Assumpta Serna, musa de Vinícius de Moraes a 'La canción de Ipanema'

La veterana actriu torna al teatre interpretant Nelita Abreu en un musical de bossa nova que arriba avui a l'Aquitània

Per a Vinícius de Moraes, la relació amorosa només tenia sentit quan hi havia passió. Es va casar de forma oficial nou vegades i va tenir moltes històries al marge. ‘La canción de Ipanema’, que aquest dijous s’estrena a l’Aquitània Teatre, narra l’amor que va inspirar algunes de les melodies més boniques de la bossa nova. El muntatge amb títol inspirat en una d’aquestes melodies, la més famosa de totes, suposa la tornada d’Assumpta Serna a les taules a Catalunya.  «Em va interessar perquè és un cant a la dona i a l’amor», assenyala. Ella, amb carrera al cine i la televisió, està disfrutant amb aquest text de José Luís Sánchez –que interpeta Vinicius– dirigit per Rubén Yuste i Menno Marien (música), amb el qual debuta com a productor Ferran Soriano, exvicepresident del Barça.

Se sap que ‘Garota de Ipanema’ està dedicada a Helô Pinheiro però l’autor de l’obra defensa que aquesta era la dona que tenia al cap Antonio Carlos Jobim al fer la música. La lletra, segons explica, la va crear De Moraes pensant en Nelita Abreu, una noia 30 anys més jove que tenia robat el cor al poeta. Un amor fora de tota regla que va desafiar les estrictes lleis del Brasil dels anys 60, on les dones no podien casar-se o estudiar sense l’autorització paterna. «Era una època molt interessant en què ells van aconseguir enganyar tothom i fingir que s’havien casat en una ambaixada per estar junts», explica l’autor del musical, un cant a l’amor i la llibertat a ritme de bossa nova. El muntatge està amarat de la filosofia vital de De Moraes. «És una invitació a deixar les pors enrere i a apostar pel cor», afirma el director.

Viatge al Brasil

A part de ‘Garota de Ipanema’ també s’interpreten altres populars cançons creades en aquella època, com ‘Corcovado’, ‘Minha namorata’ i ‘Samba em preludi’. També hi ha peces de samba clàssica i tres temes creats per al musical que executen la cantant Lari Antunes, Gabriel Fortunato (flauta travessera, saxo, harmònica) i Bruno Butenas (guitarra elèctrica i clàssica).  «Tots tenim records quan escoltem aquesta música. És molt inspiradora», diu Serna, actriu que interpreta Nelita de gran.

Present i passat es creuen en aquesta obra, on tot es narra des del seu punt de vista, a partir dels records que emergeixen després de ser detinguda. Començarà a explicar la seva història a un comissari (Toni Sevilla), algú de la seva quinta. «Mai havíem treballat junts i en teníem ganes», admeten. Tot i que l’obra és «un cant a la dona i a l’amor», com diu l’actriu, també és un viatge a una altra època, a l’inici d’una aventura musical que va catapultar la música brasilera. Jordi Cadellans (Jobim) i Adriana García (ella és Nelita de jove) completen el repartiment.

+ info – publicat per

Marta Cervera

elperiodico.cat

El lloc més segur del món

Falta un mes perquè els grans teatres de Barcelona aixequin el teló per donar el tret de sortida a una temporada del tot incerta amb l’espantall del rebrot sobrevolant els nostres caps. Però, després de l’experiència del Grec, podem afirmar que els teatres són els llocs més segurs del món.

A mitjans de setembre, el Poliorama aixecarà el teló amb ‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers’ d’Àlex Rigola, la Sala Beckett exhibirà ‘Todas las flores’ de Bàrbara Mestanza i al Romea podrem veure ‘Cobertura’ de Bruno Oro i Alejo Levis. Llevat dels públics, tot estarà en marxa, com sempre, com si la primavera de 2020 no hagués existit mai. Bé, ja sabem que això no és cert, perquè si el covid-19 no hagués aparegut en les nostres vides, cap d’aquestes tres obres no seria a la cartellera, testimoni d’un temps que va quedar congelat el 14 de març.

Durant tots aquests mesos ens hem fotut de cap contra la paret múltiples vegades, sobretot quan comprovàvem el poc que estimem la cultura els polítics catalans, quan tot eren pals a les rodes, missatges descoratjadors, fins i tot amenaçadors. No ens oblidem del trist vodevil de mitjans de juliol, quan la Generalitat va prohibir el teatre (de nou), però el Grec va continuar en una mena de llimb legal, un buit còsmic, generat per la pròpia inoperància del govern que, per enèsima vegada, demostrava que els artistes li fan nosa.

El cert és que el Grec va arribar al final amb un 95% d’ocupació i 25.000 entrades venudes, tot apaivagant la set de teatre de molts espectadors irredempts. Ho deia l’altre dia el gran Ian McKellen, tot referint-se a la paupèrrima gestió de la crisi duta a terme pel govern britànic. Afirmava que havia “subestimat” el públic en dubtar de la seva capacitat per complir les regles, per draconianes que fossin.

Al Regne Unit, els teatres han hagut d’estar tancats i barrats fins al 15 d’agost. A Barcelona, els espectadors del Grec van demostrar que són capaços d’esgarrapar-se per una entrada i que, un cop a la sala, poden aguantar dues hores amb una mascareta, rentar-se les mans diverses vegades, entrar i sortir per portes diferents, esperar més del compte per marxar… en perfecte ordre i concert.

En acabar el festival, després d’haver vist una dotzena llarga d’espectacles en tota mena d’espais (Teatre Lliure, Teatre Grec, Mercat de les Flors, CCCB, El Maldà…), em vaig fer un test per saber si havia aplegat el coronavirus. I, com m’esperava, va sortir negatiu. Durant unes setmanes, havia fet com sempre: anar molt al teatre i intercanviar impressions abans i després de la funció. Estava net.

Van ser molts els consellers i polítics que van sovintejar els teatres al juliol. No sé si volien fer com Fraga en banyador a Palomares, però van anar-hi a fer-se la foto. Després, fora de focus, no van dubtar a plantar la dalla damunt de tot el sector amb l’amenaça de rebrot a Barcelona. Sense manies.

Els teatres aixecaran el teló alhora que les escoles. El secretari de Salut de la Generalitat, Josep Maria Argimon, ja ha avançat que ni poden tornar a confinar tota la població ni tancar les escoles, en cas de rebrot. Hauria de passar el mateix al teatre, per diverses raons: el públic no és idiota i els diferents espais, públics i/o privats, saben què han de fer per garantir mesures de seguretat exemplars. A més, és injustificable mantenir els viatges en avió o en tren, on no es respecta res, llevat de l’ús de la mascareta, i enviar els artistes a casa sense cap compensació a la vista.

Els que se la juguen de veritat són les companyies, grups de gent obligats a conviure durant moltes setmanes per aixecar una obra amb el perill que un d’ells s’infecti i enviï tot la feina en orris. Ells són els herois d’aquesta època, els que mereixen l’aplaudiment general, en qui haurien de pensar els que decideixen què tancar i què no. Al setembre, els teatres seran els indrets més segurs del país. No en tinguin cap dubte.

+ info – publicat per

Andreu Gomila

tempsarts.cat

¿Què en serà, de l'Antic Teatre?

«No ens en volem anar», diu 'Semolina' Tomik, directora de la sala, davant l'amenaça de tancament per la negativa de la propietat del local a renovar-li el lloguer

L’Antic Teatre s’ha guanyat un lloc tant al barri on va sorgir el 2003 –alguns veïns han participat en algunes de les seves creacions– com entre els amants del teatre, la dansa i la ‘performance’ que van descobrir aviat aquesta singular sala amb jardí situada al carrer de Verdaguer i Callís, molt a prop del Palau de la Música. Julijana ‘Semolina’ Tomic (Osijek, antiga Iugoslàvia, avui Croàcia, 1966), fundadora i directora d’aquest espai, és una dona amb caràcter que va picar fort fa unes temporades amb ‘Anarchy’, espectacle entre l’ordre i el caos en el qual cada espectador descobria la seva vena punk gràcies a una guitarra elèctrica.  «No ens en volem anar», assenyala ‘Semolina’ disposada a pressionar les administracions perquè actuïn. El seu contracte de lloguer vigent s’acaba el 2026.  Però la propietat els ha proposat renegociar-lo a principis d’aquest any allargant-lo 15 anys més i apujant-lo a 7.500 euros al mes, cinc vegades més de la mensualitat actual, una cosa inassumible per a una sala amb 70 places que potencia la nova creació emergent. Artistes com Agnès Mateus, Conde de Torrefiel i Azkona&Toloza van tenir el suport de la sala quan no eren tan coneguts. 

