Coincidència de propostes teatrals de Kate
Tempest i Roland Schimmelpfennig
Que tres muntatges escènics professionals
s’escaiguin a Mataró en uns mateixos dies, no és massa corrent. Que tots tres,
a sobre, siguin d’un interès impactant i proper, encara menys. És el que acaba
de passar amb ‘Sí i no: calidoscopi Schimmelpfennig’, ‘Wasted’ i ‘Peggy Pickit
veu la cara de Déu’.
Duresa convincent
En sis sessions fetes durant tot el cap de
setmana –una de les quals va ser especial per a alumnes d’instituts– l’espai
volgudament reduït de l’escenari del Monumental ha acollit ‘Wasted’, obra
primerenca de Kate Tempest, escriptora i cantant de hip hop britànica.
La companyia lleidatana Íntims Produccions,
comptant amb la direcció d’Ivan Morales, la va estrenar a FiraTàrrega el 2015 i
va ser una de les grans troballes del festival d’aquell any. Amb una entrega
portentosa, quasi espasmòdica, el trio d’intèrprets que deambula i es barreja
enmig de les cadires dels espectadors dóna veracitat a allò que conta. És una
història de farres, desvaris, frustracions, afectes i pors, sovint monologada
amb lèxic dur, amb què tres joves rememoren la mort tràgica d’un company als
quinze anys. De ‘Wasted’ crítica i públic n’han fet l’elogi arreu on s’ha pogut
veure. I s’ho mereix. Aquí, a més, ha estat una aposta agosarada per trencar
l’eclecticisme plàcid tan freqüent a la programació estable del teatre. Que ja
va bé.
Reflexió càustica
Dissabte passat, dintre el cicle “Fet a
Mataró”, es va estrenar a Can Gassol una nova proposta de Moisès Maicas,
segurament el director mataroní més expert, innovador i burxant. Es tracta de
‘Peggy Pickit veu la cara de Déu’, de Roland Schimmelpfennig, un dels autors
alemanys contemporanis més representats. El seu teatre acostuma a ser una fusió
de comèdia i d’elements tràgics. Són
textos poètics i terribles alhora, que aborden la quotidianitat amb una
peculiar fragmentació del temps i de les trames, i on sovintegen personatges
tocats de desorientació i de solitud que combinen diàlegs amb incisos dirigits
a l’espectador.
A l’obra estrenada ara, dues parelles es
retroben per sopar després de sis anys de no veure’s. Es coneixen des que
estudiaven i de quan havien treballat al mateix hospital. La primera té una
casa confortable, bona feina i una filla de cinc anys.
L’altra, desencisada i sense un futur clar,
acaba d’arribar de l’Àfrica, on ha estat en missió humanitària tot aquest temps
i n’ha hagut de marxar precipitadament per un conflicte armat. A mida que
avança la vetllada, l’aparent cordialitat inicial s’esquerda i es fa evident
tot el que els separa. L’argument, que dit així sona a tòpic, planteja amb
causticitat la mala consciència dels països rics i les dificultats per entendre
i ajudar de manera eficaç el Tercer Món.
Les seqüències temporals van endavant i
endarrere, hi ha repeticions sincopades i el relat es va interceptant amb les
rèpliques o els aparts de qualsevol dels quatre protagonistes. Les dificultats
inherents a aquestes circumstàncies de la peça Maicas les ha resolt
fabulosament amb una posada en escena a frec del públic que juga amb moviments
coreogràfics, contestes musicades, una escenografia molt neta i, sobretot, amb
un magnífic treball actoral. Així, posant-hi accent surrealista i distanciat,
potencia la mirada reflexiva pròpia de Schimmelpfennig.
Lectura prèvia
Dos dies abans, també a can Gassol i com a
tast introductori, s’havia presentat ‘Sí i no: calidoscopi Schimmelpfennig’ amb
patrocini del Goethe Institut. Va ser una estupenda lectura dramatitzada basada
en fragments d’obres i en reflexions teòriques sobre el teatre escrites pel
dramaturg alemany. Servida amb un joc escènic senzill i efectiu per tres
intèrprets i una projecció de vídeo, va constituir una ocasió idònia tant per reconèixer
els mèrits de la seva personal escriptura com per entendre’n les claus.
Publicat per
Comas Soler
Una imatge d'arxiu de l'obra 'Wasted'.
Dv, 04/03/2016 - 14:27 | 
Guillem Roset
