Falta un mes perquè els grans teatres de Barcelona aixequin el teló per donar el tret de sortida a una temporada del tot incerta amb l’espantall del rebrot sobrevolant els nostres caps. Però, després de l’experiència del Grec, podem afirmar que els teatres són els llocs més segurs del món.
A mitjans de setembre, el Poliorama aixecarà el teló amb
‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels
seus viatgers’ d’Àlex Rigola, la Sala Beckett exhibirà ‘Todas las flores’ de
Bàrbara Mestanza i al Romea podrem veure ‘Cobertura’ de Bruno Oro i Alejo
Levis. Llevat dels públics, tot estarà en marxa, com sempre, com si la
primavera de 2020 no hagués existit mai. Bé, ja sabem que això no és cert,
perquè si el covid-19 no hagués aparegut en les nostres vides, cap d’aquestes
tres obres no seria a la cartellera, testimoni d’un temps que va quedar
congelat el 14 de març.
Durant tots aquests mesos ens hem fotut de cap contra la
paret múltiples vegades, sobretot quan comprovàvem el poc que estimem la
cultura els polítics catalans, quan tot eren pals a les rodes, missatges
descoratjadors, fins i tot amenaçadors. No ens oblidem del trist vodevil de
mitjans de juliol, quan la Generalitat va prohibir el teatre (de nou), però el
Grec va continuar en una mena de llimb legal, un buit còsmic, generat per la
pròpia inoperància del govern que, per enèsima vegada, demostrava que els
artistes li fan nosa.
El cert és que el Grec va arribar al final amb un 95%
d’ocupació i 25.000 entrades venudes, tot apaivagant la set de teatre de molts
espectadors irredempts. Ho deia l’altre dia el gran Ian McKellen, tot
referint-se a la paupèrrima gestió de la crisi duta a terme pel govern
britànic. Afirmava que havia “subestimat” el públic en dubtar de la seva
capacitat per complir les regles, per draconianes que fossin.
Al Regne Unit, els teatres han hagut d’estar tancats i
barrats fins al 15 d’agost. A Barcelona, els espectadors del Grec van demostrar
que són capaços d’esgarrapar-se per una entrada i que, un cop a la sala, poden
aguantar dues hores amb una mascareta, rentar-se les mans diverses vegades,
entrar i sortir per portes diferents, esperar més del compte per marxar… en
perfecte ordre i concert.
En acabar el festival, després d’haver vist una dotzena
llarga d’espectacles en tota mena d’espais (Teatre Lliure, Teatre Grec, Mercat
de les Flors, CCCB, El Maldà…), em vaig fer un test per saber si havia aplegat
el coronavirus. I, com m’esperava, va sortir negatiu. Durant unes setmanes,
havia fet com sempre: anar molt al teatre i intercanviar impressions abans i
després de la funció. Estava net.
Van ser molts els consellers i polítics que van sovintejar
els teatres al juliol. No sé si volien fer com Fraga en banyador a Palomares,
però van anar-hi a fer-se la foto. Després, fora de focus, no van dubtar a
plantar la dalla damunt de tot el sector amb l’amenaça de rebrot a Barcelona.
Sense manies.
Els teatres aixecaran el teló alhora que les escoles. El
secretari de Salut de la Generalitat, Josep Maria Argimon, ja ha avançat que ni
poden tornar a confinar tota la població ni tancar les escoles, en cas de
rebrot. Hauria de passar el mateix al teatre, per diverses raons: el públic no
és idiota i els diferents espais, públics i/o privats, saben què han de fer per
garantir mesures de seguretat exemplars. A més, és injustificable mantenir els
viatges en avió o en tren, on no es respecta res, llevat de l’ús de la
mascareta, i enviar els artistes a casa sense cap compensació a la vista.
Els que se la juguen de veritat són les companyies, grups de
gent obligats a conviure durant moltes setmanes per aixecar una obra amb el
perill que un d’ells s’infecti i enviï tot la feina en orris. Ells són els
herois d’aquesta època, els que mereixen l’aplaudiment general, en qui haurien
de pensar els que decideixen què tancar i què no. Al setembre, els teatres
seran els indrets més segurs del país. No en tinguin cap dubte.
+ info – publicat per
Andreu Gomila
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada