Cunillelàndia al TNC

publicat per

http://www.nuvol.com

Oriol Puig Taulé.  

7 de juliol de 2015  

L’extinta companyia La reina de la Nit (Xavier Albertí, Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró, Montse Esteve, Oriol Genís, Lina Lambert i Xavier Pujolràs, entre d’altres) ha ressucitat i ocupat la Sala Petita. El carrer Franklin és Lluïsa Cunillé en estat pur. I Xavier Albertí en estat pur. I Lina Lambert en estat pur. (aquesta crítica té banda sonora)

Cunillelàndia va ser l’encertadíssim topònim inventat per Xavier Albertí, director coneixedor (i amador) del món de Lluïsa Cunillé, i l’únic capaç de radiografiar l’autora en quatre pàgines i de forma brillant en el pròleg de l’imprescindible volum Deu peces (Edicions 62, 2008). El creixement i evolució de la Cunillé dramaturga ha anat en paral·lel al creixement i evolució de l’Albertí director, i un equip de còmplices al seu voltant ha anat configurant els mons d’un i altre, creuant-se, separant-se i retrobant-se quan convenia. La Reina de la Nit va ser una companyia que, després dels èxits d’Albertí amb el mateix equip en espectacles de gènere “cabaret petardoliterari”, va aparèixer el 2008 amb la Sala Muntaner com a seu, Cunillé com a dramaturga, Albertí com a director i els intèrprets esmentats i d’altres com a companyia (recordem especialment Roberto G. Alonso o la gran María Hinojosa). La Reina de la Nit no va prosperar, però el seu esperit segueix present, apareixent i desapareixent com el fantasma de la Xirgu al Romea: ja sigui en una conferència de Xavier Albertí sobre Serafí Pitarra al TNC, ja sigui en un espectacle de cabaret de Roberto G. Alonso, o ja sigui en el cas que ens ocupa: El carrer Franklin, de Lluïsa Cunillé.

En aquesta ocasió podem dir que La Reina de la Nit meets Cunillelàndia, o viceversa, ara amb Josep Maria Miró a la direcció i Albertí com a actor. Amb una escenografia estupenda d’Enric Planas i un vestuari exquisit d’Albert Pascual (el look de l’activista és immillorable) El carrer Franklin és una farsa sobre els desnonaments i els perdedors de la nostra societat, entenent perdedors com aquells situats al marge, a l’exterior de les fronteres d’allò socialment, econòmica i sexual considerat “normal”. Xavier Albertí és un transvestit que ensenya cuplets i tangos amb el seu vell piano, casat amb un taxista optimista que creu haver trobat un bitllet guanyador de loteria (Xavier Pujolràs). Han estat desnonats, i totes les seves possessions han estat disposades a la vorera del carrer Franklin (amb molta gràcia i gust, tot s’ha de dir), en un acte d’impudícia que no sembla molestar-los en absolut. La veïna (una esplèndida Lina Lambert) també està caminant a la vora de l’abisme, econòmicament parlant, i tot i ser anglesa i neboda de Margaret Thatcher el seu patrimoni més preuat és una perruca rossa que ben bé li podria haver regalat un transvestit de la Bodega Bohemia, als anys setanta. Montse Esteve (nota al marge: volem més Montse Esteve als nostres escenaris) és la cunyada, activista enganxada a un megàfon d’una ONG a la qual només pertany ella i que es comunica amb el seu difunt pare per telèfon. I Oriol Genís és el banquer, un governador del Banc d’Espanya amb la bandereta de Suïssa a la butxaca interior de l’americana, amb moltes coses per amagar i amb veu de tenor italià. L’argument, per si no s’ho havien imaginat, és el de menys, i les situacions se succeeixen amb ritme gràcies a una encertada direcció de Josep Maria Miró, a la qual només trobem a faltar (encara) una mica més d’humor i gamberrisme. Així com el moviment escènic (Roberto G. Alonso), els jocs visuals i les transicions són imaginatives i funcionen molt bé, creiem que el to general de la direcció potser es troba en un registre massa solemne. És com si Miró es prengués el text més seriosament que la pròpia autora, i això crea alguns moments un xic desconcertants, a nivell de posada en escena. Xavier Albertí i Lina Lambert són els dos intèrprets que surten més ben parats del muntatge: per la rodonesa del personatge i una interpretació compromesa, en el cas del primer, i per l’aplicació exquisida del less is more que fa Lambert (cosa que podria semblar contradictòria, tractant-se d’una farsa) seguint aquella premissa tan british de “no face, only lips” i creant un personatge memorable. Recordarem la seva versió del Downtown de Petula Clark, n’estem segurs. Recordarem Oriol Genís (com sempre fem) i el final brillant del seu personatge. I recordarem alguns dels acudits del text de Cunillé. Potser d’aquí un temps aquest text l’haurem oblidat, però el muntatge costarà més que ens marxi del cap. La Reina de la Nit al país de Cunillelàndia no és d’aquestes coses que s’obliden tan fàcilment.

