra de lobos), Javier Mora (Los misterios de Laura, Aída), Adriana Torrebejano (Con el culo al aire, Tierra de lobos) i Cristina Alcázar (Cuéntame cómo pasó, Aquí no hay quien viva).

La majoria dels personatges tenen entre 30 i 40 anys, i se senten infeliços. «S'adonen que tenir una carrera o una família no garanteix res», explica el director murcià Juan Pedro Campoy. Un dels personatges, el gran, pateix complex de Peter Pan. S'acaba de separar de la seva parella i s'ha enamorat d'una noia que ronda la vintena. Un altre, que somiava a recórrer el món com a periodista, ha deixat la seva feina per cuidar el seu fill, nascut fruit de la seva unió amb una arquitecta que anteposa la seva professió a la família. La tercera candidata a la plaça a la guarderia, disposada al que sigui per aconseguir-la, com la resta, és una embarassada que va ser amiga del periodista.

RITME TELEVISIU

«Em vaig inspirar en històries que veia al meu voltant. Jo pertanyo a aquesta generació», diu el director. Seva és la idea original de l'obra, però el text el firmen Marta Sánchez i José Sánchez Oliva. «M'ha encantat col·laborar amb ells. Estan acostumats a treballar per a televisió i es nota en el ritme que imprimeixen a l'obra, que és molt dinàmica. La gent riu i li passa l'hora i mitja volant», afirma. L'última peça que va dirigir abans de La vida resuelta v a ser Perversiones sexuales en Chicago, de David Mamet. Però aquesta manera de treballar l'ha canviat. «Després d'això no em ve de gust tornar a treballar amb un text que no hagi contribuït a crear. Ja no em ve de gust», confessa. «S'han adaptat novel·les i pel·lícules al teatre. Em sembla normal treballar amb gent que domina el llenguatge televisiu», comenta el director. I no entén que certs puristes del teatre menyspreïn muntatges protagonitzats per estrelles televisives. «Els intèrprets de La vida resuelta han treballat molt al teatre i també al cine abans. I encara que no fos així, sortir a la televisió no ha de desmerèixer ningú: allà també s'actua, i molt bé».

L'escenografia és senzilla. Tot transcorre en una guarderia, un espai en què els personatges estan desubicats, i això reforça la idea del seu desemparament. «Quan ets petit et sents protegit», comenta Campoy. «Aquesta sensació és una cosa que un perd quan es fa gran i descobreix que no hi ha xarxa, que la vida és fruit de les decisions que un pren, per bé i per mal».


El públic riu encara que l'obra no tingui un final feliç. Potser a la sortida del teatre molts es faran les preguntes dels personatges i dubtaran sobre si realment han aconseguit obtenir allò que desitjaven ser quan fossin grans. De moment, la que sí que ho ha aconseguit és aquesta companyia que, des que va estrenar el muntatge fa un any al Festival de Teatre de San Javier, no ha parat. Ha fet gira per Espanya, temporada a Madrid i ara anima la rentrée teatral barcelonina.

XXIV Trobada de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya



publica per
7 de setembre de 2014

Hola! Ens presentem: som els Minairons! Sí home sí! No ens coneixeu? Com? No sabeu qui som? Passejant per un bosc o un carrer dalt les muntanyes no heu sentit mai aquesta cantarella? Què farem! què direm! Doncs us ho expliquem: som els Minairons de la branca dels Minairons que viuen a Esterri d’Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Sí! Ho heu entès bé! Allà dalt, als Pirineus.
Som indistingibles ja que som molt, molt i molt petits. Això permet encabir-nos dins un canó d’agulles per exemple. Ens presentem sempre en gran munió i beneficiem al propietari del canut. També duem a terme qualsevol treball que ell ens encomana. Però el castiguem si no se’ns mana feina!
I ara tenim molta feina: organitzar la XXIV TROBADA DE GRUPS AMATEURS DE TEATRE DE CATALUNYA a ESTERRI D’ÀNEU els propers 11 i 12 d’OCTUBRE.
No podeu faltar. Els Minairons aneuencs ja estem preparant-nos per a fer de les nostres. Ens espera un cap de setmana fantàstic ple de... bé ja veurem quines us en preparem! I tot i que vénen vacances, nosaltres, els Minairons, seguirem treballant perquè la trobada sigui tot un èxit. I què farem? -us preguntareu. Doncs divertir-nos, jugar, ballar, riure, veure teatre... i tot envoltat per un meravellós paisatge.
Reserveu-vos l’11 i el 12 d’octubre. Us esperem! si voleu, des del divendres 10.
Quan vosaltres, gent de teatre, torneu de vacances ens retrobarem. Com a bons Minairons, no ens aturarem.


X Festival de Teatro Amateur de El Sauzal 2014, Tenerife.



publicat per
8 de setembre de 2014

Se convoca el X Festival de Teatro Amateur de El Sauzal, al que podrán concurrir todas las asociaciones, colectivos, grupos de Institutos de Educación Secundaria, universitarios y demás grupos residentes en Canarias y resto del Estado Español vinculados de alguna forma con las actividades teatrales, de forma aficionada y sin ánimo de lucro.

Los grupos de teatro de marcado carácter infantil y que la mayoría de sus componentes tengan edades igual o inferior a 14 años quedarán excluidos de esta convocatoria.

Los grupos que deseen participar deberán entregar la documentación indicada en las BASES en
Ayuntamiento de El Sauzal,
C/. Constitución, nº 3,
38360 El Sauzal - Tenerife.
Teléfono 922 57 00 00 ext. 146

o bien a través de e-mail cultura@elsauzal.es los documentos requeridos podrán descargarse desde la página Web www.elsauzal.es.

La puesta en escena de las obras seleccionadas se realizará entre el 15 y el 17 de Octubre de 2014.

Se establecen los siguientes galardones:
Sauce de Oro
Sauce de Plata
Sauce de Bronce
Sauce del Público
Premio de interpretación mejor actor o actriz “Tana López Peñalver “
El Sauce del Público será otorgado mediante votación popular entre el público asistente a las obras.
El plazo para presentar las solicitudes se inicia el 7 de Julio y se acaba el 20 de Septiembre. El 24 de Septiembre se hará pública la relación de los grupos seleccionados para participar en el X Festival de Teatro Amateur Villa de El Sauzal.

Cada grupo participante recibirá una aportación económica para cubrir los gastos generados por la actuación por un importe de 350 €.

Las obras cuyos títulos se hayan representado con anterioridad a 2 años serán desestimadas por la organización.

La duración mínima exigida es de 45 minutos. Y la duración máxima de 70 minutos.

Más información:
Auditorio Municipal: 922 570 000  ext. 132 / auditorio@elsauzal.es  o
Concejalía de Cultura: 922 570 000 ext. 146 / cultura@elsauzal.es.

Documentos en los enlaces adjuntos:
Bases del Festival de Teatro Amateur 2014.
Ficha inscripción del Festival de Teatro Amateur 2014 (1).

Ficha inscripción del Festival de Teatro Amateur 2014 (2).

dilluns, 15 setembre de 2014

Temporada Alta porta a Girona i Salt 90 espectacles del millor teatre català i internacional



publicat per
6 de setembre de 2014
FeM Girona

90 espectacles, amb 26 estrenes absolutes i 27 coproduccions, es podran veure al Festival Temporada Alta de Girona i Salt entre el 3 d’octubre i el 8 de desembre. Una important aposta per la dansa, especial incidència en els artistes africans i un èmfasi en les produccions que combinen teatre i música són alguns dels trets de la programació.
Temporada Alta aixeca el teló el 3 d’octubre amb One-Hit Wonders de Sol Picó. El festival equilibra de nou la producció estrangera més rellevant amb l’estrena de noves produccions catalanes. 52 dels muntatges són d’autoria catalana, destacant les estrenes del nou “Terra Baixa” de Lluís Homar, “El President” dirigit per Carme Portacelli i la coproducció del nou muntatge de Josep Maria Pou, “Prendre Partit”, amb Joel Joan. Al Torneig de Dramatúrgia s’hi suma enguany una setmana dedicada a la trobada entre joves dramaturgs que debatran per la consolidació de l’autoria catalana i una nova experiència anomenada Llibràlegs, en la que diferents autors han elaborat textos que es recitaran a les biblioteques de la ciutat.
Els creadors internacionals més potents com Peter Brook, Luppa, Castellucci, Farbre o Martheler també vénen a Girona. En l’àmbit internacional, el director de Temporada Alta Salvador Sunyer hi ha inclòs les produccions espanyoles, remarcant les estrenes dels darrers espectacles d’Angélica Liddell o María Pagés. Es manté el cicle Connexió Iberoamèrica, que porta creadors que no han passat encara mai per Temporada Alta, com l’argentí Sergio Boris, l’uruguaià Sergio Blanco o la companyia mexicana Microscopía, al costat d’artistes ja coneguts del festival com la brasilera Chistiane Jatahy i els mexicans Lagartijas al Sol.

La programació inclou també musica, amb estrenes i presentacions de Dulce Pontes, Vetusta Morla, Adrià Puntí o Le Croupier; espectacles per al públic familiar; i una aposta més clara pel cinema.

II Premios Escenamateur de Artes Escénicas 2014



publicat per
6 de setembre de 2014

Se convocan los II Premios Escenamateur de Artes Escénicas 2014 al que podrán presentarse obras o espectáculos pertenecientes a Escenamateur, salvo en dos de las categorías a las que también podrán presentarse no asociados.

Se podrá optar a los siguientes premios:
Mejor espectáculo
Mejor dirección
Mejor Autor
Mejor interprete femenina
Mejor interprete masculino
Mejor interprete femenina de reparto
Mejor interprete masculino de reparto
Mejor escenografía
Mejor vestuario
Premio Europa
Mejor espectáculo de entre los presentados en las modalidades de Danza, Cabatret, Circo, Títeres Performance o Teatro de calle.
Premio a la persona o entidad que destaque por su labor en pro de las artes escénicas Amateur
Menciones especiales
Mejor cartel teatral
Mejor fotografía teatral
Mejor trabajo o reportaje en pro del teatro amateur
Para optar a estos premios se deberá ser socio de Escenamateur (A excepción del “Premio a la persona o entidad que destaque por su labor en pro de las artes escénicas Amateur” y la “Mención especial Mejor trabajo o reportaje en pro del teatro amateur”, a los que podrán presentarse también candidatos que no sean socios de Escenamateur)

Aquellos que deseen optar a los premios deberán inscribirse a través del Formulario de inscripción de obra entre el 1 de octubre y el 30 de noviembre de 2014. Para las menciones especiales deberán inscribirse a través del Formulario de Menciones especiales en los mismos plazos.

Formaran parte del jurado todos aquellos socios de Escenamateur que se inscriban a través del Formulario de Inscripción en el censo de votantes antes del  30 de Septiembre de 2014

Más información:

diumenge, 14 setembre de 2014

Shakespeare i Joan Sales, plats forts del TNC



publicat per
6 de setembre de  2014
Antoni Ribas Tur

Xavier Albertí consolida el seu model i recupera el teatre de Palau i Fabre


Foto de família de la pròxima temporada del TNC. Hi haurà 175 artistes.

Xavier Albertí, el director artístic del TNC, es juga un sopar amb els espectadors que reconeguin algun fragment de les sarsueles catalanes de l’espectacle inaugural de la pròxima temporada del teatre: Per començar, sarsuela! “És un tast d’un patrimoni més que oblidat. No som conscients que va existir, tot i que es conserven més d’un miler de sarsueles en català”, va subratlla ahir Albertí per explicar la recerca exhaustiva que s’ha fet per aixecar aquest espectacle. Com Taxi... Al TNC! l’any passat, els beneficis obtinguts amb Per començar, sarsuela! es destinaran a entitats socials. L’any passat es van recaptar 50.000 euros gràcies a la complicitat dels artistes que apareixen als espectacles de la temporada.

La pròxima temporada del TNC inclou 22 espectacles, 20 dels quals són producció pròpia. A més de la sarsuela, Albertí recupera dos autors, Josep Palau i Fabre i Manuel de Pedrolo, històricament absents als teatre públics catalans. De l’autor de Poemes de l’alquimista es podrà veure Mots de ritual per a Electra, del 6 al 17 de maig del 2015; i de l’artífex de Mecanoscrit del segon origen, La nostra mort de cada dia, del 28 al 31 de maig. La programació també inclou un espectacle força esperat, la versió escènica d’ Incerta glòria, d’Àlex Rigola. L’espectacle estarà en la línia de l’aclamat i monumental 2666, basat en la novel·la homònima de Roberto Bolaño. Però en els últims anys les circumstàncies econòmiques han canviat, i Incerta glòria es farà a la Sala Petita, del 20 de maig al 14 de juny. Com a contrapunt, el TNC recupera, amb la complicitat de l’Esmuc, l’òpera bufa que Joan Sales i Joan Altisent van fer a partir de Tirant lo Blanc, En Tirant lo Blanc a Grècia. Es va estrenar el 1958 al Romea i des d’aleshores no s’havia representat. I la ITNC Jove Companyia desembarcarà a la Sala Tallers del 18 de febrer al 19 de març amb una posada en escena de Tirant lo Blanc.

La desfeta del teatre català

Albertí ha titulat la seva tasca de recuperació patrimonial d’aquesta temporada L’origen de l’oblit, una referència als efectes nefastos que la Guerra Civil va tenir en el teatre català. “Els autors dels primers 30 anys del segle estaven a l’exili, i també s’obliden els autors satírics de la tradició”, va dir Albertí. Un referent de l’Espanya que va combatre el franquisme des de l’art és el cantant Paco Ibáñez. El 25 de novembre desembarcarà a la Sala Gran per presentar Vivencias, un concert que només farà a Barcelona, Bilbao i París, amb el qual repassa la seva trajectòria artística.

La recuperació del llegat de Serafí Pitarra la temporada passa va deixar una joia teatral, la versió de Liceistes i cruzados dirigida per Jordi Prat i Coll. Com que només es va poder veure durant pocs dies, aquest any farà temporada, del 9 d’octubre al 9 de novembre. A continuació, el 15 d’octubre, la Compañía Nacional de Teatro Clásico s’instal·larà a Barcelona amb la seva adaptació de les Comedias bárbaras de Valle-Inclán. L’espectacle porta per títol Montenegro, és el retrat de l’apogeu i de la decadència d’una estirp i està dirigit per Ernesto Caballero.

A l’altre extrem del patrimoni hi ha els nous valors. L’11 de juny del 2015 s’estrenarà La mancha, un text que l’autor, Albert Lladó, va fer arribar al TNC a través de la bústia digital de recepció de textos teatrals de la casa. La família -com la temporada passada va ser-ho el concepte de frontera- serà el leitmotiv dels pròxims espectacles. Se’n poden trobar lectures molt diverses: per exemple, la parella que protagonitza El president, un Bernhard implacable i tot un repte per a Carme Portacelli, Francesc Orella i Rosa Renom. O la d’ El somni d’una nit d’estiu, de William Shakespeare, que Albertí creu que a més de ser una comèdia, en el fons de l’obra “hi ha les pulsions sexuals de l’adolescència, a partir de les quals es fabriquen els mecanismes de perversió de la nostra societat”. La dirigirà Joan Ollé a la Sala Gran i es podrà veure del 19 de novembre al 18 de gener.Per la seva banda, No feu bromes amb l’amor, el clàssic d’Alfred Musset, és crític amb els matrimonis de conveniència. En canvi, els protagonistes de l’obra que el TNC ha encarregat a Narcís Comadira, L’hort de les oliveres -un títol amb ressons de Txékhov-, són una nissaga consolidada, els Bofill. El director de l’obra serà Xavier Albertí i es podrà veure del 13 de maig al 28 de juny a la sala Gran.

El futbol vist per Cesc Gelabert

Després de Musset, un clàssic del segle XIX, el 12 de febrer Lluís Homar portarà a la Sala Gran un altre clàssic, però en aquesta ocasió contemporani, Eduardo de Filippo, l’autor d’un dels grans èxits de la història del TNC, Dissabte, diumenge i dilluns. El cofundador del Teatre Lliure dirigirà L’art de la comèdia i també formarà part del repartiment. En el terreny de la dansa, el 22 de gener s’estrenarà Foot-ball, la visió personal del món del futbol del coreògraf Cesc Gelabert.


El pressupost per a activitat del TNC per al 2014 és de 9,6 milions d’euros, 7,1 dels quals són aportació de la Generalitat, i està previst que el del 2015 es mantingui. Per acabar, Albertí va tancar la polèmica de l’escassa remuneració dels membres de la ITNC. Va explicar que es reduiran les promocions de graduats de l’Institut del Teatre que en podran formar part i que els sous s’ajustaran al conveni del sector.

