Julio Manrique dirigeix «La Reina de la bellesa de Leenane» a la Biblioteca de Catalunya

L'obra amb text de Martin McDonagh i protagonitzada per Marissa Josa i Marta Marco tindrà lloc el 14 de febrer

Mag Folan, interpretada per Marissa Josa, i la seva filla Maureen, interpretada per Marta Marco, malviuen al petit poble irlandès de Leenane. Elles dues són les protagonistes de "La reina de la bellesa de Leenane", un text de Martin McDonagh que Julio Manrique dirigeix a la Biblioteca de Catalunya. Manrique ha assenyalat que si un tema emergeix de l'obra és la rancúnia. "Des d'aquest paisatge irlandès, McDonagh parla d'una gent que viu en un lloc molt petit i tancat i que estan devorats per la rancúnia". L'obra, una producció de La Perla 29, es podrà veure a la Biblioteca de Catalunya a partir del 14 de febrer i compta també amb els actors Enric Auquer i Ernest Villegas.

La història se situa al petit poble irlandès a la comarca de Connemara, on hi viuen Mag Folan i la seva filla Maureen. Les dues conviuen enclaustrades a l'antiga casa familiar. Maureen passa els dies veient com se'n va la seva joventut. L'arribada de Pato i Ray Dooley sacsejarà la rutina de les Folan i farà incrementar més encara la seva tensa relació.

El director de l'obra ha explicat que el text parla d'una mare i una filla que viuen en un petit poble a Irlanda, que "es fan mal l'una a l'altra, però que no s'acaben d'abandonar mai del tot. Parla d'unes coses que no passen de moda i no caduquen". Manrique ha assegurat també que és una obra "molt visceral" amb "molta ànima i que surt de l'estomac".

Manrique creu que Maureen, interpretada per Marta Marco, és "un animal ferit que viu reclosa amb la seva mare". També assegura que mare i filla "tenen una relació tòxica" i que viuen en una espècie de purgatori on sembla que mai res es mourà, fins que s'obre una escletxa quan apareix el personatge interpretat per Ernest Villegas.

El director de l'obra ha explicat que el món de McDonagh el va impressionar molt sobretot per la mescla de "tendresa, ferocitat, melancolia, de comèdia, de tragèdia, de text molt teatral i molt cinematogràfic". Quan va llegir de nou concretament aquest text va veure clara la seva vigència.

Per la seva part, l'actriu Marta Marco ha explicat que l'autor parla de com, en un lloc tan petit i reclòs com la casa familiar dels Folan, el fet diferencial en la personalitat de cadascú fa que això pugui afectar a nivell psicològic per "com et veuen els altres i la bogeria que veuen en tu". La mateixa Marco ha assegurat que és un regal de personatge.

No és la primera vegada que el text de Martin Mcdonagh és portat a escena, i és que el 1999 Vicky Peña i Montserrat Carulla van encarnar a la Mag Folan i a la seva filla Maureen a sobre d'un escenari dirigides per Mario Gas.

+ info - publicat per
https://www.regio7.cat/cultures/2019/02/06/julio-manrique-dirigeix-reina-bellesa/525651.html

Temporada estable : Èdip

Julio Manrique es posa a la pell del rei de Tebes a Èdip. Una gran posada en escena que revisa des d’un punt de vista contemporani una de les grans tragèdies de Sòfocles.

Èdip, rei de Tebes, descobreix que ell ha causat la dissort del seu poble quan s’assabenta que, sense saber-ho, ha mort el seu propi pare i que la dona amb qui s’ha casat i la mare dels seus quatre fills, és també la seva pròpia mare.

Una història sobre el destí i la lluita de l’ésser humà contra si mateix que porta a escena la tragèdia d’un dels personatges més famosos de la literatura clàssica.

Autor: Sòfocles / Versió: Jeroni Rubió Rodon / Dramatúrgia: Marc Artigau i Oriol Broggi / Direcció: Oriol Broggi / Amb: Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon / Escenografia: Roger Orra i Oriol Broggi / Il·luminació: Pep Barcons / Vestuari: Anna Ribera / Espai sonor: Damien Bazin / Ajudant de direcció: Marc Artigau.

+ info

Dissabte 13 d'octubre de 2018

17.30 h | 21 h

Teatre Monumental

24 euros platea / 19 euros amfiteatre

Publicat per

Èdip David Ruano ©

Organitza: Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró

http://culturamataro.cat/ca/agenda/article/edip-10879

Julio Manrique obrirà el setembre la temporada teatral del Kursaal amb l'obra «Èdip»

La programació inclou també "Sopa de pollastre i ordi", "Un cop l'any" i "Les noies de Mossbank Road". L'abonament es posarà a la venda el 16 de juny

La Sala Gran del Teatre Kursaal acollirà aquesta temporada un nou abonament del Toc de Teatre amb 4 propostes escèniques que portaran al Kursaal grans noms de l'escena catalana. Obrirà el Toc el 29 i 30 de setembre "Èdip" de Sòfocles en una nova versió de Jeroni Rubió Rodon, dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per Julio Manrique, i que aquests dies s'està representant al Teatre Romea de Barcelona.

La segona obra del Toc és "Sopa de pollastre i ordi" d'Arnold Wesker i dirigida per Ferran Utzet que es podrà veure el 27 i 28 d'octubre. Ambientada a Londres i abraçant més de vint anys, de 1936 a 1956, "Sopa de pollastre amb ordi" explica la història d'una família de classe obrera, els Kahn, en un món que canvia a tota velocitat. Una producció de La Perla 29 que ha obtingut un gran èxit de crítica i públic a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Els dies 24 i 25 de novembre es podrà veure "Un cop l'any" de Bernard Slade, sota la direcció d'Àngel Llàcer i interpretada per Mar Ulldemolins i David Verdaguer. L'obra és l'adaptació de "Same Time, Next Year" un espectacle original que va triomfar als anys 70 a Broadway i que mostra la relació en secret entre dos amants que decideixen trobar-se només un cop l'any, el mateix dia, a la mateixa habitació, mentre la resta de la seva vida segueix amb els seus matrimonis i fills.

La quarta obra del Toc de Teatre serà "Les noies de Mossbank road" d'Amelia Bullmore -que aquest cap de setmana es pot veure al Teatre Municipal d'Igualada- amb l'aclamat muntatge dirigit per Sílvia Munt i protagonitzat per Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat que acollirà la Sala Gran el 15 i 16 de desembre. L'obra és una història que parla de l'amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d'estudiants, lluny del pes de la família.

Com és habitual, de totes quatre obres se n'ha programat una doble funció: dissabte a les 21h, i diumenge a les 18h a la sala gran del Kursaal.

L'abonament del Toc de Teatre es posarà a la venda dissabte, 16 de juny a partir de les 10 h, i les entrades soles dels espectacles del Toc, el dimecres, 20 a partir de les 18 h a les taquilles del Kursaal, i per internet (www.kursaal.cat). El preu de l'abonament serà de 74 €. I cada obra per separat tindrà un preu de 26 €, excepte en el cas d''"Èdip", que costaran 28 €.

Obra per obra

Èdip

de Sòfocles

29 i 30 de setembre

Versió: Jeroni Rubió Rodon

Dramatúrgia: Marc Artigau i Oriol Broggi

Direcció: Oriol Broggi

Intèrprets: Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon

Èdip regna a Tebes juntament amb la seva esposa Jocasta, la vídua de Lai, el rei mort. Quan la ciutat é colpejada per nombrosos mals, el poble demana ajuda al seu rei i Èdip els promet venjança. Des de Delfos, Creont porta una mala notícia: qui va matar Lai és el causant d'aquesta tragèdia i només el seu càstig pot salvar la ciutat.

Quan el rei de Corint, Pòlib -a qui Èdip considera el seu pare- mor, arriba la veritat: Èdip és el causant dels problemes de Tebes, perquè sense saber-ho ha mort el seu propi pare, el rei Lai, i Jocasta, amb qui s'ha casat i amb qui ha tingut quatre fills, és també la seva pròpia mare. Quan ella s'assabenta d'això es lleva la vida i el seu fill, davant el cadàver de la seva mare i esposa, s'arrenca els ulls, desesperat, i reclama el càstig que ell mateix va prometre al culpable per així salvar Tebes.

