Pantalles que es mouen, ‘performances’ i taitxí a
l’escenari dominen la creació contemporània
La silueta d’una persona ha fet un forat a la paret.
Alguns el travessen amb un cert recel, d’altres amb frenesí per descobrir què
s’amaga a l’altra banda. Qualsevol escenari és factible darrere aquest contorn
humà que fa de porta a Ethica, perquè som a la Setmana de Programadors del
Temporada Alta, en què el festival gironí dona via lliure a la creació
contemporània. Aquest any han vingut una vuitantena de programadors de quinze
països diferents per explorar els territoris més experimentals de l’escena
nacional i internacional.
Del sostre alt del Centre Cultural La Mercè en penja una
noia atrapada pel dit índex, aparentment l’única part del cos que la lliga a la
corda des d’on es balanceja. Ella és un dels secrets que guarda la silueta de
l’entrada, a través de la qual el dramaturg italià Romeo Castellucci ens aboca
a les tenebres de la ment. Un immens gos negre miola metres més avall i totes
les contradiccions existencials prenen la paraula. “Què és una ment atrapada en
ella mateixa?”, es pregunta la mateixa ment, un garbuix de cossos apilonats amb
veus submarines. A cavall del teatre i la performance, Castellucci busseja pels
abismes del pensament a partir de potents imatges visuals d’on ningú en pot
sortir indemne. La noia, cansada d’il·luminar “la vida que es veu”, brega per
desfer-se de la corda. Ella no és l’única que lluita. Al Canal de Salt, una
sala de vetlla blanca confronta dues dones i dos homes amb la incapacitat
d’expressar el patiment. Són els quatre ballarins de iUanMi i acaben de viure
una mort inesperada. La coreògrafa Lali Ayguadé, mare d’aquesta creació, els
enfonsa en un laberint de convulsions silencioses, desmais truncats i abraçades
que no arriben mai al seu destí per dibuixar amb els seus cossos el combat
entre el que es mostra als altres i el que veritablement se sent. No cal
articular cap paraula per entendre que la pèrdua és un telèfon despenjat sense
ningú a l’altra banda. Tampoc podrien fer-ho: les frases dels intèrprets
s’entrebanquen amb la hipocresia social, perquè aquí qui parla sincerament són
els cossos, la gestualitat i el moviment. És la dansa després de la mort.
També hauran de ballar al seu ritme la Samra, la Sanae i
la Nayua de No se registran conversaciones de interés quan s’assabentin que els
seus respectius marits s’han immolat a Síria mentre elles els esperen,
perdudes, a quilòmetres de distància. Ens ho expliquen a través dels auriculars
que cada espectador rep just abans d’accedir a LaPlaneta. D’entrada escrea una
imatge peculiar: una platea immòbil pendent del que li xiuxiuegen a l’orella.
A l’escenari hi ha les tres dones, i cadascuna d’elles
s’ha apropiat d’un canal d’àudio, des d’on les sentim conversar per telèfon amb
els marits, les amigues i la família. Aquí ficció i realitat són inseparables.
El creador i director Roger Bernat s’ha nodrit de més de 14.000 fulls
d’investigacions policials per donar forma a aquest muntatge de teatre
documental. Les tres històries avancen paral·lelament i els espectadors tenim
dues opcions. N’hi ha que es queden fixos en un canal, mentre que d’altres fem
zàping per intentar que no se’ns escapi cap relat. L’esforç és en va, perquè
l’obra constata precisament això, la incapacitat d’abraçar una realitat
complexa, polifacètica i plena de ramificacions. Al final cadascú es fa a mida
la seva pròpia història sobre l’Estat Islàmic espiant pel forat del pany tres
dones agermanades per l’horror, l’extremisme i la religió.
Sacsejar consciències
A l’escenari del Teatre Municipal de Girona, la
dramaturga brasilera Christiane Jatahy hi ha instal·lat una galeria d’art per
representar-hi A floresta que anda. El lloc dels quadres l’ocupen grans
pantalles mòbils en les quals homes i dones narren en primera persona
situacions de violència social provocades pel capitalisme. “Som víctimes de la
política. No podem pensar”, explica un noi congolès des d’una cuina. De sobte,
el públic perd el privilegi de la passivitat. Un home posa la mà dins d’una
bossa negra de pell i la treu impregnada de sang. Una noia remena les entranyes
d’un peix mort que s’ha empassat dents humanes i un espectador reparteix
bitllets (reals?) de cinc i deu euros tacats de sang. Com Lady Macbeth en la
seva última aparició, la culpa és una densa ombra que sobrevola l’escenari. En
el missatge final ressona Shakespeare: les coses seguiran immòbils fins que el
bosc comenci a caminar.
Per sacsejar consciències, la companyia El Conde de
Torrefiel ha muntat al Teatre de Salt una conferència, una classe de taitxí i
una sessió de música electrònica. Tot forma part de Guerrilla, que contraposa
la quotidianitat banal amb les guerres internes de cadascú. Mentre performers
gironins ballen incansables en una rave passada de voltes, llegim històries
personals que desemboquen a la reflexió. Guerrilla és un cant a l’avorriment
contra les vides saturades d’impulsos i, sobretot, un crit al poder del
pensament propi per escapar-se del riu cabalós que arrossega indiscriminadament
totes les masses.
Publicat per
NÚRIA JUANICO Barcelona
Romeo Castellucci fa dialogar una noia penjada d’una
corda amb un gos a Ethica. / GUIDO MENCARI / TEMPORADA ALTA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada