(Els Pastorets de Molins de Rei 2017/2018
seran el 26 i 30 de desembre i 7, 13, 14 i 20 de gener. Viu Molins de Rei
sorteja dues entrades entre els socis del diari.)
Alfons Palau pot afirmar que porta tota la
vida vinculada als Pastorets de Molins de Rei. Ha fet d’actor interpretant tots
els papers en paral·lel a la seva edat, fins a arribar al d’ara: Aram, el vell
que defineix com “avar i roí”. Però, seguint amb la filosofia de que els
Pastorets són una pinya i que “tothom és important”, també ha donat un cop de
mà amb l’escenografia i la coreografia o fent feines que els avanços tecnològics
han fet perdre com és formar part del grup d’homes que feien força perquè la
trapa de Satanàs pugés. També ha format part del Consell de Pastorets.
Viu Molins de Rei conversa amb ell prenent
un cafè, tot i que acabem pujant fins a La Peni per fer-li les fotografies. I
és que el seu vincle amb aquest teatre va més enllà dels Pastorets, ja que
també ha estat lligat amb la Joventut Catòlica. La relació va començar per
motius familiars i ha acabat sent la d’una colla d’amics que, encara que es
trobin un cop l’any, mantenen el mateix caliu.
Quan va començar la seva relació amb els
Pastorets?
L’any 1953, l’any que vaig néixer. Vaig
néixer a l’octubre, i al desembre, cap a la Peni a fer de nen Jesús.
Però no es va quedar aquí…
No! Després vaig fer els papers clàssics
dels nens: angelet, fúria, dimoni, pastoret… Fins que em van donar el meu
primer paper amb text: Leví, que és un pastor jove. I a partir d’aquí ja vaig
anar pujant esglaons.
I què va venir després?
He fet de Garrofa, Llucifer, Sant Josep, Abies,
Sant Simeó… i ara estic fent d’Aram, que és el pare de la Raquel, el pastor
vell, avar i roí.
Amb quin es queda?
Com a personatge important, el Garrofa. És
un personatge complet, molt potent, molt ‘canyero’, i divertidíssim. Però des
d’un punt de vista més sentimental, Sant Josep. Va ser el primer que vaig fer
seriosament i em va agradar molt, i també vaig estar molts anys fent-lo. És un
paper molt tendre, molt emotiu… L’extrem contrari del Garrofa. Un és deixat
anar, estripadot i mentider, i l’altre és una persona molt honesta, molt humil…
Però tots els personatges tenen el seu punt perquè aquest és un text molt
agraït.
El text és divertit, seriós, amb escenes
tendres i d’altres que no ho són tant. Té de tot
Què li agrada d’aquest text?
És divertit, seriós, amb escenes tendres i
d’altres que no ho són tant. Té de tot. I tots els personatges tenen el seu
carisma concret. Com totes les obres de teatre, però aquesta sent tant popular
i tradicional té un tractament un xic diferent d’una obra de teatre normal. I
permet fer un doble joc amb coses d’actualitat. El fet de ser un text més
popular permet posar-hi cunyes d’algun fet que hagi destacat a la vila o al
país.
On més es pot veure la relació amb
l’actualitat és en el moment dels cuplets. Abans hi havia hagut un concurs,
però s’ha anat perdent. Creu que s’hauria de recuperar?
Hem intentat recuperar-ho, i potser una
bona idea, de la qual ja hem estat parlant, és de començar-lo a fer a nivell de
la gent de Pastorets, i si funciona, obrir-lo a tothom una altra vegada perquè
la gent del poble pugui participar-hi i pugui dir-hi la seva.
La gent que ha estat als Pastorets sol
explicar que acaben fent servir frases del text dels Pastorets per al seu dia a
dia. Li passa?
I tant! Em passa amb moltes. A més,
havent-ho fet tants anys i tants personatges, he acabat tenint tot el text dins
el cap. No és per posar-me medalles, però aquests últims anys el text gairebé
ni el miro.
Alguna frase concreta?
Una cèlebre és ‘Pastors de la vall’, quan
vols cridar l’atenció per dirigir-te a un grup de gent o per començar un correu
electrònic. I per tancar els correus dins el Consell de Pastorets, ‘Visca Josep
i Maria’. Que de fet quan vam crear el
Consell vam anomenar-lo així per la frase ‘Consell hem de celebrar’, també del
text. Una clàssica del Garrofa és la primera que diu: ‘Quina porra, fa patxoca
de mirar…”, que parla del bastó que està treballant. I que és la porra que diu
que vol per pegar la burra.
Vam treure del text ‘Per pegar la burra i
la dona’, perquè és molt masclista
Que abans era la dona…
Abans deia ‘Per pegar la burra i la dona’,
però ho vam treure perquè és molt masclista.
Creu que el text original és masclista?
En termes generals, Déu n’hi do. El Garrofa
diu clarament que es casa perquè la dona li planxi, el raspalli i el sargeixi.