Una revisió contemporània d'una de les grans tragèdies gregues que ens arriba de la mà de La Perla29, sota la direcció d'Oriol Broggi i un repartiment encapçalat per Julio Manrique. L'obra que engegarà el Toc de Teatre.

Sopa de pollastre i ordi

d'Arnold Wesker

27 i 28 d'octubre

Direcció: Ferran Utzet

Versió: Llàtzer Garcia i Ferran Utzet

Intèrprets: Míriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Enric Cambray, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals i Òscar Infante

Ambientada a Londres i abraçant més de vint anys, de 1936 a 1956, 'Sopa de pollastre amb ordi' explica la història d'una família de classe obrera, els Kahn, en un món que canvia a tota velocitat. L'obra mostra com el temps erosiona, lentament i implacable, tot el que es t oba per davant. La progressiva pèrdua de conviccions, somnis i ideals polítics, la passivitat i la negativitat davant les injustícies es presenten en paral·lel a la desintegració de la família Kahn, cada cop més fragmentada i desunida.

Seguint les vides de set personatges que un dia van lluitar junts per construir un món millor, Wesker exposa diferents posicionaments davant els ideals i la vida, però alhora construeix un fresc familiar enormement emocionant i colpidor cap al qual sentim una inmediata identificació i tendresa. Una producció de LaPerla2

Un cop l'any

de Bernard Slade

24 i 25 de novembre

Direcció: Àngel Llacer

Traducció i adaptació: Hèctor Claramunt

Intèrprets: Mar Ulldemolins i David Verdaguer

L'any 1975, després de passar la primera nit junts en un hotel, dos amants decideixen seguir amb la seva relació en secret: només es trobaran un cop l'any, el mateix dia, a la mateixa habitació, mentre la resta de la seva vida segueix amb els seus matrimonis i fills.

Durant el transcurs dels següents 25 anys, hauran de fer front a l'evolució que experimentaran les seves respectives llars i, al mateix temps, adaptar-se als canvis socials i històrics que també afectaran les seves vides.

La divertida comèdia "Un cop l'any" és l'adaptació de "Same Time, Next Year" un espectacle original que va triomfar als anys 70 a Broadway popularitzat arreu del món gràcies a la pel·lícula del mateix títol protagonitzada per Ellen Burstyn i Alan Alda.

Les noies de Mossbank Road

d'Amelia Bullmore

15 i 16 de desembre

Direcció: Sílvia Munt

Traducció: Roser Batalla

Intèrprets: Clara Segura, Marta Marco, Cristina Genebat

"Les noies de Mossbank Road" és una història que ens parla d'amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d'estudiants, lluny del pes de la família.

I és en aquesta casa d'estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran "l'estirada" juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l'entorn han projectat per elles.

Seran només un parell d'anys, però el que compartiran serà tant pur, tant de veritat que aquests anys les marcaran per tota la vida.

Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat per tancar el Toc de Teatre.

Publicat per

www.regio7.cat

Oriol Broggi porta el clàssic de Sòfocles 'Èdip' al Romea

Julio Manrique encapçala el repartiment d'aquesta tragèdia que es podrà veure a partir del 4 d'abril.

Una història sobre el destí i la lluita de l'ésser humà en contra d'ell mateix. Aquesta és l'essència d'Èdip, tragèdia de l'antiga Grècia que mai passa de moda. Per això és un clàssic. La va escriure Sòfocles poc abans de morir, i és l'única obra que es conserva de la trilogia que va redactar centrada en el rei de Tebes. Ara, amb versió de Jeroni Rubió Rodon, arriba al Teatre Romea sota la batuta d'Oriol Broggi. L'actor Julio Manrique assumeix el rol protagonista. L'acompanyen a l'escenari Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon. El teló s'aixecarà el 4 d'abril, i les darreres paraules del malaurat rei es pronunciaran el 20 de maig.

A Èdip, la ciutat està colpejada per tots els mals, i el poble demana ajuda al seu rei. Aquest promet un càstig sever al culpable. Però més endavant sap que el culpable és ell: sense voler, va causar la mort del seu pare, el rei Lai, i això va desencadenar les catàstrofes. També el fet de casar-se amb la seva mare, Jocasta, sense que cap dels dos conegués el parentiu. La seva mare i esposa se suïcida, i, davant del cadàver, al rei Èdip no li queda més remei que complir la promesa, s'arrenca els ulls i reclama el càstig per tal de salvar Tebes.

Del 4 abril 2018 al 20 maig 2018

Horaris

De dimecres a divendres, a les 20.30 h

Dissabtes, a les 18 h i a les 21 h

Diumenges, a les 18.30 h

Teatre Romea

Informació

11,90-21 €

Publicat per

la meva barcelona

Julio Manrique es treu els ulls al Romea

Oriol Broggi dirigeix la tragèdia ‘Èdip’ de Sòfocles

El director Oriol Broggi torna al Teatre Romea i, com ja va fer amb l’aclamada Incendis, l’ha transformat de dalt a baix: a més d’acostar l’escenari a l’espectador, l’ha forrat d’una pàtina de teatre en ruïnes que dona una nova atmosfera a l’espai. És inevitable pensar en Incendis quan Broggi torna a dirigir -per cinquena vegada- al Romea, i més amb el títol que hi estrena avui, Èdip, la tragèdia del rei de Tebes, una de les grans obres de Sòfocles, precisament el dramaturg grec que tant ha inspirat l’autor d’ Incendis, Wajdi Mouawad.

Èdip és una altra obra “grossa”, “important”, “que ha influït en moltes obres posteriors” i “pot semblar llunyana”, reconeix Broggi. Però ell l’ha entomat amb aquella senzillesa marca de la casa. Diu que només vol explicar la història d’aquest home “que es planteja saber qui és en realitat” i investiga els seus orígens: qui són els seus pares, la seva llengua, la seva cultura, la seva relació amb el món. “Tot això en un moment en què l’home es comença a situar per primera vegada en el centre del món, l’home és la mesura de totes les coses, en contraposició als déus i a la màgia”, diu Broggi. El director ha utilitzat no només l’obra original troncal, Èdip rei, sinó també altres obres de Sòfocles en què apareix el personatge (Antígona, Èdip a Colonos ), i encara ha manllevat el recurs del teatre en ruïnes de Mouawad. Per això l’han titulat només Èdip. I per això Broggi ha necessitat un actor capaç de dur aquest nom a l’esquena: Julio Manrique és qui capitaneja un equip en què consten alguns dels actors habituals de la companyia Broggi com Carles Martínez, Marc Rius, Ramon Vila, Clara de Ramon, Mercè Pons i Miquel Gelabert. La nova versió la signa Jeroni Rubió Rodon, i l’adaptació, el dramatug Marc Artigau. L’espectacle, de dues hores, es podrà veure al Teatre Romea fins al 20 de maig.

La descoberta del monstre

A Broggi no li fa recança explicar de cap a peus l’argument de la tragèdia, conscient que és un material prou conegut. Èdip es converteix en rei de Tebes i promet salvar la ciutat de tots els mals. Però en la recerca de la seva identitat descobrirà que els seus pares no són qui creia, que ell va matar el seu veritable pare, l’anterior rei de Tebes, en una cruïlla de camins i que es va casar amb la seva mare, Jocasta, tal com li va vaticinar l’oracle. Quan la mare-muller se n’assabenta se suïcida i Èdip s’arrenca els ulls. “És un trànsit que va d’algú que es veu com un heroi, que estima la seva ciutat i la seva gent, i acaba caient en un forat molt profund. Buscant la seva identitat es posa en contacte amb el monstre que ignorava ser”, diu Manrique. Èdip té la necessitat d’arribar al final de la seva recerca, malgrat que això representi el seu propi final. “D’un rei amb corona passa a ser un captaire cec que necessita de crossa la seva filla-germana per caminar”, apunta l’actor. D’aquesta manera fa bo el famós enigma que li planteja la temible esfinx abans d’entrar a Tebes: quin és l’animal que al matí té quatre peus, al migdia en té dos i a la tarda tres?