Xoc de cultures a ‘Groenlàndia’

Jordi Faura enfronta el món esquimal amb l’excés occidental

publicat per

Imma Fernández

www.elperiodico.cat

9 de febrer de 2013

foto : Oriol Genís i Joan Anguera, a ‘Groenlàndia’, que estarà a la Sala Tallers del 13 de febrer al. de març. (DAVID RUANO)

Congelats els recursos econòmics, la Sala Tallers del TNC tanca les portes amb el viatge a la gelada Groenlàndia que proposa Jordi Faura en una obra que enfronta dues cultures: la del poble inuit –respectuós amb el medi– i l’occidental –de desaforat consumisme–. Assessorat per l’antropòleg Francesc Albión (que ha visitat l’Àrtic en 17 ocasions), el jove autor i director ha tramat una « road movie » que conjuga la crítica al terrorisme mediambiental amb el descobriment d’una vida esquimal desconeguda per al gran públic.

Concebuda dins del projecte

T-6 de nova autoria catalana, l’obra, explica Faura, va partir de les notícies sobre com l’escalfament global ha obert vies per a l’explotació petrolífera a Groenlàndia. «El Canadà, els EUA, Dinamarca... han començat a disputar-se el territori sense pensar en les conseqüències». L’or negre apareix com una de les motivacions dels personatges.

SUPERVIVÈNCIA

L’acció s’inicia quan una família rica –el pare, Cèsar (Oriol Genís), és petroler– s’embarca en una expedició per Groenlàndia a la recerca del remei medicinal per a la dona, Roma (Àngels Poch). Pateix un mortal insomni familiar fatal i l’únic antídot és una flor que creix al nord de l’illa. Acompanyats dels seus dos fills bessons –Ròmul (Pep Ambròs) i el raper Rem (Òscar Castellví)–, un antropòleg (David Vert) i una família inuit –formada per l’avi xaman (Joan Anguera), el pare caçador (Pepo Blasco) i una filla (Anna Moliner)–, emprendran un viatge catàrtic i de supervivència.

La referència a l’estirp dels fundadors de Roma, va aclarir Faura, apunta al «final d’una civilització, d’una manera de fer que ens ve de l’antiga Roma». El discurs ecologista condimenta tota l’obra. «Estem destruint l’ecosistema, però encara podem canviar d’hàbits i acabar amb l’era del plàstic, amb la nostra manera de gestionar l’energia i moure’ns pel planeta».

Segons l’opinió d’Albión, Groenlàndia també és un homenatge al poble inuit. «Reflecteix molt bé la seva vida. Dóna detalls dels seus costums, dels problemes que comporta l’arribada de l’home blanc, els seus hàbits sexuals... M’agradaria enviar-los un DVD del muntatge. Els agradarà».

Sergi Belbel, director artístic del TNC, es va mostrar confiat que el tancament de la Sala Tallers només sigui «provisional» fins que vinguin temps millors. «Tots els autors que hi han passat han pogut fer obres ambicioses que d’una altra manera no existirien. Estic molt orgullós del projecte T-6», va postil·lar.