Sense interlocutors

«No hi ha diàleg amb el propietari des de fa mesos, no hi ha cap negociació, no li interessem. De l’ajuntament tampoc en tenim notícies», reconeixia ‘Semolina’ a aquest diari durant el Grec, festival en què van presentar diverses propostes en ‘streaming’. Les coses no han canviat, tot està aturat. ‘Semolina’ es pregunta quin criteri segueix l’ajuntament a l’hora de salvar espais culturals. «Les administracions semblen no tenir pressa perquè el contracte actual és vàlid fins al 2026, però necessitem estabilitat per poder treballar a llarg termini». Tant la Generalitat com la Diputació estan al corrent de la problemàtica. «¿Els importem? ¿Quins criteris se segueixen a l’hora de protegir els espais culturals de la ciutat?», es pregunta aquesta dona, que ha sigut capaç de capgirar un espai abans anomenat ‘el forat de les rates’.  #L’anticNoEsToca, #CulturaDeBAseBCN i #L’AnticTeatre, els tres eixos de la seva lluita, són lemes que es poden llegir-se en un cartell penjat en un balcó de l’edifici al costat de l’entrada.

El teatre Tantarantana va ser convertit en fàbrica de creació, La Seca-Espai Brossa, també. A la Beckett, amenaçada pel picot immobiliari, li van cedir el local d’una antiga cooperativa a Poblenou molt més ampli i espaiós que la seva sala a Gràcia. La Muntaner, el Club Capitol, antic Can Pistoles, han desaparegut del mapa. I l’Apolo continua tancat, com l’Arnau.

Els que regenten l’Antic lluitaran per mantenir-se on són. Primer perquè l’any 2008 es va fer una profunda reforma estructural de l’edifici per complir les normatives de seguretat i accessibilitat. Mig milió d’euros pressupostats inicialment que al final van ser gairebé el doble, dels quals 700.000 van ser pagats amb diners públics. Segon, perquè aquest espai ha sigut sempre un imam per a l’associacionisme que ha donat cabuda a l’esperit revolucionari i reivindicatiu, com el Cercle Barceloní d’Obrers San José i l’Agrupació Ciclista Independent, que encara es reuneix allà i hi guarda alguns trofeus. Potser per això l’Antic ha apostat pel Parlament ciutadà de cultura de base que reivindica més transparència en el repartiment de recursos i la protecció d’aquells espais que no s’adapten al model actual. «Els diners públics van a l’elit», denuncia ‘Semolina’.

A l’espera de tornar a reobrir la sala aquesta temporada després dels cinc mesos d’aturada provocats per la Covid-19, l’únic que ha funcionat aquest estiu ha sigut el bar amb consumicions a preus raonables en un tranquil pati.

Llestos per aixecar el teló

Amb la meitat de l’aforament permès a causa de la pandèmia, tot es complica per a l’Antic, que encara així reprèn la programació la setmana vinent. L’1 de setembre obrirà el polifacètic monologuista Roger Peláez, que com és tradició actuarà cada primer dimarts de mes. Després arribarà ‘WiCh’, una contundent peça contra els clixés de gènere enquistats, una original proposta de teatre dansa d’ Adoctrinades-Virginia Gimeno Folgado que planta un vàter al mig de l’escena. Altres espectacles cancel·lats per la pandèmia es recuperaran a partir del setembre i l’octubre.

+ info – publicat per

Marta Cervera

elperiodico.cat

La Sala Versus Glories inicia la temporada teatral barcelonesa después de cinco meses de inactividad forzosa

Éramos no más de cincuenta personas, todas provistas de nuestra reglamentaria mascarilla, sentadas con una butaca vacía entre cada dos espectadores y en diagonal con los de la fila delantera. Llevábamos nuestra entrada en el móvil y pudimos acceder al interior después de que se nos tomara la temperatura.

Yo creo que todos los presentes éramos conscientes de que íbamos a vivir un hecho histórico: la reanudación de la vida teatral barcelonesa interrumpida desde hace cinco meses por culpa de la endemia de coronavirus. Y quien dio el disparo de salida fue una pequeña sala del off-Barcelona, la sala Versus Glòries de la calle Castillejos, que se encuentra cabe los Encantes nuevos y es un espacio teatral versátil con dos frentes de butacas en el que la acción dramática discurre en el centro.

La reanudación de la vida teatral exigía un texto ligero, divertido y de fácil digestión, lo que no significa que hubiese por ello de carecer de alguna carga de profundidad. Y con tal fin los responsables de la sala escogieron la comedia “Gustafsson R60” de Rosa Molina, una tarrasense afincada en Oslo que es autora de una interesante obra literaria pero que hasta la fecha no había estrenado nunca en la ciudad condal. Lo ha hecho con esta comedia que dice “habla de la amistad, del amor, de la sinceridad, de todo lo que deseamos en la vida y de la falta de escrúpulos para conseguirlo”.

La acción gira en torno a una cena de amigos, tres parejas que no resultan ser las emparejadas en la vida real, y que se reúnen en torno a una mesa, lo que nos indujo a pensar que era la clásica “comedia de cena de matrimonios”. Pero no es exactamente así, entre otras razones porque en este caso la mesa de la cena, una pieza de diseño sueco cuya denominación da título a la obra, es el secreto objeto del deseo de algunos de los participantes en el ágape. Dicho esto, más que de amores y de sinceridad, diría que es una comedia de infidelidades, traiciones, deseos ocultos y frustraciones, aunque la autora nos regala, eso sí, un final feliz.

Los seis intérpretes, pertenecientes a La Trama y Pomodoro, se movieron con soltura en ese espacio abierto a dos frentes y ejecutaron sus papeles con toda propiedad. Una única observación: así como actores y actrices de antaño estaban acostumbrados a trabajar en salas enormes y, por ende, a hablar muy alto, los de ahora han invertido esa tendencia y tienden a hacerlo en un lenguaje coloquial que muchas veces no llega con la necesaria claridad a las filas altas de la sala o a quienes tienen -tenemos- el oído algo duro. En todo caso, tanto los intérpretes, como la autora y a la vez directora, fueron muy merecidamente aplaudidos porque la obra resulta ágil y entretenida.

Terminada la función, una voz nos invitó a salir de la sala ordenadamente y según las filas que ocupáramos. Excelente organización, pues, de la Sala Versus Glòries que puede desde ahora mismo enorgullecerse de pionera de la nueva temporada teatral, que deseamos fervientemente discurra por cauces más tranquilos y esperanzadores que la anterior.

+ info – publicat per

catalunyapress.es

La Sala Versus Glòries reobre cinc mesos després amb la comèdia «Gustafsson R60»

El teatre barceloní estrena dimecres un muntatge de Rosa Molina que es podrà veure fins al 20 de setembre

L'activitat teatral de Barcelona va emetent senyals de vida i una de les primeres de la nova temporada arriba des de l'emblemàtica Sala Versus Glòries, que el dimecres 19 d'agost torna a obrir portes després de tenir-les tancades durant cinc mesos a causa de la pandèmia. L'equipament del carrer Castillejos programa la comèdia Gustafsson R60, que es podrà veure fins al 20 de setembre, cada setmana de dimecres a diumenge.

Prevista la seva estrena per al maig, l'obra escrita i dirigida per Rosa Molina -una autora de Terrassa establerta a Oslo (Noruega)- tracta qüestions com l'amistat, l'amor, la sinceritat i d'aquelles coses que anhelem fins el punt que som capaços de trencar els nostres llindars d'escrupolositat per aconseguir-les. El repartiment està format per Óscar Jarque, Edgar Moreno, Xavier Pàmies, Laura Porta, Rafaela Rivas i Núria Sanmartí, actors i actrius de La Trama Produccions -la companyia resident del Versus- i Pornodoro, que produeixen l'espectacle.

En aquesta comèdia, sis amics es troben per sopar al voltant d'una taula Gustafsson R60, una peça cobejada per alguns d'ells. Mentre esperen l'amfitriona, que es fa pregar, comencen a sorgir secrets i mentides que porten molt temps ocultes. Tal i com explica la promoció de l'obra, és «una comèdia per tirar-se els plats pel cap».

Gustafsson R60 és el primer muntatge de llarga durada de Molina, que fins ara no havia estrenat mai a Barcelona un text d'aquestes característiques. A més d'escriure La contemplació de la bellesa i Tequila, l'egarenca és autora de diverses peces de microteatre que s'han pogut veure en diverses edicions del Festival Píndoles. També és coautora de Migrante, una peça amb testimonis reals sobre la immigració.

L'obra es representarà de dimecres a dissabte, a les 21 h; i els diumenge, a les 19 h. Té una durada de 80 minuts. Les entrades es poden adquirir a la pàgina web www.salaversusglories.cat.

Com és pertinent a causa de la necessitat de complir amb les normatives sanitàries, el Versus ha pres les mesures per convertir-se en un espai segur. A més de limitar l'aforament, els espectadors hauran de portar posada la mascareta i hi haurà gel higienitzant. Després de cada funció, es desinfectarà la sala.

+ info – publicat per

Toni Mata

regio7.cat

La Brutal estrenarà EL MÀGIC D’OZ de Marc Artigau i David Selvas per Nadal

“El Món de Oz no és un lloc sinó un estat mental.”

“L’important no són les coses que ens passen, sinó el que fem amb les coses que ens passen”

EL CONTE de L. Frank Baum és una peça mestra de la literatura de tots els temps. Una faula que posa de manifest valors com l’amistat, la família, el coratge, la tendresa o l’empatia. Un viatge que, com tots els grans viatges, és sobre tot un símbol de transformació i d’aprenentatge personal.

LA HISTÒRIA de la Dorothy forma part de l’imaginari col·lectiu de moltes generacions. Nosaltres ens proposem- com La Brutal ja ha fet altres vegades – acostar-lo i explicar-lo a l’espectador d’avui.

LA ICONOGRAFIA generada pel Mag d’Oz, és una de les seves grans fites: El camí de rajoles grogues, les sabates vermelles o platejades ( depenent de si s’és fidel al llibre o a la pel·lícula), el tornado, la ciutat Maragda, etc… Aquesta capacitat de crear referents, generació rere generació, és deguda segurament a que el propòsit que va moure Baum a escriure el Mag d’Oz vas ser: ” construir un conte de fades modernitzat, un lloc per la sorpresa i la alegria i no per les penes i els malsons”.

A LA BRUTAL volem ser fidels a la màxima de Baum i per això ens acostarem al material amb uns ulls contemporanis: Així la nostra Dorothy començarà l’espectacle molt enfadada amb el món: el seu gos Totó s’ acaba de perdre, no té gaire bona relació amb la seva tieta – amb qui viu després de la mort dels seus pares- se sent insegura, no li agrada el que sent ni el que pensa, d’ella mateixa ni dels altres… però tot canviarà quan un huracà – real o imaginari? – se l’emporta a un nou món on es trobarà amb un seguit de personatges que li faran veure que tot allò que busca, que en el fons, és dins seu.

Seguint amb aquesta aposta d’actualització de la història, el nostre Espantaocells serà un personatge compromès amb el medi ambient, amb el clima i amb tot allò que té a veure amb preservar el que tenim. Convertirem l’Home de Llautó en un Robot de gènere neutre. Perquè en el nostre món d’Oz el gènere és fluid. I el Lleó serà una Lleona, una femella que regnava sobre tots els altres animals, fins que va perdre la valentia.

Aquests tres personatges posaran davant de la Dorothy un mirall, que l’ajudarà a veure el seu poder interior per afrontar qualsevol tipus de situació, o almenys intentar-ho. S’adonarà que ningú ens pot ajudar, excepte nosaltres mateixos.

+ info – publicat per

labrutal.com

Coherència a la Beckett

Bàrbara Mestanza, Les Impuxibles, Denise Duncan i el txec Jaroslav Rudiš, al cartell de la sala del Poblenou per a la tardor

Denise Duncan torna a incidir en la denúncia contra el racisme a ‘El combat del segle’

El direc­tor de la Sala Beckett, Toni Casa­res, sem­pre parla que no interes­sen tant obres pun­tu­als que poden ser de molt èxit, com tra­jectòries de les auto­ries. Per això, es pot par­lar de coherència en la pro­gra­mació de tar­dor quan repe­tei­xen Les Impu­xi­bles (Suite TOC núm 6 va ser una peça que va exhau­rir loca­li­tats de seguida i que ha tin­gut de les millors accep­ta­ci­ons de la seva tra­jectòria). Aquesta tar­dor tor­narà també Bàrbara Mes­tanza (mem­bre de The Mam­ze­lles) i s’estre­narà la pro­ducció pre­vista per al Grec de Denise Dun­can, l’autora resi­dent de la tem­po­rada pas­sada. La Beckett dona sego­nes opor­tu­ni­tats a auto­ries emer­gents tot sumant a la seva llista noves auto­ries que ini­cien relació amb aquesta sala.

Mes­tanza va fer un solo des­mi­ti­fi­cant l’uni­vers de Dis­ney: Poca­hon­tas o la ver­da­dera his­to­ria de una tra­vi­esa, el 2018, durant només tres set­ma­nes. Poques set­ma­nes abans havia estre­nat La mujer más fea del mundo, en què la crítica era a l’ideal de bellesa arquetípic i la bui­dor de l’estètica. Ara pre­senta Todas las flo­res, el tre­ball de com­pa­nyia resi­dent amb sis actrius en escena.

Dun­can estre­narà El com­bat del segle, que la Covid ha tras­lla­dat al De Grec a Grec. L’autora rein­ci­deix en el racisme (després de Negrata de merda) per la manera de llui­tar del boxe­ja­dor Jack John­son (1878-1946), que se’l va tit­llar de covard perquè estava sem­pre a la defen­siva fins que detec­tava un error del con­trin­cant. La polèmica per ser el pri­mer negre a obte­nir el títol mun­dial de pesos pesants el va fer aban­do­nar el seu país i, fins i tot, dei­xar-se vèncer per poder tor­nar-hi.

Final del Fabu­la­mundi

Avin­guda Naci­o­nal, del dra­ma­turg txec Jaros­lav Rudiš, és la cul­mi­nació del pro­jecte inter­na­ci­o­nal de cre­ació escènica Fabu­la­mundi, Playw­ri­ting Europe. La Beckett en forma part con­jun­ta­ment amb tea­tres d’Ale­ma­nya, Àustria, França, Itàlia, Polònia, la República Txeca i Roma­nia. A l’obra, Van­dam (Josep Julien) és un heroi, un guer­rer, que té una opinió sobre tot. La política. Les dones. El món. El 1989, a Praga, va mar­xar per l’avin­guda Naci­o­nal, on el 17 de novem­bre va tenir lloc una mani­fes­tació que va por­tar a la cai­guda del règim comu­nista a l’antiga Txe­cos­lovàquia.​Ara, la seva segona casa és el bar Severka, on dis­cu­teix de política, on renega, on a vega­des aixeca el braç dret, evo­cant la salu­tació dels romans, o trenca les dents d’algú i dona lliçons sobre la vida.

LA XIFRA

97%

d’ocupació

va obtenir la proposta de Les Impuxibles a la sala de dalt. L’anterior treball de Mestanza (‘Pocahontas’) va arribar al 73%

+ info – publicat per

J. Bordes – Barcelona

elpuntavui.cat

La Sala Versus reabre después de cinco meses con "Gustafsson R60"

La Sala Versus Glòries de Barcelona reabrirá sus puertas el próximo día 19 con "Gustafsson R60", una obra de la compañía residente La Trama Produccions en colaboración con Pomodoro, después de cinco meses de cierre por la COVID-19.

El espectáculo, que dura 80 minutos, tenía que haberse estrenado en mayo, pero se pospuso debido a las restricciones provocadas por la COVID-19 y ahora, cinco meses después, se podrá ver del 19 de agosto al 20 de septiembre, de miércoles a domingo, según informa el teatro.

Rosa Molina es la autora y directora de esta comedia, que será su primer texto de larga duración y su primer estreno en un teatro de Barcelona, que se añaden a su trayectoria como autora de "La contemplació de la bellesa" y "Tequila", junto a una decena de piezas de microteatro como "My heart Will go on", que se representó en el festival Píndoles 2019, además de ser coautora de "Migrante", una obra sobre inmigración basada en testimonios reales, estrenada en España y México.