Aquesta no és la primera tragèdia per a Oriol Broggi, que va dirigir una Antígona que va ser una joia fundacional per a la seva companyia, La Perla 29, i després encara va fer Electra al TNC. En canvi, per a la majoria d’actors, representa el seu debut en un “territori especial, complex, que requereix serenitat i que t’acosta a la vida”, diu Martínez, que afegeix: “Perquè la vida és tràgica o còmica, som nosaltres que la fem dramàtica”. Seran els intèrprets els únics responsables de donar densitat i intensitat a l’obra, perquè el vestuari respira una contemporània atemporalitat i l’escenografia és despullada: només hi ha un fons humit i uns joncs robats a Peter Brook.

“Amb Antígona ens vam adonar que la tragèdia és teatre comercial, teatre per a tots els públics”, confia el director. Èdip és una nova ocasió per comprovar-ho.

Publicat per

Laura Serra

Barcelona

3 abril de 2018

Foto : David Ruano

https://www.ara.cat/cultura/Julio-Manrique-treu-ulls-Romea_0_1990600989.html

Julio Manrique regresa con su Don Juan "narcisista e infantil" al Teatre Goya

La obra inaugurará la temporada de la sala el martes y podrá verse hasta el 22 de octubre

El director y actor Julio Manrique regresa con su Don Juan "narcisista e infantil" al Teatre Goya de Barcelona, tras estrenarse esta obra, 'Don Joan', de Molière y dirigida por David Selvas, en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) en marzo de 2016.

En rueda de prensa este viernes, Manrique ha manifestado que su personaje está ahora más depurado y resulta ser un hombre que "se resiste a crecer" pero es encantador y cruel; y ha considerado que si fuera real saldría en los programas del corazón, asistiría a fiestas y programas televisivos.

No obstante, es un personaje lúcido que "se revela contra la trascendencia" y denuncia la hipocresía de su tiempo, instando a los espectadores a hallar las inconsistencias en sí mismos.

Tras retomar el estudio del guión, Manrique llevará a la sala a un personaje con el que ha ganado distancia y ligereza con el que encarna a un hombre valiente, que se enfrenta a sí mismo y "se acaba mirando al espejo".

El actor ha rechazado cualquier parecido consigo mismo, aunque ha admitido haber admirado como lector algunas almas rebeldes que han vivido sus vidas con miradas muy radicales, lo que considera que hace a Don Juan "teatralmente interesante".

EN LA PIEL DEL ACTOR

Tras diversos proyectos de dirección y mucho tiempo sin actuar, Manrique ha asegurado que ponerse de nuevo en la piel de un actor le permite ser empático con los actores: "Está bien volver a reconocer lo difícil que es hacerlo fácil".

'Don Joan' dará el pistoletazo de salida a la temporada del Teatre Goya con algunas adaptaciones especialmente de espacio --pasando de los 24 metros del TNC a los 8 del Goya--, y con un elenco algo distinto: Sandra Monclús y Jordi Collet sustituirán a Cristina Genebat y Xavier Ricard.

Selvas ha dicho que aunque será el mismo espectáculo tendrá una "cierta contundencia y profundidad", que el elenco ya ha ido desarrollando en los ensayos.

Esta coproducción entre el TNC, el Teatre Goya y La Brutal podrá verse de 19 de septiembre hasta el 22 de octubre, e integran el reparto completo Lluís Marco, Manel Sans, Anna Azcona, Sandra Monclús, Jordi Collet, Javi Beltrán y Nausicaa Bonnín.

El director del Teatre Goya, Josep Maria Pou, ha reivindicado la "colaboración" entre los teatros públicos y privados, mientras que el director artístico del TNC, Xavier Albertí, ha celebrado este tipo de alianzas.

Publicat per

Europa Press

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20170915/431298262806/julio-manrique-regresa-con-su-don-juan-narcisista-e-infantil-al-teatre-goya.html

Julio Manrique acosta 'L'ànec salvatge' al públic d'avui

L'actor adapta i dirigeix la seva primera obra d'Ibsen amb una posada en escena atemporal i música en directe

Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Lluís Marco, Elena Tarrats i Carles Pedragosa interpreten l'obra

L’actor i director Julio Manrique estrena demà el seu primer text de Henrik Ibsen (1828-1906), L’ànec salvatge al Teatre Lliure de Montjuïc. Juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat han adaptat aquest clàssic de l’autor noruec amb la intenció d’acostar-lo al públic d’avui. La modernitat de la posada en escena, molt atemporal i atmosfèrica, no és excessiva, però sí que ha canviat bastant el llenguatge.

  «Ens hem quedat amb l’essència de l’obra, però tot està dit a la manera d’avui. Volem que la gent s’oblidi que està veient una obra d’Ibsen, un clàssic, perquè se centri en aquesta història, que és com un conte sobre la veritat i la mentida», ha afirmat Genebat.

  El muntatge compta amb un magnífic repartiment, amb Andreu Benito, Ivan Benet –que fa poc es van enfrontar al TNC amb En la solitud dels camps de cotó, de Koltès–, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Lluís Marco, Elena Tarrats i el pianista Carles Pedragosa. La música en directe que aquest últim ha dissenyat en col·laboració amb Damien Bazin contribueix tant en les transicions com a plasmar el que passa per la ment dels personatges, crear atmosferes i reforçar l’acció.

  Ibsen va escriure aquesta tragicomèdia amb més ombres que llums el 1884, quan ja havia consolidat la seva carrera amb obres com Casa de nines i Un enemic del poble. Si aquest últim títol estava protagonitzat per un metge que s’enfrontava a tota una societat per defensar la veritat, a L’ànec salvatge, escrita tan sols dos anys després, el mateix autor sembla contradir-se. Hi planteja la conveniència de la mentida. Gràcies a ella viuen els Ekdal, una família que després de perdre estatus econòmic s’ha refugiat en el seu propi món.

  «Aquesta és una obra curiosa, particular, a cavall entre el realisme i el simbolisme», ha ressaltat Manrique. «Hi ha una atmosfera estranya, hipnòtica i gairebé màgica», afegeix el director, que compara la situació d’aquesta família amb la de moltes afectades per la crisi actual.

  El director ha destacat en escena els dos mons que plasma l’autor. Per un costat hi ha la realitat i, per l’altre, «aquell refugi escapista creat pels egos ferits de personatges». L’escenografia de Lluc Castells és una de les sorpreses que depara el muntatge. Aquí, les màgiques golfes dels Ekdal s’han convertit en un jardí on deambula aquell ànec salvatge ferit amb què juga la més jove del clan.

  El director, membre i fundador de la productora La Brutal, està fascinat amb l’univers d’Ibsen, «ple de personatges complexos i molt ben construïts». Família, infidelitat, traïció i hipocresia apareixen en aquest text en què el portador de la veritat és Gregor, el fill d’una acabalada família en la qual el pare té a veure amb la situació dels Ekdal.

  «El meu personatge», ha explicat Pablo Derqui, «intenta obrir els ulls al seu amic (Hialmar, fill dels Ekdal) sense pensar en les conseqüències de revelar la veritat». Però Laura Conejero, que interpreta Gina, la soferta dona d’aquest amic, no ho veu igual. «¿Però quines són les seves raons? ¿Quina necessitat té d’explicar coses a una família que no té cap necessitat de ser salvada de la seva vida normal i monstruosa? Cap d’ells està preparat per a la veritat». A la qual cosa Derqui respon «I això, ¿qui ho decideix?» .

  Cada personatge té el seu punt de vista i l’autor no pren partit. «No és una obra unívoca. Tots tenen les seves raons i entren en conflicte», ha recordat Manrique. El muntatge estarà en cartell fins al 9 d’abril.