Vuelven los teatros públicos con zarzuela, compañías valencianas y danza



publicat per
5 de setembre de 2014
Juan Manuel Játiva

La directora de Culturarts, Julia Climent, confía en pagar "en breve" las ayudas pendientes

foto : Inma Asensi, Rafael Calatayud, Julia Climent, Meritxell Barberá e Inma García en el Teatro Principal de Valencia. / TANIA CASTRO

Los dos teatros públicos que quedan en Valencia, el Principal y el Rialto, ofrecen, desde el día 17 de septiembre hasta final de año, 17 espectáculos, según ha informado este viernes la nueva directora de Culturarts, Julia Climent. Ha puesto especial énfasis en el regreso de la zarzuela a la sala de la calle Barcas, que en otros tiempos calificaron las autoridades como "nuestro primer coliseo" y donde se programarán ocho espectáculos. Climent avanzó que la programación del Teatro Arniches de Alicante se presentará la próxima semana.

De las dos zarzuelas previstas una ya ha pasado por el Palau de les Arts, que la produce. Se trata de El rey que rabió, de Chapí, que estará en el Principal del 30 de octubre al dos de noviembre, bajo la dirección de Enrique García Asensio y Emilio Sagi.  En el teatro se reunirán el Cor y el Ballet de la Generalitat con la Orquestra de la Comunitat Valenciana. Del 12 al 14 de diciembre estará en cartel Doña Francisquita, de Amadeo Vives, con dirección de Carlos Amat y Rafa Lloret.

El abanico cronológico va desde Calderón de la Barca y su Dama duende a Ibsen y su Casa de muñecas. La presencia de las compañías y autores valencianos arranca el mismo día 17 con una coproducción de La Pavana y Culturarts que abrirá la temporada. La obra  es El crimen de la hermana Bel, de Frank Marcus, en versión y dirección de Rafael Calatayud. "Nunca sabemos los seres humanos dónde está la realidad y dónde está la ficción en estos tiempos que corren", resume el director valenciano al explicar la pieza, sobre un texto contemporáneo que cuenta una "historia importante" y que  "está a la altura de Ibsen o de Steinbeck", asegura.

En el Principal, la programación arrancará el 3, 4 y 5 de octubre con el 11º Encuentro de Danza Gerard Collins. Cuatro días después, volverá a esta sala la danza con  Los pájaros muertos, pieza del valenciano y Premio Nacional de Danza Marcos Morau que gira en torno a la figura de Pablo Picasso. Y proseguirá el baile el día 17 de octubre con el estreno absoluto de Barba Azul, de Taiat Dansa, que según la directoras de la compañía presentes en la sala, es una reflexión sobre "las puertas oscuras que todo ser humano tiene en el alma".

Ayudas al sector

En su primera comparecencia pública tras su nombramiento como sucesora de Manuel Tomás, Julia Climent se ha referido a la relación con el Observatori de les Arts Escèniques,  que tras el cese de Tomás en el cargo para asumir otras responsabilidad en Educación, rompió relaciones con Culturarts por considerar que el consorcio de artes escénicas había caído en una "inacción total".


La nueva directora dijo haber tenido alguna conversación "informal" con el colectivo y mostró su preocupación por el impago de las ayudas al sector de 2013. De hecho, espera que la demora esté resuelta "en breve". Sobre los presupuestos de Culturarts para el año que viene también se ha mostrado confiada en que el Consell los mantenga en las cuantías de 2014.  

dissabte, 13 setembre de 2014

DUES DONES QUE BALLEN AL TEATRE - AUDITORI "AGUSTÍ SOLER I MAS" DE NAVARCLES



dissabte, 13 / setembre / 2014
Autor: Josep M. Benet i Jornet
Hora: 21:30
Lloc de representació:
Teatre-Auditori “Agustí Soler i Mas”
Av. Generalitat, s/n (Navarcles)
Data      Hora     
dissabte, 13 de setembre de 2014          21:30     Compra
Descripció
NOTA: El descompte per Abonament tan sols és aplicable si compreu entrades per les dues funcions del Teatre Clip. Heu de portar les dues entrades a qualsevol de les dues funcions per demostar-ho.


Sala Cabanyes de Mataró presenta DUES DONES QUE BALLEN, un dels darrers textos del gran dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet.

Dirigida per Josep Maria Rabassa, l'obra es centra en la relació entre dues dones d’edats diferents, entre la maduresa i la vellesa, i la seva evolució. Els dos personatges que protagonitzen el muntatge decideixen ballar, juntes, no al ritme que els marca el seu entorn, sinó al ritme que elles decideixen. La solitud de la gent gran, el mòbbing immobiliari, la malaltia de l’Alzheimer o els conflictes familiars centren bona part del muntatge. Es tracta de temàtiques molt dures i de plena actualitat. Segons el director «és una obra molt dura, però Benet i Jornet li dóna unes pinzellades humorístiques que en cap moment arriben a la irreverència».

Direcció: Josep M. Rabassa

Repartiment: Encarna Hernández i Cristina García

Carles & Belisa. Mataró rep una reina



publicat per

Carles i Belisa Pati Martos ©
El 25 de juliol de 1708, en plena guerra de successió, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel desembarca a Mataró, on hi passa cinc dies abans de casar-se amb el rei Carles III a Barcelona. Carles & Belisa és un retaule musical que, utilitzant els recursos teatrals del segle XVIII, fa un recorregut pels esdeveniments més significatius d’aquells dies.

Text de Pere Anglas i música  de Joan Vallcorba.
Activitat complementària a l'exposició Mataró 1714. Entre dos mars i dues corones.
Representació a Can Serra-Museu de Mataró (Sala Noble, amb aforament limitat)
Organitza: Museu de Mataró – Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró

Dissabte 13 de setembre / a les 18 h i a les 19 h
Diumenge 14 de setembre / a les 18 h i a les 19 h
Dissabte 20 de setembre / a les 18 h i a les 19 h
Diumenge 21 de setembre / a les 18 h i a les 19 h
Can Serra. Museu de Mataró

Representació teatral amb motiu de la commemoració del Tricentenari del 1714 a Mataró. Retaule musical en un próleg, deu quadres i un epíleg, de Pere Anglas, amb música de ...

Música, teatre i flamenc a sa Màniga



publicat per
5 de setembre de 2014
Pere Josep Santandreu

L’Ajuntament de Sant Llorenç ha enllestit el programa de setembre a l’Auditori sa Màniga de Cala Millor, que podeu consultar a la web samaniga.es.
El divendres 5 de setembre tendreu l’atractiu recital de Les tres mezzos; el dissabte 13 s’estrena la popular producció Ai Quaquín que has vengut de prim!; el dissabte 20 les bandes de música de Sant Llorenç i de Son Servera ofereixen un concert conjunt; i el dissabte 27 és el gran Ballet Flamenc d’Andalusia la companyia convidada. A més, encara podeu visitar l’exposició de Josep Coll Bardolet, LA SEDUCCIÓ DEL MOVIMENT I LA LLUM. Per als espectacles, podeu comprar les entrades a la taquilla o reservar-les al 971 587373.

Per altra banda, us informam que a finals de setembre es publicarà el programa d’octubre-desembre, on hi haurà música, teatre, dansa i art dels més destacats artistes. Activitats de primera qualitat per a uns espectadors també de primera!


«Cuando haces un buen musical estás tocando el cielo con las manos»



publicat per
5 de setembre de 2014
ESTÍBALIZ ESPINOSA
LOGROÑO.

Coincidieron a principios de los ochenta, y de sus carreras artísticas, en los castings de 'My Fair Lady'. Su actual reencuentro sobre los escenarios tiene formato de musical, el que hoy nos traen a Logroño Natalia Millán, Marta Valverde y Alberto Vázquez con el título '¿Hacemos un trío?'. En esta obra homenajean a la profesión, y lo hacen con una quincena de canciones, con anécdotas, experiencias... extraídas de su propia vida e hilvanadas en clave de humor por Zenón Recalde (guión y dirección) y César Belda (director musical).

Ya en el título se aprecia el humor de la obra, en absoluto erótica.
Es una obra muy divertida y a la vez muy blanca, para espectadores de todas las edades. El título tiene el humor de todo el espectáculo, el doble sentido, la ironía. En '¿Hacemos un trío?' revisamos a través de todos los musicales que hemos hecho entre los tres, que son muchos, la historia del género y de quienes nos dedicamos a esto. La verdad es que ha salido un espectáculo muy redondo, con el que estamos recorriendo España por segunda vez.