Óscar Jarque, Edgar Moreno, Xavier Pàmies, Laura Porta, Rafaela Rivas y Núria Sanmartí son los actores y actrices de La Trama y encarnan los personajes de "Gustafsson R60", quienes hablarán de la amistad, del amor, de la sinceridad, de los deseos y de los principios.

Desde el teatro insisten en que es un lugar seguro y que habrá medidas para garantizar el menor riesgo de contagio de acuerdo con el Procicat, con uso obligatorio de mascarilla, gel hidroalcohólico, desinfección de la sala después de cada función y aforo limitado.

+ info – publicat per

lavanguardia.com

Els teatres de Barcelona poden reobrir però la majoria no ho farà

El sector veu inviable obrir amb el 50% de l'aforament i en ple agost, com permet el Govern

Els teatres de Barcelona poden reobrir però la majoria no ho farà

Dimecres passat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) acceptava el recurs dels cines i els espais esportius i gimnasos de Barcelona contra les mesures del Govern que els obligaven a tancar a causa dels rebrots del coronavirus, amb la qual cosa aquests locals podien reobrir si complien les mesures sanitàries requerides pel Procicat. Però la resolució no parlava dels teatres, perquè no havien recorregut el tancament. No obstant, la Conselleria de Salut va acabar emetent divendres passat una resolució segons la qual se suprimia la prohibició de l’obertura dels teatres, cines, gimnasos i establiments esportius a la capital catalana i diversos municipis de l’àrea metropolitana, «sempre que es garanteixi que no se supera el 50% de la seva capacitat».

Aquesta resolució es mantindria vigent des d’ahir diumenge i durant 15 dies. Quan expirin aquestes dues setmanes les mesures a seguir dependran de com evolucioni la crisi sanitària. No obstant, el sector del teatre, segons fonts de l’Adetca (Empreses de Teatre de Catalunya), que presideix Isabel Vidal, «està demanant obrir sense restriccions», ja que el fet de guardar una butaca lliure entre cada compra grupal ja afecta l’aforament. Asseguren que aquest 50% de capacitat «no és viable per obrir» i, menys en ple agost, quan hi ha poques sales amb programació a Barcelona.

Tornar al setembre

El sector teatral planteja tornar el setembre amb un mínim del 66% de l’aforament si la crisi sanitària segueix com ara. I, en cas de millorar la situació, no volen restriccions. Segons les mateixes fonts, la majoria dels teatres volen obrir entre el setembre i l’octubre, però amb aquest 50%, alerten, és impossible. De fet, la gala Catalunya Aixeca el Teló, que inaugura la temporada teatral catalana, s’està preparant per a finals de setembre.

+ info – publicat per

Ferran Nadeu

elperiodico.cat

Confrontar-se al teatre amb l'assetjament homofòbic del passat

Jordi Cadellans debuta a la dramatúrgia amb 'Here comes your man' al Teatre Gaudí

¿És moralment acceptable que una víctima d'assetjament i d'homofòbia es vengi del seu agressor? L'espectacle Here comes your man, que s'estrena el 13 d'agost al Teatre Gaudí de Barcelona, planteja el debat quan l'un i l'altre ja són adults i han construït les seves vides lluny d'aquella experiència. Una trobada amb antics alumnes d'una escola religiosa reuneix en una mateixa habitació el noi que va patir bullying i el millor amic de l'agressor, però ara els rols han canviat: el primer, anomenat Morales i interpretat per Marc Ribera, és un actor d'èxit mentre que el segon, que es diu Torres i encarna Sergi Cervera, l'admira per tot el que ha aconseguit.

"El Morales s'ha convertit en un triomfador, però en retrobar-se amb el Torres surt a la superfície la seva feblesa", explica el dramaturg de l'obra, Jordi Cadellans, que també codirigeix el muntatge juntament amb Raül Tortosa. Here comes your man és el debut de Cadellans com a autor teatral després d'haver treballat com a actor en nombroses produccions teatrals i audiovisuals com  Amar en tiempos revueltos i La Riera. Cadellans explica que, per construir la història, s'ha inspirat en part en la seva experiència. "De petit vaig patir assetjament sexual homofòbic, però no fins al punt del protagonista", diu el dramaturg.

Els dos personatges havien compartit aula, però en realitat no es coneixen gaire. A mesura que avança l'obra van intimant i Morales s'obre al seu company. "Li explica que el seu millor amic el va assetjar per ser sensible i efeminat. L'altre hi treu ferro, li diu que ell era així i que ho feia amb tothom", explica Cadellans. El personatge de l'agressor no apareix en cap moment a l'escenari, però la seva presència "sempre hi és, com un fantasma amenaçador", subratlla.

Una catarsi alliberadora

Here comes your man adopta l'estructura d'un thriller que va intensificant la seva acció amb l'aproximament dels dos protagonistes. "Ni un és tan víctima ni l'altre és tan botxí. Al Morales li costa molt perdonar, i no sabem si ho ha aconseguit", assenyala el dramaturg, que a través dels dos personatges reflecteix qüestions com la solitud, els silencis de la resta de companys i les seqüeles que deixa l'assetjament escolar.

L'obra retrata l'entorn rígid i repressiu de les escoles religioses dels anys 70 i 80. "Ara finalment s'ha posat una paraula a tot el que passava i a les aules es parla obertament d'assetjament homofòbic o grasfòbic. Abans no hi havia res d'això, ni protocols d'actuació", explica Cadellans, que ha volgut "donar canya a aquell sistema educatiu que ressonarà amb molta gent". La confrontació amb el passat dels dos personatges desemboca en "una catarsi alliberadora", però ambivalent. "Pots estar-hi d'acord o no, pots pensar que és reprovable", diu el dramaturg. Per a ell, debutar amb una obra sobre l'assetjament homofòbic ha suposat un sacseig personal. "No sé si m'ha sanat, però com a autor escriure sobre el trauma m'ha ajudat a veure'l des d'un altre lloc, a agafar perspectiva", admet.

Here comes your man arriba al Teatre Gaudí després d'haver-se estrenat a la Sala Tarambana de Madrid, on primer la companyia hi va fer una residència per muntar l'espectacle. L'obra va fer temporada a la capital espanyola abans de venir a Barcelona, on s'havia d'estrenar a l'abril però el coronavirus ho va impedir. Durant aquests mesos, l'equip ha treballat per fer-la en català –com estava escrita originalment– i per muntar-la amb el públic situat a quatre bandes de l'escenari. De moment el Teatre Gaudí obrirà amb un 50% de l'aforament amb l'esperança de poder-lo incrementar les pròximes setmanes.

Més espectacles per a l'agost

'La canción de Ipanema' a l'Aquitània

L’Aquitània és dels pocs teatres que no ha tancat en tot l'estiu. A la comèdia Likes, que acaba funcions el 16 d'agost, li agafarà el relleu La canción de Ipanema. El musical, amb Assumpta Serna i Toni Sevilla, repassa les cançons de Jobim i Vinicius a partir de la història d'amor entre el poeta i una noia de 19 anys.

'Gustafsson R60' a la Versus Glòries

Després de cinc mesos amb el teló abaixat, la Versus Glòries reobre el 19 d'agost amb una comèdia sobre sis amics que estan plens de mentides. L'espectacle, escrit i dirigit per Rosa Molina, posarà sobre la taula els enganys dels protagonistes i la seva manca d'escrúpols per aconseguir allò que desitgen.

'Roges' a Terrats en Cultura

Els ballarins Helena Gispert i Miquel Barcelona portaran el 20 d'agost a un terrat de l'Eixample el seu projecte Roges, que estrenaran el 2022. L'espectacle, amb espai sonor d'Oriol Mula, converteix en moviment el relat històric de testimonis de la postguerra i, a través dels cossos i la música, retrata la misèria i el silenci que van viure.