La dona, a casa, i l’home és el que porta la veu cantant, administra i
decideix. Ho fa tot. Suposo que lliga amb la manera de viure de quan es va
escriure el text, tot i que encara ara potser hi ha famílies que encara
funcionin així, però afortunadament cada vegada són menys.
Els canvis per adaptar-se als temps li
semblen bé? O creu que s’hauria hagut de mantenir perquè es veiés com eren
abans les coses?
Crec que s’ha fet bé. Però de fet, la
majoria de canvis no han estat per això sinó que s’han tret alguns trossos per
alleugerir el text. Recordo que quan era petit podien durar quatre o cinc
hores. Era un disbarat. Avui en dia no aguantes, es fa pesat.
I abans la gent s’hi estava?
És que es vivia molt diferent. Això era tot
un esdeveniment al poble, no hi havia gaires coses per fer. Ara, si a Molins no
es fan coses, hi ha Barcelona a dues passes. I sinó, tens la tele. Que abans no
n’hi havia.
Alfons Palau assegut a les escales de
l’entrada del teatre de La Peni // Jordi Julià
Ha canviat l’ambient al teatre?
Es va adaptant però el públic sempre sol
ser infantil acompanyat de gent més gran. Com que són els Pastorets sembla que
sigui una obra per la canalla, però el text no és gaire per a la canalla. N’hi
ha que els costa entendre la relació entre el Pallanga i el Garrofa o les
baralles entre Satanàs i Sant Miquel: l’enfrontament del bé i el mal, una cosa
bastant simple i potent d’imatge però que en el text és complicada.
Segueix sent una obra religiosa?
Jo crec que avui en dia no es veu com una
obra religiosa. Abans potser sí, però avui no. El fet és el naixement de Jesús
i hi ha personatges bíblics, però crec que la gent no ve amb l’esperit de veure
una obra religiosa. L’intentem enfocar amb un caire d’una obra festiva i
tradicional, sense esborrar però tampoc destacar el tema religiós.
Fa molts anys va sortir una burra en
directe a l’escenari.
En tot aquest temps, haurà viscut moltes
anècdotes. Alguna que es pugui explicar?
Amb la burra del Garrofa fem un joc amb les
cordes: es posa una persona des de dins a estirar i quan el Garrofa estira
sembla que hi hagi una burra. Però fa molts anys va sortir una burra en directe
a l’escenari. Entrava per l’escala que va des de l’escenari cap al cafè de la
Peni i quan havia de sortir mai volia, i la feinada era empènyer-la. Molts
recorden que un cop es va pixar al mig de l’escenari. Diuen també que va anar
regalimant pel terra i va acabar entrant al forat de l’apuntador, que va haver
de marxar per cames perquè li venia tota la mullena a sobre. També hem tingut
diversos casos d’actors que els hem hagut de substituir a mitja obra. Un no fa
pas tant: l’Adrià Sàbat fent de Satanàs es va donar un cop al cap amb una biga
i se’l van haver d’endur. Llavors el que quedava de funció ho va fer la Mireia
Pons, que estava allà… però resulta que ella anava amb un peu enguixat. Va ser
tot un xou.
Altres coses que passin darrere i no es
veuen?
La trapa amb què puja i baixa el dimoni fins
fa uns anys no era motoritzada i anava amb un sistema de contrapesos. Però mai
va acabar de funcionar i, sobretot per pujar, feia falta que hi hagués quatre o
cinc persones que donessin un cop de mà per pujar-la. Molts cops vaig haver de
posar-m’hi.
Així que a banda de fer d’actor també toca
fer altres coses…
De fet, durant un o dos anys vaig ser l’encarregat de
l’escenografia juntament amb el Peret Esteba. A vegades et tocar donar un cop
de mà a la tramoia… El que faci falta.
Per cert, ja que parlo amb l’Aram. Pesa
molt la pedra que tapa la gerreta?
(Riu). És bona aquesta. És divertit fer
veure que pesa, però evidentment és de porex pintat i és molt lleugera. Per
cert, com a anècdota, un cop ens vam trobar que quan vam aixecar la pedra, la
gerreta no hi era. Resulta que quan la vam col·locar va caure per un forat de
l’escenografia. Ho vam salvar com vam poder improvisant dient ‘Hi hauria
d’haver una gerreta…’. A vegades amb coses d’aquestes és important tenir mà
esquerra i improvisar. I si no et ve el text, te n’intentes sortir com puguis,
fent-ho lligar i que no és noti. Normalment te’n surts, tot i que a vegades
gent del públic que es coneix el text et diu que t’has equivocat. Però en
realitat molts dels cops que t’ho diuen són canvis que hem acordat fer en el
text.
Com veu les innovacions que s’han fet
últimament?
Enriqueixen molt l’obra i seguir que hi ha
molta gent que té més idees. Si no fos pel pressupost, en faríem moltes més. És
doble al·licient: tant pels que estem a dalt com pel públic, perquè fa que ni
els actors ni els que ens venen a veure se’n cansin, perquè sempre hi haurà
alguna cosa nova. La prova és que la gent és molt fidel, tant a dalt com a
baix.
Té alguna idea al cap?
