publicat per
www.elperiodico.cat
2 de setembre de 2013
Imma Fernández
Pau Durà dirigeix l'adaptació al català de la comèdia
dramàtica d'Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri
Ramon Madaula, Francesc Orella i Maife Gil treuen a la llum
els draps bruts d'un clan a 'Un aire de família'
«Quin dia de gossos que porten aquests», deu pensar Caruso
de les aventures de la parentela d'Un aire de família. Ell apareix, en l'escala
dels afectes, com el personatge més estimat, segons van deixar disposat els
autors, Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, d'aquesta comèdia dramàtica que sota
la direcció de Pau Durà apuja el dia 7 el teló del Teatre Romea. No hi ha hagut
manera de trobar un intèrpret viu amb garanties per ficar-se en el cos postrat
del pobre Caruso. Però allà estarà, encara que inert, present en tots els
esdeveniments de la vetllada. És un gos paralític, un trist testimoni dels
rancors i retrets que sortiran a la llum en una reunió familiar. Algun lladruc
cau.
foto : L'actor Pau Durà debuta en la direcció teatral amb
aquesta comèdia. L'actor Pau Durà debuta en la direcció teatral amb aquesta
comèdia. CARLOS MONTAÑÉS
També borden, escopint les seves misèries, la resta de
personatges. Es troben, com tots els divendres, a l'atrotinat bar que regenta
Quim -l'actor Francesc Orella-, el fill gran. L'«idiota» de la família, segons
la seva pròpia i rei-terada definició. Al pol oposat hi ha el seu germà Jordi,
l'executiu triomfador -Ramon Madaula- i predilecte d'una mare viuda i manaire
-Maife Gil-. Un tipus necessitat d'afalac i aprovació constant dels altres. És
l'aniversari de la seva dona, Elisenda -Àgata Roca- i toca celebració. Els
conflictes, nous i vells, els aigualiran la festa. La traca comença amb la dona
de Quim, que a l'altre costat del telèfon li clava cop de porta; se'n va de
casa per reflexionar sobre el seu matrimoni. I acaba amb Bet, la filla petita
-Cristina Genebat-, que acabarà vomitant la barrejadissa emocional que la
paralitza. Allà hi haurà el cambrer Tomàs -Jacob Torres- per recollir les
escopinades i neures de tots.
DEBUT EN LA DIRECCIÓ TEATRAL
Després de dirigir uns quants curts i la telemovie Tocant el
mar, l'actor Pau Durà assumeix la seva primera direcció escènica. Va ser ell
qui va descobrir l'obra del tàndem francès després de veure la pel·lícula que
el 1996 va dirigir Cédric Klapish. «Jaoui i Bacri tenen una escriptura molt
realista, molt natural, i per això han acabat fent cine», sosté. Fa una dècada
va animar els seus companys de la sèrie Siete vidas -Javier Cámara, Blanca
Portillo i Gonzalo de Castro- a adaptar-la, i es va enfilar amb ells a
l'escenari en la versió castellana Como en las mejores familias. Un èxit. A ell
li va tocar, això sí, passar el pal de fregar. Era en Tomàs.
Ara és el que ordena i mana, encara que amb discreció,
assegura. «Intento no molestar gaire, que la direcció es noti molt poc. Tinc
uns actors meravellosos i l'únic que he de fer és ajudar-los que creixin els
personatges». Ha intentat, i aquí hi ha el repte més important de l'adaptació,
mantenir la «subtilesa de l'original; l'equilibri entre els conflictes i
l'humor», per evitar que la muntanya russa d'emocions derivi en la comèdia
descarada o en el drama.
AIRE MEDITERRANI
És una peça aparentment senzilla cuinada amb ingredients
agredolços. Per a tots els gustos, com el títol de la meravellosa pel·lícula
d'Agnès i Bacri. I també té un pòsit per a la reflexió, valora el director. «És
una comèdia que entristeix o un drama que fa riure». Hi ha així mateix alguna
pinzellada txekhoviana, convé el director, que ha volgut subratllar el seu aire
«molt mediterrani» traslladant els personatges a un poble de la costa catalana.
«El català li va molt bé a aquesta obra escrita per dos francesos que semblen
italians», argumenta. I italianes són algunes de les cançons (com Volare i Una
lacrima sul viso) que alleugereixen la indigestió emocional a la parentela.
ELS PERSONATGES
«M'agrada aquesta història perquè no hi ha herois. No hi ha
bons i dolents. Tots són víctimes, éssers comuns, molt pròxims i reprovables,
però que jo defenso. Ens podem identificar fàcilment amb ells», apunta el
director novell, que no dubta a considerar l'entitat familiar com una «llosa
que portem a sobre però de la qual no podem prescindir». «No es tria però estem
obligats a estimar-la. Aquesta dualitat amor-odi és l'epicentre de la funció»,
postil·la Durà, que com a actor està rodant a Madrid, juntament amb José
Coronado, la sèrie policíaca El príncipe, de Tele 5. «L'acció transcorre a
Ceuta i aborda el conflicte racial islàmic», anuncia.
L'EXECUTIU
Madaula, acabat de sortir de la pell de Santiago Rusiñol amb
què va triomfar al juliol a La Villarroel, es llueix ara en el vestit dèspota
d'un executiu d'èxit. Gasta unes maneres del dimoni. «L'obra retrata com els
membres d'una família acaben agafant un rol del qual no es poden escapar i es
formen unes relacions viciades», comenta l'actor i coproductor. «Al final el
volcà, amb tot el que els personatges s'aguantaven, entra en erupció».
L'IDIOTA
En el repartiment de rols, a Orella li ha tocat ficar-se a
la pell de l'inútil de la família. «És un desgraciadet amb problemes
conjugals», explica l'actor, que defineix l'obra com una «comèdia de
sentiments» no exempta d'una mica de «mala llet». «Reflecteix el patetisme en
què poden caure els parents quan es diuen les coses, els surt malament i
després intenten arreglar-ho. Són una mica maldestres».
Maldestre, submisa i graciosa és Elisenda, la típica dona
objecte destinada a complaure el marit. «Viu a la seva ombra, és fràgil i
dependent, incapaç de trencar una relació enquistada», explica Roca. Genebat,
per la seva part, defensa el seu personatge: una noia de trenta i tants a qui,
en paraules de la mare, «se li acabarà covant l'arròs». «Per a mi és la que té
més sentit comú i és capaç de prendre distància per adonar-se que tots els de
la seva família són uns friquis», diu la intèrpret de la filla menor.
En la llista de friquis s'inclou una mare que no amaga la
seva patètica preferència filial. «Li han sortit els tres fills molt diferents.
Un és fantàstic, l'altre li recorda el seu marit, a qui odiava, i la filla és
una immadura. Li agrada manar, controlar-ho tot i s'enfada bastant», detalla
Maife Gil de la matriarca. «També és una senyora independent, que fa la seva
vida. Jo me la imagino ballant a l'Imperator», afegeix l'actriu. «La qüestió
central és que no saben com arreglar els problemes».
En la batalla afectiva, convé amb el director: «Els gossos
són els que tractem més bé en aquesta família», deixa anar Gil. Durà va més
enllà en les intencions canines dels autors francesos: «Sembla que tenen una
fixació amb els gossos, els fan sortir en moltes de les seves pel·lícules. A Un
aire de família el fet que Caruso sigui paralític és una metàfora del fet que
els personatges no poden caminar. Són incapaços de moure's i avançar». Al
públic li espera, doncs, una nit de gossos paralítics al Romea.