+ info – publicat per

Núria Juanico

ara.cat

“El TNC serà la casa del públic i dels artistes”

A mit­jans de juliol el con­sell d’admi­nis­tració del TNC l’ha tri­ada com a nova direc­tora artística del TNC pel període 2021-2027. Al setem­bre ja s’incor­po­rarà al tea­tre com a pro­gra­ma­dora. Està eufòrica per haver acce­dit a un càrrec després d’haver-ne que­dat a les por­tes vuit anys enrere. Ara serà el relleu de Xavier Albertí, que encara és el res­pon­sa­ble de la pro­gra­mació 2020/21. Carme Por­ta­celi, una direc­tora com­pro­mesa i tos­suda (com li agrada defi­nir-se), cele­bra ser la pri­mera dona que diri­girà el TNC (com ja ho va fer al Tea­tro Español, a Madrid, un equi­pa­ment fun­dat el 1583!). La seva victòria la fa exten­siva a totes les dones, però acla­reix que aquesta dis­tinció no ha de menys­te­nir la seva tra­jectòria, que va començar el 1982 com a aju­dant de direcció de Fabià Puig­ser­ver. La seva obsessió, ara, és man­te­nir i ampliar la comu­ni­tat d’artis­tes i d’espec­ta­dors. Que tot­hom es faci seu el TNC i que sigui la porta d’accés també a la inter­na­ci­o­na­lit­zació de joves dra­matúrgies con­tem­porànies i direc­ci­ons a Europa. Tot i l’emergència sanitària (i pro­fes­si­o­nal i econòmica), aspira que hi hagi una sig­ni­fi­ca­tiva eclosió del tea­tre català a Europa.

Què pot fer el TNC com a pal de paller del tea­tre català en l’actual emergència cau­sada per la Covid-19?

S’ha d’obrir a la comu­ni­tat davant d’una crisi que és sanitària, pro­fes­si­o­nal i econòmica, sobre­tot, per a una pro­fessió de l’espec­ta­cle pre­ca­rit­zada des de fa anys. Les con­di­ci­ons actu­als són tre­men­des. Sem­bla que el tea­tre públic sigui l’únic capaç de sobre­viure si s’allarga massa aquesta situ­ació. Ara, cal dir que con­fio que tindrà una durada curta. L’hos­pi­ta­li­tat serà una de les línies de con­ducta de la meva direcció. Volem ser acces­si­bles als artis­tes però també al públic. No vull per­dre ni un sol espec­ta­dor dels que ha acon­se­guit reu­nir Xavier Albertí. Aquesta tem­po­rada escurçada va aca­bar amb un 84% d’afo­ra­ment, que és una xifra extra­or­dinària i jo no la vull bai­xar.

Però un tea­tre públic s’ha de regir per les ocu­pa­ci­ons o per donar sor­tida a noves veus, perquè es pugui inves­ti­gar? No sem­bla pos­si­ble aten­dre les dues deman­des...

Això ho deixa pau­tat el con­tracte pro­grama del TNC amb el Depar­ta­ment de Cul­tura: ha de bus­car l’excel·lència, que apropi les arts escèniques a la gent i que doni valor a l’acti­vi­tat artística del sec­tor. Quan vaig acce­dir a fer-me càrrec del Tea­tro Español, a Madrid, les ocu­pa­ci­ons eren del 28%. Les obres que s’hi pre­sen­ta­ven eren uns clàssics incon­tes­ta­bles, però no atre­ien prou el públic. Vaig mar­xar amb ocu­pa­ci­ons del 78-80%. I ho vaig fer apro­pant les pro­pos­tes escèniques al públic. En cinc mesos, i donant l’opció a mol­tes dones, vaig cap­gi­rar les ocu­pa­ci­ons. De pas­sada això va ser­vir per con­tra­dir amb pro­ves la tesi que les dones no apor­ten públic. Hem de ser un mirall del que som i podem apro­fi­tar que gau­dim d’una rea­li­tat d’auto­ries i direc­ci­ons amb molt talent.

Quina dimensió té el Tea­tro Español en relació amb el TNC?

El pres­su­post del Tea­tro Español, que és el tea­tre muni­ci­pal de Madrid, no és gens ade­quat a la seva importància. Real­ment és molt minso, impen­sa­ble en qual­se­vol país a Europa. Dels pocs avan­tat­ges que té aquell equi­pa­ment, en ter­mes econòmics, és que els ingres­sos per taqui­lla es que­den a l’equi­pa­ment per rein­ver­tir-los en futu­res pro­gra­ma­ci­ons. Però, més que valors econòmics, el que cal mesu­rar en un tea­tre públic és l’impacte social. Nosal­tres no podem per­dre ni un sol mem­bre dels espec­ta­dors i espec­ta­do­res que ja té el TNC, que té una ocu­pació altíssima, i al mateix temps hem d’obrir-nos a un públic encara més divers pel que fa a edat, etni­ci­tat, gènere i classe.

La nova direcció del Lliure va anun­ciar que faria una aposta pel tea­tre dels mar­ges i renun­ci­ava al més cen­tral, ente­nent que podien per­dre part del seu públic fidel.

El que passa és que jo no vull renun­ciar a res; ho vull tot, jo [som­riu].

Les com­pa­nyies han tor­nat a aflo­rar des de la crisi del 2008. Quina par­ti­ci­pació tin­dran al TNC?

Cal que hi siguin amb assiduïtat en residències. I també les acom­pa­nya­rem tant amb recur­sos econòmics com artístics perquè puguin créixer.

Seria rao­na­ble pre­veure alguna línia de beques a la inves­ti­gació, com les extra­or­dinàries de Car­lota Sol­de­vila del Tea­tre Lliure, les de la Fun­dació Caru­lla o del BBVA? S’està per­ce­bent com una solució a l’emergència dels pro­pers mesos.

Ara per ara, no ho tenim pre­vist, però sem­pre hau­rem de tenir canals per garan­tir que puguem fer tea­tre i reforçar la comu­ni­tat. Davant d’aquest virus o altres que puguin venir, hem d’estar pre­pa­rats per tre­ba­llar amb altres mit­jans o for­mats. És una situ­ació de la qual ja n’estem par­lant amb altres col·legues euro­peus, repen­sant quin és el paper que han de tenir els tea­tres públics. El nos­tre paper és donar con­fiança, il·lusió i espe­rança a través de la cul­tura. Cal que posem sobre la taula temes fona­men­tals, que el tea­tre sigui un lloc de tro­bada. Si no pot ser pre­sen­cial, bus­ca­rem una altra manera. Però ser-hi és molt impor­tant, no es pot can­viar per res.

Ara res­sor­gei­xen acci­ons de radi­o­te­a­tre, per exem­ple.

Caldrà fer el que faci falta per man­te­nir actiu el tea­tre i la comu­ni­tat. Nosal­tres també pro­po­sa­rem algu­nes acci­ons que es puguin desen­vo­lu­par si, arri­bat el moment, s’han de tor­nar a tan­car els tea­tres. Com deia Lorca, “el tea­tre ha d’arri­bar a tots els racons”.

Què es pot expli­car de l’espe­rada con­nexió inter­na­ci­o­nal del TNC? Sem­pre hi somia; quasi sem­pre s’ajorna.

En la meva pri­mera tem­po­rada ja ho acti­va­rem. Ara per ara, en aquest pro­jecte inter­na­ci­o­nals hi ha cinc països del sud d’Europa i Brus­sel·les. L’equi­pa­ment belga, el tea­tre KVS, el dia que vaig ser nome­nada ja va anun­ciar “futu­res col·labo­ra­ci­ons amb el TNC”. Arren­ca­rem així. Perquè si fóssim molts més agents això faria molt difícil posar-nos d’acord, al prin­cipi. Tindrà peti­tes pau­tes que per­me­tran impul­sar obra nova amb una temàtica pont, de manera coor­di­nada. I ho lide­ra­rem des del TNC. I n’hi ha qua­tre, de pro­jec­tes inter­na­ci­o­nals, a més a més de con­ve­nis per­ma­nents.

Si ho té tan avançat és perquè ho devia començar a tre­ba­llar a l’Español.

Òbvi­a­ment, és un pro­jecte que he lide­rat i que va on jo vaig. Quan em van fer fora no m’ho espe­rava pas. Ja he après que no s’ha de parar mai. I no vaig atu­rar-me.

Què es pot expli­car, en titu­lars, d’aquest pro­jecte?

L’expli­ca­rem en tot el seu abast en la pre­sen­tació del meu pro­jecte, a par­tir del setem­bre. És una pro­posta ambi­ci­osa i com­plexa, que vol con­vi­dar a viat­jar nova auto­ria i direcció a dife­rents països. Es pre­sen­tarà l’obra traduïda amb un repar­ti­ment de cada país. I al TNC rebrem les pro­pos­tes d’altres països. També par­lem de pro­pos­tes imme­di­a­tes, com ara tan­car 48 hores dins del TNC un grup de dra­ma­turgs i dra­ma­tur­gues perquè escri­guin i repre­sen­tin una obra. Una catarsi, un diver­ti­mento que pot agra­dar a nou públic. O fer col·labo­ra­ci­ons amb post­gra­du­ats dels ins­ti­tuts del tea­tre (està pen­dent par­lar d’un con­veni amb l’Ins­ti­tut del Tea­tre) per incen­ti­var col·labo­ra­ci­ons i poten­ciar con­ne­xi­ons amb altres països. (L’ESAD de Paris ja està con­nec­tada, per exem­ple).

