publicat per
www.elperiodico.cat
4 de noviembre de 2014
Ricard Cugat
Foto : Ferran Sendra
Interpreta ell sol quatre persontges del drama clàssic de
Guimerà, dirigit per Pau Miró
"Vaig viure una crisi, però he recuperat l'home de
teatre que vaig ser", explica
Torna en Manelic. I el seu antagonista Sebastià. I la Marta.
I la Núria. I a tots quatre els encarna sobre l’escenari el gran Lluís Homar
(Barcelona, 1957). No es tracta d’un exercici de transformisme; més aviat de
virtuosisme, encara que ell es tregui mèrits. Homar i el director Pau Miró han
destil·lat i afinat tota la càrrega dramàtica d’un text escrit per Guimerà fa
més d’un segle per reflexionar, una vegada més, sobre l’ésser humà i les seves circumstàncies.
“El repte és fer una 'Terra baixa' 2014”, proclama l’actor
aquest matí a l’estudi de fotografia, on li hem demanat que, mirant a càmera,
faci quatre cares, les mateixes que els mostrem ara. “Més que un personatge
concret, he volgut reflectir amb la mirada diversos estats d’ànim pels quals
passo durant la representació”. Innocència, ferocitat, somriure, plor... de tot
això i més hi ha en l’obra. I en el teatre de la vida.
“El teatre no és només paraula, també és emoció, a vegades
en grau superlatiu. I el cos és l’instrument, així que com més notes facis,
molt millor”, assegura Homar després de les fotos, ja més distès.
Després de dirigir i interpretar ‘Adreça desconeguda’, en un
mà a mà amb el seu amic Eduard Fernández, ara ‘Terra baixa’ vostè sol. ¿Torna
renovat a l’escenari?
Jo vinc del teatre, sóc del teatre. I encara que és cert que
hi ha hagut moments que pensava que això ja formava part del meu passat,
afortunadament ara sento que no. He recuperat l’home de teatre que vaig ser.
¿Què li va passar?
Vaig viure una crisi, però la vaig aprofitar per fer altres
coses que també em fascinen, com són el cine i les sèries de televisió. Aquests
projectes em van servir per donar-me a conèixer a més públic i per posar fins i
tot distància de Barcelona, que tampoc està malament. Però torno a ser aquí,
disposat a passar el Nadal a Barcelona fent teatre.
Torna als seus orígens en sentit literal.
Sí. Terra baixa és com la meva ànima d’actor. Jo vaig fer de
Manelic per primera vegada amb 17 anys, al Centre Parroquial d’Horta. Va ser el
7 de juliol de 1974, una sola funció. I arran d’allò, Josep Muntanyès, que
tenia una companyia que es deia Teatre de l’Escorpí, em va proposar participar
en un altre muntatge de 'Terra baixa' fent un altre paper. Allà hi havia Fabià
Puigserver, Carlota Soldevila, Muntsa Alcañiz, Pere Planella... el nucli que
després, el 1976, vam formar el Teatre Lliure. Molt després, i com a tancament
d’una etapa important que acaba amb la mort de Fabià Puigserver, vam tornar a
representar 'Terra baixa', ja al Mercat de les Flors. Va ser l’última obra que
va dirigir en Fabià i allà hi havia, entre altres, Rafael Anglada, Andreu
Benito, Emma Vilarasau i un servidor fent una altra vegada de Manelic. Això va
ser el novembre del 1990. 'Terra baixa' sempre ha sigut obra de capçalera. I
ara, als meus 57 anys, sento la necessitat de tornar-hi. Potser quan tindré 20
anys més tornaré com l’avi Tomàs [riu].
Així doncs, Manelic ha marcat la seva vida.
Absolutament. Mai recordo els textos de les obres que
interpreto quan deixo de fer-los, però hi ha un passatge de Terra baixa que no
se m’oblida mai [és un cant de Manelic a la seva estimada Marta i el recita
d’una tirada]. Aquesta obra és un cant a l’amor. Hi ha un recorregut des de la
terra alta, innocent i pura, a la terra baixa i fosca, on es desfermen les
passions. I un retorn final a la terra alta, però des del coneixement que dóna
enfrontar-se a la realitat complexa de l’ésser humà.
Terra baixa és un títol imprescindible, un referent, i no
només per a diverses generacions d’espectadors i professionals de la
interpretació. “És la peça més traduïda del repertori català clàssic i la que
ha donat lloc a dues òperes, així que per alguna cosa deu ser”, recorda Homar.
L’enyorat Fabià Puigserver la considerava l’obra “de més vigència del teatre
clàssic català”. Memòria prodigiosa, Homar també recorda que Terra baixa es va
estrenar a Madrid, i traduïda al castellà, el 1896. I que un gran dels
escenaris, l’actor de Badalona Enric Borràs, va fer de Manelic moltes vegades
“fins als 70 o 80 anys, i fins i tot amb Margarida Xirgu”. De fet va ser el seu
gran paper, pel qual se’l recorda. “I ara vaig jo precisament al Teatre Borràs
de Barcelona, que es diu així per ell, i amb aquesta obra. Tot rodó”.
¿I com ho han fet per donar-li llustre?