LA FRASE
«Contamos anécdotas e historias muy nuestras y el resultado es muy sincero y profundo, y divertido»

Un montaje que reúne las canciones, anécdotas y experiencias de sus tres protagonistas. Vamos, un traje hecho a medida.
Absolutamente. Y eso tiene cosas buenas, como que nos lo creemos y nos entregamos a tope, y cosas malas como que si no lo hacemos nosotros, no lo puede hacer nadie.

Además de un espectáculo musical, '¿Hacemos un trío?' es un reencuentro de amigos y un homenaje a la profesión.
Un homenaje a los que nos dedicamos a esto, a quienes nos ayudan y nos siguen. Contamos anécdotas muy íntimas, historias muy nuestras, y el resultado es algo muy sincero y profundo, y a la vez muy divertido. Pero quizá lo más mágico es cómo conecta la gente, que no sólo se engancha a la obra sino que hay auténticos fans.

Respecto a las historias y temas musicales que tejen la obra, ¿quién de los tres ha aportado más?
Ha sido algo 'fifty fifty' y un gran mérito de Zenón Recalde, nuestro director, porque durante mucho tiempo hubo ensayos, improvisaciones, mucho contar, contar, contar... y él, entre toda esa vorágine, tuvo que escribir e hilvanar.

Aparte de las canciones, también introducen un guiño a la radio con una novela radiofónica, una de las escenas más hilarantes.
Es una de las favoritas del público. Otro mérito de Zenón fue hacer este radio-teatro adornado con los boleros de la época. Es la única parte de ficción del espectáculo.

Precisamente la radio es uno de los pocos géneros que no ha tocado, ya que hace televisión, cine y teatro; es cantante e incluso director y productor teatral. ¿Con qué género se queda?
Con el género musical, porque te permite actuar, cantar, bailar... Cuando haces un buen musical estás tocando el cielo con las manos. Si tuviera que destacar dos momentos de mi carrera serían el musical 'Mamma Mia' y la serie de TVE 'Cuéntame cómo pasó', donde hacía de un aficionado al café-teatro y también actuaba y cantaba.

El musical vive momentos de gloria en España. ¿A qué lo achaca?
Lo que no entiendo es por qué no los vivió antes. Cuando el musical llegó a España, en el resto de Europa y del mundo llevaba mucho tiempo como algo muy sólido y valorado. Aquí costó mucho y los inicios nuestros fueron de grandes fracasos, y así lo contamos en la obra.

En ella interpretan temas de 'Mamma Mia', 'Cabaret', 'Chicago' o de Serrat, Cole Porter y Edit Piaf, entre otros. ¿Con cuál se queda?

Uf, es imposible elegir. Aunque hay un momento muy mágico que nos emociona mucho a los tres, un trío que hacemos dedicado a Sondheim, el grandísimo maestro de musicales.

divendres, 12 setembre de 2014

Nit de contes



Avui  divendres 12 setembre a les 22.00h, presentem a l’Espai Alarona (Plaça Sta. Maria, 6 Mataró):

NIT DE CONTES
Espectacle on diferents narradors de la comarca ens faran viatjar amb la imaginació a través dels seus relats.
Narradors: Sandra Cabrespina, Pepi García, Elisabeth Noè, Gisela Parra, Carlos Saez.


ENTRADA GRATUÏTA

Shakespeare, Joan Sales i Palau i Fabre, a la pròxima temporada del TNC



publicat per
5 de setembre de 2014

El teatre de les Glòries també estrenarà la versió escènica d''Incerta glória', d'Àlex Rigola i un muntatge del coreògraf Cesc Gelabert sobre el mon del futbol

Foto : Carme Elias i Maria Molins caracteritzades per a la imatge promocional de l'espectacle 'Purga' / DAVID RUANO/TNC

La pròxima temporada del Teatre Nacional de Catalunya, presentada aquest divendres, inclourà 22 espectacle, 20 dels quals són produccions pròpies. Al llarg de l'any passaran pel teatre de les Glòries 175 artistes. Entre els plats forts hi haurà versió escènica d'Incerta glòria', d'Àlex Rigola; 'Somni d'una nit d'estiu', de Shakespeare, i dirigida per Joan Ollé; 'L'art de la comèdia', d'Eduardo de Filippo, dirigida per Lluís Homar, i 'El president', un text molt exigent amb els actors de Thomas Bernhard. El dirigirà Carme Portacelli i el protagonitzaran Francesc Orella i Rosa Renom. Pel que fa a la dansa, Cesc Gelabert s'endinsarà amb el món del futbol amb l'espectacle 'Foot-ball'.

La temporada arrencarà amb 'Per començar, sarsuela!', un espectacle benèfic en la línia del que va encetar la temporada passada. Es rescataran de l'oblit fragments de peces de sarsuela catalana, "un gènere no només oblidat a Catalunya, sinó fins i tot negat", ha assenyalat Albertí abans de recordar que es conserven actualment més d'un miler de sarsueles escrites en català.

El Centro Dramático Nacional desembarcarà al TNC amb 'Montenegro', una adaptació de les 'Comedias bárbaras' de Valle-Inclán dirigida per d'Ernesto Caballero.

La música tindrà un protagonisme especial a la Sala Gran amb 'Vivències', el concert amb què Paco Ibañez celebrarà el seu vuitantè aniversari i el mig segle que va dedicar a Federico García Lorca.

La programació de la Sala Petita s'iniciarà al novembre amb 'Sala de miralls', una obra d'Esteve Miralles i Albert Arribas a partir dels darrers dietaris de Feliu Formosa.
A la Sala Petita també es podran veure 'Purga', de Sofi Oksanen, dirigida per Ramon Simó i la versió teatral d'una de les grans novel·les de la literatura catalana, 'Incerta glòria', dirigida per Àlex Rigola. El dramaturg i director Josep Maria Miró hi dirgirà 'El carrer Franklin', un text còmic de Lluïsa Cunillé sobre els desnonaments.

Al tram final de la temporada, el TNC recuperarà l'oblidat teatre català dels anys 40 i 50 amb tres peces: 'Mots de ritual per a Electra', de Josep Palau Fabre, dirigit per Jordi Coca; 'La nostra mort de cada dia', de Manuel de Pedrolo; i "Malgrat això, hi va haver un moment en què tot va ser possible", de Josep Maria Muñoz Pujol. Totes tres es podran veure a la Sala Tallers.

La temporada del TNC es tancarà amb 'La mancha', d'Albert Lladó, seleccionat entre els 90 textos enviats per joves dramaturgs dins de la bústia digital obert pel teatre per rebre obres inèdites.

Després de l'experiència del primer any de la jove companyia del TNC, l'ITNC emprendrà al febrer 'Tirant lo Blanc' a la Sala Tallers.


Sol Daurella, presidenta del consell d'administració del teatre, ha avançat que la mitjana d'ocupació del teatre en la temporada passada va ser del 70 %, que va suposar "una tendència a l'alça", i que en la temporada que ve es mantindran els preus.

Temporada Alta creix i s’escampa per Girona



publicat per
4 de setembre de 2014
Núria Juanico
Girona
  
L’ambició de Temporada Alta augmenta any rere any. La 23a edició del festival tindrà 90 espectacles de 19 països diferents, 122 funcions i 26 estrenes, 7 de les quals a Catalunya i 14 a l’Estat espanyol. Són xifres que superen les edicions anteriors de la iniciativa, amb l’objectiu d’equiparar la programació de Temporada Alta a la de “qualsevol gran festival d’un país”, ha explicat el director del certamen, Salvador Sunyer.

foto : 'Macbeth' de Brett Bailey / NICKY NEWMAN

De fet, Temporada Alta arriba amb el repte de “dibuixar les arts escèniques del futur” en una edició “potent” que, segons Sunyer, “és la millor en termes d’espectacles” i que es vertebra sobre tres eixos: una programació internacional de qualitat, donar suport als autors catalans i impulsar la creació.

Així, el festival creix en número de muntatges però també incrementa els espais escènics. La programació “no es limita només als grans temples de les arts escèniques, sinó que s’apropa a entorns urbans allunyats”, ha assegurat l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont. I és que les propostes de Temporada Alta es repartiran per 24 espais, entre els quals hi ha les biblioteques de Girona, el Teatre Municipal de Salt i La Factoria de Banyoles (que, per primera vegada, acollirà un muntatge del festival). “Volem ser un oasi dins la situació difícil que estem vivint”, ha afirmat Sunyer, que també ha remarcat les 27 coproduccions de l’edició d’enguany.