Això implica fer un pas més que copro­duir o fer el clàssic ‘inter­canvi de cro­mos’.

Aspi­rem a una relació més fia­ble i més interes­sant que la pura­ment comer­cial. Això ens pos­si­bi­li­tarà par­lar de tu a tu amb els tea­tres euro­peus.

La dra­matúrgia cata­lana té bona repu­tació fora de Cata­lu­nya, més enllà que obres de Bel­bel i Cunillé es facin a la Comédie, per exem­ple.

L’obra de Sergi Bel­bel i de Lluïsa Cunillé l’hauríem de con­si­de­rar, en aquests moments, com a reper­tori. Ara també volem pro­pi­ciar que les dra­matúrgies i les direc­ci­ons més joves es cone­guin per Europa.

El TNC con­ti­nuarà sent un equi­pa­ment de pro­ducció, no d’exhi­bir pro­pos­tes ja estre­na­des. I amb el tea­tre fami­liar?

També es copro­duirà el tea­tre fami­liar, és impor­tantíssim. Neces­si­tem copro­duir com­pa­nyies perquè després facin gires per Bar­ce­lona, Cata­lu­nya i tots els ter­ri­to­ris de parla cata­lana.

El TNC té tres sales però pot pre­sen­tar peces també en com­pli­ci­tat amb altres equi­pa­ments, que cada cop veuen de més bon ull com­par­tir acci­ons i públic.

El TNC ha de ser una porta al món, un lloc d’entrada i de sor­tida per per­me­tre que vin­guin nous artis­tes i també per sor­tir del mau­so­leu i acce­dir a altres punts de la ciu­tat o altres muni­ci­pis per arri­bar al públic. Han d’enten­dre, tant públic nou com artis­tes, que el TNC és casa seva.

I no és un mal símptoma que la direcció artística només s’ator­gui a per­so­nes adul­tes?

Amb les arts, com amb la ciència i gai­rebé totes les pro­fes­si­ons, és impor­tant que hi hagi una certa edat. Jo, ara, per exem­ple, soc molt més capaç de tocar el cor del públic que fa vint anys: em fa menys ver­go­nya ser tit­llada de sen­ti­men­tal. El que compta, més que qui ocupa la direcció artística, és que hi hagi opor­tu­ni­tats. Quan jo tenia 30 anys era massa jove per a tot i als 40 a les dones ja se’ns envi­ava a les escom­bra­ries. Ara puc ser millor direc­tora artística que fa 8 anys, quan també em vaig pre­sen­tar al càrrec. Tinc més experiència pro­fes­si­o­nal i vital. Per exem­ple, he après moltíssim amb la breu estada a l’Español [la ines­pe­rada victòria al con­sis­tori de Madrid va pro­pi­ciar la seva sor­tida]. El que compta és que ara hi ha mol­tes més opor­tu­ni­tats per a les joves que quan jo tenia 30 anys.

Arriba en el millor moment a la direcció del TNC, doncs?

Entenc que mediàtica­ment s’hagi des­ta­cat que soc la pri­mera dona que acce­deix a la direcció artística del TNC. També ho vaig ser a l’Español, que fun­ci­ona des del 1583! Però s’ha de tenir en comte que porto una llarga tra­jectòria. Estic molt con­tenta d’obrir por­tes. La meva paciència i tos­su­de­ria han aca­bat tenint premi. En el tea­tre (com en molts altres camps soci­als) les dones ho tenim una mica més difícil que els homes. Si fas una obra que no agrada, es recorda molt temps, i s’obli­den ràpid les direc­ci­ons que van emo­ci­o­nar el públic.

Les dis­ci­pli­nes tea­tre, dansa, circ, s’han de trans­ver­sa­lit­zar?

És el futur.

Ara s’estan pro­mo­vent Pro­duc­ci­ons Naci­o­nals de Dansa i de Circ. No tin­dria sen­tit que es pogues­sin repre­sen­tar al TNC, ja que com­par­tiu aquesta ambició de “naci­o­nal”?

Sí. Aquest és també el seu tea­tre.

On ha que­dat la Fac­to­ria Escènica Inter­na­ci­o­nal (FEI), en què impli­cava actors i coreògrafs i direc­tors de dife­rents edats per inves­ti­gar o/i pro­duir tea­tre?

El 2016 vaig aban­do­nar la FEI, quan vaig entrar a diri­gir el Tea­tro Español. Em deien que era legal man­te­nir-ho, però em va sem­blar que no hi havia de ser. Podia ser legal, però també era lleig man­te­nir-me en la direcció. Ara la FEI està ador­mida, no se l’ha donat de baixa (i la diri­geix Gabri­ela Flo­res).

Tenia encàrrecs pre­vis­tos. El TNC demana exclu­si­vi­tat.

Quan et pre­sen­tes a un con­curs no saps si el gua­nyaràs. És reco­ma­na­ble no atu­rar la vida artística encara que aspi­ris a un càrrec. Ja ho vaig fer l’últim any amb el Tea­tro Español i la sor­tida va ser difícil. Ara tenia un gra­pat de pro­jec­tes; només en man­tinc dos (un d’aquests és inter­na­ci­o­nal) per a la tem­po­rada vinent perquè els pro­duc­tors no hau­rien tin­gut temps de fer el canvi. Està par­lat amb el TNC: em per­me­tran fer-ho i es com­pen­sarà amb una reducció del sou.

La (juganera) incògnita de la seva edat

La valenciana Carme Portaceli fa broma quan li pregunten quin va ser l’any que va néixer. Per internet corren tres dates possibles: 1955, 1957 i 1960. Ja aclareix que podria ser que cap de les tres fos certa. No ho pensa dir perquè li ho va recomanar la seva mare. L’anècdota es produeix quan es debat sobre si hi ha un sostre de vidre per als creadors més joves. Ella comenta que és necessària l’experiència en aquest ofici i fins i tot en els esports: “Segur que en Messi ara deu córrer menys que quan era més jove, però ara deu ser capaç de fer jugades que no es podia ni imaginar fa un temps.” Ella (segueix amb la fina ironia) neda cada dia a mar obert més de 2 quilòmetres durant les vacances, instal·lada a l’Empordà. Fa uns dies dubtava si pujar a la platja, per si hi havia massa gent, i s’hauria banyat al riu: “Però no ho faig perquè soc molt obedient.” Ben cert: avui compleix estrictament l’advertència de la mare.

+ info – publicat per

Jordi Bordes – Barcelona

elpuntavui.cat

Breu, gratis i segur

La 6a edició del Festival Píndoles de teatre breu serà excepcionalment gratuïta i tindrà lloc del 4 al 6 de setembre en tres escenaris del castell de Montjuïc

Un 70% dels espectacles estan escrits per dones i un 65%, dirigits per dones

La 6a edició del Fes­ti­val Píndo­les de tea­tre breu s’havia de cele­brar al juny, però la situ­ació sanitària ho va impe­dir. Final­ment, però, s’han acor­dat les dates del 4, 5 i 6 de setem­bre perquè tin­gui lloc en tres esce­na­ris a l’aire lliure del cas­tell de Montjuïc.

Una de les nove­tats des­ta­ca­des de l’edició és que l’accés a tots els espec­ta­cles serà gratuït gràcies a la par­ti­ci­pació de l’Ins­ti­tut de Cul­tura de Bar­ce­lona. Això sí, caldrà fer una reserva prèvia d’entra­des en el web del fes­ti­val ( www.​pindoles.​com ), a par­tir del 24 d’agost, perquè l’afo­ra­ment estarà limi­tat a cent per­so­nes, totes asse­gu­des, per garan­tir la segu­re­tat sanitària tant del públic com dels artis­tes. En aquest sen­tit, també s’han adap­tat els tres espais a l’aire lliure del recinte for­ti­fi­cat on tin­dran lloc els espec­ta­cles. I els espais seran el pati d’armes, el canó i el pou.

