publicat per
Oriol Puig Taulé.
7 de juliol de 2015
L’extinta companyia La reina de la Nit (Xavier Albertí,
Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró, Montse Esteve, Oriol Genís, Lina Lambert i
Xavier Pujolràs, entre d’altres) ha ressucitat i ocupat la Sala Petita. El
carrer Franklin és Lluïsa Cunillé en estat pur. I Xavier Albertí en estat pur.
I Lina Lambert en estat pur. (aquesta crítica té banda sonora)
Cunillelàndia va ser l’encertadíssim topònim inventat per
Xavier Albertí, director coneixedor (i amador) del món de Lluïsa Cunillé, i
l’únic capaç de radiografiar l’autora en quatre pàgines i de forma brillant en
el pròleg de l’imprescindible volum Deu peces (Edicions 62, 2008). El
creixement i evolució de la Cunillé dramaturga ha anat en paral·lel al
creixement i evolució de l’Albertí director, i un equip de còmplices al seu
voltant ha anat configurant els mons d’un i altre, creuant-se, separant-se i
retrobant-se quan convenia. La Reina de la Nit va ser una companyia que,
després dels èxits d’Albertí amb el mateix equip en espectacles de gènere
“cabaret petardoliterari”, va aparèixer el 2008 amb la Sala Muntaner com a seu,
Cunillé com a dramaturga, Albertí com a director i els intèrprets esmentats i
d’altres com a companyia (recordem especialment Roberto G. Alonso o la gran
María Hinojosa). La Reina de la Nit no va prosperar, però el seu esperit
segueix present, apareixent i desapareixent com el fantasma de la Xirgu al
Romea: ja sigui en una conferència de Xavier Albertí sobre Serafí Pitarra al
TNC, ja sigui en un espectacle de cabaret de Roberto G. Alonso, o ja sigui en
el cas que ens ocupa: El carrer Franklin, de Lluïsa Cunillé.
En aquesta ocasió podem dir que La Reina de la Nit meets
Cunillelàndia, o viceversa, ara amb Josep Maria Miró a la direcció i Albertí
com a actor. Amb una escenografia estupenda d’Enric Planas i un vestuari
exquisit d’Albert Pascual (el look de l’activista és immillorable) El carrer
Franklin és una farsa sobre els desnonaments i els perdedors de la nostra
societat, entenent perdedors com aquells situats al marge, a l’exterior de les
fronteres d’allò socialment, econòmica i sexual considerat “normal”. Xavier
Albertí és un transvestit que ensenya cuplets i tangos amb el seu vell piano,
casat amb un taxista optimista que creu haver trobat un bitllet guanyador de
loteria (Xavier Pujolràs). Han estat desnonats, i totes les seves possessions
han estat disposades a la vorera del carrer Franklin (amb molta gràcia i gust,
tot s’ha de dir), en un acte d’impudícia que no sembla molestar-los en absolut.
La veïna (una esplèndida Lina Lambert) també està caminant a la vora de
l’abisme, econòmicament parlant, i tot i ser anglesa i neboda de Margaret
Thatcher el seu patrimoni més preuat és una perruca rossa que ben bé li podria
haver regalat un transvestit de la Bodega Bohemia, als anys setanta. Montse
Esteve (nota al marge: volem més Montse Esteve als nostres escenaris) és la
cunyada, activista enganxada a un megàfon d’una ONG a la qual només pertany
ella i que es comunica amb el seu difunt pare per telèfon. I Oriol Genís és el
banquer, un governador del Banc d’Espanya amb la bandereta de Suïssa a la
butxaca interior de l’americana, amb moltes coses per amagar i amb veu de tenor
italià. L’argument, per si no s’ho havien imaginat, és el de menys, i les
situacions se succeeixen amb ritme gràcies a una encertada direcció de Josep
Maria Miró, a la qual només trobem a faltar (encara) una mica més d’humor i
gamberrisme. Així com el moviment escènic (Roberto G. Alonso), els jocs visuals
i les transicions són imaginatives i funcionen molt bé, creiem que el to
general de la direcció potser es troba en un registre massa solemne. És com si
Miró es prengués el text més seriosament que la pròpia autora, i això crea
alguns moments un xic desconcertants, a nivell de posada en escena. Xavier
Albertí i Lina Lambert són els dos intèrprets que surten més ben parats del
muntatge: per la rodonesa del personatge i una interpretació compromesa, en el
cas del primer, i per l’aplicació exquisida del less is more que fa Lambert
(cosa que podria semblar contradictòria, tractant-se d’una farsa) seguint
aquella premissa tan british de “no face, only lips” i creant un personatge
memorable. Recordarem la seva versió del Downtown de Petula Clark, n’estem
segurs. Recordarem Oriol Genís (com sempre fem) i el final brillant del seu
personatge. I recordarem alguns dels acudits del text de Cunillé. Potser d’aquí
un temps aquest text l’haurem oblidat, però el muntatge costarà més que ens
marxi del cap. La Reina de la Nit al país de Cunillelàndia no és d’aquestes
coses que s’obliden tan fàcilment.