Ha sigut més un treball de treure capes que de posar-n’hi,
fins a arribar a l’essencial: la tensió del triangle. També he hagut de frenar
la meva tendència a anar-me’n cap al teatre, diguem, més clàssic. I aquí és on
entra sobretot la direcció de Pau Miró, que és d’una generació més jove que la
meva i que m’ha fet visitar la tradició i plantejar aquest triangle des d’un
punt de vista i amb una posada en escena totalment contemporanis. Fa més d’un
any que estic amb aquest projecte, si no, no hi hauria arribat a temps. Així
que veurem Lluís Homar en una posada en escena de Terra baixa ara, no l’Homar
dels 17 anys o el dels 30. Ara jo sóc la part pura i la fosca. Sóc el pastor i
el llop. I fins i tot la fragilitat, la tortura i la infelicitat de la Marta
estan en mi.
Algú pot pensar que això de fer tots els papers és per les
retallades en cultura.
Es podria veure així: no hi ha diners i ell ho fa tot, però
no [riu]. No és aquest el punt de partida. Jo tenia una necessitat personal de
fer ara aquesta obra. Per edat em tocaria fer de Sebastià i no de Manelic.
També podria haver-la dirigit... En realitat, vull exposar el conflicte de
'Terra baixa' i veure com es resol amb el públic. Volia explicar-ho tot. Viure
aquesta foscor i buscar la llum amb els espectadors. Vull dir-los: “Senyors, és
possible. La llum depèn de cadascú i s’hi pot arribar. Les circumstàncies són
les que són, però un mateix és el guia de la seva pròpia vida. Malgrat les
dificultats, un pot portar el vaixell al port que decideixi”. Aquesta obra té
aquest missatge, aquesta altura.
Hi haurà qui farà d’aquestes paraules fins i tot una lectura
política.
Que cadascú interpreti el que vulgui. A mi la terra baixa
m’agrada perquè, encara que estiguin passant coses molt lletges i hi hagi qui
sembla que disfruti distorsionant la realitat, del conflicte n’hauria de sorgir
la reflexió. I mirar cap a dins d’un mateix està bé per posicionar-se sobre les
coses.
¿On troba vostè la seva terra alta?
En la naturalesa, que és refugi i és aliment. Jo deixo de
banda la competitivitat de la feina, l’ego i tot el que vostè vulgui quan miro
el mar i ho relativitzo tot. O quan vaig a la muntanya i respiro fondo i tot el
que era una qüestió de vida o mort deixa de ser-ho. I aconsegueixes tenir una
dimensió més alta de tu mateix i dels altres. Això és per a mi la terra alta. I
la tenim a l’abast de la mà.
En el cartell de l’obra mostra la mirada del llop, aquest
animal que tots portem a dins. Però vostè ha triat les cares. Aquesta llàgrima,
¿per què la vessa?
És en l’obra, quan en Manelic diu: “Ploro d’alegria”. O en
el personatge de la Marta. Però li confessaré una cosa que em passa cada vegada
que rellegeixo 'Terra baixa': sempre em passo mitja hora plorant. Em passa
perquè connecta amb la part fràgil o desatesa de mi mateix. I això em produeix
una tristesa molt gran. ¿Per què ens abandonem? ¿Per què som capaços de
desertar de nosaltres mateixos, de passar per sobre nostre? ¿Per què a vegades
patim i no sabem com no patir? Això em fa molta pena. I és una llàstima, perquè
atendre aquesta part d’un mateix ningú ho pot fer per tu. És un mateix qui ha
d’acompanyar-se, abraçar-se, estimar-se i omplir-se. Crec que als meus 57 anys
començo a entendre com funciona aquest mecanisme, encara que m’ha costat temps
i esforç.
¿Fer cine i televisió va ser una sortida cap endavant?
En certa manera, va ser com una segona joventut. Fer dues
pel·lícules amb Pedro Almodóvar ['La mala educación' i 'Los abrazos rotos'] va
ser definitiu perquè em conegués el gran públic i per poder fer més cine i
televisió. M’ha donat molta vida, sí. Ara he rodat dues pel·lícules. Una a
Itàlia, 'Latin lover', dirigida per Cristina Comencini, la filla de Luigi
Comencini, amb Valeria Bruni, Marisa Paredes, Candela Peña i Jordi Mollà, en
què he rodat una escena amb Virna Lisi. I després hi ha 'Anomalus', en la qual
tinc posades moltes esperances. És un thriller psicològic amb tocs
sobrenaturals que ha dirigit Hugo Steven.
Se l’haurà de reivindicar com el gran actor madur europeu a
descobrir.
Molt bé. Perquè a mi el que més m’agrada del món és viatjar
i treballar. Que per qüestions de rodatge te n’hagis d’anar al Perú o a no sé
on m’encanta. ¿Sap què és el que més il·lusió m’ha fet aquest estiu? Rodar
Anomalus a Nova York i poder ensenyar-li al meu fill una foto meva en el set de
rodatge amb l’Empire State darrere. [I l’ensenya al mòbil amb orgull
indissimulat].
Es recordava de quan va estar estudiant allà.
¿Quant temps fa d’això? Sí, a Nova York vaig fer un curs
d’interpretació amb Uta Hagen. És que a mi em deien 'madame cursets'. Doncs,
miri, potser gràcies a tot allò ara som aquí.