Es podria explotar més l’escenografia de la
part de baix, del prosceni. Al principi estava pensada per fer-la a dues
bandes, com si fos el cel i l’infern, però no es va acabar fent perquè el
concepte de cel és difícil de definir així, i ja no se li dona gaire ús. Les
aparicions dels arcàngels les faria més espectacular, ja sigui volant o
penjats. Tècnicament, si es pogués fer, estaria molt bé.
A nivell personal també va canviant el
personatge?
Com que cada any faig d’Aram, cada cop
intentem buscar-li un gag nou, una manera de fer diferent… En funció de la
parella que tinguis vas més per una banda o per una altra. Sempre intentant,
dins el mateix text, buscar coses noves en l’actitud o la manera d’interpretar.
Hi ha coses que un any fan gràcia i el següent no. Llavors has de canviar. Però
bé, jo tampoc em vull encasellar en el personatge. Quan l’Arnau Armengol va
entrar a fer de director, recordo que em va preguntar quin personatge volia
fer. Vaig dir que m’era igual, que podia fer el que fes falta. I si em deia que
aquell any no hi havia cap paper perquè preferia que estigués entrant i traient
decorats, també. La qüestió és ser allà col·laborant amb el grup,.Tots som
importants. La tramoia, els tècnics de so i els de llums… I en els personatges,
des del Garrofa, el Pallanga, Satanàs i Sant Miquel, fins a l’angelet més
petitó i el nen Jesús que acaba de néixer. Si faltés algun d’ells no podríem
fer l’obra. Això està bastant aconseguit: ningú es creu ni millor ni pitjor que
un altre. Tothom s’hi entrega molt i no hi ha problemes perquè n’hi hagi un que
es consideri el ‘divo’ i l’altre és el mindundi. És una pinya bastant ben
formada. Hi ha bon ambient, bon rotllo entre tots, i això que el dia de l’obra
es poden moure 60 o 70 persones per allà dins. A més, les portes estan molt
obertes tant per entrar com per sortir. És el que es pretén, que sigui
totalment obert i lliure, i tothom pugui dir el que pensa.
I dels Pastorets en si, canviaria alguna
cosa?
Crec que el camí que es porta és el
correcte. Ens ho passem bé, fem un bon espectacle, fem festa de Nadal i
mantenim la tradició. Ja són 130 anys. Seria una llàstima que per deixadesa no
anés bé, però passa el contrari: cada any tenim més demanda de gent que vol
participar a Pastorets. És curiós perquè durant un temps els nous només eren
nens i nenes que feien de personatges més petits, com les fúries. I ara, aquest
any tenim diversos personatges nous, com Sant Josep, Leví o Jessè, que són nois
i noies que han començat fent de fúries, han sigut fidels a la tradició i han
acabat pujant.
Es pot dir que porta tota la vida als
Pastorets…
Bé, hi ha hagut dos moments que no: primer,
en un temps que es va deixar de fer. I després, quan vaig tenir fills perquè
anava de bòlit. Però vaig acabar tornant, sí. I vinculat sí que hi he estat
tota la vida.
Què tenen per passar-s’hi tota una vida?
És una qüestió de tradició familiar i de
poble El meu oncle hi estava molt ficat i va ser el vincle. I ja de ben petit
m’hi vaig veure ficat. Ho vaig aprendre com aprens l’abecedari. El regust pel
teatre sempre l’he tingut: anar-lo a veure i fer-lo. I, evidentment, tant en la
primera etapa com en la segona sempre he tingut grans amics. Hem estat una
pinya on hi ha des de nens de dos o tres anyets fins a personatges de més de 60
anys –que ara jo ja soc d’aquests–. Hi ha molt bon rotllo i caliu. Els grans
intentem posar seny mentre que els joves és desfoguen. És molt maco. Sota
l’escenari, allò és un bullidor. Dona molt de goig estar allà enmig de tothom i
notar que ets un més del grup, que no ets un estrany, encara que hi hagi gent
que només veus allà i durant l’any no hi coincideixes.
Aquesta transformació és de les sensacions
maques que et dona
Què és el millor dels Pastorets?
Els assajos són fantàstics perquè ens ho
passem de conya, les actuacions no cal dir-ho. Però el moment amb què jo m’identifico
molt i m’hi trobo molt bé és el moment abans de començar l’espectacle. Quan
vens de casa després de dinar, puges a La Peni i et poses el vestit. És una
transformació. Deixes de ser l’Alfons per passar a ser l’Aram (o qui sigui).
Aquesta transformació és de les sensacions maques que et dona. Igual que pujar
a l’escenari quan encara no hi ha ningú i el teló és avall, estar-se un parell
de minuts passejant per allà, meditant una mica, i concentrant-te, ja no en el
paper, perquè te’l saps de sobres, però sí concentrant-te en el que vas a fer.
Aquest moment és excepcional. Així que puc dir que, per mi, la transformació
abans de sortir a l’escenari et dona una sensació excepcional.
Publicat per
Jordi Julià • 24/12/2017
Alfons Palau amb La Peni al fons // Jordi
Julià
.jpg)
