‘Desde Berlín’: una història d’amor amb carícies i cops

publicat per

www.ara.cat

4 de setembre de 2014

Antoni Ribas

El Romea porta a escena el disc ‘Berlin’ de Lou Reed

A Desde Berlín Pablo Derqui i Nathalie Poza interpreten el Jim i la Caroline, un proxeneta violent i una prostituta drogoaddicta.

Damunt l’escenari del Teatre Romea només hi ha un llit de matrimoni i un paravent per crear l’expressió mínima d’una cambra. Pablo Derqui, amb una fotografia a la mà, comença a recordar en veu alta. Així arrenca Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, l’espectacle sobre el disc Berlin (1973) de Lou Reed que obrirà la temporada del Teatre Romea dimarts que ve.

La interlocutora de Derqui és l’actriu Nathalie Poza. A l’altra banda del paravent, ara il·luminat, toca al piano i canta el tema que dóna títol al disc. Només veiem la seva ombra, com si fos una presència fantasmal. “Lou Reed és l’artista de la meva vida. El meu germà gran em va posar Berlin quan jo només tenia 11 anys. Va ser un disc que va trencar les barreres que separen la poesia, la música i el teatre”, explica l’actriu. A més de descobrir Nathalie Poza com a cantant i pianista, Desde Berlín també ha provocat que Pablo Derqui canti i toqui la guitarra. “Lou Reed deia que només feia rock’n’roll i que el més important era fer-ne des del cor. Per això hem afrontat la nostra feina des d’una perspectiva poètica”, diu Andrés Lima, el director de l’espectacle.

Desde Berlín és “un poema amorós que no defuig la mirada cap al costat més salvatge de la vida”, afegeix Lima parafrasejant un dels temes més cèlebres del líder de The Velvet Underground. Els protagonistes del muntatge són la Caroline, una prostituta drogoaddicta, i el Jim, un proxeneta maltractador. “És una història d’amor i maltractament. Va des de les carícies fins als cops”, subratlla el director. A més de dirigir els intèrprets, Lima ha sigut l’encarregat de fer la dramatúrgia de l’obra, a partir de les escenes que van escriure sobre les cançons del disc tres autors de diferents generacions: Juan Villoro, Juan Cavestany -dramaturg de la companyia Animalario, en la qual Lima ha treballat quinze anys- i Pau Miró.

Com que la història que narren els temes de Berlin no està completa s’han inclòs altres cançons de Lou Reed, i Jaume Manresa, exteclista del grup Antònia Font, ha compost diverses peces addicionals basades en el so del disc. L’espectacle també compta amb videoprojeccions i mappings dissenyats per Francesc Sitges-Sardà. “No és un treball gens intel·lectual. És com un bon vinil o un bon concert. Ara ja només podem saltar a l’abisme”, diu Nathalie Poza.

La glòria del disc “més depressiu”

Berlin, publicat el 1973, va ser el tercer disc en solitari de Lou Reed després d’abandonar The Velvet Underground. El músic va dir d’aquest àlbum que volia fer “el disc més depressiu de la història”. La resposta de la crítica va ser demolidora. El van qualificar de “mediocre” i de “porqueria” i la revista Rolling Stone va assegurar que aquest treball era “l’últim capítol d’una carrera prometedora”. Amb el temps, però, la reputació del disc ha canviat diametralment, i la mateixa Rolling Stone va incloure Berlin entre els 500 discos més importants de tots els temps. La revista el va definir com “un conjunt de cançons ombrívoles sobre una relació abusiva i alimentada per les drogues”. “És molt ambiciós, però també un dels discos més foscos i més importants”, deia Rolling Stone.

Desde Berlín estarà en cartellera fins al 19 d’octubre. Després de Barcelona es podrà veure a València i farà temporada a Las Naves del Matadero de Madrid. És el primer espectacle de Borja Sitjà com a director artístic del Teatre Romea. La seva relació amb Lou Reed es remunta a mitjans dels anys 90, i va produir tres dels quatre espectacles que el músic va fer amb el director teatral Bob Wilson. A més, Sitjà era el director artístic de l’Institut Ramon Llull quan l’entitat va organitzar el cicle Made in CataluNYa, en què Lou Reed, Laurie Anderson -la seva dona- i Patti Smith van fer una lectura de poetes catalans. L’any 2010 Reed i Anderson van participar en una altra lectura poètica en el festival de literatura organitzat pel CCCB Kosmopolis.

Un espectacle que toca l’ànima

publicat per
www.ara.cat
29 de març de 2014
Santi Fontdevila

Oriol Broggi desactiva l’èpica de ‘L’orfe del clan dels Zhao’ amb emoció

Oriol Broggi ha trobat a la llegenda xinesa L’orfe del clan dels Zhao el món perfecte per acostar-se una mica més al seu admirat mestre Peter Brook. Si Brook va posar el seu indeleble segell a La conferència dels ocells, basat en un poema sufí del segle XII, i en l’immens Mahabharata indi, Broggi un cop més creix com a creador amb aquesta tragèdia del segle XIII escrita per Ji Junxiang.

Si bé els espais escènics de les creacions de Broggi a la Biblioteca de Catalunya es caracteritzen per fer virtut de la senzillesa i de l’austeritat, el director trasllada al Romea l’esperit de la nau gòtica, amb un espai central amb grades a les quatre bandes que fins i tot podria recordar el teatre Bouffes du Nord del gran mestre anglofrancès abans citat. Des d’aquest espai aparentment neutre i a l’altra banda de la sumptuositat dels teatres burgesos de finals del segle XIX com el Romea, el director explora tots els elements de la posada en escena. Un vestuari que manté un estil sincrètic, elegant i precís. Una il•luminació (Pep Barcons) magnífica que crea l’atmosfera de relat mític, de conte a cau d’orella, i una cuidada i màgica banda sonora amb músics en directe en què es barregen sons xinesos amb cançons nostrades dels que serien uns trobadors de fa molts anys.

Reflexions sobre el poder

Broggi desactiva l’èpica de la història (perquè no és més bell el cant de l’ocell que canta més fort) amb una narració natural, directa i emotiva en què tots el intèrprets brillen al més alt nivell. I la violència representada no té res del fanatisme d’Incendis. El text, a més, sorprèn perquè evoca reflexions sobre el poder i la tirania, sobre la bondat i la maldat (atenció al final!), tant nostres com universals, tant antigues com actuals. Inclòs un episodi tan cristià com el dels Sants Innocents, que aquí no obstant troba una solució menys sagnant.

És cert que el ritme de la funció és una mica lent, i diria que ho és deliberadament. Broggi ens explica una llegenda amb la voluntat d’arribar a tots els públics, d’endinsar-nos en la història acceptant unes convencions teatrals per sobre de l’impossible realisme, però fent real el que passa damunt la sorra de l’escenari. Ens hem de deixar portar pel riu de les paraules. Res d’impaciència. Escoltem amb delit. I viatgem per palaus de cent portes i boscos prohibits.

Dèiem que tots els intèrprets es comprometen al màxim amb la proposta, però deixin-me destacar Pablo Derqui; un dolent que recorda el Ricard III de Shakespeare, per exemple. Un dolent magnífic. Un dolent superb. Julio Manrique és el metge ambulant que salvarà la vida de l’únic supervivent del clan dels Zhao, el fill de l’emperadriu. Es tracta d’un paper menys agraït (és el bo) i Manrique el vesteix d’humanitat. Ens el fa pròxim. Marta Marco, que fa tots els papers femenins, té un moment impagable com a mare.

Segurament menys vistós i exultant que el seu Fellini (28 i mig ), aquest espectacle de La Perla 29 té una llum profunda i una textura càlida que toca l’ànima. Imprescindible.

La venjança i la bondat es baten al Romea

publicat per

www.ara.cat

22 de març de 2014

Antoni Ribas Tur

Oriol Broggi estrena el clàssic xinès ‘L’orfe del clan dels Zhao’, amb Julio Manrique i Lluís Marco

L’ORIGEN DEL TEATRE XINÈS

Els actors Julio Manrique i Borja Espinosa interpreten Un metge ambulant i un general a l’obra L’orfe del clan dels Zhao.

Cheng Ying, un metge ambulant xinès del segle V aC, ho va donar tot per salvar l’últim supervivent de la dinastia Zhao. Du’an Gu, el cap de seguretat de l’imperi, va ordenar que exterminessin els 300 membres d’aquesta nissaga. A mitjans del segle XIII, el dramaturg Ji Junxiang va recollir aquests fets en l’obra La gran venjança de l’orfe Zhao i dimarts arrenquen al Teatre Romea les funcions de L’orfe del clan dels Zhao, l’adaptació d’aquest clàssic dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Marta Marco, Ernest Villegas, Borja Espinosa i Joan Garriga, el líder de La Troba Kung-Fú, que interpreta diversos temes en directe.

Per damunt d’aquesta història sobre l’instint de venjança i la bondat hi plana l’interrogant sobre “què està disposat a fer un individu perquè la col·lectivitat que l’envolta canviï”, diu Julio Manrique, que interpreta Cheng Ying. Per Marta Marco, que fa el paper de la Princesa, la mare de l’últim Zhao, l’obra és “un conte per a adults” en què la bellesa es troba en com està explicada la història.

Un treball d’actors molt fort

Broggi torna al Romea després d’ Incendis amb una altra obra d’alt voltatge emotiu i alè tràgic. I com va fer en l’obra de Wajdi Mouawad, ha tornat a capgirar la platea del Romea. A L’orfe del clan dels Zhao el públic envolta els actors pels quatre costats de l’escenari. “L’obra permet fer un treball d’actors molt fort”, explica Broggi. Tot i que “els actors van molt vestits de xinesos, estan despullats davant del públic”, subratlla el director. A més de Mouawad, en el text hi ressonen, segons Broggi, Sòfocles, Shakespeare - L’orfe del clan dels Zhao està considerat el Hamlet xinès- i Bertold Brecht. Malgrat aquests grans referents històrics, l’obra és plenament actual. “Em produeix plaer dir frases impactants que sostenen que l’home és ancestralment corrupte”, dir Lluís Marco, que interpreta un ancià que es retira després de veure com la corrupció fa estralls al govern del qual formava part.

Marco fa un paral·lelisme entre la corrupció dels polítics de l’obra i el govern del PP, i Manrique en fa un altre entre l’Holocaust i l’afany per acabar amb tota una dinastia. Ernest Villegas té la responsabilitat de posar-se en la pell de l’únic supervivent de la nissaga, el Cheng Bo, un noi de vint anys format tant en les humanitats com en la disciplina militar. La seva vida fa un gir quan Cheng Yi, el seu pare adoptiu, li revela la seva vertadera identitat. De fet, el noi té dos pares, ja que viu amb una identitat falsa al mateix palau que Du’an Gu, interpretat per Pablo Derqui, el cap de seguretat de l’imperi.

Malgrat que els actors no van voler avançar gaires detalls de la història, l’esperit de venjança torna a fer aparició al final de l’obra, tot i que els Zhao representen la possibilitat que la bondat s’imposi al mal en uns temps molt foscos. A més de la vigència pel que fa a la política, l’argument de L’orfe del clan dels Zhao sembla que hagi inspirat els guionistes de les històries de La guerra de les galàxies i els Cavallers Jedi.

Oriol Broggi tenia al cap la idea de dirigir L’orfe del clan dels Zhao quan encara no havia començat a treballar en el projecte Incendis. Abans de posar-se a treballar en la història de Ji Junxiang, en va veure l’adaptació lliure que la Royal Shakespeare Company va estrenar el novembre del 2012 al Swan Theatre. Tant la companyia britànica com el director català han fet una versió lliure del text. El dramaturg Marc Artigau ha sigut el responsable de portar el text original al terreny de Broggi i de crear diversos passatges per arrodonir el conjunt.

El Teatre Romea celebra 150 anys amb una festa i un documental

publicat per

www.ara.cat

25 octubre de 2013

L.S. Barcelona

El Teatre Romea celebra 150 anys amb una festa i un documental

El 18 de novembre del 1863 va obrir les portes el Teatre Romea, que prenia el nom d'un popular actor del segle XIX, Julián Romea Yanguas. És el teatre no líric més antic de Barcelona i un dels escenaris més importants per al teatre català. De fet, el 1867 es va passar a anomenar Teatre Català i el va gestionar fins a finals de segle Serafí Soler, Pitarra . Des de llavors hi va passar el més granat del panorama teatral: Margarida Xirgu, Enric Borràs, Joan Capri, obres de Sagarra, Guimerà, Rusiñol. Només del 1939 al 1946 es van deixar de fer textos en català. Després va continuar l'activitat, va acollir la companyia Adrià Gual i es convertiria en el Centre Dramàtic de la Generalitat del 1981 a 1998, embrió de l'actual TNC.

Des del 1999 gestiona el teatre l'empresa Focus, que és qui impulsa ara el 150è aniversari. L'acte central serà el 18 de novembre. Julio Manrique dirigirà un "acte d'amor al teatre" amb artistes còmplices de la sala, va explicar: "No serà un espectacle sinó una celebració. Llegirem textos i vull convidar els actors a demanar un desig". El 4 de novembre Lluís Permanyer farà una conferència sobre la història del Romea i la Filmoteca s'hi sumarà amb la projecció el 27 d'octubre de Maria Rosa , una pel·lícula de Cecil B. DeMille basada en el text d'Àngel Guimerà. Un altre dels esdeveniments importants serà el documental històric Romea, 150 anys , de Maria Gorgues i Carles Mestres, que s'estrenarà l'11 i 12 de novembre a la Filmoteca i el dia 23 al Canal 33.

Ahir hi va haver el primer acte d'aquest d'aniversari. Es van entregar tres reconeixements als artistes que més han treballat a la sala: l'actor Joan Borràs, l'actriu Teresa Cunillé i el director Esteve Polls, que no va recollir-lo en persona.

El Romea obre la porta a l'humor de la comèdia

publicat per

José Carlos Sorribes

www.elperiodico.cat

3 de setembre de 2013

«És una programació menys severa que l'anterior», diu Julio Manrique

Pocs teatres van patir com el TNC i el Romea la nefasta temporada teatral que es va tancar abans del festival Grec. El segon va presentar ahir la programació del curs 2013-14 sota l'ombra d'una baixada de públic i l'explicació a aquesta baixada, encara que no l'única, està en l'IVA del 21% que va provocar la pujada del preu de les entrades. Julio Manrique, el director d'un escenari que celebrarà el 18 de novembre els 150 anys de vida, va anunciar ahir un cartell marcat per un aire «menys sever» que l'anterior, concretat amb la presència de dues comèdies entre les cinc grans propostes de l'any.

foto : Manrique i Daniel Martínez, president de Focus, reflectits en un mirall del Romea ahir al migdia. Julio Manrique i Daniel Martínez, president de Focus, reflectits en un mirall del Romea ahir al migdia. PACO AMATE

REDUCCIÓ DE PRESSUPOST

3Daniel Martínez, president del grup Focus, va anunciar abans que Manrique exposés el seu cartell, «la retallada important» d'un 20% en el pressupost del teatre, provocada pels efectes de l'IVA. «Venim d'una temporada molt difícil en què hem patit totes les inclemències possibles», va dir. Martínez espera que el Govern de Rajoy recapaciti aquest any i redueixi la taxa perquè es recuperi el consum teatral. La retallada suposa un any de cinc grans muntatges i un sisè per a un segon horari i d'aforament molt reduït.

'INCENDIS', LA TERCERA VEGADA

3El 7 de setembre serà la primera funció d'Un aire de família, la comèdia dramàtica d'Angnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri dirigida per Pau Durà que obrirà el curs fins a final d'any. Coincidirà a l'octubre i novembre amb la versió de Roberto Romei, protagonitzada per Òscar Muñoz, de La nit just abans del boscos, el gran monòleg de Koltés. Al gener serà el torn de Fuegos, de Marguerite Yourcenar, el muntatge que va dirigir Josep Maria Pou per obrir el festival de Mèrida i que es va veure al Grec.