Publicat per

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/julio-manrique-estrena-lanec-salvatge-lliure-5867235

Marta Cervera

El Lliure explora el perill de la veritat i l’idealisme

Julio Manrique dirigeix ‘L’ànec salvatge’, un Ibsen adient per a l’era de la postveritat

L’any en què la postveritat ha ascendit a concepte de moda, sovint emprat com a metàfora per emmascarar una mentida o una manipulació, el director Julio Manrique puja al ring del teatre una obra poc representada de Henrik Ibsen que precisament gira al voltant el perill de la veritat i dels idealismes. L’ànec salvatge -que es podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc des de demà fins al 9 d’abril- mostra l’esfondrament d’una família “pobra però raonablement feliç” que es desintegra quan tots ells descobreixen les veritats que mai s’havien explicitat.

L’arribada d’un personatge que torna de l’exili a cals Ekdal remourà els fonaments d’aquesta família empobrida que, metafòricament, cuida al soterrani de casa un ànec salvatge ferit. Ibsen va escriure aquest drama el 1884, després de la polèmica Un enemic del poble. En certa manera, l’obra és el seu revers. Si a la primera defensava la lluita ferma pels ideals, aquí qüestiona precisament l’idealisme encegat, encarnat en el personatge del nouvingut, el Gregor (Pablo Derqui), fill del poderós cònsul Werle (Andreu Benito). “La veritat, si no està ben administrada, té conseqüències letals”, explica l’actor Ivan Benet, que interpreta el pare de la família Ekdal, de la qual també formen part els actors Lluís Marco, Laura Conejero i Elena Tarrats. En el repartiment també hi ha Jordi Bosch, Jordi Llovet, Miranda Gas i el músic Carles Pedragosa.

L’ànec salvatge es va veure per última vegada a l’Estat el 1982, al Teatro María Guerrero de Madrid, en una adaptació d’Antonio Buero Vallejo. Més de tres dècades després, Cristina Genebat i Marc Artigau han adaptat un text del qual han conservat poca lletra però tot l’esperit, asseguren. La versió busca una “modernitat contemporània atemporal”, diu el director, així que s’han pres llicències estètiques: sí, succeeix en la freda i nevada Noruega, però no hi ha vestits victorians. En canvi, el que té molt pes poètic i simbòlic és el soterrani que ha dissenyat l’escenògraf Lluc Castells, juntament amb l’espai sonor de Damien Bazin. De fet, es considera que a partir d’aquesta obra Ibsen viatja del realisme social al drama simbòlic.

L’obra obre tants interrogants sobre “la necessitat de saber tota la veritat i res més que la veritat o bé viure en un món de fantasia i engany”, apunta Benet, que els mateixos actors no poden evitar debatre’ls a la roda de premsa de presentació. ¿De vegades és necessària la mentida? ¿La veritat i les idees han de passar per sobre de la realitat, sense pensar en les conseqüències? ¿Tothom està preparat per assumir la veritat? ¿Els gurus i predicadors que van de salvadors, en realitat què busquen? “En nom de les idees pots generar molt de dolor -planteja Manrique-. Si hi ha algun missatge d’Ibsen, és humanista: que les persones estan per sobre de les teories. I jo hi coincideixo”.

Publicat per

Elena Tarrats interpreta la filla de la família Ekdal. / ROS RIBAS

LAURA SERRA

http://www.ara.cat/cultura/Lliure-explora-perill-veritat-lidealisme_0_1751224904.html

'La treva', conflictes a gran i petita escala

Julio Manrique dirigeix aquesta tragicomèdia sobre una parella de periodistes de guerra ambientada a Nova York

Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula i Mima Riera protagonitzen aquest aclamat text del nord-americà Donald Margulies

Clara Segura i David Selvas, dos destacats actors, viuen la seva particular guerra personal a 'La treva', l’aclamat text del nord-americà Donald Margulies que protagonitza una parella formada per una fotògrafa i un reporter especialitzats en conflictes bèl·lics. La Sarah s’ha de sotmetre a una parada forçosa després de ser ferida al seu últim destí, l’Iraq. Creu que acostar-se al perill és imprescindible per fer el seu treball. ¿O no? Aquesta és una de les múltiples preguntes que ella i James (David Selvas) es plantegen a l’obra, una tragicomèdia que La Villarroel ofereix des de dimarts que ve fins al 15 de gener. La primera versió catalana de l’obra és una producció de La Brutal, que s’ha aliat amb el teatre de Focus i Bitó.

Acostumada a barallar-se amb la mort i la incertesa, a la Sarah li costa desconnectar de Mossul i habituar-se al plàcid ritme de vida al seu apartament de Nova York, situat en una de les zones més de moda de Brooklyn. Però el que més la impactarà és el canvi de vida del seu editor, Richard (Ramon Madaula), i això obligarà la parella a replantejar-se la seva existència. Als 50 anys, el seu amic els anuncia que ha decidit unir-se a Mandy (Mima Riera), una atractiva relacions públiques a qui dobla en edat, i fundar una família. «Aquesta és la bomba que l’autor deixa caure. Encara que la guerra és el teló de fons d’aquesta obra on es parla de grans temes, la peça també gira al voltant d’una parella que ha de prendre decisions», explica Julio Manrique, director del muntatge. «Arriba un moment en què has de triar, has de mullar-te i t’has de definir. En això consisteix madurar: mirar-te davant del mirall i preguntar-te què vols».

PROFUNDITAT I HUMOR

Tot transcorre en un únic espai, l’apartament, on al llarg de nou mesos els personatges discuteixen tant sobre qüestions eticomorals com personals: el difícil equilibri entre la vida professional i la vida privada, el compromís i la funció dels reporters de guerra. «L’obra és molt profunda, però l’autor ho explica tot amb molt sentit de l’humor. A vegades hi ha situacions que resulten còmiques de tan violentes que arriben a ser», afegeix el director. «A l’obra ningú té la raó i tots tenen les seves raons».

Tant Segura com Selves, a part de documentar-se, es van entrevistar amb periodistes especialistes en conflictes bèl·lics, entre ells Marc Marginedas, d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, i David Bassa, de TV-3, per entendre més bé els seus personatges. «¿Com pot viure algú de forma normal en la societat quan s’ha acostumat a viure al límit? ¿Cal arriscar per captar una bona imatge? ¿Quant hi ha d’autèntic compromís i quant d’ego a l’hora d’aconseguir la millor foto?», es pregunten encara avui els intèrprets. «Més que respostes, aquesta obra planteja molts interrogants», sentencia el director.  

«Entenc l’addicció al treball del meu personatge perquè en la meva carrera també n’hi ha una mica, d’això. Per sort, ser mare fa que et replantegis les coses, les teves prioritats canvien», explica Segura. Per construir el seu personatge, l’autor es va inspirar entre d’altres en Linsey Addario, autora del llibre En l’instant precís, Time stand still en anglès, que és precisament el títol original de l’obra. «El més difícil és fer emergir la complexitat dels personatges perquè són molt polièdrics», diu Segura.

 

NI UNA SOLA IMATGE

Malgrat les fotos a què es fa referència en l’obra, les imatges que miren a vegades els protagonistes no es mostren mai a l’espectador. Només s’expliquen a través de les reaccions i els comentaris dels intèrprets. «Entre els debats que plantegen hi ha si l’allau d’imatges bèl·liques acaben insensibilitzant la gent», comenta Madaula, que defineix el seu personatge com «un editor que ha descobert que li agrada ser frívol i ha trobat la dona perfecta». L’altra parella, en canvi, «té ideals» i, per tant, molts conflictes ètics i morals derivats del seu arriscat treball.

Selves creu que La treva enganxa perquè «va del micro al macro». I afegeix: «Parla de coses molt humanes. Des del nostre posicionament davant la vida fins si és més valent treballar en una zona de guerra o tenir un fill, com fa l’editor». L’honestedat amb què parlen els personatges és un altre dels punts forts. Cada un defensa la seva postura. La Mandy ho fa «sense intentar ferir sentiments però sense por». La Sarah i el James, en canvi, són més directes.

La Brutal, productora fundada el 2011 per actors i directors com Selves i Manrique, entre d’altres, també oferirà aquesta temporada 'Vides privades', de Noël Coward, al Teatre Borràs, en què col·laboraran per primera vegada amb Juan Cavestany, d’Animalario, que s’ocuparà de la dramatúrgia. Selves la dirigirà. «Encara no ens hem pogut reunir, però la idea és donar un toc contemporani a aquesta comèdia», avança Selves. Encara que s’estrenarà en català, «la voluntat» és portar a Madrid una versió en castellà.

Publicat per

http://www.elperiodico.cat/

Marta Cervera

Enllaç

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/clara-segura-david-selvas-treva-villarroel-5580920

Don Joan en un hotel de Platja d’Aro

Publicat per

www.ara.cat

Santi Fondevila

Els actors Manel Sans i Julio Manrique a Don Joan. / FELIPE MENA

Crítica de l'obre 'Don Joan', dirigida al TNC per David Selvas i protagonitzada per Julio Manrique

Don Joan o el festí de pedra de Molière és una comèdia moralista per més que el personatge desafiï Déu i totes les regles socials i per més que es revesteixi de galanteria i d’habilitat dialèctica. Don Joan és un personatge polièdric entre la barra i el nihilisme, que objectivament ni treballa ni estudia, que viu de la teta dels pares i que, per ser qui és, pensa que pot fer el que li plagui en nom d’una llibertat individual que amaga un cinisme hiperbòlic i una immaduresa de divan de psicòleg.

I així és exactament el Don Joan de  Julio Manrique en la gens solemne adaptació mancomunada que n’han fet David Selvas, Cristina Genebat, Sergi Pompermayer i Sandra Monclús, i que sota la direcció de David Selvas es podrà veure a la Sala Petita del TNC fins al 24 d’abril.

Un gall de discoteca

Aquest Don Joan és una versió vulgaritzadora que conserva bona part del text original, sobretot pel que fa als magnífics monòlegs, però que suprimeix o altera els diàlegs introduint-hi expressions col·loquials molt d’ara que, sens dubte, s’acoblen i validen l’opció de situar l’obra al menjador d’un gran hotel més o menys contemporani (totèmica escenografia realista de Max Glaenzel) on Déu, el contrincant, no pinta res.

Aquest Don Joan és un gall de discoteca de la Costa Brava que lliga amb cambreres, un follador obsessiu sense refinament ni grandesa però simpàtic i amb encant. I aquí el tenim, fugint dels seus gendres i perseguint la recepcionista Maturini i la cambrera Carlota com un personatge de les pel·lícules de Mariano Ozores, mentre beu el que hi hagi, refusa la seva despietada Elvira i xerra amb Sganarelle.

De fet, Don Joan és una obra de dos personatges a la mateixa alçada, i el duo de Julio Manrique i Manel Sans (entranyable Pep Consciències, encara que en alguns moments una mica tieta) funciona a la perfecció, sobretot en els tres primers actes, en què la comèdia lleugera i frívola s’imposa sense embuts, amb gags que busquen i troben el riure dels espectadors.

L’entrada de Don Lluís (magnífic Lluís Marco), el pare de Don Joan, suposa una inflexió cap a una certa negror de la funció, que el director David Selvas manega amb menys habilitat. Hi ha solucions de caràcter cinematogràfic que no acaben de funcionar, al nostre entendre, perquè l’acció s’imposa a la paraula i margina les expressions dels actors alhora que en minva la necessària tensió dramàtica.

L’espectacle té una factura de producció i una modernitat que recorden la interessant Trilogia dels diners de La Brutal i aquell reeixit Timó d’Atenes que Manrique i Selvas van fer a la Biblioteca. Vaja, un estil que es va definint.

El Teatre Nacional de Catalunya y La Brutal estrenan 'Don Joan'

Publicat per

http://www.artezblai.com

El Teatre Nacional de Catalunya y La Brutal presentan 'Don Joan', espectáculo que dirigirá David Selvas sobre la tragicomedia de Molière, estrenada el 15 de enero de 1665.

Sergi Pompermayer, Cristina Genebat y el propio David Selvas realizan una adaptación actualizada del personaje más libertino, infiel, seductor, hipócrita y vividor de la literatura universal. Una revisión contemporánea de la figura de Don Juan, uno de los mitos indiscutibles de la modernidad europea. Será Julio Manrique el encargado de meterse en la piel del personaje. En el reparto le acompañan Lluís Marco, Manel Sans, Anna Azcona, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Javier Beltrán y Nausicaa Bonnín. Forman parte también del equipo artístico Max Glaenzel (escenografía), Mingo Albir (iluminación) y Maria Armengol (vestuario). Cristina Genebat es la traductora del texto, que estará programado en la Sala Petita del TNC del 17 de marzo al 24 de abril. El espectáculo comenzará después una gira por diferentes puntos de Cataluña como Badalona, Mataró, Viladecans, Girona y Manresa, entre otros.

Julio Manrique se convierte en un Don Juan "contemporáneo" en el TNC

Publicat per

http://www.lavanguardia.com

EFE, Barcelona 10/03/2016 14:43

La obra dirigida por David Selvas se podrá ver desde el 17 de marzo hasta el 24 de abril

Julio Manrique se convierte en un Don Juan Julio Manrique y David Selvas (La Brutal - La Brutal)

El actor y director David Selvas convertirá al actor Julio Manrique en un 'Don Joan' "contemporáneo" en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), donde podrá verse la obra situada en el hall de un hotel desde el 17 de marzo y hasta el 24 de abril, ha explicado el director del teatro, Xavier Albertí, este jueves en rueda de prensa.

Selvas ha actualizado la historia del personaje más libertino de la historia del teatro con una traducción de la actriz y traductora del montaje, Cristina Genebat, con la que el director ha trabajado junto a Sergi Pompermayer y Sandra Monclús.

'Don Joan', coproducción del TNC y de la compañía La Brutal, es una obra que reflexiona sobre el deseo y la energía que mueve al personaje de Manrique: "Es una persona desafiante y violenta que funciona de una manera que nos puede repeler pero también nos pincha alguna parte de nosotros. Es també el pistolero más rápido al otro lado del Mississippi".

La versión de Selvas mantiene el 70% del texto original y mantiene los grandes monólogos: "Cris ha hecho una nueva traducción, ya que la última era del 1973 y creíamos que cada generación debe tener su versión", ha añadido Selvas.

"Molière finalmente castiga a Don Juan, porque si quería presentar la obra en la Corte, debía hacerlo. Sin embargo, nosotros no queríamos que Dios lo castigase porque se alejaba mucho de nosotros", ha puntualizado el director.

"Nuestro 'Don Joan' es alguien que quiere pasarlo bien y es un yonqui del presente y representa la rebelión contra las convenciones y la hipocresía", ha añadido Manrique.

"Él ha decidido que la vida es divertida o no es, y se autoriza a que cuando en el amor la cosa deja de hervir, se ha acabado. Y esto puede pasarle cada diez minutos", ha bromeado el actor.

Gran factor sorpresa

Con el objetivo de adaptar la historia del libertino al presente actual, la compañía ha apostado por un final diferente del que Molière planteaba que tiene un "gran factor sorpresa", según ha explicado el actor Manel Sans, que interpreta a Sganarelle.

Convertido en hall de hotel, el espacio donde transcurre la historia ha sido creado por el escenógrafo Max Glaenzel y el elenco de actores lo conforman Lluís Marco (Don Lluís), Anna Azcona (Maturina), Javier Beltrán (Pedro), Nausicaa Bonnín (Carlota) y Xavi Ricart (Don Carlos), junto a Genebat, Manrique y Sans.

"Ha sido un espectáculo difícil de encontrar desde el principio y queríamos ponérselo difícil a Manrique", ha reconocido Selvas, que recientemente ha trabajado con el protagonista en montajes como 'Una altra pel·lícula' y 'Timó de Atenes'.

Tres grandes mitos

"El siglo XVII nos ha llevado tres grandes mitos como son 'Hamlet', 'Don Quixot' y 'Don Joan", ha anotado Albertí, que ha destacado que las entradas ya están agotadas, algo que sucede por primera en los 20 años de trayectoria del teatro, antes de empezar la presentación.

"El ecosistema cultural del país se está equilibrando con la presencia de los clásicos y la nueva dramaturgia contemporánea del país", ha continuado Albertí, que ha comparado el éxito del espectáculo 'Hamlet' en el Teatre Lliure de Barcelona, que también ha agotado sus entradas antes de empezar.

Julio Manrique será el 'Don Joan' "libertino, seductor e hipócrita" de Molière en el TNC

Publicat per

http://noticias.lainformacion.com

01/03/2016  

BARCELONA, 1 (EUROPA PRESS)

El actor Julio Manrique protagonizará 'Don Joan' en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), con una adaptación actualizada de la obra de Molière en la que encarnará "el personaje más libertino, infiel, seductor, hipócrita y vividor de la literatura universal" bajo la dirección de David Selvas, ha anunciado el teatro este lunes en un comunicado.

La producción, a cargo de La Brutal y el TNC, está actualmente en periodo de ensayos y podrá verse en la Sala Petita del TNC a partir del 17 de marzo y hasta el 24 de abril, con un texto traducido por Cristina Genebat, que también se ha encargado de la adaptación junto a Selvas y Sergi Pompermayer.

Acompaña a Manrique un elenco formado por Genebat y los actores Manel Sans, Lluís Marco, Anna Azcona, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín y Xavi Ricart, que harán gira por 11 teatros de Catalunya después de las funciones en el TNC.

La comèdia 'Santa Nit' situa a la Barcelona nocturna uns 'Pastorets' moderns

publicat per

http://www.aldia.cat

10 de desembre 2014

Europa Press

Los actores Ivan Benet y Mireia Aixalà en la obra 'Santa Nit'

Julio Manrique i Xavier Ricart dirigeixen el text de Cristina Genebat

El Club Capitol acull la comèdia realista i urbana 'Santa Nit', una revisitació de l'obra popular 'Els Pastorets' que proposa un itinerari nocturn per Barcelona i podrà veure's a partir d'aquest dimecres --sense data de sortida, però fins al 15 de febrer com a data límit-- sota la direcció dels actors Julio Manrique i Xavier Ricart.

Cristina Genebat debuta com a dramaturga amb un text que va sorgir després de preguntar-se per què a Catalunya tenen tant èxit 'Els Pastorets', any rere any, i què és el que expliquen que commogui, traduint els personatges del clàssic de Folch i Torres en ciutadans de Barcelona.

L'autora proposa una reflexió sobre el Nadal, com una festivitat "que va més enllà de rebentar botigues", defensant una espiritualitat sense adoctrinamients i destacant la bondat d'uns personatges que celebren l'amistat i la vida, com a contrapunt dels dolents de la història, amb valors materialistes i els diners com ambició vital: a 'Santa Nit', Satanàs porta un vestit car, han explicat.

La història comença en una terrassa del barri del Raval i acaba a la zona alta de la ciutat --amb senglar inclòs--, un viatge a través dels ferrocarrils que Genebat va escriure pensant en l'equip que ara el dirigeix i interpreta: "L'obra té alguna cosa d'això, d'amics que es reuneixen per Nadal", ha afegit Ricart.

DOS 'PASTORETS' A L'ATUR

'Santa Nit' està protagonitzada per dos 'pastorets' moderns, "dos antiherois": un jove a l'atur i el seu amic astrònom, també sense feina, que viu amb la ment al cel i somia a descobrir un cometa.

Interpretats per Ivan Benet i Marc Rodríguez, els dos es converteixen en protagonistes de la història d'un naixement: el fill de Maria, una mare soltera que va decidir inseminar-se artificialment i, acompanyada pel seu professor de ioga, emprèn una croada per aconseguir parir amb dignitat.

Una de les llagues en què Genebat posa el dit amb aquesta història és la forma de parir contemporània, de la qual ha criticat "la facilitat amb la qual les clíniques privades fan cesàries, i la deshumanització amb què es viuen els parts".

L'elenc el completen Cristina Genebat, Ernest Villegas, Mireia Aixalà i Norbert Martínez, que donen vida a diversos personatges cadascun, transformacions per a les quals se serveixen de canvis de vestuari i, també, de llengua, entre el català i el castellà.

En aquesta producció de La Brutal i Bitó Produccions --amb el suport de la Generalitat-- no falten les nadales, que apareixen de diferents forma, però Manrique ha afirmat que l'obra transcendeix del tema nadalenc i podria representar-se fora d'aquest context: "Si vingués un holandès que no conegués el conte popular, gaudiria l'obra com una comèdia urbana contemporània", ha afirmat el codirector.

Timba de perdedors

publicat per

www.totmataro.cat

27 octubre de 2014

Comas Soler

Bona acollida de 'La partida' al Teatre Monumental

Ja que d'apostes va el tema, el primer que sobresurt a 'La partida', l'obra que un Monumental quasi ple del tot va aplaudir dissabte passat, és el repartiment. El seu director, Julio Manrique, ha jugat en la interpretació amb sis comodins ben capaços de garantir l'èxit a gairebé qualsevol posada en escena. I encara més d'aquesta, que es fonamenta en el treball actoral i en què Andreu Benito, Joan Carreras, Ramon Madaula, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet i Oriol Vila van com l'anell al dit a cadascun dels seus respectius personatges.

'La partida' és la traducció del primer text teatral, que també va ser ja el primer èxit de l'autor anglès Patrick Marber. El va escriure l'any 1995 amb el títol original de "Dealer's Choice". Després, aconseguiria ser molt més famós per "Closer", que el 2004 va adaptar al cinema sota la direcció del germano-americà Mike Nichols. 

Panorama de frustració

Situat en la cuina, el menjador i el soterrani d'un restaurant, l'argument de 'La partida' presenta l'existència frustrant de sis homes, la majoria dels quals comparteixen feina allà mateix i tenen establertes unes relacions d'interdependència com de família. Un és el propietari del negoci, dominant i paternalista alhora, que ordena la vida del conjunt i imposa la celebració ritual d'una timba de pòquer cada diumenge a la nit com a única forma de mantenir un cert vincle amb el seu fill, un jugador desenfrenat i carregat de deutes. Un altre és el cuiner, un tipus mediocre, separat i bevedor, que tampoc no porta bé la relació amb la seva filla. Hi ha també dos cambrers. El primer és frenèticament extravertit i ingenu, i somia a instal·lar-se pel seu compte amb un projecte que és tot un disbarat. L'altre, que és americà, més hermètic i amb un passat no gaire clar, només espera poder volar cap a Las Vegas. Finalment apareix la figura inquietant d'un jugador professional que ve a reclamar els deutes del fill de l'amo, però que demostra estar tant o més entrampat.

Compulsió i fracàs

Dels tres actes en què està estructurada 'La partida', els dos primers tenen el caràcter de prolegòmens i s'escenifiquen simultàniament, ja que l'acció passa al mateix temps a la cuina i al menjador, separats per una paret figurada. És en aquestes dues parts que l'espectador va coneixent qui és qui i el cúmul de circumstàncies i sentiments contraposats que vinculen els personatges: des de l'amistat a la fal·làcia, l'enveja o l'aversió. Després ve el desllorigador de tota la funció, que és el tercer acte amb la partida entre tots sis que es fa al soterrani. Les desmesurades apostes els enxampen a tots. I cadascú hi perd d'una o altra manera, perquè en el fons tots juguen compulsivament contra ells mateixos, per sublimar l'aflicció d'un fracàs vital castrant.

Sense ser una gran obra, 'La partida' és una comèdia amarga que està escrita amb ofici i sobretot amb ressorts pràctics per funcionar bé dalt de l'escenari. A aquest mèrit i al bon joc que donen els sis intèrprets, en la funció del Monumental el públic hi va poder percebre un altre as: Julio Manrique i la seva ben calibrada direcció, que denota la mirada oportuna i l'expertesa del gran actor que és.  

