L'actor i director teatral respon a les crítiques rebudes de
la seva versió de l'obra de Bulgàkov
Divendres passat, 16 de novembre, vaig estrenar, al teatre
de Salt, la meva versió d''El mestre i Margarita'. Segurament he volgut muntar
una obra per sobre de les meves possibilitats econòmiques com a productor. En
el moment de l'estrena, l'espectacle es va mostrar inacabat, tremoladís, sense
la precisió que jo hauria volgut. Ens van faltar temps, diners i fortuna. I ens
va sobrar risc, desafiament i mala sort. El compromís de l'estrena, però, allà
estava, inamovible, perenne, impertorbable, improrrogable. D'aquesta manera,
crec que la narració de la història, la meva preocupació principal, es va
mostrar una mica desdibuixada. Des d'aquest punt de vista, compartiria l'opinió
de la crítica.
publicat per
http://www.elperiodico.cat Una escena de l'obra 'El mestre i
Margarita', al festival Temporada Alta, el 14 de novembre. foto : Ferran Nadeu
Però hi ha una cosa que em té totalment desconcertat.
Diumenge passat, just 48 hores després de l'estrena a Salt, surt a 'La
Vanguardia' la primera crítica sobre l'espectacle. Cal assenyalar que 'La
Vanguardia' fa pràcticament dos anys que no noticia gairebé res de la meva
activitat professional. Ni tan sols sobre 'El mestre i Margarita' havia tret ni
una sola línia, abans de l'estrena. I el resum d'aquesta primera crítica, que
signava Joan Anton Benach, el que podríem anomenar com a patriarca actual de la
crítica teatral a Barcelona, seria que l'espectacle que jo he dirigit es
redueix a una “venjança personal contra les autoritats teatrals que jo
considero contràries als meus propòsits professionals”. Un punt de vista que és
posteriorment compartit per César López, d'EL PERIÓDICO, en l'edició de
dimarts, si bé aquest hi remarca que la representació va ser molt aplaudida. I
que, en l'edició d'ahir, dimecres, d''El Punt/Avui', torna a ser compartida per
Imma Merino. Tots tres assenyalen la “venjança”, ja des del titular.
No tinc el gust de conèixer cap d'aquestes persones. Tot
just he conversat un parell de vagades amb en Benach, que insisteix a dir que
no em desacredita en el seu escrit. Sento certa curiositat per conèixer els
mecanismes que els crítics han activat per detectar les meves ànsies de
venjança. Jo, llegint el seu treball, observo certes transparències, però, ni
de lluny, no puc imaginar-me si senten la necessitat de venjar-se, ni de qui.
És per això, doncs, que aquest altre punt de vista el comparteixo més
moderadament. Tractaré d'explicar-me.
No hi ha, en la meva versió de la novel·la, cap canvi
substancial respecte a la trama original que té lloc en la narració de
Bulgàkov. Ni d'ordre, ni de concepte, ni de personatges, ni d'estructura
narrativa. El que hi ha és una translació temporal i d'escenaris. A mi em va
semblar --i em sembla-- que entre la situació que vivien els artistes
(escriptors, poetes, actors, dramaturgs, etc.) en el Moscou de l'època
estalinista i la que viuen els artistes d'avui a Barcelona, existien uns
paral·lelismes molt curiosos. Aquesta era la idea bàsica que em va fer
considerar oportú tornar al discurs d''El mestre i Margarita'. Un discurs que,
en la versió del 2003, totalment ambientada en l'època i el lloc originals, no
ens havia preocupat especialment. En la meva versió d'enguany, en canvi, allà
on la novel·la diu Moscou, jo dic Barcelona. Allà on diu literatura, jo dic
teatre. Allà on diu Margarita Nikolaievna, jo dic Margarita Nicolau. Allà on
diu Stepan Lijkhodèiev, jo dic Sergi Campaner. Crec que és evident, per
qualsevol espectador que tingui present la novel·la, que la meva “venjança”, si
és que es tracta d'això, és la mateixa que la que Bulgàkov s'engresca en la
seva narració. I en canvi, en aquella versió del 2003, o en la que va presentar
Theatre Complicité, el mes de juliol passat, al Lliure, en les quals el
director del teatre es deia Lijkhodeiev en comptes de Campaner, i el conseller
es deia Apolónovich en comptes de Mesbaratell, i Barcelona no era Barcelona
sinó que era Moscou als anys 30, ningú va parlar de “venjança personal”. Crec
que, executada amb més o menys fortuna, el que conté la meva versió és la
sàtira a una burocràcia fèrria, castradora i vulgar que es pateix de forma
terriblement sotmetent a la nostra ciutat, i que manté ressonàncies sorprenents
amb la de l'original.
Tanmateix, l'espectacle dura gairebé dues hores i mitja, de
les quals, ben bé 90 minuts són poblats per les escenes bíbliques i la història
romàntica entre els personatges protagonistes. En elles es reflexiona sobre
l'amor, sobre el poder, sobre el remordiment, sobre el bé i el mal, sobre la
confiança i la traïció, la covardia, l'obertura intel·lectual, la curiositat,
la pau, la justícia, la rendició, les polifonies i els contrapunts existents
entre els orígens de la nostra cultura i el nostre present d'avui.
Com he dit al començament d'aquesta carta, comparteixo el
punt de vista segons el qual no totes aquestes idees van aparèixer ben acabades
el dia de l'estrena --i única funció-- a Salt. Però m'agradaria assenyalar que
reduir, des de la premsa, els meus propòsits discursius, visibles per més que
poc nítids, a una enrabiada personal en defensa d'un cadàver com el Círcol
Maldà, és una manera de protegir de forma militant aquest 'status quo' que jo
he tractat de satiritzar en la meva versió d'un dels llibres que més m'han
fascinat de tots els que he llegit.
Els responsables del festival van comunicar a la crítica que
l'espectacle havia patit un seguit de contrarietats que l'obligarien a
presentar-se menys acabat del que hauria estat desitjable. Tanmateix, els
crítics van optar per una presència insistent que contrasta amb el silenci al
qual ens tenen avesats. Els agraeixo cordialment, doncs, la passió i l'interès
que el meu espectacle sobtadament els ha despertat, i, encara que segurament no
els fa cap falta, aprofito per recomanar-los la lectura de les cartes entre
Bulgàkov i Stalin incloses dins la cronologia que prologa Diaboliada, el recull
de narracions satíriques, en la deliciosa edició portuguesa de l'editorial
&etc.