L’espectacle One-hit Wonders de la ballarina Sol Picó donarà el tret de sortida al festival el 3 d’octubre. Trencant amb la tradició d’inaugurar Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona, el muntatge s’estrenarà a la sala Planeta. Sunyer ha explicat que és una opció “no previsible” i que busca “donar visibilitat” a les obres i als gèneres amb menys ressò. Aquest any, Temporada Alta compta amb un pressupost de 2.683.700 euros, dels quals 560.000 es destinen a la producció d’espectacles.

Pluja d’estrelles internacionals

La programació d’enguany brilla per les propostes internacionals. El britànic Peter Brook portarà El vestit (The suit), una proposta que ha entusiasmat els Estats Units i França. En paral·lel, Christoph Marthaler dirigirà la surrealista i poètica King size i el director Brett Bailey transportarà l’òpera Macbeth de Verdi a l’Àfrica postcolonial. També trepitjarà el festival la peculiar proposta del polonès Krystian Lupa, que adapta la novel·la de Thomas Bernhard Tala a dalt de l’escenari amb un muntatge de quatre hores.

Una de les propostes més rellevants de l’Amèrica Llatina és I si elles marxessin a Moscou? de la directora Christiane Jatahy, que s’ha basat en Les tres germanes de Txékhov per crear un espectacle de teatre i cinema en paral·lel. També destaca el muntatge Teixint la pau (Knitting peace) dels nòrdics Cirkus Cirkör i Cop fatal (Coup fatal) del francès Alain Platel.

De casa nostra

El talent català no es queda enrere dels muntatges internacionals i també es fa un espai a la programació de Temporada Alta amb 52 espectacles d’autors de casa. Un d’ells és Terra baixa & Lluís Homar, en què l’actor Lluís Homar fa tots els papers de Terra baixa en un monòleg sorprenent que parteix de l’obra d’Àngel Guimerà i que s’estrenarà al festival. Dos grans noms de l’escena catalana com Joel Joan i Josep Maria Pou compartiran escenari a Prendre partit (Taking sides) i Magda Puyo dirigirà el trencador muntatge Confidències a Alà, que gira al voltant d’una prostituta islàmica.

Els joves dramaturgs Nao Albet i Marcel Borràs presentaran Los Esqueiters i la figuerenca Angélica Liddell portarà Tandy (Del cicle de les resurreccions). A més, es podrà veure la particular proposta de Jordi Casanovas Ruz-Bárcenas, que el dramaturg va crear basant-se en les declaracions de l’interrogatori a Luis Bárcenas. Una altra de les estrenes destacades és El president, que protagonitzen Francesc Orella i Rosa Renom sota la batuta de Carme Portaceli. També s’han programat muntatges que ja han passat per les cartelleres com Traduccions / Translations, Els dies feliços, Acorar, Cels i Dones com jo.


Més enllà del teatre, el festival aposta pel cinema amb la projecció de la nova pel·lícula d’Isaki Lacuesta Murieron por encima de sus posibilidades i La fossa, de Pere Vilà Barceló, entre d’altres. En música, passaran pel certamen Els Amics de les Arts, Yann Tiersen, Adrià Puntí, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Refree i Cor de Teatre, que presentaran l’espectacle Allegro dirigit per Paco Mir. Temporada Alta tindrà lloc del 3 d’octubre al 8 de desembre i les entrades es poden comprar a partir de la setmana vinent.

dijous, 11 setembre de 2014

FIRA TÀREREGA : TOTA LA PROGRAMACIÓ




www.firatarrega.cat/media/upload/pdf/programa-firatarrega-2014_editora_14_74_1.pdf

www.firatarrega.cat

El projecte més personal de Mònica Glaenzel



L’actriu estrena el monòleg ‘M.A.R.I.L.U.L.A’, una comèdia que congela el somriure

publicat per
5 de setembre de 2014
Belén Ginart
foto : Mònica Glaenzel. / CÈLIA ATSET

L’enèsima reposició estiuenca a TV3 de la sèrie Plats bruts (la tretzena, aquest cop amb l’audiència exhausta) ha enxampat l’actriu Mònica Glaenzel, l’entranyable Emma, en plens assajos teatrals. La setmana vinent estrena a La Seca el seu projecte més personal, el monòleg M.A.R.I.L.U.L.A., de la dramaturga grega Lena Kitsopoulou, dirigit per Josep Maria Mestres. L’espectacle, que arriba als escenaris catalans gràcies a la “passió” que ha despertat en Glaenzel, és la història d’una dona en crisi en un país en crisi. I ofereix el que per a la protagonista és la combinació ideal: “una barreja de comèdia i substància”. Una peça carregada d’humor, sí, però amb un rerefons que promet “congelar el somriure” de l’espectador.

“Sempre m’ha agradat estar al dia del que es fa en teatre contemporani arreu”, explica Glaenzel en una pausa dels assajos. Buscant i remenant per internet, va anar a parar a una autora inèdita aquí i molt poc traduïda en general. La va conèixer per un text seu que s’havia fet a Anglaterra i, estirant el fil, va anar a parar a l’obra que ara presenta: “Només estava en grec, però en vaig trobar moltes referències i em va fascinar”. Del text i l’autora (que serà present a l’estrena) la van captivar dues coses: un llenguatge “brutal”, sense embuts i esquitxat d’acidesa, i la seva contemporaneïtat, la implicació amb el que passa en la societat en què viu la dramaturga. “A més, ella i jo tenim la mateixa edat”, explica Glaenzel.

L’actriu no havia fet mai un monòleg, així que el procés creatiu es va iniciar amb un debat intern: es va plantejar si estava en un moment de prou maduresa per afrontar-lo. Malgrat els dubtes, va aprendre a confiar en les seves capacitats. “O més aviat el que vaig decidir és que sóc una inconscient, i les ganes d’explicar la història passen per davant d’altres consideracions. Però bé, la veritat és que ja porto més de vint anys en aquest ofici i alguna cosa hi dec haver après”, confessa. Tot i això, sap que notarà el canvi de registre: “Estic molt acostumada a treballar mirant uns altres ulls, i ara aquests ulls seran el públic”.

Per tirar endavant un projecte tan personal, Glaenzel ha teixit unes complicitats molt íntimes i s’ha envoltat de gent que la coneix i l’estima. Des del director, el seu amic Josep Maria Mestres, als responsables de l’escenografia i vestuari, que firmen respectivament els seus germans Max i Bàrbara Glaenzel, passant per la productora i ajudant de direcció, Stéphanie Derid. Fins i tot la directora de l’escola on estudia la seva filla hi ha participat d’alguna manera: l’equip tenia dificultats per trobar un local d’assaig en condicions i finalment els van permetre assajar a les instal·lacions de l’escola, aprofitant la pausa estival.

Glaenzel està convençuda que aquest equip tan pròxim ha sigut fonamental per aconseguir la materialització del projecte. “Amb el Josep Maria havíem treballat junts fa molts anys i teníem ganes de repetir. Ens ho estem passant molt bé, tot i que m’està fent treballar com una bèstia”, confessa Glaenzel. “Amb els meus germans ens entenem molt bé i a més són boníssims. Però feia deu anys que no coincidíem tots tres en un espectacle”, continua.

És una proposta que la fa vibrar d’una manera especial i que, d’una manera o altra, la retorna als orígens, quan compartia companyia i productora amb els actors Joel Joan i Jordi Sánchez. “Quan accepto un projecte ho faig perquè em ve de gust i m’hi implico a fons. Però trobava molt a faltar participar en la tria de la peça, intervenir-hi des del principi. Aquesta obra l’he triat per la necessitat brutal d’explicar la història, i quan passa això hi ha un punt d’apassionament molt més elevat. Et poses més nerviós, però és molt gratificant”. Tant és així que fins i tot ha intervingut en l’adaptació del text. “L’autora ens va donar plena llibertat per utilitzar referències nostres i ho hem treballat molt. Però és cert que en l’original hi ha un component molt mediterrani, molt europeu, perfectament reconeixible”, conclou la intèrpret, que confia que aquesta M.A.R.I.L.U.L.A. que se sent tan seva empatitzi a fons amb el públic, i l’espectacle tingui vida molt més enllà de les cinc setmanes a La Seca.