Dones com jo, la segona comèdia, agafarà el relleu amb T de Teatre a les ordres de Pau Miró. «Parla de la crisi i de l'oportunitat de regeneració d'unes dones que s'acosten als 50», va detallar Manrique. La seguirà el muntatge més «arriscat» del curs, segons el director: L'orfe del clan dels Zhao, producció d'Oriol Broggi i La Perla 29 a partir d'un clàssic xinès que va adaptar Voltaire. «És una història de venjança que es considera un shakespeare xinès», va dir Manrique,que actua en l'obra. Tornarà a l'escenari al maig i juny amb Incendis, un fenomen que repeteix per tercer any seguit al Romea.

ORGULL I AUTOCRÍTICA

3A més de presentar la nova temporada, Manrique va al·ludir al balanç de l'any passat i es va mostrar «molt orgullós» d'espectacles com Oleanna, Roberto Zucco i Litoral, tot i que no van tenir la connexió desitjada amb el públic. L'última va ser la que va tenir més mals resultats. «Després de l'èxit d'Incendis, confiava ingènuament que molta gent voldria veure Litoral com a part de la gran simfonia que és aquesta tetralogia», va dir de les obres de Wajdi Mouawad.

Manrique va ser clar a l'hora de posar adjectius a l'oferta presentada. «És seductora, divertida i menys severa que la de l'any anterior, que estava marcada per la tragèdia». En aquest sentit, ho va justificar per les seves ganes d'obrir la porta «a l'aire, a l'humor de la comèdia», un gènere que li encanta «com a actor i com a espectador». També va revelar que s'encarregarà, dins de la programació del Grec 2014, de la direcció d'un espectacle al Romea.

Una nit de gossos

publicat per

www.elperiodico.cat

2 de setembre de 2013

Imma Fernández

Pau Durà dirigeix l'adaptació al català de la comèdia dramàtica d'Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri

Ramon Madaula, Francesc Orella i Maife Gil treuen a la llum els draps bruts d'un clan a 'Un aire de família'

«Quin dia de gossos que porten aquests», deu pensar Caruso de les aventures de la parentela d'Un aire de família. Ell apareix, en l'escala dels afectes, com el personatge més estimat, segons van deixar disposat els autors, Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, d'aquesta comèdia dramàtica que sota la direcció de Pau Durà apuja el dia 7 el teló del Teatre Romea. No hi ha hagut manera de trobar un intèrpret viu amb garanties per ficar-se en el cos postrat del pobre Caruso. Però allà estarà, encara que inert, present en tots els esdeveniments de la vetllada. És un gos paralític, un trist testimoni dels rancors i retrets que sortiran a la llum en una reunió familiar. Algun lladruc cau.

foto : L'actor Pau Durà debuta en la direcció teatral amb aquesta comèdia. L'actor Pau Durà debuta en la direcció teatral amb aquesta comèdia. CARLOS MONTAÑÉS

També borden, escopint les seves misèries, la resta de personatges. Es troben, com tots els divendres, a l'atrotinat bar que regenta Quim -l'actor Francesc Orella-, el fill gran. L'«idiota» de la família, segons la seva pròpia i rei-terada definició. Al pol oposat hi ha el seu germà Jordi, l'executiu triomfador -Ramon Madaula- i predilecte d'una mare viuda i manaire -Maife Gil-. Un tipus necessitat d'afalac i aprovació constant dels altres. És l'aniversari de la seva dona, Elisenda -Àgata Roca- i toca celebració. Els conflictes, nous i vells, els aigualiran la festa. La traca comença amb la dona de Quim, que a l'altre costat del telèfon li clava cop de porta; se'n va de casa per reflexionar sobre el seu matrimoni. I acaba amb Bet, la filla petita -Cristina Genebat-, que acabarà vomitant la barrejadissa emocional que la paralitza. Allà hi haurà el cambrer Tomàs -Jacob Torres- per recollir les escopinades i neures de tots.

DEBUT EN LA DIRECCIÓ TEATRAL

Després de dirigir uns quants curts i la telemovie Tocant el mar, l'actor Pau Durà assumeix la seva primera direcció escènica. Va ser ell qui va descobrir l'obra del tàndem francès després de veure la pel·lícula que el 1996 va dirigir Cédric Klapish. «Jaoui i Bacri tenen una escriptura molt realista, molt natural, i per això han acabat fent cine», sosté. Fa una dècada va animar els seus companys de la sèrie Siete vidas -Javier Cámara, Blanca Portillo i Gonzalo de Castro- a adaptar-la, i es va enfilar amb ells a l'escenari en la versió castellana Como en las mejores familias. Un èxit. A ell li va tocar, això sí, passar el pal de fregar. Era en Tomàs.

Ara és el que ordena i mana, encara que amb discreció, assegura. «Intento no molestar gaire, que la direcció es noti molt poc. Tinc uns actors meravellosos i l'únic que he de fer és ajudar-los que creixin els personatges». Ha intentat, i aquí hi ha el repte més important de l'adaptació, mantenir la «subtilesa de l'original; l'equilibri entre els conflictes i l'humor», per evitar que la muntanya russa d'emocions derivi en la comèdia descarada o en el drama.

AIRE MEDITERRANI

És una peça aparentment senzilla cuinada amb ingredients agredolços. Per a tots els gustos, com el títol de la meravellosa pel·lícula d'Agnès i Bacri. I també té un pòsit per a la reflexió, valora el director. «És una comèdia que entristeix o un drama que fa riure». Hi ha així mateix alguna pinzellada txekhoviana, convé el director, que ha volgut subratllar el seu aire «molt mediterrani» traslladant els personatges a un poble de la costa catalana. «El català li va molt bé a aquesta obra escrita per dos francesos que semblen italians», argumenta. I italianes són algunes de les cançons (com Volare i Una lacrima sul viso) que alleugereixen la indigestió emocional a la parentela.

ELS PERSONATGES

«M'agrada aquesta història perquè no hi ha herois. No hi ha bons i dolents. Tots són víctimes, éssers comuns, molt pròxims i reprovables, però que jo defenso. Ens podem identificar fàcilment amb ells», apunta el director novell, que no dubta a considerar l'entitat familiar com una «llosa que portem a sobre però de la qual no podem prescindir». «No es tria però estem obligats a estimar-la. Aquesta dualitat amor-odi és l'epicentre de la funció», postil·la Durà, que com a actor està rodant a Madrid, juntament amb José Coronado, la sèrie policíaca El príncipe, de Tele 5. «L'acció transcorre a Ceuta i aborda el conflicte racial islàmic», anuncia.

L'EXECUTIU

Madaula, acabat de sortir de la pell de Santiago Rusiñol amb què va triomfar al juliol a La Villarroel, es llueix ara en el vestit dèspota d'un executiu d'èxit. Gasta unes maneres del dimoni. «L'obra retrata com els membres d'una família acaben agafant un rol del qual no es poden escapar i es formen unes relacions viciades», comenta l'actor i coproductor. «Al final el volcà, amb tot el que els personatges s'aguantaven, entra en erupció».

L'IDIOTA

En el repartiment de rols, a Orella li ha tocat ficar-se a la pell de l'inútil de la família. «És un desgraciadet amb problemes conjugals», explica l'actor, que defineix l'obra com una «comèdia de sentiments» no exempta d'una mica de «mala llet». «Reflecteix el patetisme en què poden caure els parents quan es diuen les coses, els surt malament i després intenten arreglar-ho. Són una mica maldestres».

Maldestre, submisa i graciosa és Elisenda, la típica dona objecte destinada a complaure el marit. «Viu a la seva ombra, és fràgil i dependent, incapaç de trencar una relació enquistada», explica Roca. Genebat, per la seva part, defensa el seu personatge: una noia de trenta i tants a qui, en paraules de la mare, «se li acabarà covant l'arròs». «Per a mi és la que té més sentit comú i és capaç de prendre distància per adonar-se que tots els de la seva família són uns friquis», diu la intèrpret de la filla menor.

