Una nit de gossos

publicat per

www.elperiodico.cat

2 de setembre de 2013

Imma Fernández

Pau Durà dirigeix l'adaptació al català de la comèdia dramàtica d'Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri

Ramon Madaula, Francesc Orella i Maife Gil treuen a la llum els draps bruts d'un clan a 'Un aire de família'

«Quin dia de gossos que porten aquests», deu pensar Caruso de les aventures de la parentela d'Un aire de família. Ell apareix, en l'escala dels afectes, com el personatge més estimat, segons van deixar disposat els autors, Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, d'aquesta comèdia dramàtica que sota la direcció de Pau Durà apuja el dia 7 el teló del Teatre Romea. No hi ha hagut manera de trobar un intèrpret viu amb garanties per ficar-se en el cos postrat del pobre Caruso. Però allà estarà, encara que inert, present en tots els esdeveniments de la vetllada. És un gos paralític, un trist testimoni dels rancors i retrets que sortiran a la llum en una reunió familiar. Algun lladruc cau.

foto : L'actor Pau Durà debuta en la direcció teatral amb aquesta comèdia. L'actor Pau Durà debuta en la direcció teatral amb aquesta comèdia. CARLOS MONTAÑÉS

També borden, escopint les seves misèries, la resta de personatges. Es troben, com tots els divendres, a l'atrotinat bar que regenta Quim -l'actor Francesc Orella-, el fill gran. L'«idiota» de la família, segons la seva pròpia i rei-terada definició. Al pol oposat hi ha el seu germà Jordi, l'executiu triomfador -Ramon Madaula- i predilecte d'una mare viuda i manaire -Maife Gil-. Un tipus necessitat d'afalac i aprovació constant dels altres. És l'aniversari de la seva dona, Elisenda -Àgata Roca- i toca celebració. Els conflictes, nous i vells, els aigualiran la festa. La traca comença amb la dona de Quim, que a l'altre costat del telèfon li clava cop de porta; se'n va de casa per reflexionar sobre el seu matrimoni. I acaba amb Bet, la filla petita -Cristina Genebat-, que acabarà vomitant la barrejadissa emocional que la paralitza. Allà hi haurà el cambrer Tomàs -Jacob Torres- per recollir les escopinades i neures de tots.

DEBUT EN LA DIRECCIÓ TEATRAL

Després de dirigir uns quants curts i la telemovie Tocant el mar, l'actor Pau Durà assumeix la seva primera direcció escènica. Va ser ell qui va descobrir l'obra del tàndem francès després de veure la pel·lícula que el 1996 va dirigir Cédric Klapish. «Jaoui i Bacri tenen una escriptura molt realista, molt natural, i per això han acabat fent cine», sosté. Fa una dècada va animar els seus companys de la sèrie Siete vidas -Javier Cámara, Blanca Portillo i Gonzalo de Castro- a adaptar-la, i es va enfilar amb ells a l'escenari en la versió castellana Como en las mejores familias. Un èxit. A ell li va tocar, això sí, passar el pal de fregar. Era en Tomàs.

Ara és el que ordena i mana, encara que amb discreció, assegura. «Intento no molestar gaire, que la direcció es noti molt poc. Tinc uns actors meravellosos i l'únic que he de fer és ajudar-los que creixin els personatges». Ha intentat, i aquí hi ha el repte més important de l'adaptació, mantenir la «subtilesa de l'original; l'equilibri entre els conflictes i l'humor», per evitar que la muntanya russa d'emocions derivi en la comèdia descarada o en el drama.

AIRE MEDITERRANI

És una peça aparentment senzilla cuinada amb ingredients agredolços. Per a tots els gustos, com el títol de la meravellosa pel·lícula d'Agnès i Bacri. I també té un pòsit per a la reflexió, valora el director. «És una comèdia que entristeix o un drama que fa riure». Hi ha així mateix alguna pinzellada txekhoviana, convé el director, que ha volgut subratllar el seu aire «molt mediterrani» traslladant els personatges a un poble de la costa catalana. «El català li va molt bé a aquesta obra escrita per dos francesos que semblen italians», argumenta. I italianes són algunes de les cançons (com Volare i Una lacrima sul viso) que alleugereixen la indigestió emocional a la parentela.

ELS PERSONATGES

«M'agrada aquesta història perquè no hi ha herois. No hi ha bons i dolents. Tots són víctimes, éssers comuns, molt pròxims i reprovables, però que jo defenso. Ens podem identificar fàcilment amb ells», apunta el director novell, que no dubta a considerar l'entitat familiar com una «llosa que portem a sobre però de la qual no podem prescindir». «No es tria però estem obligats a estimar-la. Aquesta dualitat amor-odi és l'epicentre de la funció», postil·la Durà, que com a actor està rodant a Madrid, juntament amb José Coronado, la sèrie policíaca El príncipe, de Tele 5. «L'acció transcorre a Ceuta i aborda el conflicte racial islàmic», anuncia.

L'EXECUTIU

Madaula, acabat de sortir de la pell de Santiago Rusiñol amb què va triomfar al juliol a La Villarroel, es llueix ara en el vestit dèspota d'un executiu d'èxit. Gasta unes maneres del dimoni. «L'obra retrata com els membres d'una família acaben agafant un rol del qual no es poden escapar i es formen unes relacions viciades», comenta l'actor i coproductor. «Al final el volcà, amb tot el que els personatges s'aguantaven, entra en erupció».

L'IDIOTA

En el repartiment de rols, a Orella li ha tocat ficar-se a la pell de l'inútil de la família. «És un desgraciadet amb problemes conjugals», explica l'actor, que defineix l'obra com una «comèdia de sentiments» no exempta d'una mica de «mala llet». «Reflecteix el patetisme en què poden caure els parents quan es diuen les coses, els surt malament i després intenten arreglar-ho. Són una mica maldestres».

Maldestre, submisa i graciosa és Elisenda, la típica dona objecte destinada a complaure el marit. «Viu a la seva ombra, és fràgil i dependent, incapaç de trencar una relació enquistada», explica Roca. Genebat, per la seva part, defensa el seu personatge: una noia de trenta i tants a qui, en paraules de la mare, «se li acabarà covant l'arròs». «Per a mi és la que té més sentit comú i és capaç de prendre distància per adonar-se que tots els de la seva família són uns friquis», diu la intèrpret de la filla menor.

En la llista de friquis s'inclou una mare que no amaga la seva patètica preferència filial. «Li han sortit els tres fills molt diferents. Un és fantàstic, l'altre li recorda el seu marit, a qui odiava, i la filla és una immadura. Li agrada manar, controlar-ho tot i s'enfada bastant», detalla Maife Gil de la matriarca. «També és una senyora independent, que fa la seva vida. Jo me la imagino ballant a l'Imperator», afegeix l'actriu. «La qüestió central és que no saben com arreglar els problemes».

En la batalla afectiva, convé amb el director: «Els gossos són els que tractem més bé en aquesta família», deixa anar Gil. Durà va més enllà en les intencions canines dels autors francesos: «Sembla que tenen una fixació amb els gossos, els fan sortir en moltes de les seves pel·lícules. A Un aire de família el fet que Caruso sigui paralític és una metàfora del fet que els personatges no poden caminar. Són incapaços de moure's i avançar». Al públic li espera, doncs, una nit de gossos paralítics al Romea.