’M.A.R.I.L.U.L.A.’, de Lena Kitsopoulou. La Seca - Espai Brossa (Barcelona). Fins al 21/10

Dir.: Josep Maria Mestres. Amb Mònica Glaenzel. Trad.: Joan Sellent. Adapt.: J.M. Mestres, Joan Sellent i Mònica Glaenzel

Càsting per als Pastorets Infantils



publicat per
Divendres, 05 Setembre 2014

Igual que les darreres deu temporades, enguany també hi haurà càsting per als Pastorets Infantils. En haver-hi només una representació, és molt important assistir-hi, ja que serà molt interessant veure l'evolució dels actors i actrius de les temporades passades, així com les possibles noves incorporacions. Tothom qui estigui interessat a fer teatre té a l'abast aquesta oportunitat. Per tant, tots els nens i nenes de 6 a 14 anys que vulguin participar en el càsting cal que vinguin el proper diumenge 28 de setembre, a les 11 del matí, a la Sala Pau Casals de la Lira Vendrellenca. Els interessats, tant si han fet o fan teatre com si no n'han fet mai, cal que el dimarts 23 de setembre, de 8 a 9 del vespre, al vestíbul de La Lira, passin a recollir les bases corresponents. Només es lliuraran aquest dia, en aquesta hora i en aquest lloc.

Si només vols sortir de poble o de dimoniet, vine a la reunió informativa del dilluns 29 de setembre i en parlem.

4e Festival International “LA TOUR EN SCÈNE” en langue française, de La Tour-de-Peilz, SUISSE.



publicat per
4 de setembre de 2014

La FSSTA, en collaboration avec la Ville de La Tour-de-Peilz en Suisse, organise un Festival de théâtre international tous les deux ans. La 4e édition de ce festival aura lieu du 10 au 14 juin 2015. Les troupes étrangères seront accueillies pour présenter leurs productions du vendredi au dimanche et éventuellement le jeudi si cela leur est possible.

Ceux qui désirent soumettre leur candidature sont invités à contacter la FQTA (info@fqta.ca) afin qu'un représentant puisse se déplacer pour assister à votre production d'ici le 31 octobre prochain. Vous pouvez également envoyer un DVD de votre pièce par la poste à l'adresse: C.P. 211, succursale Saint-Élie-d'Orford, Sherbrooke, Qc, J1R 1A1

Une pré-sélection de 3 à 4 spectacles sera effectuée  à l'interne pour soumission au comité de la FSSTA. Les troupes qui seront sélectionnées pour participer à la 4e édition du festival en Suisse recevront une réponse au 15 décembre 2014.

SPÉCIFICATIONS

Lieu:
1814 La Tour-de-Peilz VD – Suisse Au bord du Lac Léman - 90 km de Genève

Salles:
Salle des Remparts - 450 places
Théâtre du Château - 70 places

Type de festival:
Concours avec remise de prix et attestations

Type de spectacles:
Pièces de théâtre en langue française uniquement

Genre de spectacle:
Toutes productions sans restriction (Vaudeville, drame, classique, contemporain,...)

Durée:
Minimum 30 minutes - maximum 90 minutes (sans entracte)

Nombre de spectacles:
Entre 10 et 15. Matinées, après-midi et soirées. Certains spectacles peuvent être joués deux fois

Mise en place:
2 heures disponibles

Logement:
Par le Festival pour la durée du Festival

Nombre:
Distribution + 3 (15 personnes max.)

Repas:
Par le Festival pour la durée du Festival

Nombre:  
Distribution + 3 (15 personnes max.)

Défraiements:
CHF 0.70 par km depuis la frontière la plus proche; aller-retour (4 véhicules max.)  ou prix du billet de train CFF-2e classe aéroport de Genève-La Tour-de-Peilz (15 personnes max.)

Informations:

dimecres, 10 setembre de 2014

‘Desde Berlín’: una història d’amor amb carícies i cops



publicat per
4 de setembre de 2014
Antoni Ribas

El Romea porta a escena el disc ‘Berlin’ de Lou Reed

A Desde Berlín Pablo Derqui i Nathalie Poza interpreten el Jim i la Caroline, un proxeneta violent i una prostituta drogoaddicta.
Damunt l’escenari del Teatre Romea només hi ha un llit de matrimoni i un paravent per crear l’expressió mínima d’una cambra. Pablo Derqui, amb una fotografia a la mà, comença a recordar en veu alta. Així arrenca Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, l’espectacle sobre el disc Berlin (1973) de Lou Reed que obrirà la temporada del Teatre Romea dimarts que ve.

La interlocutora de Derqui és l’actriu Nathalie Poza. A l’altra banda del paravent, ara il·luminat, toca al piano i canta el tema que dóna títol al disc. Només veiem la seva ombra, com si fos una presència fantasmal. “Lou Reed és l’artista de la meva vida. El meu germà gran em va posar Berlin quan jo només tenia 11 anys. Va ser un disc que va trencar les barreres que separen la poesia, la música i el teatre”, explica l’actriu. A més de descobrir Nathalie Poza com a cantant i pianista, Desde Berlín també ha provocat que Pablo Derqui canti i toqui la guitarra. “Lou Reed deia que només feia rock’n’roll i que el més important era fer-ne des del cor. Per això hem afrontat la nostra feina des d’una perspectiva poètica”, diu Andrés Lima, el director de l’espectacle.

Desde Berlín és “un poema amorós que no defuig la mirada cap al costat més salvatge de la vida”, afegeix Lima parafrasejant un dels temes més cèlebres del líder de The Velvet Underground. Els protagonistes del muntatge són la Caroline, una prostituta drogoaddicta, i el Jim, un proxeneta maltractador. “És una història d’amor i maltractament. Va des de les carícies fins als cops”, subratlla el director. A més de dirigir els intèrprets, Lima ha sigut l’encarregat de fer la dramatúrgia de l’obra, a partir de les escenes que van escriure sobre les cançons del disc tres autors de diferents generacions: Juan Villoro, Juan Cavestany -dramaturg de la companyia Animalario, en la qual Lima ha treballat quinze anys- i Pau Miró.

Com que la història que narren els temes de Berlin no està completa s’han inclòs altres cançons de Lou Reed, i Jaume Manresa, exteclista del grup Antònia Font, ha compost diverses peces addicionals basades en el so del disc. L’espectacle també compta amb videoprojeccions i mappings dissenyats per Francesc Sitges-Sardà. “No és un treball gens intel·lectual. És com un bon vinil o un bon concert. Ara ja només podem saltar a l’abisme”, diu Nathalie Poza.

La glòria del disc “més depressiu”

Berlin, publicat el 1973, va ser el tercer disc en solitari de Lou Reed després d’abandonar The Velvet Underground. El músic va dir d’aquest àlbum que volia fer “el disc més depressiu de la història”. La resposta de la crítica va ser demolidora. El van qualificar de “mediocre” i de “porqueria” i la revista Rolling Stone va assegurar que aquest treball era “l’últim capítol d’una carrera prometedora”. Amb el temps, però, la reputació del disc ha canviat diametralment, i la mateixa Rolling Stone va incloure Berlin entre els 500 discos més importants de tots els temps. La revista el va definir com “un conjunt de cançons ombrívoles sobre una relació abusiva i alimentada per les drogues”. “És molt ambiciós, però també un dels discos més foscos i més importants”, deia Rolling Stone.


Desde Berlín estarà en cartellera fins al 19 d’octubre. Després de Barcelona es podrà veure a València i farà temporada a Las Naves del Matadero de Madrid. És el primer espectacle de Borja Sitjà com a director artístic del Teatre Romea. La seva relació amb Lou Reed es remunta a mitjans dels anys 90, i va produir tres dels quatre espectacles que el músic va fer amb el director teatral Bob Wilson. A més, Sitjà era el director artístic de l’Institut Ramon Llull quan l’entitat va organitzar el cicle Made in CataluNYa, en què Lou Reed, Laurie Anderson -la seva dona- i Patti Smith van fer una lectura de poetes catalans. L’any 2010 Reed i Anderson van participar en una altra lectura poètica en el festival de literatura organitzat pel CCCB Kosmopolis.