El Fes­ti­val Píndo­les pre­sen­tarà les dar­re­res nove­tats i estre­nes en el món de les arts escèniques breus i de pro­xi­mi­tat, pro­po­sarà una experiència de risc i de des­co­berta i esde­vindrà una pla­ta­forma dina­mit­za­dora del nou talent. Al seu moment, noms com ara Lara Díez, David Anguera, Albert Sala­zar i Sílvia Navarro van pas­sar pel Fes­ti­val Píndo­les.

Una de les carac­terísti­ques del Píndo­les és que “la con­vo­catòria, que es va obrir el desem­bre pas­sat, és anònima i pública per garan­tir la igual­tat d’opor­tu­ni­tats”. De les vint pro­pos­tes escèniques tri­a­des, quinze són inèdites. A més, han dema­nat que es repre­senti l’obra gua­nya­dora del premi al millor text del Fes­ti­val de Tea­tre de But­xaca de Ciu­ta­de­lla i s’han pro­gra­mat qua­tre peces d’altres dis­ci­pli­nes: dansa, poe­sia i nar­ració.

Entre les pro­pos­tes, per tant, hi haurà gèneres com ara el thri­ller, la poe­sia, el drama, la comèdia, la tra­gi­comèdia..., d’auto­res i autors com ara Ari­adna Pas­tor, Anna Collell, Helena Codor­niu, Clara Puig, Jaume Viñas, Cata­lina Flo­rit, Marina Font, Ivan Andrade i Mar Solà, entre d’altres. Com es pot com­pro­var en aquesta llista, l’auto­ria feme­nina hi pre­do­mina. Un 70% dels espec­ta­cles estan escrits per dones i un 65%, diri­gits per dones.

El fun­ci­o­na­ment dels espec­ta­cles, com que són breus i amb pocs ele­ments d’uti­llatge escènic, és rota­tori. A cada esce­nari, s’hi repre­sen­ta­ran dues o tres obres en inter­vals de trenta minuts al llarg de qua­tre hores con­se­cu­ti­ves i cada dia.

El Fes­ti­val Píndo­les és l’inici d’un pro­jecte molt més gran: la Gira Píndo­les. Les obres estre­na­des al fes­ti­val entra­ran en un catàleg i podran ser pro­gra­ma­des arreu de Cata­lu­nya en un for­mat iti­ne­rant. Des del 2015, la Gira Píndo­les ha pre­sen­tat fins a 175 fun­ci­ons en espais sin­gu­lars d’una vui­tan­tena de muni­ci­pis.

Aquest pro­jecte apropa el tea­tre a tot el ter­ri­tori i, en espe­cial, a loca­li­tats i indrets que no dis­po­sen de grans infra­es­truc­tu­res escèniques, però que tenen la volun­tat de tenir una pro­gra­mació regu­lar. I el Píndo­les encara ha obert una línia d’acció més: por­tar tea­tre breu als ins­ti­tuts per fomen­tar el conei­xe­ment de les arts escèniques d’una manera trans­ver­sal i, d’aquesta manera, ani­mar els més joves a des­co­brir-les.

+ info – publicat per

L.L - Barcelona

elpuntavui.cat

Teló obert, mascareta posada

“Molts de vosaltres ens esteu preguntant per la ‘nova normalitat’ i per les mesures de seguretat del #GrecFestival! En aquest link t’ho expliquem tot i en aquesta foto podeu veure com estaran disposades les cadires del Teatre Grec”. Aquest tuit del perfil oficial del Festival Grec arribava dies després del col·lapse del seu web a causa de l’alta demanda d’entrades. Això ens demostra dues coses: que el públic té ganes de tornar i que l’ombra del contagi continua latent. La fotografia del lloc deixa un gust agredolç: està preparat per engegar motors però alhora manté només un de cada tres seients separats entre si.

Els teatres de la nova normalitat estan en procés de reinvenció i comencem a veure’n els primers prototips, un assaig del que serà la temporada de tardor. A poc a poc i enmig de la incertesa, cada espai va preparant-se per reobrir amb molta consciència de la fragilitat de la situació, susceptible de canviar en qualsevol moment. A la celebració d’un Festival Grec al juliol concentrat principalment a Montjuïc s’hi sumen altres sales com la Beckett, la Biblioteca de Catalunya, el Teatre Victòria (dins el Cruïlla XXS) o fins i tot teatres de petit format com la Gleva, l’Aquitània Teatre o La Puntual.

Algunes de les sales que obriran les portes al juliol han fet públics els seus propis protocols. En general, les mesures no són gaire diferents de les que es fan servir en qualsevol altre establiment. Les dues recomanacions principals són el manteniment de la distància interpersonal i l’ús de mascareta, especialment quan la primera no sigui possible. Per impedir les aglomeracions, s’aconsella arribar a l’espai amb una antelació d’entre 15 i 30 minuts per a l’entrada i tenir paciència a la sortida, ja que tant l’una com l’altra es faran per torns. El Teatre Grec, que en ser a l’aire lliure serà el que més públic tindrà –800 butaques–, ha establert un ordre en funció de les zones de platea assignades, repartides en franges de 10 minuts.

Separació de butaques al Teatre Grec

En principi, les sales reduiran l’aforament. En el cas del Lliure o el Victòria, de moment a un terç, encara que les últimes normatives de la Generalitat des del 25 de juny permetrien ampliar-lo. Al TNC, els seients seran molt limitats per la mateixa naturalesa dels espectacles que es presenten durant el festival. En alguns teatres (Grec o Lliure), hi haurà un o dos seients de separació entre cada persona assistent. En d’altres, com la Beckett o la Biblioteca de Catalunya, es podran mantenir junts els grups de compra o convivència. En el primer cas, de moment les entrades que s’estan venent no són numerades i es preveu que els espectadors ocupin els llocs per ordre d’arribada, deixant els corresponents seients buits. Amb tot, asseguren que encara estan estudiant la millor fórmula per defugir acumulacions de gent. A les funcions de La Perla 29 les entrades sí que són numerades i els seients contigus al grup es bloquegen automàticament després de la compra. Així doncs, l’aforament s’anirà modificant en funció de la demanda: si hi ha grups grans aquests es mantindran junts i es bloquejaran menys butaques, mentre que si hi ha molts grups petits es necessitaran més espais buits.

Adeu als programes de mà

Una altra mesura important consisteix a esquivar al màxim el contacte, també a través dels objectes. Amb aquesta finalitat queden prohibits els programes de mà, que es podran consultar via online. També es recomana portar les entrades al mòbil i, pel que fa a la compra d’aquestes, es prioritza la venda online. Si no obstant això la transacció es fa presencialment a les taquilles, es demana prioritzar el pagament amb targeta. També hi haurà un major control de les persones que accedeixen al teatre, tant a les funcions com als assajos o a qualsevol altra activitat. Així, si es detecta un cas de covid-19, es podrà avisar ràpidament totes les persones que podrien haver-se contagiat.

Pel que fa als elements de seguretat, en tots els teatres hi haurà dispensadors de gel hidroalcohòlic i un augment de la freqüència de neteja i desinfecció. Els protocols del Lliure i del TNC estableixen una major ventilació i la neteja dels espais abans i després de les funcions. En general hi haurà també una àmplia senyalització de les mesures i recordatoris a través del sistema de megafonia. Alguns serveis com el guarda-roba queden tancats o, en el cas de l’ascensor, limitat als casos indispensables. Els bars de sales com la Beckett o la Biblioteca de Catalunya continuaran oberts, mentre que el del Grec estarà limitat a la prefunció.

Però la mesura a la qual més s’apel·la és la de la responsabilitat individual. Complir les mesures sempre que sigui possible, evitar les aglomeracions i quedar-se a casa si es pateix algun símptoma compatible amb la malaltia. Cuidar els altres i cuidar-se un mateix és la millor manera de recuperar els actes col·lectius amb totes les garanties.

+ info – publicat per

Alba Cuenca

entreacte.cat

'De Grec a Grec' amb Mario Gas, Vicky Peña, Carme Portaceli, Pau Miró, David Selvas i Marc Artigau

El Festival Grec presenta les coproduccions previstes per a aquesta tardor

Mario Gas, Vicky Peña, Carme Portaceli i Àlex Brendemühl són alguns dels artistes implicats en De Grec a Grec, un programa de coproduccions que impulsa el Festival Grec a partir del setembre perquè "el teatre necessita seguir funcionant", com diu el director de festival, Francesc Casadesús, i recull Efe. "Tenim molts projectes amb data d'estrena per a aquesta tardor i hivern –explica Casadesús–, i a l'octubre hi ha molta concentració d'estrenes. Esperem poder mantenir el calendari perquè per al sector és molt important", ha afegit Casadesús durant la roda de premsa de presentació de les produccions programades per a la temporada que ve, és a dir, entre el Grec 2020 i el Grec 2021.