La partida , dirigit per Julio Manrique

publicat per

www.mataro.cat

22 octubre de 2014

Dins la temporada estable de teatre

Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber.

Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc.

Després de l'espectacle hi haurà una tertúlia amb els membres de la companyia, presentat per la periodista Judith Vives.

Fitxa artísitca

De: Patrick Marber

Direcció: Julio Manrique

Amb: Ramon Madaula, Marc Rodríguez, Joan Carreras, Andreu Benito, Oriol Vila i Andrew Tarbet.

Adaptació: Cristina Genebrat

Ajudantia direcció: Marc Artigau

Escenografia: Sebastià Brossa

Vestuari: Maria Armengol

Venda d'entrades

Preu: 24 € platea; 19€ amfiteatre

Punts de venda: a les oficines de Cultura (carrer de Sant Josep, 9) de dilluns a divendres de 9 a 14 h i de dimecres a divendres de 18 a 20 h; al web www.entradesculturamataro.cat i des d'una hora abans a la taquilla del teatre.

Dissabte 25 d'octubre

A les 21 h

Teatre Monumental

La Riera, 169

La venjança i la bondat es baten al Romea

publicat per

www.ara.cat

22 de març de 2014

Antoni Ribas Tur

Oriol Broggi estrena el clàssic xinès ‘L’orfe del clan dels Zhao’, amb Julio Manrique i Lluís Marco

L’ORIGEN DEL TEATRE XINÈS

Els actors Julio Manrique i Borja Espinosa interpreten Un metge ambulant i un general a l’obra L’orfe del clan dels Zhao.

Cheng Ying, un metge ambulant xinès del segle V aC, ho va donar tot per salvar l’últim supervivent de la dinastia Zhao. Du’an Gu, el cap de seguretat de l’imperi, va ordenar que exterminessin els 300 membres d’aquesta nissaga. A mitjans del segle XIII, el dramaturg Ji Junxiang va recollir aquests fets en l’obra La gran venjança de l’orfe Zhao i dimarts arrenquen al Teatre Romea les funcions de L’orfe del clan dels Zhao, l’adaptació d’aquest clàssic dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Marta Marco, Ernest Villegas, Borja Espinosa i Joan Garriga, el líder de La Troba Kung-Fú, que interpreta diversos temes en directe.

Per damunt d’aquesta història sobre l’instint de venjança i la bondat hi plana l’interrogant sobre “què està disposat a fer un individu perquè la col·lectivitat que l’envolta canviï”, diu Julio Manrique, que interpreta Cheng Ying. Per Marta Marco, que fa el paper de la Princesa, la mare de l’últim Zhao, l’obra és “un conte per a adults” en què la bellesa es troba en com està explicada la història.

Un treball d’actors molt fort

Broggi torna al Romea després d’ Incendis amb una altra obra d’alt voltatge emotiu i alè tràgic. I com va fer en l’obra de Wajdi Mouawad, ha tornat a capgirar la platea del Romea. A L’orfe del clan dels Zhao el públic envolta els actors pels quatre costats de l’escenari. “L’obra permet fer un treball d’actors molt fort”, explica Broggi. Tot i que “els actors van molt vestits de xinesos, estan despullats davant del públic”, subratlla el director. A més de Mouawad, en el text hi ressonen, segons Broggi, Sòfocles, Shakespeare - L’orfe del clan dels Zhao està considerat el Hamlet xinès- i Bertold Brecht. Malgrat aquests grans referents històrics, l’obra és plenament actual. “Em produeix plaer dir frases impactants que sostenen que l’home és ancestralment corrupte”, dir Lluís Marco, que interpreta un ancià que es retira després de veure com la corrupció fa estralls al govern del qual formava part.

Marco fa un paral·lelisme entre la corrupció dels polítics de l’obra i el govern del PP, i Manrique en fa un altre entre l’Holocaust i l’afany per acabar amb tota una dinastia. Ernest Villegas té la responsabilitat de posar-se en la pell de l’únic supervivent de la nissaga, el Cheng Bo, un noi de vint anys format tant en les humanitats com en la disciplina militar. La seva vida fa un gir quan Cheng Yi, el seu pare adoptiu, li revela la seva vertadera identitat. De fet, el noi té dos pares, ja que viu amb una identitat falsa al mateix palau que Du’an Gu, interpretat per Pablo Derqui, el cap de seguretat de l’imperi.

Malgrat que els actors no van voler avançar gaires detalls de la història, l’esperit de venjança torna a fer aparició al final de l’obra, tot i que els Zhao representen la possibilitat que la bondat s’imposi al mal en uns temps molt foscos. A més de la vigència pel que fa a la política, l’argument de L’orfe del clan dels Zhao sembla que hagi inspirat els guionistes de les històries de La guerra de les galàxies i els Cavallers Jedi.

Oriol Broggi tenia al cap la idea de dirigir L’orfe del clan dels Zhao quan encara no havia començat a treballar en el projecte Incendis. Abans de posar-se a treballar en la història de Ji Junxiang, en va veure l’adaptació lliure que la Royal Shakespeare Company va estrenar el novembre del 2012 al Swan Theatre. Tant la companyia britànica com el director català han fet una versió lliure del text. El dramaturg Marc Artigau ha sigut el responsable de portar el text original al terreny de Broggi i de crear diversos passatges per arrodonir el conjunt.

El Romea obre la porta a l'humor de la comèdia

publicat per

José Carlos Sorribes

www.elperiodico.cat

3 de setembre de 2013

«És una programació menys severa que l'anterior», diu Julio Manrique

Pocs teatres van patir com el TNC i el Romea la nefasta temporada teatral que es va tancar abans del festival Grec. El segon va presentar ahir la programació del curs 2013-14 sota l'ombra d'una baixada de públic i l'explicació a aquesta baixada, encara que no l'única, està en l'IVA del 21% que va provocar la pujada del preu de les entrades. Julio Manrique, el director d'un escenari que celebrarà el 18 de novembre els 150 anys de vida, va anunciar ahir un cartell marcat per un aire «menys sever» que l'anterior, concretat amb la presència de dues comèdies entre les cinc grans propostes de l'any.

foto : Manrique i Daniel Martínez, president de Focus, reflectits en un mirall del Romea ahir al migdia. Julio Manrique i Daniel Martínez, president de Focus, reflectits en un mirall del Romea ahir al migdia. PACO AMATE

REDUCCIÓ DE PRESSUPOST

3Daniel Martínez, president del grup Focus, va anunciar abans que Manrique exposés el seu cartell, «la retallada important» d'un 20% en el pressupost del teatre, provocada pels efectes de l'IVA. «Venim d'una temporada molt difícil en què hem patit totes les inclemències possibles», va dir. Martínez espera que el Govern de Rajoy recapaciti aquest any i redueixi la taxa perquè es recuperi el consum teatral. La retallada suposa un any de cinc grans muntatges i un sisè per a un segon horari i d'aforament molt reduït.

'INCENDIS', LA TERCERA VEGADA

3El 7 de setembre serà la primera funció d'Un aire de família, la comèdia dramàtica d'Angnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri dirigida per Pau Durà que obrirà el curs fins a final d'any. Coincidirà a l'octubre i novembre amb la versió de Roberto Romei, protagonitzada per Òscar Muñoz, de La nit just abans del boscos, el gran monòleg de Koltés. Al gener serà el torn de Fuegos, de Marguerite Yourcenar, el muntatge que va dirigir Josep Maria Pou per obrir el festival de Mèrida i que es va veure al Grec.

Dones com jo, la segona comèdia, agafarà el relleu amb T de Teatre a les ordres de Pau Miró. «Parla de la crisi i de l'oportunitat de regeneració d'unes dones que s'acosten als 50», va detallar Manrique. La seguirà el muntatge més «arriscat» del curs, segons el director: L'orfe del clan dels Zhao, producció d'Oriol Broggi i La Perla 29 a partir d'un clàssic xinès que va adaptar Voltaire. «És una història de venjança que es considera un shakespeare xinès», va dir Manrique,que actua en l'obra. Tornarà a l'escenari al maig i juny amb Incendis, un fenomen que repeteix per tercer any seguit al Romea.

ORGULL I AUTOCRÍTICA

3A més de presentar la nova temporada, Manrique va al·ludir al balanç de l'any passat i es va mostrar «molt orgullós» d'espectacles com Oleanna, Roberto Zucco i Litoral, tot i que no van tenir la connexió desitjada amb el públic. L'última va ser la que va tenir més mals resultats. «Després de l'èxit d'Incendis, confiava ingènuament que molta gent voldria veure Litoral com a part de la gran simfonia que és aquesta tetralogia», va dir de les obres de Wajdi Mouawad.

Manrique va ser clar a l'hora de posar adjectius a l'oferta presentada. «És seductora, divertida i menys severa que la de l'any anterior, que estava marcada per la tragèdia». En aquest sentit, ho va justificar per les seves ganes d'obrir la porta «a l'aire, a l'humor de la comèdia», un gènere que li encanta «com a actor i com a espectador». També va revelar que s'encarregarà, dins de la programació del Grec 2014, de la direcció d'un espectacle al Romea.

El Romea aposta per la comèdia en la nova temporada

publicat per

www.elperiodico.cat

2 de setembre de 2013

José Carlos Sorribes

Dues de les sis obres del cartell arriben sota el segell de l'humor en una oferta "menys severa" que la de l'any anterior, segons el director Julio Manrique

L'aposta del director Julio Manrique per a la temporada passada, de marcat accent tràgic, va ser valenta i el risc no va estar acompanyat del favor de l'espectador. Després d'un any molt difícil, amb un descens de públic paral·lel al de la resta de teatres barcelonins, el Romea ha presentat aquest migdia la programació de l'exercici 2013-2014 en què hi ha una aposta per la comèdia. Dues de les sis obres presentades s'enquadren en aquest registre, començant per 'Un aire de familia' que obre aquest mes de setembre el curs. L'altra, 'Dones com jo', arribarà al febrer amb el segell de la companyia T de Teatre, aquesta vegada de la mà de Pau Miró, autor i director.

foto : Cristina Genebat, Francesc Orella i Jacob Torres, en una escena d''Un aire de família', l'obra que obre la temporada del Romea. Cristina Genebat, Francesc Orella i Jacob Torres, en una escena d''Un aire de família', l'obra que obre la temporada del Romea. CARLOS MONTAÑÉS

Daniel Martínez, president del grup Focus, ha elogiat el risc de l'última programació a la vegada que ha reconegut les dificultats, que s'han traduït en una reducció del 20% del pressupost del Romea, que celebrarà al novembre el 150è aniversari de la seva obertura. La conseqüència inevitable és un programa amb cinc obres per a tot l'any, i una sisena en un segon horari, 'La nit just abans dels boscos', a l'octubre i novembre. Dels cinc muntatges, el Romea aposta per recuperar al gener 'Fuegos', de Marguerite Yourcenar i dirigida per Josep Maria Pou, que es va inaugurar al festival de Mèrida i es va veure també al Grec. I tancarà l'exercici, abans d'una obra enquadrada dins del Grec 2014 dirigida pel mateix Manrique, una obra ja clàssica com 'Incendis'. El gran èxit del Romea en els dos últims anys estarà en cartell per tercer any consecutiu els mesos de maig i juny.

El risc de la temporada, segons ha comentat Manrique, arriba amb 'L'orfe del clan dels Zhao', un clàssic de la literatura xinesa que va adaptar Voltaire, i que la temporada passada va versionar a Londres la Royal Shakespeare Company. La voluntat d'Oriol Broggi, un dels còmplices del director del Romea, ha portat a adaptar al català una obra desconeguda que està considerada com el 'Hamlet xinès'.

REBAIXA DE PREUS

Martínez, per una altra part, ha anunciat una baixada dels preus per combatre la idea que "el teatre s'ha encarit", després de la pujada de l'IVA. L'empresari, que confia que el Govern rectifiqui d'una vegada per no asfixiar encara més el sector, ha explicat que al Romea les entrades es mouran entre els 24 i 28 euros, quan l'any passat estaven entre els 26 i els 30. "Encara que el preu mitjà real estava per sota dels 20 euros", ha aclarit en al·lusió a les diverses promocions. A més, el Romea fixa dimarts com a dia de l'espectador i descomptes, entre altres rebaixes, del 25% per als més grans de 65 anys i d'un 30% per als menors de 30.

Enigma Zucco

Julio Manrique lleva al Teatre Romea el antihéroe que Bernard-Marie Koltès creó poco antes de morir

publicat per

http://www.lavanguardia.com

3 de març de 2013

Foto : Versión de 'Roberto Zucoo', de Koltès David Ruano

Albert Lladó

Un antihéroe contemporáneo. Un asesino en serie. Un Hamlet con pistola. Un poeta solitario que huye de todas las prisiones, sobre todo las interiores, dejando un río de sangre por donde pasa. Roberto Zucco mata, como el señor Meursault de Camus, de una manera absurda, sin más razón que la inercia, y el escepticismo hacia su entorno (“aplasto a los otros animales no por maldad, sino porque no los veo”). Bernard-Marie Koltès se basaría en un hecho real, un joven italiano que era buscado por haber acabado con la vida de sus padres y de un policía, para construir su última obra. Moriría de sida en 1989, a los 41 años.

Julio Manrique ha recuperado una de las piezas más conocidas del dramaturgo francés veinte años después de que la trajera a Catalunya Lluís Pasqual. Y lo ha hecho con puntería en el ritmo (las quince escenas sin respiro) y una fuerte plasticidad. Precisamente la magnífica escenografía de Sebastià Brosa, una suerte de Rue del Percebe de Francisco Ibáñez, puede alejarnos de la tremenda poeticidad del texto al querer apostar por la imagen como primer recurso. Uno, por la estética y el tono, tiene la sensación de estar viendo más un David Lynch que un Koltès.

También ha acertado Manrique con el actor protagonista, un Pablo Derqui que se mete en la complejidad de un personaje tan contradictorio como atractivo. Menos creíbles están Ivan Benet (como el chulo misógino) o Rosa Gàmiz (como la madama). Ocho actores interpretan a los veinticinco personajes y ello, pese al juego que pueda dar, se acaba notando en algunos que exageran en el cambio de registro. De todas formas, estremecedora la escena del metro -otra vez, potentísima la escenografía con el cartel de Se busca- en la que contemplamos todas las aristas del misterioso sujeto, capaz de ayudar a un viejo con el que conversa tranquilamente acerca del miedo. Vemos, sí, su capacidad de compasión y su fragilidad. ¿Quién/qué es, entonces, Roberto Zucco?

El Zucco dulce y tierno, el Zucco sanguinario, el Zucco loco e imprevisible, el Zucco que se ahoga en la celda de su persona. Zucco es un enigma.

Decía Michel Foucault sobre el hombre moderno que “el objetivo principal hoy no es descubrir, sino rechazar lo que somos”. En su obra Tecnologías del yo, el filósofo (muerto cinco años antes que Koltès) nos advierte de que “la revelación de sí es al mismo tiempo la destrucción de sí” y Zucco es lo que intenta, escapar de lo que él intuye que es (la aniquilación del padre y de la madre) y de aquello en lo que le quieren convertir (los vigilantes, la cárcel). El panóptico representa una sociedad obsesionada con el control que impide la libertad, salvaje y radical, del que se siente diferente.

Manrique, así, crea una versión casi cinematográfica, bellísima, que -aunque parece renunciar a cierto lirismo- consigue presentarnos a un arquetipo que funciona mejor que nunca en pleno siglo XXI. Zucco es el extraño que todos llevamos adentro. Es la (íntima) ansiedad que padece el individuo ante la hostilidad de un mundo que nos moldea hasta hacernos útiles, eficaces, para todos sus engranajes. Roberto Zucco es la lucha de un rinoceronte contra su propia alienación.