Duelo sobre las tablas



publicat per
elpais.com
4 de setembre de 2014
Marcos Ordóñez

Vicky Peña y Mario Gas vuelven juntos a un escenario el 4 de septiermbre para representar la obra cumbre de Eugene O’Neill

foto : Peña y Gas, retratados hace unos días en Madrid. / JORDI SOCÍAS

Acontecimiento: el próximo 4 de septiembre, Mario Gas y Vicky Peña, uno de los tándems más creativos y aclamados de nuestra escena, compartirán el escenario del madrileño teatro Marquina en Largo viaje del día hacia la noche, la obra cumbre de Eugene O’Neill. Conversamos en el Café Central, a cuatro pasos del Español, el teatro que Gas dirigió durante ocho años y medio. Largo viaje es una antigua fascinación de ambos, desde que vieron, en los sesenta, la película de Lumet, con Katharine Hepburn y Ralph Richardson.

En los primeros ochenta, Gas quiso montar la función en el Romea, recién convertido entonces en Centro Dramático de la Generalitat. Y en 1989, como director del Festival de Tardor de Barcelona, trajo el fabuloso montaje de Bergman, con Jarl Kulle y Bibi Andersson. “Como actor”, cuenta, “me la ofrecieron varias veces: primero el rol del hijo pequeño, luego el mayor, y luego el padre, que es el papel que interpreto ahora. ¡El tiempo vuela!”. Hará unos meses, Gas estaba a punto de comprar los derechos y montarla, cuando le llamó Alejandro Colubi, el empresario del Marquina: “Me dijo: ‘Vamos a hacerte una oferta que te sorprenderá’. Y me sorprendió: el director Juan José Afonso quería contratarnos a Vicky y a mí para protagonizar Largo viaje. Y aquí estamos, con tres estupendos actores jóvenes: Juan Díaz, Alberto Iglesias y Mamen Camacho”.

Para ser un clásico de su envergadura, la función se ha puesto tan solo cuatro veces en España. En 1960 la estrenó González Vergel, en el Lara. Casi treinta años más tarde volvió a la escena (Español, 1988) dirigida por Narros y Layton. John Strasberg la monta de nuevo en el Albéniz, en 1991. Y Álex Rigola en La Abadía, en 2006.

“A mí me gustan las obras que, como esta”, señala Gas, “no se pueden resumir en una frase. Lo que podría quedarse en un psicodrama familiar se eleva hasta convertirse en una gran tragedia moderna, con un vuelo y una intensidad que la hacen universal. Es la historia de unos seres que quieren quererse y entenderse, y no lo consiguen”.

Vicky Peña: “Me encantaría hacer un Jardiel, un Coward, un Labiche… Adoro la comedia, aunque tienden a verme más en registro dramático”
Añade Vicky Peña: “O’Neill hablaba de su propia familia, y no quiso que la obra se viera hasta pasados veinticinco años de su muerte, pero su viuda autorizó el estreno en 1956, en el Dramaten de Estocolmo. Era su ‘casa espiritual’, porque las influencias de Ibsen y Strindberg son evidentes”. A los pocos meses se estrenó en Broadway, con Fredric March y Florence Eldridge, y tuvo un enorme éxito”.

En una reciente entrevista en este periódico, Vicky Peña comentaba a Jacinto Antón que estaba harta de personajes trágicos y quería hacer alta comedia, “incluso vodevil”. ¡Y ahora le toca la Mary Tyrone del Largo viaje! “Es un regalo hacer un personaje tan extraordinario como Mary Tyrone, pero también es verdad que me encantaría hacer un Jardiel, un Coward, un Labiche… Adoro la comedia, aunque tienden a verme más en registro dramático”. Casi todos sus trabajos de comedia los ha hecho con Mario Gas y en musicales: la tierna Adelaide de Guys and Dolls, la demoniaca señora Lovett de Sweeney Todd… “¡Es verdad! Y la mayoría, en piezas de ese genio llamado Stephen Sondheim. Ahora que lo pienso, con una modalidad diferente en cada una: farsa (Golfos de Roma), comedia negra (Sweeney Todd), alta comedia (A Little Night Music), comedia amarga (Follies)… ¡Y las que nos quedan por hacer!”.

La actriz ve a Mary Tyrone, su papel actual, como una mujer frustrada, una mujer de clase alta, de un mundo marcado por las convenciones sociales, “que se enamora de un cómico, James Tyrone, y entra en una vida itinerante, de hoteles y viajes continuos. Sufre luego una experiencia muy dolorosa, que la trastorna, y poco a poco se refugia en el pasado, en sus recuerdos. Tiene puntos de contacto con la Blanche Dubois de Un tranvía llamado deseo, que interpreté a las órdenes de Mario: las huidas a un mundo de fantasía, la obsesión por el esplendor perdido”.

Para Gas, James Tyrone, su personaje, es “un buen hombre, pero lleno de conflictos: incomunicación con su mujer y sus hijos, insatisfacción consigo mismo. Nació en una familia de emigrantes y tuvo que ganarse la vida desde muy joven. Se convirtió en un actor de éxito, pero no en el actor que quería ser. Como todos los personajes de la obra, tiene muchas capas. He leído que March hacía un Tyrone colérico, que Olivier sacaba a la luz un lado mucho más doméstico…”.

Gas y Peña han estado unas cuantas veces juntos en escena, pero nunca en una pieza “con tanto papel”, por así decirlo. Mario recuerda que compartieron escenario en 1977, en un programa doble de Synge, formado por La boda del hojalatero y La sombra del valle, una producción del Salón Diana barcelonés, aquel breve pero formidable semillero donde tantos jóvenes actores de entonces (Juanjo Puigcorbé, Carmen Elías, Rosa Novell y Silvia Munt, entre muchos otros) echaron a volar. Yo les vi juntos en 1978, en Enrique IV de Pirandello, que Gas dirigía, y donde sustituyó como actor a Félix Rotaeta. “Volvimos a coincidir”, le dice Vicky, “en Doña Rosita la soltera, en la compañía de Nuria Espert. Y en El tiempo y los Conway, donde reemplazaste varias veces a Álex Casanovas”. Los recuerdos se aceleran. “¡Y volví a reemplazarle en La reina de belleza de Leenane!”, tercia Gas. Vicky: “Fuimos también el matrimonio Armfeldt de A Little Night Music, treinta y tantas funciones, cuando no podía hacerla Tino Romero. ¿Qué viene luego? La Orestíada, aunque allí no teníamos escenas juntos. Y luego Follies, claro”. Mario: “Ahora, por primera vez en mucho tiempo, protagonizamos un espectáculo del que no soy director”.

¿Y cómo sienta eso de contratarse como actor y no tener que dirigir? “¡Un gran descanso! (ríe). Me encantaba hacer sustituciones en mis montajes, porque concentrarse en actuar sin tener que estar atento a todo lo demás es un placer. Lo más latoso es aprenderse un papel tan largo, aunque sea espléndido. Yo sigo el método Espert: copiar una y otra vez mi texto, muy despacio, para metérmelo en la cabeza. Hay quien lo graba y lo escucha, pero a mí me va mejor ese otro sistema. Es como si hiciera los deberes para luego salir a jugar en el escenario. El escenario es el recreo”.

Mario Gas y Vicky Peña respiran teatro por los cuatro costados: vienen de familias de cómicos, y a su vez tienen hijos que siguen la tradición. El abuelo de Mario llevaba una compañía, y su tío abuelo pasó media vida en la compañía de Benavente. Su padre, Manuel Gas, era actor y cantante de ópera y de zarzuela, un bajo legendario. Su madre, Anna Cabré, era bailarina del Liceo. Su tío, el célebre Mario Cabré, actor y torero. “Yo nací en Montevideo”, cuenta, “durante una larga gira de mis padres. Mi hermano Manuel incluso hizo un curso escolar completo allí: recuerdo que sus libros eran a todo color, y los míos en blanco y negro. Yo fui uruguayo hasta la mili, a los 18 años”.

A esa edad, Gas ya está dirigiendo: en el TEU de Derecho, y poco más tarde en Gogo Teatro Independiente, en el “territorio libre” del Instituto Americano barcelonés. “La verdad es que el bicho me picó muy pronto. Cuando éramos críos, mi hermano bajaba siempre al foso de los músicos, con el maestro Sorozábal, y a mí lo que me gustaba era estar entre cajas. A los ocho debuté en Los agentes del quinto grupo, una película policiaca, con mi padre y con Armando Moreno, el marido de Nuria Espert. Adolescente, entré en las compañías de mi padre, en giras de verano: como actor (sin cantar), bailarín, ayudante de dirección… Y luego en la Facultad, sí, en el TEU, con Gustavo Hernández y Enrique Vila-Matas. Y en Gogo, con Santiago Sans, Carles Canut y Emma Cohen, que entonces todavía se llamaba Emma Bertrán”.