"No podem permetre que tot se'n vagi en orris –insisteix Casadesús–. Que els teatres obrin no depèn de nosaltres, però estem fent tot el possible. Ens estem portant bé i ens portarem bé".

'Pedro Páramo' puja a l'escenari

Pau Miró és un dels directors que té previst estrenar aquesta tardor, en el seu cas una adaptació de la novel·la  Pedro Páramo, de Juan Rulfo, amb direcció de Mario Gas i interpretació de Pablo Derqui i Vicky Peña. Si res ho impedeix, la peça teatral arribarà al Matadero Madrid a l'octubre, i al Teatre Romea de Barcelona al novembre, amb un muntatge "basat en la paraula" que busca mantenir intacte "el laberint d'estranyesa i màgia" de l'obra mestra de Rulfo. Es tracta d'un projecte llargament acariciat per Miró, per a qui Pedro Páramo és la seva "novel·la preferida". Si ha trigat molt de temps a enllestir el muntatge ha sigut per "l'alta exigència de la Fundació Juan Rulfo".

El gruix de la programació està previst a l'octubre, ha recordat Casadesús, en una roda de premsa a la qual també ha assistit Denise Duncan, autora i directora de l'obra El combat del segle, en la qual participen Queralt Albinyana, Armando Buika, Àlex Brendemühl, Andrea Ros i Yolanda Sikara. La proposta de Duncan, que s'hauria d'haver estrenat al juliol i va ser ajornada per la pandèmia, enfronta Jack Johnson (Armando Buika) i Jim Jeffries (Àlex Brendemühl) en un duel sobre el racisme, les conseqüències de l'èxit, l'amor, la vida i el destí, a partir de la història d'un boxejador que s'endinsa al Paral·lel barceloní de principis del segle passat.

Una mica abans, al setembre, està programada una altra obra ajornada, Winnipeg, un muntatge de Norbert Martínez sobre el viatge del vaixell que va noliejar Pablo Neruda després de la Guerra Civil amb més de 2.000 republicans a bord. "És una història èpica que sembla mentida que hagi estat tan poc relatada", ha assenyalat Martínez, que s'ha posat mans a l'obra empès per "la necessitat que aquesta aventura sigui explicada" i ha creat un muntatge interdisciplinari en el qual juguen un paper important la música, el vídeo i els objectes.

Una altra de les propostes destacades de la incerta temporada 2020-2021 és El màgic d'Oz, de Marc Artigau i David Selvas, que adapten el conte de Lyman Frank Baum que va fer encara més popular el cinema. "Hem sigut fidels a l'original però l'hem portat al nostre terreny", ha explicat Artigau, que ha convertit el lleó en una lleona i l'home de llauna en un robot de gènere neutre.

Entre les produccions de De Grec a Grec, Casadesús també ha destacat Gran reserva, de Rhum & Cia, Els gossos, de Nelson Valente, Història d'un senglar, de Gabriel Calderón, i Tránsitos, de David Teixidó.

+ info – publicat per

Francesc Casadesús, director del Grec / Xavier Bertal

www.ara.cat

El Grec tanca una edició que servirà de "banc de proves" per al futur

El festival guanya visibilitat a Europa i celebra la bona rebuda de les propostes virtuals

El Festival Grec tanca aquest divendres la seva edició més excepcional. Per primera vegada a la història, el balanç del festival no es pot basar només en les xifres d'ocupació als espectacles presencials, perquè la crisi sanitària del coronavirus ha obligat a reduir els aforaments i a idear noves fórmules per tirar endavant projectes creatius. "Ha sigut un Grec emocionant. La gent s'ha sentit segura i ha vingut. El talent local ha brillat i el contingut dels espectacles ha sigut molt profund", diu el director del festival, Francesc Casadesús.

La primera branca del festival, que aglutina tots els muntatges representats a Barcelona l'últim mes i mig, ha aconseguit un 91% d'ocupació i més de 26.000 entrades venudes. Les dades, però, "no són representatives", diu Casadesús, ja que estan lligades a la situació de pandèmia. L'any passat, per exemple, el festival va superar els 137.000 espectadors. Per això Casadesús destaca també la resposta del públic a les retransmissions de les obres fetes per Betevé i TV3. Més de 130.000 espectadors han seguit les retransmissions televisives i unes 15.000 persones han assistit a les propostes en streaming del Grec en Obert.

És per això que Casadesús defineix aquesta edició del festival com "un banc de proves" que ha servit tant per posar en marxa els protocols sanitaris de prevenció de contagis als teatres com també per experimentar amb el contingut. "Molta gent d'altres països ens pregunta com ho hem fet, quines mesures hem seguit. Hem sigut un exemple per a altres festivals, sobretot a Europa, on la majoria s'han suspès", assenyala el director del Grec. La pandèmia també els ha obligat a reinventar alguns muntatges i a idear iniciatives com la de Poeta de guàrdia o la retransmissió en streaming d' Assedegats en diversos teatres de Catalunya, que han tingut molt bona acceptació. "Hem sigut també un banc de proves artístic", celebra Casadesús.

Les propostes digitals del festival "han estat molt seguides en especial des de l'Amèrica Llatina", fet que ha permès "fer créixer la notorietat del Grec especialment allà", diu el director. Davant de tot plegat, Casadesús no descarta mantenir algunes fórmules experimentades enguany de cara al futur. "Les xerrades i els continguts en streaming han fet que es vegin més les entranyes del Grec. El festival guanya molt més amb aquestes noves dimensions, i ens agradaria poder-les mantenir", afirma Casadesús. També valora positivament el Grec Pro, adreçat a professionals de les arts escèniques i programadors, que aquesta edició s'ha fet mitjançant reunions i xerrades virtuals i ha reunit més de 400 persones.

L'any que ve, Àfrica

El Grec ha acabat la programació prevista per a l'estiu, però el festival seguirà exhibint alguns dels seus muntatges des de la tardor i fins a l'any vinent. Així, espectacles previstos per a aquest estiu però que s'han endarrerit per culpa del coronavirus es podran veure als teatres de Barcelona i en festivals com el Temporada Alta a partir del setembre. En són exemples  Pedro Páramo de Juan Rulfo amb direcció de Mario Gas, El combat del segle de Denise Duncan, Winnipeg de Norbert Martínez i El màgic d'Oz de Marc Artigau i David Selvas.  

De cara a l'any vinent, el festival seguirà la idea de viatge arreu del món que impulsa des del 2017 i farà parada a l'Àfrica. Tot i això, rescatarà algunes propostes de l'Amèrica Llatina que aquest any no s'han pogut veure, com també els muntatges de Dimitris Papaioannou i DV8 Physical Theatre. Casadesús avança que "serà un festival més de carrer amb performances, música i barreja de gènere" i que portarà a escena qüestions com "el postcolonialisme i la negritud, que estan més d'actualitat que mai".

+ info – publicat per

Núria Juanico

ara.cat

Ja pots consultar la programació familiar i de dansade la temporada 2020-2021 del SAT! Sant Andreu Teatre

Les entrades es posaran a la venda el mes de setembre

Des del passat 14 de març, comptem els dies per tornar a aixecar el teló. I ho farem, si la situació sanitària ho permet, el pròxim 3 d'octubre. Fins ara hi hem estat treballant, preparant la nova temporada familiar i de dansa i totes les mesures d'higiene i seguretat que facin possible tornar-nos a trobar.

Aquí tens, doncs, la programació de la temporada 2020-2021. Hi trobaràs nous espectacles de dansa i familiars i els espectacles cancel·lats els darrers mesos a causa de la Covid-19, que hem recuperat. I encara queden alguns forats buits a la graella, que anirem desvetllant al llarg de la temporada.

Les entrades es posaran a la venda durant el mes de setembre.

Mentrestant, nosaltres marxem de vacances i et desitgem un bon estiu. Cuida't. Volem tornar-te a veure.

+ info – publicat per

sat-teatre.cat