En la llista de friquis s'inclou una mare que no amaga la seva patètica preferència filial. «Li han sortit els tres fills molt diferents. Un és fantàstic, l'altre li recorda el seu marit, a qui odiava, i la filla és una immadura. Li agrada manar, controlar-ho tot i s'enfada bastant», detalla Maife Gil de la matriarca. «També és una senyora independent, que fa la seva vida. Jo me la imagino ballant a l'Imperator», afegeix l'actriu. «La qüestió central és que no saben com arreglar els problemes».

En la batalla afectiva, convé amb el director: «Els gossos són els que tractem més bé en aquesta família», deixa anar Gil. Durà va més enllà en les intencions canines dels autors francesos: «Sembla que tenen una fixació amb els gossos, els fan sortir en moltes de les seves pel·lícules. A Un aire de família el fet que Caruso sigui paralític és una metàfora del fet que els personatges no poden caminar. Són incapaços de moure's i avançar». Al públic li espera, doncs, una nit de gossos paralítics al Romea.

El Romea aposta per la comèdia en la nova temporada

publicat per

www.elperiodico.cat

2 de setembre de 2013

José Carlos Sorribes

Dues de les sis obres del cartell arriben sota el segell de l'humor en una oferta "menys severa" que la de l'any anterior, segons el director Julio Manrique

L'aposta del director Julio Manrique per a la temporada passada, de marcat accent tràgic, va ser valenta i el risc no va estar acompanyat del favor de l'espectador. Després d'un any molt difícil, amb un descens de públic paral·lel al de la resta de teatres barcelonins, el Romea ha presentat aquest migdia la programació de l'exercici 2013-2014 en què hi ha una aposta per la comèdia. Dues de les sis obres presentades s'enquadren en aquest registre, començant per 'Un aire de familia' que obre aquest mes de setembre el curs. L'altra, 'Dones com jo', arribarà al febrer amb el segell de la companyia T de Teatre, aquesta vegada de la mà de Pau Miró, autor i director.

foto : Cristina Genebat, Francesc Orella i Jacob Torres, en una escena d''Un aire de família', l'obra que obre la temporada del Romea. Cristina Genebat, Francesc Orella i Jacob Torres, en una escena d''Un aire de família', l'obra que obre la temporada del Romea. CARLOS MONTAÑÉS

Daniel Martínez, president del grup Focus, ha elogiat el risc de l'última programació a la vegada que ha reconegut les dificultats, que s'han traduït en una reducció del 20% del pressupost del Romea, que celebrarà al novembre el 150è aniversari de la seva obertura. La conseqüència inevitable és un programa amb cinc obres per a tot l'any, i una sisena en un segon horari, 'La nit just abans dels boscos', a l'octubre i novembre. Dels cinc muntatges, el Romea aposta per recuperar al gener 'Fuegos', de Marguerite Yourcenar i dirigida per Josep Maria Pou, que es va inaugurar al festival de Mèrida i es va veure també al Grec. I tancarà l'exercici, abans d'una obra enquadrada dins del Grec 2014 dirigida pel mateix Manrique, una obra ja clàssica com 'Incendis'. El gran èxit del Romea en els dos últims anys estarà en cartell per tercer any consecutiu els mesos de maig i juny.

El risc de la temporada, segons ha comentat Manrique, arriba amb 'L'orfe del clan dels Zhao', un clàssic de la literatura xinesa que va adaptar Voltaire, i que la temporada passada va versionar a Londres la Royal Shakespeare Company. La voluntat d'Oriol Broggi, un dels còmplices del director del Romea, ha portat a adaptar al català una obra desconeguda que està considerada com el 'Hamlet xinès'.

REBAIXA DE PREUS

Martínez, per una altra part, ha anunciat una baixada dels preus per combatre la idea que "el teatre s'ha encarit", després de la pujada de l'IVA. L'empresari, que confia que el Govern rectifiqui d'una vegada per no asfixiar encara més el sector, ha explicat que al Romea les entrades es mouran entre els 24 i 28 euros, quan l'any passat estaven entre els 26 i els 30. "Encara que el preu mitjà real estava per sota dels 20 euros", ha aclarit en al·lusió a les diverses promocions. A més, el Romea fixa dimarts com a dia de l'espectador i descomptes, entre altres rebaixes, del 25% per als més grans de 65 anys i d'un 30% per als menors de 30.

a partir del 7 de setembre al Teatre Romea

El viaje de los olvidados

publicat per

http://www.lavanguardia.com

1 de maig de 2013

Albert Lladó

foto : Escena de 'Litoral' Cristina Sanchez/Romea

Raimon Molins dirige 'Litoral' de Mouawad en el Romea, la primera parte de la exitosa 'Incendis'

Litoral

Teatre Romea

Del 26 de abril al 9 de junio de 2013

Autor: Wajdi Mouawad

Dirección: Raimon Molins

Duración: 3 horas, con un entreacto de 15 minutos

Después del gran éxito de Incendis, del dramaturgo Wajdi Mouawad, Raimon Molins ha decidido traducir, producir (a través de la sala Atrium) y dirigir Litoral, primera obra de la tetralogía La sangre de las promesa (le siguen Bosques y Cielos) del autor libanés-canadiense, y que ahora presenta en el Teatre Romea de Barcelona.

Destacable trabajo el de los actores (Marc Rodríguez defiende con solvencia al protagonista mientras Lluís Marco demuestra una vez más su maestría) que, a partir de sencillos juegos escénicos, acaban interpretando a 32 personajes (en un reparto que completan David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco y Xavier Ruano). Uno de los puntos fuertes de la propuesta, al mismo tiempo, es la escenografía de Ricard Prat, quien, con una especie de dos cubículos gigantes de madera, resuelve hábilmente los entresijos de una historia que se nos presenta como una odisea en la que hay intermitentes saltos desde la realidad al sueño o a la ficción.

Wilfrid atiende la llamada que le anuncia la muerte de su padre mientras practica sexo con alguien de quien no recordará ni el nombre. Al contrario que en el Meursault de Camus, que recibe con indiferencia el fallecimiento de la madre, el protagonista de Litoral se transforma a partir del suceso trágico. Es, claro, el paso de la infancia a la edad madura de un personaje obsesionado con enterrar a su padre de manera digna, como en un símil de Antígona, y que va acompañado de un surrealista caballero artúrico, que sólo ve él, y que le protege de los miedos y frustraciones a los que se tendrá que enfrentar.

La muerte del padre supone el desvelamiento del secreto familiar. Entonces, hay una toma de decisión: llevar el cuerpo del progenitor donde éste nació, en un viaje metafórico (el padre, pese a sufrir los efectos de la descomposición, puede moverse y hablar con normalidad) hacia la pregunta por los orígenes.

Es una pieza larga (casi tres horas divididas en dos partes) con tonos muy distintos. En la primera, el foco está excesivamente centrado en la contextualización. Se nos presenta a los personajes, que se justifican, y el ritmo se resiente de manera clara. También hay un esfuerzo por poner el acento en la comicidad del texto, que no es lo mejor de Mouawad, y pierden fuerza símbolos tan potentes como la maleta roja en la que el padre guarda las cartas no enviadas. Es en la segunda parte, pues, en la que el lenguaje poético, la presencia de la crueldad, y las sugerentes metáforas fluyen con aparente naturalidad, y la épica toma toda su forma. Encontramos, así, magníficos monólogos sobre la identidad, los horrores de la guerra y la necesidad de narrar el pasado.

Además del padre muerto que camina, y del caballero imaginario (un muerto y un sueño, de la mano), un director de cine funciona como alter ego de Wilfrid. Están construyendo un relato que se cruza con las historias paralelas que se encuentran en el camino. De Occidente se trasladan a Oriente y allí, después de escuchar las atrocidades que explican los olvidados (todos marcados por la pérdida), el grupo se topa con una mujer que guarda en un saco los nombres, tanto de vivos como de muertos, que las gentes han ido borrando de sus recuerdos. Es una suerte de red de memoria que se dirige, junto a ellos, hacia el mar abierto. Donde todo nace y todo muere de nuevo.

Enigma Zucco

Julio Manrique lleva al Teatre Romea el antihéroe que Bernard-Marie Koltès creó poco antes de morir

publicat per

http://www.lavanguardia.com

3 de març de 2013

Foto : Versión de 'Roberto Zucoo', de Koltès David Ruano

Albert Lladó

Un antihéroe contemporáneo. Un asesino en serie. Un Hamlet con pistola. Un poeta solitario que huye de todas las prisiones, sobre todo las interiores, dejando un río de sangre por donde pasa. Roberto Zucco mata, como el señor Meursault de Camus, de una manera absurda, sin más razón que la inercia, y el escepticismo hacia su entorno (“aplasto a los otros animales no por maldad, sino porque no los veo”). Bernard-Marie Koltès se basaría en un hecho real, un joven italiano que era buscado por haber acabado con la vida de sus padres y de un policía, para construir su última obra. Moriría de sida en 1989, a los 41 años.

Julio Manrique ha recuperado una de las piezas más conocidas del dramaturgo francés veinte años después de que la trajera a Catalunya Lluís Pasqual. Y lo ha hecho con puntería en el ritmo (las quince escenas sin respiro) y una fuerte plasticidad. Precisamente la magnífica escenografía de Sebastià Brosa, una suerte de Rue del Percebe de Francisco Ibáñez, puede alejarnos de la tremenda poeticidad del texto al querer apostar por la imagen como primer recurso. Uno, por la estética y el tono, tiene la sensación de estar viendo más un David Lynch que un Koltès.

También ha acertado Manrique con el actor protagonista, un Pablo Derqui que se mete en la complejidad de un personaje tan contradictorio como atractivo. Menos creíbles están Ivan Benet (como el chulo misógino) o Rosa Gàmiz (como la madama). Ocho actores interpretan a los veinticinco personajes y ello, pese al juego que pueda dar, se acaba notando en algunos que exageran en el cambio de registro. De todas formas, estremecedora la escena del metro -otra vez, potentísima la escenografía con el cartel de Se busca- en la que contemplamos todas las aristas del misterioso sujeto, capaz de ayudar a un viejo con el que conversa tranquilamente acerca del miedo. Vemos, sí, su capacidad de compasión y su fragilidad. ¿Quién/qué es, entonces, Roberto Zucco?

El Zucco dulce y tierno, el Zucco sanguinario, el Zucco loco e imprevisible, el Zucco que se ahoga en la celda de su persona. Zucco es un enigma.

Decía Michel Foucault sobre el hombre moderno que “el objetivo principal hoy no es descubrir, sino rechazar lo que somos”. En su obra Tecnologías del yo, el filósofo (muerto cinco años antes que Koltès) nos advierte de que “la revelación de sí es al mismo tiempo la destrucción de sí” y Zucco es lo que intenta, escapar de lo que él intuye que es (la aniquilación del padre y de la madre) y de aquello en lo que le quieren convertir (los vigilantes, la cárcel). El panóptico representa una sociedad obsesionada con el control que impide la libertad, salvaje y radical, del que se siente diferente.

Manrique, así, crea una versión casi cinematográfica, bellísima, que -aunque parece renunciar a cierto lirismo- consigue presentarnos a un arquetipo que funciona mejor que nunca en pleno siglo XXI. Zucco es el extraño que todos llevamos adentro. Es la (íntima) ansiedad que padece el individuo ante la hostilidad de un mundo que nos moldea hasta hacernos útiles, eficaces, para todos sus engranajes. Roberto Zucco es la lucha de un rinoceronte contra su propia alienación.

Un ‘thriller' poètic

Julio Manrique estrena al Teatre Romea la tragèdia ‘Roberto Zucco', en la qual Bernard-Marie Koltès va imprimir tota la ràbia conscient que la sida el matava

publicat per

http://www.elpuntavui.cat

15 de febrer de 2013

foto : Un instant de l'assaig d'aquesta obra, que protagonitza Pablo Derqui acompanyat de set actors més que es multipliquen a escena. Foto: D. RUANO.

Roberto Zucco és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie Koltès, conscient que la sida li retallava dràsticament la vida, decideix escriure una peça a partir d'un criminal que s'escapa de la presó i amplia la seva empremta de delinqüència entre el Mediterrani i les muntanyes de Savoia. El director, Julio Manrique, que es va enamorar d'aquesta peça arran de la posada en escena de Lluís Pasqual al Parc de l'Agricultura, el 1993, creu que Koltès plasma el seu desig de ràbia i revolta en Zucco (Pablo Derqui), un criminal que sembra el terror sense un mòbil clar, i també amb la germana petita d'una família (María Rodríguez), un altre personatge que es vol escapar de l'esclavitud familiar. L'obra comença funcions el 19 de febrer, s'estrena el 21 i estarà en cartell al Romea fins al 21 d'abril.

Koltès (1948-1989) era un gran contador d'històries i, alhora, un poeta, per la rigorositat amb què jugava amb el llenguatge. Per això, Manrique dóna per bona la definició de thriller poètic. Koltès, com el Zucco del muntatge, se situa en un terreny fora de la moral, des d'on qüestiona tant les accions violentes denunciades per la societat com els comportaments miserables consentits per la mateixa societat. L'autor dinamita la família, l'ordre social (protegit per la policia i per la justícia) i també la infància, tres estaments clau per a la convivència.

Manrique feia anys que tenia aquest muntatge al cap. Si li haguessin proposat interpretar-lo com a actor, diu, no l'hauria pogut afrontar com a director. També té clar que Derqui és l'actor que pot interpretar més bé aquest Zucco “escapista”. La producció al Romea disposa d'un repartiment de vuit actors, tot i que molts d'ells es doblen i tripliquen fent altres personatges. Això, segons Rosa Gàmiz, que interpreta fins a cinc personatges, és també un regal, perquè exigeix un treball que dóna molta recompensa a escena. Manrique admet que entrar en el joc teatral, en el fet que els actors multipliquin personatges sense amagar-se, és una fórmula que admira d'Oriol Broggi. El repartiment és de gran complicitat: el completen Cristina Genebat (que ha tornat a fer la traducció de l'obra), Ivan Benet, Xavier Boada, Xavier Ricart i Oriol Guinart.

Focus coproduirà amb l'Ajuntament de Madrid

L'empresa Focus ha signat un acord de col·laboració amb els teatres de l'Ajuntament de Madrid per coproduir espectacles. D'entrada, a principis de març, es representarà Cielo abierto (Celobert) al Teatro Español, amb Josep Maria Pou en el repartiment. També a l'octubre, però a la sala 1 del Matadero, farà estada la producció de Roberto Zucco dirigida per Manrique. El director celebrava ahir aquest privilegi de poder representar un text gens amable (i que pot costar que triomfi a la taquilla) amb el suport del Romea i, ara també, de l'Ajuntament de Madrid.

El president de Focus, Daniel Martínez, entén que el teatre privat i el públic han de treballar conjuntament sempre, més enllà que ara hi obliguin les restriccions econòmiques. El nou director del Teatro Español, Natalio Grueso, té clar que cal facilitar la connexió de la creativitat entre Barcelona i Madrid. Com que té menys oportunitats de produir espectacles, dóna la possibilitat a l'exhibició de muntatges que seria difícil veure en gira. Martínez, efectivament, ha comprovat que les gires gairebé han desaparegut a l'Estat i les estades als teatres de Madrid impliquen un elevat risc que és bo provar de reduir.

Focus manté el teatre de La Latina, que dirigeix artísticament Josep Maria Pou. L'Ajuntament decidirà quines obres de Focus vol assumir amb temporada a Madrid. Només si els directors artístics del Romea, la Villarroel i el Goya els sembla oportú, alguna producció podria fer estada en les sales de Barcelona. Daniel Martínez confessava irònic que els miraria de persuadir pel bé de les finances de Focus.

'Sé de un lugar', prorroga la seva estada a La Villarroel

L'obra de creació d'Ivan Morales va ser un petit fenomen a La Seca i després al Romea, i va guanyar el premi Butaca de petit format

publicat per

30 de gener de 2013

www.ara.cat

L.S. Barcelona

'Sé de un lugar' ha sigut un dels espectacles de petit format més exitosos dels últims anys. Després d'estrenar-se a la sala petita de La Seca el gener del 2012, va córrer el boca-orella i va fer que s'exhaurissin les entrades. El Teatre Romea li va donar una segona oportunitat a l'inici d'aquesta temporada i el va situar al vestíbul del teatre. La Villarroel va acollir l'obra d'Ivan Morales a partir del 5 de febrer, els dimarts i els dimecres. Estava previst que només romangués a la sala durant aquest mes, i la sala ha anunciat que l'ha prorrogada fins al 13 de març.

'Sé de un lugar' descriu els estralls de la separació d'una parella, interpretada per Anna Alarcón i Xavier Sàez. L'obra de Cia. Prisamata, escrita i dirigida per Ivan Morales, es qüestiona si és possible l'amor després de l'amor.

L'obra, que va rebre el premi Butaca al millor muntatge de petit format, es podrà veure cada dimarts (a les 20.30 h) i dimecres (a les 22 h, després d''Adreça desconeguda').

Vicky Peña es María Moliner

La actriz catalana protagoniza en el Teatre Romea 'El diccionario', una obra sobre el amor a las palabras y a la libertad

publicat per

Albert Lladó

www.lavanguardia.com

19 de gener de 2013

La actriz Vicky Peña en 'El diccionario' teatreromea.com

Qué barbaridad. Vicky Peña no es Vicky Peña en el Romea, sino la mismísima María Moliner (1900-1981), una metamorfosis entre actriz y personaje que hace de El diccionario, sorprendente primera obra de Manuel Calzada (dirigida por José Carlos Plaza), una fiesta de la interpretación. Hay verdad por todos sitios, nada de divismo ni de impostura, y todos los esfuerzos van dirigidos a explicar una historia que nos cautiva desde el principio.

Peña, acompañada por Helio Pedregal (médico de Moliner) y Lander Iglesias (marido), da cuerpo y voz a una bibliotecaria obstinada, obsesiva, que dedica su vida a corregir los errores (“los círculos viciosos”) que detecta en la Academia (los mismos académicos rechazarían su candidatura años después). La lengua sirve para comunicarse, y un diccionario ha de ser para todos, amigos y enemigos. Un diccionario es un puente contra la barbarie.

La pieza, con numerosos saltos hacia atrás y hacia adelante, se centra en los últimos años de la diccionarista, enferma, con demencia senil (pierde la memoria) y problemas de afasia. El médico que la atiende cree que su proyecto es, en realidad, un delirio, hasta que ésta le trae los dos ejemplares -casi 3.000 páginas- editados por Gredos.

Moliner, rota por la Guerra Civil, pasa los días, las décadas, zurciendo calcetines (una suerte de Aracne del siglo XX) y rellenando fichas. Ella, que había sido la responsable de redactar un plan nacional de bibliotecas para el gobierno republicano, es apartada de sus responsabilidades. Su marido, experto en física, pierde su cátedra cuando llegan al poder los fascistas. En ese silencio (“las palabras ya no nos pertenecen”, lamenta) es donde Moliner se refugia para, matiz a matiz, ir levantando una obra descomunal.

No hay metáfora más cruel como la de una persona que, habiendo dedicado todas sus energías al cuidado del idioma, olvide y confunda términos y expresiones. Cuando ha de escribir su primer apellido, firmará Molière en vez de Moliner. Pero no es sólo drama, hay mucho humor y mucha comedia en el texto, combinado con inteligencia y respeto.

El personaje, sistemático y riguroso, intenta poner orden al caos de la lengua, al igual que su marido lo intenta con el universo. Por ello, repite que su diccionario es orgánico y que todas las definiciones han de hacer referencia al término que se quiere describir, a uno general, y a otro diferenciador (mujer/persona/hembra).

El diccionario, pues, es una historia de amor a las palabras, pero también a la importancia de la memoria (impresionante el test médico que Moliner confunde con un interrogatorio franquista). Una memoria viva, que se desplaza y se transforma. Es por este motivo que la protagonista repite una y otra vez que “un diccionario no se acaba nunca del todo”.

La precisión casi patológica de Moliner (manda retirar de imprenta el diccionario para dedicar otro año a añadir etimologías) se combina con sus miedos (obliga al marido a salir al balcón a saludar a los vencedores) y, así, nos llega un personaje redondo, tremendamente humano. Su enorme fuerza de voluntad, su inclasificable perseverancia, no es una heroicidad, sino una lucha de alguien que ha tenido que renunciar -en público- a sus propios ideales.

Pocos excesos hay en El diccionario -condenado a ser uno de los éxitos de la temporada-, aunque la última conversación entre el doctor y la paciente se hace algo repetitiva e innecesaria. No importa. El discurso que María Moliner (o Vicky Peña, que uno se ha olvidado de quién es quién) no pudo pronunciar ante la Real Academia Española, ya que no le dedicó un sillón, es rescatado aquí para convertirse en un hermoso canto a la libertad. La libertad, nos dice, no existe sin la idea asociada de responsabilidad. Ésa es la incalculable herencia.

Incendis torna al Romea

publicat per http://www.ciutatoci.com 2 de desembre de 2012

Del 5 de desembre de 2012 al 13 de gener de 2013

L’espectacle torna al Teatre Romea després de la gran rebuda de la temporada passada, en la que va ser vist per més de 23.000 espectadors i va recollir els millors elogis per part de la crítica.

El muntatge va exhaurir totes les localitats de totes les funcions durant la seva exhibició del 21 de febrer al 22 d’abril. I després d’una extensa gira per Catalunya fa una nova temporada al teatre del carrer Hospital amb les millors expectatives i amb moltes entrades anticipades ja venudes.

Incendis acaba de ser guardonada amb 5 Premis Butaca: Millor espectacle teatral, Millor direcció (Oriol Broggi), Millor actriu (Clara Segura), Millor I·luminació (Albert Faura) i Millor escenografia (Sebastià Brosa).

David Selvas convierte 'Oleanna' de Mamet en un 'thriller' sin buenos ni malos

Cuando la pieza se estrenó en 1992 en Estados Unidos algunas voces acusaron al autor de misógino por posicionarse del lado del profesor universitario acusado de acoso sexual por su alumna

publicat per http://www.lavanguardia.com | 26/09/2012 - 15:53h Barcelona. (EFE).-

Ramon Madaula encarna a un profesor universitario que se bate en duelo dialéctico con su alumna (Carlota Olcina) en la versión de Oleanna (David Mamet), que David Selvas estrenará el próximo 8 de octubre, convertida en un thriller intelectual sin buenos ni malos.

"Tomes partido por quien lo tomes, te equivocarás", ha dicho hoy Carlota Olcina, parafraseando al propio Mamet, que aborda en Oleanna temas de profundo calado, como la educación, la libertad, la comunicación y el poder.

Oleanna es una de las piezas más controvertidas de David Mamet y cuando se estrenó en 1992 en Estados Unidos algunas voces acusaron al autor de misógino por posicionarse del lado del profesor universitario acusado de acoso sexual por su alumna.

En opinión de Selvas, "los dos personajes tienen razón", pero lo importante "no es quién tiene razón", sino observar "las mil caras de la verdad".

El personaje que interpreta Ramon Madaula es un profesor de pedagogía atípico, que considera que su trabajo consiste más en provocar, poner en duda y cuestionar a los alumnos que en transmitir conocimientos.

"Él se considera un librepensador y quiere empujar a sus alumnos a pensar por sí mimos, a ser libres", ha aclarado Selvas, que ha recordado que el título de la obra, Oleanna, hace referencia a la utopía de un grupo de colonos holandeses que intentaron crear en Estados Unidos una comunidad ideal.

A pesar de su defensa de la libertad, el profesor acabará atrapado por sus propias limitaciones cuando la alumna le acuse de acoso sexual y él vea peligrar su carrera profesional y la casa que acaba de comprarse.

"David Mamet se ríe de sí mismo", según Julio Manrique, director artístico del Teatro Romea, donde se estrenará la obra.

En su opinión, Mamet construyó el personaje masculino "inspirándose en él mismo" y su faceta de librepensador, y tuvo la lucidez de "reirse de sí mismo".

El personaje femenino es una joven que entra en el despacho del profesor porque ha suspendido y necesita un aprobado porque le ha costado mucho llegar a la universidad y está convencida de que los estudios le van a permitir prosperar.

"Son dos personas que no se entienden. Los dos tienen razón y podrían entenderse, pero no se entienden", ha puntualizado Ramon Madaula, que cree que esta situación es "muy habitual en la familia, en la pareja y en la política".

"También es muy actual esta necesidad de posicionarte. Parece que estás obligado a posicionarte y a defender tu posición desde tu trinchera, cuando no siempre es necesario", ha añadido Julio Manrique.

"Si te posicionas dejas de pensar, por eso algunos insisten tanto en que te posiciones", ha añadido la traductora del texto, Cristina Genebat.

David Selvas cree que el duelo de estas dos personas y la evolución de los acontecimientos tiene "tono de thriller", por lo que ha optado por una escenografía inspirada en este género.

Asimismo ha modificado el escenario para enfatizar el uso que hacen del poder los personajes.

El primer acto, en el que el personaje masculino tiene el poder de aprobar o suspender a la alumna, transcurre en el despacho del profesor.

Mientras que los actos segundo y tercero, en los que la alumna va ganando poder y amenaza con arruinar la carrera del profesor, transcurren en un aula universitaria.

"Este texto de Mamet es denso, complicado y perverso", ha reconocido Julio Manrique, que se ha declarado un enamorado de este autor, que "consigue coger los grandes temas, encerrarlos en una caja y presentarlos con el lenguaje de nuestros días", según Selvas.

Romea apuesta por clásicos contemporáneos como Mamet, Koltès y Mouawad

La temporada arranca en octubre con el montaje de Oleanna que dirigirá David Selvas

publicat per http://www.lavanguardia.comBarcelona. (EFE)

David Mamet, Wajdi Mouawad y Bernard-Marie Koltès son algunos de los grandes autores contemporáneos que forman parte de la programación de la temporada 2012-2013 del Teatro Romea, que arrancará el próximo mes de octubre con el montaje de Oleanna que dirigirá David Selvas.

El director del Romea, Julio Manrique, ha señalado hoy que mantiene su apuesta "por los grandes autores contemporáneos que ya se han convertido en clásicos".

Asimismo, "abundan las tragedias escritas y dirigidas por personas con sentido del humor y capacidad de arriesgar", según Manrique.

El director ha asegurado que el alto número de tragedias no responde a una estrategia deliberada con la intención de contradecir al Gobierno español que "considera el teatro un entretenimiento" y se niega a reducir el IVA aplicando la exención cultural.

"No era esa mi intención, pero me encanta contradecir a los que creen que el teatro es solo entretenimiento", ha aclarado Manrique.

A este respecto, el presidente del Grupo Focus, Daniel Martínez, ha asegurado que intentará mantener el presupuesto el año que viene, "a pesar de la subida del IVA".

No obstante ha aclarado que no le queda "más remedio" que subir el precio de las entradas mientras sigue "luchando para que revierta esta situación".

Entre los autores contemporáneos por los que apuesta este año Manrique destaca el libanés Wajdi Mouawad, con dos obras en la programación:

"Incendis", que el Romea repone tras el éxito que obtuvo la temporada pasada, y "Litoral", que forma parte de la misma tetralogía que "Incendis" y que dirigirá Raimon Molins con producción de Atrium.

Entre estos clásicos contemporáneos asoma un clásico en mayúsculas como Shakespeare, cuya obra Forests llegará al Romea el próximo mes de enero de la mano de Calixto Bieito.

Forest es una proyecto escénico realizado en colaboración con el Festival London 2012 y que cuenta con un reparto bilingüe formado por actores catalanes como Josep Maria Pou e ingleses como George Costigan.

Shakespeare también estará muy presente en el Romea durante el mes de junio, ya que este teatro colaborará en el Festival Shakespeare, que renace en Barcelona tras "fallecer de malas maneras en Mataró", tal como ha recordado Manrique.

El propio Manrique dirigirá Roberto Zucco, una obra de Koltès "muy complicada de llevar a escena -según el director-, que utiliza la historia de un asesino en serie para escarbar en las zonas oscuras de todos nosotros".

La danza también tendrá un espacio en la programación gracias a Sol Pico que llevará al Romea "El llac de les mosques", una obra que estrenó en el Mercat de les Flors cuando cumplió cuarenta años.

Entre las novedades cabe destacar el uso del salón de la entrada del teatro para programar obras de pequeño formato como Sé de un lugar, un montaje de Iván Morales que triunfó la temporada pasada en La Caldera y La Seca - Espai Brossa.

"Me gustaría que esta idea tuviera continuidad y el 'hall' se convirtiera en un off Romea", ha señalado Manrique, que ha adelantado el horario de las representaciones en la sala grande para poder utilizar el 'hall' a partir de las 22,00 horas.

Asimismo, el Romea repetirá la experiencia del "4 acords" que une teatro y música. Julio Manrique dirigirá a la cantante Silvia Pérez Cruz, Raimon Molins a Maika Makovski, Joan Lluís Bozzo a Albert Pla y Sol Picó a Miriam Swanson.

Les 7 obres de la pròxima temporada del Teatre Romea

David Mamet, Iván Morales, Shakespeare vist per Bieito, Sol Picó i Bernard-Marie Koltès, protagonistes de la programació

publicat per http://www.ara.cat  ARA Barcelona el 03/09/2012 16:17 foto : Ramon Molins, Iván Morales, David Selvas, Julio Manrique i Oriol Broggi / ACN

1. 'Oleanna' (octubre-novembre). David Selvas dirigirà Ramon Madaula i Carlota Olcina en aquest clàssic de David Mamet sobre "la utopia de l'educació", diu Julio Manrique, director artístic del Teatre Romea. "Mamet parla de la crisi del sistema educatiu universitari, i del poder en un sentit molt ampli (...), com també del joc de poders que s'estableix entre dues persones; el sexual, l'intel·lectual... i finalment l'últim, del qual tots deriven o potser on tots van a parar, el poder moral", diu Selvas.

2. 'Sé de un lugar' (octubre-novembre). Aquesta obra de l'actor, dramaturg i director Iván Morales arribarà al Romea després de convertir-se en un èxit de públic i crítica dins de la passada temporada a La Seca. Es representarà al vestíbul del teatre i significarà l'estrena de l''off' Romea. L'obra, protagonitzada per Xavi Sàez i Anna Alarcón, planteja una pregunta, diu l'autor: "És possible l'amor després de l'amor?".

3. 'Incendis'. (desembre-gener 2013). El gran èxit de la temporada passada del teatre tornarà per demanda popular, ja que molta gent es va quedar sense entrada. Aquesta tragèdia contemporània de Wajdi Mouawad, dirigida pel Oriol Broggi i protagonitzada per Clara Segura i Julio Manrique, es va convertir en un fenomen.

4.'Forests' (gener 2013). Calixto Bieito tornarà al Romea, del qual va ser director artístic, amb el seu darrer treball, un viatge escènic pels boscos de Shakespeare protagonitzat per Josep Maria Pou, Roser Camí i diversos actors britànics. Aquest espectacle és la segona producció del Barcelona Teatre Internacional.

5.'El llac de les mosques' (gener-febrer 2013). Aquest espectacle és fruit de la crisi que la corèografa i ballarina Sol Picó va tenir quan va complir 40 anys. Però una crisi en l'univers creatiu d'aquesta creadora valenciana pot ser l'inici de camins insospitats. L'espectacle està format per fragments de muntatges anteriors i noves coreografies. "Més val que no et miris al mirall, ni li facis preguntes, per si de cas... Reinventar-se o morir; i si hem de morir que sigui en pau. Amén. Potser un bon centrifugat et pot canviar la vida", diu Sol Picó.

6.'Roberto Zucco' (febrer-abril 2013). Julio Manrique dirigirà aquest clàssic de Bernard-Marie Koltès amb el mític muntatge que Lluís Pasqual en va fer al Palau de l'Agricultura el 1993. El director ha dit que feia molt de temps que volia portar-la a escena, però que fins ara no havia gosat fer-ho. "Aquell tio, aquell francès d'aspecte fràgil, fill de militar, homosexual, lector de Sallinger, que no parava de viatjar, a l'Àfrica, a Nicaragua, als molls abandonats de Nova York, que sovintejava les perifèries (...), aquell home era el que més s'assemblava a allò que aleshores anomenava un "home lliure".

7.'Litoral' (abril-maig 2013). Raimon Molins, el director de la Sala Atrium, portarà a l'escenari del Romea un altre text del dramaturg Wadji Mouawad. 'Litoral' és la primera part de la tetralogia 'La sang de les promeses', de la qual 'Incendis' és la segona part. "'Litoral', com 'Incendis', està feta de la necessitat de comprendre i del crit davant un món complicat, a vegades incomprensible per les dificultats i les injustícies que ens posa la vida", diu Molins.

El Romea programarà obres de Mamet, Mouawad, Koltès i Bieito

'Oleanna', 'Litoral', 'Roberto Zucco', 'Forests' i el retorn d''Incendis' centren un programa d'autoria contemporània

publicat per http://www.elperiodico.cat  3 de setembre del 2012  Barcelona

El Teatre Romea de Barcelona aposta per l'autoria contemporània en la segona temporada sota la direcció artística de Julio Manrique. 'Oleanna', de David Mamet, sota la direcció de David Selvas; 'Forests', una coproducció internacional de BIT (Barcelona Internacional Teatre) concebuda per Calixto Bieito sobre els boscos en la dramatúrgia shakespeariana; 'Roberto Zucco', de Bernard-Marie Koltès, que dirigirà Manrique, i 'Litoral', de Wajdi Mouawad, en una producció d'Atrium dirigida per Raimon Molins, seran les quatre grans estrenes de la sala.

A elles s'hi sumarà el retorn del gran fenomen de la temporada anterior, 'Incendis', la segona part de la tetralogia de Mouawad 'La sang de les promeses', que va iniciar amb la citada 'Litoral'.

OBRES AL HALL

A més, la coreògrafa i ballarina Sol Picó rescatarà 'El llac de les mosques' i el hall del teatre acollirà un dels grans èxits de la cartellera alternativa del curs passat: 'Sé d'un lloc', d'Iván Morales. Aquest espectacle, que el públic podrà veure amb una copa a la mà, es representarà després de les funcions habituals, que avancen el seu horari a les 20.30.

Ja al juny se celebrarà una nova edició del cicle de concerts teatralitzats que el director del Romea va idear el curs passat. Es rescatarà el tàndem Sílvia Pérez Cruz-Manrique, i s'estrenaran els de Maika Makovski, dirigida per Raimon Molins; Albert Pla, per Joan Lluís Bozzo, i Miriam Swanson, per Sol Picó.

"En aquests temps tan depriments hem de regalar entusiasme i risc. Hi haurà uns textos contemporanis contundents, casualment tragèdies però amb la base del gran sentit de l'humor dels seus autors", ha destacat Manrique.

En qüestió de números, el Romea va aconseguir en la primera temporada de Manrique un 31% més d'espectadors (98.000) que en l'anterior, amb un aforament mitjà del 63%. "Els resultats avalen l'encert d'haver triat Manrique", ha afegit Daniel Martínez, president del grup Focus.

Un ocell ferit vola al Romea

'Senyoreta Júlia' sedueix amb el seu elenc i efectista posada en escena

Aquesta senyoreta Júlia que ha cuinat Josep Maria Mestres al Romea és un ocell ferit incapaç d'aixecar el vol. El personatge del mestre August Strindberg ens arriba traslladat a l'Anglaterra del 1945, segons la versió del britànic Patrick Marber del 2003, que sembla sobrevolar les heroïnes traumatitzades i histèriques de Tennessee Williams, amb aterratge forçós en la lluita de classes.

Hi havia expectació a la platea pel voltatge d'aquest estira-i-arronsa entre la senyoreta Júlia i el criat John, a qui sedueix. Entre Cristina Genebat (també traductora de l'obra) i Julio Manrique, director artístic de la sala. No hi va haver foc, més enllà d'algun intens forcejament en la seva recargolada relació, però el repartiment va convèncer la majoria, començant per Genebat, que va anar guanyant altura a mesura que avançava el drama. Mireia Aixalà -la cuinera i promesa de John- tanca amb nota el triangle de Senyoreta Júlia, una tragèdia sobre el poder, la passió sexual, les dificultats d'ubicar-se més enllà dels límits de la classe social i la crueltat d'utilitzar l'altre per traspassar-los.

L'acció transcorre en una cuina instal·lada en un semisoterrani. A les finestres s'hi projecten imatges del jardí, per on es passegen els personatges, dels quals només es veuen les cames -un dels grans encerts del muntatge-. Unes faldilles de casa bona es mouen buscant el mascle. Ballen i, a l'instant, John apareix a la cuina, ja davant del públic, on l'espera la seva nòvia. Poc després la senyoreta Júlia inicia el seu descens a l'infern.

Marber, present en l'estrena, va sortir molt content amb aquesta adaptació de la seva obra. «M'ha agradat molt», va dir, i va destacar la posada en escena amb el brillant efecte audiovisual. Això sí, va sobrar humor. «És un drama, però també amb el meu muntatge hi ha algunes rialles, però no tantes».

publicat per

foto :  David Ruano

Imma Fernández

www.elperiodico.cat

6 de juliol de 2012 

Atrapats pel desig

El Romea acull 'L'habitació blava', una reflexió sobre les connexions del sexe Dramaturg i director de cine i televisió, David Hare és un dels escriptors més importants del nostre temps. A casa nostra molts els van conèixer gràcies a 'Les hores', el bell i impactant film en què va posar imatges a la delicada novel•la de Michael Cunningham. A Anglaterra, Sir David Hare és una autèntica celebritat, gràcies a obres com 'L'habitació blava', un text que fins al 10 de juny es representa al teatre Romea en una versió de Norbert Martínez i David Selvas, que fa pujar a l'escenari el mateix Selvas, Nao Albet, María Rodríguez Soto i Àurea Márquez. A 'L'habitació blava' Hare revisita un dels grans textos teatrals de tots els temps, 'La ronda', d'Arthur Schnitzler. Escrita el 1896, 'La ronda' es construeix com una peça en què diverses parelles s'alternen damunt l'escenari. Un joc de repeticions que serveix per posar de manifest com hi ha una cosa molt més important que les convencions socials: el desig, el sexe. L'afirmació, que ara deixa tothom indiferent, va causar una enorme controvèrsia en l'Europa conservadora i espantada de finals del XIX. El dramaturg austríac va tocar la fibra sensible de la societat del seu temps en posar de manifest que les aparences amaguen un món molt més fosc, on els matrimonis i els amants s'enganyen, i on la promiscuïtat d'uns i altres acaba provocant una ronda per on avancen malalties com la sífilis. L'escàndol aixecat per l'aparició del text d'Schnitzler va ser tan gran que l'obra va trigar més de dues dècades a trobar un teatre que la volgués estrenar. Les coses van canviar amb la revolució sexual dels 60: a partir d'aleshores 'La ronda' ha visitat escenaris d'arreu d'Europa i la història ha servit d'inspiració per a pel•lícules i, fins i tot, musicals de Broadway. Però entre les noves versions del clàssic cap no resulta tan impactant com la que Hare va escriure l'any 1988, aquesta 'Habitació blava' estrenada a Londres amb un repartiment que comptava amb dos únics intèrprets: Ian Glen i Nicole Kidman. Al Romea Martínez i Selvas fan pujar quatre actors a l'escenari (Selvas n'és un d'ells), la qual cosa deixa més clara l'existència d'aquesta ronda de passió, desig i sexe que uneix persones que ni tan sols es coneixen. Una manera de reflexionar sobre els homes i les dones, el sexe i la condició social, els actors i el teatre. L’obra pren com a punt de partida, i ho fa amb gran perspicàcia, el delicat tema que exposava Freud sobre la projecció i el desig, i el reinventa en un context agredolç, que és alhora etern i totalment actual. publicat per http://www.lamalla.cat foto Felipe Mena 30 abril de 2012