Somos un tándem fijo discontinuo. Nos conocemos mucho y a veces las paredes tiemblan, porque la exigencia mutua es muy alta”
Vicky Peña era, dice, “cómica de segunda generación”, porque no había antecedentes teatrales en las familias de sus padres, Felipe Peña y Montserrat Carulla. No tenía, cosa curiosa, ninguna intención de dedicarse al teatro. “En aquella época mi padre se centró en el doblaje y la radio, pero pude ver incontables veces a mi madre, primero en el María Guerrero, donde estuvo dos temporadas, y después en una compañía maravillosa, con lo mejor del teatro catalán: Paquita Ferrándiz, Mercè Bruquetas, Ana Maria Barbany, Carmen Liaño… Y ellos, no menos estupendos: Abadal, Nonell, Lloret, Torner, Graneri, Anglada… Me chupé muchísimo camerino y aprendí mucho, aunque lo mío era la medicina, o eso creía”.

Se matriculó en enfermería y las prácticas le tocaron en el Hospital Clínico, en riñón artificial. Trabajaba, sobre todo, en turnos de noche. Un verano viajó a Londres para aprender inglés, y allí tuvo lugar la fulguración: “Un actor amigo de mi madre, Antonio Canal (ahora es el cura de Cuéntame), estaba estudiando con Roy Hart y me llevó a ver La madre, de Gorki: de golpe, decidí que quería ser actriz. Debuté como corista griega en unas tragedias resumidas, para público infantil, que Esteve Polls montó en el Español barcelonés, en 1971 o 1972. Carmen Elías era Ifigenia y Paquita Ferrándiz era Clitemnestra. ¡Trabajo duro, actuar para niños! ¡Eran tremendos! Una tarde, en una Antígona, Enrique Guitart paró la función y, muy amable, dijo: “Si armáis tanto ruido nos iremos”. Y los niños aullaron: “¡Idos! ¡Idos!”. Mi segundo gran aprendizaje fue en el Salón Diana, que un grupo de actores autogestionábamos, en cooperativa. Allí conocí a Mario”.

En 1976, las huestes de la muy ácrata ADTE (Asociación de Trabajadores del Espectáculo), lideradas por Gas, montan en el mercado del Borne un Tenorio que hace época, a caballo entre Ronconi y el Grand Magic Circus, con grupos de rock y dirigido colectivamente, que reúne a treinta mil personas durante tres días: casi un mini-Woodstock teatral catalán, del que pronto se cumplirán cuarenta años. Y en 1977, ya en el Diana, el aldabonazo de Enrique IV. Ocuparía mucho espacio detallar la trayectoria ascendente de los dos. Despegan en La ópera de tres reales, en 1984, en el Romea (ella es Polly Peachum, él dirige), y en los noventa comienzan a sucederse los éxitos: El tiempo y los Conway (1992), Sweeney Todd (1995) –la noche del estreno en el Poliorama, Sondheim subió al escenario y dijo que era el mejor montaje de su obra–, y el triunfo de La reina de belleza de Leenane (1998), que Vicky protagonizó con su madre, Montserrat Carulla. De las décadas siguientes, un top-ten de ambos debería incluir A Little Night Music (2000), Madre Coraje y sus hijos (2001), La Orestíada (2003), Homebody / Kabul (2007), Un tranvía llamado deseo (2010) y Follies (2012). Entre sus trabajos actorales más recientes cabe destacar el Julio César que Gas ha interpretado a las órdenes de Paco Azorín y la conmovedora María Moliner de Vicky Peña en El diccionario, dirigida por José Carlos Plaza.

Los dos respiran teatro por los cuatro costados. Vienen de familias de cómicos y a su vez tienen hijos que siguen la tradición
Mario Gas considera que sus padres le enseñaron rigor: “Aprendí que el oficio requería trabajo, estudio, preparación. Me contagiaron su amor por el teatro. ‘Es un oficio muy hermoso’, decía mi padre, ‘pero muy duro y lleno de altibajos’. Me enseñaron a no elevarme por encima de los demás cuando las cosas van bien, y a apechugar cuando van mal”. Vicky Peña tiene otra impresión: “Los míos parecía que no me enseñasen nada, me dejaban aprenderlo por mí misma. Viendo una y otra vez la misma obra, yo me daba cuenta de que un día escuchaba embobada a los actores y otro día pensaba: ‘Hoy hablan raro’, porque no estaban tan bien. Es decir, que aprendía a detectar la verdad. Miranda, nuestra hija, también nos ha visto mucho desde cajas. Aprendí de mis padres que hacer teatro conlleva una responsabilidad múltiple: con uno mismo, con los compañeros, con el público y con la sociedad”.

Gas y Peña han estado juntos mucho tiempo como pareja, término que a Mario no acaba de convencerle: “Habría que buscar otro nombre, pero no se me ocurre. ¿Tándem, dúo?”. Vicky recuerda que alguien les dijo en una ocasión que eran “fijos discontinuos”, y que eso no le parece mal.

“Somos dos personas que tenemos muchas cosas en común, que nos apetece trabajar juntos”, dice Mario, “y nos llevamos muy bien. Y tenemos dos hijos fantásticos, Miranda y Orestes, que también son del oficio”.

Vicky remata: “Y sobre todo nos seguimos queriendo mucho, aunque haya veces que no nos aguantamos. Como vivimos muy cerca, cuando eso pasa, cada uno a su casa y listo. Pero sucede pocas veces”.

Propongo que Vicky me diga cómo es Mario dirigiendo, y a él cómo es Vicky actuando. Vicky le dice: “Tú ahora vete, que luego me iré yo”. Mario se echa a reír y obedientemente sale de escena.

“Cuando Mario hace un montaje”, cuenta Vicky, “siente y te hace sentir que en esa obra hay algo que a él le importa. En las primeras sesiones de trabajo desmenuzamos el texto. Es muy bueno analizando, siempre a favor de la obra. Leyendo en voz alta vas cogiendo una coherencia tonal, de juego en común. En los ensayos te deja explorar el personaje a tu aire, porque confía mucho en los actores. A mí me gusta mucho que no me dé pautas hasta más adelante. Entonces empieza a acotar, a decirte ‘recoge’, a tensar el tambor. Ahí puede ser tajante, incluso duro. Le gusta montar deprisa, levantar la función en pocos días. Y sobre lo que se ha hablado en la mesa y con la función levantada ya podemos ir moviéndonos. Antes era muy de notas, ahora no tanto. Recuerdo sesiones de notas agotadoras, sobre todo con compañías grandes, uno por uno. Hace muy bien los repartos, por adecuación dramática y pulsión personal. Hay una sensación de familia, pero son familias muy abiertas, que cambian y crecen. Él prefiere hablar de tribu. Sin que eso signifique clan ni capillita: le horrorizan”.

Reaparece Mario: “¿Son aquí las audiciones?”.

Vicky responde: “Pase, pase usted, que yo me voy a dar una vueltecita”.

“Vicky es una actriz fuera de serie. Por cómo se aproxima al personaje, cómo lo va haciendo crecer… Carlos Lucena, uno de mis maestros, fue el primero en hacerme ver su gran fuerza interior, cuando estábamos en el Diana. Desde entonces, me sigue asombrando cada vez, y eso no tiene precio: en teatro, la clave es que cada noche parezca la primera. No es una actriz fácil porque, como yo, tiene convicciones fuertes. Nos conocemos mucho y a veces las paredes tiemblan, porque la exigencia mutua es muy alta. Pero siempre es un regalo, porque sabes que te va a dar más de lo que le pides. A mí me gusta eso, ir descubriendo cosas con los actores, mano a mano. Todos nuestros trabajos juntos me dan una gran satisfacción. Tiene un instrumento muy fino, muy amplio, con muchísimas facetas y unas antenas capaces de captar frecuencias inimaginables.


Posee una sabiduría increíble: hay que darle mucho sedal para que pueda sacar todo lo que lleva en sí misma del personaje. Trabaja con intuiciones muy arriesgadas, y siempre lo da todo en cada ensayo. Es incansable, con una gran capacidad de juego y de emoción, y un gran compromiso. Trabaja con los demás, y eso en teatro es importantísimo: sabe muy bien que todo lo que pasa en escena se hace entre todos. ¡Vicky Peña, ya puede usted venir!”.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: